Festejava el jovent quan la nit era encesa
A la plaça major del poble inexistent.
Era un somni tan sols aquell ball estrident
Però viu i real com la meva tristesa.
Va venir un ballador i em va donar la mà,
Abraçats vam dansar fins a la matinada.
Em va deixar a les mans pols de vinya daurada,
Per més que l’imagino, ja no el puc recordar.
El poble avui no és res, estiueig d’estrangers,
Cases sense habitants, camins sense ramats,
I un fulletó il·lustrat de viatges barats.
Han empedrat amb plàstic els enfangats carrers,
La plaça ja fa temps que no acull envelats
I un museu del pagès acull els forasters.
2 comentaris:
Uf, final més que contundent!
Òndia, ara m'adono que l'he posat al blog que no era, bé, el deixo.
Publica un comentari a l'entrada