3.4.11

Devoció literària per Sagarra (3): Tardes de diumenge no tan llunyanes





El recull de poemes 'Cançons d'abril i novembre' es va publicar l'any 1918. Els poemes estan escrits entre 1915 i 1918, per un Sagarra encara molt jove. En aquests poemes es manifesten les inquietuds del jove que deixa enrere la infantesa i copsa un món no sempre agradable. La ciutat esdevé a voltes hostil, com en aquest poema. La tarda de diumenge és un espai literari de temps trist, en general, en el qual els solitaris ho són encara més i la tristor amara els carrers amb botigues tancades o fins i tot els espais de lleure multitudinari, on la solitud resulta de vegades més evident i melangiosa. 

El retrat que Sagarra fa de la ciutat és el de la seva època, de fa més de noranta anys, però canviant alguns detalls concrets, gairebé anecdòtics, la tarda de diumenge barcelonina dels nostres temps conserva encara molta d'aquesta tristor amagada de forma maldestre als espais actuals de lleure gairebé obligatori. 



TARDES DE DIUMENGE

Campanars, xemeneies avorrides,
branques nues i ocells esplomissats,
i aquest brogit de gents indefinides
i aquests diumenges tan desesperats!

Són tristes les botigues clausurades,
els pobres arrapats a les parets,
i aquest color llampant de les criades,
i aquesta olor de cine i cacauets.

I la maror que ha alçat la dona bella,
i el gran xivarri dels cafès curulls,
amb fum espès de pipa i gargamella
que entela els vidres i fa plorar els ulls.

Trist qui la joia del diumenge capta,
amb la suor i la febre setmanal,
i creu en les promeses del dissabte
i fa dringar la paga del jornal.

Trista la qui ha deixat a la padrina
i amor la volta amb fúries i rampells,
i va a la cantonada clandestina
a vora de les coques I els tortells.

Trista la que és pansida i s’enravana,
amb els infants i amb el marit amarg,
i amb els jocs de pilota I de rotllana
pels grans camins abandonats del parc.

I els cignes arbitraris, impassibles,
i els monuments- escandalós record-
amb angelets I generals horribles,
negres com el pecat, blancs com la mort.

Li costa tant de fondre’s, a la tarda!
Arreu que vagi sento com s’esmuny
aquesta llefiscor que m’acovarda.
i jo, que ara voldria ser tan lluny!

Jo que voldria matinades fredes,
i estar llevat, i sortir al camp d’un bot;
jo que voldria pins i pollancredes
i una mica de mar al fons de tot!

I sento aquest enuig que se’m repenja
contra les venes, contra el cor gelat,
i sóc pols i tristesa de diumenge,
dins l’absurda color de la ciutat.

    Cançons d’abril i novembre. Gener, 1917





4 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

passa el temps i els diumenges a la tarda segueixen igual. . .

Galderich ha dit...

Ostres, és curiós com aquesta sensació no l'he tinguda mai. Intento gaudir el diumenge i els dies de festa al màxim. L'endemà ja me'l trobaré!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, al menys a mi m'ho semblen...

Júlia ha dit...

Galderich, és una sensació estranya, millor si no l'has experimentat, però per a mi el diumenge al vespre té alguna cosa irrecuperable i trista, és una mena de símbol metafòric. Jo també tinc un poema sobre la nit del diumenge bastant trist, i això que no em considero una persona trista.