24.2.10

Ricard Palmerola, els seus temps i els meus



Han mort Odette Pinto i Ricard Palmerola, gairebé al mateix temps. A la primera, qui, segons diuen, s'ha endut la seva edat, -suposo que avançada-, a la tomba, no l'he seguit massa, ni ara  ni en l'època de les seves famoses tardes. Sortia encara fa poc, en un d'aquests canals minoritaris amb el seu aspecte intemporal i inalterable, pentinada i maquillada amb gran cura, fent entrevistes força interessants.


Palmerola, en canvi, sí que va lligat a la meva història sentimental. Va ser un senyor que va fer de tot i tot ho va fer molt bé. Quan jo era petita em sembla que es trobava conquerint les Amèriques amb gran èxit, però les senyores de l'edat de la meva mare, o sigui, de la seva, el recordaven com a un interessant guaperes que desvetllava autàrquiques passions. Jo sóc del temps del Taxi Key amb Isidre Sola, que m'agradava més, i de joveneta veia ja a Palmerola molt gran. La perspectiva de l'edat canvia, amb el temps. Palmerola va ser fins fa quatre dies un senyor en actiu, que encara rebia homenatges, intervenia en homenatges a persones del seu temps i recitava amb esquisidesa radiofònica el que calgués. Va fer ràdio, teatre, doblatge, cinema... No cal que m'estengui en tot plegat, aquí  teniu una pagina web dedicada a aquest personatge irrepetible, i un blog súper interessant on es parla de molts mites del cinema hispànic, amb una documentació i una grapa admirables. Paga la pena conèixer aquesta mena de biografies, ja que sovint tenim la idea, equivocada, que el panorama cultural de la postguerra era una mena de desert feixuc i no és ben bé així. Quan hi ha mancances i restriccions s'acostuma a barrinar molt, la imaginació es desboca i la intel·ligència es manifesta amb subtilitat. Una vegada vaig escoltar el gran Buero parlant del tema, dels autors de l'època, que feien grans coses amb tants condicionants i amb tant poc rendiment.


La ràdio ens va ajudar molt a viure, aquells anys, com el cinema de barri. Recordàvem avui, amb gent de la meva edat, aquelles llargues novel·les de la ràdio, les emissions, magnífiques, de ràdio-teatre, els concursos i els espais culturals. Amb el temps es va permetre fins i tot alguna francesilla en català, a Ràdio Barcelona. A les fosques, aquelles veues desenvolupaven tot un imaginari meravellós, un món de sons on tot era possible. Vaig conèixer molts bons autors, gràcies a aquelles emissions. I també vaig patir amb les desgràcies dels protagonistes dels serials que no s'acabaven mai, com passa avui amb els de la tele. Palmerola va fer també teatre en català. Veig en aquest retall que he manllevat de la web de Palmerola que Polls, encara feliçment viu i en actiu, dirigia aquesta versió de Maria Rosa. Espert també va fer ràdio, amb Palmerola interpretaven, em sembla, la desgraciada parella d'una novel·la d'Antonio Losada que es deia La mentira, on crec recordar que s'hi barrejava el racisme i tot, ja que la noia tenia un fill negre, a causa d'algun gen que havia dissimulat. Ah, quina delícia era fer els deures amb la ràdio engegada i una llesca de pa i mitja presa de xocolata al costat... I amb tant de futur al davant, ves. Tothom mor, Palmerola i Odette Pinto eren d'aquests personatges que jo creia absolutament immortals i que tant podien tenir vuitanta anys com cent cinquanta. Així passa la glòria del món, tant de bo que a l'eteri paradís que ens acullirà facin ràdio-teatre, ja que en aquesta vall de llàgrimes n'hem perdut la petja, ara per ara. Palmerola també va dirigir l'espai Teatro Invisible, per cert, durant anys.


POST-AL-POST: Entre les seves moltes col·laboracions amb la ràdio en català, val a dir que va dirigir una adaptació en capítols de Tirant lo Blanc i també uns programes d'Història de Catalunya, molt interessants, escrits per Maria Aurèlia Capmany.

I, a recuperar, si fos possible, una de les seves pel·lícules emblemàtiques, Palmer ha muerto, de 1961, una co-producció amb Puerto Rico, amb guió de Luis G. de Blain, el del Taxi-Key, en part filmada als enyorats estudis Orphea, i amb inclusió de números musicals a càrrec de la vampiresa inevitable, una magnífica Rosita Fornés, gran senyora de la cançó cubana que, afortunadament, encara està en actiu.


10 comentaris:

carme ha dit...

Tinc l'honor i el gran record inestimable que el Ricardo va fer les seves darreres intervencions professionals en el meu programa a Catalunya Cultura. Era un personatge d'una ràdio novela que feiem per a públic familiar al porgrama Patim, patam, patum. Quant per aprendre, quant per a riure, quant per estimar... Un gran record per en Iogurt Kaducat.

Júlia ha dit...

Doncs tens un record molt bonic. Ets la Carme Canet de la UOC? Llàstima d'haver perdut Catalunya Cultura, era una gran iniciativa, el d'ara no és ben bé el mateix.

Anònim ha dit...

JO SOC TAMBE SOC DEL "TAXI KEY" ISIDRO SOLA. DEL SRO PALMEROLA SE MOLT POQUET....LA MEVA TIETA EXPLICABA,UN RUMOR EXTRANY,DEIA QUE VA MARXAR A LES AMERIQUES PERQUE LI VA PISPAR LA DONA AL GRAN ARAMALLETS. HAN SAPS RES D'
AIXO?.
JUGANT...

Júlia ha dit...

Òndia, no ho sabia, Jugant, però m'agradaria saber-ho. No m'estranya gens, es veu que en aquells primers quaranta desvetllava passions femenines a dojo. Després ja no va ser ben bé igual, crec. Haurien de fer una sèrie sobre ell, caram, caram. Els futbolistes també eren una colla de 'juerguistas'.

Anònim ha dit...

EP SEGONS "LA VANGUARDIA" LA SRA PINTO TENIA 78 ANYS.....
JUGANT...

Júlia ha dit...

Sí, ja ho he vist, vaja, que costa molt conservar el secret sobre aquests temes, actualment, suposo que ja tant li fa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ui, "La Mentira"! d'aquesta si que me'n recordo, amb totes les dones cosint al pati de Cal Negre a mitja tarda per a sentir-la plegades. La donaven a les cinc, oi?
Jo era poc "radiofònic" (El Zorro i poca cosa més), sort de les teves cròniques i efemèrides.

Júlia ha dit...

Em sembla que et deus confondre, Xiruquero, la donaven cap a les set. És clar que, en van donar tantes...

T'ha agradat la Rosita Fornés, que no és de les primetes?

F.Puigcarbó ha dit...

JO també era més d'Isidre Sola, però recordo també a Ricard Palmerola, tot i que menys. Quan a la Odette en tenia 77 i a ella si la coneixia.
Estic amb en Xiruquero, jo era més de Pepe Iglesias el Zorro, zorro zorrito....

Júlia ha dit...

Ah, El Zorro, El Hotel la Sola Cama, el pobre Fernández, la Cocinera Portuguesa... quants records, Francesc. Li hauré de dedicar un post nostàlgic. Seré bereve....