17.2.09

L'inici del capvespre






Com molts visitants ocasionals del blog ja sabeu, el dia 25 de febrer, el dimecres de la propera setmana, presento una novel·la a la Casa del Llibre de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre. Aquest fet i la redacció del treball de la UOC sobre Anna Karènina em tenen una mica enfeinada i no puc dedicar-me tant com voldria als meus blogs ni a visitar els dels altres, cosa que m'empipa una mica.

A l'enllaç de l'esquerra podeu contactar amb l'editorial, llegir una referència sobre el llibre i fins i tot el primer capítol. De tota manera, m'abelleix d'explicar-vos una mica el contingut i els objectius de la novel·la, així com alguna anècdota al seu entorn.


És un llibre que tinc escrit des de fa anys i que he anat revisant, finalment una editorial hi ha confiat i crec que ha estat bé que trigués temps en publicar-se, car el temps, crític despietat, ha fet que la millorés, em sembla. És la història d'un home i de la seva família. Un heroi del fracàs com diu Luis Mateo Díez, un autor de Lleó molt i molt interessant i que novel·la sovint sobre personatges aparentment grisos. Com que estic amb Karènina, no puc deixar de fer referència a la primera frase d'aquesta novel·la, tan coneguda: Totes les famílies felices s'assemblen. Les famílies desgraciades, cadascuna ho és a la seva manera. El fet és que, en força ocasions, per sort, una família no és absolutament desgraciada, sinó que passa temporades de tots colors. Amos Oz, autor que admiro molt, també diu sempre que escriu sobre famílies i, més concretament, sobre famílies desgraciades. Aquest heroi del fracàs té també una família desgraciada, situació que intentarà superar amb moltes dificultats.


Hi ha un tema que sempre m'ha preocupat, literàriament, però també a nivell personal: el pes que l'atzar té en la vida de la gent. Quan les coses ens van bé tenim tendència a atribuir-ho al nostre esforç, a la nostra força de voluntat, però això és un miratge, tot és atzar. Fa poc m'ha escrit una alumna, que m'ha localitzat a través del Facebook, mena de poble global on la gent es troba i retroba, intercanvia salutacions i es torna a allunyar pels camins de la vida. Era aquesta alumna, fa molts anys, a principis dels vuitanta, una noieta molt senzilla, d'aquelles que els professors tenien, en general, per curteta. Molt bona persona, això sí, tenia la dèria de netejar i sempre em volia ajudar a fer endreça, però les qüestions acadèmiques li resultaven totalment llunyanes. D'aquelles persones que creies que faria una vida tranquil·la, convencional i marujera, vaja. Ara està fent dues carreres a la UOC, viu a Irlanda, ha estudiat per a educadora, i abans de tot això va muntar un negoci propi. Té intenció de córrer món i molts projectes. M'ha escrit en un català remarcable -era de família castellana, va estudiar en castellà, car ja té prop dels quaranta anys-, ha tingut uns quants nòvios, però les relacions no s'han consolidat i ara és lliure i emprenedora, un terratrèmol vital, vaja.

El protagonista de la meva novel·la és tot el contrari, un noiet intel·ligent, amb moltes ambicions, de família molt pobra i amb dificultats -viu de petit a les barraques de Montjuïc- però amb moltes expectatives, expectatives compartides per la gent que el coneix. Un fort trasbals, la mort prematura de la seva parella, li canvia la vida i l'empeny per camins inesperats i ombrívols. La novel·la, però, és força coral, i a més de la vida del protagonista hi trobareu la de tota la seva família, mare, germana, filles... I no explico res més, ja la llegireu, si us abelleix, és clar.


Una picada d'ullet per als qui han llegit d'altres llibres meus. La mare del protagonista, de jove, fa de minyona a casa d'una senyora benestant de l'Eixample. És aquest personatge, el de la senyora Rosa Puigsallança, una recuperació de la protagonista del meu primer llibre publicat 'Enmig d'orats i savis', un llibre que m'estimo molt, malgrat que va sortir en una col·lecció juvenil, gairebé per casualitat, després de ser finalista del Ruyra l'any que l'Editorial Laia -que l'havia de publicar- va fer fallida. En aquest primer llibre, l'àvia rica de 'L'inici del capvespre' és una adolescent de pagès, molt pobra, que acabarà per casar-se amb un indià i anar a parar a Cuba en el temps de la guerra, per retornar després a Barcelona, a principis de segle. Aquest llibre, editat per Barcanova, no es troba a les llibreries però sí que n'hi ha algun exemplar a les biblioteques, concretament a la de Sant Pau, del carrer de l'Hospital, no és massa llarg i ara que està de moda la novel·la històrica pagaria la pena reeditar-la, però això no depèn de mí, és clar. En vaig parlar en un post, per cert, fa algun temps.

Si algú vol que anem a presentar el llibre en algun centre cívic o biblioteca d'on sigui, només ha de fer que dir-m'ho. Ja sabeu com costa de donar a conèixer la literatura de les petites editorials en aquests temps que corren. I si veniu a la presentació ja ens veurem, doncs!!! Per cert, això de l'inici del capvespre ja us podeu pensar que fa referència a aquest instant vital crepuscular, quan la vida va a la posta però encara hi ha temps per a ser -més o menys- feliç.






27 comentaris:

SM ha dit...

Molta sort amb el llibre! Té molt bon aspecte, pel que expliques.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

El meu avi sempre parlava de l'atzar com "els camins inescrutables de la divina providència". El teu protagonista potser hauria estat veí meu, ja que jo vaig viure de petit, crec que fins l'any 67 o 68, al Passeig de l'Exposició, i just a la vorera del davant de casa hi havia unes quantes d'aquelles barraques.
Si no se'm torça res ens veurem a la presentació. Ja faré per identificar-me.
Sort!

F.Puigcarbó ha dit...

faré tot el possible per ser-hi, però ja saps que no depén de mi, i sé també que no estaràs sola.

Júlia ha dit...

Gràcies, S. M., a veure com anirà!

Júlia ha dit...

Així gairebé també erens veí meu, Antoni, jo passava molt per allà i recordo molt bé les barraques on vivien companyes d'escola!

Júlia ha dit...

No et preocupis, Francesc. Espero que entre família i amics ja siguem una 'penya'.

José Luis Muñoz Boix ha dit...

Hola Júlia.

Enhorabuena y muchísima suerte con el libro, que, como ya han apuntado algunos comentarios anteriores, tiene muy buena pinta. ¡Felicidades otra vez!

Luis Rivera ha dit...

Juli. en castellano para no errar ortografía y sintaxis. No sabes lo importante que me siento por tener amigos (y amigas en lo políticamente correcto) que publican.

Sobre el título, te diré que hay en el Corán una cita que es maravillosa y que alude al momento en que empieza y acaba el Ramadán cada día: "el momento en que no se distingue un hilo blanco de uno negro" Sé que no es el sentido que le das, pero siempre que pienso en el crepúsculo del día, pienso en ello. Cuando estuve en Mallorca, como Francesc, haciendo la mili, me enamoró aquella manera de quedar que tiene los mallorquines: "al capvespre" o a "l'hora baixa".

Suerte, suerte y suerte.

Júlia ha dit...

Gracias, José Luis, la suerte es una dama muy caprichosa por cierto.

Júlia ha dit...

Gracias, Luis. No sé si tiene mérito publicar, quizá el de haber conseguido que un editor confie en ti, cosa, hoy, difícil, si no tienes 'relaciones' en según que medios de comunicación.

Vaya, todos habéis estado en Mallorca, en los tiempos de la mili; mi marido también. Uf, no quiero ni pensar en aquellas turistas primerizas de los países nórdicos entre tanto soldado reprimido!!!!

Júlia ha dit...

L'horabaixa, palabra maravillosa, efectivamente!!! Y evocadora.

pere ha dit...

Al final no he pogut venir, Júlia. Em sap greu, sempre és un plaer veure't. Espero que hagi anat molt bé la presentació; bé, no ho dubto.

Júlia ha dit...

Ep, Pere, que és la setmana que ve, el dia 25!!!! Sort que no has vingut encara que a la Casa del Llibre cada dia en presenten una pila.

pere ha dit...

Quina vergonya!

F.Puigcarbó ha dit...

Molt bó lo d'en Pere, ja és del meu gremi, el dels despistats de naixement.

Violeta ha dit...

Pereeeee..... :)))

Quin riure. Júlia, felicitats pel teu nou llibre. Espero que tinguis bona sort amb ell. Segur que sí.

Miraré si puc passar per la presentació, aprofitant que ara estic de baixa.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Violeta, a veure si ens veiem, donat a conèixer, ep.

Jesús M. Tibau ha dit...

molta sort en aquest nou llibre.
A mi també m'interessa o m'encurioseix comprovar com l'atzar juga un paper tan important a les nostres vides.

Júlia ha dit...

Gràcies, Jesús, a veure si més endavant podem muntar alguna presentació per les Terres de l'Ebre!

F.Puigcarbó ha dit...

definitivament no podré venir, ho sento, a les set tinc hora amb la Doctora per la Sogra i a la Nuri la tinc amb el petitó. Ser avi i gendre és molt dur. Que et vagi molt bé i tinguis força gent. Ja ho explicaràs.

Sani Girona Roig ha dit...

Una abraçada del Sani...

Seguiré fent gestions com saps...

No em perdré la lectura del teu llibre. Promès.

Júlia ha dit...

Francesc, no et preocupis, ja hi haurà més ocasions i tingues cura de la família que és el més important.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sani, ja ens veurem i escriurem, doncs.

Violeta ha dit...

Júlia, com ha anat? Malauradament no he pogut venir. La meva filla tenia visita amb el traumatòleg a les 18:30 i no em recordava.

Segur que ha anat de meravella.

Una abraçada.

pere ha dit...

Ei, un èxit! El meu va ser el darrer llibre que quedava, ho sabies?

Júlia ha dit...

Violeta, no et preocupis, mercès igualment.

Júlia ha dit...

No ho sabia, Pere. Es veu que la llibreria no vol que n'hi hagi més de cinquanta per una mena de normes estranyes que té.

Bé, espero que de moment es trobi a les llibreries fàcilment i si no és així sempre queda l'editorial, que és cèntrica i on podreu veure l'interessant fons editorial que té.