22.4.10

Els llibres meus i els dels altres





Hi ha un lloc on les princeses són lliures i valentes,
on els follets regiren els somnis amagats,
un indret on les bruixes es vesteixen de festa,
I on parlen les girafes, els elefants o els gats.
Hi ha un indret on s’apleguen les millors aventures,
on els vaixells de vela solquen mars de cristall,
on fins les papallones saben explicar histories,
i on naus brillants, de plata, viatgen per l’espai.
HI ha un racó on cada dia el sol clarors escampa,
on neden les balenes o cacen els lleons,
un lloc ple de boscatges, de deserts i de selves,
on s’hi desen els contes, els versos, les cançons.
D’aquest palau de màgia en diuen biblioteca,
hi ha cofres de pirates amb tresors de paper,
tothom hi té cabuda, tothom pot arribar-hi,
avui, així que pugui… jo també hi aniré.










Ahir, en Francesc Puigcarbó parlava del tema de Sant Jordi i les inevitables firmes de llibres, fent referència al llibre de Ramon Folch i Camarasa Manual del perfecte escriptor mediocre, on aquest autor ironitza sobre el tema. En Sani, al seu blog, tenia l'amabilitat de  recomanar L'inici del capvespre i, a més, vaig tenir també l'alegria de rebre un missatge al Facebook d'una antiga alumna on m'explicava que en el full de les, també inevitables, recomanacions escolars de lectura, que el seu fill havia portat a casa, hi havien reproduït un poema meu, en concret el que vaig fer per al recull Volen versos , que copio al post. La petita  alegria santjordiana de l'escriptora suposadament mediocre és la constatació del fet que algú et valora i et recorda i que algun text teu sobreviu en el mar de les paraules adormides i oblidades.

Sant Jordi era una data que m'emocionava de forma incondicional, fa anys. Ara em passa una mica com amb les dates nadalenques, m'aclapara l'excés i el consumisme, cultural o no, que es genera. En aquest magma de lletra impresa, surar per uns instants ja és tot un mèrit. El concepte d'escriptor mediocre, sobre el qual ironitzava Folch i Camarasa, fa referència a la percepció de mediocritat pel que fa a la fama i el reconeixement de la gent, no pas a la qualitat de l'obra, tema subjectiu i complex. Quan tenia cura de la biblioteca escolar, en unes reunions de coordinació, bibliotecàries ben informades van admetre que més del noranta per cent del que es publica és, al cap de dos anys, pasta de paper altra vegada. De forma incontrolable sembla que arribem a un estat molt semblant al del Món feliç, on una de les consignes propagandístiques era que valia més llençar que no pas haver d'apedaçar. Encara bo que moltes biblioteques conserven, ignoro per quant de temps, algun exemplar caducat de tants i tan llibres.

El món d'avui precisa de novetats i el problema i el desig ocult o no és vendre. En el fons, per més que parlem de temes abstractes relacionats amb el valor de l'obra ben feta, i la satisfacció que produeix haver escrit quelcom que han llegit quatre gats, avui i sempre s'ha valorat l'èxit econòmic, en tots els camps, àdhuc el literari. La milionària Hutton, en una entrevista en la qual algú va amollar-li un comentari com ara ja sabem que els diners no donen la felicitat, va respondre, convençuda, però, qui li ha dit a vostè aquesta bajanada? En un món cultural petit, com és el català, la competència és encara més visible, i el tema del prestatget que sempre comentava Pere Calders, continua vigent. Un escriptor català es pot guanyar bé la vida a base de tertúlies i col·laboracions a mitjans diversos, però mai, crec, podrà viure com Stephen King, ni tan sols com Simenon, de la mateixa manera que cap actor de telesèries catalanes, ni tan sols hispàniques arribarà a comprar-se tantes cases com Larry Hagmann.

Vendre molts llibres es fa cada vegada més difícil, per això s'ha de recórrer a gent mediàtica o relacionada amb els mitjans, persones que ja garanteixen una difusió a través dels coneguts i saludats. Quan vaig publicar Ombres, imagino que pel fet que l'editor d'aleshores de La Magrana tenia relacions en alguns mitjans, fins i tot en van parlar una mica a l'Avui, al Punt diari, al Temps. De L'inici del capvespre, llevat d'alguns estimats blogaires o de mitjans de comunicació locals, a tots els quals els estic molt agraïda, ningú dels encara oficials, o sigui dels suplements culturals dels diaris més llegits o les ràdios de més audiència, no n'han cantat ni gall ni gallina. De fet, els únics llibres meus que encara es poden trobar amb certa seguretat, pel fet que l'editorial és molt professional i també ven al públic, són els dos de Meteora: L'inici del capvespre i La pols dels carrers. Un altre tema és la visibilitat que els llibres de petites editorials tenen a les llibreries. Però és que, com saben molt bé els qui venen llibres, el problema és també la producció i que no es dóna l'abast a renovar prestatgeries. Conèixer amb una certa profunditat tot allò que es publica resulta impossible. Per tot plegat, cada vegada més, fins i tot les recomanacions dels experts, professionals o afeccionats, són molt poc fiables i ens hem de guiar per l'instint i els comentaris de la contraportada que, manta vegades, tenen poc a veure amb la realitat del text. I per això, recomano molt poc, cada vegada menys, llibres, restaurants, perruqueries o paletes...

Els comentaris en mitjans de més difusió tampoc no volen dir que els llibres es venguin, és clar. Tot compta, també la sort o la casualitat o el fet que un tema concret, en un moment determinat, fa gràcia. Un altre aspecte del present és la manca d'espai i el servei bibliotecari, avui molt eficaç, que propicia que no tiguem necessitat de comprar sempre els llibres que volem llegir i que a casa ja no sabem on col·locar. Les coses són com són i fer volar coloms sobre la suposició interessada de que la qualitat sempre sura pot resultar molt afalagador per als qui suren, però molt poc convincent per a la resta. I no només en literatura, en totes les arts i oficis hi ha famosos, mig famosos, reconeguts, menystinguts i anònims passavolants. 

Malgrat que tinguis la percepció d'haver escrit -o pintat, o compost, o cuinat- coses d'una certa qualitat, saps que la seva transcendència en el panorama general serà, probablement,  molt petita. Creure que el món literari, avui, té el mateix pes específic que en d'altres temps, és també un miratge. En el segle XIX i fins ben entrat el XX eren pocs els qui accedien a la cultura. Avui gairebé tothom escriu i pot escriure de forma mitjanament acceptable, si ho intenta de forma una mica seriosa, de la mateixa manera que es poden fer raonablement bé moltes altres coses. Al nostre abast es troben, a més, molts recursos gratuïts, correctors, diccionaris de sinònims, accés a obres literàries de tot el món. Per no parlar de les escoles d'escriptura, que s'estan posant de moda. Fins i tot les facilitats per plagiar són immenses. L'important, com en tants altres camps, és, de fet, vendre.  I a vendre i a comprar es va al mercat, també a aquest immens mercat de Sant Jordi. Els cursos d'il·lustració, per exemple, dediquen un grapat d'hores a explicar com fer el book i els cursets dedicats a ajudar a buscar feina del que sigui, a explicar com millorar la imatge i la redacció del currículum per tal de vendre'ns millor.

Com passa amb el Nadal, no te'n pots escapar, d'aquesta festa plena de roses d'importació, de llibres d'encàrrec i de perfums primaverals abrandats i patriòtics, i acabes per encomanar-te una mica de tot plegat. Aniré amb els meus llibres a la parada dels benvolguts i admirats Relataires, a les onze del matí, més aviat per fer tertúlia que per res més, i també una estona a la parada del barri, a la Plaça del Molino, a dos quarts d'una. Després faré un volt i no crec que compri res, és el dia que menys compro. Bé, sí, ep. Compraré els llibres de la Sílvia Romero i de la Maria Carme Roca, bones amigues, recentment premiades,  novel·les juvenils que regalaré als meus nebots firmades per escriptores conegudes de la tieta. Tenir llibres firmats per gent que no conec de res no em fa ni fu ni fa, la veritat. 

Etiquetar de mala literatura autors mediàtics o de bestsellers és tant injust com creure que els autors minoritaris i de culte són sempre bons. Els llibres, com les persones, s'han de jutjar de forma individual. La nostra percepció també canvia amb el temps, com canvíem nosaltres mateixos. Hi ha llibres que viuen el seu instant de glòria, per ser oblidats després, de forma justa o injusta. D'altres ressusciten de forma inesperada en un moment determinat. Llegir de forma innocent un llibre dels anomenats clàssics és pràcticament impossible. Qui gosaria dir que no val res un text que fa segles que es considera boníssim? Com en el cas d'aquell retaule de les meravelles o del vestit de l'emperador, sovint s'admet l'opinió majoritària fins que algú gosa dir el contrari. Som fills i filles del nostre temps i de les nostres circumstàncies i, per més que volguem ser lliures en opinar, no ho som ni de bon tros.

Fa uns dies Saragatona parlava de Carles Soldevila,  un autor que cal també recuperar i llegir sense complexos, considerat un secundari per motius extraliteraris, en aquest món cultural català de capelletes petitones, petitones. Una de les seves obres de teatre, Bola de Neu, de finals dels anys 20, quan els diaris ja tenien un pes específic en la formació d'opinió, és tota una metàfora sobre l'èxit i la qualitat. Un home considerat mediocre, a qui fins i tot la dona, que el menysprea, fa el salt amb un crític d'art, és objecte de mofes diferses per part del crític quan decideix dedicar-se a la pintura. El periodista, per fer barrila, li dedica un escrit on el lloa de forma irònica. Aquella crítica produeix un efecte no esperat, el pintor comença a ser reconegut i valorat, la dona el torna a admirar i se'n torna a enamorar, abandonant l'amant, que creu que menystenia el seu marit per lligar-se-la. I fins i tot el crític acaba dubtant de les seves conviccions sobre la poca qualitat  del pintor. Tot és relatiu, vaja. I, encara més, crec que avui som més gent escrivint que no pas llegint, ja ho diu, la dita, que el llegir no et faci perdre l'escriure.




L'amic Miquel, des del blog TOT BARCELONA, també recomana L'INICI DEL CAPVESPRE!!! GRÀCIES!!!!

14 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolguda Júlia, comparteixo moltes de les teves apreciacions referents a Sant Jordi i vaig llegir el llibre de Folch i Camarasa al seu temps. És cert que cadascú té les seves pròpies circumstàncies, però hem de constatar que el nostre públic lector no pot absorbir la producció existent. Allò que brilla enlluerna les garces, que s'emporten els llibres mediàtics. La literatura de qualitat no existeix per al gran públic. Com diu un que conec, és trist però és així.
¡Que siguis feliç!

David ha dit...

Jo ho comparo amb el menjar: hi ha allò que anomenen menjar ràpid (llibres mediàtics) i després diversos graus de qualitat gastronòmica. A tot arreu hi ha autors mediàtics, no és un fet que només passi aquí i no ho trobo pas malament, el problema és que el qui no ho són no tenen canals de difussió i en altres països aquesta diferència de tracte no és tan abismal.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga. Tu saps millor que jo com va tot...

Júlia ha dit...

David, és així. Encara diré més, hi ha menjar ràpid de molta qualitat i n'hi ha de dolent, tampoc els restaurants que tenen molt bona fama responen sempre a allò que n'esperem.

El problema, com molt bé dius, és que la diferència de tracte cada dia és més gran i dels únics canals que et pots refiar és dels més propers o dels teus propis blogs.

SM ha dit...

Molt d'acord amb tot el que dius. Ens agradi més o menys, les coses són així...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Quanta veritat!
Que tingueu un bon Sant Jordi,
malgrat tot.

Júlia ha dit...

SM, que venguis molt, ep. A més, tens nom d'editorial, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, que vagi molt bé!!!!
La màgia de Sant Jordi sura per damunt de les circumstàncies tot sovint.

Allau ha dit...

Júlia, ho has explicat molt bé, com sempre; però les conclusions són una mica depriments. Què hem de fer doncs? Pleguem o esperem que ens toqui la rifa d'escriure un llibre d'èxit, que (com bé dius) en català tampoc significa una fortuna?

Júlia ha dit...

Jo no trobo que el realisme sigui depriment, Allau. El fet és que no triomfen pas sempre els millors, ni en literatura, ni en política, ni en cuina, ni en perruqueria, ni en res. Fa anys em prenia això de la literatura de forma més visceral però potser l'edat fa que m'ho prengui amb més filosofia, no crec que toqui la rifa, i si un dia toca, ni que sigui la 'pedrea', mira...

Sort del blog, encara, que em puc 'esbravar' escrivint, fa anys no hi havia aquest recurs.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Estic d'acord amb el teu brillant article. Fa vergonya constatar el què la gent acostuma a llegir pensant que és bo o essent-li indiferent, buscant solament distracció pura o creient que apren història llegint novel·les de reines medievals.
Bon Sant Jordi!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria.

Sàlvia ha dit...

Júlia, passava per ací per a desitjar-te un bon dia del Llibre, amb moltes signatures i m'he trobat amb aquest "articulaso". Vaya tela marinera. Pinzellades que donen claredat al tema, però que molt requetereben dites. M'he llegit l'article dues vegades i m'he sentit totalment reflectida en les meues pròpies opinions.
Des de el món de la biblioteca pública també es veuen així les coses (i de vegades pitjor).
Apa! Un gran somriure i bona lectura els 365 dies de l'any, amb la serenitat i repòs que això requereix.
Besadetes

Júlia ha dit...

Gràcies, superbibliotecària, espero que hagis passat un gran dia!!! Una abraçada!