24.11.10

Gabriel Alomar, en el futur que ja és passat

Per casualitat m'he ensopegat amb aquest poema de Gabriel Alomar, poeta, prosista, polític i moltes coses més, que prediu un futur en el qual una vella explica el passat a la néta, talment com si fos una rondalla. L'estiu de l'any que ve farà seixanta anys de la seva mort a El Caire, l'any 1941, a l'exili. Si ja tenim una tendència malaltissa a l'oblit, amb els autors que són valencians o de les Illes la cosa encara és més greu. Alomar va viure intensament els anys excitants d'abans de la guerra civil i la República. Expliquen que el retorn de les seves restes, en plena transició, a Mallorca, va ser rebut per molta menys gent de l'esperada. Tot i amb això la majoria recordem algun dels seus poemes cantats per Maria del Mar Bonet, potser fins i tot sense saber-ne l'autoria: Jo escric al vent aqueixa estrofa alada...

La nena era gentil i la vella era noble.
En els ulls de l'infant brillava el pervenir.
L'àvia baixava el front, gràvid del vell sofrir,
on moria el passat llunyà de tot un poble.

La muntanya era un bosc poblat d'estàtues blanques.
La ciutat i la mar nedaven dins claror.
La velleta i l'infant, sota un dosser de branques,
eren un alt moment de transfiguració.

La vella, alçant al cel les profètiques mans,
suscitava a l'entorn les ombres divagants
qui encenien sos ulls d'una terror estranya...

Passà entre el cabell ros la mà, calmosament
i ungint del propi foc l'infantil pensament,
digué: -Temps era temps, que en aquesta muntaya...

Gabriel Alomar  (Montjuïc, 1970 de 'La pietat futura')





Estrofa al vent


Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.


Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.


I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.


I eternament la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

7 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

No habia cantat alguna cosa d'ell Maria del Mar Bonet?. la veritat és que em resulta desconegut. Ah! amb el teu permis i el d'ell m'apropipo degudament el poema per demà a Anoarra. Gràcies!

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, precisament cantava el poema del qual reprodueixo un vers, entre d'altres:

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada...

Júlia ha dit...

El meu permís el tens, el del poeta no n'estic tan segura, he, he.

Anònim ha dit...

D'on procedeix aquest poema? Sembla que no figura en cap recull poètic d'Alomar.

Pere ha dit...

Em podríeu dir on es va publicar aquest poema de Gabriel Alomar (La pietat futura)? La data 1970 és correcta? Gràcies.

Pere Rosselló Bover

Júlia ha dit...

Hola, Pere, el poema el vaig trobar al recull 'Antologia Lírica de Barcelona (Torrell de Reus, Barcelona, 1950). La data de 1970 no fa referència a la publicació del poema sinó que forma part del títol en el qual el poeta parla d'un possible futur encara molt llunya en el moment en el qual escriu el poema. Espero haver-vos estat útil. Ignoro si es pot trobar en algun altre recull d'Alomar.

Júlia ha dit...

O sigui, el títol del poema és 'Montjuïc 1970'.