ELS DIVENDRES SANTS DEL PASSAT REMOT I PROPER

 

Recupero una antiga entrada al blog, sobre els Divendres Sant del passat, que, més o menys, encara és vigent, sobretot des del retorn del turisme massiu a la ciutat que m'acull.

Divendres Sant. Molta gent ha marxat de viatge, curt o llarg, i molts forasters envaeixen la meva ciutat, sobretot pels seus indrets més promocionats. Pel carrer, al metro, veig grups d’estudiants joves, riallers, amb el futur, desendreçat, a les motxilles. No puc evitar pensar en antigues Setmanes Santes, les de la meva infantesa, quan el Divendres Sant era un dia silenciós, tètric, amb una ràdio que emetia únicament música clàssica, uns cinemes que aturaven, fins i tot la seva programació centrada en passions, miracles i vides de sants, i uns carrers per on, encara, les famílies autòctones passejaven, durant l’únic dia de festa laboral generalitzada de l’any, a més de Nadal. 

Durant uns anys, amb el meu pare, teníem el costum de pujar fins al castell de Montjuïc, el divendres sant. Hi havia aquells barris immensos de barraques, aleshores, que feien una mica d’angúnia, perquè jo percebia que els seus habitants eren més pobres que no pas jo, o, al menys, més desafavorits. Començava a florir la ginesta i en collíem, escampada per molts indrets de la muntanya familiar, ocupada, pràcticament, pels nou vinguts. Hi havia racons cuidats, luxosos fins i tot, com la rosaleda Amargós, que ara ha passat a ser, únicament, jardí, potser perquè tenir cura de tantes roses és car i precisa d’una vigilància constant. En aquella època ningú o gairebé ningú no les arrencava ni les malmetia, aquelles roses, malgrat la molta gent que es movia per tants barris de cases precàries. No sé si per civisme o per por de la justícia que era molt més contundent que no pas ara. 

Abans, el Dijous Sant al vespre, havíem anat amb la família a seguir monuments. La gent era al carrer, d’església en església, i una profunda olor de farigola envaïa Barcelona. Les senyores fines i riques es posaven peinetes i mantellines de preu i s'exhibien, també, pels carrers més elegants. Moltes gitanes en venien, a la porta de les esglésies, de farigola, i, a dins, els palmons i les palmes, encara blancs, frescos, configuraven aquells monuments envoltats d’imatges cobertes amb roba de color morat, perfumades amb encens. Per ràdio donaven sermons, com aquell de las 'siete palabras', contundent, amenaçador. 

El vespre del divendres, a Barcelona, per la Rambla, feien una processó que es deia de la 'buena muerte', els encaputxats, els penitents, em feien por, molta por. Aquella processó va desaparèixer més endavant, perquè hi va haver una època iconoclasta, de reacció contra totes les manifestacions de religiositat excessivament públiques, durant la qual se cercava un nou cristianisme, més d’acord amb la vida real, més interior, però que no va tenir l’èxit esperat, crec, sinó que va donar pas a un laïcisme frívol, lligat al turisme primaveral, i a la substitució del gregorià per espirituals negres mal traduïdes. 

El dissabte havia estat de Glòria i no pas sant, fa molts anys. Els nens i nenes sortíem als balcons amb carraques i tapes de cassoles, a picar una bona estona, a mig matí, acompanyats d’un gran tritlleig de campanes, també dèiem que a 'matar jueus', horrible expressió que jo repetia de forma innocent, perquè no sabia ben bé què ni qui eren, els jueus, més enllà de la meva representació mental d’uns senyors lletjos i dolents que havien mort Jesús, també jueu, com vaig saber més endavant, uns dolents abstractes, com els indis emplomallats de les pel·lícules de l’oest americà. 

Les paradoxes de la religiositat oficial són tantes i tan surrealistes que no acabo d’entendre la seva pervivència, amb més o menys sotracs, durant tants segles. La Glòria donava pas a moltes estrenes de cinema i teatre, era l’època brillant de l’espectacle, el final de la Setmana Santa. I venien les mones, més o menys grans i reeixides, que ja es podien veure als aparadors durant el Dijous Sant, per exemple, reproduint, com sempre, motius de moda, com ara, en aquells temps, la Blancaneus incombustible de Walt Disney. 

Amb la meva adolescència i joventut els temps van canviar i la Setmana Santa em va amollar una autonomia que em permetia sortir a fer volts amb amigues -i amics, ep- i participar de forma directa en la litúrgia parroquial. Ens trobàvem tota una colleta als actes oficials, la missa de Rams, l’ofici del Dijous Sant, intentant controlar la rialla quan el capellà rentava els peus a algun conegut. Les rialles adolescents no es recuperen mai més, són espontànies, imprevisibles, boges, inadequades. Cantàvem al coro, cançons de l’època, evocadores, algunes en català i tot, per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu, altra vegada... 

El divendres al vespre fèiem un via crucis pel barri, amb torxes i més cançons, i el dissabte vaig descobrir aquesta cerimònia singular del ciri pasqual, llarga, que primer vaig entomar en llatí i més endavant en català, amb lectures del Gènesi, benedicció del foc i un ritual que em fascinava, encara que més d’un cop feia alguna capcinada, la veritat. Després, tot va canviar i jo també. Durant els darrers anys, a molts indrets, s’han recuperat processons i n’han sorgit de noves, ja que sembla que això de desfilar, amb música i disfresses, és gairebé una necessitat humana, sigui amb un motiu religiós o festiu i de gresca, o fins i tot amb tots dos barrejats. També recordo haver anat a veure, a mitjans dels seixanta, una passió moderna, a Horta, on tenia algunes amigues, amb el malauradament desaparegut Joan Miralles en el paper principal. 

L'èxit d'aquella passió va motivar la consolidació d’un grup de teatre important, que va fer diferents muntatges, com ara un que es deia Oratori d’un home sobre la terra i on sortia una Núria Feliu molt jove, cantant allò de seràs home, sobre home, perquè en tens la voluntat... Fa un parell d’anys vaig llegir que no sé on feien una passió moderna, com si haguessin descobert la sopa d’all, i no esmentaven aquells precedents hortencs. La nostra ignorància catalanòfila ens feia mirar amb ironia les manifestacions religioses d’altres indrets hispànics, algunes de prou sorolloses. Una amiga murciana, a la feina, -no a la d’ara, sinó a un despatx, el de la desapareguda empresa Harry Walker-, ens explicava la gresca que muntaven darrere dels passos, al seu poble, cantant pasodobles, i la fèiem enfadar amb el nostre purisme català, que no entenia aquell capteniment disbauxat. 

A la Torrassa havien fet una processó important, que es va perdre pels camins postconciliars, un altre company de feina, també murcià, hi participava vestit de romà i provocava ironies mal intencionades, que entomava amb filosofia distant. Llàstima de la interrupció d’aquella tradició, perquè la de la Torrassa havia estat un clàssic, la possibilitat d’anar a veure una processó singular per als barcelonins que no podíem anar massa lluny. Podem veure, avui, però, una processó com les de fora per la Rambla. Vaig portar una amiga andalusa a Sant Agustí, l’any passat, i es va emocionar en contemplar les imatges lligades a la seva tradició personal, en el cor de Barcelona. 

En aquesta Barcelona multitot, poden conviure, i que duri, tantes tradicions diferents en pau i tranquil·litat, lligades a la comprensió, i fins i tot de vegades admiració, envers totes les maneres de viure i sentir que hem anat desenvolupant darrerament, no pas sense esforços. Avui podem pensar i triar sense massa traves, es pot discutir fins i tot la realitat històrica de Jesús, no va ser exactament així, crec que canta algú a Porgy and Bess (en anglès, és clar, però per no escriure algun disbarat, tradueixo). Res no és com ens deien, les relíquies de Joana d’Arc no han suportat l’anàlisi científica. 

Els catalans no som millors ni més austers, ni més espavilats, que la resta de la humanitat. Els misteris costen de mantenir-se, avui. I els miracles. Encara que sembla que algun se’n produeix, de tant en tant, de forma enigmàtica... La televisió manté una mica la torxa de la tradició i ens ofereix uns quants peplums, com ha de ser, encara que contemplar aquell guapíssim Marco Vinicio a Quo Vadis i pensar que ni ell ni Petroni ni Neró són ja entre nosaltres, em commou. A mi m’agradaria que es conformés una tradició més nostrada i ens passessin cada any, per exemple, aquella excel·lent pel·lícula, El Judes, en català i tot, –no la van deixar doblar, a l’època, però es va poder fer més endavant-, filmada a una Esparreguera entranyable i antiga.

He de dir que no he vist massa passions, però recordo una vegada que les monges van endegar una excursió a aquest poble, en aquells temps en els quals no anàvem enlloc i qualsevol sortida era una aventura immensa. Se’m va fer llarga, molt llarga, la representació, la veritat. Què ruc, cada any li passa el mateix, diu, el personatge d’un acudit popular, quan el capellà li explica la Passió... La ironia popular pot amb tot. Recordo un poema d’un llibre, clandestí durant anys, atribuït a Samaniego, verd, com diríem de forma eufemística, El jardín de Venus, en el qual, durant una representació de la Crucifixió, a l’aire lliure, el senyor que fa de Jesús té problemes en percebre els pectorals de la Magdalena, als seus peus, perquè el taparrabos (catanyolisme magnífic, imaginatiu, com sacatapus) levita de forma inesperada. 

Recordo que un company mestre me'l va mostrar en una còpia pirata, fa molt de temps, poc abans del destape. Sempre ha tingut una mena de contingut morbós, la relació amb la Magdalena. Tant, que fins i tot ha propiciat en l’èxit d’un llibre tan fluixet com El Codi Da Vinci, amb una pila de seqüeles pitjors, com tots els grans èxits. Avui, aquests dies són, generalment, unes vacances més o menys llargues, no pas sempre ni per a tothom, és clar. La possibilitat de tenir cotxe va propiciar aquestes fugides, ja fa anys. El turisme de consum s’ha estès com una taca d’oli. Però la farigola i la ginesta, indiferents als canvis socials i polítics, continuen florint quan toca, és clar. 

Res no és millor ni pitjor, tan sols diferent. Malgrat la nostàlgia que l’edat comporta, no recordo amb goig aquelles èpoques de silenci penitent, on sempre et reiteraven que eres culpable de nosequinescoses que no havies fet, ja, d’entrada, per haver nascut, a causa del pecat original, pervers invent dels poders espirituals, pues el delito mayor, del hombre (i, suposo, de las mujeres, grans pecadores i, a més inductores de pecats gravíssims, que iniciaren la seva tradició amb Eva), es haber nacido. I, ves, no hi podem fer res, per arreglar-ho, sense fer perillar la nostra integritat física. 

Per la tele, ahir, en el canal barceloní, en un programa de fa anys, feien broma sobre el sofriment dels ateus durant aquests dies, en els quals han de suportar tanta religiositat catòlica. També parlaven de les moltes frases lligades a la religió que han fet fortuna en el parlar popular, plorar com una Magdalena, fer una barrabassada, anar a missa, no saber el parenostre, passar un calvari, ser a una vall de llàgrimes, ésser un fariseu, rentar-se les mans, per més inri, portar la creu, anar fet un Ecce Homo, anar d’ Herodes a Pilats, (de rodes a pilats, popularment)... que sorgeixen de forma imprevista en la parla més agnòstica, de la mateixa manera que afloren, de forma inconscient, frases plenes de prejudicis envers grups socials o ètnics diversos. La cosa no té importància, anem engavanyats sense portar gavany i mal engiponats sense portar gipó, coses del llenguatge popular, estranyes, enigmàtiques. No cal enfundar-s’hi. Per cert, això d’enfundar-s’hi em pensava, fa algun temps, que no era correcte, ho havia sentit a dir sovint a persones grans, properes. Però resulta que està bé, ves.

Penediu-vos, doncs, dels pecats, és un bon moment, segur que en teniu algun, ni que sigui l'original... i que al cel ens puguem veure.

PASSAT I PRESENT DE SANT PERE I EVOCACIÓ D'UN FERRER DE CATEGORIA

 

Avui és Sant Pere, abans era aquesta festa grossa, amb revetlla inclosa. Segons l'opinió de la gent gran del meu temps jove, la revetlla de Sant Pere era elegant, moderada i fina, en comparació amb el xaronisme excessiu de la de Sant Joan. De fet anaven plegades, més o menys. Sant Pere era com un complement, en el qual s'aprofitava la fusta sobrera de les de Sant Joan per fer unes fogueres menys ambicioses. Era festa de precepte, poca broma, cosa que no passava per Sant Joan. Les festes de precepte dels sants eren Sant Pere i Sant Pau, Sant Jaume, Sant Josep i Totsants. 

En èpoques en les quals les sortides nocturnes eren molt poc habituals entre la gent treballadora, encara menys pel que fa a les noies, les revetlles eren molt esperades. Quan treballava a Harry Walker, en alguna ocasió, havia agafat uns dies de festa entre Sant Joan i Sant Pere, per tal de fer alguna sortida amb amigues, en els inicis de la meva emancipació festiva.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, present a les rondalles, del qual s'explicaven facècies diverses. Sovint va de parella amb Sant Pau, en una mena de parella còmica santificada semblant a allò del pallasso savi i el més curtet. El savi era Sant Pau però Sant Pere sempre se sortia amb la seva. Sant Pere i les seves claus també anava aparellat amb Jesús Nostre Senyor i es passejaven pel mon català el mateix que alguns déus clàssics, per tal de comprovar la bondat o l'egoisme dels homes. Nostre Senyor anava moderant els estirabots del seu company de viatge.

Una de les rondalles més populars amb Sant Pere com a personatge important, tot i que més aviat secundari de luxe, és El Ferrer de Figueres, empordanesa, recollida per Esteve Caseponce ja abans de la guerra i recuperada en aquelles boniques edicions il·lustrades per Elvira Elies, que és on la vaig llegir per primera vegada. La història passa a Figueres i en molts casos ens diuen, fins i tot, el nom i cognom del famós ferrer, un personatge espavilat, amb una dona que és una santa, i que rep la visita de la santa parella i, més endavant, la del dimoni, que el fa caure en el parany de vendre-li l'ànima a canvi de la producció sine diem de matèria primera, de franc.

Per no fer spoiler deixo aquí l'argument de la rondalla. Acaba bé, gràcies a l'enginy del ferrer, fins i tot a l'hora d'anar a parar a l'altra vida, malgrat les reticències de Sant Pere, que el considera un carallot. D'aquesta rondalla i del mite del Comte Arnau en vaig llegir un estudi molt interessant al llibre de Prat i Carós, 'La mitologia i la seva interpretació', que em vaig comprar després d'assistir a una xerrada de l'antropòleg, avui  ja professor universitari emèrit, en una llunyana escola d'estiu de la meva primera joventut.

Tot i que avui costa creure en sants i dimonis si aquestes rondalles s'expliquen amb grapa agraden molt als infants i els fan riure d'allò més. Hi ha una tendència a llegir els contes a les criatures en lloc d'explicar-los, tot i que sempre queden narradors i narradores d'excel·lència, afortunadament. Un llibre clàssic dels meus temps explicava com s'havien d'explicar els contes, jo crec que no calen tants llibres sobre coses òbvies però, vaja, tot ajuda. 

Sant Pere i molts altres sants, uns més que no pas uns altres, han esdevingut persones molts properes a nosaltres, catalans d'acollida, gràcies a aquestes facècies populars. Jo crec que Sant Pere, amb Sant Josep, responen a un perfil absolutament modern de senyors amb bon caràcter, generosos i responsables, tot i que Sant Pere té aquests brins de mal geni que també ajuden a sobreviure. A llegir rondalles, celebrar Sant Pere i que al cel ens puguem veure. 

PER NINOU, UN PAS DE BOU (FILOSOFIES DE CAP D'ANY)

Vaig començar aquest blog l'any 2006, tot i que abans ja en tenia un amb el mateix nom al blocat fins que el blocat va començar a morir d'èxit, cosa que passa amb moltes iniciatives catalanes pioneres, al capdavall tot va per audiències. Ahir, mirant joguines en un centre comercial, em vaig adonar de la poca oferta de jocs de taula en català, de jocs de taula i de tantes coses. Aquest any, de forma testimonial, han inventat una nina que parla català, no es troba a tot arreu, per cert. Podien haver endegat  una parelleta, per això de la paritat, però encara bo.

Demà estrenarem un nou any. Jo, de fet, compto encara els anys a nivell de curs escolar. El cas es que considerem que l'any comença el primer de gener i encara que tot és fràgil i discutible, hem acceptat que el proper any sigui el 2020. Ja m'han avisat pel mòbil que no se m'acudeixi posar la data, aquest any, sense precisar les quatre xifres del número d'any, ja que es pot prestar a falsificacions, cosa que devia passar també el 1919 o el 1818. 

Aquesta nit és una d'aquelles de festa obligatòria. Pel meu gust és la festa més xarona i odiosa de l'any, la seva estètica i mitologia no em fa el pes. Però, vaja, hi ha gustos per a tot i soparé amb amics, faré algun brindis i faré veure que m'empasso el raïm, que sempre em menjo abans d'hora o quan em sembla. La traca del cicle de  festes acaba amb els Reis, una  festa bonica si hi ha criatures i que celebrem força, per tradició familiar. 

Tot i que quan jo era jove això d'enredar les criatures semblava poc ètic em certs contextos progres, en una època en la qual es predicava coherència a qualsevol preu, la gent jove continua amb la tradició i els infants, cosa estranya, s'ho creuen tot, encara avui. Crec que això de la il·lusió dels infants és una gran fal·làcia, els infants tenen la mateixa il·lusió amb qualsevol sorpresa inesperada, no cal tanta purpurina. De fet som els adults els qui tenim necessitat d'il·lusió i de comptar amb la fe incondicional dels infants. Els adults també ens ho creiem tot, tot el que volem creure, és clar.

Actualment ja no valoro tant la veracitat ni la coherència. Som incoherents en moltes coses de la vida i la convivència sovint es basa en una quantitat moderada de mentida vital. Ens mentim, fins i tot, a nosaltres mateixos, si cal. Aquestes festes, de forma inevitable, recordem encara més els familiars i amics perduts, de forma irreversible. Irreversible si no ets creient, és clar, però em temo que la creença en la immortalitat va de baixa. Em sorprèn i em meravella haver arribat a l'any 2020, quan anava a escola l'any 2000 semblava remot i ens preguntàvem si seríem vives, aleshores, amb més de cinquanta anys, que es una xifra desmesurada quan encara no n'has fet ni deu.

Hi ha certes tendències apocalíptiques que bescanten el present i et pinten un futur terrible, però el cert és que moltes coses, amb ensopegades i marxes enrere, milloren i han millorat. Tot i que la pau i la bona convivència sempre son fràgils. Recupero dos poemes molt diferents fets en tal data com avui, el primer a principis de segle i el segon, una mica més antic, dels vuitanta. Un és més transcendent i l'altre, més informal. I els que els humans i les humanes tenim estones de tota mena, en aquest nostre pas, sempre breu, per la vida.

CAP D'ANY (2006)

Hem posat una data al calendari
des d’on comptar un final i un nou inici.
Però els dies es perden, no retornen
mai més.

Aquesta és la certesa
més subtil i més tràgica: que els anys
passen, encara que, amb remor de festa,
mengem raïm, ballem o fem cantades,
amb amics i parents, entre rialles.

Un pas de bou allargarà la tarda
cap al misteri de l’eternitat.


PREGUNTES AL TOMB DE L’ANY (1986?)


Vindrà la bomba de neutrons,
i quedarem fets una coca?
O el pessimista s'equivoca
i els temps futurs seran més bons?

Doncs, farà figa, el català,
i parlarem tots en anglès?
Hi haurà un gran món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

I si som tants, de tants colors,
omplint les brutes perifèries
de les ciutats, plenes de dèries,
brutícies, rates i suors,

no ens llençarem els plats pel cap,
amb la violència reprimida
que surt de cop, demanant vida,
com de l'ampolla surt el tap?

Serem pacients amb els polítics?
No matarem recaptadors?
Cotitzarem, plantarem flors,
tindrem records per pobles mítics?

O tendrament, amb testa arega,
sempre amb la por d'algun calbot,
com allisats per un ribot,
continuarem amb la fe cega?

Ens ficarem al gran boïc
dels humans pobres i fidels?
Farem volar cent mil estels
que ens guariran del gran fatic?

Serem rebels, serem mesells,
serem bajocs, serem de glaç?
Serem un poble sense jaç,
vells caçadors sense fusells?

Resposta de l’oracle

No cal pensar massa ni gens,
car sou tan sols una burilla,
que el vent empeny i que no brilla,
lluny del salpàs i de l'encens.

Així doncs, féu el que cal fer,
anar a la feina mentre n'hi hagi,
obrir l'aixeta mentre ragi,
prendre sovint un bon cafè.

No us demaneu pel llarg demà,
que en tirareu un tros a l'olla.
Aquell que mena la virolla
no pensa tant i ho té tot clar.

SAN PROCÉS I D'ALTRES FACÈCIES PATRONÍMIQUES

Fa anys eren habituals uns acudits innocents que jugaven amb els noms i cognoms o amb la relació entre cognoms, com ara allò d'una senyora que es deia Morros i que es va casar amb un senyor que es deia Figa i va ser Morros de Figa. Avui això de morros de figa com a sinònim de bleda solellada crec que ha anat de baixa.  En castellà era recurrent allò de la Dolores Fuertes de Barriga.

Un acudit de la meva adolescència explicava com algú volia, per exemple, que el seu fill es digues Vicentico-años-de-paz, per allò de les celebracions commemoratives del franquisme institucionalitzat. A escola resultava habitual fer barrila amb els noms i cognoms de la gent, el meu germà i jo ens vam sentir sovint coses com ara Sal, Costa, quan ens feien anar a la pissarra.

He tingut alumnes amb cognoms normals als quals la resta ha donat estranyes interpretacions i personetes amb cognoms que semblava que havien de provocar la rialla i no era així. Vaig tenir una nena, molt maca i intel·ligent, que es deia i es deu dir Prado Vacas però no recordo que ningú es fumés d'ella per aquest motiu.

Una companya de treball, de Múrcia, tenia una germana que es deia Procesa. Tota la família tenia noms que a mi en sonaven rarets, aleshores, ara ja no m'ho semblaria ja que es posen noms més estranys, per fer l'original. Fins i tot la meva amiga es feia dir un nom que no era el seu, per raons de rebuig patronímic. La cosa és que el nom de Procés existeix, tot i que segurament no va existir, coses de la religió. Jo no recordava l'anècdota però en una ocasió el senyor Junqueras el va mencionar, en defugir responsabilitats que no li pertocaven ben bé.

Precisament el sant fa parella amb un de ben català, Martirià, patró de Banyoles, tot i que sembla que el de Banyoles té una altra història, tan improbable com la del carceller i relativament menys antiga. Per un d'aquells pobles propers a Banyoles vaig sentir aquest nom per primera vegada, quan era petita, el duia un mosso molt ben plantat que treballava a la casa de pagès d'uns parents. Potser estaria bé recuperar això de Procés i Procesa, en relació als infants que arribin al món en aquesta època de trasbalsos  polítics. Procés i Martirià, tradició dixit, van ser els carcellers de Sant Pere i Sant Pau, es van convertir, van rebre martiri a dojo i van pujar al cel, com tocava. Que el Procés Nostrat pugi o no al cel encara és una incògnita.

MEDITACIONS NADALENQUES

Deu ser l'edat que em torna repatània però veure les notícies -no parlo de magazines ni de programes per a passar l'estona sinó de 'telediaris'- en les quals, sense solució de continuïtat es passa de l'augment del preu del llagostí fresc i el llamàntol, de cara als àpats nadalecs, a la trista visió de la gent que pateix els estralLs de la guerra i al repartiment benèfic bonista de paquests d'arròs i joguines, joguines que avui han de ser noves, és clar, em fa molta angúnia.

Així és el món i així som els humans, egoïstes i contradictoris. Passem d'exigir sinceritat als nostres infants a encantar-los amb històries de reis misteriosos i tions afamats. La sinceritat està sobrevalorada, sobretot en l'àmbit educatiu, però de fet el món i les relacions socials s'aguanten gràcies a una certa quantitat d'hipocresia que sovint s'identifica, i no ho dic de forma pejorativa, amb educació i fins i tot amb compassió.

En aquestes festes les contradiccions es fan més evidents i els esperpèntics informatius que ens amollen per les televisions en són la mostra més reeixida. Ara s'ha posat de moda que en programes on entrevisten experts hi surtIn dos quadrets. En un d'ells hi ha el senyor que parla, acostuma a ser el quadret més petit. En l'altre, més gran, hi van surtin imatges les quals se suposa que tenen relació amb allò que ens estan explicant.

Fa uns dies un expert parlava, de forma seriosa i documentada, sobre la guerra de Síria. Al quadret on passen les imatges anaves veient ferits i fugitius, el més sorprenent és que les mateixes imatges s'anaven repetint una vegada i una altra, vaig contar més de deu repeticions i el programa continuava quan vaig abandonar la televisió. M'evocava allò dels bucles gràcies als quals aquell pobre Truman descobria les misèries de la seva vida. 

Això era a TV3, per cert, cosa que sap més greu, al menys a mi. No són temes per fer broma però recordo la imatge d'un ànec sucat en petroli que il·lustrava un dia sí i un altre també, fa anys, les informacions sobre la guerra del Golf. Més endavant vam saber que l'ànec no tenia res a veure amb el tema.

Hem patit un munt de dies destinats a fer-nos comprar. A més a més ens promocionen amb filmacions deshonestes el miracle de les loteries. El caganer ocult en els pessebres ara compta gairebé amb multinacionals de la caganeria, sembla que no ets ningú si no t'has convertit en caganera. Als infants petits ja no se'ls titlla de caganers, per cert, semblaria de mala educació pedagògica. Als tions ancestrals els ha florit des de fa anys una cara de carallot lamentable i me'ls hi han fotut una barretina xarona. 

Els fantasmes dels Nadals passats no eren pas millors que els fantasmes del present. Més sobris, això sí, però tan absurds i classistes com els d'ara. I malgrat tot la festa conserva brins de màgia resistent, sobretot per als qui tenim, encara, salut i il·lusions. I, si pot ser, infants a la vora, car  per als infants tot és sempre nou i això fa que no puguin fer comparacions odioses ni sentin, encara, enyorament melangiós ni la temptació de creure que en algun passat mític tot era més reeixit.

Els Pares Noels, que en d'altre temps van ser acollits per uns com a símbol de la modernitat i rebutjats per d'altres com a colonitzadors culturals, avui es multipliquen, vestits d'uniforme, per tot arreu. Els exèrcits de tions i paresnoels de consum, tots iguals però de mides diferents, resulten inquietants. Un gran oblidat ha estat Santa Claus, una variació més emotiva i elegant del senyor vestit de blanc i vermell, el qual vam conèixer gràcies al cinema americà.

Les llumetes de Nadal han anat de baixa, és un dels efectes de fer servir lluminària més sostenible, res no brilla com en els temps de les vaques grasses. Una mena de mala consciència fa que els motius nadalencs més religiosament explícits hagin, pràcticament, desaparegut de la decoració lumínica, resten alguns estels, això sí, i rodonetes que simulen boles de l'arbre de Nadal o qui sap què. El pessebre de la Plaça de Sant Jaume continua generant polèmica, com ha passat de tant en tant, des de fa anys i panys, que això dels pessebres rarets no és pas de fa quatre dies. El que no sé és per què el va deixar de muntar la gent de la Massana.

Quan era petita vivia amb intensitat aquestes festes, però ja en copsava algunes ombres. Se suposa que les festes nadalenques van dedicades als infants però això no és cert, van dedicades, sobretot, a la nostàlgia dels adults. De jove, durant un temps, aquell temps en el qual vols ser coherent i conseqüent, tot plegat em semblava una gran enredada. Després vaig retornar al caliu de la tradició, cristiana i catòlica, encara que no ens abelleixi haver-ho d'admetre i vaig tornar a celebrar-ho tot, a casa i a la feina. Però pel solstici no hi passo, això del solstici d'hivern ens queda molt lluny, què hi farem. Els iniciatius verds i alternatius no se'n van sortir, tot i que ens van amollar en una ocasió un arbre sant amb pedals  de bicicleta, molt curiós. Avui el gran arbre del Portal de l'Àngel també és un record.

Fa uns dies sentia pel carrer una mare que intentava explicar científicament al seu fill, encara petit per entendre tantes coses surrealistes, el tema nadalenc. Li clavava un rotllo divertit, sobre la tradició cristiana i unes quantes coses més, entre les quals el solstici. Una vegada vaig llegir que el gran Rusiñol no volia entrar en qüestions espinoses que contribuïssin a la discussió sobre temes profunds, entre els quals la religió, més aviat era partidari de deixar-ho tot com estava, com ho havia trobat, vaja. 

Tot es transforma i nosaltres, més. El món pot ser que millori però no sembla pas que allò de la pau universal sigui cosa de quatre dies, com pensàvem en els seixanta. Els sirians encara surten a la televisió però hi ha grans oblidats, fa poc temps Jordi Évole va dedicar un programa impressionant a l'antic Congo i fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia un article esgarrifós sobre les  violacions de dones a l'Àfrica o els assassinats cruels de dones grans del mateix continent que són considerades bruixes. Però no podem viure patint un dia sí i un altre també, sobretot perquè la solució seriosa de tants disbarats no està a les nostres mans. Un altre tema és l'absurda frivolització dels noticiaris, que clama al cel.

A l'obra de teatre La treva, el personatge de la noia jove, que em sembla el més interessant de tots i que es vol limitar a viure la seva vida tranquil·la i feliç, sense menjar-se el coco, li diu a la periodista mentalitzada si és que sempre s'ha de sentir culpable de la sort d'haver anat a raure en un indret en el qual, de moment, es viu amb seguretat i no es passa ni fred ni gana. Abans ens deien que havíem de donar gràcies a Déu però si no creus en Déu no sé a qui has d'agrair una sort tan immensa. Els teòlegs mes reeixits van ser incapaços d'explicar de forma convincent el sentit del mal al món i feien màns i mànigues per intentar salvar Déu dels penjaments crítics. 

Quan jo era joveneta anava sovint a reunions de caire religiós, religiós-modern, un capellà que també volia ser modern ens deia en una ocasió que això del mal al món era cosa dels homes i no de Déu, ja que els homes eren lliures. Oh, li dèiem, però els homes estan fets per Déu, els podia haver fet bons i generosos... No recordo com s'anava embolicant però cada vegada era menys convincent i com que ens tractava amb un paternalisme condescendent la conversa es va donar per acabada sense treure'n l'entrellat.

En el marc de les meves filosofies infantils vaig arribar a considerar que tot plegat era com quan a un nen petit li volen explicar àlgebra, no té l'edat per comprendre segons què però arribarà un moment en el qual ho podrà veure tot claríssim. Les meves esperanças van ser vanes, cada dia entenc menys el món que m'envolta i em consola pensar que potser no hi ha cap Déu a qui responsabilitzar de tantes tragèdies, col·lectives i individuals. 

MONTSERRAT I NOSALTRES

Ahir, com tothom sap o hauria de saber, va ser el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Sobre Montserrat, muntanya, monestir i imatge, s'ha escrit molt i en moltes ocasions de forma més aviat tirant a mítica que no pas objectiva. També s'ha fet molta broma sobre tot plegat, una broma molt mal acollida en general, es tracta d'un d'aquells indrets de simbologia gairebé intocable i sobre el qual poca gent, sigui de la tendència que sigui, gosa ironitzar. Es pot fer broma sobra Pilars, Rocíos i Macarenes però que no ens toquin el tema de la Moeneta, és com quan et critiquen la família des de fora.

El mateix Polònia no es fica gaire amb això de Montserrat mentre que en un episodi recent sortia una mena de gag xaró a l'entorn de la Mare de Déu condecorada per ja sabem qui, sense que hi hagués, que jo sàpiga, protestes per la irreverència. La competència més directa de Montserrat havia estat la Mare de Déu de Núria, tot i que ni de bon tros aquella ha estat mai objecte de tantes devocions i mitologies, potser perquè tampoc no s'ha promocionat tant i els monjos van abandonar l'indret fa molts anys. A tot plegat ajuda, és clar, el context, aquesta geografia singular i molt ben situada al mapa. Núria tenia a més a més allò de l'olla i la campana, que ajudaven a concebre criatures i potser encara és així, no ho sé. Tinc una idea, justificada per les dates i les activitats familiars, de què va ser a Núria on em van anar a buscar, que deien abans.

La Mare de Déu de Montserrat, durant anys, va anar vestida i molt ben vestida. Estampes i majòliques una mica antigues ens la mostren ben habillada. En un moment determinat es va optar per l'austeritat, expliquen en alguns llocs d'internet que per diferenciar-la de la resta d'imatges hispàniques ja que de tant en tant rebutgem tot allò que sembli espanyol, sigui el que sigui i de forma ben arbitrària. Fa poc van despullar la del Collell, tot són tendències i modes i qui sap si algun dia no me les tornaran a vestir totes com potser en algun moment es tindrà la idea de recuperar un romànic real i acolorit, més enllà de l'excés de pedra vista gràcies al qual hem reinventat la història de l'art català.

Al Museu Marès, imprescindible, hi ha una sala dedicada a Montserrat. El Museu Marès és ple de misteris,  la seva acumulació de materials fa que no el puguis abastar mai del tot. Fa poc llegia en algun lloc que les primeres fotografies que es van fer a Barcelona, en concret a la Plaça Palau, havien desaparegut, però jo recordo haver-ne vist una al Marès on he anat moltes vegades i que diuen que és encara un dels millors museus desconeguts o gairebé de tot el món. 

Fa anys vaig fer una estada d'uns dies a Montserrat, pel juliol, en les quals es combinaven sortides a la natura i xerrades diverses, una de les quals va ser sobre la imatge i la seva història. En general, avui, i potser sempre, les xerrades que expliquen coses del passat potencien uns aspectes i n'amaguen uns altres, segons toca i convé i com he pogut comprovar em moltes ocasions.

Una època molt important del monestir va ser la menada pel senyor Cisneros, parent de l'altre, una època que avui ens pot semblar una mica o molt castellanitzada. Malgrat el que es pugui pensar avui l'Abat va ser un gran tipus, un bon gestor, i ha donat nom fins i tot a un hotel. En les darreres dècades a la muntanya s'hi han fet grans destrosses sense que el tema desvetllés massa protestes, aquell horrible i aparcament, per exemple. El turisme l'ha envaït a fons i sense aturador però passar uns dies allà dalt és interessant ja que quan la majoria de gent marxa cap a casa es pot gaudir d'unes nits silencioses i màgiques. 

En aquelles xerrades i col·loquis es van dir algunes coses una mica estranyes, sobretot quan va sorgir el tema de Verdaguer, crec que era l'any del seu centenari i un monjo que se suposava expert en el tema no va entrar gens a fons en els seus problemes personals. Respecte a les activitats del Monestir, una persona que participava, com nosaltres, en aquella estada, de forma educada però contundent va manifestar que potser l'indret s'estava transformant en una mena de supermercat de l'espiritualitat, cosa que va rebutjar de forma amable i irònica el monjo conferenciant però que no deixava de tenir el seu què. La tendència a convertir-ho tot en supermercats és molt del nostre temps, al principi de la instal·lació dels tanatoris algunes persones els criticaven pel fet que també els semblaven supermercats de la mort i la cultura, la cultureta o l'esport són avui també productes de prestatgeria d'Hiper.

Ahir parlava del dia de Sant Jordi, de com ha canviat, i potser per això Montserrat, avui, no pot ser res més que el que és, i s'ha d'admetre que conserva una bona part de misteri, lligat al nostre imaginari i a les nostres vivències personals. Sobre la negror de la imatge m'han explicat al llarg del temps moltes bestieses, fins i tot un professor d'Història de l'Art em va assegurar que les negrors virginals estaven relacionades amb la fertilitat més abundosa de les races morenetes, cosa surrealista, car la Mare de Déu, al menys de forma canònica i biològica, és dona de fill únic, encara que a nivell mític sigui la Mare Universal. Avui s'accepta que les negrors icòniques i sagrades no són res més que producte dels fums i dels ciris i la resta. Avui ja no hi ha ciris ni fums, a les esglésies, i això ha fet perdre romanticisme al conjunt.

Un altre element del qual he sentit al llarg del temps explicar coses diverses és sobre la bola que en aquest cas sosté la Mare de Déu però que en d'altres versions aguanta el Nen Jesús. De petita em deien a casa que era la bola del món però evidentment, pel que fa a imatges antigues, semblava aquesta una explicació una mica rareta. Per aclarir el tema havia escoltat interpretacions esotèriques, com ara que ja se sabia que el món era rodó i no es deia, per motius de secretisme i política del moment. Més endavant em van contar que en realitat era una poma, la boleta. En algunes imatges sí que ho sembla i en d'altres porta el Nen una magrana, i aleshores faria referència a la fertilitat, a la unió. La setmana passada, en una visita al MNAC a l'entorn de la representació dels llibres en les obres d'art al llarg del temps, em van aclarir que l'esfera era el símbol de la perfecció, com el cercle, però amb volum. 

Moltes coses no se saben del cert i el que es fa és una interpretació, el perill és que en ocasions s'afirma tot plegat amb una seguretat inquietant i fins i tot lligada a ideologies que demanen dogmes més que no pas hipòtesis. El nom de Montserrat, molt popular però avui en recessió, va ser durant un temps nom d'home. Malgrat l'excés montserratí de tant en tant m'agrada tornar allà dalt, passejar pels caminets, passar pel cambril, pel Camí dels Degotalls, dinar fins i tot a l'horrible auto servei que va millorar durant un temps breu per tornar a minvar en qualitat, al menys segons els meus darrers records, que són de ja fa uns mesos. Potser ara hi torno i és altra una meravella gastronòmica, qui sap. 

Els matonets de les pageses ja són una industrials i avui es pot trobar mató a molts llocs, però en temps pretèrits era dels pocs indrets on els barcelonins n'aconseguíem. Ja no es produeix aquella bonica ceràmica que feia un monjo però la llibreria encara és interessant i, de moment, encara hi ha llibres i tot. D'ex-vots n'han deixat poquets, com a tot arreu. Els ex-vots quan era petita em feien por, n'hi havia a molts llocs, inquietaven força. No hi ha ciris però aquestes llumetes innocents d'avui són boniques i no fan fum ni contaminen ni malmeten el patrimoni.

Quan jo era jove, entre el jovent catòlic-progressista es va posar de moda anar a Montserrat a parlar amb algun monjo, no sé si encara es fa. Les monges no han tingut mai el mateix pes que els monjos, de moment, tot i que les de Santa Cecília també eren força visitades. Els monjos de Montserrat han tingut fama de progressistes i catalanistes però crec que hi deu haver de tot, com a tot arreu. Ser progressista no és sinònim de ser catalanista i tampoc a l'inrevés tot i que ja ens agradaria.

M'he tornat molt descreguda, certament, però no puc defugir tant de pes cultural i mític. Carlos Cano deia que ser andalús era la seva forma cultural de ser persona i ser catalana deu ser per a mi una mica el mateix, no ho sé, tot i que de vegades crec que tant jo com molta gent que conec, radicals indepes inclosos, són molt més hispànics del que es pensen. Pel que fa al catolicisme, encara que el rebutgem no podem bandejar això que en diuen cultura catòlica ni la tradició cristiana, sobretot els qui ja som una mica grandets. Avui tot m'ho miro pel costat amable i em costa d'entendre que encara surti de tant en tant algú que em vol convertir a l'ateisme explicant-me, per exemple, com si hagués descobert la sopa d'all, que Sant Jordi no va existir o que allò de la virginitat mariana és impossible. 

Felip II va ser un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat i de moltes altres coses i sembla que va morir amb una creu beneïda a Montserrat a les mans, a tot plegat hi ajudava la seva amistat, sincera i profunda, amb els Requesens, amb els quals havia passat estones inoblidables de la infantesa i la joventut. Els pelegrins d'altres temps, com ara els de l'Abat Cisneros, pujaven a la muntanya fins i tot de genolls i eren admirats per aquells esforços que avui ens semblen exòtics. Sobre el tema de les promeses i sacrificis corrien  molts acudits, fa anys, com ara un de dos amics els  qualsprometen que si aconsegueixen no sé què, potser que el Barça guanyi la Lliga, pujaran a Montserrat a peu i amb cigrons a les sabates. Un d'ells arriba a dalt fet pols i l'altre, tan panxo. Quan el dels peus destrossats pregunta al company com és que està tan en forma aquest li explica que ell s'ha posat a les sabates els cigrons... cuits. I és que quan es fan promeses serioses s'ha d'anar amb compte i cercar la manera de què no ens comprometin en excés. 

A facebook hi ha un entranyable grup d'Amics de la Moreneta i m'emociona llegir missatges plens de tendresa i devoció en aquests temps tan escèptics. No sé si el Barça és més que un club però, de moment, Montserrat és molt més que un grup de muntanyetes i la seva Mare de Déu, molt més que una imatge,  la qual, per cert, ha generat molts debats a l'entorn del seu estat de conservació, cosa que potser va propiciar allò de treure-li els vestits luxosos tot i que restaurar el que sigui, avui, no és gaire complicat.

En tot cas una imatge val pel lloc on es troba i el valor que li donem, als museus hi ha centenars de pobres Mares de Déu més antigues que la Moreneta, però que ja no són res més que peces de determinat valor amuntegades allà dins, el mateix que els antics déus clàssics i les seves representacions. El lloc fa la cosa, evidentment. El valor li donem cadascú de nosaltres, segons el moment de la nostra vida, i les emocions tenen poc a veure amb la suposada racionalitat humana.

Durant la guerra civil l'indret va ser força respectat donades les circumstàncies i s'hi va establir un hospital. Un oncle meu, capellà, va estar allà de sanitari i explicava històries mítiques sobre gent anarquista o comunista que li demanava que li bategés els fills en secret o de com celebrava misses clandestines, en concret una de molt emotiva celebrada durant una nit de Nadal a la qual van assistir fins i tot alguns manaies. La història d'aquest oncle donaria material per a moltes novel·les si les novel·les del present fossin capaces de reflectir la complexitat humana, social, política i bèl·lica d'uns anys difícils i terribles els qual agraeixo al destí caòtic no haver viscut, la veritat. Les guerres són plenes de mites i rondalles, així és el món.

Un dels grans tresors de Montserrat és el seu Museu, conformat gràcies a donacions particulars i en el qual hi té un gran pes l'art dels segles XIX i XX, més aviat figuratiu. Però com que sembla que aquesta època no ven massa a casa nostra ara s'intenta augmentar el fons d'art contemporani. Es van esmerçar molts esforços a certificar que un quadre del fons era de Caravaggio, i sembla que quan no se sabia del cert que era de Caravaggio no era tan bo com quan es va saber que sí que ho era.

Tot són modes, i gustos, i promocions, i marques, però és una llàstima que la pintura realista i figurativa d'aquells anys resti, a casa nostra, encara tan poc valorada, per no dir menystinguda. Ja he manifestat en ocasions que no entenc l'èxit de determinats pintors avantguardistes de culte, promocionats a bastament, ja que el que es fa a moltes visites escolars és adoctrinar estèticament, ben mirat. En tot cas tinc la impressió de què el Museu de Montserrat no acaba d'arrencar del tot. Es clar que els museus més visitats no tenen perquè ser els millors, com no són pas els millors els llibres més venuts, en general i amb excepcions, tot és relatiu, que deia aquell senyor tan savi.

CULTURA RELIGIOSA MULTICULTURAL

Durant uns anys semblava ben bé que les processons de Setmana Santa catalanes es trobessin en vies de desaparició. Fins i tot en el poblet on sóc aquests dies i on vinc des de fa poc més de deu anys la processó del divendres sant ha augmentat en participació i volada de forma substancial. Quan jo era joveneta a la Torrassa en feien una de molt sonada, d'estil hispànic, organitzada per la immigració i en aquells anys de la transició va desaparèixer, llàstima, ja que havia esdevingut tradicional i molt visitada. Però he de dir que sobre les seves característiques es feia molta broma aleshores, era l'època en la qual es parlava sense manies de coses tan inoportunes i desagradables com xarnegada. Un company de feina, d'origen murcià, hi anava sempre, vestit de soldat romà i havia d'aguantar moltes bestieses per part dels descreguts del despatx, la veritat.

A d'altres indrets espanyols les coses sempre han estat més conservadores, sense alts i baixos. De petita sentia tot sovint comentar les diferències entre les processons sorolloses del sud i les serioses i silencioses, com ara la de Valladolid. A Barcelona en feien una un xic tronada, la de la Buena Muerte, de vegades l'anàvem a veure i feia una mica de por, en aquell temps hi havia penitents d'aquells que desfilaven descalços o amb cadenes als turmells, coses així. No va ser mai una gran processó. 

Aquests dies miro la televisió, fins i tot la comarcal, i veig com revifen els cucurutxos, els natzarens, els armats i els esquelets, amb una gran participació de jovenalla. Tot és un signe dels temps, un intent de fer perviure tradicions suposadament ancestrals i que sovint no són pas tan antigues. Ens agrada que es faci allò que hem fet i que vam veure fer a pares i avis. Un iaio emocionat, de no sé quina ciutat catalana, manifestava la seva il·lusió en veure que el nét, disfressat, d'uns vuit o nou anys, ja participava de la gatzara religiosa. Avui mateix en Francesc Puigcarbó comenta l'estranya participació de legionaris en una processó catalana. Els qui creuen que aquí tots pensem de la mateixa manera van molt errats.

La dèria per desfilar disfressats és ben antiga. Sembla que no ens deslliurarem mai de cavalcades i processons de tota mena, religioses o laiques. El món comunista també va organitzar les seves processons polítiques i fins i tot es fan desfilades de futbolistes, per exemple, quan aquests guanyen alguna cosa. Quan perden potser hi hauria qui els voldria fer anar de penitents, amb una pilota de ferro carregada a l'espatlla i flagel·lant-se amb uns espolsadors. 

Després de l'empatx de catolicisme nacional que vam patir tot semblava canviar, la religió, deien fins i tot els capellans -tot i que molts d'aquells van marxar de l'empresa quan la cosa va resultar més senzilla- que el sentiment religió s'havia de portar  a dins, en la intimitat. Casaments, bateigs i comunions es van començar a fer de forma austera i poc sorollosa. La veritat, per haver de retornar a la situació actual valia més haver-ho deixat tot com estava, llatí inclòs. A l'església del poble hi he vist, imprès en un cartell on es feia referència als actes d'aquests dies, el terme Via Creu per Via Crucis, una mostra més de la deriva en la qual ens movem. Via Crucis és llatí i en tot cas, si es tradueix, hauria de ser Camí de la Creu, car això vol dir l'expressió amb la qual es fa referència a la pràctica devocional catòlica tradicional. 

Via Crucis és una expressió que ha passat al llenguatge popular quan algú pateix desgràcies diverses, està passant un viacrucis, pobret. La veritat és que això de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist sempre m'ha fet una certa angúnia. La resurrecció és tota una altra cosa però, pel meu gust, molt menys celebrada que aquesta mena de cant a la mort i exaltació de la tortura. Un professor molt bo que vaig tenir a la UOC, d'història d'Egipte, ens va passar uns apunts sobre pràctiques religioses d'aquella gent llunyana amb un ritual que feia pensar força en aquesta passió nostrada, avui sembla que moltes creences beuen en les fonts egípcies i segur que els egipcis ja ho van copiar de ves a saber qui. 

Quan jo estudiava, un xicot de la meva edat que treballava en una escola -aleshores treballava molta gent en l'ensenyament, sense cap mena de títol- es vantava de fer plorar els infants explicant-los amb pèls i senyals tot el que va passar Jesús en mans dels seus botxins. En tot cas, en el fons queda la simbologia, la mort de la natura i la seva revifalla. La resta és qüestió de fe i jo en tinc molt poca. Però admeto que el tema de la tradició em produeix una gran curiositat i respecto molt el tarannà de cadascú en aquestes coses i en moltes altres, si no m'obliguen a creure en allò que creuen o en participar en coses multitudinàries, siguin processons o manifestacions patriòtiques o no m'assenyalen amb el dit si durant la festa nacional jo em quedo a casa meva igual.

Ahir escoltava una entrada televisiva sobre religió a l'escola. No ens n'hem sortit, la veritat. De tota manera a Catalunya la demanda dels pares no arriba al vint-i-cinc per cent mentre que en d'altres indrets peninsulars puja fins al noranta. Els sindicats de l'educació havien estat molt bel·ligerants en el tema fa anys però ara no veig pas que se'n parli tant com en d'altres èpoques. A més a més sempre surt allò de què els nois i noies no tenen cultura religiosa i no poden entendre la pintura, la música... Com que no se sap ben bé què és això de la cultura no ens en sortirem. Jo crec que de cultura religiosa, de petita, en tenia ben poca, més enllà de l'obligatorietat de les pràctiques i de la Història Sagrada light i per a infants que ens amollaven. La cultura religiosa es pot assolir de forma pràctica quan es té interès en el tema, quan es vol entendre l'art o el que queda d'un passat immergit de grat o per força en el catolicisme. Jo, per exemple, d'adolescent en sabia poca cosa dels deus clàssics, presents en tantes manifestacions artístiques i una molt bona professora de l'institut ens va elaborar uns apunts molt interessants i ja en vaig tenir prou per anar fent. Avui mirant una mica internet te'n surts prou bé. O sigui, que l'escola hauria de prescindir del tema, encara més la primària, cosa que tampoc vol dir que s'hagi de celebrar el solstici d'hivern o prohibir cantar nadales quan toca. Que també he patit molts iconoclastes dogmàtics i gairebé em fan més por que els capellans dels anys cinquanta, la veritat.

Admeto la contradicció vital de seguir el curs de l'any en base a la tradició cultural catòlica i no ser una persona allò que es diu religiosa. Tot i que això de la religió també és personal i intransferible, la veritat. Però sembla que necessitem participar en actes col·lectius per reforçar determinats aspectes de la nostra intimitat. Una amiga em deia fa un temps que quan érem jovenetes i anàvem, per exemple, a un viacrucis del barri, amb torxes i tot cantant allò de per vostre Passió sagrada ella ho sentia. Les manifestacions col·lectives, acompanyades de música i, encara més, d'elements com la foscor, les olors, fins i tot els silencis, tenen aquest component emotiu que també es pot trobar en una manifestació esportiva o en un agermanament catalanista, però això té poc a veure amb la realitat vital i les seves conseqüències efectives.

Ahir, per a fer ambient i evocar mites religiosos, em vaig quedar una estona a contemplar una pel·lícula bíblica de la meva infantesa, Sansón y Dalila. No m'agradava Víctor Mature ni de joveneta i aquí resulta més sonso que mai, però la peli va tenir molt d'èxit i va rebre molts premis i em sembla recordar que fins i tot al Coliseum regalaven entrades si endevinaves quantes llumetes hi havia a la façana, aquelles llumetes que s'encenien i s'apagaven les quals, en aquell moment històric ombrívol, eren màgiques. De la pel·lícula tan sols en recordava, i malament, el final, quan el noi aconsegueix derribar el temple dels filisteus. I una mica també recordava la traïdora i penedida Dalila, Hedy Lamarr, lluint unes disfresses impossibles, gairebé sempre amb un tall a la cama per mostrar cuixa.

Lamarr va ser una dona molt intel·ligent i complexa, poca broma. Mature, tot i ser bescantat a causa de la seva poca grapa actoral, va tenir els seus èxits. Tots dos van morir grans, sense fer soroll, una mica oblidats. Aquelles pel·lícules tan irreals també van contribuir a la nostra cultura religiosa, per cert. No recordava que hi sortia Angela Lansbury, feliçment encara viva i en actiu, llàstima que la matin aviat cosa que contribueix al fet que el pobre Samsó caigui en les grapes de la ressentida Dalila. En aquelles pel·lícules les dones bones sempre eren rosses i les dolentes, morenetes i amb ulls verds. La veritable història del Samsó bíblic encara és més surrealista que la del cinema. Abans passaven coses molt estranyes però en el present encara en passen més.

MOLT PETIT SERIA ENCARA QUAN AMB GOIG LA MEVA MARE UNA PALMA EM VA COMPRAR...

Avui és diumenge de Rams, el dia de la Palma, com en diem de forma casolana. Crec que encara se celebra força i fins i tot diria que s'ha recuperat després d'uns anys en els quals l'empatx anterior de catolicisme estatal semblava que acabaria amb qualsevol tradició relacionada amb el tema religiós. Potser vaig errada però crec que fins i tot algunes fires de palmes i palmons van estar uns anys sense celebrar-se, el mateix que processons de Setmana Santa, al menys pels nostres verals. Avui tot conviu sense gaires manies i potser ha de ser així.

El dia de la Palma, en la meva època infantil, amb tantes migradeses a l'entorn, era festa grossa, més o menys com Nadal. Per molt que per Pasqua es mengi la mona, coses com la Vetlla Pasqual mai no han tingut el mateix ressò que la missa del Gall o la benedicció de les palmes i palmons que es fa en el dia d'avui. La benedicció dels rams era una festa multitudinària. Després, molta gent se n'anava a passejar i a lluir la roba nova, sense assistir a la missa preceptiva, llarguíssima, ja que s'hi llegeix la Passió de Nostre Senyor i no s'acaba mai. Això, a casa meva, els semblava molt malament, tot s'ha de dir.

Per la Palma es feien coses extraordinàries com ara estrenar roba, sobretot sabates i mitjons, però també alguna rebequeta, fins i tot d'angorina, tot un luxe. Això els infants, els grans es mudaven com podien i a tot estirar la mare estrenava mitges. L'àvia de la meva mare, que no vaig conèixer, sembla que considerava tal dia com avui, a més del carnaval, com a festa de les mares boges, ja que per més fred que fes feien anar les pobres criatures vestides amb roba lleugera i primaveral. De Palmes n'hi havia de molts preus, les nenes riques les duien voluminoses i molt guarnides i la resta, com es podia. De la mateixa manera que diuen que els gossos s'assemblen als amos, les palmes i els palmons responien a la situació social de la criatura que la rumbejava. Els nois duien palmons però també els guarnien i en el moment de la benedicció, com es sabut, es picava fort per tal de fer molta escombra. Quan eres grandeta et substituïen la palma per un palmó o fins i tot per un ram de llorer o d'olivera. Fins i tot les mantellines per a nenes una mica grandetes es deien de pollita.

Les Palmes es guarnien amb un gran nombre de figuretes de fusta i de sucre, entre les quals els famosos rosaris comestibles. No hi havia manies amb això del sucre, avui semblaria que volem intoxicar les criatures i deixar-les desdentegades de bell antuvi si se'n fes el mateix consum ocasional. La Palma es guarnia el dia abans, és clar, fer-ho comportava un gran cerimonial, s'hi posaven llaçades i aquestes tires brillants, platejades i peludes que també s'utilitzen per Nadal. A més a més d'estrenar, com per Nadal, l'única roba nova de tot l'any, també ens retratàvem. Durant molts anys ens retratava un privilegiat veí que treballava en una botiga de material fotogràfic i per aquest motiu tenia càmera pròpia i crec que fins i tot es revelava les fotografies ell mateix. Tota la gent de la meva època acostuma a tenir fotografies del dia de la Palma, són un clàssic.

Em fascinava, els dies abans, anar a comprar sabates i mitjons, tot un cerimonial. Les sabates acostumaven a ser blanques, tot i que quan eres una mica més grandeta també podien ser de xarol negre. A mi les blanques, tan netes i perfectes, em semblaven de nata. Els mitjons els compràvem a la merceria del barri i per encertar la mida et feien tancar el puny i te'ls posaven al seu volt. Després, com és ben sabut, les palmes noves i oloroses es penjaven als balcons per espantar les bruixes, gran contradicció ideològica amb el catolicisme ortodox, i encara se'n veuen algunes. Perdien olor i frescor ben aviat i esdevenien una mena d'esquelet del passat recent fins que se substituïen per les noves.

Vaig conèixer un matrimoni, amb un fill de la meva edat, que a més d'altres feines feien palmes. Era un procés laboriós i complicat i fins i tot perillós, car es fa servir sofre per mantenir-les fresques i en aquella època ho feien a casa seva, una planta baixa molt modesta i mal ventilada. Avui m'imagino que tot es deu fer en millors condicions però aquells eren temps autàrquics. El dia de la Palma, una mica com Nadal, era adient per evocar la infantesa de la gent gran, aquells anys estranys d'abans de la guerra o fins i tot els més antics i remots i també els moments més dramàtics de la guerra civil en els quals els cultes religiosos es van bandejar, tema aquest que no s'ha valorat prou. Que et toquin les tradicions entre les quals has crescut fot molt, la veritat, i aquestes sempre revifen d'una manera o d'una altra. Per això les prohibicions que no responen als canvis naturals en els costums són tan espinoses i congrien ressentiments diversos.

Jo, que em sabia molts versos de memòria i els recitava sovint, a causa de les demandes familiars, n'amollava un del Trobador Català sobre un noi que recorda la seva mare en aquest dia, molt emotiu. La cultura convencional sovint bandeja el pes de la cultureta popular però el fet és que molta gent va créixer amb El Trobador Català i el Patufet més que no pas amb textos nostrats de més volada. Gràcies als poemes de Bori i Fontestà vaig aprendre a llegir en català. Quan el meu avi era petit el llibre era una novetat i un mestre modern de l'època el feia llegir al meu avi, a escola. Aquest llibre ha estat un clàssic i encara es pot trobar en una edició de l'Editorial Millà, qui sap si no serà la darrera i tot.

Els textos, també hi ha proses, conformen un conjunt que respon molt bé a la manera de sentir de la Catalunya profunda i tradicional: avis que s'han de respectar, noies honestes, patriotisme nostrat, religió viscuda de forma tendra, exemples morals I fins i tot alguna perla, com aquell d'anar a matar jueus, al capdavall era el que s'esdevenia en aquells matins dels vells dissabtes de Glòria, fent barrila als balcons i patis amb cassoles i matraques. Bori i Fontestà era fill del seu temps i no es podia imaginar en què aniria a raure aquella amenaça retòrica. He de dir que ja de petita alguns capellans i monges em van explicar que tot plegat era una gran bestiesa i que Jesús i la seva família també eren jueus. En aquella època ser jueu, maçó, comunista, protestant i moltes coses més, àdhuc ser separatista, pertanyia per als infants a la categoria dels marcians llunyans i imprecisos.

Ja de gran ironitzava amb el meu pare sobre el gran nombre de drames poètics que s'havien empassat. Al llibre hi ha un bon doll d'orfanets, ceguetes, mares difuntes i vells xarucs que veuen proper el seu final. També hi ha algun vers més alegre, és clar. I escric vers perquè en dèiem versos, fins i tot dècimes encara que no ho fossin, més que no pas poemes. En castellà també es pot trobar la mateixa temàtica literària, lligada al món rural i a una societat que volia bondat i amor filial però pocs canvis en el context. De forma inevitable i irreversible tot va canviar i del rebuig global per tanta religió obligatòria i carrincloneria literària me n'ha quedat un record tendre, lligat a la tradició i als costums i al record dels qui ens van precedir en el camí de la vida i avui dormen el somni de la pau. 

El dia de Rams és infantil en molts indrets, com ho palesen aquestes processons infantils del borriquet, tan divertides. Un any era a Sevilla i vaig xalar amb la moguda familiar que comporta el tema, els pares portant berenar i beguda a les criatures, deixant-les reposar de tant en tant i, és clar, retratant-les sense parar, car som en temps d'imatges barates i excessives. És un dia simbòlic car, com ens explicaven, després de la rebuda multitudinària que van fer a Jesús Nostre Senyor a Jerusalem el van estossinar de mala manera i la massa que l'havia rebut amb cridòria l'anava a veure executar fent la mateixa gresca car així és el món, injust i pecador. Per això s'ha de fer poc cas dels moments de glòria i del fervor que es desvetlla en això que en deien, despectivament, el populatxo. I del qual, de grat, per força o per catarsi col·lectiva formem part en algun moment d'aquests sorollosos, entusiastes i multitudinaris, ni que sigui quan piquem amb un palmó ben gros per fer escombra mentre imaginem que allò té una gran importància en el conjunt del món de mones que ens acull. És la vida. 

No m'agraden els REVEILLONS!!!

Aquest invent de la festa de la nit de Cap d'Any és dels més xarons i poca-soltes que s'han fet mai, pel meu gust, i pel que fa a les festes dites tradicionals.

Els sopars han de ser estranys i exagerats, cars, hem d'anar disfressats i disfressades, les dames escotades amb això de la paraula d'honor, pintades com una porta i farcides de lluentons, cosa que comporta una despesa absolutament desproporcionada en calefacció.

A mitjanit ve l'hora pitjor, amb això del raïm que cal endrapar mentre toquen les campanades. Si encara vols arrodonir el tema cal que siguis en algun lloc on es pugui veure la tele, la nostra o la dels altres, els programes de Cap d'Any son el súmmum del mal gust, amb poques excepcions.

Quan t'has empassat el raïm daurat pagat a preu d'or, com gairebé tot en aquesta nit, cal començar a petonejar-se amb els companys i companyes, brindant amb xampany, després d'haver obert la bosseta d'això que en diuen cotillon, que rima amb reveillon.

A la bossa hi pots trobar globus de coloraines, paperets i serpentines, barrets absurds de cartró, i d'altres fotileses amb les quals cal guarnir-se abans d'anar a immergir-se en el petoneig general. Tot això acaba a terra, trepitjat i polsós, dura poc, la veritat.

A continuació ve el ball, que per fer agermanament comunitari compta sempre amb peces clàssiques com ara la conga, me lo dijo Adela, los Pajaritos i novetats com allò de nos dieron las dos y las tres. No hi pot faltar avui una rumbeta i un country en el qual demostrar els avenços fets al curset del centre cívic en aquesta matèria o allò del Paquito el Chocolatero, que també toca.

Al cap d'una estona ja hi ha qui en porta més al cap que als peus. Ser velleta i aparellada fa que hagis oblidat l'època en la qual algun pretendent no desitjat i pesadíssim t'encalçava bufant l'espanta-sogres que també va en la bossa del cotilló, mentre segurament el noi que t'agradava se n'havia anat a una altra festa amb la rival odiada. 

Un altre invent dels nostres temps és aquesta meravellosa roba interior vermella la qual en lloc d'excitar els sentits crec que fa agafar ganes de sortir corrent en els moments d'intimitat profunda.  I ja no entro en el tema de si vols anar a fer un volt pel centre, el panorama pot fer-te perdre tota la fe en l'evolució de l'espècie humana, segons per on passes.

Mentre de les revetlles estiuenques en tinc un bon record, la majoria de nits de Cap d'Any, amb poques excepcions, em porten a la memòria patètiques festes una mica tronades, sessions de teatre suposadament humorístic, fred a l'exterior, ganes d'anar a dormir i escapar de l'indret, cosa sovint difícil, i situacions diverses que amb els anys fins i tot conserven un to poètic retrospectiu, com ara una celebració familiar en la qual després del sopar els homes jugaven al futbolín mentre les dones rentàvem i eixugàvem les copes i gots, en una època pre-rentaplats.

Així doncs aquest any ens hem quedat a casa, el meu espòs i jo, tranquils i oblidant les moltes possibilitats de disbauxa col·lectiva que se'ns oferien.

BONA ENTRADA D'ANY i a veure si tornem a dir CAP D'ANY i NIT DE NADAL i no tot això de fi d'any, nit vella, nit bona i coses pitjors de la modernitat lingüística adaptada a la realitat dialectal popular.

ESTIC SEGURA que el 2012 estarà prou bé, així que espero que avui no em maregin amb el tema de la crisi ni amb les corrupcions i estafades nostres de cada dia per part dels uns, dels altres, dels de dalt i dels de baix, dels de la dreta i dels de l'esquerra.

El Pastor d'Andorra i les seves circumstàncies

Avui hi ha un cert retorn a considerar el pes de la genètica i de l'herència com a profund i, en ocasions, gairebé irrenunciable.

La tendència de les darreres dècades era fer-nos creure que tot era cultural i educatiu i anava lligada a l'orgull absurd del nostre temps i del nostre espai. Tot es podia canviar i controlar, el caràcter, els riscos, la salut... I possiblement existeixen molts factors culturals i ambientals que ens influeixen, una altra cosa és com es controlen. L'escola per a tothom, quan era un somni popular, semblava ser el remei de tots els problemes però no ha estat així, evidentment, tot i que l'accés a l'educació ha estat una gran fita política i social.

Llegia fa temps un especialista en aquests temes i aquest comentava que de vegades és més genètic el temperament, el caràcter, que no pas d'altres aspectes que es creien hereditaris. Jo crec que en el fons se sap molt poca cosa de tot plegat encara, sobre tot d'allò que té relació amb el nostre encara desconegut cervell. De teories no en falten però la vida real acostuma a esberlar-les totes en algun moment. 

El meu pare i la meva mare havien tingut, ambdós, infanteses i joventuts molt difícils, com molta gent de la seva època de classe humil. D'aquella generació, castigada per fam, guerra, treball excessiu i famílies més preocupades per menjar cada dia que no pas per tenir la cura adient de les seves, en ocasions nombroses, criatures, en van sortir persones molt diferents. Mentre la meva mare sempre va conservar una mena de pou insondable de tristor, el pare, quan les coses van començar a rutllar una mica, gaudia d'allò més dels petits plaers de la vida, sempre modestos: un bon dinar, un viatget, el futbol. Recordo haver-li escoltat dir frases com ara la vida és molt amable, què feliços som, coses així tot i que tenia també una tendència en ocasions a veure-ho tot negre i a plànyer lo que pudo haber sido y no fue.

Fa uns dies em vaig ensopegar amb un documental que ja té tres o quatre anys i que explica la història, exemplar i admirable, d'un gran cantat de jotes aragoneses conegut com El pastor de Andorra. Aquest senyor va tenir la sort de comptar amb un do natural, una veu potent, que el va fer viatjar i guanyar diners amb aquells Coros y Danzas, cara amable, regionalista i folklòrica d'un règim lamentable, però que va fer una bona tasca en recollir cants i balls gairebé oblidats ja que, segons expliquen, qui ho dirigia tenia grapa en el tema. Podia haver viscut molt bé fent això, però sempre retornava a la seva feina de pastor, els diners els invertia en el seu negoci ramader. Crec que amb el seu temperament, si no s'hagues fet famós cantant també hauria reeixit.

José Iranzo tenia tots els números per a no sobreviure o per fer-ho en condicions precàries i amargat de la vida. La seva mare el va tenir molt gran, el pare i dos germans van morir i la mare i el germà, que amb les malalties familiars ho havien perdut gairebé tot l'havien de deixar tancat amb clau durant hores i hores, amb una mica de llet i poca cosa més, per por que no caigués a una bassa o en fes alguna, amb dos o tres anys. Ell explica que es feia uns bons tips de plorar, enyorat, i que potser per això va tenir tant bona veu, amb un humor molt intel·ligent i sense ressentiments de cap mena. La seva mare, gran, no el va poder criar i l'amorraven al pit d'una cabra, animal que, com és sabut, va ser molt bescantat pels metges a causa dels riscos de la seva llet.

Fent de pastor des de ben petit passava molts mesos sol, només amb la companyia dels seus propis cants i de les cabres. Al servei militar el van ensenyar a llegir i escriure i també allà es va donar a conèixer amb la seva veu i va trobar qui el va orientar i recomanar. Amb els coros va poder viatjar per tot el món. Va tenir sort amb la seva parella, una dona guapa i d'empenta, que no era gelosa i el deixava anar a aquells viatges internacionals  que feia amb la dèria de guanyar diners i comprar cabres i ovelles, mentre ella tenia cura del bestiar. Al seu poble, Andorra, avui hi té un museu i amb més de noranta anys ha gravat discos recopilatoris ja que conserva una veu envejable i potent i la seva discografia estava molt dispersa. Ni ell ni la dona no han tingut, fins ara, malaties de cap mena, tot i la vida que van dur de petits i joves. Aquests casos, evidentment, fan trontollar totes les teories i estadístiques, psicologies i consells mèdics.

Avui aquest pastor ha deixat el negoci ramader al nét, però ell hi col·labora sovint. Dels països visitats es va quedar admirat amb Holanda, per l'aigua que hi va veure i pel bestiar ben peixat i nombrós. Tot un professional del seu ofici veritable, vaja. La jota és un gènere molt estès per tota la pell de brau, podria ser un factor de germanor hispànic important, però sempre s'ha mostrat més de cara a la galeria el tema andalús, el flamenc. En època franquista, la tendència al costumisme regionalista va fer que a escola ens ensenyessin cançons i danses de tot l'estat, cosa que potser caldria recuperar en clau actual. I és que m'havia trobat amb el cas curiós que gent d'altres regions sabés, gràcies a aquells ensenyaments, cançonetes en català o gallec, cosa que avui, evidentment, em temo que resultaria gairebé un somni.


Durant anys també es va negar el pa i a la sal a la nostra jota de l'Ebre, recuperada avui, sortosament, de forma oficial. Tot ho va centralitzar la sardana i, encara més, un tipus de sardana que semblava dogmàtica i que avui, per sort, també s'està renovant, tot i que en aquests temes cada dia som més ignorants. La jota aragonesa, però, és la reina de totes, pel seu pes, contingut i varietat i per l'agilitat envejable dels seus balladors. Crec que històries com la d'aquest venerable i admirable pastor artista haurien de ser molt més conegudes arreu. Segurament l'ha acompanyat la bona sort, una bona genètica, una bona parella i un temperament admirable però també hi ha en el seu tarannà una gran part d'actitud vital bonhomiosa i positiva, optimista. 


Penjo una part d'un documental sobre la vida d'aquest Pastor, que es pot veure sencer a la carta. José Iranzo ha tingut molts reconeixements, condecoracions en totes les èpoques polítiques, l'admiració de personatges diversos com el mateix inefable Fraga, però també de l'època democràtica, periodistes acutals que l'han entrevistat i han escrit llibres sobre ell. L'altura moral tot i que estigui acomboiada amb una gran innocència vital, desvetlla un gran respecte. El jovent aragonès d'avui el coneix i l'aprecia. Al seu museu, un centre d'interpretació del folklore aragonès, fins i tot es pot fer karaoke amb les seves jotes. 


El Pastor d'Andorra és un d'aquells filòsofs populars abans tan habituals als nostres barris i pobles, que demostren la fragilitat dels estudis reglats i oficials a l'hora d'assolir una veritable saviesa. A Catalunya en general i a Barcelona en particular em sembla que anem molt de guais, malauradament, i aquest tipus de personatges no reben el reconeixement que mereixen. No és freqüent pels nostres verals l'actitud de Cincinnat, qui, després de les batalles victorioses i de la direcció política tornava a la seva feina de pagès. Crec que avui devem tenir a prop persones d'aquesta fusta però hi ha d'altres distraccions que ens les fan més o menys invisibles.

El Pastor de Andorra from josemigueliranzo on Vimeo.