Ricard Palmerola, els seus temps i els meus

Han mort Odette Pinto i Ricard Palmerola, gairebé al mateix temps. A la primera, qui, segons diuen, s'ha endut la seva edat, -suposo que avançada-, a la tomba, no l'he seguit massa, ni ara  ni en l'època de les seves famoses tardes. Sortia encara fa poc, en un d'aquests canals minoritaris amb el seu aspecte intemporal i inalterable, pentinada i maquillada amb gran cura, fent entrevistes força interessants.

Palmerola, en canvi, sí que va lligat a la meva història sentimental. Va ser un senyor que va fer de tot i tot ho va fer molt bé. Quan jo era petita em sembla que es trobava conquerint les Amèriques amb gran èxit, però les senyores de l'edat de la meva mare, o sigui, de la seva, el recordaven com a un interessant guaperes que desvetllava autàrquiques passions. Jo sóc del temps del Taxi Key amb Isidre Sola, que m'agradava més, i de joveneta veia ja a Palmerola molt gran. La perspectiva de l'edat canvia, amb el temps. Palmerola va ser fins fa quatre dies un senyor en actiu, que encara rebia homenatges, intervenia en homenatges a persones del seu temps i recitava amb esquisidesa radiofònica el que calgués. Va fer ràdio, teatre, doblatge, cinema... No cal que m'estengui en tot plegat, aquí  teniu una pagina web dedicada a aquest personatge irrepetible, i un blog súper interessant on es parla de molts mites del cinema hispànic, amb una documentació i una grapa admirables. Paga la pena conèixer aquesta mena de biografies, ja que sovint tenim la idea, equivocada, que el panorama cultural de la postguerra era una mena de desert feixuc i no és ben bé així. Quan hi ha mancances i restriccions s'acostuma a barrinar molt, la imaginació es desboca i la intel·ligència es manifesta amb subtilitat. Una vegada vaig escoltar el gran Buero parlant del tema, dels autors de l'època, que feien grans coses amb tants condicionants i amb tant poc rendiment.

La ràdio ens va ajudar molt a viure, aquells anys, com el cinema de barri. Recordàvem avui, amb gent de la meva edat, aquelles llargues novel·les de la ràdio, les emissions, magnífiques, de ràdio-teatre, els concursos i els espais culturals. Amb el temps es va permetre fins i tot alguna francesilla en català, a Ràdio Barcelona. A les fosques, aquelles veues desenvolupaven tot un imaginari meravellós, un món de sons on tot era possible. Vaig conèixer molts bons autors, gràcies a aquelles emissions. I també vaig patir amb les desgràcies dels protagonistes dels serials que no s'acabaven mai, com passa avui amb els de la tele. Palmerola va fer també teatre en català. Veig en aquest retall que he manllevat de la web de Palmerola que Polls, encara feliçment viu i en actiu, dirigia aquesta versió de Maria Rosa. Espert també va fer ràdio, amb Palmerola interpretaven, em sembla, la desgraciada parella d'una novel·la d'Antonio Losada que es deia La mentira, on crec recordar que s'hi barrejava el racisme i tot, ja que la noia tenia un fill negre, a causa d'algun gen que havia dissimulat. Ah, quina delícia era fer els deures amb la ràdio engegada i una llesca de pa i mitja presa de xocolata al costat... I amb tant de futur al davant, ves. Tothom mor, Palmerola i Odette Pinto eren d'aquests personatges que jo creia absolutament immortals i que tant podien tenir vuitanta anys com cent cinquanta. Així passa la glòria del món, tant de bo que a l'eteri paradís que ens acullirà facin ràdio-teatre, ja que en aquesta vall de llàgrimes n'hem perdut la petja, ara per ara. Palmerola també va dirigir l'espai Teatro Invisible, per cert, durant anys.


POST-AL-POST: Entre les seves moltes col·laboracions amb la ràdio en català, val a dir que va dirigir una adaptació en capítols de Tirant lo Blanc i també uns programes d'Història de Catalunya, molt interessants, escrits per Maria Aurèlia Capmany.

I, a recuperar, si fos possible, una de les seves pel·lícules emblemàtiques, Palmer ha muerto, de 1961, una co-producció amb Puerto Rico, amb guió de Luis G. de Blain, el del Taxi-Key, en part filmada als enyorats estudis Orphea, i amb inclusió de números musicals a càrrec de la vampiresa inevitable, una magnífica Rosita Fornés, gran senyora de la cançó cubana que, afortunadament, encara està en actiu.