FLORISTES EMPODERADES I RAMBLES MÍTIQUES

Tenia els meus dubtes a l'hora d'anar a veure la versió, dirigida per Jordi Prat, de La Rambla de les Floristes. Tinc certa mania al TNC, tan gran, tan faraònic, i amb una sala gran una mica incòmoda i, on, segons on seus, tens problemes d'audició. Per altra banda, cada vegada que he vist, en els darrers anys, alguna versió professional d'un Sagarra, i d'altres clàssics catalans, he tingut un disgust, sobretot, al TNC. Deu ser problema meu, car començo a ser antiga -per no dir vella, que enguany sembla un penjament-.

Però avui no és gaire habitual veure un Sagarra a lo grande i com que em considero sagarriana incondicional des de la meva tendra infantesa, he anat a veure aquesta Rambla del 2019, gairebé com una mena de compromís personal amb l'obra d'un autor immens i estranyament controvertit, menyspreat, i ninguneado -no trobo cap traducció exacta a aquest mot castellà-. Fa anys se l'havia eliminat d'antologies canòniques i gent d'upa, pel que fa al mandarinatge cultural, en deien moltes bestieses. Les misèries de la cultureta amb aspiracions de modernitat han estat perilloses, injustes i, senzillament, perverses.

Per altra banda, per sort, també han existit els defensors arriscats de l'escriptor. I la seva evident acollida popular, aquest munt de representacions, molt dignes, en ocasions magistrals, per part de grups amateurs de tota la geografia. Quan es munta una obra seva el teatre, per gran que sigui, si compta amb una mínima promoció, omple. Omple molt més que en d'altres casos, suposadament més  rellevants. Encara, aquests dies, en els quals les crítiques sobre l'obra han estat nombroses, he llegit articles que acabaven amb sagetes enverinades, com ara sobre allò que no aporta la recuperació d'aquest text. 

El país és com és i funciona, encara avui, allò dels prestatgets calderians. Sagarra va desvetllar, sobretot, enveja. La postguerra va ser complicada, a Catalunya encara més, car el tema de Catalunya interseccionava amb el problema social i costava destriar una cosa d'una altra, tot i que sovint tot plegat està prou clar. Sagarra, que havia de sobreviure el millor possible, va intentar adaptar-se a una situació que ja es veia que s'allargaria i va acceptar honors espanyols. No va ser l'únic, ni de bon tros. Però va rebre per totes bandes. És, pel meu gust, un dels millors escriptors catalans del segle XX, i no vull dir el millor per no semblar injusta. Malauradament en els darrers anys es llegeix poc en veu alta, es recita molt menys, els muntatges teatrals s'han encarit i la gent jove coneix poc a fons aquest autor, en general.

Sagarra va escriure de tot i tot ho va fer bé: periodisme, prosa, teatre, poesia seriosa i satírica, traduccions inoblidables... Va escriure, quan li va caldre, en castellà, i també ho va fer bé. El tema de la no-felicitació a Margarit ha tornat a revifar estranyes polèmiques sobreres, presents de tant en tant en el país, sobretot en el món cultural. Què hi farem. Sagarra s'havia de defensar en ocasions d'escriure teatre en vers, avui, si fos viu, potser  seria prou agosarat per dir que escriu teatre en vers perquè sí, perquè li agrada, parafrasejant Apel·les Mestres, autor encara més oblidat i recuperat poèticament en un anunci de telefonia mòbil, que ja és gros. 

Torno a la versió actual del clàssic, Rosa Boladeras defensa molt bé el paper i excel·leix en aquests monòlegs apassionats que van arribar a funcionar sols, ja que els havia escoltat recitar sovint,  més enllà de l'obra de teatre. Un altre tema és quan hi ha un diàleg viu, una conversa a diferents veus, sovint massa apressada i amb defectes generalitzats que ja he comentat en d'altres vegades. Com ara que si una cosa és en vers s'ha de fer bé en ves, s'han de respectar pauses, diftongs, i coses com ara aquest però que es converteix en pro gairebé sempre i que fa que es perdi una síl·laba imprescindible però (no pro), també, musicalitat i coherència. No sé si la gent, en general, no té oïda, però a mi em grinyolen aquesta mena de coses, que sovintegen quan es fan muntatges en vers. 

No m'han fet el pes aquests personatges, sovint grotescos, que van desfilant per l'escena, ni tampoc inexplicables travestismes que no entenc a que venen, potser és que no els he entès, ho admeto. No m'ha acabat d'abellir l'ús i abús de la coneguda tonada de Porter Moix. Xavier Ripoll, gran actor i que defensa bé el paper, no m'acaba de donar el perfil d'aquest senyor Ramon, però em va passar el mateix amb Torrents, a la mítica versió televisiva de l'obra. M'imagino que aquest don Ramon ha de semblar un senyor benestant, maduret, elegant, estil Ramon Casas o Rusiñol, no sé si m'explico. Malgrat tot, recuperar Sagarra, sigui com sigui, està molt bé i sempre és un goig. El vers de Sagarra és tan brillant, tan amarat de vocabulari popular i culte que aconsegueix una gran versemblança, si es diu bé, sense excessos ni intents de què no sembli vers sino una mena de cosa estranya.

Sagarra, tan bescantat per anacrònic o elitista,  va  escriure una obra la qual, llegida en clau actual, resulta totalment feminista. Una dona humil es guanya la vida honradament, malgrat el gran nombre d'assetjadors de casa bona que l'envolten. Un que sembla el més seriós i decent, un conco una mica amargat de la vida, li ofereix deixar la feina i mantenir-la, cosa que empipa molt la dona treballadora. L'home recapacita i li ofereix matrimoni però la florista, empoderada al màxim, manifesta que li abelleix més ser independent i lliure que no pas desclassar-se o lligar-se a un senyor, per ric i ben plantant que sigui. L'Antònia és una de les grans dones sagarrianes, com la Caterina, la Glòria i algunes més. 

Sagarra té obres millors i pitjors, pel que fa als arguments, però sempre hi ha, en totes elles, fragments brillants, ben escrits, que viuen sols, i un domini extraordinari del temps narratiu. Les millors obres sagarrianes sempre funcionen, com en el cas de Guimerà, que té obres que val més no recuperar, com en el cas de la darrera que es va fer al TNC, precisament. Passa amb tots els autors,  amb els novel·listes, i, avui, també amb els directors de cinema. Ningú no és igualment bo sempre ni en tot moment.

Les recuperacions del nostre gran teatre català, en el qual incloc de ple Sagarra, son sovint erràtiques, intermitents, atzaroses i no sempre reeixides. El Romea havia de ser el temple d'aquest teatre clàssic català però les coses han anat d'una altra manera i encara bo que continua obert i en actiu, amb programacions interessants, tot i que no és allò que hauria pogut estar. 

La televisió catalana, així mateix, ha estat atzarosa, amb el tema. Per sort ens queden mostres diverses del que s'havia arribat a fer, i no parlo de la mítica Rambla de la Sardà, sinó de produccions modestes del segon canal, allò de les Lletres catalanes, sobretot. De fet, amb el teatre castellà passa una mica el mateix, un gran autor com Buero Vallejo és  car de veure, va viure més anys que Sagarra i en una darrera entrevista a la televisió que es va passar de puntetes ja es planyia del bandejament en el qual se l'havia col·locat. I, sí, també el vers castellà es llegeix, per aquells verals, de forma estranyament actualitzada, en molts casos. No és cap consol, evidentment.

En tot cas, he de dir que aquesta Rambla em va agradar més del que em pensava que m'agradaria. Els moments brillants fan oblidar les seves petites limitacions i alguns estirabots. Boladeras és una actriu carismàtica i amb grapa i,  de la resta del quadre escènic, tot ell força interessant, en remarcaria l'actuació, breu, de Berta Giraut quan fa d'Isabel, amb una dicció envejable i una veu molt maca. Hi havia molta gent de fora de Barcelona, que havia vingut en uns grans autocars, a vessar. Avui tot és a l'engròs o sembla que no existeix, de vegades. En algunes ressenyes he llegit planys sobre la Rambla d'abans i la d'ara, aquests laments nostàlgics son freqüents, oblidant que la vida es canvi i que res és com havia estat ni serà com és avui i que mirar enrere fa que ensopeguem i no ens acabem adonar del present, que és l'únic temps, fràgil i efímer, que ens pertany de ple.

A la Rambla d'avui encara, per sort, queden parades de flors. Si l'obra hagués estat centrada en els Ocellets encara tindríem més combustible per a la nostàlgia crònica.

SOTA DEL PONT CAMINA L'AIGUA TRISTA...

Com que els meus blogs van fent anys, com tot a la vida, em  sembla que ja he escrit manta vegades sobre Tots Sants, els difunts, el Tenorio, els records infantils i juvenils lligats a aquesta nit o el preu de les castanyes i els panellets. Avui fa més aviat calor però, encara que la percepció de molta gent no sigui la meva, he de dir que recordo d'altres Tots Sants poc freds, la veritat. Amb això del temps i els seus canvis soc molt escèptica i molt poc creient. 

La Festa de la Castanyada, que havia estat familiar i religiosa, acompanyada de la de Difunts, com tantes altres, ha anat passant al terreny escolar on, més o menys, encara es manté. Durant les darreres dècades s'hi afegit el Halloween, lligat a la introducció de l'anglès a l'ensenyament i la popularització d'una llengua que, avui, alguns qualifiquen d'una mena de llatí modern. Com passa sempre, hi ha qui s'empipa amb aquesta mena de coses i amb les intrusions de tradicions internacionals en les nostres essències.

Però això és una constant, agradi o no agradi, la gent es belluga, es relaciona, i tot es barreja. Quan jo era molt petita ja es llançaven anatemes en contra de celebracions protestants com el Pare Noel, l'arbre de Nadal i la resta. Calders té un divertit conte sobre aquesta rivalitat entre Reis i Pare Noel, per cert. Al final s'acaba fent tot, millor o pitjor. Avui el Tió es pica a tot arreu, però no era pas un costum generalitzat, a Catalunya, en temps remots. I, evidentment, a ningú no se li hauria acudit pintar-li cara i ulls i endinyar-li una barretina xarona. Ara no ens ve d'una celebració i, com que anem una mica farts, menjar castanyes no té res d'extraordinari i cada any hi ha menys castanyers i castanyeres, pels carrers. Els panellets son cars i, quan jo era petita, gairebé ni els tastàvem.

Si mantinguéssim les tradicions a l'estil dels nostres avantpassats més recents, durant la nit de Tots Sants, nit de bruixes i misteris, resaríem, fins i tot encara que no siguem creients, les tres parts del rosari abans d'endrapar les menges tradicionals, per tal de recordar els nostres difunts. Tot es transforma, canvia i, al capdavall, tot plegat va lligat al pas del temps i de les estacions, amb un nom o un altre, amb uns déus i uns altres i en l'idioma que sigui.

Durant uns anys que encara recordem era tradició, per Tots Sants, representar el Tenorio o anar a veure'n la representació. Era una tradició molt recent, Zorrilla, que va ser un home amant de Barcelona i que va venir força per la nostra ciutat, té coses molt millors, però amb aquesta rocambolesca i masclista història va fer bitlles. El Tenorio, com que era tan conegut, va conèixer un munt de paròdies i la gent se'n sabia fragments de memòria. El feien, al teatre, els professionals i els afeccionats, els actors seriosos i els còmics reconeguts. 

Una de les paròdies més conegudes, en castellà macarrònic, una variant dialectal que feia riure molt la gent, va ser el famós Don Cuan Tanorio. Els catalans genuïns d'abans no sabien parlar bé el castellà i tenien grans dificultats per pronunciar la jota castellana. D'aquí ve això de Don Cuan, Don Cose, el Quefe i coses així. O la paraula maco, avui crec que normativament admesa, tot i que els puristes dels primers cursets de català que vaig fer li tenien molta mania, ja que era una deriva del majo. 

La tele d'abans ens va oferir algunes versions del clàssic però no recordo haver vist mai, a la tele catalana, un Don Cuan. De fet, poc teatre ens ha oferit, la TV3. Als principis de la TV3 van muntar una versió excel·lent de La Rambla de les Floristes, amb la Sardà. Ara la fan al TNC i no m'he decidit a anar a veure-la perquè n'he contemplat algun tràiler i no m'ha fet el pes i cada vegada que torno a veure una obra de Sagarra, feta per professionals, tinc un disgust. Hi ha tirada a endegar innovacions que no venen a tomb i els actors d'avui, amb poques excepcions, no se n'acaben de sortir, amb el vers. Sagarra és un autor gegantí, de gran categoria, ho sabia fer tot i el seu magnífic llenguatge, que tant va connectar amb la gent del poble, no ha estat superat per ningú més, segons la meva opinió, personal i intransferible.

Admeto que alguns arguments sagarrians, pel que fa al teatre, son una mica passats de rosca, ell mateix n'era conscient, però sempre hi trobes fragments de categoria que tenen vida pròpia. Fins i tot una història delirant com La ferida lluminosa funciona, perquè dominava molt bé els temps teatrals i l'increment de la tensió argumental. Malauradament va patir moltes estranyes i injustes enveges i condemnes per part de gent de tota mena, lligada a la cultureta oficial i als mandarinatges acadèmics de culte, i encara pateix un cert oblit educatiu, tot i que no és l'únic. Se'l titllava d'elitista i aristocràtic quan ningú, com ell, va ser tant estimat, recitat i representat a tota mena de centres socials de totes les tendències. 

D'un bonic poema de Sagarra he manllevat el títol d'aquesta entrada, pertany al poema Girona a la tardor, evocador i nostàlgic. La tardor és melangiosa però, al costat d'un riu, potser per l'evocació del poema, encara m'ho sembla més. La primera estrofa també em porta el record d'un d'aquells grans murals escolars de la meva vida professional, amarat d'aquella ingenuïtat infantil i amb tot de fulles de plàtans d'ombra barcelonins enganxades a la vora d'un riu mític. A causa d'aquest poema tinc la percepció subjectiva de què no hi pot haver cap ciutat tan bonica al mon, per Tots Sants, com Girona.

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu, una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

VIDES PRIVADES, TELEVISIONS PÚBLIQUES

He llegit molts comentaris sobre la preparació i el desenvolupament de la minisèrie recent sobre la novel·la Vida Privada, dirigida per Sílvia Munt, però no he sabut trobar-ne cap valoració crítica. En cap moment he sentit que es fes cap referència a l'altre intent televisiu, el de 1987, endegat per TV1, dirigit per Francesc Betriu i amb un repartiment eclèctic i divers. Hi ha gent més jove que jo que no tenia ni idea de què existís aquella sèrie de finals dels vuitanta.

Cap de les dues versions no està malament però continuo sense copsar del tot l'atmosfera de la novel·la, malgrat les bones intencions i la professionalitat dels responsables. En la versió actual, emesa fa pocs dies, em grinyolaven algunes diccions de determinats actors, aquest és sovint un punt feble, també al teatre en directe, amb poques excepcions i amb una gran irregularitat entre la forma de parlar d'uns actors i uns altres. 

En canvi, com ja vaig remarcar en el seu moment, en la versió del Fantasma de Canterville, del Condal, amb Joan Pera, aquest aspecte esta cuidat a fons. Vida privada va patir una versió lamentable, tirant a musical, al TNC, fa uns vuit anys, em sembla. Si no es pot muntar una cosa a lo grande com el que van fer amb Els Miserables millor ser modestos i possibilistes.

Vida privada es considera ja un clàssic indiscutible però va passar per alts i baixos, prohibicions de la censura, males crítiques per part del món acadèmic i literari, penjaments diversos, enrabiades dels que s'hi sentien retratats i, ja a partir dels seixanta, una mena de normalització destralera feta, segons expliquen, per Joan Oliver, que creia -o deia- que Sagarra escrivia malament. 

De Sagarra, que no va parlar mai malament de ningú, en va parlar i escriure malament molta gent, gent de totes les tendències. L'èxit no es perdona, encara menys l'èxit popular, amb poques excepcions. Vida privada encara es promociona com un retrat de la burgesia decadent, però la decadència no és ben bé de la burgesia sinó de l'aristocràcia catalana minoritària. Els pobres i explotats no són tampoc innocents i també s'aprofiten de les circumstàncies. 

El món és com és i Sagarra se'n va adonar ben aviat. Malauradament la història el va sacsejar, com a tants altres. Si la llengua catalana ja té les seves dificultats pròpies, amb la guerra pel mig, la llarga postguerra o la represa cultural lligada a mecenatges i capelletes i moltes coses més, haver tingut un Sagarra és tot un miracle. Potser sí que la primera part del llibre està més ben lligada i que a la segona tot es dispersa una mica i s'esmicola en històries diverses, però això té poca importància. 

M'agrada molt Derqui però aquí no l'acabo de veure còmode en el seu paper ni tampoc Aida Folch em sembla una Conxa convincent, cal dir i recordar que en la versió de finals dels vuitanta Conxa era Amparo Muñoz, poca broma. Entre els secundaris hi ha de tot però em quedo amb les dones de pes teatral com Marta Angelat o Vicky Peña, que tenen poc paper i es mengen les poques escenes on surten. O amb la Genebat i la Maria Molins, per exemple. 

De tota manera crec que és aquesta una minisèrie digna, ben ambientada, ben dirigida, respectuosa amb l'autor, però hi falta alguna cosa, passa sovint amb les adaptacions de grans obres literàries, una mena d'espurna especial que surt o no surt, com quan fas un arròs, vaja. Al llibre hi ha molt de sexe sobreentès, ara sembla que les narracions visuals són millors si el sexe és explícit, encara que mai no ho és del tot, sobretot pel que fa als atributs masculins. La cosa es resol amb una orquestració excessiva de sospirs i gemecs i una visió reiterada dels pits femenins. És la tendència. 

Sembla que a TV3 no hi ha calerons per a gaires alegries i que, de moment, amb aquest esforç de producció en tindrem prou per a una bona temporada si les coses no canvien. Encara bo, doncs. Esperem que no haguem d'esperar trenta anys més per tal que algú agosarat i, si pot ser, sagarrià convençut ens ofereixi una nova lectura televisiva d'aquesta novel·la llarga, intensa i extraordinària. Una constant, pel que fa al teatre convencional de Sagarra, que passa llargues temporades oblidat per part dels qui programen les temporades, és voler-ne canviar els finals, sobretot si són finals més o menys feliços, aleshores sol sortir un xurro i tot es desvirtua. 

JOSEP MARIA DE SAGARRA, EL TEATRE CATALÀ I LES COMMEMORACIONS IMPREVISIBLES

Fa una setmana Joan de  Sagarra escrivia sobre el seu pare. He conegut un munt de gent que bescanta La Vanguardia però suposo que la lleg en la intimitat, si no tots els dies, de tant en tant, com ara els caps de setmana. Sobre el periodisme nostrat n'hi ha per escriure una enciclopèdia, el recent llibre de Maria Favà sobre l'Avui d'ahir explica moltes coses, algunes de les quals ja s'intuïen a Servitud. 

Hi ha qui m'ha comentat que es compra els dissabtes La Vanguardia pel senyor Moran, amb qui es pot estar d'acord o en desacord absolut, o d'acord en unes coses i en molt desacord en d'altres, però que té grapa i escriu molt bé, unes virtuts que no es troben a l'abast de la gran majoria. Un altre escriptor amb grapa i que escriu bé i que col·labora en el diari és Joan de Sagarra. Aquesta ha estat la gran virtut de la publicació, l'eclecticisme i la capacitat d'adduir heterodoxos.

Joan de Sagarra explicava, pels que no hàgiu llegir l'article, que una estudiant jove i bonica l'havia anat a trobar ja que estava fent una tesi sobre el teatre del seu pare. L'interès de la noia venia de la tradició familiar, la seva àvia havia fet teatre d'aficionats i era una gran admiradora de l'escriptor. L'estudiant aplicada va recordar al Sagarra fill que el 10 de gener de 2018 farà cent anys de l'estrena de la primera obra del Sagarra pare que es va dur als escenaris, Rondalla d'Esparvers, al Romea, és clar, amb un públic de categoria però també popular. 

Joan de Sagarra dubtava de què es fes alguna cosa per celebrar l'efemèride, recordava com amb motiu dels cinquanta anys de la mort del seu pare ell havia escrit un article, queixant-se de l'oblit, i un dels pocs senyors aleshores en actiu amb cultura extensa, Ferran Mascarell, va fer el que va poder per arranjar el tema. Ara tot és diferent, amb la gent del Romea actual sembla que no hi té bona relació. Joan de Sagarra recordava així mateix a l'article com els grups d'aficionats s'havien fet seu Sagarra durant molts anys.

Sagarra, com Rusiñol, ha estat un personatge incòmode. Rusiñol podia ser burgès però Sagarra era... aristòcrata! I, quines coses, va connectar amb el poble de forma contundent i dilatada. Va escriure de tot i tot ho  feia bé. En contra de l'opinió vigent, Sagarra, com Rusiñol, escrivia molt bé en castellà, això pot semblar un defecte a segons qui, el que passa és que no a tothom se'l jutja de la mateixa manera, depèn de la suposada ideologia, de les dèries i misèries de les capelletes  i d'un munt de prejudicis vigents i obsolets.

Si alguns infants de la meva joventut recitaven els monòlegs de Capri també hi havia moltes persones que se sabien poemes i fragments de les obres de teatre de Sagarra. En les excursions en autocar d'un centre excursionista havia escoltat, per exemple, a una molt bona rapsoda amollant fragments de La Rambla de les Floristes. Aquesta obra va ser l'única, diria jo, que TV3 va endegar per a la pantalleta, amb la Sardà, l'enyorat Pep Torrents i un estol de bons secundaris. Va tenir èxit i vam creure que seria l'inici d'una gran amistat entra la nostra i el nostre teatre, però res de res. 

La segona cadena, amb molts menys mitjans, havia muntat teatre del bo, divers i ben interpretat, algunes obres es poden veure online, al menys. Si la memòria és, com deien abans, el millor crític, he d'admetre que la millor versió que he vist mai del Cafè de la Marina va ser la d'aquells anys i aquella tele, amb Ovidi Montllor i Maife Gil en estat de gràcia. Més endavant, al Romea, en van fer una versió en viu amb Sansa i Torrents que no estava malament. 

Avui coses com ara la lectura en veu alta, els rapsodes, les obres de teatre en vers, a casa nostra han perdut pistonada. Costa trobar actors que llegeixin i recitin bé entre el jovent, tot i que alguna perla amb intuïció t'ensopegues de tant en tant, el mateix pel que fa al castellà, a tot arreu couen faves, que diuen els de més enllà de l'Ebre. Queden rapsodes bons, aficionats, he assistit a alguna trobada d'aquestes. Recitar bé és difícil, llegir bé, el mateix. Es pot caure en l'histrionisme i l'exageració, s'ha de fer teatre sense que sembli que en fas però amb cert èmfasi, no sé si m'explico, ja que no és senzill explicar el que vull dir.

Fa uns dies vaig anar a un homenatge a Martí i Pol, es recitaven poemes seus i es cantava cançó francesa. Els recitadors, home i dona, tots dos ja grandets, ho feien bé però hi havia alguna patinada imperceptible, aquestes patinades tenen a veure, en ocasions, amb la intenció de fer les coses més planeres, eliminant, per exemple, síl·labes (pro per però), tendència que trenca el ritme i la música o musica del vers. D'això me n'adono jo però no se n'adona gairebé ningú. Tampoc es fan a temps les pauses, jo tinc poca oïda musical però aquesta mena de coses em grinyola.

Sagarra ha estat molt maltractat per les elits durant anys. Sobretot el teatre, és clar, el més popular de tot el gruix del seu corpus. No diré que molts dels arguments no siguin delirants o rancis però la força de la paraula sura per damunt de les anècdotes vitals. Per quedar bé es deia que el millor del conjunt  eren les obres amb les quals ell manifestava, segons tradició malèvola, ja que es va utilitzar de forma negativa, que s'hi feia més savi que ric. Al menys va ser sincer, no com d'altres, la veritat. Ningú no pot negar l'excel·lència de les seves Memòries o de la novel·la Vida Privada, és clar.

Fa angúnia comprovar com en els antologies de l'època dels Castellets i els Moles, que aleshores remenaven les cireres acadèmiques modernes, àdhuc del triadurisme, tracten Sagarra. El pitjor és que quan ets jove, tal i com comentava fa uns dies, fas molt cas dels experts i passes l'època en la qual et fa vergonya dir que t'agrada això o allò i fins i tot fas veure que t'agraden molts tostons amb missatge, què hi farem. Avui, el mateix. Hi ha obres actuals molt lloades que a mi no em diuen res, per exemple les de Yasmina Reza, però fins i tot els grups d'aficionats joves tenen tirada més aviat a l'actualitat. No idealitzo el passat, es feien molts rotllos oblidables a l'escena nostrada, el mateix que avui i de totes les tendències. Ara que està de moda idealitzar el vell Paralelo, una ullada a les cartelleres antigues demostra que no n'hi ha per tant, la veritat.

Ja he escrit en diferents ocasions sobre Ricard Salvat, en certa manera, un altre outsider amb els seus enemics reticents. Per sort el vaig tenir a la universitat en dues assignatures, en les quals vaig aprendre més que gairebé en tota la resta dels meus estudis ortodoxos. Ell posava Sagarra al seu lloc amb coherència i, jo diria, equanimitat. Joan de Sagarra explica, al seu article, que de petit era conscient de què el Romea era la botigueta del pare. Salvat reivindicava el Romea com a seu del nostre teatre clàssic, dels nostres autors, diversos, menystinguts, oblidats o enretirats.

No diré que avui al Romea no es facin algunes coses que estan bé però no és això el que s'esperava. Va ser durant un temps el centre oficial, fins que no ens van fer l'horrible piràmide del Nacional. Aquella etapa va tenir alts i baixos, llums i ombres una de les moltes ombres va ser aconseguir eliminar el cicle de teatre de Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí. Amb totes les limitacions actuals, lligades al tema econòmic, que fa que veure obres amb més de quatre persones a l'escenari sigui un miracle, el mateix que poder contemplar una obra representada en un escenari a la italiana i amb el teló, misteriós, convencional i avui, gairebé extingit, anar al Romea em produeix una estranya emoció, hi facin el que hi facin.

Una de les grans actrius catalanes va ser Maria Vila, amb el seu marit, Pius Daví, fou de les primeres en recuperar el teatre en català després de la guerra, la primera recuperació, per cert, va ser al Paral·lel, per si un cas, però ben aviat es va retornar al Romea. Avui, aquí, es ven el mite de la Xirgu, no hi ha com marxar de casa per tal que et lloïn, la veritat. Al Romea, fa anys, hi havia un mural amb una entrevista feta a Maria Vila, de gran, a l'entorn del teatre català, de Sagarra i de més coses. Crec que Vila, ja retirada, tenia una botigueta de souvenirs davant de la Catedral. En tot cas no sé on deu haver anat a parar, aquell mural, al reciclatge, segur.

Algunes obres de Sagarra, en recuperar-se, han sofert estranyes lectures, s'ha volgut, per exemple, que els finals feliços no ho fossin tant i el desenllaç ha restat ben perjudicat. Algun  dia una actriu jove d'avui s'adonarà del potencial de la Glòria de l'Hostal o de la Caterina del Cafè i tornarem al Romea, a patir amb aquestes dones patidores i fortes, emblemàtiques i inoblidables. Em puc imaginar perfectament l'emergent i interessant Bruna Cusí fent de Caterina, per posar un exemple.

Rondalla d'esparvers explica com un senyor feliçment casat s'enamora de la cunyada, s'escapa amb ella, aquesta li fa el salt, ell la mata, l'encalcen, es refugia en un convent on retroba la primera dona i acaba per suïcidar-se, en no trobar sortida. Les cunyades són perilloses, a l'Hostal de la Glòria el marit s'ho repensa i acaba per fer bondat. L'argument és el de menys però cal pensar que algunes sèries televisives són molt més surrealistes i estan més mal escrites. La cunyada de la Rondalla potser és la modernitat teatral? L'avantguarda pictòrica? En tot cas renunciar a la  tradició pot portar pel mal camí o a un camí sense sortida mentre la tradició, ni que sigui de forma temporal, s'arrecera al convent de la literatura oblidada, esperant millors dies escènics. A tot li podem trobar simbolisme, si el cerquem.

EVOCACIÓ PERSONAL DE JOAN CAPRI I EL SEU TEMPS

En un comentari, fa alguns dies, la Glòria em preguntava si mai havia escrit sobre Capri i si ho faria. He repassat aquest blog i he comprovat que en moltes ocasions he mencionat Joan Capri, he parafrasejat Joan Capri i n'he evocat anècdotes lligades al meu imaginari personal. Però es pot dir que, fins avui, no li havia dedicat  una entrada sencera, diguem que especialitzada.

Vaig riure molt amb Capri però vaig passar per aquestes èpoques juvenils en les quals deixes de creure en tot, sobretot en allò que creuen els teus pares. I és que Capri va ser molt present a casa meva durant anys, compràvem tots els discos dels monòlegs i comptàvem amb un tocadiscos rudimentari, mono. Els diumenges pel matí el pare, que tenia molt poc temps de lleure, posava aquells discos, també sardanes i xalava d'allò més. 

El meu germà, quan era petit, se sabia de memòria i sencers alguns dels monòlegs i tenia molta gràcia quan els repetia, en concret, el seu èxit més reeixit era De Madrid a Barcelona en tercera. Una meva tieta política explicava amb nostàlgia que de joveneta havia conegut l'actor i fins i tot havien passejat en alguna ocasió plegats. A casa teníem un disco amb la gravació d'una obra de teatre del gran Rusiñol, El pobre vidu, protagonitzada per l'actor, i en repetíem fragments a cada moment.

Capri tenia fama de mal caràcter, de ser depressiu. Molts personatges famosos no són, en la seva vida privada, el que semblen, però això és el de menys. Capri va aconseguir reflectir un tipus de personatge català senzill, que ja no era el pagerol dels antics acudits sinó aquest home que es començava a guanyar la vida amb esforços, es comprava un sis-cents, feia algun viatget i vivia en un món on la mediocritat era poesia. Una altra cosa era quan Capri intervenia en obres de teatre amb més actors, no sempre la cosa funcionava car sembla que ell anava molt a la seva. Recordo un molt fluixet Bon Nadal, Mr Scrooge, per exemple.

El gran Ricard Salvat, a la universitat, havia evocat sovint els temps millors, segons la seva opinió i crec que també la de l'actor, per a Joan Capri, aquells en els quals va comptar amb la col·laboració del gran Josep Maria de Sagarra. Salvat ens va fer veure la importància d'aquestes persones que s'identifiquen amb la gent normal i corrent, humil però amb possibilitats de tirar endavant, com Cantinflas a Mèxic i que floreixen en totes les cultures, sovint menystinguts per les elits fins que aquestes no se'ls fan seus i els donen una lectura tirant a intel·lectual, cosa que és un perill per a la memòria  objectiva.

Capri va ressuscitar en diferents ocasions, com ara amb la sèrie del Doctor Caparrós, amb la gran Maria Matilde Almendros i d'altres actors, entre els quals Joan Pera. Pera semblava voler imitar Capri però jo crec que no era ben bé així tot i que sentia admiració per ell i no fa gaire anys li va dedicar un bon homenatge al Teatre Condal. Pera s'ha enquistat durant molt de temps en un tipus de teatre de consum però quan ha volgut i pogut ha demostrat que té molts registres i que pot fer coses molt diferents, el que passa és que en el món teatral d'avui no és senzill viure de l'ofici sense fer concessions o adaptar-te a les possibilitats del mercat. 

Capri, Pera i gent d'abans, com el gran Rusiñol, feien riure, però crec que tenen un rerefons una mica tràgic, allò del sentiment tràgic de la vida, vaja, amagat rere una façana que no és falsa sinó que forma part del conjunt. Potser tots som una mica així. Ja se sap que no tan sols es fa teatre al teatre sinó també a la vida i que vida i teatre es confonen sovint. TV3 no va saber aprofitar ni Capri ni Pera, amb Capri va fer un intent tardà, però els temps havien canviat i la cosa no va acabar de reeixir. 

Capri va rebre molts reconeixements i homenatges de gran, certament. Aquelles elits que n'abominaven i criticaven el poble que l'aplaudia al Romea van intentar fer-se perdonar la miopia, sense sortir-se'n. Moltes frases dels monòlegs de Capri formen part del nostre imaginari i del nostre vocabulari, algunes situacions que ell reflectia encara són prou vigents, aquest afany per la fatxenderia, pel consum de poca volada... 

L'humor de Capri era innocent, aparentment innocent, blanc, que diuen. Fregava el surrealisme en moltes ocasions, com en allò del desmemoriat, que ho va barrejant tot i no sap per on navega. Capri en general i els seus monòlegs en particular ens expliquen, com una gran part del cinema hispànic de l'època menys valorat pels experts, una realitat que va ser molt viva i que avui pot semblar llunyana, incomprensible per als joves.

En una ocasió, quan encara treballava, un nen de l'escola se'm va acostar, a l'hora del pati, i em va dir si volia que em recités monòlegs del Buenafuente. Em va venir al cap el meu germanet i els seus èxits infantils amb els monòlegs caprians. Comparats amb els del Capri els del Buenafuente van semblar amb poca gràcia, i això que l'alumne tenia grapa, potser més i tot que l'imitat. És clar que l'edat i l'experiència compten molt. Aquells discos de vinil de Capri es van reeditar en cassette, després d'un temps d'oblit, gràcies a Salvador Escamilla, un altre personatge irrepetible i inoblidable que avui ja no és, tampoc, entre nosaltres.

Fa pocs dies vaig tornar a veure En Baldiri de la costa. Crec que la versió en teatre que va fer Garsaball, un dels grans actorassos inoblidables de casa nostra, era superior, però això és igual. A la pel·lícula Capri fa de Capri, el vaig veure molt jove, tan gran com el veia aleshores!!! Garsaball era un actor tot terreny, una altra cosa. Capri era un actor característic. Va esdevenir un mirall estrafet de la realitat, una realitat popular que també van copsar els actors de La Cubana al principi, però res no dura per sempre. 

De vegades m'he adonat de què frases fetes o expressions que formaven part de l'imaginari familiar procedien d'obretes de teatre, de revistes, de sarsueles. De la mateixa manera, gent jove que em coneix potser algun dia s'adonarà que expressions meves pertanyen a aquells monòlegs inoblidables. Capri va ser un fenomen sociològic teatral que feia esgarrifar els moderns esquerranosos de l'època. Avui el jovent té el seu propi argot i potser li fan gràcia coses diferents que desconec o que no entenc, cadascú és fill de la seva època i de la seva cultura cronològica.

Capri va tenir èxit perquè ens hi reconeixíem. Hi reconeixíem els coneguts, les anècdotes, les circumstàncies, les aspiracions, la mediocritat, l'humor català més ranci però també el més viu i inspirat. Molt rebuig cap a Capri venia dels qui no volien admetre que es veien reflectits en aquells personatges que eren i no eren el mateix actor.  L'humor de Capri, malgrat l'homenatge de Pera, és irrepetible, no es pot imitar a fons i, en tot cas, hem canviat força i això també té un pes. 

No soc capaç de fer  un judici objectiu sobre l'actor, forma part de la meva història sentimental, de la mitologia familiar, de la meva parla personalitzada, feta de tants pedaços diversos i eclèctics. Potser per tot això anar al Romea, facin el que facin i malgrat que no és el que havia d'haver estat, encara m'emociona d'alguna manera. No crec que hi hagi per allà el fantasma de la Xirgu, que hi va treballar molt poc i va guillar aviat cap a Madrid i després cap a les Amèriques. Potser sí que hi podrem trobar, però, l'esperit de Maria Vila, de Joan Capri, del mateix Sagarra, qui sap. 

Sobre Sagarra, Rusiñol i alguns altres heteorodoxos, o sobre el teatre Romea, volia explicar unes quantes coses més però en desviaria del tema central i ho deixaré per a un altre dia.

MEDITACIONS ESTIUENQUES (1): ELS CAMINS

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir! 

Quan miro les fotografies que vaig fent m'adono que tinc tirada a retratar camins. Hi ha qui té una dèria pels grans cims, pels llacs, pels poblets pintorescos, per les platges assolellades, pels racons urbans famosos o desconeguts. Però hauré d'acceptar que l'element paisatgístic que més em motiva, per dir-ho en llenguatge pedagògic, és el camí. Un camí pot ser llarg o curt, anar a algun lloc o no, tot i que en aquest cas pot ser pel fet que ha perdut entre bardisses, a causa de l'abandonament,  la seva continuïtat. 

Quan em vaig casar eren moda els pósters clavats a la paret amb xinxetes. Al menjador en teníem un de molt bonic amb un bosc de roures a la tardor i un camí que el travessava. Amb els anys, com que no estava emmarcat ni protegit, es va fer malbé. M'agrada seguir un camí fins i tot quan no tinc cap intenció de fer-lo sencer ni d'arribar al final car l'important no és l'arribada al lloc sinó el camí en ell mateix, com experimenten els pelegrins que fan camins amb final místic. Però hi ha qui se sent molt incòmode si no pot arribar al final del camí, com vaig percebre quan anava més sovint d'excursió.

Els rius també són camins d'aigua, de fet. El riu i el camí són símbols de la vida, que neix i creix i s'acaba en el mar dels misteris o a en algun remot lloc que no sempre respon a les nostres expectatives. Dels dos únics llibres de poemes que he pogut publicar el primer es diu Indrets i camins. També m'adono, quan hi reflexiono, que sovint evoco la boira i les ombres en tot el que escric. La boira al camí és un element simbòlic, amaga la realitat i ens immergeix en la ignorància absoluta sobre el nostre entorn i els perills que ens encerclen.

El meu admirat Sagarra va escriure un poema magnífic sobre el camí, de fet és un fragment del Poema de Nadal. En ell contraposa els camins que van a Roma i que no van a Betlem. Massa gent cau en la temptació de seguir el camí cap a Roma, cap a la Roma de la fatxenderia i el poder. De fet, i pensant en diferents coses que estic llegint aquests dies sobre polítics, però també sobre d'altres sectors professionals, hi ha qui a l'inici del seu camí cerca de bona fe el camí cap a Betlem però en algun punt es desvia cap a Roma, no sé si m'explico. 

No em considero creient però els referents catòlics són inevitables en el meu imaginari i en la meva cultureta. Potser al final del camí no hi ha ni Betlem ni Roma ni Sant Jaume de Galícia ni res més que la boira infinita. Però  ben segur que en molts casos, si no ens hem ensopegat amb llops afamats ni amb barrancs impracticables, el nostre camí haurà estat agradable i poètic, ni que fos de forma temporal i breu. 

Un camí! 

Quina cosa més curta de dir! 
Quina cosa més llarga de seguir! 
Quin so vulgar i estrany! 
Un camí!... 
Quina sentida de pena i patir, 
quina promesa de calma i de guany! 
Un camí!... 
Els camins són l’angúnia primera 
del rústec cor llunyà, 
que ni ell sabia el que era 
o per saber es posava a caminar... 
Camins, serps d’encantària, 
que feu amable el feix 
del qui es vol lliurar d’ell mateix, 
de la pròpia tristesa solitària, 
i vol cercar un altre somriure, 
una altra sang o un altre crit, 
i fins un altre món més ennegrit 
per poder viure! 
Si et volta la brossa inclement, 
si branca i punxa t’estalonen, 
si l’aglevat i el pensament 
no saps on donen, 
poc trobaràs ni mel ni glop 
ni llum de cares vives; 
se’t tornaran les genives 
fumades com les del llop! 
Però si enmig l’espessorall 
el pit rebel deixa la fúria, 
i troba un caminet com un mirall 
fred i glaçat dins la foscúria, 
i pot seguir-lo mansament 
sense escoltar cap més musica, 
sentirà com el fum del pensament 
es va aclarint de mica en mica. 
Tu no saps el camí què significa? 
El camí significa humilitat, 
vol dir un renunciament a fi de bé, 
vol dir passar pel mateix recer 
que els altres han passat. 
Camí de la glòria, camí de la Creu, 
camí que puja i baixa i cansa, 
on ens portes, camí? La teva fi no es veu! 
Si ens han posat l'esquella mansa, 
tu limites l'audàcia del peu 
amb l'espígol novell de l'esperança!... 
Camí pelat i esqueixat, 
ple de vent dalt de la coma, 
camí de la soledat, 
tots els camins van a Roma, 
tots els camins, ja ho sabem!, 
tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
Perquè a Roma hi ha de tot: 
hi ha misèria i punyalades, 
i la púrpura i el llot 
i les mitres consagrades! 
Perquè a Roma hi ha de tot! 
Cap a Roma pots anar 
amb plomall de capità 
i amb xiulet de bergandatge, 
amb crossa de pelegrí, 
o amb garrafa o espasí; 
tot és bo pel teu viatge! 
Pots triar-te tu el camí! 
Pots triar-te el vent que eslloma, 
l'arada, la forca, el rem! 
Tots els camins van a Roma, 
però no van a Betlem! 
A Betlem ha nascut l'Infant diví! 
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Josep Maria de Sagarra,  El Poema de Nadal, fragment.

AVUI, DIA 18 DE MARÇ, XERRADETA:: JOSEP MARIA DE SAGARRA I EL PARAL·LEL

Com molts dels visitants d'aquest blog ja deveu saber demà, dia 18, faig una xerrada al CENTRE CULTURAL ALBAREDA, que es troba al carrer del mateix nom, a tocar del Parc de les Tres Xemeneies. 

Si no teniu res a fer demà i voleu passar una bona estona, ja ho sabeu.


Copio la promoció publicada a l'agenda del Centre Cultural:

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser, a més d’un gran escriptor, un home profundament barceloní i malgrat pertànyer a una classe social minoritària i privilegiada, més aviat pel pes de la nissaga que per la fortuna, va ser també una persona profundament encuriosida per totes les manifestacions humanes, que va saber retratar la ciutat de dalt a baix en molts textos i, evidentment, en la seva gran novel·la Vida privada.

Tot i que el gran territori sagarrià va ser la Rambla, amb el Teatre Romea, on va assolir els grans èxits teatrals, Sagarra va conèixer molt bé el Paral·lel d’abans de la guerra, ja que el de després no li va interessar tant i, com ell mateix explica, tan sols hi venia de forma esporàdica, a veure alguna representació puntual.

Aquell primer Paral·lel es presenta sovint com un tot però per les percepcions de Sagarra en podem copsar dues etapes, la primera, durant la qual esdevé un conjunt atrotinat d’establiments de tota mena i condició, molt relacionat amb el proper Barri Xino, i una segona, a partir de mitjans dels anys vint i durant la República, més agosarada però també amb més aspiracions artístiques en gèneres com ara la revista.

La primera etapa va comptar amb la ingenuïtat noctàmbula d’un Sagarra molt jove, encara adolescent, amb ganes de gresca i de conèixer aquell món d’escàndol. Un món en el qual, com ell mateix explica, les gorres proletàries els semblaven, als nois com ell, objectes satànics, i la pornografia més grollera els inspirava el respecte que ens inspiren les coses prohibides.

La segona etapa acull un Sagarra més adult, que ja és crític amb la misèria moral d’una part d’aquell indret. El Paral·lel aplega cantants com Raquel Méller, sarsuela, circ de categoria, l’esclat del tango, teatre de tota mena i una efervescència social i política lligada a aquella època de canvis i visceralitats. En els articles que escriu a Mirador i La Publicitat parla sovint del Paral·lel, dels seus espectacles, del teatre que s’hi representa, com ara el de Vallmitjana, i també de la primarietat d’un públic que fa cua per veure, per exemple, la crucifixió cruel d’un fakir de l’època. Als indrets prohibits, terreny masculí, ja hi comencen a anar matrimonis benestants, cosa sobre la qual ironitza i fins i tot li desplauen els títol grollers d’alguns vodevils xarons i de poca categoria.

Professor/a: A càrrec de Júlia Costa

Organitzador de l'activitat: CERHISEC

On: Centre Cultural Albareda

Adreça: c/ Albareda, 22-24

Web: http://bcn.cat/ccalbareda

Telèfon: 934 433 719

Email: ccalbareda@bcn.cat

OCELLETS, LLOPS, TEATRE I SAGARRA AHIR, AVUI I SEMPRE

Ja he manifesta en més d'una ocasió la meva incondicionalitat sagarriana. Ara bé, Ocells i llops em sembla una obra menor tot i que em meravella que s'arribés a estrenar en el tronat 1948. També he de dir que és una obra que demana escenari tradicional i entreacte, que és com la devia pensar el seu actor, modernitzar el context demanaria modernitzar-ho tot i això no és gens fàcil. El que passa és que aquests experiments modernitzadors sovint no acaben de reeixir, cal tenir molta grapa i intel·ligència per adequar obres antigues al nostre temps i sovint el que es fa és remoure l'escenografia, canviar finals, retalla el text, suprimir els entreactes i poca cosa més.

He cercat per l'hemeroteca del diari La Vanguardia i he trobat una interessant crítica d'Ángel Zúñiga, gran periodista que per sort per a ell va poder córrer força pels Estats Units, en concret per Nova York, gràcies a la seva especialització en el món de l'espectacle, sobretot del cinema. La crítica podria haver estat escrita ara mateix si no fos que en aquesta ocasió a l'obra se li han cercat metàfores diverses relacionades amb la guerra civil i amb el tancat context de la postguerra. Potser això també hi era, no diré que no, ja que ho ignoro i el senyor Sagarra, per desgràcia, no m'ho pot aclarir. El teatre de postguerra més realista de l'autor s'ha reivindicat en més d'una ocasió. Com és sabut l'home no s'hi guanyava la vida i el públic, en aquell trist moment, més aviat preferia mirar cap a passats idealitzats als quals Sagarra va retornar, obligat per les circumstàncies i l'economia familiar. De les obres d'aquesta època breu  i d'aquests intents de posar al dia l'escena nostrada la meva preferida és, sense cap mena de dubte, Galatea.

He de dir també que el gran Sagarra, poeta i autor, el retrobo sobre tot en dues obres emblemàtiques que no és difícil d'entendre per què van tenir tant d'èxit i en tenen sempre que es tornen a fer amb una mica de gràcia i amb gent què sàpiga vocalitzar, L'hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina. En alguna ocasió se n'han volgut endegar adaptacions modernes, de totes dues, matisant els seus finals feliços, gran error. També ha estat un error no trobar els personatges adients, que no ens fessin recordar els grans actors del passat, del meu passat, és clar, ja que jo no vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Maria Vila hauria de ser un mite nacional però aquí amb la Xirgu, que aviat es va passar al castellà, sembla que en tenim prou. El merit de Vila i Sagarra va ser reprendre el teatre en català així que van poder, molt abans que d'altres personatges més lloats. És clar que no podia ser un teatre compromès ni de denúncia, a veure qui era el guapo que el posava en escena, aleshores, ni en català ni en castellà. Tan sols Buero s'acostaria una mica al tema i encara de puntetes. El teatre de Sagarra, com el d'altres autors, ha reviscut moltes vegades d'una forma molt més tendra i brillant, en el camp de l'amateurisme.

El TNC, teatre que no m'agrada gens, d'aspecte mussolinià, situat al mig de gairebé el no res, lleig i fatxenda i amb una sala gran on segons on seus no sents res i, a més, et casques els genolls, ha posat en escena de forma gairebé simultània aquests Ocells i llops, i també Doña Rosita, la soltera. Lorca a la sala gran, Sagarra a la petita. Una mica com això de la Xirgu i la Vila, vaja, tota una metàfora actual de com van les coses per aquests verals. Sobre Lorca hi hauria molt a comentar. Crec que és més poeta que no pas autor teatral, però això és una opinió subjectiva. També era de bona casa i elitista però la seva mort injusta i absurda, cruel i poc aclarida encara, va magnificar-ne el significat i fins i tot el pes literari. Segons qui et mata et miren d'una manera o d'una altra tot i que Lorca no volia pas morir a mans de ningú, és clar i tenia bons amics falangistes. 

Bé, el tema de qualitats i gustos no em canso de repetir que és una qüestió subjectiva, temporal, i lligada a modes, tendències, lectures i relectures. Sobre la qüestió del pes que la seva homosexualitat va tenir en l'assassinat també hi hauria material per a vessar molta tinta. Aquest tema surt a l'obra, mirat de forma sagarriana, o sigui, sense una comprensió excessivament profunda tot i que fins i tot en els anys quaranta es tolerava en determinats ambients si no et ficaves amb ningú i no en feies ostentació, com molt bé devia saber el senyor Zúñiga que te té una breu entrada a Viquipèdia i no la té a Wikipedia. A l'entrada en qüestió hi ha uns quants enllaços dels quals no en funciona gairebé cap. Personatge viatger, alternatiu en molts sentits, intel·ligent, brillant, pagaria la pena fer-ne una reivindicació a fons. A la crítica feta a l'obra de Sagarra, tot i admetent que hi sura la grapa verbal de l'autor i la seva poesia inevitable, ironitza sobre la dolenteria dels fills i el sermó final del metge que no creu que influeixi per a res en el tarannà d'aquests ni en el seu capteniment futur. Carme Conesa ja ha demostrat manta ocasions que és una gran actriu quan la deixen i fins i tot quan no la deixen, així que res a dir si no és que la bata d'estar per casa fashion, amb sabates de taló alt, malgrat el seu delicat estat de salut, és una mica excessiva. La resta, com sembla que va passar l'any quaranta-vuit amb l'estrena, fan el que poden i hi ha de tot. 

En tot cas sempre agrada retrobar Sagarra, i el millor per a aquest autor és que encara generi polèmica, no sé si tanta com es diu i s'escriu, car en aquest país les polèmiques sobre temes culturals no arriben a fer història gairebé mai, que ja ens agradaria. En l'actualitat, per cert, és fàcil veure a l'obra alguns temes que ens evoquen el present, els llops continuen en actiu a les millors famílies i els Millets i la resta són uns bons descendents i hereus d'aquest Albert impresentable, els xanxullos del qual són els menys explicats en una obra en la qual tot s'explica a mitges ja que no podia ser de cap més manera per raons òbvies. Pecat amagat és mig perdonat i en el fons aquesta matriarca ocellaire pensa això mateix, val més tapar els pecats dels nostres ni que ens resulti una mica car que no pas entrar a fons en allò que ens pot fer mal. Llàstima que Sagarra ens la mati a causa dels disgustos dels fills, encara hauria pogut fer tronar i ploure, si s'hagués alliberat dels convencionalismes i l'excés de proteccionisme familiar, aquesta Lucrècia, el nom de la qual no és pas gens gratuït, com tampoc ho és el de la parella d'ocellets punyents.

Més opinions i informacions:

Article de Xavier Albertí, a Núvol

Dos magnífics articles de Maria Nunes sobre Sagarra, Ocells i llops i el teatre sagarrià de postguerra. L'obra li ha agradat més que no pas a mi, així que sempre està bé contrastar.

Critica d'Ángel Zúñiga a La Vanguardia amb motiu de l'estrena a Barcelona. Per cert, va ser al Teatre Apolo, el Paral·lel també és molt difícil d'encotillar!

LA VIDA ÉS TEATRE I BARCELONA ÉS EL ROMEA

He escrit en diferents ocasions aquí i en d'altres indrets sobre el que representa i ha representat el teatre Romea. Aquest dilluns vaig assistir a la conferència que va impartir Lluís Permanyer amb motiu dels cent cinquanta anys d'aquest espai el qual, si fóssim més agraïts, hauria de ser reverenciat de forma gairebé sagrada per tots els barcelonins. Al blog Llegir en cas d'incendi podeu llegir la ressenya que he fet sobre aquest acte. Permanyer sap molt i molt sobre la ciutat però he de dir sense recórrer a la falsa modèstia que moltes de les dades i anècdotes que van passar per la xerrada ja les coneixia, una es fa grandeta i va aplegant una mena de saviesa acumulativa de la qual sovint no n'és massa conscient.

El passeig permanyerià per la història d'aquest teatre tan estimat em va fer adonar d'un fet que oblidem si no mirem les coses des d'una certa perspectiva: el lloc va passar per alts, baixos, crisis, castellanitzacions, ideologitzacions i problemes diversos, com gairebé passa a tot arreu. Ara ha recuperat una certa estabilitat però hi trobo a faltar més referències als èxits antics, amb motiu d'aquest aniversari hauria estat bé recuperar algunes de les grans fites del passat. Bé, no demanem tant. De vegades demanar massa ens oculta les fites aconseguides. Perdoneu la grolleria però recordo que en una novel·la vaig llegir quelcom com que si poses una cama al passat i una altra al futur t'acabes pixant en el present. Sento no recordar l'autora de la cita tot i que crec que era Ruth Rendell.

Una de les grans injustícies històriques, relacionades amb el món de l'escena, és l'oblit en el qual tenim grans figures, actors, directors, autors, empresaris. En aquest cas un dels més evidents és el de la gran parella Maria Vila i Pius Daví i si ho comparem amb la magnificació de gent com la Xirgu, que hi van treballar durant poc temps, encara és més evident. Fa anys, uns quants, a les parets del Romea hi havia la reproducció d'unes entrevistes amb gent com Sagarra i Maria Vila. No sé què se n'ha fet. La parella i aquest autor van protagonitzar la represa del teatre català, amb moltes dificultats, ja en els anys quaranta, fet que com va remarcar Permanyer no s'ha valorat prou ni com calia, en comparació amb d'altres com ara l'aparició de la Nova Cançó. 

Sagarra també ha estat sovint mal entès, menystingut i oblidat i en el tema hi ha un gran doll d'enveja, evident o subliminal. Crec que en certa manera passava també amb Rusiñol. Si diuen que Riba fins i tot li envejava a Sagarra l'alçada i el físic i no és pas que Sagarra fos Cary Grant! Quan es munta -bé- un Sagarra, la cosa funciona, de la mateixa manera que quan es munta bé un Guimerà. El que passa és que es va perdent la petja en això de dir bé el vers o de vocalitzar de forma adient i de vegades es volen arranjar els finals. Vaig ironitzar en el cas del canvi en el final de Maria Rosa que va fer De Mille, però aquí fan a l'inrevés, els finals feliços es matisen de forma arbitrària, ho vaig veure en una trista versió d'El cafè de la Marina, al Nacional i en un altre de L'Hostal de la Glòria, al mateix Romea, quan era el flamant Centre Dramàtic de la Generalitat.

La història del Romea va lligada al gust popular, amb algunes espurnes elitistes no reeixides del tot. Capri també va ser objecte de malediccions intel·lectuals però el poble s'ho passava d'allò més bé amb ell i avui s'ha revaloritzat fins i tot per part dels savis mandarins de la cultureta. Espero que aquests cent cinquanta anys de vida del meu estimat Romea tinguin una mica més de ressò del que estant tenint però, hi ha tantes distraccions diverses per aquest món de l'oci nostrat!!!

DEL PASSAT ARNAT I ELS SEUS CONDICIONANTS

La gent jove del present no es pot ni imaginar el que representava, no fa tants anys, viure en un context de marginació social a causa d'una situació difícil relacionada amb la moral vigent. Ser mare soltera, ser separada, ser homosexual, eren coses que feien patir molt la gent. Una meva besàvia a qui van pràcticament casar als quinze anys i que va haver de deixar el marit, un ludòpata, gandul i potser moltes coses més que no ens van explicar, amb un fill petit, per posar-se a treballar de minyona, no podia dir a ningú que era separada i havia d'explicar que era vídua. Li havien sortit altres homes per poder-se casar, algun d'ells possiblement li feia el pes, però a la meva mare li deia que de cap manera no s'hauria ajuntat. Tenia algunes coneixences en el sector de l'església i va fer passes per intentar l'anul·lació però no se'n va sortir. Avui no entenem coses com ara que Guimerà estés traumatitzat pel fet que els seus pares s'haguessin casat després de néixer ell, per exemple. Tot ha canviat tant! Sento una gran pietat retrospectiva per aquestes vides tristes, condicionades per una moral tronada i per un entorn hipòcrita, la veritat.

Ha sortit una nova biografia de l'escriptor Somerset Maugham, que fa poc comentava Lluís Racionero al suplement cultural de La Vanguardia. Somerset va ser un home ric, famós però com conclou aquest llibre, malgrat el seu èxit mundà, mai no va trobar el que desitjava. L'homosexualitat de l'escriptor era més o menys coneguda però en d'altres biografies anteriors, fetes fins i tot per gent com un nebot seu, no se'n parlava gens. Sembla, doncs, que no va ser feliç, tot i que la felicitat és quelcom molt subjectiu i la manca de felicitat completa la va viure en el luxe i la comoditat, tot s'ha de dir. En el cas d'aquestes angoixes vitals ben peixades sempre em ve al cap la cançó que cantava Guillermina Motta i que feia: com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar.

Fa un temps vaig escriure al blog sobre Alexandre Plana de qui també, per molts indicis, en podem deduir que tenia el mateix problema tot i que mai no s'hagi explicitat. A Catalunya hem estat molt primmirats amb el tema i encara ho som, qualsevol referència directa sobre patums del passat i les seves circumstàncies vitals poc convencionals ha estat sempre comentat mig en secret: abandonaments maritals, amants, i, evidentment, l'homosexualitat, considerada durant anys i panys un vici terrible o una malaltia que calia curar. 

Fins i tot quan estudiava magisteri i els aires semblaven anar canviant vaig saber, també en mig d'un secretisme exagerat, que una companya de  curs estava separada. Per sort, al cap de pocs anys més tot es va poder fer públic i crec que es va tornar a aparellar feliçment. Al meu barri hi havia vist sovint una parella una mica més jove que els meus pares, sempre deia la gent que festejaven. A la llarga tothom va pensar que la dama era separada del marit i que per això no es podien casar però la situació era objecte de maliciosos comentaris veïnals.

A les Memòries de Josep Maria de Sagarra es fa referència al cas de Pijoan, de qui fa poc vam saber-ne els fets amb la publicació del llibre, després convertit en pel·lícula, Abans que el temps ho esborri. Els secrets ens van ser revelats pels descendents de la dama que va donar la campanada en aquella societat barcelonina, una societat que ens la volen fer passar per avançada i era, si fa o no fa, com la Vetusta de Clarín. Una amiga meva em va explicar una vegada que a la Universitat progre dels setanta encara els comentaven a mitja veu i per als iniciats que Pijoan se n'havia anat amb una dona casada que tenia tres fills.

Sagarra escriu sobre Alexandre Plana,a les Memòries, en un fragment colpidor. Plana va morir en els braços de Sagarra, a Banyuls, en aquell tristísssim 1940. Va ser un home amargat i solitari, complex, probablement per la seva homosexualitat, intuïda avui per nosaltres. Sagarra va conèixer Plana a l'Ateneu, és clar, i ja de jove era un home difícil i trist. Pla jove, amb ganes de fer coneixences i relacions oportunistes, li va fer la gara-gara per oblidar-se'n aviat, quan ja no li convenia.  Sagarra no diu amb claredat quin era el problema però, evidentment, llegit el fragment amb ulls del present sembla que tot lliga:

Realment, en trenta anys de la seva vida evolucionà poquíssim; substituí unes amistats per unes altres, però en totes es produí de la mateixa manera. Ordenat, rutinari en extrem, i tossut com un bou, semblava que, un cop engegada la seva vida, ell no podia rectificar-ne ni modificar-ne cap detall (...). Alt com un Sant Pau, amb uns aires pacífics d'antílop africà una mica nebulós, una mica absent i bastant paradisíac; desarmat per a tot el que fos agilitat i violència; amb una mentalitat de vell misogin, carregat d'exigències; terriblement afectiu, terriblement gelós i terriblement capaç de patir les tragèdies sentimentals més absurdes, callant-se-les com un mort (...) fou Alexandre Plana un nen malcriat i un ser desgraciadíssim, que posseí la gran elegància d'amagar el seu íntim jo i mostrar-se als ulls de tothom com la persona més assenyada, més correcta i més ponderada (...). Jo em penso haver conegut Alexadre Plana a fons i haver participat del millor caire de la seva amistat nobilíssima, i tinc motius més que sobrats per a creure que la seva vida fou de les més amargues i de les més desolades. 

De vegades oblidem la gran sort que tenim de viure ara i aquí, malgrat la crisi i les dificultats. I la xamba d'haver crescut en una societat la qual, pel que fa a la moral rància, ha evolucionat de pressa, des de l'encotillament inqüestionable a la llibertat més o menys tolerada. Amb totes les limitacions, mancances i servituds que volgueu, ho admeto.