21.5.11

Calerons, sexe i poder

Dec ser una mica carca, ho admeto, però defenso el tema de les retallades perquè he comprovat en la meva feina i en activitats d'aquestes que s'organitzen a base de subvencions com es malbaraten els diners i els bens que no són de ningú, sinó de la comunitat, imprecisa i etèria. Tinc coneguts i conegudes en el sector de la sanitat i en d'altres relacionats amb estaments oficials i hi ha un sentiment general sobre el fet que portem molt de temps estirant més el braç que la màniga, tot i que després també hi ha un cert temor a entrar a fons en el tema. Encara més greu, l'endeutament no dóna els resultats esperats en la majoria de casos, com s'ha vist amb el tema escolar. I és que no tot és cosa de recursos sinó de com aquests s'administren i gestionen. 

El problema és que els gestors sovint estan també subvencionats i la seva supervivència política o professional depèn del fet que tinguin contents els de sota amb algunes sucoses engrunes de tot plegat. Les subvencions, petites i grans, han mantingut una mena de xarxa de clientelisme molt inquietant i hem perdut la capacitat dels nostres avantpassats els quals, en temps molt més difícils, muntaven societats obreres admirables, ateneus capdavanters, sense haver de recórrer a cap poder que els untés i condicionés. Per a les festes majors dels anys grisos de postguerra no es comptava amb res més que amb les aportacions del veïnat, en feina o diners i m'admira comprovar allò que es feia i com es feia. 

Ara bé, el que desencisa del tot, quan estàs disposada a admetre una reducció necessària, és comprovar com els retalladors, que es veien a venir i que planyo per la feina difícil i cantelluda que hauran de fet, de grat o per força, no comencen per casa seva. Ahir escoltava els calerons que s'han gastat tots plegats -els partits oficials- en aquesta estúpida campanya electoral municipal, per tal de penjar cartells amb fotografies dolentes i eslògans lamentables i poc originals i per omplir-nos les bústies amb un munt de paperassa que, generalment, va directa al contàiner del paper i el cartró, en cas de civisme militant, o a la bossa d'escombraries barrejades en cas de trobar-te tan empipada que fins i tot fas boicot al reciclatge dogmàtic. Milers i milers d'euros per a no res o per a poca cosa, en una època amb internet, facebook, twitter i televisió a la carta. Els pobres partits polítics petits i coratjosos que encara existeixen ho tenen molt i molt magre.

A nivell més casolà també m'escandalitza que gairebé cent mil persones estiguin disposades a gastar-se una pasta per anar a veure futbol a Wembley, la veritat. Algú m'ha comentat que això no té res a veure amb el tema de les queixes sobre la crisi, però jo crec que ens ho hem de fer mirar. Encara més, arriba un Julio Iglesias decadent al Liceu -tot plegat és surrealista-, les entrades són caretes però omple a vessar i té un èxit resplendent, en temps d'escassedat. En la meva infantesa autàrquica es criticava que els pobres més pobres que nosaltres es compressin una tele, per exemple, i després no paguessin l'escola. Jo sempre he defensat aquestes despeses necessàries dels humils, ajuden a sobreviure amb una certa dignitat. Ara bé, em temo que n'hem fet un gra massa, ja.

Hem arribat a un punt de benestar en el qual no sembla fàcil distingir allò que és necessari o convenient d'allò que és un luxe i que resulta prescindible. Com que, segons el refrany castellà, a perro caído todo son pulgas, (segur que en Víctor Pàmies em solucionaria la transcripció), ara s'ha donat a conèixer el tren de vida d'aquest pobre senyor francès acusat d'haver-se llençat damunt d'una pobra cambrera. Segur que no és ell sol, qui viu en hotels de dos mil euros la nit però de moment el periodisme convencional sempre es fica més amb els derrotats que amb els triomfadors. 

Aquella cançó una mica ingènua i efectista de Pi de la Serra tenia una estrofa sobre el dinar d'un burgès desvagat, acompanyat de la seva amigueta, que feia:



Entra, pren tres passades 
tan densament cuinades 
que ja no poden més, 
amb el que el mosso els cobra 
a casa d’un manobre 
viurien tot un mes... 


Avui amb dos mil euros els mileuristes i moltes famílies d'immigrants viuen dos mesos i amb dignitat, encara que sembli estrany. M'és igual que el pobre home, pobret, hagi estat objecte d'un complot, és un xicot prou madur per saber-se el punt feble i anar amb compte, en tot cas totes les informacions apunten al fet que les senyores eren la seva fragilitat reconeguda, com la de molts altres, per cert. Del senyor Millet també van sortir moltes informacions després dels fets sobre això de què tenia la mà molt llarga, sembla que diners, poder i sexe van de la maneta. 

En una ocasió vaig llegir una entrevista a Joan Baez en la qual explicava com l'havia decebut que Luther King tingués també afició a l'erotisme extraoficial. Aquests temes es passen de puntetes en les biografies, sobre tot si pertanyen a personatges que han esdevingut mites polítics, socials, científics. En general hi ha una gran tendència a la disculpa sobre aspectes luxuriosos dels homes importants i s'insisteix de forma matxacona en el fet que aquest senyor era un gran professional. Als matins de TV3 només vaig sentir Laura Borràs puntualitzant en què una cosa era una cosa i l'altra, l'altra.

Es creu en general que si algú té diners i poder no anirà violant ni grapejant sense permís a les senyores, els noiets o, encara pitjor, a les criatures, però això no és així en molts casos. Parlo d'homes pel fet que aquestes coses es donen molt més en els senyors que en les dames, de moment. Abans la culpa era d'elles, dones dolentes que s'aprofitaven del seu poder eròtic sense manies, com aquella Lola de l'àngel blau, fent arribar el pobre professor reprimit  a nivells de degradació impressionants, o la Carmen tòpica, dona fatal on n'hi hagi, devoradora de senyors francesos, de toreros ardits i de bandolers nostrats. Avui tot resta més matisat, afortunadament, i fins i tot estossinar una dona dolenta, fatal, tràgica i pecadora és delicte dels grossos.

És pot ser indulgent amb els pecats de la carn i així ha de ser. Només que sovint s'hi barregen temes diversos, quan els pecats es donen en les altes esferes del poder i dels diners. I que també tenim tendència a disculpar segons qui i a escandalitzar-nos en d'altres casos, quan el pecador no és de la nostra corda. Mentrestant, com en alguns casos de terrorisme o de farruquitades les víctimes del sexe poderós, fins i tot quan les han pagat de forma adient, són les grans oblidades, incomoden.


7 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

quan tu ho dius tot, poc hi ha a afegir. Només una cosa: anys enrere el Sr. Straus-khan n'hauria surtit indemne i la culpable encara seria la noia guineana. En aixó em millorat.

Montse ha dit...

té raó en Puigcarbó. Encara sort...
per tot el demés, amén, com sempre.

Júlia ha dit...

Doncs sí, moltes coses d'aquest tipus ni tan sols no es denunciaven, Francesc.

Júlia ha dit...

Montse, encara sort de poder viure ara i aquí, n'hem de ser conscients.

GLÒRIA ha dit...

A saber què dirà la defensa d'Strauss-Kahn. Potser sortirà de nou la dona provocadora. Ell sempre podrà dir que no va passar res tot i que ella se li va posar bé...i calúmnia que alguna cosa queda.
De totes formes és llàstima que un home tan brillant perdi el control tan fàcilment. Una acció punible l'apartarà de la candidatura a la presidència francesa. Quin mal cap!
Cas de que se li hagués posat un esquer, la gravetat de la falta és la mateixa.
Bon cap de setmana, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, fa angúnia que els homes brillants caiguin fàcilment en paranys semblants, la història en va plena. Si és que era un parany i no que se li van 'creuar els cables', que també pot ser, la gent quan té poder es creu el rei del mambo.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Tant si era un parany com no, se li van creuar els cables!
Bona setmana!