28.3.10

Palmes, palmons i poemes commemoratius

Dels pocs llibres en català que tenia a casa, de petita, recordo, sobre tot, una antiga edició de Lo trobador català. Molta gent gran deu recordar la vella coberta d'aquell llibre, amb un trobador modernista. El tinc molt fet malbé, llàstima. Més endavant vam comprar algun exemplar dels que va editar Millà, que encara es venen prou bé. Aquell llibre l'havia arribat a llegir, a escola, el meu avi, a Esplugues, doncs va tenir un mestre modern per a l'epoca que també li feia fer uns bonics treballs manuals amb papers de colors, entreteixits. 

Vaig arribar a aprendre'm de memòria molts dels versos del llibre, cosa que ja havia fet la meva mare de petita. Me'ls feien recitar davant dels grans, molt sovint, en festes familiars i ocasions adients. Un d'ells feia referència al dia de la Palma:

Molt petit seria encara
quan amb goig la meva mare
una palma em va comprar,
i afanyosa i satisfeta
i agafant-me la maneta
entre l'altra mainadeta
a l'església em va portar...

El poema acabava recordant la mare, ja morta. Molts d'aquells poemes acabaven malament i jugaven amb la tristor, nens orfes, mares difuntes, vells abandonats... També n'hi havia, però, de patriòtics, encara que no quedava del tot clar a quina pàtria concreta feien referència. I històrics, com aquell tan conegut de les quatre barres. N'hi havia de més divertits, com ara La terra de Xauxa, l'únic que he trobat per internet. 



Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi ha.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s’acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni plets, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria
del treball per l’interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria...

Els religiosos eren també tot un gènere, poca broma. I amb els anys em vaig adonar que n'hi havia fins i tot un de racista, Anem a matar jueus, cosa gens estranya en un context en el qual pel matí de l'aleshores dissabte de Glòria s'anava a matar alegrement i simbòlica aquells personatges estranys, a cop de tapa de cassola i de soroll de xerrac, uns jueus que resultaven tan aliens a nosaltres com els extraterrestres. Malauradament no era així, com es va comprovar anys després de l'escriptura del poema, quan tot aquell antisemitisme popular i europeu va aconseguir matar de veritat els jueus autèntics.

El dia de la Palma ha perdut pistonada, a molts llocs encara se celebra, és clar, però ja són poques les palmes i palmons que es lliguen als balcons per tal de foragitar les bruixes. Els meus pares veien molt malament com un gran nombre de gent només anava a l'església a beneir la palma i el palmó, i després, a l'hora de la missa, que en aquest dia és molt llarga, ja que es llegeix un text del Nou Testament a l'entorn de la Passíó de Crist, se n'anessin a passeig i a fer goma.

Era un dia en el qual ens retratàvem. Poca gent tenia càmera de fotos, és clar, però aquest dia es recorria als professionals o a algun conegut privilegiat. Estrenàvem roba i, segons manifestava l'àvia de la meva mare, aquesta festa i les carnestoltes eren les festes de les mares boges, ja que es vestien les criatures molt a la fresca, amb roba prima, i sovint encara feia fred i el temps era molt variable i perillós. Molta gent de la meva edat té poques fotografies de la seva infantesa, llevat de les oficials de la comunió i de les del dia de la Palma

Avui es conserva la tradició però tot plegat és molt diferent, cosa normal en un món molt més secularitzat. En aquests dies es palesa la nostra incoherència, hi ha gent que passa de la religió però no pas de la tradició i compra palma a la nena i palmó al nen. Els rosaris de sucre i els ninotets i penjolls són ja records nostàlgics d'uns altres temps molt més austers, en els quals aquestes coses eren màgiques i extraordinàries. Les palmes noves feien una olor fresca i agradable, però vaig conèixer gent que en feia i el procés era feixuc i una mica perillós, ja que utilitzaven productes com ara el sofre, per mantenir-les tendres. M'empipava que aviat s'enfosquissin, penjades al balcó.

El dia de la Palma era un jorn alegre que precedia aquelles Setmanes Santes fosques i tètriques, sense ràdio ni cinema, llevat d'algunes pelis sobre temàtica religiosa. I el divendres, ni tan sols això. Tot tancat i no es podia cantar ni disfressar-se, et deien els més ortodoxos. Per la ràdio donaven sermons i les processons feien basarda. Imagino que deu ser molt diferent si ets de terres com Andalusia, on les processons són vitalistes, corporatives i esperades amb il·lusió encesa. Amb el Concili Vaticà II van desaparèixer algunes processons barcelonines, com la de la Buena Muerte i també la que feien els murcianos de la Torrassa, molt famosa. Però els temps van tornar a canviar i es van fer processons noves i se'n van recuperar d'altres, ja en un marc molt més festiu i atenent més a la tradició que no pas a la devoció. 

Una sola vegada vaig anar a Esparreguera, amb l'escola, a veure la Passió, que se'm va fer llarguíssima. M'agradaria que aprofitessin l'avinentesa per passar per la tele aquella peli del Judes, filmada en aquell poble en una època molt diferent, una història força digna, considerant el context. 

Les Setmanes Santes de la meva adolescència i primera joventut ja van ser molt més divertides; com tant d'altre jovent anàvem a una parròquia, aleshores les parròquies eren els centres de trobada per excel·lència, i assajàvem cants diversos, participant en els actes de l'època, cosa que propiciava el contacte intersexual primerenc i cobejat. De vegades, com sol passar en aquestes èpoques vitals, ens agafaven atacs de riure en moments del tot inoportuns, en mig dels oficis religiosos o del Via Crucis veïnal.

Les portes de les esglésies, pel dijous sant, eren plens de dones, moltes de gitanes, venent farigola, cosa que escampava per la ciutat l'olor profunda de l'herba aromàtica, barrejada amb la de l'encens i els ciris. Quan jo era petita algunes senyores fines fins i tot es posaven peinetes i mantellines de preu, per anar a fer el volt. Nadal i Setmana Santa s'aprofitaven per cantar alguna cosa en català, coses religioses, és clar, i ortodoxes moralment parlant, com ho és, de fet, el llibre del Trobador Català.

El temps i l'erudició acadèmica acullen cànons literaris de molta categoria però, en realitat, la nostra educació sentimental i literària l'han conformat molt més Folch i Torras, el Patufet, la família Ulises i els versos del Trobador Català, escrits per un mestre, per cert, Antoni Bori i Fontestà, un home del seu temps que va participar en moltes iniciatives pedagògiques remarcables. Crec que des del present li podem perdonar el seu conservadurisme moral i el seu càndid antisemitisme sociològic. Segur que no devia haver matat ni una mosca. De fet, poca cosa he trobat sobre ell i la seva vida, per la xarxa i per les enciclopèdies, en comparació a molts d'altres que van fer molt menys. I és que als mestres, ai, se'ls té molt poc en compte, en general. Encara que quan van mal dades són dels primers en rebre.

12 comentaris:

zel ha dit...

Hem begut de les mateixes fonts, ens han acaronat les mateixes cançons, ens han dit els mateixos poemes...

Bargalloneta ha dit...

ui!
ara m'has fet recordar la meva infantesa!!! aquest llibre me'l va regalar l'àvia
petonets

Júlia ha dit...

Doncs sí, Zel, però curiosament la història literària i l'educació bandegen aquesta realitat.

Júlia ha dit...

Bargalloneta, aquest llibre és un cas de best seller a través de moltes generacions, i això que no el posen als 'cànons' ni a les antologies.

F.Puigcarbó ha dit...

a mi em fotien un palmo de quaranta o cinquanta metres d'alçaria que no podia amb ell, i a sobre en calça curta, camisa midonada i corbata de goma elàstica. Cagati lorito.

Señor G ha dit...

Certament m'han vingut al cap les fotos de petit i moltes són amb la palma, davant de "nuestra señora de la luz" de lh... i la resta al "parque de los patos"...

Olga Xirinacs ha dit...

De lectura pel teu blog m'ha vingut l'olor neta dels palmons, com un aire de festa, a migdia ja una mica regalimada pels rosaris de sucre als llavis.

Júlia ha dit...

Francesc, devies estar guapíssim. Feies molta 'escombra'????

Júlia ha dit...

Senyor G, el parc dels 'patos' és el de CXan Vidalet que està entre Esplugues i L'Hospitalet? Bonic parc!!!

Júlia ha dit...

Els qui ja som una mica grandets, Olga, tenim molt present en el nostre imaginari sentimental aquest dia: palmes, padrins, rosaris de sucre, olors de palmó, de llorer...

pere ha dit...

De Lo trobador català original em sembla que encara se'n troben exemplars a les llibreries de vell. Se'n devien fer moltes edicions i, a més, els hereus de moltes biblioteques se'n deuen haver anat desprenent.
Un dels meus records més vius de la meva infantesa quaresmal és el soroll dels carraus; a casa en teníem uns quants fets per l'oncle i l'avi, els dos fusters, que eren veritables joies amb arabescos. Què se'n deuen haver fet?

Júlia ha dit...

Sí, Pere, n'he vist en alguna ocasió, potser un dia d'aquests me'n compro un dels antics, va ser un veritable èxit, però, ja veus, no consta en els 'cànons'. S'hauria de fer un cànon d'èxits literaris catalans a través del temps.

Jo també he percebut darrerament la misteriosa desaparició d'objectes familiars diversos. Suposo que a causa de neteges indiscriminades.

Els meus eren de paradeta de 'baratillo', a tot arreu en venien.