15.11.10

Zhivago torna!







El mateix any 1965 en el qual s'estrenava El doctor Zhivago,  versió molt lliure i reduïda del llibre de Pasternak, un autor aleshores jove, Jesús Torbado, guanyava el premi Alfaguara amb un llibre que era la història d'una sèrie de desenganys, de la pèrdua de la innocència i una crida a l'individualisme inconformista. Torbado no va patir tant com Pasternak però el seu llibre no va agradar a diferents sectors, cosa que, em sembla, va perjudicar la difusió de la seva producció posterior.


Les corrupcions de Torbado eren, en realitat, tot un seguit de desencants, en constatar la fragilitat dels ideals i les doctrines. La nostra generació es va desenganyar dels contes històrics i religiosos de la infantesa (que la cuna del hombre la mecen con cuentos, escrivia León Felipe) per caure en el parany dels contes polítics dels experts i dels líders nous. Pasternak va ser criticat, com d'altres autors russos a casa nostra, per una part de la progresia antifranquista que creia que intentar ésser objectiu era fer el joc al govern dictatorial. Pasternak havia estat un jove del règim i malgrat haver escrit molta més poesia que prosa, com el seu famós protagonista, aquí els no-iniciats vam saber de la seva existència a causa d'una novel·la i d'un Nobel concedit enmig de la guerra freda, al qual el van obligar a renunciar.


Més endavant el vam conèixer millor gràcies a una pel·lícula, rodada en gran part a Espanya, que els seus descendents consideren un melodrama edulcorat. Jo crec que, tot i la càrrega romàntica afegida, és una bona pel·lícula, d'aquelles que guanyen amb el temps, tot i que es tracta de quelcom molt diferent de la novel·la original. La novel·la original, lenta i una mica feixuga, em va arribar poc després de la pel·lícula, una amiga lletraferida de la feina me la va passar en català, era una època en la qual s'intentava que en català sortissin títols significatius, importants i d'actualitat.


Sembla ser que totes les traduccions de la novel·la, fins ara, i com deu haver passat amb tants grans títols escrits en idiomes llunyans, ens havien arribat passades per garbells d'idiomes majoritaris més propers. El fill, la jove i un besnéta de Pasternak han vingut a Espanya per promocionar-ne una versió recent, molt més acurada. Em pregunto quantes vegades ens han fet passar  bou per bèstia grossa, pel que fa a les traduccions. Una bona política de traduccions és cara i demana temps, paciència i un sou digne per a l'esforçat traductor del present que ha de demostrar, això sí, una comptència reeixida en els dos idiomes en contacte. 


Millor o pitjor traduït, cosa que jo no era capaç de valorar, recordo que el llibre em va impressionar molt. La història de Pasternak, que en la meva infantesa havia sortit força als diaris, en un context anticomunista evident, mostrava un home trasbalsat i maltractat pel seu propi país. Vam pensar que s'exagerava, però resulta que tot allò era cert, quines coses. El fill de Pasternak creu que el càncer que va matar al seu pare el va provocar el maltractament al qual el van sotmetre, més psíquic i social que no pas físic, tallant-li els mitjans de vida i l'accés a sectors del món intel·lectual soviètic. Pitjor ho va passar Alexander Solzhenitsin, encara que aquest, que va viure molts més anys, va poder acceptar el Nobel el 1970, quan fins i tot per la URSS corrien aires de renovació i va poder també veure com els poders públics que rumbegen oportunisme cultural quan cal, li feien moltes reverències.


Mentre el franquisme demonitzava el comunisme, la progressia filocomunista de la meva joventut ens pintava Rússia i Cuba com una mena de paradissos socials i solidaris, terres de l'home nou, dels quals a Espanya ens n'explicaven molt poca cosa i de forma tendenciosa, cosa que també tenia una part de veritat. En confiança, fins i tot els comunistes més convençuts, van haver d'admetre l'ombrívola realitat de tot plegat. Solé Tura va venir espantat de Rumania i una coneguda em va confessar que en el seu viatge a Rússia havia vist coses molt lletges però que no s'havien d'explicar tal i com estaven les coses. El mateix pel que fa a Cuba, petit país del qual se n'explicaven meravelles. En el meu cas, meravelles educatives, que vaig sentir explicar a Rosa Sensat, sense cap mena de vergonya, per part de persones molt addictes a un comunisme sense fisures. Per no parlar d'Albània...


Es cau sovint en el parany de creure que explicar les veritats que enfosqueixen els nostres no està bé i que cal callar o donar mil explicacions subtils. El cas de la guerra civil és paradigmàtic d'aquesta manera de fer. Els pecats dels capellans no invaliden un missatge cristià seriós, el mateix que la perversa praxi comunista o anarquista no invalida unes idees que van néixer amarades de bones intencions. També sovint s'oblida que hi havia un antifranquisme molt lluitador, això sí, però poc democràtic i molt dictatorial.


Pasternak havia estat absolt per Stalin, expliquen que aquest va dir que el deixessin estar ja que de fet vivia als núvols. Els núvols poètics van acabar per esdevenir amenaçadors i tempestuosos. L'acudit que penjo va tenir molt d'èxit a l'època, fins i tot va guanyar un Pulitzer l'any 1958, es veu Pasternak tallant llenya a Sibèria i comentant a una altre presoner: -Jo he guanyat un Nobel. Quin ha estat el vostre crim?


El doctor Zhivago es va publicar en italià i rus; la publicació en rus, segons expliquen, va protagonitzar una història rocambolesca, en la qual van intervenir la CIA (sempre hi havia la CIA darrera de tots els disidents comunistes, fins i tot es deia que Víctor Alba era de la CIA) i els serveis secrets britànics. Van fer desviar un avió cap a Malta, amb l'original, i allà el van fotocopiar full per full. Hi ha una altra versió que explica que va ser l'amic de Pasternak, Isaiah Berlin, qui va poder treure l'original del país i portar-lo a Feltrinelli, que el va publicar amb gran èxit. A Rússia no la van poder llegir fins trenta anys després, el 1988, al menys de forma oficial. La història de la renúncia al premi Nobel per part de l'escriptor, a causa de les moltes pressions polítiques i de les amenaces, és ben coneguda. Van estar a punt d'expulsar-lo del país i ell mateix va pensar en exiliar-se però finalment va romandre a la seva terra fins a la mort, el 1960, als setanta anys. Havia estat a punt de suicidar-se davant dels insults indiscriminats que li havien dedicat i de l'angoixa davant d'una situació fràgil i molt feble.


En aquests casos no és la pressió o la crueltat del poder allò que més fereix, sinó el menyspreu popular, el silenci dels amics, l'abandonament fins i tot dels familiars. Les caceres de bruixes no venien directament de la Inquisició, així com moltes detencions del temps de la guerra i de la postguerra no les efectuaven, d'entrada, els qui manaven ni a molts jueus els anava a buscar de forma directa la Gestapo. Són sovint els veïns i els coneguts, els rivals i els envejosos, tot un conjunt de temibles i anònimes ombres, els qui fan mèrits de forma convençuda a favor de qui mana o, senzillament, per malícia o fanatisme. Cal acceptar la natura humana i prendre mesures de control quan es volen posar en pràctica determinades utopies. I no entro en els canvis de camisa, un dels més cruels amb Pasternak va ser el senyor Kruschev, que després protagonitzaria una mena d'apertura més feble que l'esperit del 12 de febrer.

Una de les poques coses que recordo del llibre és un fragment en el qual Zhivago defensa la vaga en el cas dels obrers, però no en el cas de metges o mestres, amb una argumentació tan raonada i contundent que hauria de ser matèria d'estudi sindical. En tot cas serà un bon moment per rellegir el llibre, tant de bo en poguéssim esperar una traducció directa al català. Avui amb tanta gent de tot arreu no costaria trobar algun traductor que dominés les dues llengües amb rigor, em sembla. També em sembla, però, que hi ha d'altres prioritats electorals, ara per ara. Si algun candidat ho posa en el programa reconsideraré el meu humil vot i fins i tot li faré una mica de campanya desacomplexada.

En tot cas, la nostra joventut i la nostra memòria sentimental, més enllà de foscos afers  polítics, sempre aniran lligades a aquell romàntic Tema de Lara que tant i tant vam ballar, als ulls blaus de Julie Christie, al bigoti glaçat d'Omar Sharif i a aquells boscos russo-sorians tan impressionants i evocadors.




La poesía


Poesía, te voy a jurar
y termino, estoy ronco:
tú no eres el habla melosa,
tú eres el estío en tercera clase,
tú eres arrabal, y no estribillo.


Tú eres asfixiante como mayo, Yámskaya,*
un reducto nocturno de Shevardino,*
en el que lanzan gemidos las nubes,
marchándose luego por lados distintos.


Y, doblándose en la espiral de las vías
-no el estribillo, sino el arrabal-,
se arrastran de las estaciones a sus casas,
no cantando, sino estupefactos.


Los restos de la lluvia manchan los racimos
y largo rato, hasta la aurora,
desgranan acrósticos en todos los techos,
lanzando burbujas con rima sonora.


¡Poesía, si debajo del grifo tienes
una perogrullada, vacía, cual cubo de zinc,
que siga, no obstante, fluyendo tu chorro!
¡Puesto tienes debajo el cuaderno: fluye, pues!


1922


* Yámskaya: nombre de varias calles de Moscú.
*Shevardino: reducto del campo de batalla de Borodinó. (Nota del traductor.)


Versión de César Astor





Per cert, i fent referència a Torbado, s'ha reeditat també el llibre Los topos, un impressionant document que va escriure en col·laboració amb Manuel Leguineche sobre persones que havien passat trenta anys amagades a causa del resultat de la guerra civil.

12 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

Tot i que com passa sovint és impossible dur una novela tan extensa al cinema, la pel·lícula en aquells temps ( no se si la tornés a veure ara ) em va agradar.
Quana Solsetiszyn recordo haver llegir a la mili Archipiélago Gulag que em va impressionar fortament. D'aquella época recordo una novel·la que em va agradar molt Las cárceles del alma" de Lajos Zilahy però aquest escriptor em sembla era hongarés.

Júlia ha dit...

Francesc, jo l'he vist alguna vegada per la tele, i tot i que per la tele perd molt, m'ha agradat encara més potser que la primera vegada. Lajos Zilahy també és un gran autor que s'està recuperant.

Anònim ha dit...

DIA DE NADAL,CINEMA NOVETATS....PRIMERA CITA AMB UN ADVOCAT,AMIC DE CASA,FEIA TEMPS QUE EL CONEIXIA,JO HI VAIG ANAR AMB ELS MEUS COSINS....."DOCTOR ZHIVAGO"....TRENTA ANYS DE VIDA EN COMU D'AQUELL DIA ENÇA,NOMES LA MORT VA TRENCAR LA NOSTRE HISTORIA.....QUANTS RECORDS.
ES SAN PAU DEL CAMP.
JUGANT...

Ramon ha dit...

La lectura dels teus escrits son tot un regal. Des de que vaig descobrir el teu Blog, procuro no perdre'm cap entrada. Cultura, intel-ligència i sensibilitat son una constant en tots els teus comentaris.
Avui m'he decidit a escriure, més que pel tema principal (Zhivago) per la menció que fas de "Las Corrupciones" del Jesús Torbado. El vaig llegir al 1964, amb 14 anys i durant molt de temps va ser el meu llibre de capçalera. Recordo encara bastants dels seus capítols.
Gràcies per recordarme'l avui i repeteixo per el plaer que representa llegir-te.

La lectora corrent ha dit...

La pel·lícula em va agradar molt, potser perquè la vaig veure abans de llegir el llibre. I és que tendim a pensar que un film basat en un llibre ha de ser igual que el llibre però filmat, però no és així. És una versió de la mateixa història, pero en un llenguatge diferent. De vegades, allò que en el llibre només són un parell de línies, en el film pot ser una escena en la qual el director es recrea, a canvi, potser, de renunciar a pàgines senceres del llibre.

Pel que fa a Las corrupciones, estic segura que el vaig llegir quan es va publicar, però no en recordo res.

Júlia ha dit...

Jugant, m'alegro que et porti bons records encara que siguin una mica tristos, al capdavall la vida és així. A mi també em recorda molts moments de tota mena, tant la peli com la seva música.

El cinema Novetats, efectivament.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon. En broma, en broma, ja porto sis anys de 'panxa del bou'.

'Las corrupciones', efectivament, va ser un llibre emblemàtic a l'època, la censura va empipar molt l'autor que avui no és tan conegut com mereixeria.

Jo crec que és un llibre tan significatiu com ara On the road o El vigilant en el camp de sègol, però aquí no som a Amèrica...

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Lectora, es cau sovint en el parany de voler comparar llibre i pel·lícula, són dues formes d'expressió molt diferents, cadascuna té el seu llenguatge. En aquest cas crec que és una molt bona pel·lícula com també ho va ser la versió americana de Guerra i Pau, malgrat ambdues s'apartessin del text original. Es diu sovint que sempre és 'millor el llibre', cosa absolutament falsa, el que passa és que quan el llibre era pitjor no se sol recordar (un cas, per exemple, 'Els ponts de Madison' o 'Allò que el vent s'endugué').

Hi ha casos per a tots els gustos, pelis molt respectuoses com 'Lo que queda del día' i d'altres que es passen el llibre pel folre com en el cas de Buñuel ('Diari d'una cambrera', 'Tristana').

Els russos van fer una versió llarga i feixuga de Guerra i Pau que seguia fidelment el text, molt ben feta però que es feia pesadíssima, hi havia 'poc cinema', per dir-ho d'alguna manera.

Sobre 'Las corrupciones' va ser molt llegit en l'època, no es que el recordi del tot però sé que em va impressionar, l'autor era molt jove, aleshores.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Pasternak, com a persona, es transparenta molt en les seves cartes dirigides a la també malaguanyada Marina Tsvietàieva. L'home era d'una gran sensibilitat i va patir molt en l'era comunista. Però si bé les persones passem, les obres queden, malgrat els Stalins de torn.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Cert, Teresa, però mai no estem prou vacunats contra els Stalins de torn.

El teu comentari m'ha motivat a dedicar un espai a Tsvietàieva (no sé ben bé com ho he d'escriure, encara), a 'Tèrbol Atzur'.