NENS SALVATGES, NATURA I EDUCACIÓ

 

Ahir, al cinefórum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula L’Enfant sauvage, un títol emblemàtic de Truffaut, de l’any 1970. Ens explica, amb algunes diferències inevitables amb la història real, el cas de Víctor d’Aveyron, un nen que l’any 1790 va ser trobat al bosc, a França, a prop de Toulouse. No se sabia la seva edat però se li van calcular uns dotze anys. El metge i pedagog Jean Itard, que en va tenir cura, en va escriure una biografia.

La pel·lícula, d’estil més aviat documentalista, està rodada en blanc i negre i va tenir un gran ressò en la seva època, un temps en el qual hi havia una certa efervescència pedagògica i les idees sobre la llibertat tenien un gran pes en la cultura del moment. Hi ha molta inspiració de Rousseau en tot plegat, a l’hora de considerar la suposada bondat de l’ésser humà en estat natural i les misèries i hipocresia de la societat. El que passa és que la teoria de Rousseau no es va correspondre en absolut amb el seu capteniment i sabem que va enviar tots els seus fils a l’hospici, per tal de no tenir feina ni despeses.

Aquest nen salvatge francès, quan es va trobar, va ser reclòs en una institució per a sord-muts. El doctor Itard, interpretat pel mateix director de la pel·lícula, se’n va fer responsable i el va portar a casa seva, als afores de París, comptant amb l’ajuda de la seva governanta. Truffaut, amb una infantesa difícil, va ser molt sensible al tema infantil i s’ha dit sovint que a gairebé tota la seva obra hi ha elements autobiogràfics.

El cas dels ‘nens salvatges’ va tenir una gran tirada durant molt de temps tot i que els casos coneguts i documentats sovint compten avui amb el fet que els infants no van estar ‘sols’ des del naixement, sinó que van ser abandonats més tard, com va ser el cas, possiblement, del de la pel·lícula. Mowgli, al capdavall, és una mena d’utopia enganyosa.

La pel·lícula de Truffaut acaba amb certa ambigüitat. L’educació, malauradament, per bona i ben intencionada que sigui, no ho pot fer tot. Malgrat els aspectes més ‘realistes’ hi ha un cert alè poètic, ajudat per una bona banda musical i la impagable fotografia de Néstor Almendros. L’època va propiciar l’èxit de la història. Tot estava en ebullició i semblàvem anar vers una societat més justa, malgrat les mancances. Es llegien molts llibres de pedagogia o sobre temes educatius i es qüestionava l’escola, aleshores ‘l’escola tradicional’ tot i que existien molts intents, minoritaris, de renovació.

No soc incondicional de Truffaut i avui aquesta història, de forma inevitable, la veig amb uns ulls molt diferents. Quan es va estrenar, a mestres i estudiants de magisteri se’ns va convidar al cinema i es va passar a molts alumnes. França te un ‘cinema educatiu prou interessant i divers, però una cosa és el cinema, la literatura, i l’altra, la realitat, complicada sempre, potser més complicada a partir del final de la infantesa. L’educació i el seu entorn tenen una tendència a repetir tòpics que s’haurien de revisar, hi ha una manca de literatura pedagògica seriosa, avui. O així m’ho sembla. I això que els recursos materials de les escoles han augmentat de forma exponencial, tot i que sembla que sovint no és vol reconèixer.

ELS SUPOSATS PERILLS DE LES PANTALLETES

 

Aquests dies, altra vegada, torna a l'actualitat el tema de la prohibició dels mòbils a les aules. En els temes educatius sempre sorgeixen, de no se on, una gran quantitat d'experts. El que passa és que, si volguéssim ser seriosos i objectius, hauríem de fer un seguiment dels infants d'ara fins a la seva maduresa i vellesa i veure com els ha anat a la vida, amb pantalletes o sense, i quin sentit te allò del fracàs escolar.

Fa falta perspectiva per recordar les condemnes que s'han dirigit sempre a tot tipus de novetat. Durant la infantesa de la meva mare el cinema no era ben vist, malgrat el seu èxit. Ella hi anava amb una tieta-àvia, però no li deien a l'àvia de la meva mare, que no trobava que fos un lloc adient per als infants. 

Durant la meva infantesa eren habituals els penjaments dirigits al cinema, el qual va contribuir a eliminar i reconvertir molts teatres. Encara em trobava gent més gran que jo, no fa massa anys, que afirmava que els agradava més el teatre que no pas el cinema, emmarcant la preferència en una mena de judici qualitatiu.

La televisió va fer minvar el cinema. Tot plegat, és clar, va sempre lligat als usos socials i d'oci i als canvis socials. La televisió va ser durant molt de temps l'esca del pecat, els progres es vantaven de no mirar la tele, fins i tot de no tenir-ne. En unes colònies parroquials de l'any de la picor un capella educador ens va fer una llarga xerrada sobre 'el nen d'abans de la televisió' i el nen de 'després de la televisió'.

Hi va haver experts de l'època que es van entretenir en comptar les moltes violències que es podien veure en un dia a la tele, a banda de què molts infants anaven a dormir tard, després de 'les pel·lícules'. Hi va haver qui va inventar estris per tenir la tele tapada amb una mena de persianeta. Tots aquests intents acostumen a tenir poc èxit. O qui deia, ai, que era millor posar la ràdio, per cert. La lectura, avui tan lloada i reivindicada, en general, més enllà dels continguts, un absurd com un altre, també havia estat un perill moral en el passat remot. Santa Teresa critica en algun moment la seva mare perquè aquesta llegia llibres de cavalleries.

Van arribar els ordinadors. Tan aviat es van sacralitzar com condemnar. Hi havia qui deia que, no sé si al Japó, hi havia jovent que no sortia mai de la seva cambra i acabava guillat, amb el tema informàtic. Simplifico molt i no perdré el temps cercant informacions a les hemeroteques, però no crec que fos difícil fer-ho.

Tot plegat rebota a l'escola i l'educació és un camp molt susceptible d'aplegar prohibicions i condemnes. No crec, en absolut, que ni infants ni joves d'avui, del meu entorn, siguin millors o pitjors que 'els d'abans' ni que l'escola d'abans, amb poques excepcions, fomentés l'esperit crític. L'escola també adoctrina, d'una manera o d'una altra, i quan jo era jove van sortir llibres que la criticaven i en predicaven l'eliminació. Les crítiques no van acabar amb la institució però es vam anar reconvertint les aules, sobretot en les primeres etapes, en una mena d'esplais divertits.

Vaig tenir un professor de pedagogia a la Normal, fa molts anys, qui, davant de les crítiques a l'escola de l'època, manifestava que 'els nens, malgrat tot, aprenen'. Hi ha moltes maneres d'aprendre, és clar. Que els mòbils i les pantalletes no entrin a les aules de forma indiscriminada esta molt bé, però estan aquí i s'hi ha de conviure, a casa i a tot arreu. No son els infants els qui inventen les noves tecnologies, son els adults i el mòbil, avui, es una eina gairebé imprescindible amb la qual es pot fer de tot, també llegir, per exemple, filosofia.

El mon ha canviat però penso que els perills s'exageren. És clar que ens adoctrinen i ens imposen continguts i, a més a més, a nivell molt més ampli i massiu que en d'altres èpoques. Però això passava ja amb diaris, llibres, educadors i experts del passat. Tinc alguns revistes de quan era jove, d'esquerra, que jo tenia sacralitzades i amb el temps m'he adonat de què tambe m'enredaven força. 

Avui, al menys pels nostres verals, hi ha menys infants, en general, i les preocupacions educatives dels pares, menys joves  que no pas els pares del passat, s'incrementen. El futur es imprevisible però hi ha una tendència apocalíptica a presentar-lo poc feliç. En el passat, de cara al ja desaparegut segle XX, hi havia un cert optimisme, però el segle XX va ser un desastre, violència, guerres, morts... En tot cas, malgrat que agradi pensar que hi ha controls possibles en contra de desastres i manipulacions, em sembla que poca cosa es pot fer davant de qui sap què. Tal com trobem el mon en el present, si anem una mica més enllà de la nostra societat occidental, em sembla que per a la majoria d'infants que es troben en situacions lamentables, enmig de guerres i disbarats, això de les pantalletes els deu semblar, si se n'assabenten, una preocupació de polls ressuscitats.

POEMES PEDAGÒGICS UNIVERSALS

 

Lunana, un iac a l’escola, és l’òpera prima de Pawo Choyning Dorji, un jove director, fill de diplomàtic i educat a l’Índia i Butan, que, actualment, viu entre Butan, Índia i Taiwan. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Londres i va ser nomenada a l’Óscar, al millor film de parla no anglesa, l’any 2022. Ha aconseguit diferents reconeixements i guardons, el mateix que el protagonista.

L’argument, senzill i amable, ens evoca moltes altres històries escolars ben intencionades en les quals el més important és el context cultural i l'entorn. Un jove mestre en el seu darrer any de formació, desmotivat per la feina, és enviat a un llogarret llunyà, Lunana, al nord del país. Un indret remot, poc poblat, situat a dalt de les muntanyes, ancorat en el temps, amb hiverns durs que l’aïllen encara més i on les úniques comunicacions s’estableixen per camins difícils i s’han de fer amb cavalleries.

L’aspiració d’Ugyen, el protagonista, es poder anar a Austràlia i esdevenir un cantant. El poblet no té electricitat convencional, la poca que hi ha funciona amb el sol, fa un fred que pela, l’escola no té porticons a les finestres, ni tan sols pissarra o el material més elemental. La gent és pobra però molt bona, acull il·lusionada el mestre i ell els confessa que ha anat allà a contracor i que, així que pugui, en marxarà. Poc a poc, com es pot preveure, agafarà afecte als pocs alumnes que té, i es resignarà a passar un curs a Lunana, que és el nom de la població.

El xicot descobrirà els valors de la comunitat, apreciarà la bona gent, segons el cap del petit poble sabrà que és aquell un lloc molt feliç. No explico més coses, la simplicitat argumental troba un contrapunt en els magnífics paisatges, en l’excel·lència dels actors, i cau en el parany una mica tòpic de la bondat de la natura i la puresa de la gent que no té res però és feliç perquè s’estima i estima els altres, i és hospitalària i solidària. De tota manera, alguna cosa grinyola per tal que no hi hagi un excés de perfecció humana, un pare embriac, morts prematures, com la de la dona del cap del poble. El iac, animal emblemàtic i simbòlic, acabarà per ser un element més de l’escola.

Amb diferents escenaris i èpoques podem trobar moltes pel·lícules, de diferent qualitat, en les quals el mestre o la mestra son un element clau, estimat i desitjat. També trobaríem exemples paradigmàtics en els quals aquests professionals son els repressors, és clar. En general, per motius obvis, el tema escolar és molt del meu gust si hi ha dignitat i intel·ligència al darrera, com és el cas.

Lunana juga amb habilitat amb temes universals i gairebé intemporals, el director és prudent i moderat a l’hora d’incidir en els sentiments o de caure en coses com ara la facilitat dels enamoraments previsibles. La música hi té un paper rellevant. Per a la filmació es van fer servir bateries d’energia solar i, com en d’altres exemples recents, més propers, es va comptar amb gent d’aquella remota, per a nosaltres, pagesia. Entre els actors i actrius destaca una de les nenes de l’escola, una nena feliç tot i que sabem que és qui té més motius per no ser-ho tant.

Una bona pel·lícula per contemplar i comentar més enllà de les referències sobre la humanitat encara no malmesa per la perversa vida urbana, el respecte, se suposa que perdut, als mestres, pares i avis, en les societats tradicionals, la bellesa de la natura, o el canvi climàtic que arriba a tot arreu. Crec que la bondat i la hospitalitat no son prerrogatives de les societats humils i plenes de mancances i que la gent jove té dret a córrer mon i cercar d'altres possibilitats. Al capdavall aquestes famílies que pensen que els mestres son els amos del futur, cosa altament improbable, desitgen que les seves criatures puguin estudiar i tenir possibilitats diferents més enllà del pasturatge i l’agricultura de subsistència. Els magnífics reportatges de la sèrie dels camins a l’escola ja ens mostren, des de la realitat, aquestes aspiracions, universals, a prosperar i millorar. 

Amb un final relativament obert podem pensar que el noi tornarà a la puresa de la natura, després d'haver experimentat la poca grapa del jovent australià quan va de festa. Faig broma però no és una crítica, ep, una mica de romanticisme rural i d'idealisme pedagògic també ens convé, de tant en tant.

MONTSERRAT COMPANY, EN ELS MEUS RECORDS PERSONALS I PEDAGOGICS

 

M'he assabentat de la mort de Montserrat Company, el dos de desembre. Em va enviar un missatge l'amiga i escriptora Montserrat Galícia i després he rebut més informacio sobre el seu traspàs, a traves del Casalet del Mestre de L'Hospitalet. Segurament a L'Hospitalet en parlaran i n'escriuran força però potser no serà així per part dels mitjans més barcelonins, malgrat que qui més qui menys pot connectar amb la televisió d'aquesta ciutat tan gran, tan propera, tan complexa, i tan llunyana i desconeguda a la vegada.

Les dues Montserrats que menciono treballaven, quan les vaig conèixer, al Patufet, una escola d'aquelles del CEPEC, que jo considerava privilegiades tot i que he de dir que els meus fills van anar a escoles d'aquella xarxa. Eren d'altres temps, potser no tan llunyans com semblen, encara a les escoles públiques es feia tot en castellà i, tot i que hi havia gent molt remarcable, també s'hi aplegaven mestres típics funcionaris de l'època, alguns dels quals una mica repatanis pel que fa al tema de la llengua i la cultura catalanes. El tema escolar i el català encara cueja i de tant en tant el treuen del calaix. Encara hores d'ara em sembla un miracle com es va aconseguir allò de la immersió. El peix al cove té avantatges evidents en temps difícils, tot s'ha de dir. 

Amb el pas del temps vaig tenir molt bona relació amb mestres d'aquelles escoles i tots i totes ens vam anar assemblant i apreciant més. Avui he de suportar com es venen, com a novetats, iniciatives escolars de tot tipus que jo ja havia endegat i viscut. Però això de descobrir la sopa d'all es veu que és una constant. Vaig participar en un projecte que es deia L'Hospitalet és Escola, vam elaborar un munt de materials, la Montserrat Company hi col·laborava i ens donava tota mena de suport. No sé què se'n deu haver fet, de tots aquells materials, no sé si encara es fan servir o no. Fins i tot vaig fer lletres per un disc de cançons infantils i vaig escriure un conte, amb uns personatges que eren uns follets que vivien als parcs de L'Hospitalet, els Tocaboires. La meva il·lusió era que, amb els anys, en fessin una mena de sèrie de dibuixos animats, vagues il·lusions, con tantes altres.

La Montserrat Company va militar en política, va tenir càrrecs a l'ajuntament de L'Hospitalet. Ara sembla que la situació sigui complicada però aleshores també ho era, i molt. Ens va impartir uns cursos per a Caps d'Estudis als quals vaig assistir com alumna i en els quals m'ho vaig passar molt bé. La Generalitat d'aleshores fins i tot enviava substitutes a les escoles per poder fer els cursos. 

La Montserrat Company va fer un munt de coses que es poden llegir a Viquipèdia. El seu marit, Francesc Batallé, va ser l'altra ànima de l'escola Patufet, el pare de Francesc Batallé ja havia estat mestre i té un petit monument a l'entrada del Parc de Can Buxeres. Una de les darreres vegades que vaig anar a un acte educatiu a L'Hospitalet em vaig adonar de què el meu temps havia passat, ja coneixia poca gent, de fet. La Montserrat ni em va conèixer, tenia ja algun problema mental i allò em va trasbalsar. Però així és la vida, no estem vacunats contra tota mena de coses i els anys passen. 

En aquests darrers temps hi pensava sovint, en ella. Des del principi de la pandèmia que amb la Montserrat Galícia ens escrivim cada dia una carteta, ho deu fer mes gent ja que fins i tot ha sortit un llibre amb unes quates cartes que també s'han escrit dues senyores. Nosaltres ja anem per la dues-cents quaranta. Parlem de llibres, de música, de la família, de política, de la pandèmia i, també, d'escola i del passat escolar que vam viure, és inevitable. 

L'Hospitalet va ser la meva segona pàtria, després del Poble-sec, sobre tot els barris de Can Serra, el centre o Santa Eulàlia. Amb un petit parèntesi a causa del tancament d'escoles dels noranta, amb la baixa de natalitat, hi vaig treballar des del 1978, quan em van donar la primera plaça en propietat fins a la jubilació. Els meus darrers deu anys van ser a l'escola Bernat Desclot, a tocar del Parc de l'Alhambra, un parc molt inspirador en el qual vaig llegir que hi volien fer algun bunyol. Passo per alt el lamentable tema burocràtic que encara, en certa manera, funciona, i que fa que no et puguis consolidar en un lloc de treball de seguida, quan entres al cos d'ensenyants. Abans d'aterrar a L'Hospitalet, on hi seria durant quaranta anys, vaig passar set anys de provisional per diferents escoles del Baix Llobregat i vuit anys fent allò d'estudiar i treballar, a l'empresa Harry Walker. Vaja, que m'he guanyat la pagueta. 

Han passat moltes coses, una de les pitjors, pel meu gust, va ser el final de l'EGB i que els nois i noies a partir dels dotze anys haguessin de canviar d'escola. La població escolar ja no es divideix entre catalans i castellans, en aquestes darreres dècades l'escola pública ha acollit gent de tot el mon i, pel que fa a la primària, no conec a fons la situació de la secundària, ha funcionat amb un gran èxit que no sempre es reconeix. També es disposa de més recursos, de més materials, de més mestres, tot i que sempre hi hagi mancances. Cal una certa persectiva per valorar les coses positives. Persones com la Montserrat Company van ser claus en la millora de l'escola, grans persones que potser no son tan conegudes ni valorades com mereixen, més enllà del seu àmbit. Descansi en pau, poca cosa més toca dir, en aquest moment. Però gosaré dir el que penso i espero que no m'apedreguin: vull un mon amb menys maradones i messis i més Montserrats Companys...

L'Hospitalet digital

CCOO Educació

Escola Patufet-Sant Jordi

CALAIX DE SASTRE AMB REFERENTS EVOCADORS I EDUCATIUS

 

Com que ja estic saturada de desescalada, pandèmia, polítics de poca volada, filtracions, fatxes declarats o subliminals, els eterns i absurds debats sobre política educativa, centrada en el tema del català i el castellà, ahir em vaig mirar un documental sobre Grace Kelly. No era gran cosa, s'acabava amb el seu casament, que és com s'acaben els contes, encara que siguin contes inquietants.

Aquell any del casament mediàtic jo tenia vuit anys i vaig fer la comunió. La meva néta farà aviat vuit anys. És una edat  en la qual comences a madurar i a observar la realitat de forma una mica crítica, tot i que abans deien que als set tenies ús de raó. Això de l'ús de raó va com va, de tota manera. 

Jo tenia una veïna molt bufona que  tenia dues criatures i retirava una mica a la Grace Kelly, per cert. Aquell casament el vam veure al NODO i a les revistetes de tafaneries, és clar. No sé qui va enredar la noia, amb calerons, bellesa i fama en alça, a casar-se amb aquell senyor. Com va cotinuar i acabar el conte ja ho sabem. Malgrat anar a bones escoles les nenes li van sortir molt esbojarrades, i és que l'educació formal no ho pot fer tot. 

Parlant d'educació, ahir vaig veure Irene Rigau a la tele, la tinc per una de les persones més preparades i brillants que hem conegut per aquest mon dels nostres governs. Després va sortir la Fallaràs, se suposa que a esmenar-li la plana, però com que parlava o, més aviat, cridava, desde tòpics populistes, no va enterbolir la intervenció de Rigau. I això que, si hagués parlat amb coneixement de causa i referents seriosos hi havia motius per incidir en el tema, la religió a l'escola, la pervivència dels concerts i coses així. La visceralitat anti-religiosa que sura sense raonament ni referents històrics em fa angúnia, tot i que, ara per ara, em considero força atea. 

El meu marit em va fer notar ahir les vegades que qualsevol persona de qualsevol àmbit repeteix una frase que està de moda: 'això ha vingut per quedar-se'. Quan, de fet, res no ha vigut mai per quedar-se, nosaltres tampoc. Les lleis d'educació, no sé si ja van per la vuitena, no venen mai per quedar-se ni per perfeccionar-se, venen per provocar polèmica, discussions, i martiritzar els pobres mestres que fan rutllar el tema malgrat el context i els canvis legals.

Torno a l'actriu-princesa, tan rosseta, bonica i elegant, que va passar i va morir relativament jove en un accident amb molts punts foscos. Semblava freda però el fragment en el qual comença a petonejar a James Stewart, que no es pot bellugar gaire i fa el tafaner des de casa, és tòrrid al màxim, la veritat. Hauria pogut fer moltes més coses però va entrar en aquell mon estrany de la capital de la ludopatia, i és que ni els prínceps ni les princeses ja no son el que eren o el que pensàvem que eren, a causa de la mitologia rondallística. 

I, ves, ara també m'ha vingut al cap aquella opereta tan divertida, Carlo Monte en Montecarlo, de Jardiel Poncela, amb música de Guerrero, estrenada en mal moment, l'any 1939. Es pot recuperar per la xarxa, en un Estudio 1 d'aquells, tan enyorats.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/estudio-1/estudio-1-carlo-monte-montecarlo/3818705/

Deu ser l'edat això que fa que me'n vagi d'una cosa a l'altra. I ara me n'aniré a estudiar una mica aquest planing de la desescalada, que encara no ho tinc gens clar, la veritat. No és pot fer tot més senzill i planer?

SI POTS, NO VAGIS A ESCOLA... O SÍ?

Sovint em faig el propòsit de no escriure mai més sobre mestres, escoles, educació i la resta, però no me'n puc estar. Encara menys en èpoques com l'actual, quan el debat sobre l'escola entra en una mena d'espiral estranya i tothom hi diu la seva. Sobre escola i futbol tothom hi entén i sap el que s'hauria de fer. Aclareixo que quan parlo d'escola parlo de l'escola elemental, primària o com en vulguem dir. La secundària és un altre mon i funciona d'una altra manera.

L'escola ha canviat molt i, en edats tendres, el de menys, avui, són les matèries. Al capdavall, amb una metodologia o una altra sempre s'acaba intentant ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar. Aquestes quatre coses haurien de ser el quadrívium de l'educació bàsica i, si s'assolís el seu coneixement, la resta sobraria.

Quan jo era jove l'escola encara era, en molts casos, autoritària. Això sí, hi ha qui creu que en aquell temps hi havia respecte pels mestres i que ara no n'hi ha. El fet és que l'escola ha aconseguit universalitzar-se, al menys a casa nostra. Una sèrie que hauria de ser imprescindible per a tothom és aquesta del camí a l'escola, en la qual es mostren infants de diferents llocs del mon que, per anar a escola, han de fer marrades de categoria enmig de perills de tota mena. Malauradament la passen en un canal infantil i crec que no ha tingut la promoció merescuda.

De l'escola en viu molta gent que té poc a veure amb l'escola. Hi ha polítics, pedagogs i psicòlegs molt reconeguts els quals, en una aula una mica complicada de primer de primària durarien mitja hora. I, en canvi, els mestres, que sempre hem estat un sector professional una mica babau, amb una certa manca d'autoestima pel que fa a les elucubracions teòriques, ens creiem moltes coses d'aquestes que ens prediquen des de dalt, encara avui. Sempre sembla que no en sabem prou i que ens hem de 'reciclar', com la brossa, vaja.

Fa poc algú escrivia en un diari que els estudiants de mestres haurien de fer un any de pràctiques tipus MIR. A la meva edat ja em sé totes les metodologies, totes les teories, tots els plans d'estudi i tots els cuentos, com deia el poeta. Això ja estava inventat, en el Pla 67, en el qual vaig estudiar jo i que va durar quatre dies. I, de fet, ja havia estat inventat abans, durant la Republica, amb el Pla Professional, del qual el del 67 era una mala còpia. Per cert, molta gent que ensenya els futurs mestres ha vist l'escola de passada i pel folre, encara que tingui llicenciatures i màsters.

En això de l'educació hi ha gent de pes, no diré que no, que diu i escriu coses interessants, però, ni que tinguin prestigi i venguin llibres, no se'ls escolten gaire, la veritat. En els meus temps joves van proliferar llibres que predicaven el final de l'escola, n'hi ha un munt, avui oblidats, però que seria adient rellegir i debatre. 

Fa poc va sortir un llibre sobre medicina, molt bo, porta per títol Si puede, no vaya al médico. Als infants no els pots dir que si poden no vagin a escola, és impossible. Tot i que s'han fet algunes experiències sobre educacíó a la llar, no han tingut gaire suport, comporten problemes d'infraestructura i han tingut mala premsa per raons més polítiques que contrastades. Però, al capdavall, també en aquest cas manen els adults. I és que de petit, ai, per a tot depens dels adults. I els adults som com criatures, què hi farem.

L'escola, diuen, és un lloc per a socialitzar-te, per fer amics i la resta. També hi pots anar a patir, perquè el món dels humans, fins i tot en versió infantil, de vegades no és gens amable. I per més que s'esforcin els mestres sacrificats i vocacionals hi ha molts elements que no pots controlar, l'escola funciona com el mon i una aula d'infantil s'assembla força en ocasions, fins i tot, al Parlament i al context polític convencional. 

Sacralitzar l'escola és tan perillós com condemnar-la. I opinar del que no saps, un risc temptador. Hi ha gent molt bona en el camp de la ciència, del periodisme, de l'economia i del que sigui que el que saben de l'escola és el que han viscut a través dels fills, dels nebodets, de les netes... I para de comptar. Però això sí, saben allò que es fa i el que no es fa, a nivell general, com si haguessin fet servir complexes estadístiques. Un tema espinós és allò del fracàs escolar, del qual no es parla gaire, hores d'ara. 

Fracàs escolar és, per a mi, que gent que ha anat a escoles catalanes guais, d'aquelles en les quals es treballaven valors solidaris, o hagi estat cap escolta abrandat i coratjós, acabi d'executiu d'una empresa, acomiadant el personal, o fent calaix gràcies a algun càrrec polític, en podríem posar uns quants exemples. 

Fa pocs dies, al programa matinal del senyor Cuní, una dama periodista deia que els seus fills petits no patien gens per la situació ja que anaven a una molt bona escola on els controlaven via online de forma excel·lent. I va afegir: 'és una escola de pagament'. Ja hi som! Que algú amb estudis digui això, públicament, ni que ho pensi, que tots som humans, em sembla horrible, una mostra d'allò que diuen de què la ignorància és ben agosarada. Una mostra de fracàs escolar, vaja.

L'escola mostra els prejudicis familiars, sobre tot des que han aterrat a les nostres escoles gent de tot arreu del mon. Però ja passava abans, amb els nou vinguts de l'estat espanyol. De l'estat espanyol pobre, és clar. Hi havia escoles per a població catalana de classe mitjana. I les altres. El fet és que de tot arreu ha sortit gent de tota mena, com passarà ara amb els d'avui, que han vingut de tot el mon. Jo tinc ex-alumnes per a tots els gustos i en totes les categories, una gran majoria convencionalment feliços, cosa de la qual m'alegro moltíssim. Ovelles negres i persones esgarriades n'hi ha a les millors famílies i provenen, també, d'escoles suposadament de prestigi.

Potser hi ha nois i noies que no poden seguir les classes online com caldria però també pot ser que sàpiguen quatre, cinc, sis idiomes, que tinguin una idea del mon més exacta i diversa que els nostres cadells i que es defensin d'allò més bé en el context de la vida pràctica. I és que això de famílies vulnerables és una etiqueta boirosa, indefinida. 

Un altre tema és aquest alarmisme sobre les pobres criatures que estan passant per aquest tràngol. I doncs, els nostres pares, que van viure aquella horrible guerra, sense escola, sense recursos i que, potser, fins i tot, van reeixir i ser feliços? O tots aquests infants de llocs on la violència és habitual i la gana, epidèmica? No crec que calgui passar-ne de tots colors per ser persona però una mica més d'empatia universal no ens aniria malament. 

Ahir, per exemple, en un cinefòrum virtual vam estar comentant La caiguda dels déus, del Visconti. Els Aschenbach sí que ho son, en aquella història, un família ben vulnerable, la veritat. No tot és menjar pernil i tenir una tauleta amb programes pedagògics i uns pares amb carrerons i màsters. 

TENDÈNCIES COL·LOQUIALS DEL NOSTRE TEMPS

Fa poc temps vaig intentar raonar amb una persona jove, amb una filla en edat escolar, la qual, per cert, va a una escola privada de prestigi. Es queixava de l'escola i dels mestres, així, en general, de les metodologies i de la resta. La seva filla s'avorria, a classe, em va dir. Jo m'havia avorrit molt, de petita, a escola i a casa, avorrir-se no és tan dolent, et fa valorar els moments divertits, però avui sembla una cosa dolenta  i aleshores entrem en una mena de voràgine de distracció constant i les escoles intenten divertir educant. Una pretensió inútil, car tot perd valor en fer-se habitual. Quan et jubiles tothom t'aconsella que facis coses i no et quedis a casa. Quedar-te a casa, mirant la tele o llegint, cosint o no fent res, es considera negatiu, per molts motius i fa sentir culpables a la gent gran amant del sofà i l'estufa. El paradigma del fer coses jubilatori es mou en camps recurrents: aules universitàries, cursets culturals, viatgets diversos i activitat física canònica.

Jo he conegut mestres de tota mena i, en tot cas, cada escola és un mon i les escoles també canvien, com nosaltres mateixos, que no sempre estem tan inspirats com caldria, en el mon laboral. Ahir, al súper, un empleat i una clienta criticaven la classe mèdica. La dona es queixava del fet que després d'esperar per a la consulta el doctor l'havia enviat a fer gàrgares, literalment parlant, ja que li va dir que el millor per a la seva benigna irritació de gola era aquesta pràctica tradicional. L'home li donava la raó, a ell se l'havien tret del damunt amb un parell de consells, beure aigua, fer repòs, coses així. Malament si recepten massa i malament si no recepten res, vaja. En tots dos casos vaig deduir que aquelles persones no tenien res de greu i que podien haver evitat col·lapsar la cua del seguro fent el que molta gent feia, en el passat, abans d'anar al metge. Remeis casolans poc agressius.

Uns professionals objecte de penjaments indiscriminats son els polítics, així, en general. Jo també n'he conegut alguns de tota mena, sobretot polítics municipals, és clar, de responsabilitats poc brillants i molt espinoses i feixugues. No acabo d'entendre quina societat proposa tota aquesta gent que diu disbarats de la classe política, de dalt a baix. Una societat amb un dictador de l'elit? Sense polítics, autogestionada? Com pretenem que funcioni l'estat de forma perfecta si les comunitats de veïns, que podrien ser un exemple de democràcia participativa, acostumen a ser complicadetes? L'espècie humana és com és, vaja. De vegades el que sorprèn, al menys a mi, és que de tant en tant la societat funcioni i no ens estiguem estossinant sense intermitències.

Els penjaments sobre professionals d'activitat coneguda fan pensar en què tota aquesta gent que tant critica deu ser sempre honesta, treballadora, justa i perfecta, cosa que el tracte quotidià amb qui sigui tendeix a posar  en quarantena. M'estranya que amb tantes persones que saben com s'ha d'ensenyar, com s'ha de curar i com s'ha d'organitzar el poder, anem tan malament com ells mateixos m'asseguren. El pitjor és que els referents sempre son una mena de passat estrany, que mai no va existir, una època en la qual els infants creien i hi havia respecte. Respecte dictatorial, afegeixo. L'esca del pecat son les noves tecnologies, abans ho van ser la tele, la ràdio, el cinema, fins i tot la literatura, que incitava les dones a pecar, com va passar amb la Bovary.

La tendència a la generalització és una mena de plaga, jo també hi caic en ocasions, sense voler. Generalitzar evita parlar de persones concretes i prendre mides concretes. Expliquen que a Churchill li van demanar opinió sobre els francesos i va dir que n'hi havia molts i no els coneixia tots. Potser, però, ell mateix, en alguna ocasió, en la intimitat, va dir penjaments sobre els francesos, qui sap. Però la frase m'agrada, l'he fet meva, i l'utilitzo sense manies quan em preguntes sobre metges, mestres, advocats, actrius i, es clar, polítics. N'hi ha molts i no els conec tots ni totes i, en tot cas, la gent també canvia. 

Se suposa que els polítics d'abans eren millors però la lectura de llibres d'història i biografies em fa pensar que no eran ben bé així, la informació era limitada, difícil d'aconseguir. Avui podem trobar opinions contrastades per internet però encara hi ha qui pensa que internet no és de fiar. Tot internet? Tampoc entenc que gent, generalment una mica grandeta, que no consulta mai la viquipèdia me la critiqui de forma absoluta i indiscriminada i cregui, encara avui, que les antigues enciclopèdies eren una mena de dogma sagrat elaborat a consciència.

Sovint ens movem per les pròpies percepcions, per les pròpies experiències, per prejudicis no admesos. Quan tens uns quants anys saps que aquell que més predica té un passat ple de disbarats vitals, vet-ho aquí. Hi ha un munt de bons escriptors i filòsofs que, com els capellans tradicionals, prediquen de forma brillant allò que no practiquen o allò en què no creuen, podria posar molts exemples d'estar per casa, ja que a més dels filòsofs reconeguts hi ha els filòsofs de tertúlia i de veïnat. I les filòsofes, ep, és clar.

Per a més desgràcia, la gent fa un parell de viatgets a Roma o a Madrid i ja sap com son els italians i els espanyols de parla castellana. Per no parlar de les opinions raríssimes i sobre els exòtics nou vinguts del present, magribins, xinesos, pakistanesos, hispanoamericans... El pitjor és que fins i tot gent sàvia i llegida opina del que no sap, sobretot en camps com l'educació o la política, i ho fan de forma pública, a les teles i ràdios. El més ruc, amb perdó dels rucs, l'encerta en algun cas, com amb allò de la faula del flabiol, i els rellotges parats donen l'hora bona dos cops al dia, això fa que quan algú diu alguna cosa que ens agrada, gairebé sempre perquè connecta amb la nostra manera de pensar, ja li donem un altaret en les nostres devocions. 

La culpa tambe es dona als mitjans de comunicació, és clar, com si nosaltres no fóssim capaços de cap mena de crítica raonada o de tancar la tele quan ens vingui de gust. Qualsevol cosa s'ha de remetre a l'escola, així mateix, cada dia podria fer una llista de les crides diverses a ensenyar a escola coses que se suposa que no s'ensenyen, com si l'escola servís gaire per a res o dediqués la seva activitat quotidiana a la galvana, la inoperància i el laisser faire, avui, més enllà de fer això que en diuen socialitzar les criatures. També se sobrevalora l'educació familiar, com si els famílies, pares i mares, no fossin tan febles com la resta de la humanitat, en haver assolit la categoria paternal o no s'equivoquessin en molts casos, sovint amb tota la bona intenció, com el pare de la peli que comentava ahir. Tots som fills de moltes coses, els gens, la família, la societat, els amics i amigues, l'entorn, les tendències morals, que també canvien, els valors vigents, les modes i la resta. 

O sigui, que les gàrgares son, encara avui, un remei molt aconsellable. I engegar al botavant o a fer gàrgares els predicadors improvisats i situats en una mena d'altura moral per a la qual no han precisat de cap títol acadèmic, una pràctica saludable, de tant en tant, que tampoc cal barallar-se amb tothom i el que avui et diu blanc demà et pot dir negre.

ESCOPINADES MÍSTIQUES

Algú em va comentar en alguna ocasió que no és pas que els grans siguem, en ocasions, com infants, sinó que més aviat són els infants els qui són com adults, en molts aspectes.  En una classe de primària, àdhuc d'educació infantil, se solen reproduir les mateixes misèries i dèries que en el món dels grans, lideratges, dependències, crueltats encobertes, traïdories... No sempre els mestres ens adonem del que passa, la veritat. No és tan senzill. La literatura i el cinema són plens de nens i nenes rarets, capaços de fer-ne de molt grosses,  inquieten però sembla que tenen un cert atractiu morbós, què hi farem. 

Durant la meva infantesa estaven de mode les estampetes religioses, fins i tot en fèiem col·lecció. N'hi havia de boniques, algunes reproduïen quadres famosos i interessants, d'altres eren una mica kitsch pero ens encantaven. Una imatge molt coneguda era aquella que reproduïa el Jesús tòpic envoltat de criatures, en general molts nens i poques nenes, si és que n'hi havia alguna. Tot perquè en una ocasió expliquen que Nostre Senyor va dir allò de què deixessin que els nens se li acostessin ja que d'ells era el regne dels cels. 

La relació amb els infants ha canviat i evolucionat però, de fet, és un reflex, de vegades estrafet, de com van les coses en el món dels adults. Avui, per cert, en el món modern, un Jesús  envoltat de xicotets, alguna dona de mal viure i criatures, potser seria mal vist i desvetllaria inquietud als políticament correctes, qui sap. I, de fet, des de temps ancestrals que s'han fet acudits grollers i irreverents a l'entorn del context evangèlic.

Pel que fa a les criatures actuals, malgrat que en més d'una ocasió s'ha dit que se suprimiria la publicitat dirigida als infants, això no ha anat així. Encara més, els nens i nenes no tan sols anuncien joguines i llaminadures sinó també productes dirigits als adults, com ara aquest brou de pollastre envasat o les pizzes nostrades. El cinema, ho entenc, en ocasions necessita infants però això també seria qüestionable, el mateix que la utilització dels infants en la televisió o en l'espectacle, en general. La publicitat amb nens i per als nens -i nenes- arriba en aquests temps pre-nadalencs a cotes inquietants.

Els infants no poden treballar però, evidentment, hi ha grans excepcions, segons convé. Se'ls ha de protegir dels riscos però sembla acceptable, per exemple, que participin en els castells nostrats fent d'enxanetes. Jo tremolo quan els veig enfilar-se allà dalt, o en mig del foc dels diables festeros, però sembla que a la gran majoria li fa molta gràcia la seva participació, suposadament positiva i desitjable. En general, avui, els enxanetes són nenes i una amiga fins i tot em va comentar que eren nenes valentes. 

L'excusa, en molts casos i en moltes circumstàncies, és dir que les criatures ho volen fer. Però com deia un vell refrany català: què fan els infants? el que veuen fer als grans. De petit depens per a tot dels adults i vols que aquests estiguin contents i orgullosos de tu. Aprens aviat a manipular-los i en copses les contradiccions amb facilitat, tot i que no n'ets conscient. Et diuen que s'ha de ser sincer i els grans menteixen a tort i a dret. Però t'alimenten, et vesteixen i, si són normals, t'estimen, et protegeixen i tot això, encara que hi hagi terribles excepcions en el món mundial.

Fa temps que el camp polític s'està convertint en una mena d'escola disbauxada. La presidenta del Congrés de Diputats hispànic va manifestar que ha escoltat insults masclistes, referits a la seva persona, i mofes dient-li institutriz. Això no sembla un insult però com que tot està relacionat amb el context la referència anava lligada, és clar, a evocacions de personatges antipàtics, com ara la mítica Rottenmeier. 

A mi em cau molt bé Pastor, pateixo quan vol fer callar la gent i no li fan cas, per deformació professional m'hi identifico i constato que el Parlament és com una aula difícil, en la qual costa que la gent calli i escolti. Els qui ens hem dedicat a l'ensenyament obligatori sabem com va, encara que molts no vulguin reconèixer el que han arribat a patir. Jo tinc un malson recurrent, em passa en diferents llocs i amb gent diferent, i és això d'entrar en una aula, voler fer classe i que ningú no t'escolti i que la gresca no minvi, ans al contrari.

El súmmum del tema político-escolar va arribar ahir, amb això de l'escopinada, real o no, al senyor Borrell, i l'expulsió de l'alumne descarat, el graciós de la classe, que la va precedir. Des del túnel del temps professional em van arribar ressons evidents: senyo, m'ha escopit... Escopir és lleig i fastigós però les criatures es fan crueltats més terribles, en moltes ocasions. 

Vaig fer les pràctiques de magisteri a l'Escola Annexa a la Normal de Sants. Aleshores era tan sols, de nenes, i vaig retornar a l'antigor, ja que, amb algunes excepcions, les mestres actuaven com en temps pretèrits, encara que fóssim ja a principis dels setanta. La directora, quan vam acabar les pràctiques, aquestes pràctiques llargues que avui es volen recuperar, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all, ens va regalar a cadascuna de nosaltres, estudiants en pràctiques, uns  evangelis en castellà. 

Tot era en castellà, és clar. Com que érem estudiants del nocturn ens van permetre fer aquelles pràctiques per la tarda, per tal de poder-ho combinar amb la feina, i fins i tot ens les van pagar, amb algun endarreriment. He de dir que, en general, m'ho vaig passar força bé però també vaig patir, la majoria de professores que ens havien de tenir d'ajudantes m'inspiraven temor, unes més que les altres.  Tot era molt seriós.

Un dels grans calvaris del sistema eren les pujades i baixades a les aules. Hi havia una mestra gran, de l'equip directiu, que controlava el tema i aquell ritual s'havia de fer en silenci absolut i en un ordre inalterable. Si se sentia soroll o xerrameca, la dama aturava el descens fins que tothom feia moixoni. Una tarda, durant el procés de sortida, una nena es va acostar, empipada, a aquella professora i li va dir, molt enrabiada:

-¡¡¡Fulanita me ha escupido!!!!

La mestra va aturar la marxa i va dirigir una filípica a la suposada culpable, molt contundent:

-¡Escupido! Eso hacían los judíos con Jesús, ¿no lo sabes?

Crec que la cosa no va passar de l'esbroncada. Aquella mestra era parenta propera d'un cardenal  franquista, tot un pes pesat. Tot i aquelles filiacions i aquelles idees he de dir que eren bona gent i que, a la seva manera, ens van tractar bé. 

En aquella escola encara funcionava la llei vigent, es veu que, por decreto, als centres públics no podies dir ni un mot que no fos en espanyol ortodox. Jo em trobava a l'autobús una altra mestra de l'escola, també grandeta, i em parlava en català fins que no travessàvem la porta de l'escola, era ben bé com si li haguessin canviat el xip, que diuen ara. No se li escapava ni un bon dia, allà dins. 

Es bescanta molt, de forma general, l'escola religiosa, però jo, de petita, en els anys cinquanta i a les Monges del Sortidor mai no m'havia trobat amb aquells dogmatismes, les monges catalanes en ocasions et parlaven en català i cantàvem nadales catalanes i tot això, fins i tot, per les festes, acostumava a llogar una cobla sardanística, al pati. Un penjament habitual  que m'amollava una monja catalana, l'entranya Sor Crescència, molt rondinaire, era bunyolera, ja que ensenyava labors i jo, en labors i gimnàstica sempre he estat molt maldestra.

No sé si el senyor Borrell es va sentir tan ofès pel fet que potser de petit havia escoltat que  això d'escopir era cosa dels jueus malèvols, aquells que matàvem per Setmana Santa a toc de xerraca, sense saber ben bé el que fèiem i que Déu ens perdoni. Hi ha un estrany antisemitisme polític esquerranós encara, tan sols cal veure això que es va muntar fa quatre dies quan va venir un equip de noietes d'Israel a participar en un campionat de natació. Gairebé van haver  de competir d'amagat. 

Si filéssim prim i es rebutgessin els oriunds de països pecadors no es podria fer res i les Olimpíades perdrien sentit, si és que en tenen cap. Jesús diuen que va dir que qui fos lliure de pecat llencés la primera pedra a la dona adúltera. Jesús, que crec que també era jueu, cosa que ja, també en temps infantils, ens va fer veure un capellà comprensiu quan algú va sortir amb allò de si els jueus eren dolents i Déu els havia castigat. -Pero si él también era judío-, recordo que ens va fer entendre el mossèn. Aquell capellà també ens va dir que allò del limbo, on anaven els no batejats, era una bestiesa. Bé, ho va dir d'una forma més retòrica, ho admeto.

Que el Congrés de Diputats funcioni, en ocasions, com una aula de primària o de secundària obligatòria no és dolent, ans al contrari. Mostra que els adults som com infants i que, per tant, hi ha esperança. Després de les escopinades i els insults es pot anar a més però també es pot retornar a la convivència pacífica i fins i tot, en algunes ocasions, els enemics d'ahir poden ser bons camarades i anar a menjar un suquet de peix a la Camargue, si és que allà en fan, que no ho sé. 

A mi em fa gràcia quan s'exigeix que els qui manen demanin perdó per nosequè, moltes vegades per fets del passat en els quals no van participar de forma directa. Un dels elements manipuladors que molts infants espavilats aprenen aviat és que si demanen perdó seran perdonats, i fins i tot admirats pels adults badocs i bonistes. 

La gent de la tele, de tant en tant porta criatures per tal que opinin de tot i més, suposo que en aquestes ocasions ja es fa un càsting previ i, si fem cas del que ens diuen els infants quan surten a la pantalleta o parlen pel ràdio, el món hauria de ser una bassa d'oli, cosa que evidencia que l'escola elemental funciona prou bé, hores d'ara. Però els infants  creixen i es manifesten com són en realitat, complexos, contradictoris, egoistes, ambiciosos, covards, humans, tanmateix.  Deixen de navegar amb Puff, el drac màgic, i fan la seva.

MEDITACIONS POC FILOSÒFIQUES SOBRE TEMES EDUCATIUS I LES SEVES DERIVACIONS

La senyora Tejerina ha amollat això de què els nens andalusos saben menys que els de la Castella profunda. Fa alguns anys Ana Mato els va titllar d'analfabets. En general, com que no estan tan mentalitzats com determinats polítics esquerranosos, acostumen, aquests personatges, a referir-se a 'nens', o sigui que les nenes no entren en el garbell. Aquí no som gaire millors, alguns polítics catalans en més d'una ocasió han fet comentaris d'aquest  tipus, sobre criatures d'altres verals, molt desafortunats. Com que alguns d'aquests de casa nostra ja la passen prou magre hores d'ara val més no dir noms i qui vulgui, que busqui per la xarxa. Tot i que si cerques la veritat ja saps que, fins i tot, la pots trobar en algun moment.

Fa uns dies un periodista català, en una tertúlia d'aquestes on tothom opina sobre tot i més, va afirmar que la immersió, als pobles del cinturó no s'impartia amb la mateixa intensitat que a comarques. Això del cinturó és tan ampli i eteri que caldria analitzar escola per escola i barri per barri però la meva experiència personal desmenteix aquesta agosarada afirmació. Un altre tema és el context social, el nombre d'infants de tot arreu que s'ha acollit a moltes escoles i el pes de la llengua familiar. Un altre tema és la secundària  on això de la catalanització encara té molts  serrells pendents, tot i que, com en el cas de la primària, caldria analitzar cada centre en particular.

D'educació tothom hi entén i tothom opina i sap, per exemple, que l'ensenyament finlandès és d'allò més reeixit tot i que, com passa sempre, ara el seu èxit ja no resulta tan clar. El pitjor és que les opinions fan forat, a tots nivells, i s'acaben fent afirmacions que perjudiquen, sobretot, l'escola pública. Però també la concertada de barri. I és que un altre tòpic, fins i tot vigent entre els de la professió, és això de la privada i la pública, ficant-ho tot al mateix sac. Ahir mateix tornava a llegir a les xarxes que a l'escola  s'ha d'ensenyar Urbanitat! Qualsevol mala praxis social s'arranja ensenyant nosequè a l'escola, se suposa que a l'escola ensenyem coses dolentes o no ensenyem res seriós, vaja. 

En l'actualitat tinc poca relació amb la soferta i difícil feina que vaig fer durant tants anys. Tinc una neboda que és mestra a l'escola pública, a la seva hi ha un nombre molt limitat d'immigració però, per exemple, sí que hi ha força famílies de parla castellana. I contacto en directe amb l'escola a través de la de la meva néta, on la diversitat existent és remarcable i que crec que funciona prou bé. Els infants, nens i nenes, avui aprenen castellà, sobretot, a través dels dibuixos que poden veure a les tablets i telèfons mòbils i que jo crec (és una opinió no comprovada) que han guanyat lloc als dibuixos de la tevetrès tot i que això dels súpers encara belluga i cada dia em semblen més xarons els festivals anuals que endeguen, crec que aquest cap de setmana toca.

El que em resulta preocupant és que cada dia trobo que la gent escriu i parla més aviat d'allò que pensa i creu que no pas d'allò que sap. Això ho puc fer jo, a la tertúlia del centre excursionista o, fins i tot, al blog. No tinc responsabilitats professionals ni socials ni cobro. I és que això de cobrar és el més inquietant i allò que fa que a segons qui els puguis exigir coherència i base informativa contrastada. 

Una de les poques periodistes actuals que acostuma a escriure del que sap i no del que li sembla és la Lola Garcia. Estic llegint El naufragio, un gran llibre, molt recomanable, sobre això del procés i d'on ve tot plegat. Quan l'acabi ja el comentaré més a fons al blog. Estaria bé que els nens i nenes, més aviat els adolescents, el llegissin i comentessin a l'institut en lloc de determinades literatures complexes i obligatòries, llegides abans del moment adient i per currículum. 

Sobre això de la filosofia recuperada hi hauria moltes coses a debatre, em sembla bé que la recuperin però no que la frivolitzin. I, al capdavall, siguem sincers, en llegim gaire, de filosofia, en les nostres hores lliures, els adults? Quan veig aquell fragment tan repetit a les promocions en el qual el Merlí diu que farà trempar l'alumnat amb els seus ensenyaments falusòfics  ja tremolo. Ja ho saben, que les dones no trempen, a la tele? El Merlí és com els Castellers i el Lluís Llach, no el pots criticar de forma distesa, compta amb devocions contrastades i intocables.

Sobre afirmacions raretes acabo d'escoltar un noi periodista, per la tele, que deia que Boris Vian no es conegut, potser ara no, però fins i tot Pi de la Serra cantava allò de coneixes en Boris Vian? Per a mi és l'escriptor de l'any... És una cançó de 1973,  el 2007 el cantant en va fer una nova versió on va substituir Boris Vian per Vázquez Montalbán, una llàstima, i li va canviar el títol (Fills de Buda) per Tot. Sóc por partidària d'aquestes  actualitzacions oportunistes, Javier Krahe, en pau descansi, també va canviar la rentadora pel rentaplats en una nova versió que va fer de l'esgarrifosa Dónde se habrá metido esta mujer.

Ara estan reinventant això de què els alumnes de de magisteri facin més pràctiques, un any si pot ser, ignoro si pensen pagar-los alguna cosa, no he llegit gaire sobre el tema, de moment. Això ja estava inventat en el temps de la República (la del 1931, que era legal i espanyola).  I es va recuperar, a mitges, malament, i durant pocs  anys, amb el meu pla, el del 1967. Uf, com passa el temps i com s'oblida i es reinventa tot. És el que té de dolent fer-te vella i tenir una mica de memòria, que, com deia el poeta me sé todos los cuentos. 

EVOCACIONS PEDAGÒGIQUES, ANA MARIA PELEGRÍN EN EL RECORD

A principis dels setanta, a punt d'acabar la carrera de magisteri, amb una companya d'estudis ens vam apuntar a uns cursos sobre teatre infantil i expressió. Es feien als locals de la Plaça d'Espanya i els impartia una noia argentina, Ana Maria Pelegrín.

Durant més de quaranta anys va funcionar la magnífica Escola de Psicomotricitat i Expressió, a càrrec de Carme Aymerich, qui treballava sovint amb la seva germana, Maria. Pelegrín va col·laborar amb aquesta inoblidable Escola des de 1970 fins a 1992.

Pelegrín va continuar la seva tasca a Madrid, va fer moltes coses i va publicar molts llibres. A Barcelona va tornar en alguna ocasió, per col·laborar en un màster de la universitat. Per sort a la xarxa es pot trobar una web completa on es recull la seva immensa feina, les seves publicacions i la seva evolució professional. 

Aquells cursos han estat dels millors que he fet a la meva vida. Ens ho vam passar molt bé i vam aprendre molt. Durant tota la meva vida professional he aprofitat a fons allò que vaig aprendre amb Pelegrín mentre que molts altres cursos i cursets no m'han servit de res i els he oblidat per complet. Pelegrín i, en un altre camp ben diferent, Ricard Salvat, són persones l'ensenyament dels quals he pogut utilitzar en un munt de circumstàncies diverses.

En aquells anys els ajuntaments s'espavilaven en endegar iniciatives a l'entorn de l'educació i de la innovació educativa. Els primers anys que vaig treballar a L'Hospitalet funcionava a fons un departament municipal que duia el nom de Dinàmica Educativa i que va realitzar una tasca inoblidable i va endegar unes quantes publicacions molt interessants.

Podria escriure un llibre extens sobre coses que vam perdre amb l'arribada de la democràcia (democràcia imperfecta, segons hem pogut comprovar). Moltes d'aquelles bones iniciatives del tardofranquisme es van malmetre a causa de la divisió que la necessària política convencional de partits va generar: la Nova Cançó, els Cicles de Cavall Fort... 

Les protestes van ser tèbies, en general, tothom tenia feina en situar-se en el nou paisatge social i polític i la memòria és breu i selectiva. Podria explicar moltes anècdotes estranyes sobre interessos, rivalitats i cops de colze, però com que m'han arribat de forma confidencial i no en tinc proves fefaents ho he de deixar córrer.

Pelegrín posseïa autoritat natural, impressionava i desvetllava una gran admiració. Aleshores devia tenir poc més de trenta anys però semblava molt més jove. Ignoro com va anar que no ens la quedéssim a Barcelona. De fet l'Escola d'Expressió va fer moixoni de forma gairebé vergonyant, el 2010, tot just es va publicar alguna noteta als diaris. Carme Aymerich havia mort el 2001.

Quan comento aquestes pèrdues amb gent més jove m'asseguren que avui hi ha iniciatives semblants, és clar, no en tinc cap dubte. Però m'empipa la facilitat amb la qual s'esberlen coses que funcionen i que funcionen bé, tan sols cal pensar en el munt de plans d'estudi que s'han anat endegant sense revisar les bondats dels anteriors. En el fons, a nivell abstracte, és una mica allò del Món Feliç, val més llençar que haver d'apedaçar...

Pelegrín va morir amb seixanta-nou anys, el setembre proper ja en farà deu. En el món educatiu és on es presenten més sovint suposades novetats, les quals, als qui tenim uns quants anys al damunt ja ens sonen com ara el descobriment recurrent de la sopa d'all. Molts textos actuals sobre educació i sobre d'altres temes s'aprofiten sense manies d'aquelles publicacions del passat, moltes de les quals costen de trobar.

Potser ha de ser així, qui sap. L'entusiasme vital va lligat a la joventut i de jove vols novetats i precises pensar que fas descobertes. Però resulta inquietant comprovar la facilitat amb la qual deixem que les bugades exhaustives se'ns emportin els millors llençols de fil, brodats de forma magistral. Després n'hem de comprar de tergal, a l'Ikea o al Basar Xinès. No cal planxar-los, els podem fer servir i llençar a la brossa sense tenir mala consciència.

DONES SÀVIES QUE SABEN LLATÍ

Copio aquest acudit del blog Llatí omnibus, la gràcia rau en el fet que XL és, en números romans, menor que L. Els números romans no tenen avui el pes que tenien a l'escola del meu temps, encara menys el llatí, que es començava a estudiar als dotze o tretze anys. El llatí i el grec van ser la base necessària per a qualsevol estudi seriós durant anys. 

Quan jo era joveneta ja es començava a menystenir el seu estudi amb aquell penjament de què el llatí era una llengua morta. En canvi les matemàtiques han gaudit d'un gran prestigi tot i que la gran majoria de gent normaleta les fa servir poc i malament. Algú, algú amb carrera universitària i que es dedicava a l'ensenyament, una vegada es va picar quan jo li vaig fer broma sobre el fet de què era incapaç de transformar euros en pessetes sense consultar una taula d'equivalències i em va dir, ofès, que ell era de lletres. Ser de lletres, malauradament, tampoc no vol dir que sàpigues gaire llatí ni grec. Ser de lletres justifica absurds, com ara ser incapaç de fer una divisió una mica complicada o sumar mentalment. La gent de ciències potser és més modesta per motius diversos i no et justifica les seves faltes d'ortografia amb el tema de l'especialitat.

Un bon professor de matemàtiques que vaig tenir a l'escola, quan feia aquell antic batxillerat elemental, ens va esbroncar un dia quan ens va sentir dir allò de la llengua morta i ens va amollar una filípica sobre la cultura i el seu valor global. Amb els anys he entès més a fons allò que ens va dir, emprenyat amb la nostra ignorància, tenia tota la raó. 

Vaig mig oblidar el llatí durant anys, tot i que m'agradava molt i que la professora que vaig tenir al batxillerat elemental, tot i ser força bona era una mica soporífera i tan rància que quan a les traduccions sorgia alguna escena romàntica, ben innocent, es trobava incòmoda i es posava vermella, recordo, en concret, aquella història d'Atalanta i les pomes.  Va morir fa pocs anys i en perspectiva he d'admetre que era molt bona professora en aquella matèria, la veritat. Es deia Maria Morera i moltes generacions de noies que han estudiat el batxillerat a la meva antiga escola, la de les monges del Sortidor, avui Anna Ravell, van aprendre llatí amb ella. També al Maragall vaig tenir una excel·lent professora de llatí, Rodríguez Seijas, amb qui traduíem La Eneida i que ens passava uns apunts imprescindibles sobre les divinitats clàssiques i d'altres temes relacionats amb la matèria, que encara conservo.

Jo no sé si sóc de lletres o de ciències o de res en concret, a escola m'agradaven totes les matèries, excepció feta de la gimnàstica, i una de les virtuts dels estudis de magisteri, en d'altres temps, ara ja no ho sé, és que feies una mica de tot. Amb els anys i les noves tecnologies vaig estudiar Humanitats a la UOC i vaig retrobar el llatí gràcies a una professora genial de la qual he escrit manta vegades, la Mònica Miró.

Fa anys que participo en una tertúlia a l'entorn de llibres d'història i allà he conegut l'Eulàlia Lorés, a qui El Periódico ha entrevistat, podeu llegir la conversa periodística aquí. L'Eulàlia és professora de llengües clàssiques al prestigiós CIC i participa en tertúlies i viatges on la gent fa immersió en llatí. Aquestes savieses em produeixen una enveja sana, ja no passaré dels meus rudiments de llatí ni podré aprendre, per exemple, idiomes més convencionals del present. M'hauré de refiar dels traductors simultanis, expliquen que en això de la traducció viurem, si arribem a molt vellets, coses extraordinàries i podrem considerar que la Torre de Babel ja és un mal record. 

Una jove traductora de llengües modernes i europees m'explicava que la seva tasca es troba a les acaballes, com passava amb els gravadors quan va sorgir, imparable, la fotografia. Però el cert és que el gravat ha sobreviscut, com activitat artística i creativa, tot i que no pas imprescindible. Però, de fet, poques coses, a la vida, son realment imprescindibles per a la supervivència. 

En el meu temps jove la majoria de la gent anava a missa per imperatiu legal, gairebé, i moltes persones sabien alguna coseta de llatí, relacionada amb el tema espiritual. El llatí era tan viu que provocava bromes de tot tipus, frases divertides com allò dels avis murris que porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis. O coses més grolleres de l'estil: orate frates, el cul me grates o sumsum corda, sumsum merda. 

Les bromes i ironies sobre el que sigui, així com les paròdies, volen dir que l'objecte de la gracieta és ben viu i quotidià. Els mes rucs, en el meu temps, no sabien ni el parenostre i els més savis, sabien llatí. Ara, en general, no se sap ni el llatí ni el parenostre però se saben coses noves, que també són interessants, i fins i tot molta gent sap anglès i tot, el llatí modern, en diuen alguns. Les dones sàvies abans eren molt mal vistes, per la xarxa he trobat coses com ara un refrany que deia: mujer que sabe latín no tiene marido ni buen fin. Fins i tot una gran escriptora mexicana, Rosario Castellanos, va fer servir una part del refrany com a títol  d'un dels seus llibres d'assaig, sembla que a l'Amèrica llatina encara costa trobar parella si ets massa sàvia.

Per sort pels nostres verals les coses han evolucionat força, esperem que no canviïn, no se sap mai i coses estem veient aquests dies que semblaven impossibles. Eulàlia vol dir aquella que parla bé, crec, així que, d'alguna manera, la meva amiga ja tenia un nom predestinat a alguna cosa lingüística i, afortunadament, l'ha conservat en la forma original, sense recórrer a laiejar-lo.

Amoto quaeramos seria ludo (Quintus Horattius Flacus).