REEMISSIONS EXITOSES PER A UN ESTIU ESTRANY

 

No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals. 

Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.

No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.

He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça  va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.  

A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda.  Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes. 

Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.

PACO CANDEL, HETERODOX. UN CENTENARI

 

 

Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, avui molt diferent del de la seva infantesa. Va viure en diferents habitatges de la zona.

He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca. De fet no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que ‘no es parlés d’ell’. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal ‘La providència es diu Paco’, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.

Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional per una banda però també més acurada i completa. En ocasions ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.

Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, al menys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.

El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s'hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardo-franquisme. Tot i que trobem a més a més un ampli ventall de persones, més o menys rellevants, que van contribuir a la fama 'candeliana', potenciada pel carisma de l'escriptor. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb d’altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor. Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser.

Vaig guanyar en dues ocasions el Premi de Narrativa Francesc Candel. Després, a petició de la meva biblioteca, vaig ser jurat del mateix. Crec que les obres encara es poden presentar en català i castellà i la participació en català s’ha anat incrementant al llarg del temps. El tipus de premis, així com l’acte de lliurament, també han anat variant. Sobre la relació de Candel amb el seu barri fa anys vaig anar a un acte on hi havia l’enyorat Huertas Claveria. Aquest va incidir en què molta gent parla del ‘seu barri’ amb una bona dosi de mitificació quan, en general, ja no hi viu. No era el cas de Candel. Aquest va protestar, va aclarir que al seu barri hi estava d’allò més bé. L’escriptor rumbejava tot sovint una ironia remarcable. En una altra ocasió, en el lliurament del premi, fent referència a la modalitat de poesia va dir que ell no s’havia presentat mai a cap premi de poesia ja que si ‘no eres de la moda que agradava al jurat no tenies res a fer’.

Candel, crec, s’ha valorat més com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors ‘intel·lectuals’ mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, al menys alguns. Una vegada una persona ‘entesa’ em va criticar que Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. D’alguna manera Candel va entomar i va difondre la realitat d’una societat que estava separada en una mena de compartiments. El PSUC, amb el qual l’autor simpatitzava, va contribuir a un cert coneixement mutu però, al capdavall, la gent es va barrejar poc i encara passa una mica el mateix amb les noves onades migratòries...

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel, al seu tarannà, i es va adonar de la necessitat de 'captar' sectors humans allunyats del que en deien 'la cultureta'. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista no feia el pes a segons qui. El mateix que la seva amistat amb persones bandejades del cànon nostrat per motius diversos, com ara Tomás Salvador. 

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. He llegit que la filla vol transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. Em caldrà tornar-hi. He sentit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. 

Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet. Paco Candel ha estat apreciat de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que crèiem'.

Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial. 

En tot cas els centenaris d'escriptors, poetes, periodistes, sovint no tenen la difusió d'altres sectors. De vegades ni tan sols es fan reedicions de l'obra, tot queda molt limitat, lluny de la rellevància que mereix la celebració, amb molt poques excepcions. Esperem que no sigui el cas. En tot cas, al menys, el seu barri, encara que hagi canviat, segurament encara el 'venera', amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna. És una sort per a un barri, un poble, comptar amb una figura rellevant i popular, un bon senyal de pertinença, vaja.

EL PASSAT IMPRECÍS I EL PRESENT INEXACTE

 

Fa anys, a mitjans dels setanta, quan tot semblava en ebullició crònica, un company de feina que no tenia gaire tirada a venir a les moltes assemblees que es convocaven en aquella època, em va confessar que 'la política l'avorria', cosa que, en aquell moment, em va semblar una blasfèmia. Era una bona persona, intel·ligent, responsable i treballadora, això sí. Malauradament, i no vull generalitzar, he conegut molta progressia gandula. La teoria progre del moment assegurava, i potser era veritat, que tot era política i que si no feies política també feies política. Segurament és cert.

Jo també, actualment, fa temps que m'avorreixo amb els debats i les mogudes polítiques, nostrades i hispàniques. Hi ha un conte de Rodari en el qual unes mones asseguren que viatgen molt però el que fan és anar donant voltes en els cavallitos. I malgrat tot, de vegades, encara m'emociona una mica veure com el Parlament, el de Madrid i el nostre, acull encesos i ensopits debats sobre l'estat de la qüestió. I és que ja tinc una edat i sempre m'agrada recordar d'on venim i les moltes coses que han anat passant al llarg dels anys.

Ahir, potser algú més en va parlar, però jo tan sols vaig llegir a l'escriptor Xavier Theros, al facebook, recordant les darreres penes de mort, executades el 27 de setembre de 1975, a quatre dies gairebé de la mort del dictador. A Catalunya se'n va parlar molt, sobretot de la del Txiqui, afusellat a Collserola, el qual van acompanyar fins al final Magda Oranich i Marc Palmés, que van escriure i parlar sobre el tema, amb un dolor evident. 

Hi ha qui es plany de tot, sembla que cada dia estem pitjor, a les feines, a l'escola, tot va a mal borràs i el demà serà pitjor i no millor, com cantàvem de jovenets, convençuts de la millora prevista i de què algun dia tot canviaria. Tot va canviar i potser no va ser ben bé com esperàvem. Però amb alts i baixos avui, de moment, no tenim pena de mort ni servei militar obligatori, hi ha bones escoles públiques, metges per a tothom, i qui en té ganes pot cursar estudis universitaris. Podem llegir de franc gràcies a les moltes biblioteques i veure sèries i pelis bones amb una despesa minsa. Els més marginats laboralment, algunes capes de les moltes migracions, que son les veritables classes obreres explotades, encara no s'han organitzat a fons, no és fàcil.

Fa anys, en un campament on vaig anar a ajudar fent de monitora, una senyora hispanoamericana que hi havia portat els seus néts ens va insistir molt en la meravella que representava poder fer aquella activitat. 'En mi país amanecerían todas degolladas', ens va explicar.

La gent de la meva edat i fins i tot una mica més jove, no pas tota, és clar, sempre evoca una mena de passat idíl·lic on sembla que no mataven dones, les famílies eren estables, els infants i joves, educats, aquesta mena de bassa d'oli inexistent, impossible, que no sé d'on l'han tret. Em sobta com tothom té solucions de taulell de bar per a qualsevol cosa i com de tant en tant surt un polític més bescantat que un altre, aquestes coses es mouen enmig d'una gran visceralitat i de les simpaties o antipaties personals, més subjectives que raonades, en molts casos. El pessimisme crònic no és tan sols català o espanyol, és força universal. La política que ens preocupa és la d'aprop de casa, lluny de l'occident estable mor molta gent, es tortura i s'assassina, per no parlar dels refugiats i dels molts morts ofegats a la recerca d'esperança, i la inseguretat campa per molts indrets, però aquestes coses mereixen poc espai als telediaris i, en tot cas, aviat desapareixen de l'actualitat. 

Les moltes repeticions, com deia aquell i va recordar Huxley, fan veritats o mitges veritats. I d'això no en té la culpa interent, com tampoc de la proliferació de la pornografia, en el passat hi havia qui havia accedit al porno de petit en trobar revistes mal amagades a casa seva. Com que ens movem de forma inevitable entre contradiccions també hi ha qui creu que el progrés és lineal i que la crueltat i la violència van de baixa, en general, o sigui, a tot el mon. L'altre dia, en la tertúlia a l'entorn del 'Passeig per l'amor i la mort' algú va insistir en allò que feia tanta ràbia a Martí de Riquer, que a l'Edat Mitjana eren molt 'bèsties'. La història recreativa i tòpica també conforma imaginaris.

Quan jo era joveneta molta gent gran encara suportava de tot perquè tenia molt clar que el pitjor era una guerra. Avui hi ha qui t'insisteix en què vagis a votar perquè vam estar molts anys sense poder fer-ho. No som al millor dels mons però a molta gent del mon mundial li agradaria estar com nosaltres. De tota manera admeto que tot és fràgil i que els humans i les humanes som altament imprevisibles.

DITES QUE FAN FORTUNA I S'ESTAMPEN A LES SAMARRETES

 

El senyor Trias no serà alcalde, de moment, però s'ha fet més famós amb las seva espontània frase que amb tota la resta de debats i entrevistes destinats a promoure la seva candidatura. La frase popular, de forma inesperada, ha generat això que en diuen merchandising, amb samarretes, sobretot, però també amb d'altres coses, com ara tasses i estris diversos.

Fins i tot ha aconseguit que suposats experts especulessin als diaris i revistes oficials sobre l'origen de l'expressio, a la qual alguns atribueixen modernitat i que es pot interpretar de moltes maneres ja que, ai, els diccionaris oficials, fins ara, no n'havien fet gaire cabal. No és nou, determinat llenguatge popular ha estat ignorat pels qui menystenen allò que ignoren, parafrasejant Machado. Un dels temes més evidents sobre el fet de què els experts sovint no ho saben tot va ser el cas de la xiruca, que s'ha intentat justificar de moltes maneres. A nivell culte, però també popular, hi ha qui pensa que allò que ell o ella no ha escoltat mai és incorrecte o no existeix. I no tan sols en el camp lingüístic, ep.

Jo, de petita, i d'això fa setanta anys, havia sentit tot sovint engegar gent a que els bombessin, em semblava una expressió familiar i inofensiva, ignoro des de quina generació era una expressió vigent a la meva família. En una ocasió, en una de les primeres escoles on vaig treballar, la vaig deixar anar en una reunió del professorat i el director, un senyor seriós, català i que havia estat, crec, jesuïta, abans de formar una família convencional, em va mirar malament i em va indicar que allò era una grolleria malsonant. Vaig pensar, aleshores, el director era més gran que jo i inspirava respecte, que la frase devia tenir connotacions sexuals o aneu a saber de quina mena, però el cas és que casa meva, on em corregien coses inconvenients tot sovint, no els va semblar mai que enviar algú a que el bombessin fos res excessivament rebutjable.

A la meva família tothom era d'origen català, però, això sí, hi havia catalans de procedències diverses. Així que no sé on va sortir l'expressió en la seva forma original poble-sequina. Des que el director seriós em va cridar a l'ordre que no vaig fer-la servir amb tanta facilitat. Ara el senyor Trias, que tot just és una mica més gran que jo, va ressuscitar el tema en un moment d'empipamenta, estaria bé que ell mateix expliqués en quins origens famlliars o veïnals la va aprendre, tot i que el temps passa i s'obliden moltes coses quan, això sí, no passen a llibres convencionals i els experts de cada temporada no en fan un estudi acurat.

Hi ha moltes paraules i expressions populars del meu temps, magnífiques pel que representen sobre els poders de la creativitat popular i de la síntesi lingüística, que no han estat admeses als cabassos de les normalitzacions acadèmiques: llomillo, recader, sacatapus, cotifony.... En canvi, alguns refistolats mots catalans que es trobaven en desús s'han popularitzat, amb l'escolarització de la llengua. Per cert, trobo horrible aquesta boca amb dents que han triat per tal de defensar el català, em sembla tan o més xarona que el ninot que representa la grossa de la loteria. Però en això tot son gustos i tendències.

La samarreta, molt abaratida i fàcil d'estampar, fins i tot a nivell individual, és avui una peça de roba recurrent, vulgaritzada, a tot arreu et donen samarretes i per a qualsevol esdeveniment es fan samarretes. N'hem vistes tantes i tan diverses que qualsevol dia es muntarà un museu de la samarreta i s'hauria de fer aviat, car moltes s'obliden i ni es recorden i potser no se'n guarda cap exemplar. Jo en tenia una de crítica a les Olimpíades, no l'he tornat a veure, es veien unes butxaques buides i posava '1993'. No sé què en vaig fer. Les butxaques no es van buidar del tot però d'aquelles celebracions hem derivat a les massificacions turístiques actuals i en aquelles bugades esportives, tan magnificades, vam perdre alguns llençols importants. 

M'encanta escoltar el senyor Trias, tot i ser de bona casa rumbeja un català que m'evoca el que jo, en el passat, escoltava en l'àmbit familiar, que avui pot semblar esquitxat d'incorrecions però que resultava viu i proper. Crec que en la seva popularitat i en el fet de què sigui un senyor que cau bé a molta gent que no és pas de la seva corda, hi té molt a veure la manera de parlar, sembla molt sincer i franc i tenir ganes d'entendre's amb tothom. Aquesta és la meva percepció tot i que en el mon dels polítics no et pots fiar de les percepcions. Ni en els dels polítics ni en els dels coneguts i saludats. Per sort ha pogut conservar trets personals encisadors, de pronúncia, que avui desapareixen a causa dels serveis dels logopedes.

El mateix senyor Trias, fa poc, parlant del senyor Pujal, deia que quan algu el mira als ulls sap si menteix o no i, com a exemple, explicava que la gent del contuberni municipal no gosava mirar-lo als ulls després dels fets recents. Això pot ser així en molts casos, no diré que no, però a l'escola he conegut alumnes que em miraven als ulls amb una mena d'innocència indiscutible i mentien sense manies, d'una forma absolutament convincent. També he vist el cas contrari, criatures que es posen nervioses i no s'expliquen bé i no et miren, sembla que menteixin i, en canvi, t'estan dient la veritat.

El mateix senyor Pujol mirava als ulls molta gent, expliquen, tan si mentia com si no. Si fos tan senzill saber la veritat dels qui ens miren o no ens volen mirar tot seria, potser, més senzill. O potser més complicat, la mentida, en moltes ocasions, és un recurs gairebé imprescindible per a la convivència, la casolana, la social i la política. Desconfio dels qui diuen que no menteixen ni han mentit mai, amb els anys que tinc ja he vist coses de tots colors i gent de tota mena.

LES ANNÉES SUPER 8, ERNAUX I EL TEMPS

 

Aquest documental, d'una hora de durada, es pot trobar a Filmin i també s'ha passat a alguns cinemes com ara el Girona o el Zumzeig. David, el fill petit d'Annie Ernaux, va recuperar les filmacions en súper 8 que el seu pare va gravar entre els anys 1972 i 1981, més o menys fins que el matrimoni es va separar. Va proposar a la seva mare que escrigués un text comentant les imatges, text que podem escoltar a la pel·lícula en la veu de l'escriptora.

Després del muntatge realitzat per David Ernaux-Briot de tot plegat n'ha resultat una obra visual molt relacionada amb la literatura de la mare, ja que parla de la seva vida durant aquell espai de temps, potser amb menys contundència i llibertat que en les narracions escrites, però amb el valor afegit d'un conjunt d'imatges que van molt més enllà de la història familiar. I és que a banda del tema personal el documental ens mostra un retrat, parcial però significatiu, d'un temps i d'una classe social amb aspiracions intel·lectuals, idees d'esquerra i algunes inevitables contradiccions. 

No era freqüent comptar amb gravadores d'aquest tipus però tampoc no era una cosa estranya, depenia de les prioritats de cadascú i de les aficions, com en el cas de les màquines de retratar. Comprar-la suposava un esforç, fins i tot en famílies com la de l'escriptora. El relat elaborat per Annie Ernaux dona una dimensió diferent a un conjunt convencional de pel·lícules en les quals se'ns mostren festes familiars, moments lúdics, vacances, viatges que no defugen aspectes turístics, amb una tria de destinacions lligada als interessos i possibilitats d'una progressia de classe mitjana benestant. 

Com en els seus llibres, Annie Ernaux ens afegeix aspectes polítics, les eleccions franceses, Mitlterrand, la mort de Franco, la curiositat per països mitificats per l'esquerra, com Albania o Xile, i hi afegeix les seves aspiracions personals, escriu en secret, té una relació ambivalent amb la seva mare, s'adona de què qui filma és el seu marit, en tot moment, i que per això esdevé un absent gairebé constant. Arriba, en aquests anys, a publicar els seus dos primers llibres, el tercer, que coincideix amb del trencament, es dirà La Femme gelée. 

Coneixerem alguns canvis de domicili, fets concrets, poc coneguts per nosaltres, com ara la penúltima pena de mort a França, a l'època Pompidou. Per extrany que sembli la pena de mort es va abolir abans a Espanya que al país veí. L'estada a Espanya no defuig un fragment una mica més llarg del compte, en el qual es veu una corrida de toros. Tot i que sense excessos no pot defugir, en el cas de la visita al nostre país, el tast folklòric dels turistes convencionals. 

Les filmacions, constata l'escriptora, van deixant el tema familiar quan la família es va trencant. Els fills creixen, els paisatges esdevenen sense presència humana, l'àvia els deixa. Alguna cosa no va bé, la narradora no entra a fons en la seva intimitat però ens deixa anar pistes rellevants, la certa fredor de la seva prosa sura també en els seus comentaris. El temps passa, les il·lusions s'esberlen. La visita a un Xile optimista i esperançat dona pas a constatar com va acabar tot, quan ells ja no eren allà. Amb el pas del temps arriben les pèrdues, els morts, la vellesa, l'èxit, sempre relatiu.

La família Ernaux s'assembla a moltes famílies de l'època, de classe mitjana en ascens, també de casa nostra. Les filmacions s'han descolorit però en molts aspectes ens hi reconeixem, si, més o menys, formem part de la generació de l'escriptora. Els vestits, els temes musicals que es mencionen, els cotxes, els dogmes polítics. La família també anirà a Rússia, un destí turístic incipient, aleshores. I a indrets de la natura on s'hi està de pas, sense intenció de romandre-hi de forma permanent. 

Sense excessos, de forma aparentment plàcida, aquestes imatges colpeixen, son senzilles, poètiques, estranyes, fins i tot, en alguns moments, ja que es troben fora del context de la vida quotidiana, com la majoria dels nostres àlbums de fotografies personals. El viatge ha esdevingut avui un objecte de consum cultural, ja ho va començar a ser en aquells anys, està a l'abast de molta més gent però potser les noves generacions, que poden conèixer mon de forma diferent, gràcies als viatges d'estudis o, fins i tot, de les migracions necessàries per sobreviure amb dignitat, interpretaran el tema d'una forma molt diferent.

En algun moment, de forma inevitable i irònica, em ve al cap aquell monòleg de Capri en el qual una sogra insisteix en la necessitat cultural de viatjar: 'hem de veure mon, que no tenim conversa'. Fins i tot en els desplaçaments ben intencionats d'aquesta família hi podem percebre el poc sentit de tot plegat, cosa que en algun moment l'escriptora, d'alguna manera, comenta sense jutjar. Ernaux no és una escriptora del gust de tothom, els seus llibres no son ben bé memòries, ni novel·les, son tota una altra cosa, molt del nostre temps. Una mena de monòlegs interiors postmoderns, que tenen la seva grapa i que ens mostren aspectes de la situació de la dona de les darreres generacions amb aspiracions intel·lectuals i lligada, de grat o per força, a un mon encara convencional en procés de transformació accelerada. 

PROBLEMES INCÒMODES I VELLESES 'JOVES'

 

Aquests dies hi ha hagut protestes, a Espanya en general i Catalunya en particular, a l'entorn del tema de les residències. Les reivindicacions sobre la sanitat sovint deixen apart aquest tema i sembla que no s'han demanat massa responsabilitats sobre les morts massives que es van produir en aquests centres durant la pandèmia. Una ja es fa grandeta i temes que abans veies molt lluny de la teva vida es van apropant de forma imprudentment inesperada. 

Jo, quan era més jove, creia que a l'edat que tinc ara em retiraria a una residència d'avis, pensava que el tema estaria normalitzat i serien aquests centres llocs assequibles per a la meva butxaca, agradables i lluminosos, amb jardinets. Santa innocència. Admeto que, com en el cas de les escoles, segurament hi ha de tot, i he vist centres d'aquest tipus ben gestionats, sobretot, i em sap greu haver-ho de constatar, quan hi treballaven monges, persones que normalment no cobraven i tenien allò que en dèiem 'vocació'. Per això costa generalitzar i les informacions ens arriben de forma poc acurada, segons les nostres experiències i relacions personals.

El problema, segurament, és de diners. El sector de la cura a gent gran, a residències o als domicilis, i tan sols cal donar una ullada per on sigui, el va ocupant la gent procedent de països pobres, amb una gran majoria de dones. Dones que potser tenen al seu país gent gran que els necessita però han de venir a cuidar-nos a nosaltres. Si fos una bona feina aniria molt buscada. 

El problema de les residències no ha vingut amb la pandèmia. En algunes residències hi ha hagut violacions, assassinats... Si les afectades -les víctimes majoritàries han estat dones- fossin criatures l'alarma social hauria estat molt més escandalosa. Les escoles han millorat exponencialment en les darreres dècades però les residències crec que no. Hi ha pobles que tenen sort, compten amb una residència pròpia, amb prioritat d'ús per a la gent del poble, en molts casos. La de Batea, per exemple, és modèlica i admirable. Mentre en el tema escolar compta el lloc on vius, en el de les residències això no té cap pes. Al meu barri, quan es fan reivindicacions, ja fa temps que insisteixo en què s'han de demanar residències 'de barri', amb prioritat per als del barri, mentre sigui possible. Però la gent més jove veu tot això molt lluny i quan es reivindiquen edificis no es pensa en aquest tema i es volen altres equipaments més glamourosos.

Hi ha qui em diu que moltes famílies obliden els seus vells, que no els van a veure mai, coses així. És una manera de desplaçar la culpa institucional a les persones individuals, una tendència molt del gust de deteriminats polítics. A l'escola, fa anys, també s'actuava, de vegades, així: 'si els pares no se'n preocupen...' A sobre que tens la desgràcia de caure en una família lamentable i irresponsable resulta que a l'únic lloc on, en teoria, tothom és igual, et deixaran de banda. Crec que això ja no és així amb els infants, en general. Però a tot arreu hi ha de tot i les realitats son molt diverses.

Aquesta excusa la va donar també, fa molts anys, quan es va descobrir l'estat fatigós d'algunes residències, fins al punt de detenir-ne els directors, el president Pujol. Recordo que va dir alguna cosa com ara: 'perdonin, el primer responsable dels vells és la família'. No crec que ell deixés de banda la seva tasca política per tenir cura dels seus iaios, la veritat. Pagant sant Pere canta i algú més pobre que tu et fa la feina incòmoda.

Doncs no. En un estat de dret, democràtic a la mida de les nostres possibilitats, hi ha d'haver inspeccions, serveis públics, gent preparada i ben pagada. Amb això de la pandèmia vam saber que a un gran nombre de centres els metges hi anaven 'de uvas a peras' i encara gràcies. La vellesa és un temps estrany, vas a menys i, en canvi, es fa una mena de publicitat que dona a entendre que no ets vell, sinó gran, i que pots fer un munt de coses fins als cent anys. Coses enganyoses, que no et donen cap mena de rendiment econòmic, ep. A tot estirar son barates o gratuïtes i en molts casos de poca qualitat, tot s'ha de dir. 

En aquest tema, com en tot a la vida, l'atzar i la sort tenen un gran pes. A casa meva, els pares coneixien un senyor impresentable, bevedor, gandul i pocasolta, va tenir la sort que, de vell, va poder entrar a la residència de les Hermanites, la de l'Eixample, de la qual poca cosa queda, potser algun banc amb ceràmiques. Doncs, per l'època, al menys aleshores, funcionava molt bé i el van tractar de meravella. La vida no és justa, vaja. Quan jo estudiava magisteri vaig fer un treball amb una companya, he de dir que el tema de la vellesa ja em preocupava aleshores, i van anar a visitar aquell lloc. Em va sorprendre la poca gent amb la qual es podia parlar perquè encara tenia el cap clar. El deteriorament mental fa que la vulnerabilidad sigui molt gran.

Vam parlar amb una monja extraordinària i amb una parella de residents, ella estava prou bé però l'home no tant. Eren gent culta, de carrera, amb pocs recursos, la preocupació de la dona era que si ell moria ella hauria de compartir habitació amb una altra dona. El tema de la intimitat és important. La mateixa monja ens va explicar que els qui estaven millor eren les parelles en les quals tots dos eren vius, per això de les habitacions dobles. El treball el vam fer a partir d'un llibre molt interessant i avançat al seu temps, 'Hacia una vejez joven', del gran Mira y López (1896-1964) psicòleg i psiquiatra exiliat que, per cert, vaig trobar als encants per casualitat.

En un conte d'Atwood les masses joves ataquen residències de luxe, necessiten lloc per viure, assassinen els residents, i una parella d'avis s'escapa pels pèls. En una Europa cada dia més vella, en general, i considerant que fins i tot pots arribar als noranta en un bon estat de conservació i ser president dels Estats Units o alcalde de Barcelona en una edat provecta, el tema hauria de preocupar molt més. Semblava que la tragèdia de les residències faria reflexionar i prendre mides però nanai del Paraguai. Hi ha qui malpensa que els familiars dels morts es manifesten perquè volen calerons, en tots els col·lectius hi ha ovelles negres, no diré que no. Però conec molta més gent que estima els avis, en té cura i en fa un seguiment si per motius diversos han d'estar ingressats en algun lloc. I, per altra banda, els avis, com els infants, no son sempre innocents. Els infants encara tenen un futur imprevisible però la gent gran no sempre ha estat encisadora i bonhomiosa, això també compta, pel que fa a les relacions familiars. 

En tot cas, més enllà de circumstàncies, no entrar a fons en l'escandalós tema de les residències lamentables durant la pandèmia és una vergonya. I, sí, n'hi ha moltes que van bé, que fan el que han de fer, però de públiques n'hi ha, encara, molt poques. No hi ha la mateixa exigència social com amb les escoles bressol, per exemple, que s'han incrementat. Més enllà de la política del moment, de les picabaralles dels partits, fins i tot de la climatologia, hi ha dos problemes visibles i evidents que em preocupen més que tota la parafernàlia informativa que m'amollen les teles, la cura dels vells i velles, amb les residències com a punt important, i la gent que viu al carrer, això que ara mencionen amb un adjectiu horrible 'sensellarisme', sembla el nom d'un esport de competició. Però aquest tema el deixaré per a una altra ocasió. Miraculosament sempre, si no hi ha monges, hi ha persones voluntàries que fan una feina admirable, però no és  això, companys, no és això...

DELS VELLS EN DIREM VELLS I DE LES VELLES, VELLES

 

Parafrasejo el títol d'aquesta entrada d'una antiga frase que algú va dir durant el tardofranquisme, quan a les vagues se les titllava de tota mena de coses, conflicte laboral, conflicte col·lectiu i el que fos, amb tal de no dir huelga. Precisament va ser un polític franquista, avui força oblidat, Fernández Sordo qui, després d'haver censurat la paraula prohibida va decidir que dir les coses pel seu nom potser no era tan arriscat. En aquella època estranya vaig participar en una vaga de l'ensenyament molt llarga i distreta i, com que no existia la vaga ni estava regulada, no ens van descomptar ni un duro. Després, quan tot es va normalitzar, la gent ja no va voler fer vagues tan indefinides.

No dir les coses pel seu nom és un recurs molt utilitzat, en política, en pedagogia i en el que toqui. Neixen i creixen eufemismes a dojo i, en tot cas, sorgeixen mots en anglès, que sempre queden bé i moderns, per dir allò que ja existia i que sembli que és una cosa diferent.

Des de fa temps les paraules 'vell' i 'vella' han assolit connotacions no desitjades. Hem passat per la tercera edat, la gent gran, els avis i àvies... això d'avis, avui, està també censurat ja que no tota la gent vella és, per força, avi o àvia. Fa anys una companya de feina molt de la ceba em va amollar una teoria sobre el bon so del català, ja que vell o vellet eren paraules molt més amables que viejo o vieja. En diguem com en diguem i encara que la joventut i la maduresa s'allarguin avui més que en temps pretèrits, ens fem vells, ens agradi o no. Una de les cançons menys etèries sobre la vellesa és la del gran Cortez, que la identifica amb 'la mas dura de las dictaduras'. 

El cofoisme actual omple els prestatges mediàtics de boniques frases sobre la bellesa de la vellesa i d'altres galindaines, a la publicitat surten dames grandetes que ballen i fan el ximple, han inventat compreses per als escapaments d'orina, això sí, la publicitat tan sols hi fa referència en el cas femení, tot i que sabem que molts senyors prostàtics en fan servir. En això encara hi ha complexos, què hi farem. La cirurgia estètica ha trobat un filó en el tema d'arranjar el que es pot, que és poca cosa. 

El llenguatge sempre és trampós, les definicions no poden ser exactes ni coherents i els sinònims son aproximats. Tot i que s'ha intentat dedicar dies commemoratius a la gent gran no acaben de funcionar. A casa nostra sembla que s'ha triat el dia de Sant Joaquim i Santa Anna, però de fet ells eren, també, avis, encara que fossin uns avis una mica estranys, de la mateixa manera que fer el dia de Sant Josep dia del Pare és una raresa. Sembla que el primer intent, que encara funciona en alguns països, de dedicar un dia als vellets, va ser obra de Eva Perón, en el llunyà any 1948, en el qual també es van proclamar els Drets Humans, que encara estan per universalitzar-se del tot. Com en el cas del dia de la Mare hi ha dates i origens diferents segons l'indret. El dia primigeni, a causa d'això de la Perón, és el 28 d'agost. 

No entenc per a què serveix dedicar dies a aquestes coses però conec gent assenyada que celebra això del dia del Pare i de la Mare, els fa il·lusió. 

A un llibre terrible, Crim i càstig, es titlla la víctima, que té uns seixanta anys, de vella. Quan jo era petita moltes velletes de la meva escala, a les quals, de forma genèrica deien iaies, tenien menys de setanta anys. Duien un monyet, tenien poques dents o cap, vestien de negre i amb faldilles llargues i sabien estranyes històries del passat. Els homes vells vius eren un altre mon, encara més aleshores. En poc temps les dames d'edat avançada es van fer la permanent, es van tenyir els cabells i es van comprar batetes amb flors. Abans, millor o pitjor, sovint per causes econòmiques, la tercera edat convivia fins a la mort amb les noves generacions. Avui tot ha canviat però tampoc no cal idealitzar el passat, tot i que hi tenim una perillosa tendència.

La badoqueria respecte la vellesa, (cal dir que els homenatges a la vellesa eren habituals quan jo era petita, a les parròquies i centres diversos), s'ha mostrat un absurd quan ha arribat la pandèmia. Si els morts abandonats als centres lamentables haguessin estat criatures la cosa hauria motivat, vull pensar, molt més soroll. Ara ens afanyem en oblidar tot allò però a molts i moltes ens han passat les ganes de demanar una plaça en un centre d'aquest tipus, a banda de la pandèmia s'hi ha assassinat i violat i maltractat, per cert, i no fa tants anys vam conèixer casos horribles de residències fastigoses, privades, per cert. Hi ha de tot, suposo, però ves a saber, de vell ets fins i tot més indefens que quan ets una criatura i desvetlles menys tendresa. El gran problema de l'atenció a la gent gran és que una atenció ben feta és cara, tan sols cal veure com moltes persones, dones sobretot, que tenen cura de la gent gran, als domicilis, sovint mal pagades, o sense assegurança, son de països pobres i han de fer el que poden i troben. Hi ha poc jovent que digui que té vocació de cuidador i netejador d'avis a domicili.

Hi ha qui constata, avui, que determinades societats més tradicionals tenen cura dels vells, però això és molt matisable, de vegades és, senzillament, perquè no es pot fer una altra cosa i les famílies extenses, en un domicili, no sempre eren basses d'oli, què hi farem. Quan la dona no treballava, al menys de forma legal, oficial i remunerada, aquestes coses estaven 'arranjades', les dones, com sempre, assumien el tema, amb poques excepcions, i encara bo si es podien pagar alguna ajudeta exterior. Als rics la cosa no els afectava ni els afecta de la mateixa manera, al capdavall molts problemes, ens agradi o no, tan sols es poden solucionar amb diners.

La vida s'allarga, diuen, hi ha fins i tot qui creu que serem immortals. Mentre esperem Godot, però, tan sols cal desitjar entomar el tema amb resignació i coratge i desitjar allò que desitjaven per als parts, una horeta ben curta. Al menys han legalitzat la eutanàsia, ves. Quan dic o escric coses així hi ha qui em diu que soc pessimista, doncs, crec que no, en tot cas 'optimista ben informada'.

LA VEJEZ

Me llegará lentamente y me hallará distraído
Probablemente dormido sobre un colchón de laureles
Se instalará en el espejo, inevitable y serena
Y empezará su faena por los primeros bosquejos
Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos
Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata
Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos
Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez

Con admirable destreza, como el mejor artesano
Le ira quitando a mis manos toda su antigua firmeza

y asesorando al galeno me hará prohibir el cigarro 

porque dirán que el catarro viene ganado terreno
Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia
Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas
Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño
El reuma, que año tras año aumentará su demanda

La vejez es la antesala de lo inevitable
El último camino transitable
Ante la duda que vendrá después
La vejez es todo el equipaje de una vida
Dispuesto ante la puerta de salida
Por la que no se puede ya, volver

A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable
Tranquilo y lo más probable grande asidor de consejos
O a lo peor, por celosa me apartará de la gente
Y cortará lentamente mis pobres últimas rosas

La vejez está a la vuelta de cualquier esquina
Allí donde uno menos se imagina
Se nos presenta por primera vez
La vejez es la más dura de las dictaduras
La grave ceremonía de clausura
De lo que fue la juventud alguna vez.

Alberto Cortez

LA INDIFERÈNCIA ASSASSINA I L'ESPÈCIE HUMANA

 

De bon matí, tafanejant pel facebook, m'he ensopegat amb una sentida entrada de la gran cantant Mayte Martin, que ha escrit un dolorós plany per la mort del fotògraf René Robert, en un carrer de París, i, qui, segons les notícies que he pogut llegir, va romandre a terra durant hores, sense assistència.

Jo no sabia, ho admeto,  fins avui, qui era René Robert, un fotògraf molt valorat pels seus treballs a l'entorn del mon del flamenc. Tenia vuitanta-quatre anys. De l'existència de molta gent, professionalment coneguda i valorada però que no pertany al teu àmbit de coneixement, en saps alguna cosa quan moren, si és que els mitjans de comunicació li dediquen algun obituari, curt o llarg, però sempre puntual i apressat, en general, amb poques excepcions.

La mort del fotògraf, em temo, generarà comentaris diversos quan vagi arribant a tants mitjans de comunicació entestats a mirar-se el melic o a ressuscitar els mals de fa segles i piconar-nos amb els números pandèmics. El fotògraf havia sortit a fer un volt, va caure per motius naturals i, durant hores, ningú no en va fer cabal, malgrat que sembla que no era un indret desert, precisament. A les sis de la matinada un indigent va avisar els serveis d'urgència, però l'home ja havia entomat una hipotèrmia que li ha llevat la vida. París és una ciutat molt freda i hostil a l'hivern, malgrat els seus al·licients turístics. 

Aquests fets tristos generen sovint una rastellera de prèdiques sobre la societat actual, la solitud de l'individu urbà i tòpics d'aquest estil. Els culpables no son la gent real que va passar a prop del fotògraf, o l'evidència d'una manca de vigilància, sinó la societat moderna. He sentit sovint repetir bestieses generalistes afirmant coses com ara que si caus a terra a Barcelona, pel motiu que sigui, la gent no t'ajuda i passa de tu. En aquest cas, però, ha estat així, a París. I potser aquestes coses passin de tant en tant però sempre que, passejant per la ciutat, he vist algú amb problemes, molta gent s'hi ha acostat a ajudar-lo, s'ha estat amb ell, ha trucat al 112 i, en general, he trobat sempre més solidaritat i eficàcia que no pas indiferència. El fet de què la persona que va fer alguna cosa fos un indigent afegeix motius per a una inevitable lectura moral de tot plegat.

Un altre tema és quan la gent veu baralles, fets violents que fan por, però també hi ha qui ha rebut de valent en voler defensar alguna víctima. La literatura ens mostra molts exemples del passat en els quals es palesa aquesta natura humana que, en ocasions, fa surar la indiferència, la crueltat. Tot passava ja abans, no existeix un pretèrit en el qual la gent fos fraternal, amable, educada. Sempre hi ha hagut de tot a tot arreu. Encara més, les persones podem reaccionar de manera molt diferent al llarg de la vida. Però existeix una tendència apocalíptica a predicar sobre futurs terribles que encalçaran els nostres descendents. Davant d'aquestes perspectives seria millor fer un pacte a nivell universal i limitar de forma seriosa la descendència, però això no funciona d'aquesta manera.

Crec que és al llibre de Rebecca West La família Aubrey on la protagonista, interpel·lada per una amiga sobre el futur negre que es preveu i sobre si no li preocupa com els anirà als seus descendents, la dona respon que també hauria d'estar preocupada per la situació que van viure els seus avantpassats. El que passa és que, sobre les penes dels nostres pares i avis i els seus patiments som conscients del fet que no hi podem fer res i, en canvi, respecte del futur, volem creure que hi podem fer alguna cosa, vana pretensió. 

Un home oblidat al carrer, sota el fred de l'hivern, durant hores, encara més si no sobreviu, dol, escandalitza i inquieta. Si és una persona coneguda el fet encara té més ressò. La situació de la pandèmia va propiciar que tanta gent vella i malalta morís sola i, en molts casos, oblidada, fa relativament poc temps, i no ens vam revolucionar. La culpa no és de la societat actual, ni de les ciutats suposadament inhumanes, Víctor Català i tants altres del seu temps ens ofereixen moltes mostres d'egoisme rural, i això sense entrar en el tema de les guerres, els seus orígens i les seves conseqüències. Recordo algun cas horrible sobre, per exemple, persones atropellades més d'una vegada, sense que ningú s'aturés per no complicar-se la vida. 

La societat no és res, una excusa, una suma d'individualitats de tota mena, de persones que podem fer coses bones i no tan bones, i que en ocasions podem ser covards, indiferents o, fins i tot, generosos i solidaris. Això en l'actualitat, ahir i abans d'ahir. Un amic del fotògraf, a twitter, ha titllat la mort del fotògraf d'assassinat a causa de la indiferència. La indiferència mata molta gent cada dia, un altre tema és la impotència individual de cadascú de nosaltres davant de tants crims internacionals. La mort individual, en una ciutat suposadament civilitzada, ens inquieta molt més perquè, com diu Clark Gable a The Misfits, quan menys es mata, més dolent sembla. 

https://fr.wikipedia.org/wiki/Ren%C3%A9_Robert_(photographe)

https://tn.com.ar/internacional/2022/01/26/un-reconocido-fotografo-frances-murio-de-frio-estuvo-9-horas-tirado-en-la-calle-y-nadie-lo-asistio/

EL DIFÍCIL CAMÍ DE LA LLIBERTAT CONSCIENT

 

Fa pocs anys el nombre de directores de cinema era minoritari o residual. En pocs anys han sorgit un munt de dones joves que han sorprès amb una primera pel·lícula de gruix, interessant i ben realitzada. Veurem si el pas del temps els concedeix les oportunitats que mereixen. Libertad és una excel·lent mostra d'aquest nou cinema, fet per dones, que incideix en temes recurrents (potser tots ho son) però que ofereix una nova mirada sobre aquests temes i ens el situa en el present.

En aquesta pel·lícula hi convergeixen moltes coses, el creixement personal, la presa de consciència, l'adolescència conflictiva amb els inevitables xocs generacionals, la decadència que comporta la vellesa, la difícil amistat entre persones de classes socials molt diferents... Per damunt de tots ells i fent de fil conductor de la història ens ensopeguem amb el tema de la cura, del servei domèstic, del bonisme amb el qual gent progressista amb una certa mala consciència i, fins i tot, amb amabilitat i bones intencions, acaba per reproduir de forma subtil l'explotació dels menys afavorits.

Clara Roquet entoma el tema sense fer volar coloms, es nota que deu ser una de les seves dèries personals, tal i com ha expressat en algunes entrevistes. El servei domèstic encara és una tasca poc valorada, potser perquè, majoritàriament, ha estat a càrrec de dones. No ha assolit el valor d'un ofici, un electricista, per exemple, pot acceptar, fins i tot amb il·lusió paternal, que el seu fill faci el seu ofici, però la dona de fer feines no desitja que la filla triï aquesta feina si pot fer qualsevol altra cosa. 

En aquest cas se'ns mostra una família burgesa, benestant, però els esquemes es reprodueixen a nivells fins i tot de classe mitja baixa, tan sols cal parar l'orella sobre els comentaris sobre persones que fan la neteja o cuiden gent gran. La cura de la gent gran i dependent ha estès pels nostres carrers la imatge d'una vella o un vell acompanyats per algú, generalment una dona que pertany a les darreres onades migratòries, que, probablement, tan sols ha trobat aquest tipus de feina i que potser al seu país ha deixat fills, pares o avis. Si fos una feina tan ben pagada i còmoda com algunes persones comenten, els nois i nois de casa nostra ocuparien aquests llocs de treball. Aquell vell refrany castellà que deia 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió o pedir a quien pidió' encara és ben actual. Avui, a més a més, els nou vinguts precisen de contractes, diners i papers, i aquesta sortida sol ser la que troben més a l'abast. I encara bo si no han de treballar 'en negre'.

La pel·lícula compta amb dues protagonistes joves, excel·lents, Nicolle Garcia i Maria Morera, que és l'adolescent de casa bona. A Morera l'hem vista en alguna sèrie de televisió, impressiona la seva grapa i el seu ofici, haurem de seguir la seva trajectòria i tant de bo compti amb papers a la seva mida. Els adults conformen un conjunt de pes i, generosament, donen suport al protagonisme de les adolescents. Nora Navas i Vicky Peña son la mare i l'àvia dependent d'aquesta noia perduda en un estiu diferent, en el qual descobrirà les diferències socials, el desvetllar del sexe, la lucidesa que comporta fer-se gran i comprovar que el mon dels pares i avis no és sòlid ni perfecte. El paper de la cuidadora i serventa l'interpreta una actriu desconeguda per nosaltres, colombiana com el seu personatge, molt bona i expressiva, també cantant i moltes coses més, Carol Hurtado.

Tot i que la narració se centri en la relació de les dues noies joves i la presa de consciència del personatge de Maria Morera hi ha, encara molts més temes per a la reflexió, com ara el desarrelament que comporta, per a una persona jove, que en plena adolescència hagi de deixar el seu ambient, els seus amics i, fins i tot, el seu país, la seva cultura i els seus costums. O la fascinació juvenil i adolescent per persones de la nostra edat que provenen de mitjans culturals molt diferents però que potser, pel que fa les experiències vitals, ens donen unes quantes voltes. També hi sura la nostàlgia d'un passat que endevinem més feliç, quan aquesta àvia era, encara, un pal de paller familiar evident i la festa de final d'estiu era una realitat i no una mala còpia. Les cases d'estiueig han estat sovint protagonistes, al cinema i a la literatura. Aquesta casa on transcorre la història té, sospitem, els dies comptats, i un símbol potser una mica massa evident, és aquesta taca d'humitat que creix de forma irreversible i ens manifesta la fragilitat de la vida, fins i tot en les situacions de privilegi.

Roquet, però, no abusa de la simbologia. Ens situa en una narració plena d'humanitat en la qual som capaços de comprendre tothom, al capdavall cadascú és fill de la seva circumstància. Fa molts anys vaig llegir unes entrevistes amb esposes de polítics de la Transició. Aleshores a la política gairebé tot eren homes. Aquelles dones, la gran majoria de classe burgesa i il·lustrada, vivien a la part alta de la ciutat i tenien minyones. La mala consciència ha bandejat els termes 'serventa', 'minyona', 'dona de fer feines'. Ara son 'la noia que ens ajuda' i, en aquelles entrevistes, sorgia sovint el comentari que escalfa els ànims de la jove colombiana quan el sent, allò de 'sou com de la família'. 

De fet, a nivells diferents, a la societat occidental fins i tot la gent més desafavorida és privilegiada en alguna cosa, pot trobar menjar, aigua potable, un metge, alguna ajuda puntual. És com allò del famós poema de Calderón sobre el pobre que recollia les herbes que l'altre, un savi, llençava. Prendre consciència dels nostres privilegis, ni que siguin minsos i galdosos, no canviarà el mon però ens farà més bones persones, segurament. O així hauria de ser.

Clara Roquet, amb estudis de cinema de nivell, grapa i intel·ligència,  ha aconseguit en aquest seu primer llargmetratge explicar-nos coses que ja sabíem, d'una altra manera. Encara no som prou conscients del que representa avui, en el cinema, la mirada femenina, però aviat tindrem una bona perspectiva per a valorar la qüestió. Més enllà de què son històries que passen ara i aquí, sigui diferent amb Libertad he sentit la mateixa il·lusió esperançadora i de descobriment que vaig experimentar amb Estiu del 93. Un punt interessant de la pel·lícula és l'evocadora banda sonora tot i que jo, en el meu imaginari sentimental, el Si supieras lo que hice el tindré sempre a la memòria en la versió de la cantat Glòria. 

SANTA VACUNA DESITJADA I ELS EXHIBICIONISMES IRRESPONSABLES

 

Sempre m'ha sorprès la tendència a la vanitat que tenim els humans i que ens aboca a la fatxenderia irresponsable. Per exemple, la dèria en ensenyar pisos macos o bons cotxes a gent coneguda que, en molts casos, no té les mateixes possibilitats per accedir a bens semblants. És habitual, així mateix, presumir dels èxits acadèmics i laborals dels parents, fills i filles sobretot, davant de gent que potser no ha tingut tanta sort o, encara més, ha patit problemes diversos amb la descendència.

Aquesta tendència es manifesta des de la infantesa. Quan jo era petita hi havia una nena a l'escola que devia tenir més possibles i a qui uns parents de França regalaven caixes de colors Caran d'Ache, que ens mostrava per fer-nos dentetes, com en dèiem aleshores, perquè amb aquells llapis de colors no ens deixava pintar ni una ratlleta. De vegades ni tan sols una possible il·legalitat poc recomanable atura els presumits, hi ha qui m'explica, per exemple, que gràcies a un conegut metge el van colar a les llistes del 'seguro' o que el fill té una bona feina gràcies a l'endoll d'un saludat. 

No acabo d'entendre del tot això de les vacunes de la gent entre seixanta i seixanta-cinc anys, la majoria de la qual es va assabentar del tema pel boca-orella-watshap ja que la informació no va ser gaire transparent. El fet és que fins i tot d'aquesta franja hi ha qui no ho va saber i, de moment, s'ha quedat in albis. Una amiga de la meva edat, si fa no fa, estava segura de què els de setanta aniríem pel davant dels de seixanta però no ha estat aixi. Encara més, una aaltra amiga de cinquanta i pocs, professora de secundària, ha quedat en una mena de llimb, van vacunar el personal del centre fins arribar als de la seva edat i, paradoxalment, els de seixanta privilegiats que van tenir punxada gràcies a la famosa pàgina, li han passat al davant. Per no parlar dels de vuitanta o de noranta que no estan en residències, vaja. 

El periodista Cuní, al seu programa matinal, va mirar de contactar amb algú de Salut, per tal que expliqués una mica el tema i el desori i no hi va haver manera. I, sisplau, no em sortiu ara amb allò de què li teniu mania al Cuní i em mateu el missatger. Com és natural, els feliços vacunats d'entre seixanta i seixanta-cinc estan molt contents, ens ho expliquen a les xarxes i fins i tot han penjat fotos de l'acte de penetració viccionària al facebook i d'altres indrets, exultants de felicitat i sense meditar sobre la insolidaritat que suposen la seva alegria o les seves lloances al sistema. Jo estic vacunada, doncs el sistema funciona, 'ande yo caliente...'

El tema, a mi, de moment no em treu la son, tot arribarà, i he de dir que els polítics, tan criticats, sovint amb raó, donades les circumstàncies, s'han trobat amb un bon problema afegit, amb això del virus, facin el que facin hi haurà sectors descontents, protestes i la resta. Aquí, a casa nostra, l'espectacle mediàtic dels polítics nostrats és lamentable, sobretot per la manca de visió de la realitat, semblen viure en un univers paral·lel, la veritat. De tota manera no m'agrada criticar una feina que jo mai no faria, i això ja em ve del temps en el qual criticàvem els directors o directores de les escoles sense tenir cap intenció d'implicar-nos en un càrrec semblant.

Sovint surt algun expert del camp de la sagrada ciència per dir-nos quatre obvietats que podria dir la veïna sense haver estudiat tant. Encara més, si després es contradiu resulta que la ciència ja ho té, això, assaig i error, és el mètode. De fet és, més o menys, com el que fan els polítics. O potser és que tot és política, com deien durant la meva joventut: ètica, estètica i política, tot relacionat. Les tres coses, avui, es troben en crisi i costa definir-les.

Mentrestant, al menys que no ens ofereixen bucles amb punxadetes agressives a cada moment, per la tele i enfocades en primer pla, l'agulla cada dia la veig més llarga. El sadisme i el morbo amb excuses mèdiques i informatives ja em preocupa una mica, la veritat. Com l'afició als crims i malvestats, reals o de ficció. 

No em feu cas, escric des del ressentiment mesquí de la gent no-vacunada-encara.

UNA DAMA DE CATEGORIA

UNA SENYORA DE BARCELONA
Elvira Elias
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019

Una senyora de Barcelona és la història d’Emília Cornet i Palau (1881-1976), explicada per ella mateixa. Emília Cornet va ser l’esposa del pintor, dibuixant i crític d’art Feliu Elias i Bracons (1878-1948). Elvira Elias (1917-2016), filla de tots dos va ser una il·lustradora, escriptora de llibres infantils i de cançoners. La vida de tota la família, una família benestant, burgesa, culta i feliç, es va veure trasbalsada per la tragèdia de la Guerra Civil. Elvira Elias va tenir cura de la seva mare, vídua, durant molts anys i, com explica al pròleg del llibre, va demanar-li, en complir aquesta noranta anys, que li dictés els records de la seva vida. El títol del llibre, manllevat de Josep Pla, va ser triat per Emília Cornet, ja que Pla va ser un gran admirador de Feliu Elias.

El llibre ens mostra la història d’una noia intel·ligent, en una bona situació social i econòmica, però limitada al marc estret que condicionava la vida de les noies joves de l’època. La perspectiva era casar-se amb algú del seu cercle. Emília Cornet ho va fer així però el seu marit era un artista, en el sentit més extens de la paraula. Un artista progressista, catalanista, compromès amb el seu temps, amb un doll de relacions interessants i enriquidores. Van tenir tres fills i els van donar una educació el més oberta i moderna possible, considerant les circumstàncies. L’ebullició del catalanisme es va veure escapçat per la dictadura de Primo de Rivera primer i, després, per la Guerra Civil.

Feliu Elies, que havia denunciat els excessos de certs sectors de la FAI, va haver de fugir, aconsellat per Ventura Gasol, però va poder tornar després dels Fets de Maig. I va haver de tornar a fugir en acabar la guerra civil, amb la filla petita. L’estada en un camp de concentració francès, durant un any i mig, i les penes passades van fer minvar la seva salut. Va poder retornar a Catalunya però tot era molt diferent, malgrat que la bondat personal i la vàlua artística havien fet que tingués molts amics que li van donar el suport que van poder. Va morir l'any que jo vaig néixer.

Més enllà d’un marit i pare tan brillants el llibre incideix, sobretot, en la persona d’Emília Cornet, que ens explica, en primera persona, com era aquell seu mon juvenil, aquella Barcelona que es transformava tan de pressa, com va anar obrint-se a experiències com ara una estada a París, forçada, però assumida amb entusiasme. Els fills, la família, els fets tràgics de la història i els bons moments, les mesquineses d’unes classes socials privilegiades i ràncies, carinclones i reprimides en molts aspectes, tot conflueix en una mena de recerca de llibertat, d’horitzons, i, sense arribar al trencament, Emília Cornet va esdevenint una dona lliure. 

La narradora se'ns mostra com una dona oberta, generosa, que parla amb respecte però també amb humor de tothom, com, per exemple, de l’imprescindible servei que tenia la gent ben situada, cambreres, cuineres, mainaderes. Estableix una sòlida amistat amb una d’aquestes minyones, els agraeix de forma sincera l’ajuda i la llibertat que li van proporcionar i, sense criticar a fons la seva classe social en sap veure la mesquinesa. Pel llibre desfilen un munt de personatges diversos, d’aquella època, artistes, escriptors, polítics... 

Les memòries d’Emília Cornet son sempre amables, tendres, respectuoses amb tothom, amb alguns trets de simpàtica ironia. És aquest un llibre deliciós, senzill en la seva grandesa, que ens ajuda conformar una mica més la imatge d’aquella Barcelona d’abans de la guerra, però també de la de després, la de la llarga postguerra i la difícil represa cultural. Ser una dona no era gens fàcil, ni tan sols per a les noies de casa bona. 

He escrit sobre Feliu i Elvira Elias en diferents ocasions. No entenc com un personatge immens com aquest artista polifacètic i genial no és més conegut i valorat. Pocs quadres seus son al nostre abast, però quan tot sovint m'aturo davant del parell d'obres remarcables que té al MNAC sempre em torno a sorprendre. Va ser humorista, ninotaire, crític d'art, catalanista, republicà, va ser encalçat per moltes bandes però va aconseguir el respecte de gent molt diferent. Va col·laborar en publicacions diverses, una de les quals l'emblemàtic PAPITU. Emília Cornet el menciona sempre amb un dels seus heterònims, APA, i en llegir aquest llibre he sabut que un altre, Joan Sacs, provenia de la seva afició wagneriana ja que aquest és un dels grans personatges dels Mestres Cantaires de Núremberg.

Vaig saber qui era Feliu Elias gràcies al Poble-sec, a la impagable biografia, catàleg de l'obra inclòs, que va fer del pintor Simó Gómez Polo, poble-sequí il·lustre i mític. És un d'aquells llibres que va molt més enllà del seu argument central, traspua ironia i intel·ligència. Elias, per encàrrec de la Junta de Museus, va escriure més biografies de pintors, però jo diria que la de Simó Gómez Polo és la millor. Elvira Elias, il·lustradora i escriptora de contes i cançoners infantils, va viure molts anys, com la seva mare. Era tot un personatge molt estimat a Arenys de Mar, vila amb la qual tenia moltes vinculacions. Vaig trigar a saber, així mateix, que era l'autora dels bellíssims dibuixos de molts d'aquells llibres de Rondalles catalanes, unes de les poques publicacions en català que teníem a l'abast, durant la meva infantesa.

Altres entrades al meu blog sobre Feliu i Elvira Elias:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/barrets-nous-i-vells-artistes-feliu.html

ARXIPÈLAGS SIMBÒLICS

Philippe Claudel, escriptor i cineasta francès nascut a prop de Nancy, l'any 1962, ha esdevingut un autor d'èxit i reconegut. No tots els seus llibres ens han arribat traduïts i, si es pot, cal acostar-se a les versions originals d'aquest autor.  A L'arxipèlag del Gos, com en d'altres novel·les seves, ens immergeix en una geografia metafòrica, els personatges també son arquetips i els bateja amb noms com ara L'Alcalde, El Professor, La Vella, El Capellà... amb algunes excepcions molt significatives.

L'argument grinyola en algun moment i la història no resulta del tot rodona, passava una mica el mateix a Ànimes grises, però això és del menys. Que hi hagi morts, misteris i traïdories ha propiciat que, com sol passar avui, de forma abusiva, s'etiqueti el llibre, en part, com a thriller. Em temo que al final hi haurà poca cosa que no sigui novel·la d'enjòlit, vaja. 

Claudel beu en moltes fons i l'esquema del llibre pot semblar poc original, ens remet a èxits del passat, com ara a aquell Enemic del Poble ibsenià o al Crist de Nou crucificat, un clàssic de la meva joventut reeditat no fa gaire, per cert. Un fet inesperat sacseja una comunitat tancada, rància, endarrerida i poruga. En aquest cas el fet és ben actual, l'arribada de tres cadàvers d'estrangers a la platja d'aquesta illa metafòrica. Un perill, a més a més del del volcà, per a l'estabilitat sòrdida dels seus habitats, esperançats amb un futur i eteri turisme impossible.

L'actitud de les forces vives, exemplificades en els poders tradicionals de les comunitats, serà amagar el tema. Però el foraster acollit amb reticències, l'intel·lectual bonhomiós i responsable, no hi estarà d'acord. Caldrà neutralitzar-lo amb una acusació greu i sacrificar-lo pel suposat bé comú. És clar que les coses no son tan senzilles i pot ser que la presència dels ofegats acabi per arribar a l'eixida de casa.

L'originalitat de l'escriptor francès rau en què sap denunciar i inquietar, a l'entorn dels mal de la humanitat, a nivell col·lectiu i individual, sense fer pamflets i escrivint molt bé. Els problemes de l'ànima humana persisteixen i es repeteixen, però mai no són ben bé iguals, la gent canvia i les circumstàncies, també. L'evolució moral, que jo vull creure que existeix, va molt lenta i té alts i baixos. La grapa de l'autor és que inserint els fets en un espai imaginari el podem reconèixer i identificar sense  problemes, aquesta illa pot ser un barri, un poble, un país o un partit polític. Les misèries existeixen però tan sols es fan evidents quan convenen i es poden tergiversar, en profit dels qui manen.

L'Arxipèlag del Gos és una mena de faula moral ben intencionada, malauradament les denúncies intel·lectuals no han fet mai el forat esperat en el conjunt de la societat, de què serveix sensibilitzar-se sobre un tema si no hi pots fer gaire cosa, de forma directa? Tot i amb això calen escriptors i escriptores com Claudel que mirin una mica més enllà del seu melic, això sí. I que escriguin bé, per descomptat.

FEMINISME, FEMINISMES, COSTUMS I DÈRIES

Ahir, com era d'esperar, el debat de Tot Història, sobre el llibre de Mary Beard que comentava en un post anterior, va ser mogut i viu. En el camp del feminisme  resulta inevitable recórrer en ocasions als tòpics i prejudicis que anem arrossegant des de fa anys i panys. Hi ha qui es declara no feminista perquè interpreta que feminisme s'oposa a masclisme, un error. De feminismes n'hi ha de moltes menes tot i que comparteixin un tret comú,  tan sols cal  llegir diccionaris i enciclopèdies per tal de meditar sobre la seva definició més habitual, segons la qual es tracta d'un conjunt heterogeni de moviments polítics, culturals, econòmics i socials, que té com a objectiu la recerca de la igualtat de drets entre homes i dones i l'eliminació de la dominació i violència dels homes sobre les dones, així com els rols socials, segons el gènere.

Crec que poca gent amb dos dits de front i democràtica podria titllar-se, doncs,  de no-feminista, però  hi ha qui ho afirma ja que confon el terme amb un radicalisme que, en ocasions, quan sol passar en temps de reivindicacions pendents, arriba a incomodar per la seva radicalitat. Sobre tot plegat hi ha molta cosa escrita, filmada i comentada. Hi ha qui vol creure, així mateix, que la història de la humanitat és progressiva, anem  sempre millorant, una fal·làcia. Les guerres i disbarats del segle XX, en molts aspectes, han superat les anteriors i mai no estem vacunats en contra de la tragèdia col·lectiva. Qui podia pensar que en un país amb tanta cultura com Alemanya sorgiria un Hitler i seria seguit per un munt de gent? Qui podia, a Espanya, en aquells anys trenta amb tantes esperances, pensar que acabaríem amb una dictadura de quaranta anys?

Jo crec que el moviment feminista ha revifat darrerament perquè s'havien fet inquietants passes enrere, que crec que encara cuegen. Un símptoma és el vestir, el retorn a cotilles simbòliques, com aquests talons impossibles que llueixen moltes dones, fins i tot quan fan feines serioses, i contra els quals va escriure sovint Mercè Piqueras al seu blog 'La lectora corrent'. A la pel·lícula VICE, que també comentava en un altre post, Lynn Cheney ha de substituir el seu marit en un míting electoral, ja que ell ha tingut un infart. Una de les seves frases contundents, molt aplaudida a la seva circumscripció electoral, explica que nord enllà, on la gent és més esquerranosa, les dones  cremen els sostenidors, però que ella se'ls posa, ja que és una dona de veritat. Cheney va ser un poder inquietant a l'ombra del poder aparent però la seva dona va ser una ombra a l'ombra. Era, és, una dona intel·ligent, preparada, activa i ambiciosa. Això sí, de dretes, en el sentit més profund de la paraula. Que no vol dir, avui, que es relegui la dona a un paper passiu, d'àngel de la llar, per cert. La filla gran de Cheney està ficada a fons en el mon de la política i segueix l'estela del papa, amb èxit.

Les que cremaven els sostenidors eren les dones dels seixanta, dels setanta. Però després els sostenidor van tornar, més encotillats i incòmodes que els anteriors, fins i tot. I com que allò que és moda no incomoda se'ls va posar la dreta i l'esquerra, el mateix que els talons impossibles. Dones molt feministes, àdhuc radicals, extremaven la seva aparença femenina com una manera de protestar, també. Em costa d'entendre, però és així. I ahir, en comentar aquest tema, algú, una dona, em va comentar que persones com Lídia Falcón anaven maquillades i amb talonassos. El mateix, afegeixo, que Carmen Alborch, a qui vaig admirar molt i que estic rellegint. Està molt bé disfressar-se de senyora de bon veure, ep, però depèn del moment i, en tot cas, jo crec que la moda reflecteix el moment històric i esdevé un símptoma.

La Revolució Francesa va propiciar una moda alliberadora, la moda imperi. Però amb el retorn a l'ordre van venir els mirinyacs, les cotilles i les crinolines. A l'escola és molt més còmode, pels infants, anar amb el cabell curt, però la  gran majoria de nenes i adolescents van amb cabelleres llargues, tan sols cal observar la realitat. Els anys vint, que també van representar un cert alliberament, van posar de moda el cabell curt, la moda a le garçon, que deien. La moda és tota una curiositat, allò que havíem vist lleig ho veiem bonic i a l'inrevés. El negoci ens fa passar garses per perdius i bous per bèstia grossa, vaja. Descartes ja es preguntava si  es podia estar segur de res quan en un tema tan banal com la moda es canviava d'opinió amb facilitat. En el seu temps la moda estava restringida a les classes altes, avui tot arriba a tot arreu, encara que sigui en versió econòmica.

A la tertúlia va sorgir la veu, sàvia i interessant, d'un dissident, un home jove, que ens va recordar dades terribles, com ara que el noranta-cinc per cent  de morts en accidents laborals afecten els homes, i que va incidir en coses com ara que si les dones, en el nostre mon occidental, tenen menys llocs de poder o es dediquen a feines relacionades amb això que ara en diuen la cura és perquè no  tenen tant d'interès en el poder o perquè, de forma biològica,  tenen tirada a determinades tasques. És així, no ho negaré, hi ha casos per a tots els gustos. No és obligatori estudiar  robòtica ni jugar amb camions ni anar a futbol, si ets una nena, A l'escola, sobretot en els primers nivells, s'insisteix força en el tema igualitari, de vegades forçant una mica la situació, però la realitat és que existeixen aquestes tendències. 

Pel que fa als accidents laborals, l'explicació és que es donen, majoritàriament, en sectors on treballen més homes i que sovint per a les dones tenen poc interès, com ara la construcció. I el nombre de dones mortes en accident laboral s'ha anat incrementant, en els darrers anys. També els homes tenen més addiccions i és  evident que el gruix del comportament violent també afecta els homes, molt més que no pas a les dones. O coses com la pederàstia es donen més en els homes, i no tan sols en els sectors educatius religiosos, el vuitanta per cent d'agressions sexuals a infants es produeixen a les llars, a les famílies. 

Hem viscut en un mon on tot s'atribuïa a l'educació i a la cultura però avui hem d'admetre que hi ha temes genètics i biològics. Tot pesa i entre tot plegat es fa una mena de garbuix. Les coses no son gens senzilles i els debats, per això mateix, son llargs, complexos i sense solució. La incorporació de la dona al mon actiu i a l'educació, en el mon occidental, però, ha crescut de forma progressiva i imparable. I fins i tot en mons que ens son més llunyans i menys democràtics es percep un canvi i un procés de presa de consciència important. 

És clar que cal, de tant en tant, meditar en tot plegat i admetre que allò que ens podia semblar normal i natural no ho és tant. Per exemple, la feina de mestre, quan els nens i nenes, en la nostra societat, estudiaven per separat, els nens tenien un professor i les nenes una senyoreta. Quan les escoles es van fer mixtes, de forma progressiva, els homes van anar abandonant el sector. La professió de mestre no tenia prestigi i hem arribat al fet de què les escoles de primària, un lloc on es congrien prejudicis diversos, no tant amb allò que s'ensenya com amb allò que es viu, compten amb una gran majoria de dones mestres. Això sembla no preocupar gaire. 

S'insisteix sovint, i em sembla molt bé, en què s'ha de fomentar l'accés de les noies a estudis tècnics, científics, però en cap moment es fan campanyes per fomentar l'accés dels nois a l'educació infantil i primària, a la recerca d'una paritat que seria molt saludable. A les escoles n'hi ha molt pocs, d'homes, sovint un d'ells és el professor de gimnàstica, per cert. Per molt que l'escola fomenti el tracte d'igualtat, que em consta que ho fa, el mirall professional evidencia que aquella és una feina de senyores. La medicina va pel mateix camí, per cert, al menys en algunes especialitats. Avui la feina de mestre no està pas tan mal pagada, en comparació amb d'altres. En el temps de l'EGB molts homes es concentraven a la segona etapa i molts es van passar a secundària obligatòria, quan va canviar el pla d'estudis. La percepció  de l'educació és que quan més grans son els alumnes més importància tens, vaja. Allò del cos únic d'ensenyants, com tantes coses, ha quedat en el llimb de les reivindicacions oblidades. 

Un altre sector feminitzat és, encara, la neteja. No existeix una formació professional seriosa que prepari per a fer feines de forma acurada quan es un treball comparable, crec jo, al d'un electricista, al menys. Per sort, finalment, alguns sectors han aconseguit organitzar-se, i em resulta admirable el moviment de les Kellys. És clar que ahir també es va parlar de què les neteges especialitzades,  aquestes que fan que s'hagi d'anar penjat netejant vidres, les fan senyors. No diré que no. Els motius son diversos, no tothom ho ha de fer tot i les feines perilloses s'han de controlar i millorar, per tal que les morts en accident laboral, tot i que s'han anat reduint, no siguin tan escandaloses. Un altre tema seria veure, avui, la procedència de molta gent que  treballa en sectors de risc, la construcció i la neteja son d'aquelles feines que acostumen a fer les persones que acaben d'arribar.