7.11.11

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (III)




No fue Montserrat Roig una feminista radical, y uno de sus amigos la califica cariñosamente de seductora, pero desde luego esa sensibilidad feminista fue uno de los colores de su paleta. Sedujo a hombres, sedujo a mujeres, sedujo a lectores. Y el impacto de la tele, donde siguió con "Personatges" y "Encuentros con las letras", le dio una popularidad muy extraña a los círculos minoritarios de la literatura catalana. Roig fue una escritora conocidísima a la que le era difícil comprar en el mercado de la Concepció sin firmar algún autógrafo o responder a algún comentario. 

La escritora que sedujo a una sociedad 
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Antoni Batista


L'any 2001, amb motiu dels deu anys de la mort de Montserrat Roig, es va escriure molt i força sobre l'escriptora. Un bon nombre d'articles a l'entorn de la seva vida i obra es poden trobar sense haver d'explorar moltes hemeroteques a la magnífica web de Joan Ducros, que ja té més de deu anys, per cert. 

Llegint aquells articles constato que aleshores, acabat d'estrenar el segle XXI, es feia difícil trobar a les llibreries algunes de les seves obres, com ara L'agulla daurada, llibre que, pel que estic comprovant aquests dies en converses i lectures, és per a un gran nombre de gent el més valorat de tots els que va publicar, amb una gran vigència en el nostre present. Més endavant es van endegar reedicions, amb els anys t'adones de com tot va i ve en algun moment, no saps ben bé per què.

Avui moltes coses han canviat però com que el mercat editorial no es troba precisament en un moment d'eufòria -si és que hi ha estat mai- no sabem què pot passar amb el temps. Avui, però, tenim les biblioteques i també un bon mercat de llibres de segona mà a la xarxa. En aquell moment, amb totes les seves mancances, el mercat editorial català era petit però era més fàcil fer difusió de tot el que s'editava. El mateix passava amb la música del país.

L'obra d'assaig i periodística de Montserrat Roig és, doncs, aquella que amb els anys desvetlla més unanimitat a l'hora de valorar-la de forma positiva. Un altre tema seria la narrativa, aquest conjunt de personatges i situacions que es creuen i entrecreuen, situat en gran part a l'eixample barceloní, que es transforma d'aquesta manera en mite literari. Sobre la seva narrativa s'ha dit de tot, bo i no tan bo. Encara sóc incapaç d'establir paràmetres inalterables sobre la qualitat literària, després de comprovar com tot resta amb el temps subjecte a tendències diverses, a capelletes culturals, a interessos, extraliteraris en més d'una ocasió. Per això no m'agrada gens aconsellar lectures. Ni restaurants.

Amb molts llibres passa com amb els amors. Se'ns enceta un entusiasme abrandat i juvenil, després ve una certa decepció, quan ens adonem dels defectes del nostre objecte de desig i més endavant arriba la convivència pacífica i madura o, també, el trencament. Un trencament que amb el temps pot provocar nostàlgia. Per això les relectures són necessàries, sovint imprescindibles, perquè el record d'una lectura juvenil, com de la visió d'una obra d'art, té molt a veure amb el moment vital en el qual hi vam accedir.

Els llibres de Montserrat Roig, no només els seus sinó els de molts intel·lectuals de la seva generació, alguns dels quals més endavant van prendre d'altres camins, van sorgir en un moment de represa cultural, de canvis polítics, d'eufòria col·lectiva una mica ingènua. Com sol passar amb els primers llibres de qualsevol autor, aquells escriptors i escriptores ho volien dir tot i explicar un passat abaltit i maquillat, oblidat o silenciat. Potser per això als llibres narratius de Montserrat Roig hi ha un munt de temes, tots ells importants, excessius potser en nombre i intenció que de vegades fan perdre una mica el fil amb l'afany de mostrar una societat polièdrica, protagonitzada per unes dones a les quals se'ls dóna una veu que no havien tingut fins aleshores.

No tan sols això, sinó que a més d'escriure-ho i dir-ho tot ho volien viure tot: política, amor, maternitat -en el cas de les dones-, veure món, tastar l'inici de l'esclat d'un món audiovisual en alça. I tot plegat, sense massa possibilitats econòmiques. Un autor anglosaxó d'èxit reconegut pot viure dedicant-se a escriure un llibre de tant en tant. Un autor en castellà, si té sort, també pot anar fent, tot i que amb més dificultats, si aconsegueix fer un forat a les amèriques. Un autor català ha de fer moltes coses diverses si vol escriure narrativa en català i, en tot cas, segurament haurà de fer-ho com pugui i on pugui. Olga Xirinacs s'ha lamentat sovint de la gairebé nul·la política de traduccions. Sabem que Roig va passar estretors econòmiques, el mateix que Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda i tantes altres, cosa que explica en certa manera alguns aspectes biogràfics concrets d'aquestes dames. Per a les dones, en general, la cosa era i és encara molt més complicada.

Per això, Montserrat Roig mostra un important component feminista en els seus llibres, un feminisme humanista, poc estripat o trencador. Feministes radicals com Lídia Falcón van criticar aquella mena de literatura, precisament pel seu feminisme tebi. Transcric un fragment de l'estudi: Conflictos maternales en La hora violeta de Montserrat Roig, de Guiomar Fages, que es pot consultar a la xarxa.

(...) Precisamente el defender el feminismo como una construcción ideológica es lo que hace Falcón al acusar a Roig de que:

Las heroínas de nuestra narrativa femenina no tienen problemas económicos, casi nunca profesionales, o éstos están mediatizados y a veces abortados por sus preocupaciones sentimentales, no poseen maridos gruñones, golpeadores, borrachos, niños subnormales o molestos, suegras, cuñadas, cuñados, hermanos, padres y madres, ninguno de los personajes que constituyen el variopinto y asfixiante entorno familiar. (Ballesteros 118)

La acusación de Falcón a los personajes de Roig no solamente cae en el simplismo, como acabamos de ver, sino que demuestra no estar familiarizada con la narrativa de la autora donde, precisamente, se describe a una galería de personajes y entornos familiares en los que no solamente aparecen madres e hijas, en el caso de Ramona adiós tenemos tres generaciones, cuñadas y cuñados, sino que en La hora violeta el motivo principal, como veremos, del odio de Natàlia por su madre es el desmesurado amor que ésta profesaba al hijo mongólico, Pere . El simplemente equiparar el feminismo con “maridos gruñones, golpeadores” (Ballesteros 118) implica una visión muy superficial del feminismo y, alejada de la realidad, sobretodo teniendo en cuenta que Roig estaba en contra de las etiquetas de “literatura femenina” y de feminismo en sus obras.


També en el debat del grup 99, que comento en el post anterior va sorgir el tema del feminisme i de si existien feminismes diferents. Personalment crec que és així, com en totes les ideologies hi ha autores i pensadores més radicals que altres. Res no arriba mai a ser unitari del tot.

Tot plegat, però, palesa els interessos de l'època pel que fa a una literatura que havia d'estar al servei de la ideologia i de la política, cosa sobre la qual podríem debatre a fons. L'escapisme, la fantasia, la diversió, estaven mal vistes per determinats sectors que aleshores remenaven les cireres culturals. Això explica el fracàs d'una iniciativa de tanta volada  i interès com va ser La cua de palla. Avui potser, com sol passar, ens hem passat a l'atre extrem i sembla que toca més novel·la històrica o policíaca que no pas realisme social. Una cosa una mica semblant ha passat en el camp de la poesia, allò de poesía para el pueblo, poesía necesaria, ja és història. En tot cas, avui el realisme social s'insereix en la novel·la de gènere amb més o menys grapa, però si no es capta al lector amb un crim o amb la referència a fets del passat interpretats per personatges amb mentalitat del present, es fa difícil publicar.

I potser per això, precisament, per aquesta originalitat recuperada, la veu narrativa de Roig torna a seduir gent jove, més dones que homes, que troben en els seus llibres quelcom que s'ha bandejat a causa de les modes literàries: una realitat a l'abast, una certa mediocritat ambiental realista, el problema dels canvis generacionals, l'explicació d'un present que avui és passat i de com es va viure el passat des d'aquell present dels setanta. I, sobretot, hi trobem molts problemes de les dones, encara no resolts: la maternitat, la professionalització, el sexe, la relació amb els homes, la política. Fa uns dies es constatava la poca presència de dones a les llistes electorals de tots els partits, si les comparem amb les del temps de la transició, de les quals la mateixa Roig havia format part en alguna ocasió, amb el desaparegut PSUC, el panorama resulta absolutament decebedor.

La literatura ha de ser literatura, certament. I el temps transforma en clàssics els llibres en els quals l'important és, més que res, la mateixa literatura. Tot i que potser aquests tenien també, tot i que no sempre ni en totes les circumstàncies, una intenció social, política, moralitzant. Tolstoi moralitza però no per això perd volada literària. El Quixot es passeja per la seva societat fent volar coloms i això no li treu pes intel·lectual. El context és important però amb el temps el passem per alt, fins i tot quan no ens acaba d'agradar el discurs que endega, si la literatura acaba per encantar-nos amb els seus inexplicables recursos.

En el context del present, doncs, i més enllà dels gustos personals de cadascú, la vigència dels llibres narratius de Montserrat Roig em sembla que té, encara, un gran interès, i demana la visió de les dones d'avui i dels seus problemes, a l'hora d'entendre i valorar les generacions anteriors, quan ja les Natàlies Miralpeix han esdevingut, ai, àvies o potser besàvies.

(continuarà)

8 comentaris:

Lectora corrent ha dit...

Independentment de les seves novel·les, que m'agraden molt, crec que cal recordar el llibre "Els catalans als camps nazis". És una obra que, si no s'ha tornat a publicar, caldria fer-ho perquè la gent conservi la memòria del que va passar.

Júlia ha dit...

Lectora, d'aquest llibre s'han fet diferents edicions, més de vuit, crec que la darrera, però, de 2001, i algunes en rústica i baratetes. A veure si ara s'animen a fer-ne una de nova, hauria de ser 'de luxe', amb fotografies i notes, ja que en aquests anys s'ha accedit a molta més informació. Evidentment és un llibre cabdal sobre el tema, a casa nostra, i mostra el gran ventall d'interessos de Roig.

Clidice ha dit...

Tinc molt present el llibre d'Els catalans als camps nazis, recordo el meu avi, fullejant-lo, i com jo no podia mirar-lo, que m'angoixava molt, joveneta com era. De la senyora Falcón, bé, com en tot moviment imagino que és natural que hi hagi l'extrem, però el seu feminisme només roman en alguns ambients una mica antidiluvians. S'agraeix la literatura normal, que parla de gent normal. Per parlar d'extrems, tortures i barbaritats ja hi ha els guionistes de TV3.

Júlia ha dit...

Clídice, precisament si algun valor té rellegir el corpus novel·lístic de la Montserrat Roig és aquesta 'normalitat'.

Aquest llibre, el dels camps nazis, té un mèrit afegit, estava embarassada i per raons òbvies va patir força fent-lo, segons testimonia en alguna entrevista la seva mare.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

un blocaire anònim em deia avui en un comentari que havia recorregut Sant Petesburg amb el llibre a la mà, seguint les passes de Montserrat Roig. I diria que no ha estat pas l'ùnic que ho ha fet.

Júlia ha dit...

Francesc, no és anònim, és la blogaire de 'jugant amb Barcelona', em sembla que t'ha firmat 'JUGANT'.

Lluís Bosch ha dit...

Júlia, demà passat toca l'homenatge i tot i que vaig dir que hi participaria, només he estat capaç de fer una mena de text improvisat. Ja el veuràs. T'escric per dir que allà acabo per recomanar que si algú vol llegir res decent sobre la Roig cal que vingui en aquests apunts teus.
També comento (i m'agradaria saber què en dius) que fa poc, en un homenatge que li van fer al CCCB, van concloure que avui per avui, Montserrat Roig no té lectors.

Júlia ha dit...

Bon dia, Lluís,
Em temo que tens raó tot i que això no tan sols passa amb ella, sovint pel que fa a determinats autors interessa més el personatge i la seva trajectòria que no pas la seva obra i crec que Roig és un d'aquests casos.

Ara bé, aquestes afirmacions també són més intuïtives que no pas evidents, de fet alguns dels seus llibres s'han anat reeditant aquests darrers anys, sembla que encara es fan llegir en alguns centres educatius i també s'endeguen aquestes rutes literàries de moda avui.

Ja comento al blog que he constatat que hi ha un cert emmirallament per part de sectors de noies joves catalanes d'avui en la seva figura. Si això comporta aprofundiment en la lectura dels seus llibres ja no sóc capaç de dir-ho.

En aquests homenatges blogaires moltes vegades també es copsa el desconeixement de l'obra literària que existeix respecte a persones que es citen de forma entusiasta.