8.11.10

Ensenyament no reglat


Ahir vam encetar un debat familiar sobre el tema dels cursos i tallers d'escriptura que en aquests darrers anys han proliferat força. Hi ha qui pensa que per a determinades coses has de tenir una aptitud determinada, és allò de quod natura non dat, Salmantica non praestat, vaja.

Jo crec que tot es pot aprendre i millorar. Una suma d'actitud i aptitud pot donar excel·lència però fins i tot no sempre és així i hi ha persones a les quals de joves els van dir que no servien per determinada cosa en la qual van triomfar més endavant. Recordo el cas de Manuel Ausensi, per exemple, de qui vam parlar fa poc al barri. Un professor del conservatori va desaconsellar al pare que l'encaminés vers el cant i la música. En tot cas, a l'escola ja feia anys que intentava ser prudent en comentar segons què a les famílies, tan dolent és desvetllar grans expectatives com jutjar de forma negativa una persona que encara pot canviar molt i molt.

Un altre tema és allò que la gent cerca en els tallers voluntaris, com ara els de pintura i escriptura. Hi ha qui vol aprendre a dibuixar i pintar seriosament i qui vol fer un quadret per al rebedor, per exemple. En això es diferencien els cursets dels cursos, evidentment. Aprendre a dibuixar i pintar, el mateix que aprendre música, demana moltes hores, voluntat i esforç. Tothom entén que per aprendre a tocar el piano ha d'estudiar solfa i fer molta pràctica avorrida però pel que fa a d'altres activitats artístiques això no se sol tenir tant clar.

El mateix passa una mica amb l'escriptura. Hi ha qui va a tallers i cursos amb la intenció d'arribar a publicar alguna coseta. I potser molt sovint caldria començar, com en dibuix, fent exercicis molt bàsics, sintaxi, ortografia, i molta, molta lectura. Darrerament s'han publicat llibres que han tingut un cert ressò, però que traspuen tècnica estàndard de taller. Es dominen uns recursos destinats, com en moltes pel·lícules, a captar l'atenció del lector, però sovint són, de fet, textos de nyigui-nyogui que no aguanten una anàlisi aprofundida. 

Crec que a qui li agrada escriure de veritat li agrada escriure el que sigui: novel·la, emails, cartes, projectes educatius, poemes. Per escriure bé cal també llegir molt, àdhuc en veu alta, és un procés molt llarg, que no s'acaba mai. De vegades, com en pintura, s'arriba a fer el quadret del rebedor, fins i tot a vendre bé uns quants quadrets. I al capdavall, això és el que compta en el món del present, on tot passa depressa i de forma ràpida, no ens enganyem.

Avui hi ha tallers d'escriptura a centres cívics i biblioteques, el mateix que tallers de pintura o de brodats. Hi ha d'altres llocs que estableixen una programació suposadament més acurada. Quan són entitats privades el preu és alt i es juga una mica amb la il·lusió de la gent que té ganes de donar a conèixer el que escriu. Fa anys vaig fer uns cursos força cars de català, ens els van publicitar amb el nom de persones conegudes al darrere, però aquestes persones venien només, de tant en tant, a donar alguna classe magistral. Pel que fa a vendre llibres, si qui dóna el curs no ha aconseguit vendre els seus llibres -normalment també són lletraferits els qui donen les classes- no sé pas si ho aconseguirà l'esforçat alumnat que segueix les seves instruccions.

Recordo que una vegada vaig sentir l'Angels Gonyalons que parlava sobre els cursos de teatre. Deia que no es refiava massa d'aquest tipus d'estudis, si no els impartia gent de categoria en el camp de la interpretació. Això tampoc no és sempre així, hi ha qui sap ensenyar molt bé a cantar encara que ell mateix no tingui una gran oïda. De vegades, fins i tot, el professional de categoria no té cap interès en formar nous professionals que puguin fer-li ombra. En tots els camps del saber és habitual la figura mesquina del professor que no explica mai tot allò que sap.

He  fet cursos i cursets de moltes menes, al llarg de la vida. Al món de l'ensenyament sempre estem patint reciclatges. De tots aquests cursos i cursets en recordo molt pocs que valguessin la pena. Fa anys, en les primeres escoles d'estiu, m'apuntava als cursos més aviat motivada per qui els donava que no pas pel contingut. Després ja t'apuntaves a cegues a molts cursets, no se sabia qui els donava i aquella gent de tanta categoria ja va augmentar el catxet i es va dedicar a d'altres coses. De vegades, quan algú de la professió em comentava que havia fet un curset de nosequè a noseon jo li comentava, en broma, encara que era la pura veritat: -oh, això no vol dir res, allà havia donat cursos fins i to jo mateixa... 

Un curs seriós requereix d'una valoració seriosa i no d'un certificat d'assistència rutinari i igualitari. En tot cas, sempre seran molt millors els cursos que no pas els cursets. Per no parlar dels tallers, bonica paraula que es fa servir avui per a qualsevol cosa que de taller no en té res. Una altra modalitat del nostre temps són els màsters de tot i més, sovint cars, que també juguen amb la il·lusió de la gent per assolir titolets que facilitin trobar feina. En general, en tots els àmbits, s'ha d'anar molt amb compte amb tot plegat.

Un bon aprenentatge ha de ser demostrable. I això resulta força complicat en determinats camps. Algú pot dir que té molts títols d'anglès, però aviat es veurà si els títols responen a la realitat, és aquest un saber comprovable amb molta facilitat. Hi ha, en canvi, savieses més etèries i difuses, en les quals pots haver assolit brillants titolacions, però que no volen dir res més, sinó que tens un títol. El fet és que cada vegada costa més comptar amb activitats que no estiguin acadèmicament encotillades.

De jove no et queda més remei que seguir els ensenyaments marcats per la legislació per assolir la titolació necessària. De més gran, i quan l'aprenentatge es fa per afició, cal parar compte en l'oferta i en com i qui imparteix cursos i cursets, encara més si per fer-los ens hem de gratar la butxaca. I en un altre àmbit de coses, pel que m'han explicat coneguts afectats pel tema, tinc la impressió que molts cursets destinats a formació per fer minvar l'atur el fan minvar, de fet, gràcies a la molta gent que es contracta per... donar cursets.

6 comentaris:

pere ha dit...

projectes educatius, no! Vade retro!
De la resta, en podríem parlar.

Júlia ha dit...

Pere, projectes educatius, cartees comercials, atestats, actes notarials... tot té o deu tenir la seva gràcia i requereix un esforç fins i tot literari. De vegades m'ho he passat molt bé fent 'programacions' i molt malament llegint la mala redacció de documents d'aquest estil.

Rosa Bayot ha dit...

Aixo q has dit del solfeig i la pintura m'ha agradat molt , es un bon exemla, es com tot no pots començar la casa x la taulada, jo estic aprenent a pintar i ho dic xq en els ultims anys es parla d'una manera despectiva de "academia" i entec x aixo el coneixament basic i les tecniques imprecindibles per exercir qualsevol ofici, peso q sense apendre a pintar no pots despintar!!

Júlia ha dit...

Rosa, jo també, aprofitant al jubilació, vaig a classes de dibuix i pintura i m'adono que per a tot fan falta moltes hores.

M. Antònia ha dit...

També he fet molts cursos de "reciclatge"o sobre temes que anava fluixa. Molts eren una explicació d'un index, una pèrdua de temps. Sobre escriptura, jo volia fer cursos de perfeccionament i eren tant cars que mai vaig apuntar-me-hi. Igual que sobre pintura, mai acabes d'aprendre. Però crec que amb pintura i arts plàstiques o musicals, sempre hi ha la persona que té un do especial. En alguns casos després ha anat a apendre'n més.

Júlia ha dit...

M.Antònia, efectivament, hi ha qui neix amb 'el do', precisament crec que qui sap unir 'el do' amb l'estudi i la pràctica és qui acaba excel·lint, també hi ha 'dons' molt mal aprofitats, per diverses circumstàncies.