13.6.10

Moncada, els seus contemporanis i els seus supervivents






Des d'alguns blogs del veïnat ens recordaven fa uns dies que s'acostava el cinquè aniversari de la mort de Jesús Moncada. En general acostumem a recordar més efemèrides de defuncions que no pas de naixements, em sembla. No és estrany, ja que en néixer som poca cosa i és en morir quan es pot fer balanç de la nostra modesta aportació al conjunt de la humanitat, llàstima que, paradoxalment, no hi serem per comprovar-ho.

La mort de Moncada va ser, pels paràmetres dels nostres temps, molt prematura. La dècada dels seixanta anys era, en èpoques properes, una dècada critica, i el meu pare recordava com, al poble, el capellà insistia en la necessitat de fer les paus amb Déu en arribar a la desena de la mort, que era, precisament, aquesta. Avui fins i tot quan algú mor amb vuitanta hi ha qui opina que encara era jove. En les converses informals d'amics i amigues sempre sorgeix algú que coneix algú que amb cent anys està encara molt bé. Són quatre gats, encara, i existeixen. Per tant, arribar a centenari i anar fent és possible. Calders, que va ser company  i amic de Moncada, comentava, fent referència a la mort: si encara veiessis que se n'escapa algun... Seria com la loteria, a algú toca, encara que per càlcul de probabilitats sigui molt difícil que et toqui a tu.

Moncada crec que és més lloat que no pas llegit, la veritat. Més d'una persona m'ha comentat en veu baixa que se li ha fet pesat de llegir. També té seguidors incondicionals, evidentment. A mi els seus llibres llargs també se m'han fet una mica pesats, ho admeto, i crec que és a causa de les meves limitacions, dels meus gustos, sempre subjectius i perquè em semblen de vegades narracions embastades que intenten trobar un fil conductor per esdevenir allò que de forma convencional en diem novel·la. Però això no vol dir que no en reconegui el gran mèrit i el gran valor. A nivell personal ens passa de vegades que hi ha persones belles i esplèndides que no ens diuen res i també a l'inrevés. Crec que s'esdevé en tots els àmbits. Quan en alguna tertúlia o grup de lectura s'han comentat llibres de Moncada he comprovat que es repeteix molt allò de està molt ben escrit que per a mi és l'equivalent a aquella frivolitat que titllava algú de molt bon noi o molt bona noia o en el cas del cinema, la fotografia és molt bonica, i coses així. De tota manera canvíem, i força, i qualsevol dia, com m'ha passat amb d'altres autors, puc rellegir Camí de Sirga i haver de rectificar totes aquestes consideracions. Moncada és un autor per llegir i rellegir a poc a poc i en petites dosis, crec jo, que és quan s'assaboreix més a fons la seva elaborada prosa.

Amb tota probabilitat s'escriuran avui moltes coses tòpiques i conegudes sobre l'autor, així que en comentaré algunes de personals i anecdòtiques, que són aquelles que em pertanyen més directament. Jo no vaig conèixer Moncada però una persona propera amb qui he coincidit en diferents ocasions era molt amiga seva i abans de ser tan conegut em va fer arribar El cafè de la granota. Després va venir el gran èxit de Camí de sirga, en un temps en el qual feia falta una bona empenta a la literatura catalana i una certa renovació. Moncada i Barbal van protagonitzar un cert boom d'un tipus de narració que es va etiquetar, injustament, car les etiquetes sempre són injustes, de rural. Jo crec que la resta de llibres de Moncada, com li va passar a García Márquez després dels Cien años de soledad, són més camí de sirga, completen, arrodoneixen, repeteixen, amplien, però no aporten grans novetats temàtiques a la primera ni a les excel·lents narracions d'arrencada.

Quan estudiava Humanitats a la UOC, en una trobada a la Universitat Autònoma, va venir Jesús Moncada, qui, com és sabut, no es prodigava massa de cara al públic. Amb gran sorpresa per part meva la sala d'actes on el van rebre era a mig omplir. Hi havia d'altres activitats però estic segura que d'haver vingut algun autor mediàtic dels de moda aleshores hauria estat a vessar. I això que eren els bons temps de l'escriptor. Em va fer una mica d'angúnia, la veritat. Va ser una xerrada distesa, tranquil·la, Moncada no era un brillant orador a la moda literària, era un autor de trajectòria sòlida, poc amic de capelletes i promocions extraliteràries. 

El fet que Moncada recollís com a material literari Mequinensa i el seu entorn ha fet que fos profeta en una terra una mica oblidada, l'Ebre i les comarques catalanes i aragoneses que hi toquen o hi són aprop. Hi ha una Catalunya molt diferent de la barcelonina o l'empordanesa que ha revifat literàriament en les darreres dècades amb una gran força, quan els seus joves han tingut l'oportunitat d'estudiar de forma majoritària. S'han recuperat autors gairebé desconeguts per a la majoria com el gran Bladé i ens hem adonat que el sud existeix i que té les seves variants lingüístiques pròpies i la seva pròpia mitologia. Les Terres de l'Ebre han estat fidels a Moncada i crec que si hagués triat com a material literari d'altres espais, no hauria rebut el seu record la càlida acollida del present amb tant de fervor com es palesa per aquelles comarques. Pel que fa a l'Aragó català i a la resta d'allò que en dèiem països catalans, encara tot plegat és un tema pendent i no resolt, que ningú no sap com entomar. Moncada serà aragonès per alguns, català per a la resta. Tenir un autor de la volada de Moncada contribuirà, potser, al fet que el tema del català, en aquells territoris que algú va separar dels nostres amb una línea imaginària que amb el temps s'ha anat consolidant, com les altres, s'entomi de forma seriosa i responsable. 

Crec que Moncada havia iniciat la redacció d'una novel·la barcelonina potser amb la intenció de no quedar excessivament etiquetat. El destí no va voler que l'acabés. Sempre serà el català de Mequinensa a causa de la seva literatura més coneguda, potser fins i tot sense que aquesta fos la seva intenció, qui sap. Jo vaig publicar Ombres a La Magrana quan en aquella, aleshores admirable editorial, es vivia encara l'eufòria de l'èxit de Camí de Sirga, una mica inesperat. Perquè crec que va ser inesperat la veritat, una sorpresa d'aquelles que de tant en tant, miraculosament, es donen en el món literari. Va tenir molt bones crítiques, això sí, però d'altres llibres n'han tingut i han passat sense fer tant de soroll ni tenir tantes reedicions. Per al meu llibre no va ser aquella una bona coincidència ja que es va considerar, em sembla, una novel·la rural més i com també deia Calders, els prestatgets de la cultureta són limitats. La Magrana la va absorbir un grup gran i alguns d'aquells grans autors es van passar a Edicions 62, una història semblant a moltes altres que hem viscut a Catalunya al llarg d'aquestes darreres dècades. Però aquesta potser és una altra història. Una història de política cultural i avui tant la política com la cultura, com passa amb l'economia, estan en crisi. Crisi és una paraula d'etimologia una mica estranya, que crec que en grec volia dir canvi, trencament. Les crisis, expliquen, provoquen reflexions i demanen decisions. A veure si tenim sort i es reflexiona i es decideix.

De tota manera, ja sigui per causes tècniques com en el cas de l'antiga Mequinensa o per causes naturals, els embassaments o les riades acaben per esborrar-nos a tots del mapa encara que com en el cas dels bons escriptors com Moncada, sempre, o durant molts anys, ens quedi el record de la seva literatura i també de la seva pròpia mitologia. 

22 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Jo diria que el problema no es de Moncada sinó delos lectors, que no dominem prou el llenguatge com per llegir-lo i fruir-lo sense haver de consukltar constantment el diccionari.

Júlia ha dit...

Discrepo amistosament, Francesc. Espriu quan el vaig començar a llegir també em resultava difícil, potser més i tot en aquella època en la qual jo era més ignorant, pel que fa al llenguatge però li trobava més 'màgia' i no em feia res.

Pel que fa al diccionari, no és un 'farol', però l'he de consultar molt poc, en general, i en sóc poc amiga. Crec que les paraules 'obscures' s'han de deduir pel context, només en algun cas puntual les anoto per mirar-les més endavant, mai mentre estic immersa en la lectura.

Queda malament dir-ho avui, ja ho sé, però amb Moncada 'm'ensopeixo', no hi connecto massa.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Doncs jo estic bastant d'acord amb en Francesc. Ja no per tu, sinó en general.

A mi justament aquesta manera de fer novel·la que trenca fronteres entre la novel·la clàssica i la narració curta em sembla un pas agosarat i innovador. A banda que tenim tendència a menystenir el conte respecte la novel·la, en general.

Ara bé, cadascú connecta amb el quee connecta. I jo amb Moncada he connectat i molt.

Júlia ha dit...

Admeto que no hi connecto massa, Eulàlia. Ara bé, de cap manera no menystinc el conte respecte la novel·la, en tots els gèneres hi ha coses magnífiques, bones, mediocres i dolentes.

vpamies ha dit...

Em sembla que són molts els casos d'autors més venerats que llegits. Tant com els de mort prematura (jo crec que totes les morts ens semblen prematures). Potser per això, de vegades, un petit homenatge por contribuir a popularitzar-lo i a fer que a algú li entri la curiositat de conèixer-ne l'obra.

Puigmalet ha dit...

Hola, poca amiga dels diccionaris ;)

Això dels diccionarismes és molt relatiu. Tot depèn del moment de la vida/aprenentatge en què et trobes que pots necessitar fer més o menys consultes. En el cas de Moncada el vaig començar a llegir de jovenet i per a mi va ser inevitable tenir el diccionari al costat, però això mai m'ha pertorbat el plaer de la lectura. Al revés, el que em toca els nassos és ensopegar amb mots que no trobo als diccionaris.

Allau ha dit...

De la viquipèdia: "escriptor en llengua catalana nascut a Mequinensa (Baix Cinca)".

De la "wikipedia": "fue un escritor aragonés en lengua catalana".

Júlia ha dit...

Certament Víctor, sovint em quedo parada del poc que s'han llegit autors dels quals molta gent parla...

Júlia ha dit...

Puigmalet, no m'he explicat bé, sóc una gran amant dels diccionaris, que de vegades repasso per curiositat, anotant mots desconeguts o recuperant mots oblidats. A més, van molt bé per a jugar a l'scrabble. Fora broma, el que vull dir és que no llegeixo amb el diccionari al costat ni en sóc partidària, segons la meva opinió l'escriptor ha de tenir l'habilitat de col·locar els mots poc usuals en indrets on pel context se'n pugui deduir el significar. Parlo de textos literaris i 'de gaudi' no de textos científics, ep.

M'agradar trobar paraules raretes i fer-les meves o activar paraules del vocabulari passiu, en aquest tema sóc absolutament 'fan' del 'quantes més paraules, millor'.

Júlia ha dit...

Allau, ho he vist en cercar informació, em sembla que no és l'únic cas. Ai, què difícil és admetre que no som una 'sola cosa'!!!!!

Júlia ha dit...

Per cert (a Puigmalet), molts mots que es troben els diccionaris van romandre molt de temps sense ser-hi, com en el cas dels guillats, ni hi són tots els que hi estan ni hi estan tots els que són. Mèrit també dels escriptors és fer que els diccionaris acullin els oblidats o menystinguts.

pere ha dit...

Em sembla que un dels errors d'aproximació a Moncada és considerar-lo l'autor de Mequinensa, fins i tot si en algun moment -molts- a ell li va passar pel cap aquesta idea.
I sí, probablement és més anomenat que llegit (de tota manera, avui molts diem llegit i volem dir anar passant pàgines), encara que no tinc clar que sigui molt anomenat.
M'agraden les teves reflexions

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Moncada és un autor molt interessant en el nostre panorama literari, clàssic ja en el seu gènere, que combina d'una manera ben harmoniosa el parlar popular i el culte, el costumisme i la reflexió.

Júlia ha dit...

Pere, he escrit 'lloat', no 'anomenat', he, he. De tota manera em sembla que resultarà difícil treure-li l'etiqueta de denominació d'origen, entre d'altres coses perquè també en aquelles terres n'han fet 'bandera literària', no és l'únic autor amb aquest problema de 'relectura.

Júlia ha dit...

Encara més, Pere, he vist recollits com 'localismes ebrencs' mots que són -o eren- força comuns en molts indrets catalans, diversos i allunyats entre ells, àdhuc la bescantada Barcelona.

Júlia ha dit...

Certament, Teresa, aquest és el gran mèrit que té, sobretot contemplant el panorama.

Esther ha dit...

Gràcies per portar-nos en Moncada, Júlia. En sóc una incondicional, potser perquè conec una mica aquelles terres, la seva parla, el caràcter... L'he llegit sempre amb fruïció, i ara no em queda més recurs que la relectura.

Discrepo d'això de l'ensopiment, els seus llibres són plens d'humor!
Pel que fa al lèxic, no és que col.loqui localismes per donar color, és que aplica la seva parla al registre literari, i al meu parer ho fa magistralment.
Gustos a part, el cert és que ens vam quedar amb les ganes de saber què ens hauria donat Moncada si hagués viscut una mica més, jo crec que encara no havia arribat a la seva plenitud, era un autor formigueta, discret, no dels que ho dóna tot a la primera foguerada, sinó que va polint, sedimentant... segur que hi havia grans llibres esperant!

Júlia ha dit...

Esther, no li trec cap mena de mèrit, és una qüestió subjectiva i de gustos personals. Precisament això que dius és una de les grans troballes, fer literari un registre que 'aparentment' no ho era. Aquesta és la feina dels escriptors, molt necessària per a l'enriquiment de la llengua i que sovint s'oblida.

El que també m'he trobat és amb el fet que es titllen de 'localismes ebrencs' mots i expressions de Moncada que jo he escoltat en d'altres indrets, una altra cosa és que els haguem 'oblidat' amb l'excés d'estandardització i l'empobriment de la llengua 'normalitzada'.

Va ser una llàstima la seva prematura pèrdua, evidentment, el destí té aquestes males jugades.

Esther ha dit...

És cert, Júlia, als "camacos" qualsevol mot que marxi del nostre "catanyol" ens sembla un localisme, si no un exotisme, i encara podem anar més avall: com més va més sento parlar una barreja de català i castellà en una mateixa frase, una paraula de cada, amb tota naturalitat, per part de pretesos catalanoparlants de tota la vida.

pere ha dit...

Uf, això dels lèxics locals és una cosa de vagades tan poc contrastada i tan acièntifica. Em refereixo especialment al fet que donen com a mots (o refranys, frases fetes, etc.) exclusivament locals els que, com tu dius, es poden trobar a distàncies considerables.

Júlia ha dit...

Esther, m'has tocat la fibra, ja que jo sóc 'kamakadelpoblesek' i he hagut de patir que en llegir algun llibre meu m'insisteixin en el fet que 'no puc ser de Barcelona', hi ha molts tòpics vigents. A Barcelona i a la resta hi ha qui escriu bé i qui no ho fa, amb la parla no m'hi poso, en el terreny informal sóc molt tolerant.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, es fan moltes alegres afirmacions i s'afirmen molts tòpics, també pel que fa al català i al castellà, si alguna cosa 'sona a castellà' es dóna per dolenta d'entrada. En podria posar molts exemples...