ENTUSIASMES NOSTRATS

 

És molt habitual que els informatius televisius i radiofònis ens piconin amb temes estrella durant dies, de forma exhaustiva i exagerada. No treuré importància a l'eclipsi nostrat però tant el gruix informatiu com les reaccions humanes m'han semblat del tot exagerades. Gent emocionada, sorpresa, plorant, fins i tot. No crec que facin plorar tant les tristes escenes de guerres, de dones esclavitzades, de pobresa extrema o de víctimes de desgràcies com ara els terratrèmols.

Tal i com s'ha enfocat el tema semblava ben bé que si et perdies l'eclipsi perdies una oportunitat única a la vida, car per al proper faltaven més de cent anys. La cosa no era ben bé així, ep. Els afeccionats a l'astronomia i a la fotografia han sorgit com bolets, les nostres vides solen ser rutinàries i qualsevol cosa que surti de l'habitual es rebuda amb una mena de mític misticisme. Jo crec que se n'ha fet un gra massa, la veritat. Per no parlar del que opino dels 'caçadors d'eclipses', tot son aficions, és clar.

Crec que també van ser passades de rosques les informacions amb allò del Papa. Cada dia estem més secularitzats i sembla que una secta com la catòlica hauria d'haver rebut crítiques diverses i alguna esbroncada però semblava que tothom xalava amb allò de l'elecció de nou Papa i el seu passeig pels nostres verals. Per no parlar de la Sagrada Família que, en tot cas, podria ser una catedral dels pobres i acollir els sense sostre però és una font de recaptació indiscutible. Com és que som tant religiosos quan està 'de moda' ser-ho? Passar de la devoció incondicional a l'anticlericalisme perillós ha estat una constant, vegis la història.

CANÇONS AMB MISSATGE, DEL PASSAT REMOT

A un blog d'aquells en els quals entro de tant en tant he trobat una referència a la copla andalusa i l'ús que se'n feia per tal de reblar el clau sobre idees més o menys 'franquistes', per 'adoctrinar', vaja. He intentat posar un comentari al mateix blog però no m'ha estat possible. No estic gaire d'acord amb algunes afirmacions que s'hi fan, el tema andalús ja era molt popular abans de la guerra. Precisament en un llibre de Néstor Luján, 'La Rambla fa baixada', un dels personatges ironitza sobre el tema, davant de les proclames de 'catalanitat' d'un altre. 

Identificar tot amb 'l'espanyolada' em sembla injust. Si filem prim en molts gèneres musicals trobem temes que avui fan molta angúnia, com aquell senyor de 'Mon homme' que pot pegar la dona ja que a ella tant li fa, o aquell 'preso número 9', cantat per la mateixa Baez, en la qual el protagonista vol tornar a matar dona i amant si torna a néixer... Per no parlar dels tangos. La cançó francesa, italiana, també té perles diverses, si ens posem internacionals. 

Els meus pares, catalans de moltes generacions, tenien afició pel tema andalús i els agradava Manolo Escobar i d'altres. De copla andalusa n'hi ha de millor i pitjor, com de tot. Carlos Cano va renovar el génere i també l'havanera. El tema podria ser molt llarg però em limitaré a la cançó que en el blog mencionat posen com exemple, es aquella de 'Mi niña bonita' en la qual un home admet que volia tenir un nen, que després va ser una nena i que n'està encantat i que espera que l'home que se l'emporti l'estimi com cal.

Aquest sentiment no era tan sols hispànic, pensem en el tema de l'hereu, per exemple. Vaig conèixer gent, culta i benestant, que feien estudiar els nois, i a les noies, poca cosa, en el meu temps. El meu pare i d'altres homes del seu temps se sentien identificats amb això de què volien un nen, van tenir una nena i després en van estar molt cofois. 

Avui, per sort, les coses han canviat molt. La majoria de dones, des de fa anys, tenen, en teoria, les mateixes oportunitats que els homes, al menys en la societat occidental. Però precisament la cançó triada reflectia un sentiment existent abans fins i tot de la copla en qüestió. La copla andalusa actual, popular, la que es pot sentir per ràdio Olé i emissores d'aquest tipus, té la grapa, encara avui, d'acostar-se a la vida quotidiana de la gent normaleta, cosa que pels nostres verals catalans no passa des de fa anys. Però encara emocionen coses com allò de 'la mare', amb el fill que va per mal camí i la mare disposada a acollir-lo quan vagin mal dades.

Linco el blog que dic, allà hi ha la lletra sencera de la cançó, que molta gent grandeta com jo recordarà. Tot s'ha de situar en perspectiva. Fa pocs dies algú em va dir que la sarsuela era masclista i es va remetre a la revetlla de 'La Paloma' i al vell  verd que porta a ballar la morena i la rossa. Però és que de sarsuels n'hi ha moltíssimes, li vaig dir. Pitjor era el senyor Ramon que enganyava les criades, tonada que entonavem amb tota la inconsciència de les gresques juvenils. Relacionar-ho tot amb l'educació franquista, en el camp de la música popular del passat, no em sembla just del tot, la veritat.

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/el-que-som-com-erem-i-don-venim-mi-nina-bonita/

LES DÈCIMES NADALENQUES I D'ALTRES EVOCACIONS I REIVINDICACIONS

 

Com que ja soc vella -o menys jove, que no vull fer enfadar el Francesc Puigcarbó en tal dia com avui- encara recordo aquelles targes que passaven diferents professionals, per les cases, amb la intenció de recollir propines, 'aguinaldos' o estrenes. Les targes, malgrat modernitzar-se de forma subtil, van anar fent moixoni, com tantes altres coses. En passaven el sereno, el vigilant, el carter, el repartidor del vi i  molta altra gent, el fanaler, per exemple, homes tots ells, en aquella època, que jo recordi.

Al darrera acostumaven a portar un poemet, en molts casos una dècima. La dècima va ser una composició poètica molt popular fins al punt de què, d'aquells versos de Nadal que apreníem les criatures, se'n deia 'dècima', en general, encara que la rima no respongués exactament a l'ortodoxia exigible. La dècima original també es deia 'espinela' a causa de què el poeta Vicente Espinel en va fixar la normativa. Hi ha hagut poetes moderns que l'han fet servir tot i que a Catalunya els ceballuts lletraferits no hi han tingut afició, al menys no pas tanta com als sonets o les sextines. 

Durant anys, i crec que en alguna escola exòtica encara en conserven una mica el costum, els infants apreníem, per Nadal, un 'vers'. Aquest vers es recitava el dia de Nadal, a dalt d'una cadira, i després es passava la guardiola per tal que la família ens amollés alguna propineta. Es triomfava, en general, i els aplaudiments familiars eren una benedicció en temps d'escassedat. Recordo que una vegada jo tenia una guardiola en forma de gallina, em va caure a terra i se'm va trencar, després de la recitació.

Tot ha canviat molt, la rima ha anat de baixa, fins i tot el ritme, i els poemes en vers lliure son més difícils de memoritzar. És clar que la memorització, que respon a una facultat de l'ànima tan rellevant com  la memòria, que va acompanyada de l'enteniment i la voluntat, ha estat objecte de campanyes vergonyoses en contra seva, per part, tot s'ha de dir, de molts ganduls. Durant uns anys la rima i el ritme van semblar vulgaritats de mals poetes i la cosa encara cueja. Les modes canvien, en tots els camps. I les tendències. 

Avui, tafanejant per les moltes entrades nadalenques que he anat endegant durant tant temps de blog, diria que gairebé vint, si compto la prehistòria i allò del blocat, m'han sortit perles com ara aquesta dècima, rimada com una dècima de veritat, i aquesta proclama en contra dels Tions humanitzats que, com podeu suposar, no ha tingut cap mena de transcendència i que he fet arribar a algunes coneixences que sé que comparteixen la meva fòbia tionera. Nadal és una festa amb un excés de mitologia, a favor o en contra, i també té el seu vessant humorístic i berlanguià, com tot a la vida. 

LA DÈCIMA

Ara que arriba Nadal

amb torrons i gresca vana

i ens agafa la galvana

amb tanta llum ambiental,

no som al món ideal

que somniàvem no fa gaire

però amb la joia del nou aire

i amb el cor ben arrauxat

una gran felicitat

us desitja... la blogaire.

MANIFEST (2015), EN CONTRA DELS TIONS HUMANITZATS

En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquella noble afició.

Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I em duien quatre regals.

Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.

I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.

Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb cara de carallot.

Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Les criatures el pinten
abans de fer-lo cagar.

I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.

Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.

Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers sota el sol.

Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,

a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.

Fuig lluny de mi espantaiaies,
ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.

O retorna al bell aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.

Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines xarones,
tan de bo us tornéssiu fum.

En el Nadal del present
inicio una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.

Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.

Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.

Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.

Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang
i res de coses estranyes.

A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.

ORTOGRAFIA RECREATIVA PER A DOGMÀTICS I DISSIDENTS

 

Un dels pocs blogs que segueixo sovint és el del crític Joan Josep Isern, Totxanes, totxos i maons. Avui hi ha un article a l'entorn del tema dels topònims erronis i persistents, sovint aquesta mena de coses s'atribueixen a l'herència franquista cosa que, amb el temps que ha passat, ja no 'cola'. És com això de dir que els infants han baixat el nivell de matemàtiques a causa de la pandèmia, que no sé si ha estat a Catalunya, a tot l'estat espanyol o a tot el mon mundial. O que qualsevol disbarat fet a l'urbanisme barceloní ves a saber quan és culpa del senyor Porcioles. O, ara, de la senyora Colau, faltaria més. He intentat penjar un comentari al blog mencionat i em dona error, no sé el perquè. 

El tema dels topònims fa referència a municipis però també es podria fer extensiu als barris. Potser tot plegat sembli un tema menor, una ximpleria, però crec que el cas del Poble-sec és paradigmàtic. Durant anys i panys, també abans del franquisme, la gent havia escrit Poble Sec i, fins i tot, Poble Sech. Pertanyo a una associació sobre història local i ja fa molt de temps ens van indicar, de l'Institut d'Estudis Catalans, que calia posar el guionet, cosa que es pot explicar de forma racional i sobre la qual no m'estendre, és com el cas de Vila-seca, Vila-rodona i d'altres.

Hi va haver reticències però, finalment, es va imposar la normativa, tot i que fins i tot de l'ajuntament, l'ajuntament socialista, no el d'ara, ens van explicar que Poble Sec, que era com ho escrivien ells, era totalment correcte. La cosa ha evolucionat i ara fins i tot al nom de la parada de metro hi posaran el guionet normatiu. Però a més a més del Poble-sec barceloní, que Serrat ha posat al mapa, hi ha molts Poble-secs per tot Catalunya i tots els altres ni s'han plantejat posar el guionet, que jo sàpiga.

Un altra tema és la transcripció dels mots 'clàssics'. Ítaca hauria de ser Ítaca, amb accent a la 'i', el que passa és que Llach va triar 'Itaca' i ja ha quedat així, una cosa que cada dia em sona pitjor. A l'escola dels meus fills quan eren petits es va fer una consulta i tot, sobre si volien que es digués Ítaca o Itaca. Va sortir això de la taca i amb la taca s'han quedat, al menys fins ara. Crec que al Figaró, quan van saber que el mot normatiu era Figueró, van fer també una consulta a la gent i la gent del poble va voler el mot 'antic'.

L'ortografia és arbitrària, una convenció, no pas un dogma, i es pot canviar si cal, fins i tot podem fer-ne l'ús que ens sembli sempre que fem servir un raonament elaborat i lògic, no el caprici ni allò de 'a mi m'agrada més així'. Tampoc serveix recórrer a allò de 's'ha fet sempre' perquè aquest 'sempre' tot just fa relació a la nostra pròpia vida. Les normes fabrianes van tenir moltes reticències, algunes de ben raonades, però, al capdavall tothom va anar passant per l'adreçador i crec que, en general, ha estat positiu tenir una normativa.

És una mica com si jo digués que m'agradaria més que els semàfors fossin de color de rosa i de color lila, en lloc de verds i vermells. Podria ser, no hi ha res en contra, sempre que sigui una cosa acceptada de forma 'universal', és clar. Els experts no sempre es posen d'acord, com és natural en temes lligats al tarannà humà, i les coses canvien, vegis el tema de les bòviles i les bòbiles o de l'anxaneta o enxaneta. Un conegut feia broma una vegada sobre el fet de què et pots barallar amb algú a causa de la discussió sobre la bondat ortogràfica d'un mot i resulta que abans d'ahir el TERMCAT podia haver canviat la normativa. 

En castellà passa si fa no fa, les coses com siguin, encara més i tot, potser, ja que son més gent escrivint i parlant la llengua. Malgrat que tot sigui opinable i discutible i que, de forma inevitable, en aquests temes hi ha dogmàtics que a tot li troben sentit patriòtic, crec que en temes així, com en d'altres de més greus, la solució adient no pot ser sempre 'la consulta popular'. No tot se'ns ha de consultar a tothom i totdon, vaja, segons la meva opinió. Tot es pot revisar i raonar però no pas justificar perquè a mi em ve de gust, més o menys, el guionet pertinent o el que sigui. Malauradament en molts aspectes que poden semblar banals hi ha un pes emocional excessiu lligat a essències pàtries pregones, fins i tot. 

Recordo el temps en el qual els blogs s'havien de dir blocs, bitàcoles i coses així, bandejant el tema etimològic i de la procedència del mot. I les entrades als blogs 'apunts'. Podria cercar pel meu mateix blog i trobaria opinions contundents i, fins i tot, ofensives per als dissidents, com era jo mateixa aleshores. Al capdavall, ho admeto, aquesta mena de coses tenen un bon component de discussió bizantina i, a la pràctica, prou feina tenim per tal que a escola s'assoleixi, en català i castellà, avui dia, una ortografia una mica acceptable i sense massa errades de gruix. I, a més a més, ara tenim correctors ortogràfics a l'abast, no sempre perfectes però molt eficaços. Al  capdavall, com va escriure aquell senyor anglès tan famós, una rosa seria una rosa encara que no es digués rosa.

LA QUEIXA CONSTANT I LA CALOR QUE ENS AMENAÇA

 

Fa anys corria una historieta exemplar, mig acudit, mig facècia, sobre un predicador espontani que pontificava sobre la justícia insistint en què si algú tenia dos cotxes, n'havia de donar un als necessitats, si tenia dues cases, n'havia de cedir una als sense sostre, i així successivament amb difererents bens duplicats. En algun moment una persona de la seva audiència li preguntava:

-I si tinc dos 'trajes'?

-Oh -responia el generós convençut-, és que de trajes en tinc més de dos...

En resum, sembla que és més fàcil donar allò que no tenim que no pas el que és nostre i, se suposa, merescut. 

Ahir l'editorial de La Vanguàrdia incidia en el tema del previsible consum elèctric que generarà o està generant l'abús d'aire condicionat. Fa anys, potser molts, l'aire condicionat era un gran desconegut. L'estiu es passava com es podia, obrint finestres i balcons i mirant de cercar l'ombra i la fresca a la mida de les nostres minses possibilitats, que no eren gaires. No se sortia a fora com ara i a la platja s'hi anava molt de tant en tant, en general, i fent excepció de les classes benestants i mitjanes que eren, en aquell moment, minoria. Després, amb la millora econòmica, vam accedir als ventiladors casolans i encara gràcies.

Entenc que indrets on la calor és excessiva utilitzin aquests estris, a Barcelona la calor i el fred son relatius, molt humits, això sí. Els primers cotxes amb aire condicionat eren cosa de rics i fins i tot es feia broma, per part de les classes obreres, sobre els fatxendes que tenien cotxes amb aquest servei, avui generalitzat. Una frase habitual era allò de: 'tinc cotxe amb aire condicionat, condicionat a obrir la finestra'. El cotxe també es va democratitzar, avui hi ha una campanya excessiva en contra però el fet és que, per a la vida actual i per a moltes feines és, encara, absolutament necessari.

Els humans tenim una tendència a l'excés molt preocupant, els aires condicionats i les calefaccions s'acostumen a utilitzar per damunt de les necessitats reals. Ja sembla que no es pugui viure sense. Sobre el tema he escrit moltes vegades i no m'allargaré, a mi més aviat em molesta, hi ha pocs indrets on la climatització sigui moderada i adient, la veritat. En aquesta època m'estimo més menjar a les terrasses dels establiments que no pas a dins, immergit en l'artificial fresca que, a més a més, exigeix tenir tancades les finestres, cosa que per als qui treballen en edificis massa freds és  un problema i ha provocat malalties i, en alguns casos, contaminació inquietant, poc explicada.

La gent gran, en ocasions, té una tendència en contra de les novetats, encara recordo mestresses de casa de la meva infantesa que rebutjaven la rentadora, fins i tot la fregona amb pal, que no arriba als racons. El rebuig pot ser per gasiveria o, en casos de gent més jove, per posicionament progre, hi havia qui no volia tele, per exemple. Les novetats sempre son perilloses i imperfectes, es va criticar el cine, la tele, els vídeo-jocs i, avui, els telèfons i les tauletes. Tot és perillós, però tot depèn, en realitat, de l'ús que se'n fa. Quan hi ha gent que fa bretolades online la culpa és d'internet. Oblidem aquella antiga dita, no sé si xinesa o índia, 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'.

Amb la pandèmia es va tornar a parlar de la contaminació provocada pels avions, pels vaixells turístics. És fàcil despotricar, amb raó, en contra d'aquestes coses quan afecten els ricatxos però el cert és que, a la mida de les possibilitats de cadascú, la febre viatgera ha tornat a amarar el personal, sembla que si no viatges no ets ningú. Sovint em ve al cap aquella sogra 'capriana' que deia al gendre: 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'

Per més que es vulgui viure en una certa austeritat vital les tendències pesen i no les pots defugir mai del tot. Per sort s'ha esvaït aquella mania dels amics i coneguts d'ensenyar-nos munts de diapositives i fotografies dels seus viatges. Viatges a tota mena de llocs, en general plens de turistes i disfressats d'oferta turística. En tot hem caigut en l'excés. Fins i tot en temps més humils se'ns deia que sortir al carrer ja era un perill, sobretot si portaves calerons, pocs o molts, depenia de les possibilitats, alguna cosa acabaves comprant, alguna cosa que potser no feia massa falta. No compris res inútil amb l'excusa de què és barat, deia un savi consell moral. Però això de la utilitat o la inutilitat, fins i tot de la necessitat, és molt flexible i acomodatici.

El consum, més o menys afortunat i necessari, de fet, ens compensa de les moltes mancances i desenganys que ens amolla la vida. Quan una cosa la tenim a l'abast fàcilment ja té menys valor, això ha passat amb tota mena de bens i, també, amb el menjar. Crec que no s'hi pot fer més o, de fet, poca cosa. I tot això val per a les nostres majoritàries classes mitjanes més o menys modestes. Ja sabem que hi ha gent amb moltes necessitats, gent que dorm al carrer, i països on la gran majoria de gent passa molta calor o molt de fred,  que no viatja si no és en patera,  i que resisteix com pot les limitacions en l'adquisició de bens, potser no imprescindibles, però que ens aporten comoditat i benestar vital, al menys en teoria. 

També hi ha, avui, els apocalíptics, que tot ho veuen negre malgrat que en general, els que conec, viuen bé i, si son de la meva edat, amb la pagueta corresponent. Han existit des de temps ancestrals. Els valors s'han perdut, el jovent no val un duro, les criatures estan mal educades, els polítics son tots ells corruptes o imbècils, internet ens amarga la vida, el canvi climàtic acabarà amb l'espècie un dia d'aquests, Barcelona està pitjor que mai i, el català, en perill d'extinció.

Semblem incapaços, tot sovint, de valorar de forma optimista allò que ha millorat. Per a tot cal mirar enrera amb objectivitat una mica desacomplexada. No soc una gran admiradora de la classe política, en general, però sí que em produeix respecte que algú es dediqui a la política, des del consell de barri o l'associació de veïns a les altes instàncies dels manaies, considerant el poc respecte que genera la professió, a tots nivells, i els rotllos, mals rotllos, tuiters desagradables i reunions que s'han d'empassar si volen sobreviure en els càrrecs. 

Admeto la meva tendència, que, com que soc humana, critico en d'altres, a la generalització. Hi ha avui, com sempre, bona gent, intel·ligent i agradable, feliç a la mida de les possibilitats humanes, empàtica, alegre, i que encara creu de bona fe, tot i que avui sembla de mal gust insistir-hi, allò de la cançó de la nostra joventut 'el demà serà millor'. El demà no sabem com serà, no ho podem saber, i, fins i tot, si la nostra sobrevalorada espècie un dia desapareix, al capdavall també van fer figa els dinosaures. Un científic ironitzava sobre el tema, fa un temps, a la tele, comentava que, si ens extingíem, les bactèries i els virus estarien molt còmodes i contents. 

Un personatge de Ruth Rendell manifestava, a no sé quina novel·la que vaig llegir fa anys, que tan sols aspirava a no passar fred ni gana i, sobretot, 'no queixar-se'. La queixa, poques vegades justificada a fons, i que evidencia allò de què 'cap geperut és veu el gep', és constant i matxacona, darrerament. Per sort, avui, els geperuts, tan presents en el llenguatge popular dels avantpassats son, en el nostre mitjà social més habitual, gairebé inexistents.

AVUI, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

Avui és el dia de la Mare de Déu dels Àngels, he conegut molta gent que duia aquest nom, fos amb la Maria al davant o sense. Malgrat que el tema religiós ha anat de baixa encara se celebren molts sants, sobretot si pertanyen a advocacions conegudes i tradicionals.

Llegeixo per la xarxa que la celebració va ser promoguda pels franciscans i que era el dia patronal dels espardenyers i corders, gent que es veu que era mal vista, probablement perquè era un ofici que, en origen, havien fet molts musulmans convertits.

La gent seriosa té al·lèrgia a una determinada tendència que reconverteix les Mare de Déus en santes. Avui llegeixo en algun lloc que és Santa Àngels i fa pocs dies, en un concurs d'aquests de passar l'estona, el presentador va mencionar que el 24 de setembre era Santa Mercè. Jo ja soc tolerant amb gairebé tot pero encara em sobta això de reconvertir la Mare de Déu en una mena de santa múltiple.

Un lloc molt bonic, de les comarques gironines, és l'emblemàtic santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Potser és que m'hi van portar quan no se n'anava a enlloc, va ser gràcies al meu oncle capellà gironí. Em va fer una gran impressió, aquella primera vegada, jo era petita i el dia era esplèndid, es veia el mar, les Medes, i vaig trobar pedretes molt maques, per aquells camins. Hi he tornat en algunes ocasions però, com sol passar, la impressió no ha estat la mateixa. Abans, anar a qualsevol lloc, era una aventura. Les carreteres eren dolentes, no es corria, hi havia menys edificacions i jo havia sortit molt poc del Poble-sec. Vam haver de llogar un taxi, tampoc era freqüent que la gent tingués cotxe, aleshores.

Quan treballava a la Harry Walker vaig coincidir amb moltes Àngels, encara en conec unes quantes, És un nom molt bonic, també m'agrada Maria Àngels, però avui es posen noms molt estranys i es defugen, de forma inexplicable, els noms familiars i tradicionals, encara que siguin bonics i evocadors. La gent vol ser original però, al capdavall, s'acaben repetint els noms de moda, les tendències. 

Els àngels son uns éssers misteriosos, representats de mil maneres, amb una gran mitologia al darrere, més enllà, fins i tot, de la religió convencional. Ens explicaven que no tenien sexe, cosa que potser els evita molts maldecaps. Com es sabut, alguns es van revoltar i van anar a senyorejar l'infern, coses que passen a qui gosa dir el que no toca. 

BATEIGS, CONFITS, EVOCACIONS I ANACRONISMES

Quan Ruiz Zafon va publicar L'ombra del vent més d'un observador amb memòria va remarcar alguns anacronismes evidents. Admeto que en literatura i en cinema hem d'acceptar errades i invencions, i fins i tot tolerar-les amb certa alegria si el producte s'ho val, cosa que no sempre és així. Per tal de copsar aquesta mena de detalls o bé hem de saber molta història, si ens remeten al passat remot, o tenir molta memòria si ens evoquen paisatges que encara compten amb supervivents. Un fet habitual és transformar la mentalitat del passat fins extrems inversemblants, per exemple, reconvertir en feminista alguna dama perduda en el pretèrit emboirat o refer les guerres en enfrontaments entre bons i dolents quan, tot sovint, les coses -i les persones- responen a una incommensurable complexitat.

Tot això ve a tomb perquè m'he ensopegat, en un llibre recent, una part del qual s'esdevé en la postguerra, més o menys quan jo vaig néixer, que una dama de l'edat de la meva mare estrena un vestit per anar al bateig del seu fill. Estrenar vestit ja era difícil, en les famílies modestes, però que la mare anés al bateig no va ser, durant molts anys, res habitual. Per internet he trobat una referència als bateigs d'aquella època i, curiosament, mentre que al text s'insisteix en això de què els pares, tots dos, anaven a la cerimònia, una fotografia que acompanya la referència mostra el nadó, guarnit amb aquells vestidets de puntes que es reciclaven mil vegades i fins i tot es manllevaven dels coneguts, en braços de la comadrona que el mostra a la mare, encara allitada.

Al meu bateig se'm pot veure, en l'única fotografia que ens van fer, de grup, en braços de la comadrona. La comadrona del barri era una senyora poc simpàtica però eficient, tenia una botiga d'herbolària, on també venien productes Santiveri i on avui hi ha un bonic i assortit basar xinès. El bateig es feia aviat, així que es podia, car si et mories sense batejar anaves al llimb, que era un lloc avorridíssim. Quan jo feia el batxillerat elemental un capellà avançat ja ens va rebatre dues de les brames que encara corrien. Una era que els jueus no tenien cap culpa d'haver mort Jesús, qui, per altra banda, també era jueu, i la seva horrible eliminació havia estat una barbaritat, si és que els bàrbars en feien de tan grosses. I un altre mite que ens va rebatre, el bon mossèn, va ser el del llimb, que era, va dir-nos, una invenció sense cap base teològica.

A les novel·les i pel·lícules situades en el passat ens en fan empassar de molt grosses i, per això, la gent hauria de saber que una cosa és la ficció i, l'altra, la realitat, que no és fàcil de saber i sobre la qual podem trobar un munt de teories. Una amiga meva es va empipar quan va saber que un llibre que havia llegit feia poc, La catedral del mar, no responia a la realitat històrica en molts aspectes. El que passa és que si un llibre és molt bo i molt interessant tot això de la versemblança ens hauria de ser igual, les Memòries d'Adrià o Becket poden no ser obres veraces però això és igual. Jo tinc debilitat per Quo Vadis i ja sé que qualsevol semblança amb la història veritable ni hi és ni se l'espera, però té un encant kistch, animat per les cames romanes de Robert Taylor, quan era jove i de bon veure, encara més vestit de centurió. 

Quan les mentides grinyolen massa és que el llibre o la pel·lícula, és la meva opinió, no son gran cosa. Hi ha també el cas contrari, novel·les molt documentades i molt pesadetes, hi ha autors, molts dels quals novells o gairebé, que volen dir-nos tot el que saben i ens amollen dades a dojo, fins a provocar-nos somnolència. Avui surten molts llibres destinats a reconvertir-se en rutes turístiques per pobles, ciutats o indrets barcelonins, això genera una mena de negoci afegit, però també se'ls veu molt el llautó, la veritat. Jo ja estic una mica tipa d'aquestes rutes literàries, històriques, criminals, bèl·liques o el que sigui, el cas és trobar algun tema original i, si no hi ha substància, inventar-la, com ha passat amb el tema de l'Enriqueta Martí, per exemple.

No sé com ni quan es van anar transformant els bateigs, avui gairebé desapareguts. Es compraven confits, 'peladilles', i es repartien en bossetes de celofana a la canalla assistent a una festa que, aleshores, es feia a casa i encara gràcies. Els gambirots del barri es posaven a la sortida del bateig i cantaven coses tan inquietants com ara: tireu confits, que son podrits, tireu avellanes, que son torrades, si no en voleu tirar, el nen se us morirà! 

El bateig havia de comptar amb padrí i padrina, una dita antiga insisteix en què si no tens padrins no et bategen, i això s'aplica a moltes coses, com ara a la necessitat de tenir coneguts que t'endollin en alguna feina o càrrec, una tendència que, malauradament, encara és prou vigent i diuen que ve dels romans i tot. Els padrins eren els avis, en el passat, un de cada banda, i triaven el nom del batejat, però això va anar en decadència perquè se suposava que si se't morien els pares t'havien de cuidar els padrins i, si eren vells, durarien poc. Aleshores es va posar de moda triar oncles joves, amics i amigues, i encara hi ha qui regala la mona als fillols car algunes tradicions sobreviuen a la laïcitat, misteriosament. S'han bandejat força els noms familiars per posar noms rarets que volen ser originals i que acaben per ser-ho tan poc com Maria o Josep.

A molts llocs encara es conserva això de dir padrí i padrina als avis, però va de baixa, com tantes altres coses. Els confits, amb el seu sucre acolorit i la seva ametlla central, avui son poc aconsellables per a les dentadures infantils, el mateix que els rosaris de les palmes. Moltes d'aquestes anècdotes i maneres de fer les recordo directament però no vol pas dir que tothom ni a tot arreu fes el mateix. La memòria és molt enganyosa, la veritat. La mort dels infants era encara un fantasma prou present, quan jo vaig néixer, tot i que la supervivència havia millorat molt. 

Quan penso en coses com ara les guerres o les execucions m'angunieja pensar en el fàcil que és matar algú, fins i tot gairebé de forma industrial, quan es tan difícil, complex, i, en el passat, arriscat, portar una criatura al mon. Avui els infants son un bé escàs però no sempre ha estat així. Sempre que vaig al cementiri de Les Corts, on tinc nínxol familiar, m'aturo davant d'una tomba molt antiga, on s'evoca una noia morta amb el seu nadó, representats tots dos en un baix relleu molt evocador, el marit la menciona com 'mi morocha querida'. Quantes dones mortes de part, al llarg dels segles, amb aquell trist destí, fossis pobra o rica, d'anar parint criatures una darrera l'altra... Tot i que admeto que els homes pobres també havien d'anar a la guerra, a treballar un munt d'hores, mantenir la família nombrosa i tot això. Hi havia poques opcions per a tothom, en general. 

Quan en algun llibre escrit per algú jove, de l'edat dels meus fills, l'autor o autora expliquen coses del passat, sobre gent de la generació dels seus pares o avis, i en diuen de l'alçada d'un campanar m'adono del poc que, en realitat, han escoltat, de tot allò que els explicaven els grans. I és que l'interès per la vida dels grans s'incrementa quan tu et vas fent gran i ells ja no t'ho poden explicar o ja ho han oblidat.

AVUI NO PODREM ANAR A REBRE JESÚS, QUE ENTRA A JERUSALEM

Si Barcelona fos Jerusalem, avui no podríem anar a rebre Jesús, per raons de confinament obligat. Tot i que la Setmana Santa ja fa anys que no té el pes que tenia, el Dia de la Palma encara conservava alguns elements de la seva mitologia. Fa anys era un dels pocs dies, amb el de Nadal, en el qual estrenaves roba. Fins i tot la gent que no anava a missa els diumenges s'arribava, amb les criatures, a beneir la Palma. Després molts s'anaven a passeig i no assistien a la missa preceptiva, molt llarga en aquest cas, ja que s'hi llegia la Passió. Per cert, a Jerusalem, a Déu Nostre Senyor el van rebre molt bé però van acabar per estossinar-lo i la meva mare deia que molts dels mateixos que l'anaven a rebre, xalaven quan l'anaven a crucificar. Això ja passa, a la historia de la nostra sobrevalorada espècie humana.

Com que de joveneta encara era ben viu allo d'estrenar, l'arribada a l'església de les noies de la meva colla era una mena de desfilada de moda, de la moda d'aleshores, que consistia en els preceptius i elegants trajos-jaqueta. El meu primer vestit jaqueta, acompanyat dels primers, i tímids, talonets, el vaig estrenar per la Palma. Fes fred o calor s'estrenava el que toqués, vaja. Els nois, encara que fossin molt jovenets, també anaven amb americana, i corbata, aleshores. Allò de mudar-se ha passat, més o menys, a la història, de forma general, tot i que en ocasions, en els casaments actuals, la gent es disfressa de forma exagerada. Sort que molta gent ja ni es casa o ho fa de forma discreta. Avui hi ha de tot i tothom pot fer el que li plagui.

Abans, en el passat remot, tot era obligatori i tothom feia el mateix o semblava que fes el mateix. La Palma era una festa força infantil, a les palmes i palmons se'ls penjaven joguinetes de fusta i llaminadures que avui serien altament rebutjables, com ara aquells rosaris de sucre pur, un verí per a les nostres dents innocents. La Setmana Santa era, però, una època ensopida, sobretot el dijous i el divendres. Les ràdios emetien música clàssica, la qual, els no entesos, vam associar des d'aleshores amb el tema religiós i amb l'avorriment indefugible.

Quan jo era molt petita, el dissabte era de Glòria i se sortia al balcó a fer cassolades per matar jueus, cosa horrible, sort que tot era eteri i misteriós i no sabíem ben bé què eren ni els jueus ni els comunistes ni els maçons. Déu ens ha perdonat perquè no sabíem el que dèiem. Els cinemes passaven històries religioses a dojo, llevat del divendres, en el qual no es passava res de res. Per la ràdio donaven sermons com aquell de les Set Paraules, molt popular. Després, passat el tràngol i amb Jesús ressuscitat, s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre i s'acabava menjant la mona.

A l'escola, els darrers dies abans de Setmana Santa, les mestres modernes, de mentalitat laica però amb tendència a la incoherència, després d'haver tallat les cames a les pobres velles Quaresmes, feien mones d'estar per casa. Un model habitual, a pàrvuls, era guarnir un donut amb un ou dur i unes quantes plomes o amb un dibuix retallat. Jo els deia sovint, per fer una mica la punyeta, que feien Pasqua abans de Rams i se m'enfadaven. De la sàdica Passió de Jesús no se'n parlava, amb la qual cosa tot quedava fora de context. Conviure amb la tradició religiosa sense defugir-la del tot no és senzill, el rebuig total tampoc és viable ni aconsellable. En tot cas, la vida real va fent que tot es normalitzi.

La societat, avui, ni que algú practiqui alguna religió, és més aviat laica. Per sort, hi ha llibertat religiosa, llibertat de cults, deien, en broma, fa anys, jugant amb això del culte i els culs, per si no n'havíeu copsat el joc de paraules. Llibretat de culs, de fet, també n'hi ha, avui dia. 

Enguany ens trobem en un context fràgil, insegur, imprevisible. La vida ja és així, però ara n'hem copsat la inseguretat a fons. Estar a casa, en arrest domiciliari, més o menys, té el seu què, et retrobes amb les teves rampoines i gaudeixes d'una mena d'estranya llibertat horària. Per sort, aquesta epidèmia inesperada i de la qual, al principi, fèiem broma, al menys jo, ens ha enxampat en temps de xarxes socials, ordinadors, telèfons mòbils i la resta. L'altre dia vaig fer un cinefòrum amb la gent de Tot Història, virtual, i ens vèiem tots i xerràvem més, gairebé, que quan n'hem fet de forma convencional. Ahir sentia un apocalíptic que manifestava una barbaritat com ara que el mòbil és l'heroïna del segle XXI. N'hi ha que no té límit a l'hora de dir-ne de tots colors. Què hi farem. El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu, les novetats sempre han estat condemnades pels dogmàtics o els que tenen una estranya tendència a la predicació.

I aquests dies estem envoltats de predicadors i predicadores, polítics, metges, científics, però també gent normaleta que ens explica què hem de fer i què no hem de fer i què podem fer o que vigila els veïns, no fos cas que sortissin més del compte i, a sobre, sense mascareta o sense guants. La llibertat, ai, és un bé incòmode, en ocasions, i gairebé impossible d'aconseguir. La llibertat inquieta, espanta, i tot això ja ho vam llegir en aquell llibre de Fromm que va ser un dels habituals del meu temps jove, per cert.

INCOHERÈNCIES MONÀRQUIQUES

Entre les moltes incoherències que ens envolten, una de ben evident és la que ens fa ensenyar als infants a dir la veritat mentre mentim sovint per un munt de motius diversos. Quan et fas gran ja t'adones de què les coses son com son, però durant l'adolescència, quan comences a descobrir que res no és com sembla ni com t'expliquen, tens un gran trasbals el qual, normalment, se sol superar, fins al punt de què acabes fent com tothom.

Durant l'adolescència i la primera joventut em va entrar un atac de coherència que em feia rebutjar moltes coses però, al capdavall, t'adaptes als fets, a les tradicions i els costums del teu entorn. Tot i que la festa dels Reis m'havia fet molta il·lusió, de petita, durant uns anys vaig assegurar que mai no enredaria els meus fills amb aquesta estranya història, acomboiada pels poders públics i beneïda per les necessitats del comerç de la joguina.

Moltes coses que fem les justifiquem amb el tema de les criatures. Diem que a ells i elles els fa molta il·lusió això o allò, però el cert és  que de petit et fan il·lusió moltes coses i no cal que siguin màgiques ni raretes. La festa dels reis es una festa de grans, d'enyorament de la infantesa, d'evocació d'un temps en el qual no teníem gaire passat i sí molt de futur. Ens agrada que les criatures facin el que vam fer nosaltres i aquest és un dels motius pels quals rebutgem determinades novetats, com ara els joguets tecnològics, per exemple. Parlo a nivell general i del meu entorn, entenc que hi ha un munt de realitats diverses.

Quan hi ha desastres, guerres, fugides, fets horribles que sacsegen el món, sempre es parla del patiment de les criatures. Sembla que el sofriment dels adults i dels vells no sigui tan important quan, de fet, és molt més tràgic, perquè de gran saps com van les coses i, de petit, no ho acabes d'entendre i tot té un regust de misteri i d'aventura, fins i tot el més lamentable a nivell col·lectiu. 

Avui he penjat un poema al facebook sobre el dia d'avui, una festa que no és d'infants, és de grans, i som els grans els qui gaudim contemplant la innocència i la ignorància, cada dia menys ingènua, afortunadament, de les criatures, que encara creuen, d'alguna manera, en el poder i la saviesa de la gent gran. 

NIT DE REIS

Venien els tres reis de llunyanes muntanyes,
al barri, on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de reis, en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne,
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans,
la joia, dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.

Júlia Costa, 'Les fràgils paraules'

PER NINOU, UN PAS DE BOU (FILOSOFIES DE CAP D'ANY)

Vaig començar aquest blog l'any 2006, tot i que abans ja en tenia un amb el mateix nom al blocat fins que el blocat va començar a morir d'èxit, cosa que passa amb moltes iniciatives catalanes pioneres, al capdavall tot va per audiències. Ahir, mirant joguines en un centre comercial, em vaig adonar de la poca oferta de jocs de taula en català, de jocs de taula i de tantes coses. Aquest any, de forma testimonial, han inventat una nina que parla català, no es troba a tot arreu, per cert. Podien haver endegat  una parelleta, per això de la paritat, però encara bo.

Demà estrenarem un nou any. Jo, de fet, compto encara els anys a nivell de curs escolar. El cas es que considerem que l'any comença el primer de gener i encara que tot és fràgil i discutible, hem acceptat que el proper any sigui el 2020. Ja m'han avisat pel mòbil que no se m'acudeixi posar la data, aquest any, sense precisar les quatre xifres del número d'any, ja que es pot prestar a falsificacions, cosa que devia passar també el 1919 o el 1818. 

Aquesta nit és una d'aquelles de festa obligatòria. Pel meu gust és la festa més xarona i odiosa de l'any, la seva estètica i mitologia no em fa el pes. Però, vaja, hi ha gustos per a tot i soparé amb amics, faré algun brindis i faré veure que m'empasso el raïm, que sempre em menjo abans d'hora o quan em sembla. La traca del cicle de  festes acaba amb els Reis, una  festa bonica si hi ha criatures i que celebrem força, per tradició familiar. 

Tot i que quan jo era jove això d'enredar les criatures semblava poc ètic em certs contextos progres, en una època en la qual es predicava coherència a qualsevol preu, la gent jove continua amb la tradició i els infants, cosa estranya, s'ho creuen tot, encara avui. Crec que això de la il·lusió dels infants és una gran fal·làcia, els infants tenen la mateixa il·lusió amb qualsevol sorpresa inesperada, no cal tanta purpurina. De fet som els adults els qui tenim necessitat d'il·lusió i de comptar amb la fe incondicional dels infants. Els adults també ens ho creiem tot, tot el que volem creure, és clar.

Actualment ja no valoro tant la veracitat ni la coherència. Som incoherents en moltes coses de la vida i la convivència sovint es basa en una quantitat moderada de mentida vital. Ens mentim, fins i tot, a nosaltres mateixos, si cal. Aquestes festes, de forma inevitable, recordem encara més els familiars i amics perduts, de forma irreversible. Irreversible si no ets creient, és clar, però em temo que la creença en la immortalitat va de baixa. Em sorprèn i em meravella haver arribat a l'any 2020, quan anava a escola l'any 2000 semblava remot i ens preguntàvem si seríem vives, aleshores, amb més de cinquanta anys, que es una xifra desmesurada quan encara no n'has fet ni deu.

Hi ha certes tendències apocalíptiques que bescanten el present i et pinten un futur terrible, però el cert és que moltes coses, amb ensopegades i marxes enrere, milloren i han millorat. Tot i que la pau i la bona convivència sempre son fràgils. Recupero dos poemes molt diferents fets en tal data com avui, el primer a principis de segle i el segon, una mica més antic, dels vuitanta. Un és més transcendent i l'altre, més informal. I els que els humans i les humanes tenim estones de tota mena, en aquest nostre pas, sempre breu, per la vida.

CAP D'ANY (2006)

Hem posat una data al calendari
des d’on comptar un final i un nou inici.
Però els dies es perden, no retornen
mai més.

Aquesta és la certesa
més subtil i més tràgica: que els anys
passen, encara que, amb remor de festa,
mengem raïm, ballem o fem cantades,
amb amics i parents, entre rialles.

Un pas de bou allargarà la tarda
cap al misteri de l’eternitat.


PREGUNTES AL TOMB DE L’ANY (1986?)


Vindrà la bomba de neutrons,
i quedarem fets una coca?
O el pessimista s'equivoca
i els temps futurs seran més bons?

Doncs, farà figa, el català,
i parlarem tots en anglès?
Hi haurà un gran món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

I si som tants, de tants colors,
omplint les brutes perifèries
de les ciutats, plenes de dèries,
brutícies, rates i suors,

no ens llençarem els plats pel cap,
amb la violència reprimida
que surt de cop, demanant vida,
com de l'ampolla surt el tap?

Serem pacients amb els polítics?
No matarem recaptadors?
Cotitzarem, plantarem flors,
tindrem records per pobles mítics?

O tendrament, amb testa arega,
sempre amb la por d'algun calbot,
com allisats per un ribot,
continuarem amb la fe cega?

Ens ficarem al gran boïc
dels humans pobres i fidels?
Farem volar cent mil estels
que ens guariran del gran fatic?

Serem rebels, serem mesells,
serem bajocs, serem de glaç?
Serem un poble sense jaç,
vells caçadors sense fusells?

Resposta de l’oracle

No cal pensar massa ni gens,
car sou tan sols una burilla,
que el vent empeny i que no brilla,
lluny del salpàs i de l'encens.

Així doncs, féu el que cal fer,
anar a la feina mentre n'hi hagi,
obrir l'aixeta mentre ragi,
prendre sovint un bon cafè.

No us demaneu pel llarg demà,
que en tirareu un tros a l'olla.
Aquell que mena la virolla
no pensa tant i ho té tot clar.

MAL DE LLENGÜES I DE POLÍTIQUES CULTURALS

Manllevo el títol de l'entrada del d'un llibre del meu admirat senyor Tuson (epd). Tuson, quan el vaig tenir, de forma breu, a l'escola Normal, de professor, no parlava català però més endavant va implicar-se a fons en la defensa de la llengua catalana i, sobretot, es va esforçor en esberlar prejudicis diversos a l'entorn del tema lingüístic, en general. Recomano tots els seus llibres, malgrat que en alguns dels darrers es repeteixen idees i conceptes. Seria una llàstima que restessin abaltits a causa de l'acceleració consumista actual.

Això de la llengua, en la vida normal, ens donaria pocs maldecaps, la gent fa la seva vida i parla el que li sembla i com li sembla. De fet, el llenguatge hauria de servir per entendre'ns i, afortunadament, és així en molts casos. Ara el senyor Montilla, qui, per cert, no té pas un nivell d'expressió oral massa reeixit, ni en català ni en castellà, s'ha embolicat sobre nosequè  dels alumnes catalanoparlants i en si tenen dificultats en castellà i això justificaria fer més castellà. Ja tenim el tema polític prou enredat, aquí i allà, com perquè ens surtin amb més estirabots.

En general, sobre l'escola i el que s'ensenya i com, tothom opina. Una vegada una persona del camp de la sagrada ciència va afirmar en un escrit que l'escola -no sé si la primària o la secundària, en general els que no son del gremi no fan massa distincions- no fa ensenyament científic. Li vaig comentar que trobava poc científic fer aquella afirmació i crec que no li va agradar gens el meu comentari. A ningú no li agrada, a mi tampoc, que ens enfrontin amb les pròpies contradiccions, que acostumen a ser moltes i evidents.

En tot això de la llengua s'han fet i es faran afirmacions diverses, poc contrastades. La realitat, però, va per un altre costat, pel de la vida real. Quan jo vaig començar a fer de mestra encara cuejava allò de la llengua materna i s'esgrimien teories sobre el problema que representava, pels menuts, estudiar en una llengua que no fos la de casa. Era una argumentació orientada a aconseguir ni que fos unes engrunes de català a l'escola, cosa que va anar arribant amb calçador fins que no es va implantar la immersió.

En el temps en què es va implantar la immersió jo treballava a escoles amb una majoria d'alumnes que provenien de la immigració hispànica i no veia clar aquella proposta. En una escola d'estiu una patum pedagògica de les d'aleshores ens venia la moto del català necessari per al futur laboral del jovent i sobre la necessitat d'apostar pel tema. Li vaig objectar que feia, com qui diu, quatre dies, ens havien assegurat, els mateixos pedagogs o uns altres de prestigi, tot allò de la llengua materna. No m'ho havia inventat pas jo. Doncs em va deixar com a una ignorant, que allò era una estratègia, vaja. O sigui, parlant en plata, era política. Un dels exemples sobre immersió que ens explicaven amb pèlsi senyals als cursets era el del Canadà, aquí sempre tirem d'exemples foranis, molt poc semblants a la nostra realitat.

La immersió es va fer i no va passar res i vaig apostar pel tema, encara més quan van començar a arribar alumnes de tot el mon, a l'escola pública de barri, és clar, i ja el tema no era ni el castellà ni el català sinó la barrija-barreja inevitable. I és que en això de les escoles hi ha moltes categories, també entre les públiques, car el barri i la situació social tenen més pes que no pas les filosofies diverses que s'esgrimeixen quan toca. Allò de la llengua materna, aquelles teories segons les quals, a llocs com Suècia, en el passat remot, quan arribava un infant amb l'urdu o el xinès com a llengua de casa cercaven algú que l'entengués i l'acollís, van esdevenir obsoletes quan els infants amb llengües diverses i llunyanes i cultures d'aquí i d'allà, van arribar a dojo. 

L'escola primària es va adaptar com va poder i els infants, tot i que suposo que alguns de nou vinguts, petitons, no sabien ben bé a quin mon havien aterrat, també es van adaptar. I no es va enfonsar el mon. Ja no es podia argumentar allò de la llengua de relació, car tot s'havia complicat. Allò que es va viure com un problema, fins al punt de què molts pares i mares finolis canviaven les criatures d'escola quan hi havia massa multiculturalitat ètnica i social a les aules, després va esdevenir riquesa cultural i avui, tot i que hi ha de tot i alguns finolis continuen cercant l'escola perfecta, hi ha centres en els quals la barreja es evident. I no passa res.

Al principi de la immersió, en uns altres cursets -un company mestre feia broma, fa anys, sobre això dels cursos, parafrasejant el poeta 'me sé todos los cursos', deia- se'm va assegurar que els infants de no sé quins barris humils jugaven al carrer en català, cosa que encara no passa ni avui. Fins i tot es va voler ficar cullerada en les activitats d'oci, al pati, per sort la intenció no va prosperar. He de dir que l'alegre pau i la germanor que es viuen a les escoles elementals es complica a la secundària, per molts motius. Les motivacions d'una part del professorat per dedicar-se a l'ensenyament no son tan vocacionals ni sacrificades i l'edat de les criatures és complicada. Un gran error va ser enviar els preadolescents a això de l'ESO, però, vaja, ja està fet. 

La societat canvia i evoluciona i hem arribat fins aquí, amb un cert èxit. Les escoles, tot i que sempre hi hagi mancances, tenen més recursos que abans i això ho podem valorar a fons les mestres que ja som grandetes, és clar. Ara volen tornar a remenar el tema, en aquest cas els polítics repatanis. De fet, el que es fa a l'escola està sobrevalorat, si l'escola elemental tingués tant de pes la gent de la meva edat seria tota fatxa i catòlica practicant. De l'escola se'n diuen molts penjaments car cadascú parla per ell mateix, pels seus fills i, ara, pels seus néts. O sigui, per l'experiència propera i casolana. Experiència des de la qual jo també manifestaré les meves vivències.

Vaig dur als meus fills a una d'aquelles escoles del CEPEC, per tal que fessin l'ensenyament en català, aleshores tot era encara en la llengua cervantina. Vam haver de gratar-nos la butxaca i, al capdavall, aquelles escoles, que després van passar a públiques tenien, també, moltes contradiccions. La primera a la qual va anar la meva filla gran, al meu barri,  va acabar com el rosari de l'aurora. Els mestres pertanyien a diferents partits polítics d'esquerra, més o menys radicals, els pares, també. La directora era una mica il·luminada i es va veure bandejada per les noves mestres. Com que la cosa es va anar complicant l'escola va acabar per tancar. Vam poder dur el nen i la nena a una d'un altre barri, a una altra del CEPEC. Ara no els podria dur allà perquè aquella escola, que ja és pública, no em tocaria. La cosa no seria greu perquè avui les del meu barri fan immersió i s'han modernitzat en tots els  aspectes.

La meva néta va a una escola pública normaleta, amb una població escolar d'allò més diversa. De vegades, en broma, i que no s'enfadi ningú, dic que sembla una estampa del Dòmund, aquell pati, a l'hora en la qual venen pares, mares i avis a recollir els menuts. No passa res, i a banda de la gent no europea també hi ha italians, anglesos i famílies d'altres països més propers. Crec que, en general, al pati juguen força en castellà, què hi farem. Però em penso que la culpa no és del manxaire sinó del fet que l'oferta de dibuixos animats i vídeos per a criatures, que avui es consumeixen, sobretot, a través de tablets i mòbils és en aquesta llengua. I és que els mitjans audiovisuals i les noves tecnologies tenen poca oferta en català.

Als principis de la TV3 el català va fer un salt qualitatiu important entre l'alumnat de parla castellana, gràcies  al club Súper3, a la Bola de Drac i, fins i tot, a Dallas, car la gent, encara que no ho admeti, fa la vista grossa, a casa, amb això de les programacions poc educatives. Pel meu gust i per molts motius ara s'ha perdut pistonada. L'únic programa infantil de qualitat reconeguda i de  consum transversal, és el MIC, però arriba a infants molt petits i després es passen a d'altres coses, algunes de força ximpletes, tot s'ha de dir. Però els grans fem si fa no fa.

En general, avui, el jovent parla la llengua de la seva colla d'amics, cosa que no vol dir que no en sàpiga d'altres. I mira moltes sèries, directament, en anglès. Per tal d'implementar la immersió es fa fer allò del reciclatge, a alguns mestres de parla castellana els va agradar fer aquells cursos però d'altres es van trobar amb un professorat dogmàtic que els va fer avorrir el tema. Vaig conèixer un parell de mestres que van assolir el nivell més alt de català, però que no el parlaven si no era per imperatiu legal. De fet hi ha gent que porta tota la vida per aquí i no et dirigeix ni un mot en català, si pot. 

Tampoc estic d'acord amb això de què si et parlen en castellà responguis en català, no m'agrada que ningú em digui com he de parlar, la veritat. Cadascú que faci el que li abelleixi, car la vida és diversa i els moments vitals, també. Ja no entro en el tema de què gent castellana encara que no sigui d'aquí, no esdevigui capaç d'entendre el català quan jo mateixa puc, sense haver-los estudiat, esbrinar el que volen dir escrits senzills en d'altres llengües derivades del llatí. 

Hi ha gent que, tot i que entén i valora el català i et demana que li parlis, es incapaç d'expressar-se en una llengua que no sigui la seva, se sent incòmoda. Hi ha gent que et parla un català perfecte, per demostrar que pot fer-ho, i és absolutament anticatalana. Hi ha de tot a la vinya del Senyor, vaja. Hi ha poca gent dedicada a l'ensenyament que s'hagi interessat per aprendre alguna llengua del nou alumnat nou vingut, àrab, xinès, urdu, portuguès... La curiositat  cultural no és majoritària i així és el mon. 

La meva néta parla català a casa i a l'escola fan immersió, però es mira a la tablet coses en castellà i  de vegades amolla expressions castellanes d'allò més sucoses, fins i tot en aquest castellà que en diuen latino. El mon és variat, podria ser divertit i tot s'ha d'entomar amb una certa ironia. Però, ai,  venen els polítics, els qui fan plans d'ensenyament, els saberuts  dogmàtics i aquells i aquelles que ens diuen què hem de fer i què és el que toca, siguin castellans, catalans o americans, i ja l'hem espifiat. 

Jo vaig fer tot l'ensenyament en castellà dogmàtic, a casa es parlava català i fins i tot es llegia una mica El trobador català, i després, abans de la immersió, vaig poder aprendre català en aquells cursets d'aleshores. No entenc que encara, algú de la meva edat, de parla catalana, em justifiqui la seva ignorància ortogràfica o el fet de llegir, majoritàriament en castellà, perquè a l'escola no el va aprendre. Els anarquistes utòpics van intentar brandar, sense èxit, allò de l'esperanto, també podríem retornar al llatí però, de fet, acabarem, de moment, amb l'anglès funcional de supervivència i aneu a saber en què es convertirà aquest anglès al llarg dels segles que han de venir. 

I pensar que, segons ens explicaven a l'escola del meu temps, tot plegat va ser culpa d'aquells carallots de la Torre de Babel...