8.3.11

Àvies universals sota la pluja de Manila



Malgrat les relacions que en el passat van tenir les Filipines amb Espanya i que des de fa molts anys tenim a casa nostra una nombrosa comunitat filipina, aquell país ens és encara molt poc conegut. No s'hi acostuma a fer turisme i sabem més, en teoria, de Xina, Japó, l'Índia o Vietnam que d'aquell indret llunyà i humit, que va ser, més o menys, espanyol. 

He tingut alumnes filipins a escola i la majoria, tot i que sempre hi ha excepcions, eren tranquils i treballadors, amb famílies estables al darrere que responien en tot moment dels fills. En una escola on vaig treballar, amb més d'un vuitanta per cent d'immigració i on eren majoria era ben estrany que qualsevol família filipina s'endarrerís en el pagament de cap activitat o material, cosa que era habitual entre la resta d'alumnat, autòctons inclosos.

Fa molts anys, quan encara no es parlava d'immigració, havia vist al Zúric, els diumenges, grups de jovent d'aquell país, que es trobaven allà. Com és sabut han estat persones dedicades a coses com ara el servei domèstic d'una certa categoria. No voldria caure en el tòpìc, a tot arreu hi ha de tot, evidentment, però encara recordo com una mestra joveneta, en broma, davant dels problemes que causaven alguns alumnes a escola em va passar una nota, en broma, evidentment irònica, que deia: queremos filipinos, filipinos nada más!

Malgrat la seva presència, desconec el més elemental del seu país. Més de set mil illes, una cultura que aplega influències diverses, ètnies diferents i una història complexa. Es van separar d'Espanya per ser independents i es van trobar sota les urpes molt més poderoses i aclaparadores dels Estats Units. Per cert, l'heroi independentista Rizal va estar durant un temps presoner al castell de Montjuïc. També van patir una cruel invasió japonesa durant la segona guerra mundial i uns quants règims corruptes, dels quals el més conegut per nosaltres va ser el del president Marcos i la seva inefable esposa. Avui és un país admirable, que lluita per consolidar la seva democràcia, amb un fort component de població catòlica i amb una gran immigració, molt valorada en els països que la reben, en general, per la seva eficàcia i seriositat i també per la seva preparació, i amb zones urbanes que no s'escapen dels problemes actuals ni de la marginació. 


Moltes de les mares i pares que vaig conèixer tenien estudis mitjans o carreres com ara magisteri o infermeria. Quan podien matriculaven els seus fills a la concertada, en ser catòlics, la majoria, no tenien problemes. Veig sovint sortir molt d'alumnat filipí, per exemple, de les Franciscanes de la Plaça Universitat, les nenes porten el mateix uniforme que havia portat jo, per cert, amb alguns arranjaments que es van fer més endavant per modernitzar-lo.

Del seu cinema en coneixem ben poc cosa. Ara ens ha arribat, amb dos anys d'endarreriment aquesta Lola, la història d'unes àvies humils de Manila, lluitadores i resignades al mateix temps, pal de paller de les seves famílies. Una és l'àvia d'un noi assassinat, l'altre és l'àvia de l'assassí. Lola vol dir àvia en tagàlog. La història no entra en detalls, no sabem ben bé com va anar l'agressió, ni l'entrellat de les relacions familiars. La pel·lícula és gairebé documental, podria passar per un reportatge real, immergit en la pobresa d'uns barris castigats per la pluja constant i per la misèria, on la gent no es rendeix sense lluita. Intuïm que víctima i agressor podrien haver estat intercanviables. La història acaba d'una forma abrupta, amb l'inici del que podria ser una amistat però potser no ho arribarà a ser. El director, com uns nois ben vestits que viatgen  en un tren atrotinat i que filmen la misèria, només ens ha mostrat el que veu i  a ritme lent ha seguit aquestes dones en el seu laberint per l'administració, castigades pel reuma i una vellesa prematura, per a les quals qualsevol moviment és una gran dificultat. Al seu volt, unes famílies unides i la sensació de respirar per tot arreu una estranya bondat ambiental, malgrat tot. Fins i tot els funcionaris, bidells i prestamistes que atenen les àvies en el seu calvari són força respectuosos, educats i comprensius. Només hi ha una reacció fora de to, la del nét treballador davant la desaparició de la seva única vàlvula d'escapament: la televisió.

Espero que no sigui la darrera vegada que poguem gaudir d'una pel·lícula d'aquell país, tan proper i tan llunyà  al mateix temps. Per cert, crec que són aquestes, malgrat la distància, unes àvies força universals, n'he conegut de semblants a escoles de barris modestos, en anys no gaire llunyans, admirables i treballadores, criant néts amb problemes, cuidant fills malalts, treballant en negre i fins i tot reclamant el que calia quan tocava.

Y, de Filipinas, el que en sabíem, això sí, era una tràgica cançó sobre un amor impossible, a causa de qüestions patriòtiques. Avui és tot un clàssic.

8 comentaris:

zel ha dit...

entranyable, de veritat.

Puigcarbó ha dit...

AQUESTA CANÇÓ DE MENUT M'AGRADAVA MOLT! suposo que se'm feia exótic tot aixó de Filipines dominada pels espanyols, i, la veritat podia intuir-ho però no sabia que a Filipines fessin pel·lícules.

Júlia ha dit...

I molt recomanable la peli, Zel, llàstima que només es pot veure a l'Alexandra i el Verdi.

Júlia ha dit...

Francesc, una gran cançó, la prova és que ha sobreviscut als anys, avui la canta molta gent, fins i tot grups d'havaneres. Fins i tot la peli, malgrat la seva ingenuïtat i considerant l'època, no estava pas malament.

Sí que en fan, de cinema, a Filipines, però ens n'arriba molt poc.El director d'aquesta, Brillante Mendoza (els noms de per allà són curiosos) és un jove realitzador que ja ha fet altres coses, sembla que aquí només va arribar un altra peli d'ell i encara en un d'aquells festivals de cinema asiàtic que ja no fan.

http://www.factoriadelcine.com/2011/03/07/critica-de-la-pelicula-filipina-lola-obra-magistral-de-brillante-mendoza/

Aquesta perquè ha tingut alguns premis i encara arriba amb dos anys d'endarreriment.

Olga Xirinacs ha dit...

El sentiment d'aquesta cançó va omplir la meva adolescència i encara la tinc al repertori. ¡Quants territoris castigats per les guerres i per la misèria...!
Ha de ser interessant la pel·lícula que expliques. Gràcies pel consell.

iruna ha dit...

m'encanta llegir-te, júlia, com escrius i expliques les coses, com barreges tanta informació amb les teues idees personals al respecte i amb la teua pròpia experiència, en este post d'avui i en tots els que escrius.

de petita, jo també només volia filipinos (però no pels mateixos motius que tan bé descrius).

no conec ningú de filipines, ni res d'aquell país amb qui tanta relació hi ha hagut, més enllà del que tu ara expliques.
gràcies per fer-ho.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga, és que és una cançó bonica i evocadora. Certament espanta comprovar com la història de la Humanitat és tot un seguit de sang i fetge amb petits espais de pau intermitents i puntuals.

Júlia ha dit...

Gràcies, Iruna. Cert, els 'filipinos' tenien molt d'èxit i en tenen encara entre la quitxalla. No sé de què els deu venir el nom... Ho buscaré.