22.10.09

La crua realitat




Ahir vaig caure amb una amiga en un cinema on feien la peli de la qual penjo el cartell publicitari que ja diu molt sobre el tema. Bé, s'ha de veure de tot, en aquest món. He fet una crítica a l'estil muntanyolenc, sobre la peli, que no m'ha quedat massa reeixida, però, vaja, té els seus valors semàntics i gramaticals, modestos i adaptats al context. Per cert, he posat el títol de la peli traduït al català al google ( o sigui 'la crua realitat') i només trobo articles sobre estatuts, finaçaments i d'altres aspectes materialistes del món proper... Misteris de la xarxa, que ja té més respostes que les pitonises de Delfos, pel que fa al futur! L'altre foto que he penjat correspon a algun romàntic repartidor de cartells que ha aprofitat la tanca del Talia, darrere la qual hi ha crescut una figuera esponerosa, per palesar el seu amor, ai, quines coses!




LA CRUA REALITAT (crítica cinematogràfica a l'estil muntanyolenc, en homenatge a les moltes que el gran Joaquim Muntañola va fer sobre pelis avui poc recordades)




Una cadena de tele preocupada per l’audiència
té una cap de nosequè que és una noia com cal,
ambiciosa, ben plantada, una gran profesional,
però una mica reprimida i també amb poca paciencia,
que no aconsegueix que pugi l'audiència d'aquell canal.


La noia, sense parella, viu amb un gat ben peixat,
i un dia veu un programa d’aquests de pocasoltades,
on un paio molt groller i sempre mal afaitat,
parla d’amor i parella amollant astracanades,
I dient que el seu programa és la crua realitat.


La noia quan va a la feina es troba que el carallot
l’han contractat ja que té molt d’èxit audiovisual,
i per molt que ella s’enfada, vermella com un titot,
el paio es queda a la casa i tot va fenomenal,
que ja se sap que a la tele hi triomfa l'estirabot.


La noia una nit cercant el gat que se li ha escapat
puja a dalt d’un arbre i veu un xicot molt reeixit,
cau de l’arbre, el noi la salva, fan una certa amistat,
i la noia en ell somnia cada dia en el seu llit
perquè el noi, a més és metge, o sigui, l'home ideal.


Resumint, el paio aquell que el programa xaró fa,
dóna consells a la noia per lligar-se aquell veí,
consistents en anar sexi, en comprar-se un wonderbrà,
talons de trenta centímetres i vestits per fer patir
i fer cara de ximpleta, cosa important per lligar.


La cosa tira endavant i el paio per afaitar,
fins li regala unes calces vibradores a la xica,
i en un dinar de negocis comencen a funcionar,
t’ho veus venir d’un tros lluny i fins fa patir una mica,
he vist acudits pitjors, així que... deixem-ho estar.




Finalment aquell veí, que a més és metge de preu
s’enamora de la noia, i li fa la gara-gara,
li envia ramets de flors i la porta a tot arreu,
i ella contenta i feliç no se’l porta al catre... encara,
perquè vol un amor pur, no tan sols un clau i... adéu.


Resumint, hi ha molta palla, però quan el metge vençut,
a la noia se’m declara, a un hotel encatifat,
ella li dona carbasses i li diu que tururut,
que estima aquell de la tele cosa que ja hem sospitat,
i és que ell també se l'estima però és una mica tossut.


El de la tele, el xaró, té un nebodet repel•lent,
al qual diu que sempre fa de figura paternal.
Vaja, que el noi és més tendre del que sembla aparentment
i que també cerca amor, romàntic, pur, ideal,
malgrat que es mostri un masclista al programa del moment.


A dalt d’un globus de festa es confessen la passió,
i tot ho dóna en directe la tele, que el món és ruc,
i quan s’acaba la peli em pregunto que hi faig jo
contemplant aquesta història que no té ni suc ni bruc,
al cinema, escarxofada, un capvespre de tardor.


Ara bé, posats a fer-hi una crítica pietosa,
i com que tampoc no sembla que rumbegi pretensions,
i s’hi aprèn un reguitzell de mots de la tele rosa
i també del camp semàntic del sexe i les relacions,
i que vingui d'on ens vingui aprendre mai no fa nosa...


En recomano el doblatge al català del present,
per superar el noucentisme que ja ha esdevingut exòtic
i fer normalització a la gent adolescent
utilitzant pronoms febles en un context més eròtic,
que el que ahir era grolleria avui és un mot corrent.


                                La Marieta que anava a la Font del Gat





12 comentaris:

Clidice ha dit...

No hi ha mal que per bon post no vingui :) la pel·lícula no la conec, però pel que em dius em sembla que no la veuré (quant de mal no ha fet aquest "amor" americà a les parelles normals!). Ara, el post excel·lent :)

Júlia ha dit...

Bon dia, Clídice. Molt bons, els acudits. Dona, no és tan sols 'americà', aquí també tenim els nostres pecats. Pel que fa al meu aparellament 'normal', no crec que el visionat de tan delirant història m'afecti... vaja, crec... però... qui sap?

Allau ha dit...

Gràcies, Júlia, segur que la teva "crítica" és 100 vegades millor que la pel·lícula que l'ha inspirada.

Júlia ha dit...

Allau, gràcies mil.

zel ha dit...

jeje, m'has fet riure...i això que no en tinc ganes...

M. Antònia ha dit...

Vaja! Quina "peli" tan rimada. No la veuré. L'última estrofa de recomanació ens vindria bé a quasi tothom, mi compto jo.

Júlia ha dit...

Me n'alegro, Zel, sempre va ver fer teràpia riallera...

Júlia ha dit...

Faràs santament, Maria Antònia. Ara bé, si vols passar una estona desacomplexada mirant bestieses, que sempre va bé... ja ho saps, la crua realitat...

F.Puigcarbó ha dit...

M'agrada molt llegir la crítica a la Muntanyolenca, pero aqui m'aturo, la peli em sona ja a vista abans.

Arare ha dit...

He rigut força amb la teva crítica, però "passo" de veure la peli!!!

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta no, però segur que n'has vist a piles de semblants...

Júlia ha dit...

Arare, no diguis mai d'aquesta aigua no en beuré ni aquesta peli no me la miraré, he, he.

Que consti: és una crítica 'positiva', no pas una recomanació, ep.