DIVAGACIONS ESPONTÀNIES

El comentari anterior m'ha fet recordar un altre tema sobre el qual he escrit més d'una vegada: l'ambigüitat i manca de precisió a l'hora de definir abstraccions que, de forma sovint una mica tòpica i oportunista donem per precises i indiscutibles quan no ho son gens.

Què és 'la cultura'? Hi ha milers de definicions del terme i amb l'excusa de la cultura hem fet passar moltes vegades bou per bèstia grossa. Cultura és potser allò que creiem que 'és cultura'. I cultura ho pot ser tot i pot no ser res. En general hi ha qui la identifica amb termes també tan imprecisos com l'art o la literatura. En el camp científic les definicions no son tan complicades, segons la meva subjectiva i ignorant opinió.

'Cultura' és, en molts casos, allò que ens han dit que 'és cultura', des del temps de l'escola. O no? Fa anys vaig voler entrar en el tema de 'què era una llengua, un idioma'. Si mireu per la xarxa les definicions son també imprecises, i en el nostre context la identificació de llengua-cultura-identitat i la resta resulta, en ocasions, una mica inquietant. Abans es feia servir allò despectiu del 'dialecte', ara, a tot estirar, es fa servir 'forma dialectal'. 

Hi ha èpoques en les quals hi ha més aviat una tendència uniformitzadora, es va intentar amb l'esperanto. I d'altres en els quals la diversitat és la tendència. Al mon real la diversitat és molt lloada però poc respectada i entrem en l'espinós tema del correcte i el que no ho és i això afavoreix els jutges espontanis dels altres, a l'hora de corregir 'incorreccions' dels altres. 

Tot evoluciona i es barreja, ens agradi o no. I en tot plegat hi solen tenir un gran pes les audiències, quan més gent faci servir una llengua o la conegui bé, en teoria, millor ens entendrem. No sempre és així. Un altre tema és la 'bellesa o lletjor' de determinades llengües, un tòpic injust, com tantes altres creences. Es pot 'estimar' una llengua, una cultura? Jo soc de les que pensen que s'estima a les persones properes i que la resta poden, fins i tot, ser valors afegits, no ho negaré.

Crec que m'estic fent un embolic però cada dia em sembla tot plegat més complicant d'esbrinar sense dèries lligades a certa visceralitat que em fa una mica d'angúnia.

MEDITACIONS VAGAMENT CULTURALS A L'ENTORN D'UNA ARCA RUSSA QUE ENCARA NAVEGA

 

A la darrera sessió del cinefòrum de Tot Història vam comentar la pel·lícula L’arca russa, dirigida per Alexandre Sokúrov, avui ja un clàssic pel que fa al cinema contemporani. Moltes de les virtuts de la pel·lícula van lligades a la part tècnica, al fet d’estar filmada en una única seqüència de noranta-sis minuts de durada, a l’interior del Museu de l’Hermitage, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg.

L’argument o, més aviat, el fil conductor, ve donat per la veu d’un narrador desconegut, invisible, acompanyat d’un noble francès que comenta i medita sobre Rússia i Europa. Aquest personatge s’ha identificat amb el Marquès de Custine, que el 1839 va viatjar a Rússia i va escriure llibres de viatges i sobre la seva opinió a l’entorn d’un país europeu en alguns aspectes, però immens, complicat i governat per una autocràcia amb aspiracions, fallides, de modernitat.

La veu del narrador i el seu acompanyant passen en ocasions com fantasmes invisibles pel costat de la gent, persones d’èpoques passades però també visitants actuals del Museu. En d'altres ocasions interactuen i dialoguen amb la gent, amb el servei, amb persones diverses i intemporals. La narració comença un dia d’hivern, amb una carrossa de cavalls que arriba a l’edifici, on un grup de gent sembla celebrar una festa. El pas per les diferents estances ens va situant en períodes diferents de la història russa que no estan, però, ordenats cronològicament.

És una pel·lícula sobre la qual s’ha escrit molt i, per tant, podem recordar que ens ensopegarem amb Pere el Gran, maltractant un ambaixador, amb Cateria II de Rússia, amb el tsar Nicolau I reben les disculpes del Xa de l’Iran a causa de l’assassinat d’un seu ambaixador a Pèrsia, entrem a la intimitat familiar de la família de Nicolau II, destinada, com sabem, a una fi tràgica. Hi ha algunes al·lusions a Stalin, al setge de Leningrad, als mals moments del museu en moments tràgics que empenyen un personatge a construir-se el taüt.

Amb l’apoteòsic moment final, un gran ball acompanyat per la música de Mikhaïl Glinka interpretada per una orquestra impressionant, dirigida per Valery Guerguiev arriba el desenllaç, la gent va sortint del palau per l’escala principal, mentre el narrador, que se’n va per una sortida secundària contempla com l’edifici es transforma en un arca que sura. La simbologia és ben evident, en general s’interpreta el final com si aquella arca contingués la cultura russa genuïna.

No es pot negar el valor fílmic de la pel·lícula, es va fer en poc temps, tan sols amb quatre intents, l’operador va ser un alemany, Tilma Büttner qui, a més a més, sembla que ni ell sabia rus ni el director, alemany. Els actors, poc coneguts per a nosaltres però alguns d’ells molt populars a Rússia, no van assajar abans. L’arca russa és considerada avui com una obra (d’art) única, inèdita, i com una mena de monument de la cultura russa. Va obtenir premis i reconeixements a dojo, després de vint anys continua sent objecte d’admiració. Pel que fa al futur, no podem saber com la consideraran les noves generacions.

Malgrat totes les innegables virtuts de la pel·lícula les dues vegades que l’he vista se m’han obert diversos interrogants, relacionats amb ella mateixa però també amb aspectes controvertits i termes poc clars, com son els de ‘cultura’ o ‘art’ que es present a centenars de definicions. La Rússia que se'ns mostra és restringida, tòpica, els llibres dels grans autors com Tolstoi o el teatre de Txèkhov son molt més il·lustratius per als no experts, encara avui, a l’entorn d’aquesta cultura que ja, aleshores, bevia en fonts europees, franceses sobretot.

La gent, ja no diré humil sinó normaleta, té poc paper o cap, en aquesta narració singular. En el fons ens mostra una història convencional, reis i nobles, esdeveniments puntuals. Alguns comentaristes han trobat la cinta conservadora, pel que fa a l’ètica subjacent però el director no vol pas fer pedagogia. Rússia és un país enorme, fins i tot quan s’ha tornat a desprendre, més o menys, de països que van conformar l’antiga URSS. Putin té trets autocràtics que anguniegen, es diu que els manaies d’aquelles terres han continuat tirant a voler ser tsars, de la mateixa manera que alguns polítics francesos semblen mantenir, en el seu subconscient, un Napoleó.

Un altre tema que avui crec que caldria debatre és el paper dels grans museus emblemàtics, en alguna ocasió he dit una boutade que ha fet empipar alguns coneguts, que aquests museus inabastables acaben per ser ‘zoològics de l’art’. Els zoològics i els museus beuen d’aportacions i manlleus, tenen el seu públic i, avui, s’estan reinventant com poden i els deixen. Veure un museu, per a molts viatgers actuals és, més aviat, passejar-hi i anar a raure davant de la mitja dotzena d’obres conegudes. Tot plegat també lliga amb un consum cultural que ha revifat després de la pandèmia, i amb l’oblit, interessat, sobre el cost medi ambiental dels vols assequibles. No negaré la màgia que produeix passejar per aquests espais i per altres, ni que sigui immergits en les multituds universals que s’hi arriben. Tot ajuda a fer calaix.

Què és la cultura? Què és l’art? Ni tan sols no hi ha una definició convincent i consensuada de què és una llengua tot i que hi ha dogmàtics que no dubten de res. L’art, en tot cas, es mou a modes i tendències i, al capdavall, quan ens ‘eduquen’ ens adoctrinen, fins i tot en temes artístics, cosa que es pot comprovar en moltes visites comentades convencionals, també, o sobretot,  a les dirigides als escolars.

L’arca russa és una pel·lícula que cal veure, una curiositat, amb les seves pretensions, cosa legítima pel que fa als creadors. Té un gran poder hipnòtic però, més enllà de l’entusiasme que ens provoca, obre molts interrogants, cosa que potser és un mèrit. Ètica, estètica i política tenen una gran relació i es retroalimenten, com els bons animals parasitaris, que, en moltes ocasions fan una funció necessària per al sistema. De vegades em venen al cap frases tan filosòficament casolanes com les dels monòlegs de Capri, com ara quan una sogra diu al gendre ‘hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...’

La mitologia del viatge actual m’inquieta, sembla una mena d’obligació, una necessitat, i quan més ràpid i més coses es puguin visitar, millor, en general, i amb les excepcions que sempre hi ha per a tot. En el fons, L’arca russa, i que no m’ho tinguin en compte els devots de la pel·lícula, és un ‘viatge organitzat’ per elements puntuals, sovint fora de context, de la història russa més coneguda. Recordo que, en algun moment, a Anna Karènina, algú retreu a una mare aristocràtica però amb el palau ple de goteres que no pot fer arreglar per manca de diners, que parli als fills en francès, cosa que devia ser força habitual entre els nobles. No hi ha res prou original, en aquest mon, tots ens copiem i ens deixem influenciar, a no sé que visquem apartats del brogit mundà i sense contactes contaminants.

Totes aquestes meditacions d’estar per casa no volen dir que no m’agradi viatjar de tant en tant, cada vegada menys per motius diversos, o que no m’agradés, i molt, tornar a veure aquesta pel·lícula. Que una cosa ens agradi no vol dir que no tingui els seus riscos i les seves febleses. I que una cosa no ens agradi, en algun moment, tampoc té a veure amb la suposada qualitat del producte. La incondicionalitat, ètica, estètica o política, és un gran perill per al conjunt de la humanitat. O així m'ho sembla.

La cultura (Pi de la Serra)

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

candidatura i caricatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això, vosté mateix,

jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;

en fi, per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

https://www.youtube.com/watch?v=o8HnoUljFBw

MEDITACIONS DESORDENADES A PARTIR D'UNA VISITA CULTURAL

 

Ahir vaig fer una visita, amb un grup de gent, gràcies als Amics del MNAC, al Taller Masriera. Fa poc temps que s'hi poden fer visites, tot i que limitades en el temps, i el lloc ha desvetllat curiositat, com sol passar amb els indrets que ens criden l'atenció i que no coneixem per dins. Se'ns va dir que en veure l'interior tindriem un desengany però, per a mi, va ser just a l'inrevés. Té, de moment, el misteri dels interiors abandonats i polsosos, que apleguen històries diverses. Possiblement, d'aquí un temps, sigui un espai d'utilització veïnal i ciutadà, net i modernitzat, adaptat a noves necessitats, en el qual es conservi ja poca cosa del passat.

He tingut la sort de veure indrets diversos abans de la seva restauració o museïtzació. Més aviat he sentit una mena de decepció després, una decepció injusta i contradictòria, és clar, però és que en alguns casos, de l'abandonament s'ha passat a l'excés de visites i de turisme. No serà el cas, ja que sembla que el lloc serà un indret viu i utilitzat però, en tot cas, aquesta pols que tant molesta a molta gent i que es deia que aplegava les animes en pena, haurà desaparegut.

I això que cada vegada soc menys conservacionista, en molts aspectes. El mon ha de ser dels vius, de la gent del present, per  sobre d'un interès patrimonialista que en ocasions fa fer moltes despeses evitables. Una cançó d'Espinàs, de fa molts anys, que feia referència a la necessitat de noves cançons deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... Ja hem perdut, de forma inevitable, fins i tot moltes d'aquelles noves cançons que reclamava Espinàs, més enllà de les tradicionals i gairebé folklòriques. 

Un indret al qual vaig entrar, de forma una mica arriscada, quan encara no se sabia com aniria el tema museïtzador, va ser el refugi 307, del Poble-sec. Avui és un lloc molt visitat, net i sense pols, fins i tot uns cartells que donaven instruccions a la gent, sobre parlar poc o no fumar, s'han esvaït. La modernitat demana prescindir de barreres arquitectòniques, aprofitar espais, lavabos en condicions... Fa anys, en un viatge pel nord, vaig poder veure unes coves prehistòriques desconegudes, es trobaven en l'àmbit d'una casa de pagès i, mentre s'esperava que passessin a propietat de la comunitat, deixaven que la família en fes una explotació moderada, amb poca publicitat. Les vam trobar gràcies a uns cartellets rudimentaris que n'indicaven la existència. 

Com que a cada bugada es perd un llençol, sovint, en detriment del pas del temps i les seves petjades, en restaurar espais es perden elements diversos que també tenien interès, en una mena d'intenció, sempre errònia, de 'deixar-ho com era'. Així, amb la moda del romànic, s'han perdut afegitons neoclàssics o barrocs interessants, i tot plegat per mostrar un romànic poc romànic, pedra vista i austeritat espiritual. Les esglésies ja no tenen fum de ciris, per entrar a moltes de les emblemàtiques cal pagar, cosa de la qual no em queixo, tot costa molt de conservar i sembla que això de la conservació és avui un valor indiscutible. 

Els humans i les humanes fem i desfem que dona gust. Fins i tot a nivell humà, es mata de forma massiva i, paradoxalment, la població mundial revifa i augmenta. Les runes sempre tenen el seu què, sobretot per als esperits romàntics i, a l'hora de reconstruir, es prenen decisions diverses lligades a la moda estètica vigent i, també, a la política. Volem que es conservi el patrimoni però a les nostres cases, en general, no parem de canviar rajoles i fer intervencions, no sempre imprescindibles. Conservar les rajoles passades de moda de cuines i banys dels seixanta no ha estat una gran prioritat però després plorem l'abandonament de les rajoles hidràuliques dels nostres avis, substituïdes per pràctics paviments moderns. Ja sé que generalitzo i això sempre és injust. El problema és que restaurar és més car que refer de nou. I, de fet, el Mon Feliç ja predicava allò de què valia més renovar que no pas apedaçar. 

Quan les coses passen de velles a antigues assoleixen un nou valor. Volem bandejar les estàtues i monuments lligats a gent indesitjable però, de forma coherent, hauríem de rebutjar les runes, per exemple, dels grans monuments romans, aquests circs on es matava sense mirament, per exemple. O reivindicar les desconegudes llengües anteriors al llatí imposat. Potser pagaria la pena deixar-ho tot com ho hem trobat, tractar-ho amb un respecte que no sigui excessiu, i no posar-nos pedres al fetge si, en algun moment, un lloc desapareix o cau a trossos o la nostra parla evoluciona de forma barrejada o imperfecta. La iconoclàstia de grups revoltats, siguin del signe que siguin, en contra de temples i monuments, ens espanta quan ens sembla irracional però la justifiquem quan els revoltats destructors no ens cauen malament del tot. 

Avui hi ha molta tirada al modernisme, més enllà del tema estètic, valorable, el turisme modernístic dona molt de rendiment. Els noucentistes, això ja sol passar, odiaven tanta floreta, els enciams simbòlics, sobre els quals ironitzava Rusiñol, i la gent et mira malament si no combregues amb el gaudinisme mediàtic o dius que tanta garlanda cansa una mica. Encara més quan els grans edificis de l'època eren  en molts casos coses de rics i per a rics. La Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles, incidia en la dificultat per treure la pols a tanta genialitat imaginativa.

Esgarrifa pensar en la Barcelona miserable que convivia amb la fatxenderia arquitectònica modernista i amb els joiers d'elit, el pare de la imaginària i seductora Mariona Rebull, per cert, pertanyia a una mena d'aristocràcia relativa, la dels joiers. És clar que algunes engrunes sempre hi ha, per als menys afavorits. Les garlandes i d'altres elements van alegrar cases de pisos molt humils, noves construccions, sovint propietat de gent benestant, per llogar i aixoplugar les masses nou vingudes que cercaven esperances i millores. Havia d'arribar el temps republicà per tal que, de forma una mica gasiva però amb bones intencions, es fes alguna escola per als pobres, fins i tot les ordres religioses van instal·lar les seves sucursals entre els desafavorits. 

Avui tot sembla molt més transversal i repartit. L'educació, no sempre igual per a tothom però, al menys, existent, arriba a una gran majoria de gent. O vull pensar que és així. Fa algun temps, en un d'aquests itineraris que proliferen com els bolets quan plou, vaig fer un recorregut sentimental pels indrets de Montjuïc que havien estat barris de barraques i un xicot, de la meva edat, es queixava de que ell no tenia poble on tornar, ja que, amb totes les limitacions, a causa, sobretot, de tenir una família ordenada i afectuosa, recordava la seva infantesa barraquista com a força feliç. De fet gairebe ningú no té poble on tornar, la vida passa i tot canvia i res es com era o com podia haver estat. Quan algú es queixa de la pèrdua de valors em pregunto de quins valors parla i de quan i com eren vigents els valors enyorats. 

TENDÈNCIES DEL CONSUM CULTURAL

Fa algun temps una amiga, que surt sovint a fer visites i itineraris culturals, em va comentar que l'empipa molt quan els qui menen els grups fan preguntes al públic, talment com s'ha fet des de fa temps amb les criatures o adolescents. Jo crec que això deu ser una mena de protocol instaurat des de les instàncies que formen la gent dedicada a aquestes activitats.

A mi també m'empipa i, malauradament, ho fa gairebé tothom, guies turístics d'aquests que tenen una mena de formació polivalent i que tant et poden explicar la Farinera del Clot com Sant Pau del Camp, però també gent més especialitzada i preparada, gent que acompanya les visites comentades en les diferents institucions i que, en molts casos, té al darrere currículums impressionants.

L'escena es pot situar, per exemple, al costat d'un monument mediàtic o del quadre d'un pintor recuperat, al davant del qual un grup de gent diversa, sovint més nombrós del que caldria, i amb majoria femenina, escolta l'explicació de qui fa la visita. Aleshores, aquesta persona comença, de tant en tant, a fer preguntes als visitants, com ara, què hi veuen aquí que cridi l'atenció? amb què ho podem comparar? què creuen que s'entén per 'modernisme'? La reacció del públic és diversa i pintoresca, en ocasions tothom calla, cosa que crea situacions incòmodes i, aleshores, algú que pateix amb el silenci coral es veu obligat a dir alguna cosa, sovint banal, que el responsable del grup acull de forma molt positiva. En d'altres ocasions sorgeix el savi de torn, que de vegades sap més coses que no pas el guia, i endinya alguna tirallonga brillant. 

Aquesta manera de fer, fa anys, era esporàdica i intermitent, però ara s'ha generalitzat força, cosa que em fa pensar que respon a una mena de normativa acadèmica sobre el monitoratge. El més lògic seria que qui explica la visita digués el que cregués convenient i, en acabar, si algú volia dir la seva o preguntar, que ho fes. Però aquestes preguntes que queden a l'aire i que, si no es responen, sembla que es facin a una colla de babaus, jo crec que en el camp dels adults, son sobreres.

Els comentaristes de visites culturals son molt diversos, en pots trobar de millors i pitjors. Hi ha gent que sap moltes coses però no té grapa per explicar-les i persones que, sense saber massa, saben explicar i comunicar molt bé. En el cas de les criatures, quan se'ls pregunta coses així, actualment, que ja estan molt desinhibides, acostumen a respondre força bé o a dir bestieses sense manies, fins i tot.

Moltes vegades, a l'escola, havíem dut grups a visites i un dels grups tenia la sort de comptar amb un explicador brillant i, l'altre, amb un mòmio, tots dos explicaven el mateix però el carisma, això tan imprecís que es pot cultivar una mica amb l'experiència però que hi ha qui el té des de la tendra infantesa, és important, en tots els camps, evidentment.

Jo, en ocasions, he escoltat explicacions una mica errònies o sobre temes dels quals sabia alguna cosa més que no pas l'explicador però no se m'ha acudit esmenar-li la plana. Hi ha qui ho fa sense contenció, i, en ocasions, amb poca base. També hi ha els pilotes, què bé que ho fas, què interessant, què bé t'expliques... I els qui es queixen de temes que no tenen a veure amb els continguts artístics, soroll, calor, coses així. 

Avui hi ha un gran nombre de visites comentades i itineraris de tota mena, ja costa inventar-ne de nous. Als turistes i autòctons se'ls passeja per tot arreu en grups i grupets i sovint sento explicacions surrealistes i jo també n'he entomat algunes. Tot forma part del consum cultural dels nostres temps. També, és clar, han anat entrant al mon dels adults persones llicenciades en història o diplomats en turisme cultural, que s'han de guanyar la vida. L'allau turístic, tan criticat, que jo faig extensiu al turisme local, ha contribuït a l'increment de la visita i l'itinerari. 

Es nota molt quan qui comenta, per exemple, una exposició, sap molt del tema o està implicat en la seva organització o quan ho ha de fer perquè li toca i para de comptar. Però fins i tot els millors, en ocasions, fan servir això de les preguntes vagament socràtiques per dinamitzar els grups, pràctica que moltes vegades genera el silenci incòmode o respostes que no venen a tomb. 

No hi ha res millor, pel meu gust, que escoltar algú que entén d'un tema, explicar-se amb generositat i sense pressa. I sense power point, aquesta servitud a la imatge obligatòria que avui esquitxa tota mena de xerrades, faci falta o no. Si fas una xerrada tan sols parlant, com les de 'tota la vida', sembles una carca ignorant de les noves tecnologies aplicades a la cultureta.

Si treballar amb criatures i adolescents, en el camp educatiu, té complicacions, treballar amb adults encara deu ser més complicat, em temo. La gent gran comptem amb coneixements previs diversos, amb un garbuix de dèries i d'idees, i el dimoni, ja ho diuen, sap més per vell que no pas per ser dimoni. Per això no entenc tanta universitat de l'experiència en la qual els de l'experiència acabem per ser els clients potencials de les generacions més joves i no pas a l'inrevés. 

Això de cultura compta amb milers de definicions, és una paraula molt manipulada i tergiversada, o potser és que com que no se sap que és, com passa amb l'art, serveix per al que toqui, calgui i convingui. 

CULTURA ÉS TOT I NO ÉS RES, CANTEM I BALLEM QUE LA VIDA ÉS BREU

 

Més d'una vegada he manifestat que m'hauria agradat ser cantautora, sobretot per poder posar música i cantar els meus propis poemes. Una altra activitat per a la qual m'hauria agradat tenir grapa és el ball, però no tant el ball clàssic o contemporani, sinó el ball que desenvolupen els esbarts. Em sobta la divisió que es fa sovint entre cultura d'elit i cultura popular, per a mi tot és el mateix però sembla que han existit molts interessos destinats a fer una mena d'estranya separació de categories. De fet ningú no sap que és això de la cultura, Pi de la Serra ja va dedicar fa molts anys una divertida cançó al tema i les seves manipulacions. Es veu que hi ha llibres que apleguen milers de definicions sobre el mot cultura, que ha esdevingut bandera de moltes manifestacions oportunistes en temps de pandèmia.

Crec que si hagués pogut aprendre música o ball, tot i que no hauria estat una primera figura, me n'hauria sortit. Penso que tot es pot aprendre, si es vol, tot i admetent que hi ha qui neix amb un do especial per a alguna cosa en concret. El tema donaria per a un debat extens, sense solució, com passa amb tots els debats perquè parlant la gent no s'entén, malgrat que ens diguin el contrari des del bressol. Pel que fa al ball dels esbarts, tampoc els meus fills no hi van tenir tirada.

Aquest estiu, desde Batea, gràcies al canal de La Xarxa, vaig poder veure la inauguració de l'Esdansa de Les Presses. Els mitjans nostrats més majoritaris no s'entretenen en aquesta mena d'activitats, encara gràcies si en donen una referència de passada. L'única activitat de cultura popular que avui mereix més atenció per part, per exemple, de TV3, son els castells i els castellers. Tot això va a modes i tendències, al capdavall.

El festival estava dedicat al gran Manuel Cubeles, malgrat que li han dedicat un any, com a la Palmira Jaquetti, em temo que aquestes dedicacions serveixen per a poc, més enllà dels nuclis interessats de forma directa en el tema. Molta gent que té una idea més o menys aproximada de qui eren Carles Riba o Tàpies no sap qui era aquest senyor, em temo. Per tal de no allargar l'entrada al blog, aconsello que aneu a l'enllaç o cerqueu per la xarxa. Va morir l'any 2017, molt gran, per sort hi ha moltes entrevistes i articles sobre ell, a banda de la canònica viquipèdia.

Al meu barri, quan jo era petita, la parròquia de Santa Madrona tenia esbart propi, com moltes altres parròquies. El català va trobar una sortida en àmbits com el ball tradicional i l'excursionisme, quan no podia fer política ni, gairebé, teatre o literatura. L'esbart no va tenir una gran continuïtat, una vegada vaig veure ballar a un grup d'aquella gent, que ja era molt gran, i em vaig quedar sorpresa del seu nivell i de la seva qualitat. Avui hi ha també un bon esbart, Renaixença, que han anat endegant coses interessants i fins i tot, fa anys, van muntar un parell de vegades un festival internacional de danses a la Plaça del Sortidor, avui un espai impracticable per a aquests actes a causa de les terrassetes i els nous usos.

Una companya de la Harry Walker ballava amb l'Esbart Verdaguer, en els temps de glòria d'aquell esbart, en aquest mon també hi ha alts i baixos i rivalitats, com en tota activitat humana. Era l'època de Salvador Mel·lo qui sembla que va tenir diferències amb Cubeles pel canvi d'orientació que va donar al grup. Jo sentia una enveja sana per aquella noia balladora, més gran que jo, l'havíem anat a veure al Romea i a diferents actuacions, totes excel·lents, del Verdaguer. Més endavant la fama va passar al de Rubí. No he seguit la tasca dels esbarts ni en soc cap experta, malauradament no sempre es promocionen com caldria les seves actuacions i la seva trajectòria. Menció apart mereix el mon sardanista, els programes de sardana o de música tradicional semblen residuals, per ben fets que estiguin, i es programen en horaris rarets, de diumenge el matí, per exemple. A la moda de l'Havanera se li ha dedicat molta més atenció mediàtica, em sembla.

Sobre música tradicional sort de l'incombustible Jordi Roura i alguns altres. Des de Batea sintonitzava els canals aragonesos, que s'han modernitzat força, i dediquen molts espais a la jota, la tradicional i la més actual, i aquí sembla, encara que hi hagi molt de jovent implicat, que tot això és ranci i com d'una altra època. Jo tenia també una altra amiga, d'origen murcià, ballava amb la Casa de Múrcia i en les seves actuacions sempre incloïen danses catalanes, havíem anat a veure sovint actuacions de les Cases Regionals, al Poble Espanyol, entre d'altres llocs. 

La Secció Femenina tenia allò dels Coros y danzas de España, molta gent amb grapa pel ball va tenir, gràcies a aquelles institucions, franquistes, evidentment, i amb totes les limitacions que els vulgueu trobar, oportunitat de viatjar i ballar. Quan al meu barri fan la Mostra d'Entitats sovint actuen grups d'avui, equivalents moderns d'aquelles cases regionals, però d'origen internacional, gent hispanoamericana, oriental... No son gaires però ho fan amb grapa i excel·lència, encara amb aquesta emoció dansaire lligada a una certa nostàlgia de les arrels.

He sentit a dir coses com ara que la sardana era franquista i d'altres disbarats, potser per això encara tenim el monument de Montjuïc mutilat i fet malbé, qui sap. Mentrestant es lloen activitats i personatges que es van adaptar força bé al franquisme sociològic i van fer bitlles, tot és contradictori i incoherent. De tant en tant, de forma puntual i breu, es posen de moda les sevillanes, la dansa del ventre i quatre coses més, com, pel que fa al cant, el godspel incorporat a corals d'avui, bandejant la tradició fins extrems preocupants, es fa fora de context i sense entrar a fons en el seu origen i les seves particularitats culturals. Malgrat tot, cal ballar i cantar el que sigui, a nivell individual i col·lectiu, i anar a veure i donar suport a aquells que canten i ballen, ni que sigui fora de modes i a contracorrent.

PESEN MOLT I VALEN POC, AMBIVALÈNCIES DEL FOC I DELS LLIBRES

 

En el darrer cinefòrum de Tot Història vam comentar la coneguda pel·lícula de Truffaut Farenheit, 451. Com és ben sabut la pel·lícula es basa en una coneguda narració de Ray Bradbury i tant el llibre com la versió en cinema apleguen un munt de mitologia i de comentaris escrits de tot tipus i per a tots els gustos.

Diuen que Bradbury estava satisfet de la versió de Truffaut tot i que, segons la meva subjectiva opinió,  la versió en cinema perd, paradoxalment, molta literatura. Fins i tot penso que el discurs varia força, del llibre a la pel·lícula, a banda de què Clarissa no mor, al cinema, i que un personatge clau, com Faber, ha desaparegut de la versió fílmica. El llibre respon a les inquietuds dels anys cinquanta i la pel·lícula, fins i tot en l'estetica, als neguits i bones intencions dels seixanta. Existeix una versió, una sèrie relativament recent, amb uns efectes especials més ambiciosos i alguns canvis importants en la narració. No la conec i no en puc valorar el resultat.

Ja he manifestat en més d'una ocasió que comparar literatura i cinema és inevitable però, sovint, injust i absurd. Fa uns dies escoltava un cantant que havia fet versions cantades de poemes i deia que el poema i la cançó eren, també, dues coses ben diferents. De tota manera en aquest camp es poden fer moltes elucubracions, posar molts exemples de tota mena i caure en els tòpics més recurrents.

Farenheit, 451 es presta molt a amollar tòpics diversos. Els poders, els totalitaris de forma brutal i els més acomodaticis a una certa llibertat, de forma subtil, sempre han intentat bandejar, destruir o amagar allò que no tocava, no tan sols en el tema literari sinó en art, ciència, cinema... La pel·lícula no entra en categories qualitatives, tots els llibres son dolents, fins i tot els dolents, i tots cremen i no en queda res, o aquesta és la intenció. En canvi les noves tecnologies, en aquells seixanta limitades als grans aparells de televisió, son l'esca del pecat i els llibres es limiten a còmics amb dibuixets, cosa que em va fer pensar en aquelles absurdes campanyes a favor i en contra dels tebeos, 'on hi ha un tebeo hi haurà un llibre', deien. I els qui feien còmics van rebatre la qüestió dient 'on hi ha un tebeo hi haurà un tebeo'.

És aquesta sacralització del llibre, el de paper, com a objecte digne de respecte per ell mateix, amb la qual no combrego, allò que crec que disfressa el missatge, segurament amb bona intenció i tot. Els perversos poders, en general, no han volgut pas eliminar tots els llibres, encara més, molts poders de tota mena s'han servit dels llibres per adoctrinar, per menystenir allò que no passa pel sedàs de la cultura, una paraula que ningú no sap ben bé que vol dir. Per això hi ha llibres sagrats, plens de dogmes, tan interpretables com es vulgui, això sí, si els qui manen ho permeten.

El llibre, fa anys, era un bé car i relativament escàs. La nostàlgia d'un passat mitificat encara manifesta la bondat insubstituible del llibre de paper, allò de la olor que fa i la resta. Avui, la veritat, molts llibres ja no fan olor ni pudor. Haurem d'inventar esprais que facin olor, fa uns dies vaig anar a la inauguració d'una exposició sobre el Corpus i es tiraven olors en esprai, de flors, per exemple, per ambientar. En alguns espais museïtzats també s'ha fet servir això de les 'olors' comprimides. 

Un dels comentaris habituals, pel que fa a la lectura, és constatar que al metro la gent llegeix menys llibres que abans i es distreu amb les perilloses i frívoles pantalletes. Amb la pantalleta es poden llegir llibres, diaris, i fer un munt de coses culturals, però les novetats sempre son condemnables, al principi. Quan jo era petita molts escriptors reivindicaven l'escriptura a mà, ni que fos amb bolígraf, enfront de la màquina d'escriure.

La pel·lícula te un regust d'època, un evident encant lligat a una certa estètica kistch, una mena d'innocència plena de tendresa. Els llibres que es cremen son gairebé tots en anglès, alguns en francès i en castellà crec que surt una mica el Quixot. La pel·lícula dona un paper doble a Julie Christie, musa de l'època, bellíssima, que aquí la fan un mica més grandeta que no pas al llibre, potser per insinuar un cert enamorament que, afortunadament, no arriba més enllà de la presa de consciència del bomber penedit.

És inevitable, en certs moments pensar en clàssics com 1984, Un mon feliç... també, en alguns aspectes, m'evocava fragments de El show de Truman, pel·lícula gràcies a la qual vaig perdonar a Jim Carrey tots els seus excesos. El bomber penedit va ser Oskar Werner, un bon actor que va morir relativament jove i alcoholitzat, llàstima. Christie fa avui una vida tranquil·la amb Duncan Campbell, fins i tot tenen una caseta pel País Valencià, que sempre fa il·lusió. Tan sols molt de tant en tant fa algun paper de lluïment. Haver estat una gran bellesa com ella fa que quan arribes a molt gran tothom vulgui comparar i els comentaris son malèvols, tot i que Christie ha envellit prou bé, considerant el panorama. De fet el càsting va costar de consolidar-se, hi havia moltes opcions previstes.

La pel·lícula compta amb un bon planter de secundaris, Ciryl Cusack, Anton Diffring, un fugitiu de l'Alemanya nazi a qui feien fer sovint de nazi dolentot, i no era l'únic cas. Trobem rostres d'aquells que ens sonen i els quals, més enllà dels cinèfils impenitents, son poc coneguts. He hagut de cercar qui era l'actriu d'aspecte estrany que mor en un pur estil Joana d'Arc entre els seus llibres cremats, es deia Bee Duffell, irlandesa, que va treballar molt en el teatre i poquet en el cinema, a banda de no morir, tampoc, massa gran.

Expliquen que Truffaut no sabia gairebé anglès, aquesta va ser l'única pel·lícula que va rodar en aquest idioma. També diuen que amb Werner va acabar molt malament. Coses de les feines, vaja, per glamouroses que siguin. Fa pocs dies, en comentar 'La peau douce' recordo que també vaig comentar que va acabar malament amb Desailly, per cert.

Sobre els llibres, avui en tenim un excés, en surten a gavadals, en trobem de boníssims gairebé nous, de segona mà, a preus molt barats. Es promocionen bajanades i resten ocultes moltes perles. La gent nostàlgica et diu que no llença els llibres però, al capdavall, potser ho fa d'amagat, o bé als porta a algun lloc on els vulguin, i on també, quan no els quedi més remei, en llençaran alguns. Molta producció nova editorial torna a ser pasta de paper al cap de poc més de dos anys.

Quan vaig ser, fa anys, en un programa de biblioteques escolars, em va sobtar que ens diguessin, a les reunions, que llencessim material a dojo i renovessim el fons. Si no es venen novetats o reedicions que semblin novetats la cosa anirà malament, ja hi va prou, de fet. En aquest tema, com en tants, la gent sovint diu allò que no fa, per quedar bé, tot i que cada vegada ens estem desacomplexant més. 

Hi ha llibres pels quals tenim afecte, no ho nego pas. Però també hi ha molta fullaraca que mereix cremar o llençar-se a la brossa. El foc té una mena de component sagrat misteriós, hi ha qui és incapaç de llençar, per exemple, cartes familiars, però, en canvi, cremar-les, si té la sort de comptar amb una llar de foc, li sembla més adient. Carvalho crema molts llibres, fa neteja, gràcies a tenir llar de foc a casa. Abans sembla que s'ho ha llegit tot, però, no tothom pot dir el mateix. 

Quan van buidar el pis dels meus pares, en morir la meva mare, sobre els llibres, la gran majoria edicions senzilles, un munt dels quals d'aquells del Cercle de Lectors, el senyor que se'n va cuidar em va dir: els llibres, avui, pesen molt i valen poc. És així, ens agradi o no, a banda del tema de l'espai, justet, i de què tenir una bona biblioteca demana tenir-la endreçada i ben classificada, si és que en algun moment cerquem alguna cosa en concret. La gran majoria de llibres no els tornarem a llegir ni a consultar. I quan es parla de llibres, en general, m'adono que es fa referència, sobretot, a narrativa, poesia i, a tot estirar, a una mica de filosofia o història. La utilitzacio perversa de la matemàtica, a la pel·lícula, també podria ser objecte de controvèrsia. 

Es veu que això de malmetre llibres per evitar-ne la difusió ja ho va fer molta gent del passat, entre la qual un emperador xinès de l'any de la picor, resulta sorprenent, considerant la poca gent que podia llegir en aquells temps, i encara més, a la Xina. Farenheit, 451, com molta gent ja sap, acaba amb el bomber abandonant el costat fosc i passant-se a l'espai cultural, arbrat i democràtic on la gent ha optat per 'ser un llibre' aprenent-se de memòria algun 'clàssic'. Precisament, de forma contradictòria, aquesta reivindicació de la memòria i la transmissió oral, en aquell any seixanta-sis, patia molts penjaments de la pedagogia moderna, la memòria era la intel·ligència dels rucs, coses així. El fet és que amb l'accés a l'escriptura i la lectura es va perdre aptitud memorística tot i que en qualsevol moment es pot recuperar, si es practica

Hi ha aspectes de la pel·lícula, i del llibre, tot i que jo li veig una altra volada, que avui sonen a ingenuïtat de l'època, a aquells seixanta tant enganyosos pel que fa a l'esperança en un mon millor. En tot cas, gràcies a les criticades noves tecnologies, m'he baixat de l'ebiblio una molt bona versió catalana, en una edició relativament recent, amb traducció d'un poeta, Jaume Subirana, i amb un pròleg de Garcia Tur que no pot evitar alguns dels tòpics recurrents, tot i que els escriu de forma magistral i dona gust llegir-lo, és clar. El que m'ha inquietat una mica és que he vist que hi ha una 'versió escolar', això de les versions escolars ja em fa una certa angúnia.

No tinc gaire tirada a la ciència-ficció, malgrat que una bona amiga, la Montserrat Galícia, n'escriu, molt bé per cert, des de fa anys, i amb aquest gènere ha guanyat dos premis Ruyra, poca broma. Admeto que que m'he ensopegat amb titols molt interessants, fins i tot jo em vaig estrenar fa anys amb alguna coseta que es pot considerar del gènere. Sovint les distopies, més freqüents avui que les utopies, estem en un temps de planys i lamentacions, ens parlen del present, com tota la narrativa, al capdavall, encara que la situem en el passat o en el futur. En la literatura de gènere hi ha de tot, depèn de les autories i de la grapa. I fins i tot del nostre moment vital en llegir el que sigui. Hi ha llibres, però, que sempre seran un rotllo És el que deia abans, no tots els llibres del mon mereixen sobreviure al foc ni al reciclatge, les coses com siguin.

DIVAGACIONS LLIBRESQUES PER A LES VIGÍLIES DE SANT JORDI

La paraula 'cultura' de tan repetida ja em produeix una mena de rebuig subjectiu. Ningú no sap ben bé què és, la cultura. Quan, fa més de vint anys, estudiava Humanitats a la UOC, recordo que vam parlar del tema amb algun professor i ens va explicar que algunes persones havia recollit en un volum més de dues mil definicions del mot.

Se suposa que la cultura és una cosa bona i, en nom de la cultura, com en nom de la llibertat i de tantes altres abstraccions, s'han comès moltes barbaritats. Una forma de defensar el xiringuito del que sigui, en aquests temps ombrívols i pandemics, és piconar amb el tema del valor de la cultura. És, també, un mot recurrent a l'hora de pidolar reconeixements i subvencions per al que calgui.

Com que s'acosta Sant Jordi la cultura de temporada es focalitza a l'entorn del llibre. Quan jo era jove sortien molts menys llibres i, per Sant Jordi, es venia, amb un deu per cent de descompte, el que ja hi havia al mercat. Avui tinc la sensació de què, igual que es fan vestits per a les rebaixes, s'escriuen llibres per a Sant Jordi.

Aquests dies és freqüent que, per la tele, per la ràdio, surti algú que fa temps que no veus ni sents, sobretot periodistes, polítics, fins i tot gent del gremi literari... Doncs, segur que té llibre, quan apareix de forma sorpresiva. La novetat és important, sembla que tot ha de ser nou o ho ha de semblar. Les promocions televisives o en els diaris de més tirada es limiten a determinades editorials, alguns de 'grans' i d'altres 'de culte' i, tot sovint, a personatges ben relacionats amb els mitjas. Hi ha editorials i escriptors que no surten enlloc o gairebé enlloc si no és que s'espavilen pel seu conte, a les xarxes, sobretot. Encara bo que els escriptors 'recòndits', com diu en Miquel, tenim el recurs d'internet i de la difusió a través d'amics i saludats. Molts amics i saludats també escriuen i, per tant, ja tenen prou feina en donar-se a conèixer ells mateixos.

El llibre és avui, potser ho ha estat sempre, des de la difusió massiva del llibre-objecte, -aquest volum de gruix, brillant i irregular, que és Los europeos ho explica prou bé-, un objecte de consum. El consum, per cultural que sigui, no sé si és cultura, perquè no sé què és la cultura, la veritat. Tot això que comento, que no té res d'original, no ho voldria fer de forma pejorativa, és el que hi ha i el que toca. També és lògic que la massificació de la cultura i de l'ensenyament hagi propiciat l'augment exponencial de gent que escriu i publica, de gent que pinta, que canta, que fa teatre i cinema... Jo crec que avui hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix.

Només m'empipa una mica, deu ser una cosa generacional, la sacralització del tema, que encara en venguin la moto, en aquest cas el llibre, amb discursos abrandats i recomanacions que no demano. Els gustos son diversos, els moments vitals, també. Per sort ja va de baixa tota aquella història de l'olor del paper i de la bellesa del llibre-objecte, i la condemna de la lectura mercenària feta per altres mitjans, com ara l'ordinador, el telèfon... En general molta gent predica el que no fa, et diuen que no llencen llibres i, al capdavall, de forma inevitable, els llibres es llencen o es miren de donar on sigui i en vulguin, que no és una cosa gens fàcil.

I tot això ho dic jo, que en compro molts, encara, el meu consum cultural s'ha incrementat amb la pandèmia, potser perquè vaig menys a la biblioteca, aquesta institució tan popular que, paradoxalmente, també ha contribuït a que es venguin menys llibres. Sant Jordi, amb tots els seus condicionants i la seva inevitable vulgarització comercial, encara conserva una mica de màgia, lligada a l'època estacional, al retorn dels falciots i a les tones de roses industrials, sense olor que aquest any, diuen, no seran tantes i unes quantes seran, fins i tot, 'de proximitat'.

En tot cas, val més consum cultural que incultura, tot i que la incultura tampoc no sé ben bé què és.

XOCS CULTURALS I CINEMA FEMINISTA

 

Fa pocs dies es va poder veure, per la segona cadena, sense interrupcions, El viaje de Nisha, una pel·lícula de la directora Iram Haqq, (Oslo, 1976), noruega de familia paquistanesa i que inclou a la història trets biogràfics. Des de fa uns anys han sorgit a tot arreu moltes dones directores de cinema, que aporten una nova visió a les histories de sempre. 

El tema de la pel·lícula ha estat tractat moltes vegades. De fet son dos, els temes, un rau en el xoc cultural de les noves generacions, que han crescut i viscut en països occidentals, gràcies a l'esforç familiar a l'hora de cercar millores i oportunitats. L'altre tema és el de la dona, en aquest cas, paquistanesa, limitada i controlada pels clans familiars. Aquest segont tema és universal, si ara no el pateixen les noies d'aquí, en general, moltes mares i àvies conegudes han crescut i viscut en temps en els quals encara funcionava el tema de l'honor familiar i de la limitació de le dones en la seva vida social.

El viaje de Nisha no acaba de ser una pel·lícula rodona, malgrat el seu innegable interès, Iram Haq, també actriu i guionista, potser té encara poc rodatge com a directora. Compta amb uns molt bons actors, com l'excel·lent protagonista, Maria Mozhdah, afganesa. De fet el títol original és una cosa com ara 'Què dirà la gent?', una frase que m'evoca passats no tan llunyans. I és que la nostra societat, encara més en entorns rurals o en barriades en les quals la gent es coneixia, fa, com qui diu quatre dies, que tenia molt present aquesta pregunta retòrica.

Nisha viu a Noruega però a casa seva conserven les tradicions del país d'origen. Té setze anys, cosa que explica la imprudència d'alguns dels seus actes. La família vol donar carrera als fills, també a la noia, que treu bones notes. No son mala gent, s'estimen, però estan condicionats per la família, pels parents. Un festejador imprudent i ximplet de la noia pujarà a casa seva, pel balcó, al més pur estil tradicional, el pare els enxamparà i aqui començarà el calvari de la noia, enviada al Pakistà per tal que posi seny on, de manera una mica inexplicable, s'embolicarà amb un cosí.

Tot i les situacions angoixants d'alguns moments, al capdavall la família tornarà a acollir la noia, tot i que limitant-la amb unes normes draconianes, i el gran remei serà cercar-li un marit, conegut a distància gràcies a les noves tecnologies, un jove metge que viu al Canadà i que sembla resignat al matrimoni concertat per la familia. Malauradament sabem que, abans i ara, molts deshonors familiars acabaven i acaben molt pitjor.

El gran remei als deshonors femenins és, al capdavall, el matrimoni, una solució que la família intenta una i altra vegada. Nisha prendrà al capdavall una decisió que potser li suposarà el trencament familiar, tot i que aquest pare, autoritari i abusiu, fins i tot malgrat ell mateix, desbordat per la situació, sembla entendre d'alguna manera que les coses han canviat.

Fa uns dies vaig acabar el deliciós llibre Mare i fill, de Kallifatides. La mare del protagonista, casada als catorze anys amb un home molt més gran que ella, amb el qual, però, va ser feliç, explica a l'autor com hi havia pares que, al seu poble, havien mort les seves filles per qüestions d'honor. Afortunadament, no totes les famílies eren tan dràstiques però quan jo era jove quedar-se embarassada sense haver-se casat era un gran problema familiar que generava capteniments absurds i, en el millor dels casos, casaments prematurs i apressats. El cinema i la literatura han incidit en el tema de les limitacions de les dones i sorprendre'ns de què 'aquestes coses passin', encara avui, als països emergents o en vies de desenvolupament, ens escandalitza, quan fa quatre dies que bufem cullera, en aquests temes. La cançó tradicional catalana és plena d'històries terribles.

Les cultures no evolucionen ni es canvien en quatre dies, tot i que la globalització contribueix a què tot evolucioni d'una forma més ràpida, no sense traumes, és clar. Aquesta Nisha que s'acaba alliberant, d'alguna manera, hauria d'haver llegit els consells de don Evaristo Feijoo a Fortunata sobre allò de 'ser práctica'. Però ja sabem que Fortunata no li fa cas, i això que ja no té setze anys.

Avui es el 'Dia de la Dona', no sé si aquestes celebracions serveixen per a gaire, vull pensar que sí. La marginació de la dona i les injusticies contra ella reboten en contra de les societats que les permeten i fomenten en nom del que sigui, i afecten també els homes. A capdavall aquest pare, treballador i estalviador, és, també una víctima. Sorprèn, però, que els fills mascles, joves i inserits en una altra societat, no defensin la germana i semblin més papistes que el papa. Potser hem millorat però quan encara s'accepten i toleren coses com ara la prostitució marginal o no tan marginal, amb certa normalitat ideològica, i no s'incideix en la mentalitat dels homes que, des de temps ancestrals l'han vist com inevitable, no anem bé. I, com totes les coses, això que en diuen l'empoderament femení, és com la democràcia, no arriba a ser mai perfecte i sempre és fràgil. No hi ha vacunes en contra de l'absurd. 

En tot cas, que la directora de la pel·lícula hagi aconseguit surar malgrat les seves circumstàncies, resulta esperançador. Noruega no és Espanya però tampoc no son perfectes, ep. Pel que fa a la cultura i a les cultures son aquests uns mots recurrents, mal definits i molt manipulables. 

PASSEIGS BARCELONINS I MEDITACIONS SOBRE IGNORÀNCIES INCONSCIENTS

Diumenge pel matí vaig fer un passeig per Montjuïc. Em vaig ensopegar amb dues cues de gent. L'afició a les cues voluntàries (un altre tema és quan no queda cap més remei) és un fenòmen que em sorpren i m'encurioseix. Els venedors de mercat saben que una raó per abduir clientela és tenir-ne. Una parada en la qual no hi ha clients genera rebuig mentre que una on hi ha cua se suposa que té algun mèrit. En els temps en els quals s'anava a ballar i t'havies d'esperar a què et vingués a buscar algun xicot, si un parell et sol·licitaven la cosa s'incrementava, però si passava l'estona i no tenies sortida era probable que aquella fos una tarda lamentable. Si et sortia un nòvio, generalment, te'n sortien més. Hi ha una tendència a cobejar allò que es desitjat pels altres, cosa que em portaria a llargues filosofies. És clar que això a la gent guapíssima no li devia passar, tan sols als normalets i normaletes, que devem ser majoria. Això també explica l'atracció que ens produeixen actors i actrius, miratges, de fet, ben poc reals. Però, és clar, son a l'aparador.

Una vegada comentava aquest fet amb el meu gendre i em va explicar que, quan anava a escola, li agradava una nena amb la qual no s'havia fixat ningú. Se li va acudir dir a un amic que li feia gràcia la noieta i la conseqüència va ser que un mosquer de companys es va dedicar a fer la gara-gara a la xicota. Crec que qui més qui menys ha viscut coses així en algun moment. Mires una peça de roba a les rebaixes, amb interès, i tot seguit algú més te la treu, pràcticament, de les mans. Aquelles històries i cançons sobre nòvies o nòvios de les amistats properes son un clàssic. I mireu que hi ha gent al mon, per anar a triar algú que ja té una relació consolidada...

Fer cua o competir per aconseguir alguna cosa sembla un mèrit. Això explica que a espais culturals diversos hi vagi gent quan ja hi ha gent. Jo vaig molt al MNAC, per aficio i proximitat, he passejat per les seves sales pràcticament sola. Avui aquests llocs culturals (tinc avorrida ja la suada paraula cultura, que ho vol dir tot i no vol dir res) compten amb les escoles i els grups de jubilats amb pagueta, que, al menys, ajuden a fer calaix. Diumenge hi havia una llarga cua, a fora. Era primer diumenge de mes, entrada de franc, però hi he anat d'altres diumenges d'aquests i no hi havia tanta gent esperant. Fins i tot hi havia gent gran, de la meva edat, que potser no sap que per als de més de seixanta-cinc anys és de franc sempre. Jo crec que persones que passejaven, en veure la cua, s'hi afegien. Vaig sorprendre aquest diàleg entre unes quantes dames de certa edat que feien cua:

-Pero, aquí, què hi ha? -deia una d'elles.

-Quadres i coses així -li va aclarir una amiga.

El meu passeig va continuar fins a la Plaça d'Espanya. Alla sí que hi havia una cua llarguíssima, que donava moltes voltes i s'estenia pel carrer Lleida. Tothom duia la preceptiva mascareta però la distància era difícil de respectar, amb tanta penya. Vaig sentir que els qui feien cua parlaven en alguna forma dialectal hispanoamericana però com que soc una ignorant no la vaig saber situar. Vaig preguntar a una senyora que s'esperava i, molt amable, em va explicar que eren eleccions a l'Equador.

Com que les informacions dels mitjans son tant pesadetes gairebé sempre i encara més en aquests dies, limitades a les nostres pròpies eleccions, i, està clar, a la Covid, els seus contagis i les seves defuncions, a més del tema futbolístic habitual, he escoltat molt poca cosa sobre les eleccions en aquell país, una mica complexes i que no s'acabaran fins el mes de maig. Ningú no va anar a entrevistar, que jo sàpiga, els pacients votants que, ben segur, devien passar hores per assolir la seva votació. Em vaig sentir culpable d'ignorància, he tingut algun alumne d'aquell país, pocs, la veritat. Però n'he tingut de molts altres llocs del mon, indrets dels quals en sé ben poca cosa. Crec que el nombre d'equatorians a Barcelona deu anar sobre els vuit mil. Tenen els seus centres, les seves activitats, una mica com allò de les cases regionals de fa anys. Aquests dies algunes persones d'origens diversos, que porten temps amb nosaltres, treballant, fins i tot que ja tenen la nacionalitat, s'han queixat de què no poden, encara, votar a casa nostra. 

A un balcó del meu barri hi vaig veure penjada una bandera equatoriana, aquests dies, amb una de catalana al costat, tota una declaració de principis i de bones intencions. He constatat que molta gent no sabia d'on era la bandera ni s'adonava de què anava relacionada amb les eleccions en aquell país. L'interès per la gent que ha vingut de fora s'incrementa quan la coneixes, és clar. Tot i amb això admeto que he tingut alumnes de molts països dels quals n'he arribat a saber quatre coses i encara crec que jo era de les mestres que més s'interessava per aquest tema de les procedències. Això sí, era habitual fer berenars multiculturals als quals les esforçades mares, gairebé sempre eren mares, aportaven les seves postres típiques. De la mateixa manera que a Espanya i Catalunya no tot ni tohom és igual, cada país té també els seus prejudicis. Una vegada un nen de Tànger, explicant-me d'on n'havia arribat un altre del Marroc em va dir: allò és com ara Andalusia, m'entens? O sigui, prejudici sobre prejudici. El nou vingut era de poble, d'un poble remot i rural i ell era, gairebé, de la capital. Un xicot molt amable, peruà, que venia a ajudar-nos quan el meu pare estava malalt, també em va comentar que ell era de Trujillo i que els de Lima eren xulos com els de Madrid. Aquí hi ha gent que fa un viatget de quinze dies al Japó i ja és expert en la seva gent i els seus costums. Tots volem ser el melic del mon, aspiració molt humana però molt etèria i absurda.

Fa temps, abans de la COVID, quan ja es parlava de crisi econòmica seriosa i de retallades, vaig sorprendre una conversa entre un adroguer paquistanès i una noia hispanoamericana, probablement argentina. Ella li deia, rient, i ell li donava la raó:

-Y dicen que esto es una crisis, pues si estuvieran en nuestros países...

El mal dels altres no ens consola, és clar. Més tard, el mateix diumenge, em vaig trobar amb una amiga deu anys més gran que no pas jo. Em comentava que quan era petita a casa seva, com a la meva, anaven fent amb austeritat, però que ella, com jo mateixa, ignorava la misèria d'indrets com ara el Somorrostro, que mai no va conèixer o com una part de les barraques de Montjuïc, en les quals hi havia moltes situacions diferents, per cert, que d'aquestes sí que en vaig veure i saber alguna cosa. I que li feia angúnia, com a mi, tanta queixa sobre la situació actual quan els nostres pares, amb la guerra i la postguerra, n'havien passat de tant grosses. I que avui, i sense incidir en el tema dels pobres propers, que, malgrat tot, compten amb certes ajudes més o menys miserables, hi ha persones immergides en guerres i exilis massius, en misèries llargues i en violències absolutes. No és pas que el mal dels altres, siguin els nostres contemporanis o els nostres avantpassats, ens resigni, sinó que cal situar la vida en el seu context i no queixar-se de vici quan és té un llit calent i un plat de sopa.

Pel que fa als polítics nostrats i a les seves picabaralles a la recerca, vull creure que vocacional, de la victòria electoral, els diria, com al poeta de Iupanqui: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. I els nostres obrers, ai, son avui, en la seva immensa majoria, gent de tot arreu del mon, sovint sense contractes ferms ni sous justos, amb molts problemes per poder-se associar i reclamar millores, moltes dones, tambe, més mal pagades que els homes, cuidant iaios, netejant la brutícia i cobrant-nos a la caixa del súper. Si la gent que fa tot això es pogués organitzar i muntar una vaga seriosa, a l'estil d'aquelles tan mitificades de la SEAT,  el col·lapse seria de categoria. De vegades dic, en broma, quan em diuen que l'espècie humana està en perill per tants motius, que la nostra espècie esta altament sobrevalorada. I potser ja no ho dic ni de broma.

AIXÍ PASSA LA GLÒRIA DEL MON

 

Una vegada vaig escriure una narració breu, que no sé on para, sobre un molt bon actor que, malgrat excel·lir, no havia aconseguit passar de secundari. De gran, per atzar, aconseguia un cert reconeixement i aleshores, moria. Però el mateix dia que ell moria un altre personatge molt conegut, un actor estranger encara en actiu, una mena de Woody Allen, vaja. I la mort del pobre actor nostrat passava totalment desapercebuda, més enllà del cercle d'íntims, i encara gràcies. Potser, en el fons, aquell actor era una mica una projecció de jo mateixa, relacionada amb el que m'he anat trobat en el camp literari.

Si no hagués mort Maradona avui encara estaríem parlant, a teles i ràdios, de Montserrat Carulla. Però així és el mon i també grans actrius, tan bones com Carulla però menys conegudes, han mort enmig d'un relatiu silenci popular. Tot és relatiu. Jo soc poc futbolera i això dels calerons i la mitologia futbolística em rellisca però sé que el mon és així i que la gent normaleta precisa de mites i herois, per poc exemplars que siguin. Avui un senyor sociòleg de pes s'ha negat, per la tele, a parlar del fenòmen mortuori d'actualitat. Tothom pot fer i dir el que li sembli, només faltaria, però hi ha determinats purismes que fan angúnia, és com allò dels progres que es negaven a tenir televisió, en el passat. O que avui condemnen les xarxes socials en bloc. Son coses que queden bé en determinats ambients. En d'altres, els de la gent normaleta, fan riure.

Avui alguns diaris comparen el difunt famós amb déu. Se suposa que amb un déu més aviat clàssic, d'aquells que es disfressaven per violar jovenetes i en feien de tots colors. El déu de la nostra tradició ha anat evolucionant però, vaja, tampoc no és que sigui gaire edificant, segons com es llegeixi la tradició. Avui els déus ja no son el que havien estat, no son res, mites culturals ben amanits i interpretats segons convé. 

Les meves monges bonhomioses de la infantesa, rehabilitades en la meva memòria sentimental, patiran a les seves tombes davant de tanta idolatria. Una que recordo, molt simpàtica, ens explicava que no se li podia dir al promès 'te adoro' ja que tan sols es podia adorar déu. L'adoració també tenia, com tot, la seva deriva humorística amb allò de te quiero, te adoro, te compro un loro.

Jo, de joveneta, creia en déu i tenia mites frívols, com ara el Dúo Dinámico. Les meves admiracions, després, es van decantar vers a gent coneguda del mon cultural, polític. Avui, llàstima que ja soc vella, he entès que ningú no és més que un altre i que, al capdavall, hi ha habilitats que t'han vingut donades d'origen, sense esforç, per ignotes causes genètiques.

Quan era jove també es deia que el futbol era un substitut de la polític i que, amb la democràcia, s'esvaïria el seu interès i les masses abandonarien la militància pilotera. No ha anat aixi i fins i tot gent que condemnava l'alienació lligada al futbol de consum avui sembla que pensi d'una altra manera. Les dones no han tingut tanta tirada al tema tot i que els mitjans, darrerament, son insistents a l'hora de promocionar el futbol femeni i no tant, per exemple, el bàsquet, que era al que més jugàvem i competíem a les escoles, les nenes i les noietes.

Tot és estrany i sorprenent. En alguna cosa hem de posar les nostres il·lusions i esperances, és clar. Els futbolistes d'elit guanyen molts calerons, son una minoria, com ho son determinats actors o escriptors. Però això de guanyar diners té molt de ganxo, encara avui. Els diners no fan la felicitat però la manca de diners provoca molts problemes, no ens enganyem. Més que participar dels planys generals o de les condemnes dels purs potser ens cal contemplar aquests fenòmens de masses des del llindar de la comprensió d'allò irracional, una cosa que empipa molt als que es diuen científics.

Els grans funerals i els plors massius segurament abellirien als difunts als quals se'ls dediquen però, malauradament, això no és possible.

SENSE ROBA I AL MUSEU

 

    

Ahir em vaig mirar els dos capítols del documental que ha dedicat Mary Beard al tema del nu, en l'art i no tan sols en l'art. Precisament a l'hora de dinar havíem tingut una conversa familiar a l'entorn de la tendència a eliminar monuments i referències segons manen uns o uns altres o quan, des del present, determinats valors del passat son obsolets o, fins i tot, rebutjables. I d'una cosa ens en vam anar a l'altra i també va sortir el tema del nu, bàsicament el femení, en l'art, però també en la publicitat i el cinema actuals.

Fa temps vaig fer una visita molt interessant al MNAC, ens van explicar com, durant la postguerra, alguns catòlics arrauxats havien atacat quadres del museu que mostraven dones nues, fos amb pintura o amb ganivets. En el present hi ha feministes radicals que han fet el mateix, per motius molt diferents, és clar. En alguns retaules gòtics es pot comprovar com la gent del poble foradava, per exemple, els ulls dels jueus dels retaules gòtics, que ja, d'entrada, tenen en aquelles obres un aspecte lamentable i malèvol. Aquestes agressions, tot i la restauració, son visibles en alguns casos.

El documental de Beard obre molts interrogants. El primer capítol és més convencional però en el segon hi surten imatges inquietants i es plantegen els límits de l'art i de la cultura, dues paraules que apleguen centenars de definicions. Ha d'afectar la censura artistes brillants, però que van tenir comportaments absolutament terribles? Quan parlem de gent del passat, com Caravaggio, això ja sembla que no ens afecta tant, però quan un escriptor o pintor actuals han estat feixistes o abusadors, el tema ja no és tan senzill de resoldre o d'entomar. I un element que incomoda més que no pas d'altres és, encara avui, el sexual.

Un dels objectes artístics dels molts que comenta Beard és el famós Origen del mon, de Courbet. Em va fer riure el seu comentari sobre el fet de què el títol pretensiós té molt a veure en com el mirem, molt diferent seria, diu ella mateixa, si, per exemple, el nom del quadre fos una cosa com ara 'el cony de la Jeanette'. I és que un factor molt important és la sacralització del lloc i els noms que donem als objectes. Aquest quadre va ser vetat a facebook, cosa que tampoc no és estranya, si som una mica objectius, i fem abstracció de l'autor i les seves circumstàncies. Ens agradi o no, i parlo també per mi mateixa, no és fàcil extreure la genialitat de les biografies lamentables. I el lloc fa la cosa. Una Marededéu en un museu no rep culte, és tota una altra cosa que no pas la Moreneta en el seu tron emblemàtic.

En un museu anglès van fer algunes intervencions interessants, experimentals, com ara retirar durant pocs dies un quadre, Hilas i les nimfes, amb la falsa excusa de què era inapropiat. Es va convidar la gent a comentar què els semblava, evidentment els comentaris van ser condemnatoris vers la censura, i es podien llegir molts disbarats i, fins i tot, insults als responsables, comparant-los amb els nazis, una comparació recurrent en els nostres temps. En el quadre és evident que les nimfes son adolescents, gairebé criatures, cosa que, segons com es miri, té uns elements afegits en els quals potser no hi havíem pensat. 

Beard debat en un fragment amb la responsable d'un museu sobre l'obra d'un pintor actual, que va violar les seves filles adolescents, de les quals té dibuixos preciosos. Un tema inquietant, avui, son les representacions d'infants o adolescents nus, cosa que fins i tot en temps mes rancis no provocava el mateix rebuig que en l'actualitat. O la utilització de cossos morts en el mon de l'art. O les representacions plàstiques de persones amb deficiències visibles. Hi ha molt temes en aquests dos capítols dedicats a la representació de gent diversa en pilotes, com en dèiem de forma grollera. La nostra sensibilitat canvia, amb el pas del temps, i la mirada va lligada al nostre present i les seves dèries, manies i dogmes. 

L'art ha estat una excusa per mostrar el cos, en molts casos i, en determinades èpoques, sobretot el de la dona. De la dona jove, blanca, de la societat occidental, ja que d'altres cultures han vist les coses d'una altra manera però de manies i dogmes n'hi ha pertot. La religió ha posat molts condicionants al tema i, en canvi, Jesucrist mort a la creu és un cos nu, de fet, i ens l'hem trobat fins a la sopa, en el nostre context cultural. Un cos nu i torturat, per cert, el sadisme també ha estat un component religiós sacralitzat en molts casos. Replantejar coses que no hem pensat, de tan normals com les trobàvem, és sempre una actitud saludable. En tot cas, aquests son uns documentals interessants, distrets, i que podrien, encara, anar molt més enllà. 

UNA DAMA DE CATEGORIA

UNA SENYORA DE BARCELONA
Elvira Elias
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019

Una senyora de Barcelona és la història d’Emília Cornet i Palau (1881-1976), explicada per ella mateixa. Emília Cornet va ser l’esposa del pintor, dibuixant i crític d’art Feliu Elias i Bracons (1878-1948). Elvira Elias (1917-2016), filla de tots dos va ser una il·lustradora, escriptora de llibres infantils i de cançoners. La vida de tota la família, una família benestant, burgesa, culta i feliç, es va veure trasbalsada per la tragèdia de la Guerra Civil. Elvira Elias va tenir cura de la seva mare, vídua, durant molts anys i, com explica al pròleg del llibre, va demanar-li, en complir aquesta noranta anys, que li dictés els records de la seva vida. El títol del llibre, manllevat de Josep Pla, va ser triat per Emília Cornet, ja que Pla va ser un gran admirador de Feliu Elias.

El llibre ens mostra la història d’una noia intel·ligent, en una bona situació social i econòmica, però limitada al marc estret que condicionava la vida de les noies joves de l’època. La perspectiva era casar-se amb algú del seu cercle. Emília Cornet ho va fer així però el seu marit era un artista, en el sentit més extens de la paraula. Un artista progressista, catalanista, compromès amb el seu temps, amb un doll de relacions interessants i enriquidores. Van tenir tres fills i els van donar una educació el més oberta i moderna possible, considerant les circumstàncies. L’ebullició del catalanisme es va veure escapçat per la dictadura de Primo de Rivera primer i, després, per la Guerra Civil.

Feliu Elies, que havia denunciat els excessos de certs sectors de la FAI, va haver de fugir, aconsellat per Ventura Gasol, però va poder tornar després dels Fets de Maig. I va haver de tornar a fugir en acabar la guerra civil, amb la filla petita. L’estada en un camp de concentració francès, durant un any i mig, i les penes passades van fer minvar la seva salut. Va poder retornar a Catalunya però tot era molt diferent, malgrat que la bondat personal i la vàlua artística havien fet que tingués molts amics que li van donar el suport que van poder. Va morir l'any que jo vaig néixer.

Més enllà d’un marit i pare tan brillants el llibre incideix, sobretot, en la persona d’Emília Cornet, que ens explica, en primera persona, com era aquell seu mon juvenil, aquella Barcelona que es transformava tan de pressa, com va anar obrint-se a experiències com ara una estada a París, forçada, però assumida amb entusiasme. Els fills, la família, els fets tràgics de la història i els bons moments, les mesquineses d’unes classes socials privilegiades i ràncies, carinclones i reprimides en molts aspectes, tot conflueix en una mena de recerca de llibertat, d’horitzons, i, sense arribar al trencament, Emília Cornet va esdevenint una dona lliure. 

La narradora se'ns mostra com una dona oberta, generosa, que parla amb respecte però també amb humor de tothom, com, per exemple, de l’imprescindible servei que tenia la gent ben situada, cambreres, cuineres, mainaderes. Estableix una sòlida amistat amb una d’aquestes minyones, els agraeix de forma sincera l’ajuda i la llibertat que li van proporcionar i, sense criticar a fons la seva classe social en sap veure la mesquinesa. Pel llibre desfilen un munt de personatges diversos, d’aquella època, artistes, escriptors, polítics... 

Les memòries d’Emília Cornet son sempre amables, tendres, respectuoses amb tothom, amb alguns trets de simpàtica ironia. És aquest un llibre deliciós, senzill en la seva grandesa, que ens ajuda conformar una mica més la imatge d’aquella Barcelona d’abans de la guerra, però també de la de després, la de la llarga postguerra i la difícil represa cultural. Ser una dona no era gens fàcil, ni tan sols per a les noies de casa bona. 

He escrit sobre Feliu i Elvira Elias en diferents ocasions. No entenc com un personatge immens com aquest artista polifacètic i genial no és més conegut i valorat. Pocs quadres seus son al nostre abast, però quan tot sovint m'aturo davant del parell d'obres remarcables que té al MNAC sempre em torno a sorprendre. Va ser humorista, ninotaire, crític d'art, catalanista, republicà, va ser encalçat per moltes bandes però va aconseguir el respecte de gent molt diferent. Va col·laborar en publicacions diverses, una de les quals l'emblemàtic PAPITU. Emília Cornet el menciona sempre amb un dels seus heterònims, APA, i en llegir aquest llibre he sabut que un altre, Joan Sacs, provenia de la seva afició wagneriana ja que aquest és un dels grans personatges dels Mestres Cantaires de Núremberg.

Vaig saber qui era Feliu Elias gràcies al Poble-sec, a la impagable biografia, catàleg de l'obra inclòs, que va fer del pintor Simó Gómez Polo, poble-sequí il·lustre i mític. És un d'aquells llibres que va molt més enllà del seu argument central, traspua ironia i intel·ligència. Elias, per encàrrec de la Junta de Museus, va escriure més biografies de pintors, però jo diria que la de Simó Gómez Polo és la millor. Elvira Elias, il·lustradora i escriptora de contes i cançoners infantils, va viure molts anys, com la seva mare. Era tot un personatge molt estimat a Arenys de Mar, vila amb la qual tenia moltes vinculacions. Vaig trigar a saber, així mateix, que era l'autora dels bellíssims dibuixos de molts d'aquells llibres de Rondalles catalanes, unes de les poques publicacions en català que teníem a l'abast, durant la meva infantesa.

Altres entrades al meu blog sobre Feliu i Elvira Elias:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/08/barrets-nous-i-vells-artistes-feliu.html

SALADRIGAS, EVOCACIÓ PERSONAL I SUBJECTIVA

Ha mort Robert Saladrigas i la majoria de publicacions se n'han fet ressò en els seus suplements i espais culturals. La gran majoria d'aquests ressons oportunistes, amb algunes remarcables excepcions, s'han limitat a fer un refregit de tot el que es pot trobar a la xarxa sobre un personatge d'un gruix cultural immens. 

L'article més íntim i personal que he llegit fins ara sobre Saladrigas ha estat el de Masoliver Ròdenas, una persona de la seva generació, aquesta generació que avui sembla no comptar gaire en el context literari d'actualitat. Masóliver incideix en la marginació que va patir Saladrigas, a la qual ell mateix semblava no donar importància i feia ben fet en passar del tema, aquesta actitud també es fruit, sovint, de l'edat i l'experiència. Si la gent del poder nostrat no va anar ni al comiat de Josep Fontana, què n'esperem?

Això de les modes i les tendències lligades a generacions és una constant. Potser també la gent de l'edat de Saladrigas va ser injusta amb d'altres autors anteriors o posteriors, qui sap, resulten inevitables aquesta mena de lligams que ens situen en un moment determinat de la història i la cultura. Però durant molts anys vaig seguir les crítiques de llibres que feia Saladrigas i en vaig llegir molts pel fet que ell ens els recomanava. 

Va escriure uns quants molt bons volums de literatura infantil i juvenil, força populars a les escoles, al menys en el temps de l'EGB, tenia molt bona relació amb el sector educatiu progressista. Va dirigir el suplement Libros del diari La Vanguardia durant molts anys, abans aquest afegitó no es convertís en això de les Cultures, un modern garbuix que dedica poc espai a la lletra escrita, avui, quan tant ens costa nedar entre els excessos. 

Saladrigas té unes quantes novel·les molt bones i molt ben escrites. Masóliver explica que tenia algun llibre en el calaix, en l'actualitat publicar novel·les que no siguin comercials i de consum immediat es fa cada dia més difícil, fins i tot per a la gent amb relacions amb el món editorial. L'havia vist en alguna ocasió, pels volts de Sant Antoni, per les parades de llibres vells, no sé si encara vivia actualment en aquest barri, farcit d'autores i autors i gent de la cultureta rellevant i de pes. 

Fa anys el contemplàvem amb alguna amiga amb aquella reverència badoca amb què les jovenetes més o menys lletraferides contemplen els qui publiquen i tenen un nom reconegut en el món de la cultura, una admiració no gaire diferent de la que sents d'adolescent per un cantant o un actor. Era atractiu, interessant, amb les seves ulleres i el seu pentinat inconfusible, de gran jovenejava força. 

Hi ha qui, avui, vol creure que setanta-i-molts anys és, encara, una edat jove, un miratge, de fet. És clar que hi ha molts centenaris, en l'actualitat, però també molta gent que mor abans d'arribar a la setantena, per diferents causes.Tot és relatiu, te n'adones amb els anys. Avui faig un cas molt relatiu de les crítiques literàries, m'agrada accedir a llibres, pel·lícules o obres de teatre de les quals no he llegit ni he sentit res a dir res, tothom és humà i té simpaties, antipaties i servituds diverses.

Veure la recent pel·lícula La buena esposa m'ha empès a cercar el llibre que l'ha inspirat, vaig intuir que devia ser interessant, que en el rerefons de la història hi havia molt més  gruix que això de l'explotació d'una dona intel·ligent i resignada per part d'un espavilat. La seva autora es diu Meg Wolitzer, aquí, fins ara, tan sols ha publicat un parell de llibres i el que va inspirar la pel·lícula s'ha reeditat fa poc. El comentaré més a fons un dia d'aquests però un dels aspectes més interessants de la història és el reflex del món literari a l'engròs i les seves misèries internes. De tota manera, qualsevol biografia sobre escriptors de casa nostra, que sigui una mica objectiva, ja mostra com van les coses, fins i tot en aquest petit país del qual en ocasions, més aviat per una qüestió emotiva que raonada, estem tant orgulloses. 

Crec que s'ha parlat i escrit poc de Robert Saladrigas, amb motiu de la seva mort, malgrat que han existit casos més lamentables, en el nostre món cultural proper. La televisió catalana cada dia està més allunyada de la cultura seriosa i de gruix, tot va per modes i tot s'expressa amb comentaris que no van gaire més enllà d'una piulada. Després, amb els anys i els centenaris, es recuperen autors, títols, cas de Pedrolo, per exemple. 

Ells ja són morts, quan es fan els revivals i no poden gaudir d'aquests  reconeixements pòstums, per cert. Un cas del qual m'he fet ressò en diferents ocasions és el d'Olga Xirinacs i és que això de les marginacions funciona amb tothom però jo diria que amb les dones, encara més. Tan sols cal fer números imparitaris a l'hora de revisar el nombre de premis i reconeixements, però també a l'hora de comprovar qui escriu, de forma majoritària, les crítiques literàries de culte.

Robert Saladrigas va estar també força present a la televisió catalana pionera, aquella del segon canal de la qual tants bons records, ni que siguin en blanc i negre, tenim els qui ja som grandets i grandetes. I és que abans de la TV3 hi va haver vida i imaginació i aquesta grapa que tan sols s'esperona quan els mitjans són limitats i escassos, un exemple actual és la BTV. No sempre més recursos volen dir més qualitat, ni a la tele ni a l'escola. 

Feia entrevistes d'aquestes en les quals tothom fumava i va escriure guions innovadors. Alguns d'aquells programes es poden, afortunadament, recuperar online, meravelles del present, vaja. Saladrigas, per motius diversos, potser una mica casuals i atzarosos, no va aconseguir lectors fidels i constants. No sempre més audiència vol dir, tampoc, més qualitat, però admeto que la gent que escriu vol ser llegida. L'any 2000 es va iniciar la publicació de la seva obra completa però, com tantes iniciatives interessants, la cosa va quedar en suspens després d'un parell de reedicions de novel·les seves, Aquell gust agre de l'estel i Memorial de Claudi Broch.