Moncada, els seus contemporanis i els seus supervivents

Des d'alguns blogs del veïnat ens recordaven fa uns dies que s'acostava el cinquè aniversari de la mort de Jesús Moncada. En general acostumem a recordar més efemèrides de defuncions que no pas de naixements, em sembla. No és estrany, ja que en néixer som poca cosa i és en morir quan es pot fer balanç de la nostra modesta aportació al conjunt de la humanitat, llàstima que, paradoxalment, no hi serem per comprovar-ho.

La mort de Moncada va ser, pels paràmetres dels nostres temps, molt prematura. La dècada dels seixanta anys era, en èpoques properes, una dècada critica, i el meu pare recordava com, al poble, el capellà insistia en la necessitat de fer les paus amb Déu en arribar a la desena de la mort, que era, precisament, aquesta. Avui fins i tot quan algú mor amb vuitanta hi ha qui opina que encara era jove. En les converses informals d'amics i amigues sempre sorgeix algú que coneix algú que amb cent anys està encara molt bé. Són quatre gats, encara, i existeixen. Per tant, arribar a centenari i anar fent és possible. Calders, que va ser company  i amic de Moncada, comentava, fent referència a la mort: si encara veiessis que se n'escapa algun... Seria com la loteria, a algú toca, encara que per càlcul de probabilitats sigui molt difícil que et toqui a tu.

Moncada crec que és més lloat que no pas llegit, la veritat. Més d'una persona m'ha comentat en veu baixa que se li ha fet pesat de llegir. També té seguidors incondicionals, evidentment. A mi els seus llibres llargs també se m'han fet una mica pesats, ho admeto, i crec que és a causa de les meves limitacions, dels meus gustos, sempre subjectius i perquè em semblen de vegades narracions embastades que intenten trobar un fil conductor per esdevenir allò que de forma convencional en diem novel·la. Però això no vol dir que no en reconegui el gran mèrit i el gran valor. A nivell personal ens passa de vegades que hi ha persones belles i esplèndides que no ens diuen res i també a l'inrevés. Crec que s'esdevé en tots els àmbits. Quan en alguna tertúlia o grup de lectura s'han comentat llibres de Moncada he comprovat que es repeteix molt allò de està molt ben escrit que per a mi és l'equivalent a aquella frivolitat que titllava algú de molt bon noi o molt bona noia o en el cas del cinema, la fotografia és molt bonica, i coses així. De tota manera canvíem, i força, i qualsevol dia, com m'ha passat amb d'altres autors, puc rellegir Camí de Sirga i haver de rectificar totes aquestes consideracions. Moncada és un autor per llegir i rellegir a poc a poc i en petites dosis, crec jo, que és quan s'assaboreix més a fons la seva elaborada prosa.

Amb tota probabilitat s'escriuran avui moltes coses tòpiques i conegudes sobre l'autor, així que en comentaré algunes de personals i anecdòtiques, que són aquelles que em pertanyen més directament. Jo no vaig conèixer Moncada però una persona propera amb qui he coincidit en diferents ocasions era molt amiga seva i abans de ser tan conegut em va fer arribar El cafè de la granota. Després va venir el gran èxit de Camí de sirga, en un temps en el qual feia falta una bona empenta a la literatura catalana i una certa renovació. Moncada i Barbal van protagonitzar un cert boom d'un tipus de narració que es va etiquetar, injustament, car les etiquetes sempre són injustes, de rural. Jo crec que la resta de llibres de Moncada, com li va passar a García Márquez després dels Cien años de soledad, són més camí de sirga, completen, arrodoneixen, repeteixen, amplien, però no aporten grans novetats temàtiques a la primera ni a les excel·lents narracions d'arrencada.

Quan estudiava Humanitats a la UOC, en una trobada a la Universitat Autònoma, va venir Jesús Moncada, qui, com és sabut, no es prodigava massa de cara al públic. Amb gran sorpresa per part meva la sala d'actes on el van rebre era a mig omplir. Hi havia d'altres activitats però estic segura que d'haver vingut algun autor mediàtic dels de moda aleshores hauria estat a vessar. I això que eren els bons temps de l'escriptor. Em va fer una mica d'angúnia, la veritat. Va ser una xerrada distesa, tranquil·la, Moncada no era un brillant orador a la moda literària, era un autor de trajectòria sòlida, poc amic de capelletes i promocions extraliteràries. 

El fet que Moncada recollís com a material literari Mequinensa i el seu entorn ha fet que fos profeta en una terra una mica oblidada, l'Ebre i les comarques catalanes i aragoneses que hi toquen o hi són aprop. Hi ha una Catalunya molt diferent de la barcelonina o l'empordanesa que ha revifat literàriament en les darreres dècades amb una gran força, quan els seus joves han tingut l'oportunitat d'estudiar de forma majoritària. S'han recuperat autors gairebé desconeguts per a la majoria com el gran Bladé i ens hem adonat que el sud existeix i que té les seves variants lingüístiques pròpies i la seva pròpia mitologia. Les Terres de l'Ebre han estat fidels a Moncada i crec que si hagués triat com a material literari d'altres espais, no hauria rebut el seu record la càlida acollida del present amb tant de fervor com es palesa per aquelles comarques. Pel que fa a l'Aragó català i a la resta d'allò que en dèiem països catalans, encara tot plegat és un tema pendent i no resolt, que ningú no sap com entomar. Moncada serà aragonès per alguns, català per a la resta. Tenir un autor de la volada de Moncada contribuirà, potser, al fet que el tema del català, en aquells territoris que algú va separar dels nostres amb una línea imaginària que amb el temps s'ha anat consolidant, com les altres, s'entomi de forma seriosa i responsable. 

Crec que Moncada havia iniciat la redacció d'una novel·la barcelonina potser amb la intenció de no quedar excessivament etiquetat. El destí no va voler que l'acabés. Sempre serà el català de Mequinensa a causa de la seva literatura més coneguda, potser fins i tot sense que aquesta fos la seva intenció, qui sap. Jo vaig publicar Ombres a La Magrana quan en aquella, aleshores admirable editorial, es vivia encara l'eufòria de l'èxit de Camí de Sirga, una mica inesperat. Perquè crec que va ser inesperat la veritat, una sorpresa d'aquelles que de tant en tant, miraculosament, es donen en el món literari. Va tenir molt bones crítiques, això sí, però d'altres llibres n'han tingut i han passat sense fer tant de soroll ni tenir tantes reedicions. Per al meu llibre no va ser aquella una bona coincidència ja que es va considerar, em sembla, una novel·la rural més i com també deia Calders, els prestatgets de la cultureta són limitats. La Magrana la va absorbir un grup gran i alguns d'aquells grans autors es van passar a Edicions 62, una història semblant a moltes altres que hem viscut a Catalunya al llarg d'aquestes darreres dècades. Però aquesta potser és una altra història. Una història de política cultural i avui tant la política com la cultura, com passa amb l'economia, estan en crisi. Crisi és una paraula d'etimologia una mica estranya, que crec que en grec volia dir canvi, trencament. Les crisis, expliquen, provoquen reflexions i demanen decisions. A veure si tenim sort i es reflexiona i es decideix.

De tota manera, ja sigui per causes tècniques com en el cas de l'antiga Mequinensa o per causes naturals, els embassaments o les riades acaben per esborrar-nos a tots del mapa encara que com en el cas dels bons escriptors com Moncada, sempre, o durant molts anys, ens quedi el record de la seva literatura i també de la seva pròpia mitologia.