5.12.09

Història, literatura i comiats inevitables

Constato que al país devem ser un nombre immens de jubilats/des, senyores Maries (terme que crec utilitzava Terenci Moix, en pau descansi, per no haver de recórrer a les Marujes) i persones que fan tele treball o treball en horaris de tarda, ja que sovint em comenta algú els temes dels matins del senyor Cuní, de la mateixa manera que fa temps, ai, es comentaven els matins perduts del senyor Bassas. El cas és que ahir hi havia al programa l'escriptor Muñoz Molina, el qual ha publicat una nova novel·la, La noche de los tiempos, que em sembla que ha de ser molt interessant, una novel·la llarga, de mil pàgines, cosa que avui, a casa nostra, és un exotisme. Aquest llibre reflexiona sobre la nostra historia recent, la crispació que va portar a la guerra civil, l'exili, la transició. Muñoz Molina em cau bé, em sembla una persona reflexiva, discreta i intel·ligent. Vaig conèixer la seva obra fa anys, quan era jovenet perquè vaig llegir uns comentaris de Juan Marsé en els quals el lloava i vaig cercar els seus primers llibres, que aleshores no eren massa fàcils de trobar. De ser un autor de culte una mica ocult va passar a ser molt conegut i també qüestionat, sobre tot quan va entrar a la Real Academia. Però sembla ser una persona discreta i educada i ara feia temps que no se'n parlava, imagino que escriure una novel·la llarga i complexa precisa d'un cert ostracisme. 


La seva esposa, Elvira Lindo, també va protagonitzar a casa nostra una polèmica en ser convidada a fer un pregó de les Festes de la Mercè. Crec que la van xiular perquè el feia en castellà, aquí això de xiular gent que no entén massa per què els xiulen és habitual, i, per part dels poders públics, convidar gent que poden xiular per motius extra-professionals, sembla que també; si convidessin gent de casa potser no passaria tant, o potser sí, qui sap. En aquella ocasió es van dir molts injustos penjaments sobre Lindo, com ara que ningú no sabia qui era, llevat d'estar casada amb Muñoz. Un mestre que conec, especialista en literatura infantil, és fan d'aquesta autora i del seu Manolito Gafotas; ja ho era abans de la polèmica i de saber que era l'esposa de Muñoz Molina, i en una ocasió, abans del pregó polèmic, ja la van convidar a unes jornades sobre literatura infantil i juvenil que es van fer a L'Hospitalet de Llobregat. Lindo també ha escrit guions de cinema, novel·les i relats, col·labora en la premsa castellana i fins i tot ha sortit  breument en alguna pel·lícula. Té un sentit de l'humor molt remarcable, aspecte personal que, crec, va lligat també a la intel·ligència.


Muñoz Molina deia ahir, en el programa, que la visceralitat de certes manifestacions polítiques d'avui -es referia, sobre tot, al partit popular- li arriben a fer por física. A mi també em passa, i no només amb les del partit popular, sinó fins i tot davant d'una mena d'abrandament retòric nostrat en augment, que es percep fàcilment per totes bandes. En aquest context i per motius obvis no puc deixar de parlar de Solé Tura, encara que m'adono que amb aquest blog em passa el mateix que amb el meu fons musical casolà, que ja hi trobo més morts que no pas vius. Quan jo estudiava a la Normal hi havia al meu curs una noia de Mollet, Marina, que crec que era parenta llunyana del polític i me'l va fer conèixer, a nivell teòric, no pas personal. El túnel del temps fa que tingui els records emboirats, però crec que vaig anar a una xerrada seva. Vaig comprar-me també un llibret divulgatiu, sobre el franquisme, de Solé. Que l'alzheimer hagi malmès la memòria de la transició a través d'alguns dels seus polítics més emblemàtics sembla una estranya metàfora política, certament.


Avui la transició està molt bescantada. Jo crec que es va fer allò que en aquell moment es podia fer i que no va estar malament, considerant el context, l'època, les possibilitats, el context social. Eren els temps brillants del psuc, partit que va arribar a ser molt més que un partit però que va morir d'èxit i també de contradiccions internes. Si alguna cosa puc criticar de l'època emblemàtica pesuquera és que polítics com Solé, que sabien perfectament quin pa es donava pels països comunistes, ens expliquessin contes de fades sobre aquelles societats suposadament justes i ideals. Ja havíem assumit que els dogmes religiosos catòlics eren, en gran part, contes per a conformar-nos, adoctrinar-nos i captar-nos, però que des de l'esquerra, una esquerra que, segons deien, cercava un comunisme amb rostre humà i admetia que, de dictadura, ni la del proletariat, ens enredessin com si fóssim criatures de bolquers em va saber molt de greu. Hem d'admetre que es van fer moltes coses bé, de forma esforçada, però també caldria que les suposades esquerres, avui ja molt aburgesades, la majoria, facin examen de consciència d'un gran nombre de  coses i admetin grans errors en camps diversos, un dels quals l'educació progre, un altre dogma avui malmès a causa dels mals resultats aconseguits. També les lectures històriques han de ser raonables i una mica objectives, assisteixo sovint a interpretacions delirants sobre temes diversos: els Reis Catòlics, Jaume I, Colom, Ferrer y Guardia, la Guerra Civil, Stalin, l'origen del catalanisme, Companys, Negrín, Macià, Tarradelles, l'espanyolitat o no-espanyolitat, i, és clar, la Transició, tan recent, tan documentada i tan tergiversada. Tot serveix per bastir discursos interessats, al capdavall t'adones que res no és veritat ni ho deixa de ser. Capri, parafrasejant Campoamor i allò del cristal con qué se mira, deia, en un disc seu, en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color de la camisa de Elvira, de Julia o de Leonor...


El mateix Solé Tura va passar del comunisme al socialisme i fins i tot va arribar a  ministre hispànic. Jo crec que s'havia convertit aleshores, ja, en un secundari de luxe, com els va passar a molts d'altres, i que un gran nombre de persones brillants i esforçades devien patir molts desenganys i van haver de fer papers de l'auca que no els abellien ni de bon tros. Avui sembla que ressuscitin molts estranys dimonis, l'ombra de la guerra civil esdevé a estones més fosca que mai, ara, quan ja molts supervivents d'aquelles desgràcies, que havien admès allò de la reconciliació nacional no poden dir la seva ni aconsellar ningú. Solé era partidari del federalisme, jo també, però ara ets un carca si no et proclames independentista visceral, em sobten els canvis en la ideologia col·lectiva i els dogmes inqüestionables, vells i nous, em produeixen un neguit profund.  Fa uns dies, en Josep Rof va transcriure al facebook una frase immensa del meu admirat don Santiago Rusiñol, que feia:  Enganyar els homes d'un en un és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil. 


A nivell individual et pots entendre amb la gent però quan algú s'immergeix en la massa, la cosa és fàcil que s'espatlli del tot, encara més en aquests temps d'arrauxades proclames. No m'estranya que Muñoz Molina senti por física davant de segons què, a mi també em passa. Admeto que en part pot ser cosa de l'edat i fins i tot admeto que els anys, per regla general, t'abalteixen la rauxa i propicien el conservadurisme a tots nivells.

15 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Russinyol era cínicament savi.

Ah! el problema de fet no era el comunisme, sinó els comunistes, com sempre l'error rau en el factor humà.
Em sembla era Churchill que deia que qualsevol sistema polític era intrínsecment bó sobretot si els homés no es dedicaven a aplicar-lo.

Júlia ha dit...

Francesc, com en el cristianisme i amb qualsevol doctrina, el pitjor són els dogmes intocables i, evidentment, el factor humà, de bones intencions està empedrat l'infern. Per cert, Rusiñol sempre va escriure el seu nom 'Rusiñol', fa anys hi va haver un debat i volien escriure 'Rossinyol', normativament, però es va decidir no tocar-ho, ja que ell sempre ho havia escrit així.

M. Antònia ha dit...

M'agradat l'últim paràgraf, sobre tot el què deia en Rusiñol, i ell què dius tu.

Jasapski ha dit...

Júlia, això que dius de com ens enredaven les esquerres, deu dependre dels pocs anys que ens portem. El PSUC que jo vaix conèixer, el dels 70's, era ja un partit anti-estalinista, que no escatimava crítiques a la URSS. Sí és veritat que dins el partit hi havia un sector més "conservador", lligat als vells mites. Com sempre, les nostres experiències personals ens influencien molt, i jo no vull polemitzar, només dir-te que jo ho vaig viure de forma diferent.

Anònim ha dit...

AMIC JASAPSKI: EL "PEIXET AMB SUC" QUE JO TRACTAVA, ERA STALINISTA,EL ADMIRAT "SASTRE", UN TROS DE "XIVATO"...FES MEMORIA....I UN NOM,NOMES UN NOM CAMORRERA.FINS EL MATEIX SOLE TURA,LES VA PÀSSAR "CANUTAS".QUE TRIST.....
JUGANT AMB BCN.

Jasapski ha dit...

No ho dubto, jo vaic coneixer el PSUC en èoques de l'Assemblea de Catalunya, ja poc abnas del fil de la transició. El que tú m'expliques era criticat per gent de llavors Tampoc eren ben vistes expulsions com les d'en Claudin per defensar posicions que després van ser ben vistes. Però jo sí crec que el canvi es va fer, coincidint també amb un canvi de generació. El 70-71 es van a començar a veure els efectes del desengany de Praga 68. Jo el 70 tenia 15 anys i no vaig conèixer temps anteriors.

Tanbé coneixia a gent de la LCR, no oblidaven en Ramon Mercader. Però les coses van canviar, o jo m'ho crec...o vaig tenir molta sort amb els meus companys (jo no vaig militar, era un "company de viatge"). En canvi el que jo sí veia en els meus companys estudiants del PSUC estudiants, era un cert elitisme, tot per a la classe obrera pero sense la classe obrera.

Que consti que respecto els vostres records, només us explico els meus.

Júlia ha dit...

Jasapski, jo vaig entusiasta seguidora del psuc també, molta gent que aprecio hi militava, però recordo que un company de feina em va dir un dia: 'el comunisme, ni que sigui modernitzat té tendència a l'estalinització'. Li he hagut de donar la raó, no vaig trigar a copsar trets d'aquesta mena en alguns dels qui remenaven les cireres, malgrat que hi havia unes bases excel·lents. Malauradament va tenir d'altres problemes, la divisió entre uns sectors de classe mitjana, cults, i uns altres de base obrerista, més de barri. El psuc té al llarg de la història molts punts negres, negríssims, que no vol autocriticar. El fet és que no se'n devia sortir, quan va acabar com va acabar, amb molta gent passant-se als socialistes, amb d'altres, desenganyats, abandonat, i amb els que van quedar a iniciativa o a sectors més radicals.

Va protagonitzar una brillant etapa, on es va intentar unificar criteris i fer les coses bé i de forma oberta, però hi ha gent que va patir molt en aquest partit. En fi, el tema donaria per molt, jo tampoc no hi vaig arribar a militar, ep. Hi ha gent molt més experta que jo en les seves llums i ombres.

Júlia ha dit...

Recordo que Montserrat Roig, que havia militat en ell va escriure una vegada un article remarcable i nostàlgic, 'quan presumíem de psuc'. La bondat a la cara, per exemple, del senyor López Raimundo, per citar-ne un entre tants, ja que Raimon li va dedicar la cnaçó, va donar peu a moltes ironies sobre la foscor en molts actes d'aquest senyor.

Tots parlem des de la nostra experiència, és clar, però això no val, ja que és limitat i subjectiu, s'ha de mirar el conjunt. Fa poc una persona més jove que jo que n'havia estat militant em deia que ja no creia en res de política,pels desenganys experimentats, però que votava iniciativa perquè encara hi tenia molts amics, tots som humans.

Júlia ha dit...

Gràcies, Maria Antònia. Citar Rusiñol és mèrit de Rusiñol.

Júlia ha dit...

Oliva, tens tota la raó i encara et quedes curta, però sembla que la gent no vulgui saber segons què, fins i tot l'estalinisme es disfressa. Una altra cosa és que es pugui tenir amics en un partit i que fins i tot recordem èpoques estupendes en companyia dels seus militants.

Bé, no vull entrar en polèmica jo, tampoc. També em feien menjades de coco sobre Castro, Mao, i ja s'ha vist el pa que s'hi donava, el temps posa les coses al seu lloc, si es volen veure.

Júlia ha dit...

Aquest elitisme que JASAPSKI també comenta va ser un altre dels seus punts febles, com també menciono, va posar-se de moda anar a viure als barris perifèrics per part dels de classe mitjana i alta, intimar amb els obrers de parla castellana i 'convertir-los' a la cultureta, hi havia un cert paternalisme, aquells intents van durar poc, com sol passar. Això ja va passar a França, pel maig del 68, i abans.

Anònim ha dit...

Hola, del que jo defensava al PSUC era de que no hagués fet el trencament amb el comunisme de la URSS, cosa que va anar fer progresivament des de l'any 68. El que vosaltres denuncieu com a males pràctiques, és un altre tema. No sé si són tant pràctiques "estalinistes", pqrquè es troben a d'altres partits i organitzacions, fins i tot clubs de lleure.

En quant al comunisme en sí, crec que a més dels errors concrets de la seva implantació a cada país, una de les coses que el feien irrealitzable era que preteniar dirigir en tots els detalls un sistema social complex, cosa que està fora dels coneixemnts i possibilitats que tenim els humans. Es posava així una mena de cotilla i es pretenia uniformitzar un munt d'aspiracions diversos i legítims.

La visió contraria d'una autorregulació mitjançant el mercat, tampoc sembla funcionar. Per això eren tant interessants els intents de terceres vies que sempre s'han avortat. Es van invertir mil·lions per evitar una victòria del PCI a Itàlia. Això sense mencionar Txecoslovàquia.

jasapski ha dit...

Eps, l,anònim era jo (per error) i volia afegir que les nostres socialdemocràcies són l'únic experiment que intenta corregir (poc) el capitalisme. Poc, sí, però segur que a un ciutadà del segle XIX li semblaria que estem vivint a una societat socialista

Júlia ha dit...

Anònim Jasapski, les utopies, a la pràctica, sempre fracassen, ja que la naturalesa humana és com és i s'ha de comptar amb ella. Sense tanta sang i lluita potser també hauríem arribat on som, qui ho pot saber? Pel que fa als mèrits comunistes, els anarquistes et dirien que són seus. La història es complexa i sovint tenim tendència a parlar des de la nostra història personal i, sempre, subjectiva.

El que no em serveix és el 'tots ho fan' com a excusa, que facin segons què els feixistes és esperable i previsible, que emparant-se en les utopies d'esquerra, es facin disbarats, acaba per perjudicar molt més aquestes ideologies i desenganya molt més la gent, no és el mateix que et traeixi l'enemic que el germà, la veritat.

Una altra cosa és que a tot arreu hi hagi bona gent, coratjosa i idealista.

Jasapski ha dit...

Que no, que no els excuso perquè "ho facin tots", sinò que dic estalinsime al que em sembla estalinsime i com vulguis: "cabronada", o el que sigui a d'altres coses que existeixen, són imperdonables etc. però no em sembla que es puguin adjectivar d'aquesta manera.