1.5.10

Primer de Maig, 2010

L'uomo è come un albero e in ogni suo inverno levita la primavera che reca nuove foglie e nuovo vigore.


La vita è una cella un po' fuori dell'ordinario, più uno è povero più si restringono i metri quadrati a sua disposizione.


 (Vasco Pratolini)




La festa del Primer de Maig ha perdut, em sembla, aquella màgia primaveral i solidària que va tenir durant els primers temps de la transició o en èpoques passades, quan els obrers eren, encara, obrers i s'havien de reivindicar amb contundència i de forma arriscada coses com ara la jornada de vuit hores. Durant la transició tots volíem ser obrers. El comunisme triomfant va escampar una mística de l'obrerisme i fins i tot els mestres, víctimes primigènies del discurs que toca, vam esdevenir treballadors de l'ensenyament.  Acabo de comprovar que la manifestació pertinent ja no és portada de diari, com passava fa anys, quan hi havia molta polèmica sobre el fet de si era o no unitària. Els grups diversos són unitaris quan hi ha un enemic exterior gros, després tornen a esmicolar-se i dividir-se, sembla que no s'hi pot fer més. 

La religió oficial, capaç de fagocitar i reconvertir el que calgui, va inventar la festa de Sant Josep Obrer, a mitjans dels 50. Ho va fer l'inefable Pius XII, que va ser un  papa polèmic, pels seus silencis davant de l'Holocaust i el paper de l'església en l'antisemitisme visceral. La gent que viatjava aleshores a Roma i demanava audiències, cosa habitual en el turisme religiós d'aquells anys, tornava emocionada d'haver-lo vist, ja que era un home distant i aristocràtic, d'aquests que són carismàtics sense fer res en especial, i que ja imposen respecte i admiració pel seu aspecte físic i el seu capteniment natural. Semblava un sant, recordo que ens explicava una veïna de l'escala que havia aconseguit fer un viatget a la capital d'Itàlia, cosa que ens semblava fascinant, ja que eren temps en els quals es viatjava molt poc. La classe obrera, a tot estirar, al poble familiar, i encara. 


De tota manera, avui s'admet també que Pius XII podia fer poca cosa en aquell context i que, a la mida de les seves possibilitats va salvar força jueus i va intentar, de forma diplomàtica i encoberta, derrocar el règim nazi, així com també s'admet el pes del KGB en el seu desprestigi, en el context d'una lluita clara de poders. En tot cas, encara queden molts aspectes d'aquells anys per acabar d'aclarir del tot. Els fets i les persones són sempre molt més complexes i polièdriques del que semblen.

El franquisme feia també una espectacular demostració sindical on hi participava molta gent. Recordo que ja en període una mica aperturista es va ballar una gran sardana amb la música de la Santa Espina, i com la gent s'emocionava mirant la tele, ja que amb poca cosa en tenim prou per conformar-nos, la veritat. Aquesta sardana havia estat molt prohibida, més endavant la música no ho va estar, però sí la lletra, per allò de som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol... La veritat, a mi, allò de no hi ha terra més ufana sota la capa del sol em sembla un excés d'optimisme cofoi.








Els països comunistes van elevar el primer de maig a les més altes cotes de parafernàlia propagandística. Potser caldria recuperar-ne l'esperit primigeni, però això, avui, amb els sistemes laborals actuals, és difícil. Acaben fent vagues funcionaris amb feina segura. Fins i tot en temps més obreristes no era el mateix treballar a la Seat que en un petit taller o netejant escales sense assegurança. Això també ho sabien els sindicats, que centraven les seves actuacions en indrets on podien aconseguir seguiments massius. Per cert, sovint es clama per la renovació, en el camp de la política, però en l'àmbit sindical la renovació és pràcticament inexistent, gairebé sempre veig els mateixos, per la tele, que s'han anat arrugant o engreixant i que mantenen el mateix discurs, amb pocs matisos i que ja són, de fet, uns funcionaris més. En l'ensenyament he conegut casos en què algú, tip de criatures, ha aconseguit col·locar-se al sindicat. Quan el sindicalista s'allibera i deixa de ser obrer  tot canvia, evidentment. Els primers líders sindicals tenien l'orgull de ser també els primers i millors en la feina, això ha passat a la història... obrera.

En aquest dia m'ha vingut també a la memòria un autor avui poc recordat a casa nostra, dels primers que va retratar els obrers emergents amb humanitat i realisme: Vasco Pratolini. Autodidacta, va aconseguir triomfar en literatura a través d'un estil que l'afició a les etiquetes va titllar de realisme poètic. La classe obrera, per raons òbvies, era, fins aleshores, pràcicament inexistent en la literatura o contemplada amb un cert paternalisme extern. Recordo que a la universitat, fa a anys, comentaven que un dels mèrits de Guimerà era fer sortir gent treballant, en el teatre. A Catalunya ens arribaven els seus llibres, i no pas tots, en edicions com ara les de Losada. Avui traspuen una certa ingenuïtat, però són encara novel·les extraordinàries. Si en algun moment vaig congriar algun tipus de consciència obrera va ser llegint Pratolini o mirant pel·lícules italianes com ara Rocco i els seus germans, el guió de la qual és, també, de Pratolini. Itàlia ens és més propera que no pas Anglaterra, per això els obrers pratolinians ens resulten molt més familiars que no pas els de Sillitoe, per exemple.


Crec que el tema dels drets dels treballadors i les seves reivindicacions necessita, avui, adaptar-se al present. Els més explotats sovint no són pas els de les grans empreses ni tampoc els funcionaris, que semblen, en l'actualitat, els qui convoquen més vagues. La vaga també s'ha de reinventar i meditar. En el moment en el qual no perjudica l'empresa ni el poder, sinó a tercers, la cosa, em sembla, es perverteix força. Això opina fins i tot el doctor Zhivago, que no creu que els metges ni els professors hagin de fer vagues, per aquest motiu. Els sectors laborals més explotats sempre han tingut difícil l'acció unitària. Penso, per exemple, en el sector de la neteja domèstica, format per dones que sovint cobren en negre, un treball que no ha aconseguit professionalitzar-se a través d'una formació adient i que sempre fa la darrera en arribar. La immigració precària també ho té magre, per associar-se i reivindicar. No es pot viure de discursos del passat, repetint clixés que ja són història arnada i que responen a situacions molt i molt diferents. Els sindicats han de reflexionar en profunditat i renovar els seus lideratges caducats o bé, com es d'esperar, sorgiran noves formes menys oficials de reivindicació treballadora. És trist veure l'antipatia que es té avui, en moltes feines, a aquests sindicalistes enxufats i prepotents i que sovint, quan hi ha problemes, tenen una mena d'immunitat parlamentària quan abans era ben bé a l'inrevés, eren els primers en rebre (no dubto pas del fet que, com en tot, existeixen excepcions remarcables). O, al capdavall, l'u de maig acabarà sent, com ja és en cert sentit, folklore esquerrà de patacada destinat a quedar bé amb poca feina i poc gasto. La literatura, el teatre i la poesia, després dels esforços de dècades passades,  també s'han tornat a allunyar força del món dels pobres i marginats i fins i tot de la gent corrent, amb alguna, poques, excepcions. 







Ep, no  sé si les imatges valen més que les paraules, en tot cas, una bona filmació val més que mil manuals d'història i centenars de proclames polítiques. No deixeu d'entrar avui a aquest blog: Barcelona Antiga. Llocs, costums i tradicions!!!!

13 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bufa!...si n'hi hauria de coses i coses per comentar dels molts aspectes que toques en aquest post!
Sobrevoles, com aquell qui res, cinquanta anys d'història, avui, en bona part desconeguda.
Quanta gent, l'any 1958 tenia "tele"?
Reescolto amb plaer mestre Yupanqui.

Esther ha dit...

Gràcies per recordar-nos com érem, val la pena no oblidar!
El blog que ens recomanes m'ha agradat molt, ja l'he sindicat!

F.Puigcarbó ha dit...

Júlia, és que ja no hi ha classe obrera ni treballadors. Quin sentit té la cel·lebració?

Júlia ha dit...

Xiruquero, aquestes coses les vèiem al Nodo, aleshores.

Júlia ha dit...

De res, Ester, m'alegro que t'hagi agradat.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs no en té massa, la veritat. De treballadors sí, que n'hi ha. Ara bé, de 'classe obrera'...

Albert B. i R. ha dit...

Si aquest 1 de Maig hi ha hagut una mobilització menor és pel pobre paper que estan jugant els dos principals sindicats a l'hora d'enfrontar-se a la crisi.Estan perdent tota credibilitat. Sembla mentida que encara no s'hagi convocat una vaga general o que no siguin més contundents davant algunes insinuacions del govern del PSOE.
Sobre el repensar la vaga, sembla que avui només la pot fer akell que té el lloc de treball assegurat. Ha perdut força com a instrument de pressió per a la millora dels nostres drets. I un altre punt que s'hauria de treballar és el de la unitat. No hi ha una acció conjunta de tots plegats. Abans, quan es pretenia acomiadar algú d'una fàbrica, tots els treballadors, fins i tot els que no anaven al carrer, es solidaritzaven, per solidaritat i pk entenien k ells podien ser els següents. Avui en dia, aquest esperit sembla haver-se perdut.

Júlia ha dit...

Evidentment, Albert, d'això em queixo. Només has de mirar des de quan hi ha els mateixos líders sindicals, avui ja uns funcionaris més.

Olga Xirinacs ha dit...

El que ens va perdre i el que ens perdrà és la tradicional divisió de les esquerres, incapaces de fer un front unit i, per tant, eficaç.

La lectora corrent ha dit...

Xiruquero, si no m'equivoco, el 1958, a Barcelona tot just començaven les proves de la tele (a Madrid feia un parell d'anys que ja en veien) i va ser el 1959 quan ja va començar a veure's la programació normal, tot i que els programes es tallaven tot sovint quan fallava algun dels repetidors que enllaçaven Madrid i Barcelona. M'imagino que el vídeo que ens ha posat la Júlia en realitat deu ser un fragment de NODO. Si més no, la veu del narrador és típica del NODO.

Júlia, recordo molt bé les novel·les de Vasco Pratolini, en vaig llegir unes quantes --les vaig devorar-- en l'època en què la biblioteca de l'Institut Italià nodria la major part de les meves lectures. Però el temps esvaeix els meus records i les confonc. El que recordo és el nom del carrer on viuen els personatges de la "Cronaca dei poveri amanti", perquè em va fer molta gràcia: via del Corno.

Júlia ha dit...

Olga, malauradament les esquerres més que dividir-se, actualment, s'esmicolen.

Júlia ha dit...

Sí, lectora, en aquesta època encara vèiem aquestes coses en el Nodo del cinema de barri.

Jo recordo que aquest autor ens el va recomanar algú, em sembla que va ser Ricard Salvat a la universitat, gràcies al qual vaig conèixer molts autors. Em sembla que hi ha molts dels seus llibres que no s'han publicat a casa nostra encara, els que recordo són 'Crònica familiar', 'Crònica dels pobres amants' i'Metello'.Metello es va publicar aviat en català.

De totes aquestes se n'han fet pel·lícules, ell també va ser un gran guionista del neorrealisme, com en el cas de Rocco.

Júlia ha dit...

Via del Corno, efectivament.