1.12.09

Jennifer Jones i d'altres evocacions polítiques, religioses i literàries




Fa uns dies vaig agafar a cegues un llibre de la biblio perquè a la contraportada, de la qual no et pots refiar massa, deia que era una història familiar amb secrets del passat, tema que m'apassiona. El llibre era La lluvia antes de caer (l'escric en castellà ja que el vaig llegir en castellà, però crec que hi ha traducció al català i tot), de Jonathan Coe, autor força popular fins ara per un tipus molt diferent de novel·la, més aviat satírica i humorística. La crítica ha fet una mica de broma sobre el tema, sembla que un autor ha de demostrar, com un actor, que també pot ser dramàtic, al capdavall. La novel·la es llegeix de pressa, està ben escrita i atreu, però és un veritable dramón, això sí, amb personatges femenins que no són capaços d'estimar ni d'intentar ser estimats, mares i filles desgraciades i el recurs ja una mica tòpic de descobrir, després de la seva mort, els secrets de la protagonista que ha deixat, per cert, gravats en cintes, que en aquest cas supleixen les inevitables cartes o diaris manuscrits del passat.


La protagonista, lesbiana, menciona la seva admiració infantil per Jennifer Jones, actriu que arriba a veure de prop en la història, ja que participa, amb una parenta, que serà l'origen de totes les seves penes, com a extra, en una pel·lícula de l'actriu, concretament, a Corazon Salvaje, que no té res a veure amb la del mateix títol de Lynch que van passar fa poc per la tele. Em va venir al cap aquesta actriu, des del túnel del temps, vaig cercar per internet -avui podem consolar la nostra tafaneria de forma ràpida, una gran sort- i vaig comprovar que Jones,  amb noranta anys, encara va fent, i que viu amb el seu únic fill viu, Robert Walker jr, plàcidament i tranquil·la, afortunadament, ja que durant una època va tenir una vida moguda i amb alguna tragèdia personal important.


Jones va ser un veritable sex-símbol de l'època, encara que va guanyar un óscar molt jove per la seva interpretació de Bernardette, la de Lourdes, en una època en la qual no tan sols Espanya vivia immergida en espiritualitats diverses, sinó que un gran corrent religiós i místic embolcallava els costums generals del món occidental. Va competir amb Ingrid Bergman, amb qui tenia amistat i que estava nominada per la seva interpretació de Maria a Por quién doblan las campanas. Jennifer Jones es va casar amb Robert Walker, de molt jove, però després el va deixar pel productor Selznick, amb qui va viure fins a la mort d'aquest. Després es va casar amb un col·leccionista d'art i quan aquest va morir va continuar gestionant l'important museu del seu marit a Pasadena, en el qual també participa l'actriu Candice Bergen. Jones es va retirar aviat, va fer un paper de lluïment a El coloso en llamas i en vam saber poca cosa més. Va tenir dos fills amb Walker, actor que no va superar el divorci i va morir jove. Aquests dos fills van ser actors, també, un d'ells va morir fa uns anys en circumstàncies poc aclarides. Una filla que va tenir amb Selznick, de caràcter problemàtic, es va suicidar molt jove. 


Jennifer Jones que havia iniciat els seus èxits amb la virginal Bernardette va passar aviat a ser una dona sensual i immensament atractiva, així que no es estrany que la nena de la novel·la descobreixi la seva sexualitat a través de l'enamorament de l'actriu. Va ser l'amor apassionat i culpable de Gregory Peck, a  Duelo al sol, on el pobre Joseph Cotten havia d'aguantar de tot. Peck feia sovint de bon noi, però les vegades que va fer de dolent, com en aquesta ocasió, resultava inquietant i esplèndid, i cada dia m'agrada més quan torno a veure les seves pel·lícules. Fa uns dies escrivia sobre el documental Hollywood contra Franco, precisament allà es parla força de Por quién doblan las campanas,  i de Las nieves del Kilimanjaroamb Peck fent més o menys de Hemingway i recordant la guerra civil i  també del mateix Peck fent d'un alter ego de Quico Sabater a Behold a Pale Horse, pel·lícula de títol amb reminiscències apocalíptiques, que no vam poder veure fins després de la mort de Franco i que va provocar molta polèmica política en l'època.


Tot plegat, un cúmul de curiositats, coincidències i estranyes casualitats que m'han fet cercar dades sobre aquesta actriu, tan maca i que durant una bona temporada va poblar els somnis eròtics dels nostres jovenets  reprimits, i, com es palesa a la novel·la de Coe, de les noietes lesbiano-subconsicents també, cosa que no m'estranya gens. El que sí que m'estranya és que les pel·lícules sobre miracles, cristians martiritzats, aparicions  divines, monges sacrificades i capellans esforçats tinguessin tant d'èxit a tot el món occidental durant uns quants anys. Va ser una sort, ben mirat, perquè ens van permetre accedir al cinema sense problemes i fins i tot que a l'escola ens passessin, de forma extraordinària, pel·lícules modernes. Per cert, en una d'aquestes, Las llaves del reino, Peck també feia de capellà, recordo que ens la van passar amb un pintoresc doblatge en el qual feien parlar als xinesos amb la 'ela' encara que fossin a Xina. Malgrat que hi surtin capellans i xinesos evangelitzats, la pel·lícula és interessant i remarcable, ep.

8 comentaris:

SM ha dit...

Un tros de dona, la Jones, però mala actriu com ella sola, tot s'ha de dir. El consens és que si no se n'hagués anat al llit amb el Selznick no hagués fer ni la meitat de la carrera que va fer.

Xavier Aliaga ha dit...

No fa massa vaig revisar Duelo al sol i veritablement Jennifer Jones no li aporta excessiva credibilitat al personatge, amb tics d'interpretació molt teatrals, habituals del Hollywood de l'època prèvia a la irrupció de l'Actor's Studio. Però no té comparança possible amb Ingrid Bergman. Això sí, sensual era una estona.

Interessant post, Júlia.

F.Puigcarbó ha dit...

estic d'acord amb el Salvador, tant guapa com actriu dolenteta, en aquell tros del final de duelo al sol amb en Gregory Peck que està mitja hora xerrant abans no és mor, estava guapa a rabiar.
Jo era més de Lauren Bacall, tenia molt d'estil, o Audrey Hepburn, soc tranquilet de mena, és veu i la Sra Jones havia de ser un tarrabastall.

Júlia ha dit...

Possiblement, com dius, SM, no sigui una gran actriu, ni de bon tros, el mateix passa amb Kim Novak, pel meu gust i moltes altres. Per no parlar de la nostra Saritíssima que va fer tronar i ploure i com a actriu, sobretot en l'etapa cupletera, és un estaquirot. Però mira, va tenir la seva època...

Júlia ha dit...

Xavier, tens tota la raó, però ja sabem com va això dels oscars, de fet, fins i tot Bergman va lloar el paper de Jones a La cançó de Bernardette, els temps canvien i els gustos també. Sobre Bergman parlaré aviat in extensum, ho tinc pendent.

Júlia ha dit...

La Bacall encara està bé ara, malgrat que no faci cinema, ara bé, tranquil·leta no ho sé, és una mica inquietant, i la Hepburn, a més de tenir àngel li queia bé a tothom com a persona, Francesc, a les senyores ens desvetllava també aquest costat fosc homosexual que diuen que tots tenim en més o menys grau. El temps és un bon crític, això és el que fa les pelis i els actors 'clàssics'. Jo de joveneta odiava James Mason i ara m'encanta, Brando m'agradava i ara el trobo histriònic i exagerat. Tot canvia i nosaltres, més.

Júlia ha dit...

El Peck també em semblava guapo i prou i ara em sembla un actoràs amb molts matisos.

Bargalloneta ha dit...

Ostres Júlia.....
no en tenia ni idea de que era amiga d'Ingrid Bergman!!!!!
últimament només faig qu eaprendre coses d'ella a través dels blocaires, sou una font d'inspiració!!!
de la Jones, ja ho he comentat per a mi era una actriu correcte...