23.11.10

Meditacions electorals




Estic escoltant la ràdio i, de forma recurrent, com faig jo mateixa en contextos informals, tothom es queixa de la classe política, malgrat que passaran les votacions, sortirà més o menys allò que s'espera i tot continuarà si fa o no fa, i que duri, car els qui ja anem fen anyets hem passat temps molt pitjors.

De política, de futbol, d'educació i del que calgui, tots -i totes- en sabem molt, i tenim solucions diverses per als problemes que ens encalcen, si fem cas del que podem escoltar i fins i tot del que opinem a nivell personal des del sofà de casa. Com que encara ens resta la nostàlgia d'uns temps no-votatius moltes persones insisteixen en que cal anar a votar, ni que sigui en blanc. Però és que el vot en blanc també acaba afavorint els grans i no queda reflectit de forma eficaç enlloc, el mateix que l'abstenció.

Modos a tenir, que deien a casa, una abstènció o un vot en blanc importants demanaria una repetició d'eleccions, però això és somniar, el mateix que pensar, ara per ara, en llistes obertes. Les llistes tancades fan que entre la rastellera de noms t'ensopeguis després del líder, que pot ser més o menys del teu gust, amb uns secundaris molt poc recomanables o que et fan una mica de repelús, però que t'has d'empassar de grat per força en nom de la democràcia possible i factible, ja que diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. És clar que això d'absoldre el líder, culpant l'entorn de les seves debilitats és també un tema recurrent, ho havia sentit fins i tot comentar... de Franco. 

Els polítics, la política, el govern i les eleccions són, a nivell gros, el mateix que a nivell petit entomem cada dia en tots els nostres àmbits de feina i lleure. Els defectes a nivell gruixut els hem pogut veure i patir, a nivell quotidià i restringit, em mil i un àmbits diferents i és que sovint passem per alt un dels problemes més importants, que els humans i les humanes som com som i no pas com hauríem de ser o com expliquem que som. En qualsevol col·lectiu, fins i tot en innocents centres socials de lleure, es donen unes constants fàcilment observables a nivell general: líders carismàtics, lluites pel poder, intrigues diverses, prepotència dels manaies, petits partits polítics, eternització en els càrrecs, petites corrupteles, manca de paritat pel que fa la presència de senyores i nou vinguts, èpoques d'il·lusió i èpoques de decepció, gent que prometia fer el que no fa quan pot fer-ho, crítiques per part dels qui no fam -o no fem- res que comporti compromís i feina... I això, fins i tot, quan en el context social no s'hi mouen ni tan sols interessos econòmics sinó tan sols petites ambicions i prestigis emboirats.

Les grans doctrines polítiques, religioses o filosòfiques, les bones, aquelles que exigeixen pau i bonhomia, germanor igualitària i justícia social, s'acostumen a pervertir amb l'ús i l'abús i només cal veure, més enllà de petits cercles de bona fe, on han anat a parar de forma oficial i estatalitzada, al llarg de la història, coses com el cristianisme, l'anarquisme o el comunisme. De les teories dolentes, prepotents, racistes i totalitàries ja sabem o intuïm que se'n pot esperar, per tant no cal insistir en la seva perversió, òbvia. El pitjor, em sembla, és que l'infern estigui empedrat de bones intencions. Sovint s'insisteix, en aquests casos, del fet que les teories no tenen la culpa de com les posen en pràctica els qui manen, però el fet és que no cal saber massa història per adonar-nos de com ha anat el tema, tot i que sempre es mira d'arreglar la qüestió des del llibre de text, destinat a reconvertir les derrotes i santificar herois dubtosos, però necessaris per a la mitologia  nostrada i l'invent o reinvent de la tradició que ens conforma i aplega.

En les petites, grans o mitjanes escoles o empreses per on m'he mogut també he observat aquest tipus de coses polítiques, el mateix que en molts centres i associacions de les quals he format part o tan sols he visitat durant una temporada. Els polítics importants amb els seus partits, els seus interessos, els seus defectes i les seves virtuts no són res més que un mirall augmentat dels nostres petits móns de cada dia. Com que avui i demà i demà passat tots i totes, començant per mi, ens queixarem i criticarem allò que no ens agrada del sistema m'ha agafat la dèria de fer una mica d'advocat del candidat-diable, meditant sobre la realitat de la nostra espècie, que és com és, un grapadet de gent bona a tota prova, uns quants, pocs, dolents perversos i un gran nombre de covards, indiferents, conformistes, adaptables i acomodaticis, capaços de fer el bé o el mal, segons amb què ens trobem, ja que cal viure i sobreviure en tot moment.

Fa anys, quan ens queixàvem de la guerra del Vietnam, tan llunyana i tan americana, sense saber que no era res més que una entre tantes, i crèiem, de bona fe, que quan els americans i els russos fessin les paus suraríem en una pau universal etèria i incombustible, una amigueta em va dir que el que ens calia era trobar un planeta on fundar una nova societat. No sabia jo, aleshores, que ja s'havien fet experiències d'aquesta mena,  la de Cabet i d'altres d'àmbit més restringit, com la del pare de l'autora de Little Women que va tenir sort que la filla fes bullir l'ollia amb les seves novel·les d'èxit. L'enfrontament entre les utopies i la realitat pot portat al desengany i fins i tot a l'autodestrucció, com en el cas de Joan Rovira, seguidor de Cabet i amic de gent com Abdó Terradas i Monturiol, que es va acabar suicidant, i no és l'únic cas, en confrontar desig i realitat. Per sort, no ens van cedir cap planeta, car pensant en les persones que hauríem format part d'aquella iniciativa, i considerant la seva evolució posterior, em temo que hauríem acabat molt pitjor que els utòpics icarians.

En aquest context, en moltes ocasions el que m'estranya és que encara no ens haguem autoexterminat i que, més o menys, ni que sigui de forma parcial, limitada en l'espai i el temps, fràgil i una mica decebedora, siguem capaços de conviure en pau durant una llarga temporada. Si penso en tot plegat crec que encara anem prou bé i que, al capdavall, les eleccions que tenim no sé si són les que ens mereixem però sí que són aquelles que, de moment, podem tenir. Si les nostres petites comunitats, començant fins i tot per la comunitat de veïns de l'escala, funcionessin d'una altra manera, amb l'exigència, diàleg, honestedat i rigor que demanem als grans partits polítics, aquests també es veurien obligats a esdevenir molt i molt diferents, em sembla.

14 comentaris:

Galderich ha dit...

Les teves meditacions icarianes m'han fet recordar la llista d'"Escons en Blanc", una agrupació que només demanen que el vot en blanc tingui repercussió directa en els escons. Tant per cent de vot en blanc, tants escons sense ocupació. Com que es presenten a les eleccions per a aconseguir-ho el seu mètode és prendre l'acte de diputats corresponents i no anar-hi, per evidenciar que hi ha espais en blanc.
Com que és l'única cosa que proposen no crec que puguin arribar a desenganyar a ningú...

Alberich ha dit...

Mentre es mantinguin les fantasies de móns millors i utòpiques Icàries tindrem l’esperança de canviar i assolir cotes d’idíl•lica excel•lència. A mi el que em fa por és que aquestes expectatives es situïn molt per damunt de la “realitat” i la frustració de l’aterratge ens porti a solucions dràstiques, com ja s’ha vist sovint a la Història.
En quan al vot en blanc, no serveix per a res. Té el mateix valor pràctic que l’abstenció i el nul.
Jo també soc dels que no em van deixar votar fins que vaig ser granadet i ara no abdicaré del meu dret, ni que sigui votant els menys dolents.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Sí, Galderich,ja he llegit alguna cosa sobre aquesta agrupació, la llàstima és que ara per ara no tenen manera de tenir presència més 'mediàtica'. I pot ser és millor així.

Júlia ha dit...

Alberich, mai no podem saber del cert quins són els 'menys dolents', em temo que més enllà dels extrems tot es barreja.

Les fantasies utòpiques cada vegada em convencen menys, m'he tornat molt escèptica, em sembla que val més partir de la realitat possible. Que tampoc sé ben bé quina és, vaja.

Alberich ha dit...

Júlia, per a mi , potser els "menys dolents" són aquells que no fan demagògia amb les diferències culturals i ètniques. En quan a les capacitats com a gestors, ja no m'hi poso. Al capdavall són els tècnics qui els fan la feina i aquests no es presenten.
Salutacions.

Anònim ha dit...

NOMES LAS AUTOPIES MOUENT L'HUMANITAT ...JO SOC ICARIANA,DE NEIXAMENT,I ARA QUANT L'ESCEPTICISMA ATACAR, CADA DIA MES SOBINT MIRO ENRERA...NO HAN VUI RENDIR,SOC UNA SOMMIA TRUITES.
JUGANT.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La grandesa d'esperit és un bé escàs, i la veritat és que costa molt de cultivar. D'acord amb què la política és un mirall de la nostra realitat quotidiana.

Júlia ha dit...

Tens raó, Alberich. Ara bé, poca o molta demagogia amb els temes complicats em sembla que tots en fan una mica, encara que n'hi ha que s'excedeixen.

Júlia ha dit...

Jugant, si mires enrere toparàs amb la comprovació de com van acabar aquells experiments que van començar de forma entusiasta. De tota manera jo que sóc una descreguda admiro els qui mantenen la fe en les Icàries remotes.

Júlia ha dit...

Teresa, jo sóc la primera 'criticona' però de vegades observo com funcionen les societats més properes i quotidianes, en les quals podem incidir, i ja no m'estranyo de res.

Puigcarbó ha dit...

aixó del partit dels escons en blanc està bé, ja feia temps ho demanava més no sabia que hi fosssin, però suposant que supossesim, que ja és molt suposar, si treien escons que farien, simplement no ocupar-los?

Deric ha dit...

potser, si deixessin de barallar-se i d'insultar-se entre ells donant un espectacle lamentable i comencin a parlar del que volen fer i de com ajudaran al poble, la gent tornaria a creure en els polítics

Júlia ha dit...

No ho sé, Francesc, em sembla que seria quelcom 'testimonial'.

Júlia ha dit...

Deric, no dic que no però he vist campanyes molt pitjors en temps pretèrits.