18.9.11

Deutes i enganys





De vegades penso que he llegit massa i he vist també massa cinema perquè em costa molt trobar llibres o pel·lícules que m'agradin del tot. M'adono que la gent més jove que jo veu novetats on jo hi trobo repetició  o, en el millor dels casos, un intent ben intencionat, de vegades reeixit, de recreació.


M'ha passat una mica amb La deuda, pel·lícula que m'havien recomanat. Els actors estan molt bé, té elements interessants, però la història, el fons de la qüestió, no m'ha acabat de convèncer del tot. El cas és que aquesta pel·lícula és un remake d'una altra israelita que jo crec que no ha arribat a casa nostra, al menys jo no la recordo, i que va tenir al seu país premis diversos. No és una pel·lícula molt antiga, sinó que es va estrenar el 2007.

Resulta molt habitual, en temps de sequera imaginativa, fer remakes de bones històries. M'agradaria tenir ocasió de visionar la israelita per poder comparar, veure aquesta història angoixant interpretada per autòctons deu tenir el seu interès. En tot cas, en cinema, unes versions fan oblidar les altres i els peixos grossos i promocionats sempre es mengen els altres. De cinema israelita no ens arriba pràcticament res. I amb prou feines podem accedir a alguna pel·lícula francesa, italiana... Tot plegat és una llàstima. Es parla molt de diversitat però cada vegada resta tot més uniformitzat.

La pel·lícula incideix en un tema recurrent, el falsejament del passat, de la història, tema que a un dels protagonistes, sobretot, li produeix angoixa al llarg de la vida i que marcarà el desenllaç, pel meu gust el menys aconseguit de la pel·lícula. Els tres protagonistes creuen que desvetllar la veritat causarà problemes però sovint no és així. Hi ha passats que sabem que no són com ens els expliquen, tenim accés a llibres i documents, però continuem creient el que toca, sobretot si és quelcom relacionat amb els nostres propis mites. I quan passen els anys de vegades sembla més versemblant la mentida que no pas la veritat.

Precisament aquest setembre la biblioteca Francesc Boix, del meu barri, farà deu anys. Com que li dediquem una xerrada he estat repassant documentació de la inauguració. La figura de Boix havia estat recuperada feia poc, en aquella època, a través d'un documental i de diferents publicacions. Per la inauguració va poder venir una seva germana, exiliada, i a la casa on va viure fins que va anar, encara adolescent, voluntari a la guerra, s'hi va posar una placa.

He sabut que la placa ja va generar polèmica. Boix era militant  comunista però això no es va fer constar per no ferir susceptibilitats anarquistes i de gent d'altres tendències polítiques, així que crec que es va posar només antifranquista, el mateix, que per cert, diu la biografia inclosa a wikipèdia. A la placa es va fer constar que Boix va ser l'únic espanyol que va poder declarar al judici de Nuremberg, tot i que no ho va poder fer com espanyol, sinó com a francès i en francès, per motius polítics injustos i complexos. La placa ha rebut diferents agressions que acostumen a suprimir això d'espanyol posant català. Crec que en aquell moment i en aquelles circumstàncies Boix es devia considerar espanyol, però això avui no toca, com no toca recordar cap referència al comunisme, avui absent de qualsevol denominació d'un partit polític.

A la inauguració va venir molta gent, com ara Teresa Pàmies, López Raimundo, els poders municipals d'aleshores, amb l'alcalde Clos, i com que Boix havia estat en un camp de concentració va venir el president de l'associació, que surt a totes les fotografies i que és Enric Marco, que després va resultar que no havia estat enlloc d'on deia. Encara més, en una xerrada que va fer al barri un altre senyor gran que havia estat de veritat en un camp d'extermini ens va mig insinuar, molt abans que es descobrís el tema, que Marco era una mica dubtós. La cosa va sortir a la llum a través de les investigacions d'una persona que no era catalana i aleshores, embolica que fa fort, es va etiquetar tot allò com anticatalà.Vaig deduir que més o menys se sabia feia temps que l'home era un impostor però que convenia més no dir res, amb la qual cosa es va perdre l'oportunitat de fer un acte seriós i honest de sinceritat abans que no es destapés el pastís des de fora. El cas és que l'home havia rebut molts honors, entre els quals la Creu de Sant Jordi, que va retornar i tampoc no es va posar gaire vermell amb tot plegat. Es va fer poc soroll i tal dia farà un any.


Precisament Marco, com els protagonistes de la pel·lícula, també anava tot sovint per escoles i instituts explicant les seves tràgiques i falses vivències, tot i que els de la pel·lícula han estat, de fet, víctimes de la mala sort, i no tot el que expliquen és mentida.

Sovint em pregunto quants personatges honorem que no ho mereixen i quantes històries creiem, que no són ben bé com ens expliquen. I quanta gent hi ha que sap la veritat i continua mantenint la mentida per interessos, política, vanitat o fatxenderia. O sigui, que la majoria d'aquest tipus de deutes queden, ai, per pagar, i acaben per prescriure.

8 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

millor no creure en res JÚLIA, t'evites decepcions. Cada vegada que he conegut de prop algú suposadament important, he tingut una decepció.

Júlia ha dit...

Francesc, si gairebé no crec en res, he, he. Però hi ha impostures que clamen al cel.

Rosa Bayot ha dit...

El q es trist es q com mes gran et fas menys creus amb res!!Deu ser aixo el q et fa sentir gran....

Júlia ha dit...

Rosa, de jove ets molt innocent, i també molt radical, tot ha de ser blanc o negre, després et vas adonant que les coses són complexes i tenen molts matisos, això per una banda és bo, comprens més la gent i no exigeixes tant, per altra banda perds fe i entusiasme, és clar.

Allau ha dit...

Et confirmo, Júlia, que l'original israelià no va ser estrenat aquí. I posaria la mà al foc que devia de ser molt més interessant, perquè devien de saber de què parlaven i segurament no farien tantes trampes de guió. Estic ben fart de "llegir" tots aquests conflictes, mediatitzats per la indústria de l'entreteniment americana.

Júlia ha dit...

Sí, Allau, ho vaig comprovar mirant hemeroteques, és una llàstima; pel que fa a 'La deuda' tot i que li han donat cert 'to anglès' no m'ha acabat de convèncer.

dospoals ha dit...

El final de la pel·lícula em va decebre força. Em costa molt de creure aquest desenllaç tan ràpid de troballes i com resol la protagonista la lluita. Potser jo també tindira interés per veure si la pel·lícula israeliana també ho resol així.

Júlia ha dit...

Dospoals, tens raó, la primera part està força bé, considerant el gènere i les trampetes que comenta Allau, que n'hi ha algunes, però el final és apressat i decebedor. De moment no podem comparar.