26.12.10

Què cal saber, de Catalunya i de la resta?



Fa molts anys, com és ben sabut, per raons conegudes i estudiades, no fèiem gens de català a l'escola. La meva mare me'l va ensenyar a llegir amb El trobador català. També tenia una petita gramàtica del temps, breu, en el qual fins i tot a l'escola de monges on anava abans de la guerra en feien una mica. D'aquella petita gramàtica, molt malmesa, en recordo el bonic dibuix d'unes dames medievals i la lletra de les Muntanyes del Canigó, que formava part d'una de les lectures.

Quan ja estava acabant magisteri, a principis dels setanta, va venir una senyora de l'Òmnium, a la Normal de Sants, que en horari extraescolar i de forma totalment voluntària per part de l'alumnat ens feia una mica de català. Érem poca gent, els assistents, la veritat. En aquell primer curs vaig saber de l'existència d'uns altres per correspondència, del mateix Òmnium, i vaig continuar aprofundint en el tema. Aleshores es defensava aferrissadament el tema de la llengua materna, amb estadístiques i cites d'experts de tota mena, per raons estratègiques i, suposadament, científiques.

La Universitat de Barcelona, cap allà el 77, va muntar uns cursos dirigits als mestres, interessants i innovadors, per correspondència, amb algunes classes presencials i exàmens també presencials. Jo vivia aleshores fora de Barcelona i em va anar molt bé seguir-los, tenien un gran nivell. També vaig fer algun altre curset més en persona. Al cap de poc temps es va formalitzar el famós reciclatge, desafortunada paraula quan s'aplica a persones i no a escombraries. Els cursos de la Universitat tenien tant de nivell que ens els van convalidar pel cobejat títol de Mestre de Català (encara no s'escrivia mestre/a, aleshores). 

En una escola d'estiu de l'època hi va haver un debat sobre allò dels reciclatges, que eren a punt de començar. El professorat que havia impartit els cursos per correspondència tenia molt d'interès en continuar fent-los, el resultat havia estat molt bo, i fins i tot ens van insistir, als reciclats per tal que ho féssim saber. D'altres sectors trobaven que allò de fer-ho per correspondència era una barbaritat. Recordo que en un debat, amb persones com ara Oriol Vergés a la taula de ponents, vaig manifestar que aquells cursos estaven molt bé, que a mi m'havien agradat molt i em van deixar com a una ignorant, els experts. Com es podia fer una llengua per correspondència? Amb el temps m'he adonat que en tot plegat hi havia interessos diversos dels sectors de poder, de les universitats, del món acadèmic i del món polític. Era un pastís a punt d'encetar-se, aquell de l'ensenyament massiu del  català i tothom volia grapejar el pa de pessic.

Després va venir la immersió. Jo, ho admeto, no n'era partidària, al principi, que fos obligatòria i generalitzada. Sempre havia treballat en sectors amb una forta població de parla castellana i havíem estat dels primers en fer català en una època en la qual a les escoles ja se'n feia una mica. En alguns debats d'aquell temps vaig preguntar també què havia passat amb tot allò de la llengua materna, es veu que havia passat a la història, que era una bestiesa, vaja, sobretot quan la maternitat no era autòctona. Sectors pedagògics i polítics que eren, en principi, contraris a la immersió, van acabar per defensar-la, potser per no quedar com uns carques anticatalans i no perdre vots. 


A la meva escola fèiem allò que es deia català progressiu i el nostre alumnat sortia sabent molt més català que uns immersionistes del veïnat, però amb el temps m'he adonat que el de menys és la realitat, que els informes i estadístiques diuen el que han de dir quan toca. I que el més important no és el resultat del que es fa sinó la lectura oportunista del tema. Ara tot està tan institucionalitzat que sembla que parli de la prehistòria. M'he tornat escèptica en molts temes però la fe en les teories educatives l'he perdut de forma absoluta i irrecuperable. En un altre debat  de l'època em van assegurar que amb la immersió els nois i noies de barris castellans acabaven jugant al pati i al carrer en català i moltes coses més que ni eren certes aleshores ni ho són ara. No n'hi ha prou amb fer coses sinó que s'han de fer bé i sempre m'ha semblat que en aquest tema comptava més el prestigi i la qualitat que no pas la quantitat.

El reciclatge es va fer com es va poder. Entre el professorat que l'impartia hi havia de tot, gent més papista que el papa que va fer avorrir el català als sectors reticents, per a tota la vida, amb la seva insistència normativa i pronomfeblera, en lloc d'ensenyar a estimar la llengua i el seu context, per damunt d'academicismes de manual. Recordo una pobra companya castellana, a la qual van fer llegir i comentar un llibre de Miquel de Palol que ni jo mateixa vaig entendre, encara que vaig aconseguir arrodonir-li el treball que havia de presentar  a base de posar unes quatres frases suposadament intel·lectuals, d'aquelles que serveixen per a tot i fan patxoca.També hi va haver gent remarcable, ep, i tolerant, i simpàtica. Però com que existia una gran demanda de professorat van acabar per donar classes persones poc preparades o que no coneixien el context escolar real. Encara més, com que no el podien fer obligatori del tot van acabar per inventar-se una cosa que es deia la idoneïtat per a professorat tossut i reticent a reciclar-se. En aquest sector hi havia dos tipus de persones: aquelles que eren castellanòfiles i que no entenien de què anava tot plegat i d'altres que havien ensenyat català amb un gran esforç i sacrifici i que ara es veien obligades a treure's el títol.

Ara, com sol passar de tant en tant, tornem a l'estira i arronsa amb els sectors hispànics i al tema del català i el castellà i l'anglès i el que toqui. La immigració multicultural ens ha enterbolit i complicat el panorama, a més a més. En tot plegat hi ha una qüestió absent sempre dels debats i de les proclames patriòtiques: els resultats. El més pràctic seria establir unes proves orals i escrites importants, serioses i completes, al final dels nivells educatius, en català, castellà i anglès, si es vol. El procés, com ho fa cadascú, les hores que s'hi dediquen a l'escola, haurien de deixar-se programar i organitzar a les mateixes escoles, que saben on són, com són i què necessiten. Però els resultats importen poc, en general i les proves que es passen acostumen a anar destinades a que surti allò que ha de sortir, com les enquestes. El sistema està construït damunt d'una xarxa de titolacions i de burocràcies i de paperassa que dóna feina a molta gent i que potser no faria falta. Determinades carreres fins i tot no caldria ni tan sols estudiar-les de forma convencional si es fos capaç de demostrar l'excel·lència amb unes proves adients. Però, qui avaluaria els avaluadors? 


Com és ben sabut s'ha estès una tendència a no fer cap examen al final dels molts cursos i cursets destinats al professorat, sinó que es té en compte, de forma absurda quan es tracta amb adults, l'assistència a classe i s'ha de firmar a la llista . Els reciclatges sobre temes variats han acabat comptant a l'hora de cobrar els complements d'antiguitat, tot i que amb poca cosa n'hi ha prou, només faltaria que s'esvalotés el galliner per un excés d'exigència! Els exàmens i proves tradicionals han anat a la baixa i crec que també pagaria la pena debatre la qüestió de forma seriosa.

Darrerament he tingut ocasió de veure textos escrits per persones joves amb carreres com ara periodisme, magisteri o història. El català normatiu, basat malauradament en l'ortografia, sobretot, ja no és problema, passem el corrector i tot s'arranja. El nivell de redacció és força fluix, en general, amb poques excepcions minoritàries, car sempre hi ha, per sort, l'excepció. I l'expressió oral, sovint és lamentable. Es van ficar molt amb el senyor Montilla pel seu nivell de llengua, en el qual va millorar força, certament, al llarg de la legislatura, però només cal escoltar la tele amb un cert esperit crític per comprovar com va tot i com l'excel·lència expressiva actual passa per utilitzar frases fetes de manual com ara estirar més el braç que la màniga o pixar fora de test en contextos absolutament seriosos i formals.

En castellà, la cosa no és pas més brillant, per desgràcia. Les poques plomes periodístiques que admirem pertanyen, en general, a persones grans o molt grans. Els pocs locutors de ràdio o televisió que parlen de forma remarcable -en ambdues llengües- semblen, de fet, personatges d'un altre temps. El facebook m'ha posat en contacte amb ex-alumnes diversos, de diferents edats. En aquest cas, com que no es passen correctors, és habitual ensopegar-se amb errades de tota mena, sovint molt gruixudes, fins i tot en el cas d'alumnes que jo havia considerat brillants. En català i en castellà.

Fa anys, quan fèiem francès i les classes eren en castellà, recordo un catedràtic d'institut  el qual feia broma sobre els objectius de l'assignatura, els quals recollien la necessitat del fet que els alumnes, en acabar el batxillerat, fossin capaços de tenir una conversa culta en francès. Pero si ni siquiera la pueden tener en español... reia, l'home. Si aleshores anàvem així ara hem empitjorat en molts aspectes. Gent gran de la meva època havia anat quatre dies a escola en el temps de la primera comunió i escrivia de forma força molt correcta, hi havia un cert interès per aprendre seriosament. I no entro en el tema de les matemàtiques. Pel que fa al català, he conegut persones amb interès que a través de cursos i cursets, esgarrapats al poc temps d'oci, dels que feien en centres culturals o al mateix Òmnium, van aconseguir una excel·lència que avui no assoleix una gran majoria d'alumnat que surt de la secundària obligatòria. 

Discutir i debatre sobre la malícia exterior a l'hora de reduir el temps d'aprenentatge de la llengua està molt bé, fa catalanista mentalitzat i em sumaré a totes les protestes i iniciatives que em semblin justes. Comprovar de forma acurada i aprofundida els resultats i fer-hi alguna cosa ja és més complex, i em temo que si ens ho prenguéssim seriosament en sortiríem escaldats. Incidir de forma excessiva en hores de dedicació i en la vida íntima dels centres escolars, sense deixar-los respirar a còpia de normatives, horaris, protocols i burocràcia, és una mala pràctica que fa massa anys que dura.

Tot l'alumnat de l'ensenyament obligatori, amb les excepcions causades per problemes d'aprenentatge seriosos, que són minoritàries, hauria de sortir amb la capacitat de tenir una conversa mitjanament culta o, al menys, mitjanament intel·ligible, en català, a més de ser capaç d'escriure un poema, una carta, una narració, un informe o un email de forma remarcable. I, sí, també ho hauria de poder fer en castellà, àdhuc en anglès. I en acabar primària caldria una prova llarga, profunda i valorable, de llengua i de cultura general, com deien abans. Una revàlida moderna, vaja. I fer anar als qui no passen a reciclatge intensiu. És clar que primer potser faria falta fer un bon reciclatge amb revàlida als alts responsables de formar els formadors, entre els quals, encara, hi ha uns quants aprovats polítics de les èpoques progres.

Pel que fa a la gent de la meva edat, justificar la ignorància sobre la llengua amb la protesta sobre el molt castellà que vam haver d'entomar en els temps ombrívols, em sembla, com tantes altres coses, hores d'ara, una excusa de mal pagador. El mateix que justificar que no saps dividir perquè ets de lletres. En temes de cultura general ja no hi vull ni entrar, de vegades penso en tot el que sabien els meus pares i el meu avi, sense haver tingut una gran formació, sobre geografia, història, matemàtiques, àdhuc cinema o música, i encara em meravella. I no entro en com llegien, cantaven i recitaven català i castellà actors antics, ja traspassats, en comparació amb la jovenalla que ha estudiat la carrera. D'acord, saben més informàtica i anglès, no diré que no. Malgrat que la majoria d'aquest bagatge és producte de l'autoaprenentatge informal.


Val a dir que aquestes divagacions no tenen pes científic ni responen a cap informe de factura personal, sinó que són absolutament subjectives i producte de l'observació directa. Imagino que, d'aquells anys difícils, hi ha experiències diverses, convergents i divergents. Un dels problemes importants va ser que aquells que ens elaboraven les teories provenien de sectors molt concrets, elitistes i eteris. Un altre problema, de sempre i, pel que veig, força universal i irreversible, és que l'escola i els seus programes deriven de les necessitats i dogmes polítics vigents i no pas a l'inrevés. Cap govern no s'escapa de les seves ànsies d'adoctrinament que, com l'educació familiar, provoquen tres resultats ben diferents: la incondicionalitat, la indiferència i la rebel·lia.


Ara, per sort, hi ha una més gran barreja i eclecticisme. Progressem adequadament o necessitem millorar? Per cert, encara bo que existeix un cert retorn a valoracions escolars més ponderades i numèriques

9 comentaris:

Alberich ha dit...

Ens has fet una exhaustiva anàlisi dels camí, sovint tortuós, i gairebé sempre burocràtic que ha patit l’ensenyament del català des de la transició, amb el valor afegit de la teva experiència com a docent.
Jo l’he viscut com a tècnic d’organització i personal d’un ajuntament del cinturó de Barcelona des dels anys 80 fins a la meva jubilació l’any passat, i la sensació que he tingut aquests vint i tants anys, ha estat que, malgrat l’esforç de ‘reciclar’ els funcionaris ‘d’abans’ i l’exigència dels perfils de nivell A, B i C, segons els grups de titulació, pels nous, la despesa en temps i diners organitzant cursos, sovint amb la única finalitat que la gent es pogués ‘treure la plaça’, molts dels gestos s’han quedat en mers actes simbòlics i burocràtics, sense gaire transcendència en la realitat. Per exemple: malgrat disposar tots els agents i els comandaments de la Policia Local del nivell corresponent (B i C) i ser molts d’ells catalanoparlants en el seu àmbit personal i domèstic, no hi ha manera que el llenguatge que es faci servir en les comunicacions verbals i moltes de les escrites, ja sigui entre ells, com de cara al públic, no sigui en castellà.

SM ha dit...

Un tema complex i una reflexió excel·lent, Júlia.

Júlia ha dit...

Alberich, és que hem confós, com en tantes coses, el fons i les formes, una cosa és fer treure títols i l'altre convèncer de la necessitat, cosa molt més complicada. Jo ho he viscut a l'escola, molts mestres reciclats fan el que han de fer, però no s'ha explicat bé la necessitat cultural del tema.

Júlia ha dit...

Gràcies, SM, tot i que em temo que és una visió molt subjectiva. A més, es tracta d'un tema delicat i espinós, de vegades m'estimo més no tocar-lo car hi ha molts dogmes vigents a l'entorn de tot plegat.

Clidice ha dit...

Entenc el teu raonament, però la qüestió de quin model s'empra depèn d'una decisió política, algunes vegades, poques, consensuada amb la comunitat científica de torn. La implementació de la immersió segurament no ha anat acompanyada de la resta d'esforços, i sobretot voluntats, que li calien. Encara que, vistos els resultats en altres matèries, dubto molt que qualsevol resultat fos escaient. Més que res perquè segurament s'ha partit de la base que tothom pot i ha d'estudiar. Igualar "per baix" no em sembla un sistema que, ni a la llarga ni a la curta, doni els resultats més adients. I tot això vist des d'un punt de vista merament polític, tot i que aquest ha estat un espai on els mestres hi abunden, i sempre m'ha semblat xocant. Em pregunto si la mateixa professió teniu criteris prou unitaris com perquè el polític de torn pugui prendre les decisions més encertades. Que no vull dir que la responsabilitat sigui vostra, sinó que estem en una societat que canvia com un penell a cops de vent, i últimament, entre mestral, garbí i tramuntana, el gallet ja no sap on mira.

Júlia ha dit...

Clídice, a cap professió no hi ha ni hi pot haver criteris unitaris, només cal mirar els metges, precisament en aquest sentit anava el comentari de Bollea, a tot arreu hi ha de tot. El que sí puc dir és que des de determinats estaments amb poder s'han venut discursos, teories, projectes, progamacions, plans d'estudi i en el fons els mestres no som res més que uns manats més o menys convençuts.

Crec que allò d'entre tots ho farem tot i la unitat no és res més que un miratge, en tot cas sempre caldrà trobar uns mínims per poder fer alguna cosa.

Clidice ha dit...

Segurament, per això m'agraden les teves anàlisis, sempre lúcides i que donen peu a la reflexió, gens dogmàtiques ni sentenciadores. (Per cert que m'agrada trobar-te per dins de La cendra dels anys, fins i tot trobar el teu punt de vista irònic tantes vegades). Segurament aquest és un etern problema, perquè, al final de tot, sempre hi ha algú que ha de decidir. Quantes vegades s'ha dit que un metge hauria de ser qui fos conseller de Sanitat i quantes vegades s'ha dit justament el contrari! Al final, la sensació és que estem ben poc ensinistrats en això de la democràcia.

Puigmalet ha dit...

Només amb reflexions detallades i viscudes com les teves es pot parlar d'aquestes qüestions, lluny de maximalismes i d'a prioris absurds.

Sóc d'una altra generació, però igualment poc català vaig viure a l'escola. El títol de l'apunt m'ha fet venir al cap, però, un llibret d'en Coromines que sí que vaig estudiar: "El que s'ha de saber de la llengua catalana". Era dels anys cinquanta però encara l'utilitzàvem als vuitanta.

Vagin bé els canalons!

Júlia ha dit...

Puigmalet, el títol era, efectivament, una picada d'ullet que feia referència al llibre que comentes, tot un clàssic.