Primer de Maig, 2010

L'uomo è come un albero e in ogni suo inverno levita la primavera che reca nuove foglie e nuovo vigore.


La vita è una cella un po' fuori dell'ordinario, più uno è povero più si restringono i metri quadrati a sua disposizione.


 (Vasco Pratolini)

La festa del Primer de Maig ha perdut, em sembla, aquella màgia primaveral i solidària que va tenir durant els primers temps de la transició o en èpoques passades, quan els obrers eren, encara, obrers i s'havien de reivindicar amb contundència i de forma arriscada coses com ara la jornada de vuit hores. Durant la transició tots volíem ser obrers. El comunisme triomfant va escampar una mística de l'obrerisme i fins i tot els mestres, víctimes primigènies del discurs que toca, vam esdevenir treballadors de l'ensenyament.  Acabo de comprovar que la manifestació pertinent ja no és portada de diari, com passava fa anys, quan hi havia molta polèmica sobre el fet de si era o no unitària. Els grups diversos són unitaris quan hi ha un enemic exterior gros, després tornen a esmicolar-se i dividir-se, sembla que no s'hi pot fer més. 

La religió oficial, capaç de fagocitar i reconvertir el que calgui, va inventar la festa de Sant Josep Obrer, a mitjans dels 50. Ho va fer l'inefable Pius XII, que va ser un  papa polèmic, pels seus silencis davant de l'Holocaust i el paper de l'església en l'antisemitisme visceral. La gent que viatjava aleshores a Roma i demanava audiències, cosa habitual en el turisme religiós d'aquells anys, tornava emocionada d'haver-lo vist, ja que era un home distant i aristocràtic, d'aquests que són carismàtics sense fer res en especial, i que ja imposen respecte i admiració pel seu aspecte físic i el seu capteniment natural. Semblava un sant, recordo que ens explicava una veïna de l'escala que havia aconseguit fer un viatget a la capital d'Itàlia, cosa que ens semblava fascinant, ja que eren temps en els quals es viatjava molt poc. La classe obrera, a tot estirar, al poble familiar, i encara. 


De tota manera, avui s'admet també que Pius XII podia fer poca cosa en aquell context i que, a la mida de les seves possibilitats va salvar força jueus i va intentar, de forma diplomàtica i encoberta, derrocar el règim nazi, així com també s'admet el pes del KGB en el seu desprestigi, en el context d'una lluita clara de poders. En tot cas, encara queden molts aspectes d'aquells anys per acabar d'aclarir del tot. Els fets i les persones són sempre molt més complexes i polièdriques del que semblen.

El franquisme feia també una espectacular demostració sindical on hi participava molta gent. Recordo que ja en període una mica aperturista es va ballar una gran sardana amb la música de la Santa Espina, i com la gent s'emocionava mirant la tele, ja que amb poca cosa en tenim prou per conformar-nos, la veritat. Aquesta sardana havia estat molt prohibida, més endavant la música no ho va estar, però sí la lletra, per allò de som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol... La veritat, a mi, allò de no hi ha terra més ufana sota la capa del sol em sembla un excés d'optimisme cofoi.

Els països comunistes van elevar el primer de maig a les més altes cotes de parafernàlia propagandística. Potser caldria recuperar-ne l'esperit primigeni, però això, avui, amb els sistemes laborals actuals, és difícil. Acaben fent vagues funcionaris amb feina segura. Fins i tot en temps més obreristes no era el mateix treballar a la Seat que en un petit taller o netejant escales sense assegurança. Això també ho sabien els sindicats, que centraven les seves actuacions en indrets on podien aconseguir seguiments massius. Per cert, sovint es clama per la renovació, en el camp de la política, però en l'àmbit sindical la renovació és pràcticament inexistent, gairebé sempre veig els mateixos, per la tele, que s'han anat arrugant o engreixant i que mantenen el mateix discurs, amb pocs matisos i que ja són, de fet, uns funcionaris més. En l'ensenyament he conegut casos en què algú, tip de criatures, ha aconseguit col·locar-se al sindicat. Quan el sindicalista s'allibera i deixa de ser obrer  tot canvia, evidentment. Els primers líders sindicals tenien l'orgull de ser també els primers i millors en la feina, això ha passat a la història... obrera.

En aquest dia m'ha vingut també a la memòria un autor avui poc recordat a casa nostra, dels primers que va retratar els obrers emergents amb humanitat i realisme: Vasco Pratolini. Autodidacta, va aconseguir triomfar en literatura a través d'un estil que l'afició a les etiquetes va titllar de realisme poètic. La classe obrera, per raons òbvies, era, fins aleshores, pràcicament inexistent en la literatura o contemplada amb un cert paternalisme extern. Recordo que a la universitat, fa a anys, comentaven que un dels mèrits de Guimerà era fer sortir gent treballant, en el teatre. A Catalunya ens arribaven els seus llibres, i no pas tots, en edicions com ara les de Losada. Avui traspuen una certa ingenuïtat, però són encara novel·les extraordinàries. Si en algun moment vaig congriar algun tipus de consciència obrera va ser llegint Pratolini o mirant pel·lícules italianes com ara Rocco i els seus germans, el guió de la qual és, també, de Pratolini. Itàlia ens és més propera que no pas Anglaterra, per això els obrers pratolinians ens resulten molt més familiars que no pas els de Sillitoe, per exemple.

Crec que el tema dels drets dels treballadors i les seves reivindicacions necessita, avui, adaptar-se al present. Els més explotats sovint no són pas els de les grans empreses ni tampoc els funcionaris, que semblen, en l'actualitat, els qui convoquen més vagues. La vaga també s'ha de reinventar i meditar. En el moment en el qual no perjudica l'empresa ni el poder, sinó a tercers, la cosa, em sembla, es perverteix força. Això opina fins i tot el doctor Zhivago, que no creu que els metges ni els professors hagin de fer vagues, per aquest motiu. Els sectors laborals més explotats sempre han tingut difícil l'acció unitària. Penso, per exemple, en el sector de la neteja domèstica, format per dones que sovint cobren en negre, un treball que no ha aconseguit professionalitzar-se a través d'una formació adient i que sempre fa la darrera en arribar. La immigració precària també ho té magre, per associar-se i reivindicar. No es pot viure de discursos del passat, repetint clixés que ja són història arnada i que responen a situacions molt i molt diferents. Els sindicats han de reflexionar en profunditat i renovar els seus lideratges caducats o bé, com es d'esperar, sorgiran noves formes menys oficials de reivindicació treballadora. És trist veure l'antipatia que es té avui, en moltes feines, a aquests sindicalistes enxufats i prepotents i que sovint, quan hi ha problemes, tenen una mena d'immunitat parlamentària quan abans era ben bé a l'inrevés, eren els primers en rebre (no dubto pas del fet que, com en tot, existeixen excepcions remarcables). O, al capdavall, l'u de maig acabarà sent, com ja és en cert sentit, folklore esquerrà de patacada destinat a quedar bé amb poca feina i poc gasto. La literatura, el teatre i la poesia, després dels esforços de dècades passades,  també s'han tornat a allunyar força del món dels pobres i marginats i fins i tot de la gent corrent, amb alguna, poques, excepcions. 

Ep, no  sé si les imatges valen més que les paraules, en tot cas, una bona filmació val més que mil manuals d'història i centenars de proclames polítiques. No deixeu d'entrar avui a aquest blog: Barcelona Antiga. Llocs, costums i tradicions!!!!