7.3.09

Quan Sant Tomàs era una festa...


Avui el meu pare hauria fet 92 anys. Va morir amb 84, com passa el temps! El meu pare era d'una família de Mieres, de la Garrotxa. Amb els anys he sabut que la família del seu pare, del meu avi, vaja, va anar a raure a Mieres fugint de la zona de Camprodon, a causa de les guerres carlines, doncs sembla que eren carlistes convençuts i que amb aquelles guerres van perdre el poc que devien tenir.

Sabem poc de les guerres carlistes i crec que sense explicar una mica les guerres carlistes malament podem entendre molts aspectes de la guerra civil. El cas és que Mieres era un bastió carlista, Bosch de la Trinxeria explica en les seves memòries excursionistes com el van segrestar i retenir en aquest poble fins que la seva família va pagar trinco-trinco a la causa.

Els meus avis de Mieres, que tenien taller de carreter, en casa llogada, religiosos i complidors, van tenir tretze fills, dels quals en van viure 11. El meu pare va ser el més petit. A partir del cinquè o sisè ja els van anar posant el sant del dia. Al meu pare, doncs, li van posar Tomàs perquè va néixer el dia de Sant Tomàs d'Aquino. Amb els anys, quines coses, li van canviar el dia del sant, cosa que me'l tenia molt enfadat i gairebé mai no vam celebrar el sant pel nou dia de celebració, 28 de gener. La casualitat va fer que el meu avi matern morís, precisament, un 28 de gener.

El dia de Sant Tomàs, quan jo era jove i se celebrava pel març, era molt sonat. Els estudiants sortíem de tasques i de gresca, començava a fer bon temps i a allargar-se la tarda i era un bon moment per fer amistats i lligar. Els carrers dels volts de la Mercè, atapeïts de locals de sangria i patates braves, eren una festa. Cantàvem temes clàssics, agermanats al volt d'aquelles taules greixoses, com ara allò de el niño que tiene Asunción... que avui seria homòfob i políticament incorrecte o com allò altre dels estudiants navarresos encalçant criades, avui misògin i classista, i de vegades fins i tot entonàvem també baixant de la font del gat una vella es fot de cap, que tampoc no resulta massa educatiu. Jo crec que el Sant Tomàs del gener no és ben bé el mateix. En general, els sants ja no són el que havien estat i, a més, aquest sant Tomàs ha patit les ires de molta progressia doncs l'educació filosòfica de la meva joventut va abusar molt dels seus ensenyaments.

A les monges, quan jo era petita, ens deien que en castellà s'havia de dir Santo Tomás i que d'aquests santostomasos n'hi havia tres: el d'Aquino, l'apòstol i el de Villanueva. Per això, explicaven, fent un acudit innocent, al cel hi havia tres santos y un san Tito.

Per la xarxa he trobat un blog on fan una entrevista a Sant Tomàs d'Aquino, quines coses, i aquests s'explica d'allò més bé i raona que el tomisme no s'ha acabat i que hi ha molt a descobrir o redescobrir sobre el tema. Vegeu
aquí.


A mí, el nom de Tomàs no m'agradava, però ara m'agrada. Al meu fill li vaig posar Bernat perquè em semblava més contundent i català però si ara tingués un fill seguiria les antigues tradicions i li posaria Tomaset o Manelet, que era com es deia el meu sogre, la veritat, perquè els noms normals han acabat per esdevenir exòtics i estranys. I si li posés Tomàs, triaria el d'Aquino, gran savi del seu temps i potser el celebraria pel març i tot.

15 comentaris:

Galderich ha dit...

Fantàstic!
Un apunt molt ben lligat i que m'ha recordat el per què li vaig posar a una de les meves filles el nom de Mercè: perquè és exòtic malgrat que se celebri la festa gran de Barcelona. Es l'única de l'escola!

Júlia ha dit...

És que no entenc, Galderich, com estem deixant perdre els noms 'normals', felicitats per haver triat un nom tan bonic!!!

F.Puigcarbó ha dit...

si està tornant Júlia a posar noms propers, Maria, Laura, Marc, Anna. A vegades pasa amb els noms que depen si conèixes algu que el du i no t'agrada, fa yuyu. A la Meritxell la meva filla gran, li voliem posar Laia que és molt bónic. Però si haguessis conegut la Laieta, una veina de la sogra que era un horror, ententries que li canviessim el nom.
Ah! a la xarxa hi ha coses molt rares, com aquesta enjtrevista que has linkat a Sant Tomas d'Aquino.

apasiau

Júlia ha dit...

N'hi ha uns quants que sí, Francesc, però també n'hi ha molts que no ressusciten de cap manera. La meva neboda està a punt de tenir una nena que es dirà ... Duna, la seva mare i la seva sogra es diuen Carme, nom preciós, però no hi ha manera de convèncer-la de l'errada. Fa poc uns amics em van dir que la seva filla, ja quarentona, a qui havien posat Rosa s'ha canviat el nom per Rona o una cosa així. Viure per veure i escoltar.

De fet, certament, el nom també depèn de les persones que hem conegut amb aquell nom. La tradició aquella amb la qual tothom es deia Pep, Pepet, Pepito, Fineta, Pepeta i la resta era excessiva, però ara crec que era bonic, allò de posar el nom dels iaios. Amb això dels noms la bellesa també depèn de modes i remodes, per exemple, Filomena, la més estimada, nom preciós, que avui ens sona malament. I el meu, que fa anys era una bírria, segons companyes d'escola, que em deien que era de iaia i ara no hi ha criatura petita que no se'n digui, estic per canviar-me'l i tot, uf.

Ara recordo un acudit del temps del Franco que a un, com que no li volia posar el capellà aquest nom li van posar Vicentico Añosdepaz. Devia ser dels seixanta, aquest.

annna ha dit...

De tot plegat em quedo amb el record de tuns pares a casa i, especialment, del saníssim humor del més petit de can carreter ;)

Deric ha dit...

per sort crec que s'estan recuperant els noms senzills i catalans

pere ha dit...

I aquí, en això dels noms som relativament discrets, que si ens posem a ennumerar noms d'altres latituds... No dic res més perquè encara me les carregaria

Júlia ha dit...

Anna, et vam trobar a faltar al dinar megafamiliar, ep, ep.

Júlia ha dit...

Deric, n'hi ha alguns que sí però d'altres encara esperen la resurrecció...

Júlia ha dit...

Sí, Pere, hi ha noms raríssims per aquestes escoles i instituts, i, encara més, el mateix nom cadascú l'escriu com li abelleix.

annna ha dit...

A miiii? No home no! ;)
Ja m'han arribat "ecos"!

Eulàlia ha dit...

A mi m'ha agradat la referència a les guerres carlistes, el segrest i el rescat... Uf! Ha passat temps, d'acord, però... m'ha fet pensar el els segrestos que ara hi ha al Causcas.

Júlia ha dit...

De fet, Eulàlia, tenim un passat molt complicat i molts segrestos ni tan sols eren 'polítics' sinó per interès econòmic directament.

Marali ha dit...

M'has fet recordar Sant Tomàs D'Aquino, la festa dels estudiants el 7 de març, que vaig celebrar mentre vaig anar a l'Institut i ens ho passavem "pipa" sobretot l'esmorzar a l'Europa que acabava en disbauxa i els mestres no ens deien res. Igual faig un post algun dia de la festa de Sant Tomàs. Tens raó, ja el 28 de gener no és igual, quan canvien de lloc els dies de celebracions no hi ha manera d'adaptar-s'hi. A mi em van dir que el meu Sant, Alícia, era el 16 de desembre i sempre ho vaig celebrar i continuo celebrant'lo aquest dia tot i que ara hi ha una Santa Alícia crec que el 15 de juny.
Un petó, ah¡ m'has d'explicar això de "una relació" o "casada" jejejeje

Júlia ha dit...

He conegut algunes Alícies, Alícia, i feien el sant en dies diferents, no ho sé, s'hauria d'investigar.

Vaig canviant la relació al facebook perquè no sigui tan monótona, he, he, també canvio de tant en tant la data de naixement.

M'agrada allò de la 'relació complicada'.