29.8.10

No vaig fer el cim, ni el faré mai

Sembla que fa molta il·lusió col·lectiva recordar triomfs esportius emblemàtics, subvencionats per entitats de crèdit que, és clar, han de mostrar la seva bandera a l'ombra de la senyera, i assolits gràcies a la participació de persones sovint anònimes, com en el cas dels alpinistes són els sherpes, per exemple.

Allò de hem fet el cim s'ha convertit en una frase feta habitual en les converses serioses i també en les iròniques i en broma, com aquell ja sóc aquí del senyor Tarradellas, rebut amb un entusiasme que ens hauria de fer meditar molt en com i de quina manera s'escriu la història.

Els triomfs esportius nacionals sembla que ens pertanyin però, en realitat, pertanyen als seus protagonistes i, encara més, a aquells que els paguen. Un altre dels alpinistes triomfadors, mort pocs anys després fent la mateixa activitat, va encendre una cigarreta en el moment culminant. D'aquella cigarreta, és clar, no en queden testimonis gràfics, al menys públics, que avui serien censurats de forma contundent, ja que hem substituït els pecats antics de la carn pels pecats en contra d'aquesta salut tan magnificada. Si hagués mort vell a causa del tabac l'haurien bescantat, morir jove en acte de servei et transforma en un heroi.

Els triomfs esportius són molt més coneguts i sacralitzats que no pas els intel·lectuals. El futbol és el paradigma de les nostres dèries i fins i tot gosaria afirmar que el Barça actual té molt a veure amb l'increment independentista que, aparentment, ens agombola. No és estrany que el seu expresident s'hagi passat a la política convencional.

Com en el cas dels premis olímpics, només coneixem els qui arriben dalt del cim més conegut. La resta, com en tots els camps, conforma diverses capes de secundaris d'elit i de no tanta elit. L'excursionisme tranquil i relaxat no proporciona triomfs visibles, per això s'han endegat les marxes, les curses, ni que sigui a nivell de centre excursionista de poble. Ja no caminem, passegem ni anem d'excursió al Figaró o a Montserrat, fem treking amb bastonets i d'altres estris decatlonians, que, cal dir-ho, estan bé de preu i a l'abast de la majoria.

Sembla que anima molt l'esperit col·lectiu contemplar els triomfs dels nostres ni que sigui jugant amb els -suposadament- contraris. Per no parlar d'aquestes natacions sincronitzades on noies que han de ser, forçosament, joves, boniques i primes es mouen com autòmates o robots o dels ciclistes, un col·lectiu amb un nombre important de suïcidis, suant la cansalada en unes proves cada cop més inhumanes. No es parla massa dels molts i molts problemes que pateix tanta gent jove per haver iniciat i practicat esports de forma exagerada, ni dels fracassos, les lesions, els desenganys d'aquells que en el darrer moment van perdre la marca. Quan es va endegar l'especialitat d'educació física a l'escola primària aquesta va ser una sortida per a jovent que havia tingut problemes a causa de l'esport prematur, en vaig conèixer alguns casos.

En fi, tot són gustos i dèries. Cadascú és lliure de dedicar-se al que li plagui. Però a mi tot plegat no em fa ni fu ni fa i quan més va, menys em sento art ni part d'aquestes victòries que mouen diners i merchandising. Sóc força antiesportista, molt poc competitiva, ho admeto, potser perquè ja a l'escola em va frustrar una mala professora de gimnàstica que sempre que jugava a bàsquet em deia que era una patosa i no em seleccionava mai per als partits seriosos.

Estic segura que, tal com va tot, ben aviat endegaran uns jocs gerontolímpics per a vells, gent gran i tercera edat en general, que es vulguin superar. No entenc la dèria en fer cims quan les valls i els seus caminals i fonts, amb camins planers que conviden a la conversa plàcida, són tan agradables. Em sobta que en els temps actuals entomem els èxits esportius si fa no fa com en el franquisme, quan ens empenyien a sublimar tantes mancances a través dels, aleshores migrats, triomfs esportius internacionals. Que els herois esportius siguin dels nostres no fa res més que palesar l'absurd general en el qual sobrevivim contents.

23 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ja ho fan aixó de gerontolimics Júlia, hi ha nedadors o nedadores de 80 anys i coses d'aquestes.
Cada cosa al seu temps i l'esport es per quan un es jove. Per cert has escir JO SÓC AQUÍ d'en Tarradellas i ell va dir el arxiconegut i repetit
"JA SÓC AQUÍ!

Júlia ha dit...

Uf, ara ho arreglo.

Montse ha dit...

Quina raó que tens!

Una altra vegada, gràcies per fer visibles alguns dels meus pensaments.
;-)

zel ha dit...

Ho subscric, lletra a lletra...

Allau ha dit...

Júlia, no hi puc estar més d'acord. Això és telepatia, tu!

Clidice ha dit...

A mi, que m'agrada l'esport, que el practico fins on els meus genolls m'ho permeten i que sóc molt competitiva, m'agrada guanyar fins i tot a l'Oca, em sembla del tot insufrible com ens ho hem de menjar avui. Realment, des d'un punt de vista aparentment oposat, et dono la raó en tot :) Bon diumenge.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montse, Zel i Allau, m'alegro de compartir les meves idees antiesportistes amb més gent, he, he.

Júlia ha dit...

Clídice, vigila, que l'esport és molt dolent per a la salut física i la competitivitat per a la psíquica, he, he.

Ferran ha dit...

Ja és això, ja. Però tot plegat no és més que le reflex de la societat en què vivim: competitivitat, èxit, superació de marques, ser "millor" que l'altre...

En el cas de l'esport, el pitjor, al meu entendre, és que tot això va acompanyat, sovint, de morterades de diners indecents. Això sí que em dol; la resta, no més que tantes coses del món en què som.

Lluís Bosch ha dit...

Vaja! Per fi llegeixo algú que parla de l'esport i dels èxits tal com més o menys ho penso jo. Me n'alegro molt, per tant: de vegades ens volen fer empassar que només es pot viure competitivament i guanyant. Salut!

Luis Rivera ha dit...

¿Pewro Julia, y el placer que produce no haber hecho nunca una cumbre, y - esto es lo importante - no sentir envidia o carencia?

Júlia ha dit...

Certament, Ferran, polítics, esportistes i la resta són miralls del conjunt.

I, efectivament, els diners són el pitjor, és com amb l'art 'modern', o la música, no entenc que mogui determinades quantitats exagerades.

Júlia ha dit...

Gràcies, Lluis.

Júlia ha dit...

Luis, alguna pequeña cumbre hice en mis años parroquiales y excursionistas... Tengo envidia inevitable de otras cosas pero no de esta. Por cierto, hace poco escuchaba unos comentarios interesantes por radio sobre el deporte nacional -español, catalán, barcelonés- de la envidia y uno de los comentaristas ironizaba sobre el hecho de utilitzar con normalidad el término 'algo envidiable'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Els cims, qualsevol cim, formen part de l'excursionisme com tot altre racó de país. L'excursionisme no té res a veure amb l'esport, per molt que -i no és d'ara- s'hagi pretès el contrari. L'excursionisme està molt per damunt de la irracionalitat de l'esport.
Afortunadament, els excursionistes comptem amb el silenci absolut dels mitjans de manipulació social i seguim fent la nostra via. I "som més del que volen i diuen".
Això si, de xiruqueros, menys, i xiruquero-kumbaiàs, força menys.

Magnífic article, Júlia.

Júlia ha dit...

Xiruquero, que consti que el senyor Blanch em cau bé, però tota la faramalla competitiva em fa 'repelús'.

De tota manera em sembla que un tipus d'excursionisme integrador, intergeneracional, humanista, ha perdut pistonada per raons socials. Però, vaja, tot marxa i torna.

Arare ha dit...

vivim massa de pressa,massa de pressa! i ara sembla que tot es pot comprar, em fa que fins i tot les copes... no sé, no sé...

jo, si fan jocs olímpics per iaios no m'hi podré apuntar, amb els "meniscus" fets puré que tinc, aix... per sort, no em fa falta cap medalla, hehehehe, que la porto sempre al damunt! ;)

Júlia ha dit...

Arare, tu guanyaries a les regates, podries competir amb el Rei, he, he.

Tu amb el Blauet i ell amb el Bribón.

Sani Girona Roig ha dit...

Mares de déus, Júlia,
Que n'estàs de fina i de "Júlia", amb aquest dos darrers post hiperdesmitificadors.

Per allò de les associacions mentals involuntàries, la lectura atenta d'aquests posts, m'ha fet pensar en l'obra Mythologies de R. Barthes.

He pensat que m'atreviria a proposar-te que consideressis la conveniènca de seleccionar tot un seguit de posts del teu blog que fans aquesta mena d'anàlisis i publicar-los sota el títol de Desmitologies (o titol semblant, que crec que tindria ganxo, mentre que Contradiccions o Impudícies o Hiperhipocresies no vendrien cap exemplar).
Parlo d'una selecció de tot allò que et carregues i t'has carregat al llarg de la teva tajectòria bloguera/bloguística amb tota la raó i amb tot el seny del món.

Tens raó i fas be d'insistir en el fet que l'univers mediàtic és un univers pervers que manipula "per definició" la veritat sencera per amagar-ne tot allò que fa nosa a una hagiografia manipulada del subjecte, bé sigui polític, esportista, escriptor, empresari o treballador.

Cal crear per a la massa herois impecables, virginals
que serveixin de model i referència permanent...

Això es contradiu en voler buscar i trobar -ara més fàcilment que mai- les petites o grans misèries que acompanyen cadascú de nosaltres, tots els mites d'ahir i d'avui, inclosos els reis i els papes... que -com bé recorda el refrany- tampoc no se n'escapen.

Fóra tota una revolució copernicana que en els obituaris, semblances, critiques o anàlisis de personatges...fos d'obligat compliment afegir un apartat
d'aspectes negatius (proporcional, equilibrat, escaient, etc... realitzat per subcomissions quasi imparcials) que s'afegirien al retrat momificat i manipulat a favor de les virtuts l'heroi o mite de torn. Tot per recordar que tots som ying i yang sempre i tothora.
I que, insistir només en els nyigo- nyigo, és una gran Mentida.
Parlo, com veus, d'una mena de "Testament 'Contrapositiu' Vital" (TCV) que encara està per inventar (oi? ;o).

Els bons equilibradors que ho implementin, bons equilibradors seran...


_____________

Antonio ha dit...

Josep Estruel me manda un link con esta dirección, supongo que para leer y conocer el contenido, claro está...
Aunque no soy catalán, viví en Barcelona durante 10 años y hablo y entiendo algo del idioma, si bien ya hace 32 años que vivo en mi ciudad (Málaga). Tengo mi diccionario Castellá-Catalá y con su ayuda creo haber entendido el texto en su justo término.


Ante todo mi comunión con tu idea y el argumentario que la sostiene. Pero yo sí creo que "Sí vaig fer el cim i el fare". Lo digo porque en mi vida siempre me puse esas metas personales que son "ese cim" que nos planteamos como objetivos de nuestra propia vida. Eso sí, nunca me puse ninguno inalcanzable, para no frustrarme. En esta cultura de héroes y mitos, dónde se le da más valor a un Ronaldo y a un Messi, que a un intelectual de prestigio, solo cabe esperar que paramos hijos estúpidos que siguen al deportista o a la Belén de turno, antes que al modelo idealista y pensante del intelectual que discierne y razona… Claro que puede que el internes esté en que ese sujeto utilice su inteligencia en banalidades, antes que en emplear su sentido crítico…

En todo caso, el deporte tiene sentido para el desarrollo personal, lo otro son proyecciones para tapar las frustraciones que nos fue dando la vida. Los éxitos de los demás no los veo míos, no enarbolo banderas y grito de alegría ante una victoria deportiva, aunque la reconozca meritoria para el participante si fue bien conseguida. ¿Será que no soy gregario?

Encantado de pasar por esta casa virtual y un saludo afectuoso

Júlia ha dit...

Sani, tens raó, admeto que tinc una dèria desmitificadora que de vegades pot esdevenir cinisme. Pel que fa a fer reculls publicables, corren mals temps per a edicions que sobrepassin l'àmbit bloguístic.

Una abraçada!

Júlia ha dit...

Antonio, me alegro de que la lengua no haya sido un obstáculo, que no lo es, todavía menos las nuestras, tan próximas y familiares y contando con los muchos recursos para la traducción que presenta la modernidad.

Ciertamente, nos planteamos objetivos y nos gusta alcanzarlos, aunque hay que ser prudente porque en la vida se dan muchos tropezones.

No tendría importancia la valoración de los deportista si ello no moviese esas cantidades de dinero, el dinero es aquello que, nos guste o no, parece prestigiar el trabajo de alguien. En una novela catalana 'La febre d'or', que refleja una época ya materialista y fanfarrona, sale un pobre historiador erudito que vive prácticamente en la miseria, o sea que el tema ya hace años que es así, si no lo ha sido siempre.

Respecto al gregarismo, nos movemos
entre contradicciones, precisamos de ser admitidos en la sociedad, de tener amigos y compartir, pero también necesitamos sentirnos diferents y preservar la individualidad.

Gracias por el comentario y por visitarme!

Júlia ha dit...

Recuerdo, por cierto, el comentario de una muy buena periodista, creo que Rosa Calaf, cuando trabajó un tiempo en Estados Unidos, alababa la organización de todo pero constataba que 'el que no es el número uno es el número cero', esa mentalidad ha calado creo en toda la sociedad occidental y parte del resto.