QUAN BALLÀVEM SENSE PREJUDICIS I EL MON PATIA

 

Fa molts anys, quan era jove, em meravellava la capacitat de la gent saberuda i brillant per establir relacions intel·lectuals entre les coses. Amb el pas del temps m'he adonat de què el mèrit de gran part de la nostra suposada saviesa acumulada no té cap més explicació que el pas del temps, allò de què el dimoni sap més per vell que per dimoni, vaja. Més enllà del tema intel·lectual, tan sols en viure, qui més qui menys acumula saviesa, cultureta, dites populars, coneixements absurds, records que sovint tenen poc a veure amb la realitat objectiva. Experiència, vaja. L'experiència serveix per a poca cosa, quan la podries aprofitar ja ets vella, si és que has pogut arribar a una edat avançada.

He acabat fa poc aquest llibre de Leila Slimani. Vaig tenir un mal començament amb ella que té poc a veure amb la seva excel·lencia narradora, vaig entomar sense saber de què anava el seu Goncourt, va guanyar també l'atzarós premi Llibreter i, per a més inri, el va haver de compartir amb un d'aquests autors de culte nostrat amb qui no connecto.

Chanson douce, el llibre premiat, com molta gent ja deu saber, està inspirat en un fet horrible, 'real', l'assassinat per part d'una mainadera de dos infants dels quals tenia cura. El fet d'origen va passar als Estats Units, Slimani ho trasllada a França. Fa anys, molts, corrien brames diverses sobre mainaderes assassines, moltes eren llegendes urbanes i, en aquell temps, la culpable acostumava a ser una mena de hippie drogada, sempre una dona, és clar. De coses d'aquest tipus n'han passat perquè els humans hem d'admetre que el costat fosc emergeix per on menys s'espera, fins i tot pares o mares han assassinat criatures per venjança, ressentiment o bogeria, qui sap. En el cas del llibre i del fet real la mainadera és d'origen immigrant, per cert.

No m'agraden, en el present, les narracions d'aquest tipus. No cal dir que odio els programes sobre crònica negra real, cada dia més nombrosos i promocionats i que sempre, des de temps ancestrals, han comptat amb seguidors encuriosits. Vaig llegir el llibre en diagonal i em vaig oblidar de l'autora. Un error. No fa gaire algú em va dir que Vargas Llosa era un autor molt dolent, tan sols s'havia llegit, i a mitges, un llibre seu, el pitjor que podia triar. Aquestes coses passen. 

Mireu com ballem té força elements autobiogràfics, és el segon d'una trilogia inacabada, falta el tercer, i és una d'aquestes històries familiars en les quals la vida individual es barreja i es veu afectada per la història, per la política... Tot i ser una mica irregular m'ha agradat força i tornaré a llegir Slimani, segur. L'autora és una noia de casa bona, franco-magrebina, intel·ligent, brillant i bonica. No entro en detalls, per internet, avui, es troba tot. El títol del llibre, al qual fa referència la fotografia de la portada, mostra el contrast entre un jovent que balla, modern i feliç, i aquesta fotografia de l'inquietant Hassan II contemplant el panorama. 

I és que a través dels personatges la novel·la ens planteja la incomoditat d'haver-te divertit, de jove, sense manies, amb l'esperança de que tot milloraria a nivell universal, mentre la misèria, la violència i un munt de malvestats ens envoltaven, algunes de ben aprop. Avui m'he tornat a mirar el documental sobre Montserrat Roig, 'L'hora violeta'. Sense voler fer comparacions odioses Slimani m'ha fet pensar en la Roig en molts aspectes, bonica, brillant, de casa bona, i lligada a un país encara dictatorial en molts aspectes. Les classes privilegiades, en temps difícils, en molts casos 'prenen consciència', sense renunciar del tot al seu estatus, i acaben per adoctrinar les masses, fins i tot. De vegades, ai, fins i tot contribueixen a empitjorar la seva situació amb tantes bones intencions. Montserrat Roig no va poder acabar de madurar ni va poder arribar a vella, però els seus darrers articles ja mostren com mira la realitat d'una altra manera. Malauradament va morir de forma prematura i no sabem com hauria evolucionat, tan sols podem especular i prou.

Més oblidada que Roig, no tan ben plantada, però amb un gruix intel·lectual remarcable, vam tenir la Capmany. La conversa entre Roig i Capmany, en aquell inoblidable 'Personatges' és per tornar a escoltar de tant en tant. A la tele, a la poca tele en català d'aquells anys, es feien coses d'aquesta volada. La Capmany, en algun moment, parla d'això d'anar a ballar, de com es va alegrar, malgrat haver vençut Franco, del final de la guerra, 'podíem anar a ballar', comenta. I vam poder anar a la universitat que, malgrat ser 'espanyola' comptava amb figures de pes, molt interessants, encara que incomodi recordar-ho. 

Hi ha una esquerra austera i dogmàtica que, com els capellans carques, defuig el ball i d'altres francesilles. Algú, segurament un home, feia broma durant la transició amb les 'monges de la revolució'. Una de les altres entrevistes que sempre he recordat és la que Roig va fer a Núria Espert i l'admiració que li va provocar, en el cas de l'actriu, el paper del seu marit, que es va dedicar a potenciar, amb èxit, per cert, la feina de la dona. Un fill de la Roig, en algun moment, com de passada, comenta, en relació a les absència de la mare 'per feina': 'el pare no vivia amb nosaltres...' No n'haig de fer res de les organitzacions domèstiques de la progressia però el comentari em va sobtar. No hi vivia ni tan sols quan no hi era la mare?

En les vides i miracles dels personatges nostrats, encara més si ja no son entre nosaltres, hi ha com una dèria de fer-los quedar bé sigui com sigui. De Roig i Capmany encara en vam saber algunes coses relatives a amors i desenganys però, pel que fa als homes-patum de la cultureta jo pensava, quan era jove, que devien ser asexuats. 

Del Marroc del passat, del temps de la indepedència, del qual en sabia poca cosa, ens en parlava una monja de l'escola que hi havia estat molt joveneta. Encara devia estar traumatitzada i, en ocasions, per poder saltar la classe de mates, tot i que s'ha de dir que explicava molt bé la matèria, la incitàvem per tal que ens comentés violències diverses d'aquell temps, les monges tenien escoles per allà. D'adolescent es viu en una estranya inconsciència i, afortunadament, en moltes ocasions, no es perden les ganes de ballar. La meva mare s'ajuntava amb gent jove de l'escala, quan venien a bombardejar, en lloc d'anar sempre al refugi, i també ballaven força. Amb la maduresa i la vellesa les tragèdies ja resulten reals, terribles, inexplicables, siguin individuals o col·lectives. Quan passen tragèdies col·lectives es parla sovint de les criatures afectades però a mi, per edat, em fan més pena els vells i les velles que, ja de cara al ponent, han hagut de constatar en directe que moriran, amb alguns dels seus descendents, de forma violenta en un mon pitjor que aquell en el qual, potser, ballaven esperançats i optimistes.

TOTS ELS CONTES. MONTSERRAT ROIG, AVUI

Aquest llibre, Tots els contes, tan bonic i ben editat per l’editorial Rosa dels Vents, recull la narrativa breu de Montserrat Roig. La primer part aplega els contes del llibre Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, que va guanyar el premi Víctor Català l’any 1970 i, a banda de la promoció convencional, en una època en la qual l’edició de llibres en català no era tan nombrosa com ara, va comptar amb una mena de promoció espontània que va fer Terenci Moix, amic de l’escriptora, i que era un venedor eficaç i intuïtiu. La segona part recull els vuit contes del llibre El cant de la joventut, on l’escriptora inicia camins diversos i més ambiciosos. La tercera part, menys coneguda, reuneix textos narratius publicats al diari Avui, entre 1990 i 1991, els darrers anys de vida de l’autora. La tria d’aquests contes ha estat a cura de Roger Sempere, fill de Montserrat Roig.

Després de la seva prematura mort, la figura de Montserrat Roig gairebé s’ha mitificat. S’ha parlat en moltes ocasions de si era millor periodista que no pas narradora, s’ha comentat que va ser també, en certa manera, mediàtica, gràcies al seu pas per la televisió, i les seves entrevistes als espais catalans dels segon canal en són un exemple. Al costat de les de Soler Serrano, en castellà, pertanyen a una manera d’entrevistar, amb coneixement, temps, complicitat i profunditat, que sembla haver passat a la història. Roig, a més, era una dona moderna, atractiva, fotogènica, i ens ho confirmen les precioses imatges que la seva amiga, Pilar Aymerich, ens ha deixat d’ella. Tenia una germana actriu, havia fet teatre, alguna cosa n’hi havia quedat, de comedianta. Tot plegat fa que sigui difícil acostar-se a la seva literatura sense admiracions desmesurades o prejudicis injustos. Això ens pot passar a les persones que som, més o menys, de la seva generació. Tot i que, per altra banda, crec que a la gent més jove se li poden escapar elements de la seva literatura que eren molt presents entre els anys setanta i finals dels vuitanta.

La relectura de Molta roba i poc sabó m’ha sorprès. Aquest llibre pot tenir alguns defectes juvenils i primerencs, Roig tenia poc més de vint anys quan el va escriure però crec que ha guanyat pes amb els anys i m’admira avui la joventut de l’escriptora. Reflecteix les dèries d’una generació molt concreta situada en una classe mitjana il·lustrada, que tenia accés a la universitat, aleshores molt minoritària. Hi trobem referències probablement autobiogràfiques, un intent de comprensió crítica vers les generacions anteriors, així com el pes d’aspectes que avui poden semblar llunyans, com la religió, la moral, les ànsies de canvi, tant polític com pel que fa a la llibertat de la dona. El conjunt m’ha semblat més homogeni del que recordava.

No m’han entusiasmat tant les narracions d’El cant de la joventut, encara que s’hi percep, ja, una ambició literària més profunda i una tècnica més acurada. L’escriptora domina més la llengua, té més seguretat, però hi manca un fil conductor, un objectiu determinat, tot i que hi trobem fragments extraordinaris. Un gran descobriment ha estat per a mi el tercer recull, aquestes narracions breus, limitades a l’espai que el diari destinava a la col·laboració de Roig i que, per tant, tenen una extensió que evita digressions i allargar-se massa, cosa que s’esdevé en alguns dels contes del recull anterior. En tot el conjunt del llibre hi trobem ressons de lectures de l’època, així com referències a textos i autors, Espriu, Calders, Joyce…

Ens ensopeguem en aquesta tercer part del llibre amb situacions quotidianes transformades en ficció, moltes de les quals sorgeixen d’un món real que Roig comença a mirar d’una altra manera, amb una mena de respecte i comprensió, ja alliberada del pes polític una mica dogmàtic d’altres temps, i que podem trobar en d’altres articles d’aquells anys entre els quals, recordo, per exemple, quan planyia fins i tot els joves guàrdia civils morts en un atemptat d’ETA o incidia en el fet que la sacralitzada obra gaudiniana no havia tingut en compte, per a res, la neteja que havien de fer les dones del servei domèstic.

Aquest llibre té una bonica coberta, unes precioses il·lustracions de Sònia Pulido i un element que m’encanta, aquesta cinta per marcar el punt de lectura que ja sembla un element en procés d’extinció. Especular sobre com hauria evolucionat Roig, en l’àmbit literari, o com pensaria avui sobre les coses que s’esdevenen en la nostra societat, no porta enlloc, no ho podem saber. Però, evidentment, la seva prematura pèrdua ens va privar d’una veu lúcida en el millor moment de les seves possibilitats professionals. Aquest volum és una bona ocasió per recuperar-la i rellegir-la. I per recordar com érem en aquells anys i valorar els canvis socials, polítics… i literaris.

Publicat a Llegir en cas d'incendi, 20/11/2020

PAU VILA, EN EL RECORD

Fa alguns dies vaig  tornar a llegir una entrada molt interessant que l'Enric H. Marc va dedicar, fa algun temps, a la divisió comarcal ideada per Pau Vila. Pau Vila va morir el 16 d'agost de 1980. Havia nascut el 29 de juny de 1881. La seva vida abasta tot un segle, amb entusiasmes, tragèdies i els canvis de tota mena.

Pau Vila, avui, no és tan recordat com caldria, però això es pot fer extensiu a molta gent. Amb el seu nom s'han batejat escoles i indrets urbans però això no vol dir res. La meva darrera escola es deia Bernat Desclot i crec que si fessin una petita enquesta a alumnat, mestres i pares sobre el cronista, una gran majoria no en sabria dir res o en diria ben poca cosa. Un any, per Sant Jordi, jo vaig endegar una mena de centre d'interès a l'entorn del nom de l'escola però em temo que la iniciativa no va crear tradició. 

He fet aquesta prova a alumnes d'escoles o instituts que porten noms de personatges diversos i poques vegades m'han sabut explicar gran cosa. De vegades, ni tan sols el professorat semblava anar més enllà de quatre tòpics. En alguna entrada he fet broma sobre això dels noms que acaben sonant a escola o a carrer i a poca cosa més.

Jo recordo a Pau Vila ja molt gran, de fet va morir amb gairebé cent anys, el seu fill, Marc Aureli Vila, va morir amb més de noranta. Va arribar a venir a alguna escola d'estiu. La petja mediàtica més assequible que tenim a l'abast és l'entrevista que li va fer Montserrat Roig al programa Personatges, 

No és, crec jo, de les millors entrevistes de l'escriptora, potser perquè Vila ja sordejava i a ella se li percep aquesta mena de respectuós capteniment distant que ens inspira, quan som joves, la gent gran amb una història de gruix. Malgrat això, resulta admirable contemplar aquelles entrevistes avui. Eren reposades, lentes, ben preparades, es deixava parlar els entrevistats i no calia destorbar la imatge amb quadradets acolorits on es repeteixen imatges absurdes.

L'entrada sobre Vila a Viquipèdia és molt més curta que aquella que es pot trobar en castellà. He comprovat que això passa amb diferents personatges que van desenvolupar la seva vida professional també en castellà, fos a la resta d'Espanya o a Hispanoamèrica. Vila es va exiliar i va poder endegar tota una segona vida a Colòmbia, a Veneçuela, on va deixar un record inesborrable. De fet no li va venir de nou, ja havia estat per aquells països i els coneixia i hi havia col·laborat, en diferents iniciatives.

Alguns exiliats catalans no van voler o no van poder desenvolupar lligams excessius amb els països d'acollida però Vila es va estimar molt aquelles noves pàtries, hi va fer arrels, i en els seus darrers anys, mentre la salut li va permetre, anava i venia. Vila va ser un home, al principi, autodidacta, amb una gran vocació per l'educació. A l'entrevista diu, amb murrieria, que no va llegir mai cap llibre de pedagogia. Va conèixer Catalunya a força d'exercir una activitat imprescindible que avui, malauradament, ha derivat en esport  o en turisme: l'excursionisme. L'excursionisme comporta descobrir per un mateix, entomar el país real, no tenir pressa per arribar als llocs i mantenir un eclèctic interès per tot, considerant la cultura real com una globalitat sense fisures. 

Pau Vila va tenir, de jove, contactes amb Ferrer y Guardia, i escric aquesta 'y' a posta, com l'hauria escrit ell mateix, car no era pas, cal recordar-ho, gens catalanista i així ho va manifestar en frases contundents, com ara: 

"Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

– Ni en español la establecería yo –contesté al fanático separatista– si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto".

Però no va ser ben bé aquesta mentalitat sobre el català el que va fer que Vila, ben aviat, deixés l'Escola Moderna, sinó el dogmatisme feixuc que era carta de naturalesa en aquella institució, fins i tot un cert classisme, com explica Vila en l'entrevista que menciono. Vila va guillar i va endegar la seva pròpia escola, l'Horaciana, més catalana, més lliure i més dirigida als veritables obrers. Tot i amb això, Vila es plany en algun moment de com ha desaparegut l'indret on es trobava aquella Escola Moderna, tan mitificada.

La divisió comarcal, avui, s'hauria de revisar a fons. Tot això d'haver de dividir per organitzar no resulta mai perfecte. De fet, el tema, donades les circumstàncies polítiques, es va endarrerir ja en els seus inicis. Amb la democràcia es va voler recuperar aquella divisió, se n'ha fet una mena d'emblema gairebé intocable, tot i que ja s'ha vist que resulta poc adient al nostre present. No ens n'hem sortit, vaja. 

Tot i que en l'actualitat Veneçuela té els seus propis i gruixuts problemes, crec que es recorda més Vila allà que no pas per aquí, potser el seu pensament no respon ben bé als dogmes, això que el geògraf tant defugia. 

En l'entrevista, Vila menciona Mariano Martí, un personatge molt interessant d'aquells que va produir aquell segle XVIII, un segle tan interessant, tan poc conegut i que va acabar amb trons. Martí havia nascut a Bràfim i va acabar sent bisbe de Caracas, va tenir problemes amb algunes jerarquies eclesiàstiques. Per motius professionals, ell no pensava que feia geografia, va recórrer el país a fons, per tal de conèixer indrets i gent, tot un exemple.  Les dades que va recollir resulten una font inesgotable de detalls per a conèixer aquell país en aquell moment.

Pau Vila resulta admirable pel seu coratge positiu i la seva capacitat de treball. Les patacades de la vida no el van aturar, quan es va exiliar, amb més de seixanta anys, explica que va ser conscient de què començava una nova etapa de la seva existència i que calia aprofitar-la. El seu fill, Marc Aureli Vila, també era una persona brillant, advocat i geògraf, durant alguns anys, en la dècada dels vuitanta, va ser diputat per ERC. Els partits cercaven aleshores personalitats de prestigi reconegut que contribuïssin a incrementar la categoria de les formacions. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies. 

LES VIDES DELS ALTRES I AQUELLS QUE ENS LES EXPLIQUEN

M'agrada molt el gènere biogràfic, tinc molt respecte i admiració per als qui l'entomen amb coratge i ganes. Si avui ja no és gens senzill publicar el que sigui, no cal dir que escriure una biografia sobre un personatge més o menys contemporani és una aventura a la qual cal donar suport, fins i tot en el cas de què els resultats ens grinyolin en algun moment. És clar que això de grinyolar un text, en llegir-lo, tan sols s'esdevé quan sabem una mica de què va el tema, jo m'empipo quan llegeixo o escolto afirmacions sobre educació que no tenen ni suc ni bruc ni fonament. Però en temes científics, mèdics, futbolístics, en els quals sóc molt més ignorant, em poden fer passar bou per bèstia grossa amb una gran facilitat, 

A l'Institut Verdaguer, on ens anàvem a examinar lliures en uns temps que ja no sé ni si han existit mai, hi havia una professora de ciències molt bona però amb un caràcter difícil i cantellut, es deia Fustagueres. En el transcurs d'un examen va començar a comentar-nos com s'empipava quan escoltava per ràdio o televisió errors de gruix que feien referència a aspectes científics, fins i tot insultava el comentarista des de casa, una pràctica aquesta força freqüent, sobretot en temes com ara la política o el futbol, aquestes ciències sobre les quals tothom hi entén, vaja. Crec recordar que el comentari venia a tomb pel fet que es va empipar quan va veure que a l'escola ens havien fet utilitzar els llibres de l'editorial SM, uns llibres amb dibuixos i coloraines, cosa que ens els feia molt agradables però que, segons ella, i crec que tenia raó, presentaven moltes errades de contingut, fins i tot en aquells dibuixets que tant ens abellien.

Tot això ve a tomb  a causa de dos tombs per la vida de famosos nostrats que estic fent aquests dies. Estic llegint la voluminosa i documentada biografia de Perucho, obra de Guillamon, que demana lentitud i paciència, i, des de fa menys temps, car acaba de sortir del forn, la menys exhaustiva de Montserrat Roig, escrita per Betsabé Garcia. En aquesta segona hi trobo alguna objecció a fer, poques i de detall,  potser perquè l'època de la Roig va ser, més o menys, la meva, i molts fets que s'hi expliquen els vaig viure, no pas en directe, car jo no estava ficada en política de forma activa ni formava part d'aquell món literari i intel·lectual, absolutament minoritari i en ebullició. 

El jovent d'avui pot pensar que el món de la Roig era l'habitual però no era així, encara trigaria l'educació en massificar-se i ser accessible a la majoria, fins i tot la primària, no cal dir, doncs, com n'era d'elitista, la universitat, o de privilegiat el context de families com la seva. És car que persones de la meva edat que les van passar molt més magres que jo em podrien dir que el meu món era privilegiat en comparació amb d'altres, tot és relatiu. Perucho pertany a una altra època, encara més elitista i ombrívola, i a un context cultural i polític diferent  tot i que al capdavall alguns aspectes acabin convergint.

Per fer una bona biografia caldn moltes hores i dedicació a temps complet i, per tant, ajudes econòmiques que no siguin gasives. Això és un miratge a casa nostra, a no ser que alguna institució concreta promocioni la biografia d'algú dels seus de la mateixa manera que les ordes religioses promocionaven la canonització dels de la seva colla. Montserrat Roig es va trobar sovint amb aquest tipus de problemes econòmics, que li demanaven multiplicar esforçs per anar bufant cullera. Per altra banda, escriure sobre personatges contemporanis és espinós. Hi ha la família, els amics, gent de l'entorn que encara cueja i fins i tot una certa història oficial intocable lligada al mite. En el cas de Montserrat Roig el mite va acompanyat d'una mort prematura i del fet de ser un personatge molt conegut, una de les pioneres en això del lletraferit mediàtic, més aviat a causa de la seva tasca periodística que no pas de la narrativa, segons la meva opinió.

Pels qui vivíem en un món modest, treballant i estudiant als vespres, o treballant i prou molts fets de l'època ens van passar per alt en el seu moment. Aquests dos llibres, cadascun a la seva manera, ens expliquen allò que passava mentre vivíem com ens deixaven i podíem,  en el nostre entorn senzillet. Perucho ens sonava del Destino, el meu avi, això sí, el comprava sempre, cada dissabte. Més endavant en vaig llegir alguns llibres. Com en el cas de molts de la Roig, de qui ho he llegit gairebé tot i en recordo poca cosa, no em van  acabar de convèncer per motius diversos, llargs de comentar. 

Els qui no érem d'un entorn lletraferit i amb carrera teníem el món literari mitificat o sacralitzat però aquestes biografies apleguen grandeses i misèries i mostren que. al capdavall, tothom és humà, els escriptors i escriptores, també. A més a més dels personatges biografiats, que són l'eix central dels llibres, el que resulta impagable és aquest passeig per l'entorn social, polític, literari, polític. Les mesquineses del moment, els absurds de les polítiques culturals oficials, les crueltats i els abusos d'un règim que obria una finestreta i et tancava una porta als morros, tot plegat fa que agraïm a l'atzar haver pogut viure temps més lliures, al menys pel que fa a les possibilitats de capteniment personal i social.

Però, ai, trobem també en aquestes biografies les mesquineses del país, les quals avui encara patim. Grans projectes que acaben com el rosari de l'autora, travetes dels uns als altres, discussions bizantines sobre premis literaris, desqualificacions i mandarinatges acadèmics, enveges i mentides o mitges veritats, capelletes, clientelismes, divisions i divisions, us sona? De vegades tinc la impressió de què som un país amb grans iniciatives que després s'aigualeixen, això quan no acaben de mala manera i no sempre, no ens enganyem, per culpa dels de més enllà de l'Ebre, sinó per lluites internes, subtils i dissimulades, per afanys de guany quan el guany és complex, mal repartit i molt cobejat, fatxenderies diverses i vanitats personals evidents. 

Perucho inventava personatges ficticis que intentava fer passar per reals i es reiventava ell mateix una vegada i una altra. Roig, enmig d'algunes frivolitats, endegaria un cert camí de lucidesa crítica, malauradament no sabem com hauria evolucionat de viure molts anys i pensar en què hauria o no hauria fet és absurd. Totes dues biografies són plenes de bones intencions i de respecte pels biografiats, una mica excessiva en gruix la de Perucho, una mica repetitiva i tòpica la de Roig, en la qual l'època en ocasions es menja el personatge. Però totes dues són un luxe considerant el país i com va el tema editorial. Encara avui, pel que fa a biografies de personatges nostrats, considero la millor la de la Capmany, escrita per Agustí Pons, en la qual el respecte per la persona no fa que se n'amaguin els defectes, cosa que va provocar en el moment de la publicació alguna protesta puntual. Una altra biografia que recordo com a molt bona, més antiga, és la que Juan Arbó va escriure sobre Verdaguer, Les vides privades dels contemporanis, en concret dels contemporanis catalans,  acostumen a ser entomades de puntetes, per si un cas, quan en moltes ocasions resulten imprescindibles per a entendre moltes coses, també literàries. Fer que aquesta privadesa apassionada sembli un bolet ocasional treu gràcia al conjunt però entenc les dificultats per entrar-hi a fons. 

En tot cas, dos llibres molt diferents que cal tenir en compte a l'hora d'anar completant el puzle sobre el nostre passat recent, amb l'ajuda d'altres llibres com els de Jordi Amat, qui també ha col·laborat en alguna ocasió amb l'autora de la biografia de Montserrat Roig. No són aquestes les biografies creatives i agosarades de Zweig o de Marañón però ells podien escriure de forma lliure i econòmicament sanejada sobre un passat més remot i interpretable, tampoc no existia l'exigència actual sobre justificacions documentals que avui existeix i que te virtut si defectes. He de dir que fins i tot les d'aquests autors, quan les he rellegit, tot i la seva amenitat, m'han grinyolat en algun moment, són les servituds d'envellir i conrear, de vegades a desgrat, un cinisme indefugible. En el tema de les biografies, una variant del llibre històric al capdavall, és aplicable el que fa uns dies citava i que remarcava un personatge de Barnes, canviant això de la història de l'historiador per la biografia del biografiador:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)

ENGINYERIA DOMÈSTICA I ARQUITECTURA ETÈRIA

Hi va haver uns anys en els quals molta gent es comprava el diari AVUI per la contraportada, en la qual s'aplegaven Montserrat Roig, Espinàs i Agustí Pons. Pel meu gust Montserrat Roig va madurar molt com a periodista d'opinió al llarg del temps, va ser un personatge pre-mediàtic i és encara molt recordada. Crec que el carisma personal hi té molt a veure en la petja que va deixar. Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, cadascuna a la seva manera i al seu estil, van marcar una època per més que la Rodoreda hagi acabat venent més llibres. No vull entrar en temes d'excel·lència literària, ep, sinó en temes d'imatge,  grapa personal i comunicació. Rodoreda avorria i decebia força en les entrevistes i a Roig i a Capmany donava gust escoltar-les, l'entrevista que l'una va fer a l'altra a Personatges és encara tot un monument periodístic. Les seves veus encara em ressonen a l'oïda i em són molt presents. No és estrany que totes haguessin treballat també en el teatre.

Aquests dies preparava una xerrada al barri sobre les cases del Poble-sec, moltes de les quals construïdes entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX i vaig recordar que en un dels seus escrits Roig incidia en el tema de l'adaptació de les llars als usos domèstics, als quals es dedicaven -i crec que encara es dediquen- molt més, les dones. L'he pogut recuperar perquè l'Ajuntament de Girona compta amb una web on hi ha moltes revistes i diaris digitalitzats, entre els quals l'AVUI antic. El que passa és que el buscador no resulta excessivament eficaç, la veritat. 

L'article es diu Les enginyeres domèstiques i és del 3 d'octubre de 1990. Impressiona pensar que poc més d'un any després l'escriptora ja havia desaparegut de forma prematura. Precisament per aquella època jo havia fet una visita, encara amb un grup moderat de gent i sense els ramats actuals d'encuriosits, a la Casa Milà i qui la comentava, una noia molt documentada, va incidir en el tema de la despesa que va generar la construcció de la casa i en com la senyora Milà es va empipar quan va comprovar les dificultats de neteja que aquells sostres i aquelles baranes impossibles propiciaven. I això que tenia servei! Van fer aleshores unes reformes destinades a convertir l'espai en més funcional, ara ja s'ha tornat a deixar com l'havia pensat Gaudí, només faltaria!

El tema de la neteja, tan necessari, sempre ha semblat secundari, inexistent. La gent amb possibilitats ha comptat amb servei o amb allò que en deien la senyora de fer feines, definició que agradava molt a la Capmany, per cert. No s'ha aconseguit mai que el tema de la neteja fos considerat com una mena de formació professional de primer grau. Com els paletes no qualificats, les senyores de la neteja s'han reclutat entre les persones més desafavorides i entre els immigrants que acabaven d'arribar, en general han estat dones, és clar. Avui tot ha canviat una mica i el sector està relativament més controlat a través d'empreses però la crisi ha incidit en una feina que resulta imprescindible de totes totes. En l'actualitat ha sorgit la imatge de la dona immigrant que cuida avis i àvies, també hi ha algun home, però menys. L'allargament de la vida té moltes servituds però genera llocs de treball ni que sigui, tot sovint, mal pagats i encara en negre.

Els homes joves, se suposa, col·laborem ara més que abans en els temes domèstics. Qui té diners i no té temps ni ganes de fregar lloga algú que li netegi, en general. Els problemes econòmics del present han fet que no sigui tan senzill com abans llogar algú i pagar-li quatre rals per tal que ens tregui la pols. Per necessitats pràctiques i per tendències diverses avui es mira de tenir menys mobles i menys rampoines i facilitar l'escombrada. La digitalització i la facilitat per accedir a biblioteques o emmagatzemar música i documents fa que per a col·leccionar cultureta n'hi hagi prou amb poca cosa.

Sobta pensar en com es va trigar a inventar una cosa tan senzilla i raonable com ara la baieta amb mànec i va ser un home qui ho va fer i fins i tot moltes mestresses de casa tenien certes reticències vers l'estri pel fet que el terra no quedava tan polit, va passar una mica amb estris com les rentadores o els rentaplats però al capdavall el seny pràctic triomfa per damunt dels escrúpols excessius. De tota manera, en això de la neteja, tothom té la seva mida i la gent forma part d'un ampli ventall que va des dels perepunyetes a aquells als quals ni la pols ni el desordre no els fan ni fu ni fa. La meva mare explicava que la seva àvia, la qual havia treballat en el servei domèstic durant molts anys, deia tot sovint que no hi havia cap persona tan neta que un dia no fos bruta. Prudenci Bertrana té un text magnífic elogiant la dona bruta, que no t'està empipant a cada moment amb el tema. Així mateix havia sentit comentar, fa anys, que es vivia millor amb una persona bruta (en el sentit de passota pel que fa  a la qüestió) que no pas amb una de néta.

Una mare coneguda, el fill de la qual s'ha separat fa poc temps de la dona, m'explicava que quan va a casa del noi s'espanta de com ho té tot. I és que en aquest tema les dones, en general i amb totes les excepcions que calgui, encara tenim més tirada a la desinfecció, la higiene i els prestatges endreçats que no pas els senyors. Fins i tot quan jo era petita havia escoltat comentaris que els homes podrien considerar discriminatoris, en el sentit de què quan una dona es quedava vídua se'n sortia prou bé però que quan era l'home qui quedava sol tot plegat navegava pel mar del caos domèstic i la brutícia enquistada.

L'article de Roig al qual faig referència i que linco menciona Catharine Beecher, abolicionista i germana de l'autora de La cabana de l'oncle Tom, que va escriure sobre el tema de la llar i en com havia de ser una llar pràctica. Beecher era una dama amb aspectes que avui semblarien conservadors però en els quals es podria entrar a fons, com ara la major tirada vocacional de les dones vers l'educació dels infants. Admetia amb matisos les diferències entre homes i dones i, per tant, creia que l'educació havia de ser diferent. El problema d'avui és que les feines tradicionalment femenines han quedat com a secundàries i acaba que no les fa ningú o que es fan de qualsevol manera o que s'han de donar a fer, com ha passat amb la costura, la qual, per cert, en el seu vessant recreatiu també ha estat recuperada per les dones més joves. Que en el sector educatiu dels infants més petits hi ha moltes més dones és una evidència com ho és que l'accés a la medicina per part de les dones ha fet que les pediatres creixin de forma exponencial. Montserrat Roig va evolucionar amb els anys, com ella mateixa reconeixia, en la valoració del paper de la dona i la consideració d'un feminisme menys radicalitzat però més inclusiu.

L'arquitectura moderna fatxenda ja no es complau en corbes impossibles ni en guarniments florals difícils de netejar, vol anar amunt. La tendència als grans gratacels és imparable. L'excés de vidre per tot arreu ha portat a coses estranyes, com ara que per netejar tant de vidre s'hagin de llogar escaladors especialitzats. L'aïllament dels edificis moderns demana que estiguin tancats per tot arreu i farcits d'aires condicionats, no es poden ventilar de forma natural en la majoria de casos. A mi és que està tancada a l'estiu i amb aquest horrible fred artificial m'empipa d'allò més. Les sortides d'emergència es fan molt difícils amb tanta alçada i amb l'obligació de fer servir ascensors. Existeix una tendència generalitzada a complicar-nos la vida, la veritat.

Pel que fa a la neteja, no sempre la culpa és dels arquitectes, sovint hem prioritzat factors estètics a factors pràctics, també des de dins i des de baix. El modernisme ha fet una gran revifalla pel fet que es ven molt bé al turisme però en molts aspectes és, de fet, una mirada nostàlgica al passat tot i que en el sector cultural que aplega hi havia de tot. Encara recordo un article a Serra d'or que es titulava Ni modernistes ni tan sols moderns, de Joan Fuster i que feia referència al País Valencià tot i que jo crec que el títol es podria aplicar en molts casos fins i tot a la gent de Barcelona. 

En els eixamples burgesos de les ciutats, en general, no es van projectar grans escoles ni centres socials. A Barcelona va ser el noucentisme, amb la breu florida de la Mancomunitat, qui es va preocupar una mica, ni que fos amb una mirada elitista, del món real. He treballat en algunes escoles actuals projectades amb els peus i amb l'ambició de posteritat de l'arquitecte de torn, poques vegades es consulta els professionals en actiu, a l'hora de construir aquests edificis públics. El despotisme il·lustrat encara és molt vigent, etiquetat de cultura contemporània i modernitat a tot preu i entesos i experts en tota mena de coses. La dictadura dels arquitectes resulta sovint aclaparadora i durant anys ha estat una professió on existien molts filtres per tot arreu, gairebé hereditària. M'imagino que avui, de forma inevitable, tot ha canviat una mica. O potser no.

Se suposa que l'accés de les dones al sector de l'arquitectura contemporània hauria de millorar el tema però moltes vegades les dones que accedeixen a aquestes professions són de casa benestant i han netejat poc. Montserrat Roig fa diferències entre les idees angleses i nord-americanes sobre el tema de la neteja i la llar pel fet que a Anglaterra, aleshores, encara es trobaven minyones barates i als Estats Units moltes senyores humils ja s'estimaven més anar a treballar a les fàbriques que no pas en el servei domèstic, sempre tan maltractat. Fins al punt que fa anys, quan es parlava d'un sou deficient es deia: això ja ho guanya una dona de fer feines.

Avui hi ha moltes feines mal pagades, feines suposadament qualificades, ep. Encara rumbeja la idea que determinades feines mereixen, malgrat tot, un sou d'upa, tot i que en l'actualitat no es cobrin tants diners com caldria, sobretot si al darrere tenen títols i titolets, màsters i masterets. Això sí, es troben normals sous de cantants de rock o de futbolistes d'elit que superen tot el que es pot imaginar encara que els seus beneficiaris no tinguin una cultura acadèmica remarcable. Tot plegat és relatiu, un tema espinós i manipulat per totes bandes.

Roig també fa referència a les idees expressades per un arquitecte important, Witold Rybzinsky, a l'entorn de l'evolució de la idea de casa i de com s'ha oblidat l'ús del seu interior a l'entorn d'una ambició gairebé poètica dels senyors arquitectes. Montserrat Roig compara la ciutat amb una gran llar -era l'època de les 'places dures'- i critica de forma amable però contundent el sector de l'arquitectura de disseny, tot reivindicant el paper de les enginyeres domèstiques  que donen títol a l'article. Dones que volen mirar les llars i les ciutats com a llocs per a viure-hi i no com a llocs per a fer bonic i ensenyar als de fora. 

No sé què escriuria avui Roig en contemplar en quina mena de parc temàtic s'ha convertit el gaudinisme consumista. Totes les suposicions que es fan sobre allò què pensaria sobre un fet algú que ja no és viu topen amb l'absurd i amb el fet que sovint reflecteixen els nostres propis desitjos sobre el que voldríem que opinés la persona en qüestió. De tota manera, les tendències socials han comportat grans canvis en el concepte de família, d'unitat familiar i la resta, amb un augment de gent que viu sola i que, per tant, s'ha d'espavilar com pot encara que una cosa és netejar les teves coses i l'altra, les de la resta de persones que conviuen sota un mateix sostre.

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig ( i V)

Tret d'alguna excepció, la crítica va acollir Personatges com un programa necessari. Tot i així, el juliol de 1978 la direcció de TVE a Catalunya el va eliminar amb l'argument que, després de quaranta-nou convidats, no quedaven més personatges interessants per a entrevistar. El motiu real era l'opció política de Montserrat Roig, que va figurar en les llistes electorals del PSUC. Altres programes que formaven part d'aquella "primavera de la televisió a Catalunya", en expressió de Josep Maria Baget, com Giravolt i Tot Art, també desapareixien de la graella. 

La televisió: la faceta oblidada de l'escriptora (I):

Articles publicats al diari “Avui” el 03/03/02 i el 10/03/02 per Joan Carles Peris

Acabo aquesta sèrie en el dia 'oficial' de l'homenatge a Montserrat Roig, amb motiu de fer vint anys de la seva mort. El fragment que penjo fa referència a una de les activitats que la va fer més coneguda a tots nivells i que explica la seva pervivència en la memòria popular: la televisió. La sèrie de Personatges, amb les entrevistes de Soler Serrano amb A fondo, van ser cabdals en aquella època. La televisió del tardofranquisme i dels primers anys de la transició és encara tot un exemple. Pel que fa als esforços culturals realitzats pel canal català de TVE i que van acabar, com explica Peris, com el rosari de l'aurora, tot plegat va ser molt lamentable. Tenim una gran habilitat, a casa nostra i a casa del veí, per malmetre tot allò que funciona i per no voler aprendre de les experiències anteriors. 

Roig va intentar unes noves sèries d'entrevistes en castellà molt interessants, Los padres de nuestros padres i Búscate la vida. Jo crec que no van reeixir com els recordats Personatges, tot i que mostren un intent remarcable d'acostar-se al ciutadà anònim i fins i tot a persones molt distants d'ella mateixa, ideològicament parlant.

L'obra de Roig segurament té un valor en el present, no ho sé, hauria de rellegir els seus llibres més a fons. Té, a més, el valor d'una època i d'un temps en el qual es van generar molts entusiasmes i, també, a la llarga, moltes decepcions. Tot i que sovint tenim tendència al pessimisme ben informat i que a cada bugada perdem llençols també cal pensar en com s'han assolit algunes fites que en aquell moment semblaven gairebé impossibles. 

Recordo quan per la televisió van anunciar la seva mort, que em va sobtar. Sabia que li passava alguna cosa relacionada amb la salut. Feia algun temps, poc, havia participat en un programa de TV3 on parlaven dels pits femenins, però el tema del càncer no va sorgir de forma clara, avui tenim menys por de mencionar els dimonis. Montserrat Roig lluïa una boina extravagant però com que li agradava disfressar-se una mica no ho vaig relacionar amb la malaltia, com faria ara. Malauradament li van fer compartir espai amb Regina Dos Santos, que va parlar del tema dels pits de forma frívola, com s'esperava d'ella. Eren uns altres temps i era una altra televisió, tirant ja a la del present, on les coses serioses s'emboliquen amb la pallassada de forma recurrent. 

Recordo que el dia del seu traspàs van començar a sortir algunes fotografies seves per la televisió i jo, al principi, santa innocència, vaig creure que li havien donat algun premi fins que em vaig adonar de la realitat, havia mort i amb ella vam morir una mica tots plegats, com s'esdevé sempre que marxa algú amb qui hem compartit espai personal o fins i tot mediàtic. He vist morir altra gent de la seva edat i de la meva generació, també abans dels cinquanta anys, per desgràcia, i encara més joves. La vida és fràgil i arribar a gran no és cap mèrit, l'atzar és qui tria per tots nosaltres.

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (IV)

Ya desde sus primeros libros, Montserrat Roig conectó de inmediato con la sensibilidad de un público amplio, que no hizo sino aumentar. Un público que no sólo seguía fielmente su obra narrativa sino también sus columnas de opinión. Cuando murió, Montserrat Roig era una de las autoras más populares no sólo en el ámbito de la literatura catalana sino en el de la Península. Como suele suceder en este país, a la desaparición física de una escritora sigue la desaparición de sus libros. Y así ha venido sucediendo con Montserrat Roig durante estos últimos años. Parece que, en esta sociedad culturalmente mediática en que vivimos, cuando un autor deja de emitir imagen y sonido en los medios de comunicación hay que darle de baja en las librerías por decreto del mercado. Por suerte, esta misma sociedad parece ser sensible a los aniversarios, y, coincidiendo con el décimo aniversario de nuestra autora, se reeditan algunos de sus títulos. Es más, Marta Pessarrodona, directora de la colección Mujeres Viajeras (Plaza y Janés), ha conseguido los derechos de un título de Montserrat Roig inédito en España. Se trata de Mi viaje al bloqueo, con prólogo de Rosa Montero; un libro-reportaje sobre el asedio de Leningrado, que la escritora catalana escribió por invitación de la editorial Progreso, de Moscú, en 1980, tres años antes de publicar el espléndido La aguja dorada, hoy inencontrable. 

Montserrat Roig por el camino de la vida 

Article publicat a “El País” el 10/11/01 per Ana María Moix 

Aquest procés de maduració personal va anar cenyit al seu procés d’escriptura. La Roig es va fer gran tot escrivint. I cada vegada més els seus llibres donaven testimoni d’aquesta maduració. La seva narrativa, segurament massa implicada en la mediocritat del món catalanet tradicional, era, d’entrada, molt inferior als llibres de tema real, per dir ho d’alguna manera. En aquest, la realitat se li imposava amb tota la seva cruesa i li fonia les boires entimentals. El llibre sobre els catalans als camps de concentració nazis és esplèndid. I L’agulla daurada, segurament la seva obra més moderna i potent, s’imposa encara, sobretot ara que estan de moda els llibres de narrativa real, mig ficció mig història, com un llibre d’una saviesa enorme en què els personages històrics de Sant Petesburg Puixkin, sobretot- conviuen amb els supervivients del setge de Leningrad i -i aquí entra l’habilitat de la novel·lista- amb els detalls anedòtics de lapròpia estada a la ciutat, narrat tot amb amor i distància. La Roig havia après a mirar-se els colors, el roig i tots els colors amb uns ulls molt més savis. I per adquirir aquesta saviesa no tinc cap dubte que l’havia ajudada la seva trajectòria de la novel·ladora de les rancieses de l’Eixample. La seva última novel·la, La veu melodiosa, anunciava un canvi radical en la seva obra: la irrupció del sentit universal en la narració de la menudesa. La vida com al·legoria. 

La Roig 

Article publicat a “El País” el 01/11/01 per Narcís Comadira

Transcric dos fragments d'articles publicats amb motiu del desè aniversari de la mort de Montserrat Roig, manllevats del Corpus Literari de la Ciutat de Barcelona, que incideixen en aspectes que, pel que estic llegint i escoltant aquests dies, encara són vigents i donen peu al debat sobre la seva figura i la seva obra. El d'Ana Maria Moix fa referència a Roig però toca un tema que els anys encara han agreujat, la política editorial, d'edicions i reedicions, erràtica i amb uns alts i baixos subjectes a modes i dèries diverses. Crec que els anys situen determinats volums en la categòria, sempre subjectiva, de clàssics, possiblement alguna cosa trobarem a les llibreries, més enllà de les celebracions i commemoracions, d'aquesta autora i d'altres oblidats o silenciats.

Comadira incideix en un tema que segurament tornarà a sortir aquests dies, el valor dels llibres documentalistes, periodístics o gairebé, en el conjunt de l'obra de la Montserrat Roig, i la intenció evident, en els seus últims anys, de donar un tomb a la seva obra narrativa. 

Avui he llegit l'entrada de la Glòria a Arbre de Foc, molt emotiva, una pàgina viscuda acompanyada de reflexions sobre el tema del feminisme moderat d'aquesta autora i de les referències que es feien en una època al seu aspecte físic, magnificades per la coneguda anècdota amb Josep Pla. 

Ens agradi o no el físic té un pes en les mitificacions d'autors i autores i tot i que amb els homes no es fa referència explícita a extremitats inferiors de bon veure, sí que crec que té importància l'aspecte, el carisma, o com en vulguem dir. Durant un Sant Jordi vaig tenir al costat l'escriptor Manuel Rivas i la cua de dames que es va formar davant seu i les floretes que li dedicaven les admiradores crec que responien a aspectes extraliteraris, conscients o inconscients. 

No diré res que no se sàpiga si afirmo, com han fet persones que hi van tenir relació amistosa profunda, com Benet i Jornet, que l'autora coneixia el seu atractiu i que potenciava aquest aspecte personal amb una certa coqueteria. Les persones som un conjunt de moltes coses, escriptors i escriptores inclosos. Baltasar Porcel a qui, per cert, en una ocasió vaig llegir una crítica força negativa i injusta sobre la literatura de Roig, també explotava el seu atractiu intel·lectual. El que passa és que en els homes això pren formes més admeses socialment, per raons òbvies.

El tema pot semblar frívol, no ens agrada admetre que ser bell, interessant o carismàtic o no ser-ho influeix en la vida, sovint d'una forma força contundent, però és així a tots els nivells, des de l'alta política, on hi ha allò que en diuen l'eròtica del poder fins a la vida quotidiana més propera i casolana.

Lluís Bosch, en un comentaria a l'entrada anterior, em demana una opinió sobre si avui es llegeix o no a Montserrat Roig. Jo diria que avui no es llegeix gaire Montserrat Roig, ni Baltasar Porcel, ni Pedrolo, ni Capmany, ni Espriu, ni Olga Xirinacs, ni tants d'altres. El món literari de casa nostra, el qual en d'altres temps seguíem de forma gairebé militant, ha canviat molt i la vida cultural i social ha donat un tomb immens. Què es llegeix, avui? Crec que més aviat traduccions d'autors anglosaxons o produccions de casa relacionades amb gent mediàtica, que surt per la televisió i que, a més a més, escriu. Novel·la negra ben promocionada. Novel·la històrica de consum. 

El premi Sant Jordi, que abans era el nostre Planeta, avui té un ressò molt migrat i el fet és que s'intenta atorgar a valors segurs més que no pas dedicar-se a descobrir o redescobrir. Els suplements literaris dels diaris han quedat reduïts a la mínima expressió. Els clubs de lectura de les biblioteques ja tenen una programació determinada que no tria el lector, sinó els organitzadors de l'activitat. No comporten venda de llibres, ja que aquests es deixen en préstec. Vivim en un món que cerca la comoditat i no haver de complicar-nos massa la vida per aspectes culturals ja que la tenim prou complicada en molts d'altres.

Des d'aquest punt de vista, els homenatges i celebracions de naixements i morts potser serveixen, al menys, per estimular la curiositat lectora. Es llegirà més Montserrat Roig després del dia 10 d'aquest mes? Potser sí, però em temo que tampoc no s'exhaurirà cap reedició actual dels seus llibres. En tot cas ens haurà servit, tot plegat, per reflexionar sobre això que en diem cultura i que ningú no sap ben bé què és o deixa de ser. Estic tipa d'escoltar que determinats escriptors de moda són uns genis, sense que cap demostració fefaent m'avali aquesta afirmació.

La propaganda acadèmica dels vuitanta i noranta també ha tingut una certa importància en el menyspreu que, en algun moment, es va estendre sobre l'obra de Montserrat Roig i els autors de la seva generació. Fa anys, en una escola d'estiu, vaig assistir a uns cursos sobre literatura catalana que organitzava el col·legi de llicenciats. Recordo que una professora ens va fer una crítica contundent sobre la pobresa expressiva d'aquesta autora i d'alguns altres. I, per altra banda, ens va fer una lloança que avui, en la distància dels anys i amb l'experiència acumulada em sembla exagerada, d'escriptors de la generació Quim Monzó als quals el valor literari sempre se'ls ha suposat, encara no sé ben bé el perquè. Admeto que tot són gustos, pel que fa a la literatura. I també moments vitals. Però quan ets jove la força d'allò que et diuen professors i professores, encara més si són també carismàtics, és molt important. No resulta fàcil aprendre a pensar i triar de forma lliure de prejudicis. 

Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (III)

No fue Montserrat Roig una feminista radical, y uno de sus amigos la califica cariñosamente de seductora, pero desde luego esa sensibilidad feminista fue uno de los colores de su paleta. Sedujo a hombres, sedujo a mujeres, sedujo a lectores. Y el impacto de la tele, donde siguió con "Personatges" y "Encuentros con las letras", le dio una popularidad muy extraña a los círculos minoritarios de la literatura catalana. Roig fue una escritora conocidísima a la que le era difícil comprar en el mercado de la Concepció sin firmar algún autógrafo o responder a algún comentario. 

La escritora que sedujo a una sociedad 

Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Antoni Batista

L'any 2001, amb motiu dels deu anys de la mort de Montserrat Roig, es va escriure molt i força sobre l'escriptora. Un bon nombre d'articles a l'entorn de la seva vida i obra es poden trobar sense haver d'explorar moltes hemeroteques a la magnífica web de Joan Ducros, que ja té més de deu anys, per cert. 

Llegint aquells articles constato que aleshores, acabat d'estrenar el segle XXI, es feia difícil trobar a les llibreries algunes de les seves obres, com ara L'agulla daurada, llibre que, pel que estic comprovant aquests dies en converses i lectures, és per a un gran nombre de gent el més valorat de tots els que va publicar, amb una gran vigència en el nostre present. Més endavant es van endegar reedicions, amb els anys t'adones de com tot va i ve en algun moment, no saps ben bé per què.

Avui moltes coses han canviat però com que el mercat editorial no es troba precisament en un moment d'eufòria -si és que hi ha estat mai- no sabem què pot passar amb el temps. Avui, però, tenim les biblioteques i també un bon mercat de llibres de segona mà a la xarxa. En aquell moment, amb totes les seves mancances, el mercat editorial català era petit però era més fàcil fer difusió de tot el que s'editava. El mateix passava amb la música del país.

L'obra d'assaig i periodística de Montserrat Roig és, doncs, aquella que amb els anys desvetlla més unanimitat a l'hora de valorar-la de forma positiva. Un altre tema seria la narrativa, aquest conjunt de personatges i situacions que es creuen i entrecreuen, situat en gran part a l'eixample barceloní, que es transforma d'aquesta manera en mite literari. Sobre la seva narrativa s'ha dit de tot, bo i no tan bo. Encara sóc incapaç d'establir paràmetres inalterables sobre la qualitat literària, després de comprovar com tot resta amb el temps subjecte a tendències diverses, a capelletes culturals, a interessos, extraliteraris en més d'una ocasió. Per això no m'agrada gens aconsellar lectures. Ni restaurants.

Amb molts llibres passa com amb els amors. Se'ns enceta un entusiasme abrandat i juvenil, després ve una certa decepció, quan ens adonem dels defectes del nostre objecte de desig i més endavant arriba la convivència pacífica i madura o, també, el trencament. Un trencament que amb el temps pot provocar nostàlgia. Per això les relectures són necessàries, sovint imprescindibles, perquè el record d'una lectura juvenil, com de la visió d'una obra d'art, té molt a veure amb el moment vital en el qual hi vam accedir.

Els llibres de Montserrat Roig, no només els seus sinó els de molts intel·lectuals de la seva generació, alguns dels quals més endavant van prendre d'altres camins, van sorgir en un moment de represa cultural, de canvis polítics, d'eufòria col·lectiva una mica ingènua. Com sol passar amb els primers llibres de qualsevol autor, aquells escriptors i escriptores ho volien dir tot i explicar un passat abaltit i maquillat, oblidat o silenciat. Potser per això als llibres narratius de Montserrat Roig hi ha un munt de temes, tots ells importants, excessius potser en nombre i intenció que de vegades fan perdre una mica el fil amb l'afany de mostrar una societat polièdrica, protagonitzada per unes dones a les quals se'ls dóna una veu que no havien tingut fins aleshores.

No tan sols això, sinó que a més d'escriure-ho i dir-ho tot ho volien viure tot: política, amor, maternitat -en el cas de les dones-, veure món, tastar l'inici de l'esclat d'un món audiovisual en alça. I tot plegat, sense massa possibilitats econòmiques. Un autor anglosaxó d'èxit reconegut pot viure dedicant-se a escriure un llibre de tant en tant. Un autor en castellà, si té sort, també pot anar fent, tot i que amb més dificultats, si aconsegueix fer un forat a les amèriques. Un autor català ha de fer moltes coses diverses si vol escriure narrativa en català i, en tot cas, segurament haurà de fer-ho com pugui i on pugui. Olga Xirinacs s'ha lamentat sovint de la gairebé nul·la política de traduccions. Sabem que Roig va passar estretors econòmiques, el mateix que Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda i tantes altres, cosa que explica en certa manera alguns aspectes biogràfics concrets d'aquestes dames. Per a les dones, en general, la cosa era i és encara molt més complicada.

Per això, Montserrat Roig mostra un important component feminista en els seus llibres, un feminisme humanista, poc estripat o trencador. Feministes radicals com Lídia Falcón van criticar aquella mena de literatura, precisament pel seu feminisme tebi. Transcric un fragment de l'estudi: Conflictos maternales en La hora violeta de Montserrat Roig, de Guiomar Fages, que es pot consultar a la xarxa.

(...) Precisamente el defender el feminismo como una construcción ideológica es lo que hace Falcón al acusar a Roig de que:

Las heroínas de nuestra narrativa femenina no tienen problemas económicos, casi nunca profesionales, o éstos están mediatizados y a veces abortados por sus preocupaciones sentimentales, no poseen maridos gruñones, golpeadores, borrachos, niños subnormales o molestos, suegras, cuñadas, cuñados, hermanos, padres y madres, ninguno de los personajes que constituyen el variopinto y asfixiante entorno familiar. (Ballesteros 118)

La acusación de Falcón a los personajes de Roig no solamente cae en el simplismo, como acabamos de ver, sino que demuestra no estar familiarizada con la narrativa de la autora donde, precisamente, se describe a una galería de personajes y entornos familiares en los que no solamente aparecen madres e hijas, en el caso de Ramona adiós tenemos tres generaciones, cuñadas y cuñados, sino que en La hora violeta el motivo principal, como veremos, del odio de Natàlia por su madre es el desmesurado amor que ésta profesaba al hijo mongólico, Pere . El simplemente equiparar el feminismo con “maridos gruñones, golpeadores” (Ballesteros 118) implica una visión muy superficial del feminismo y, alejada de la realidad, sobretodo teniendo en cuenta que Roig estaba en contra de las etiquetas de “literatura femenina” y de feminismo en sus obras.

També en el debat del grup 99, que comento en el post anterior va sorgir el tema del feminisme i de si existien feminismes diferents. Personalment crec que és així, com en totes les ideologies hi ha autores i pensadores més radicals que altres. Res no arriba mai a ser unitari del tot.

Tot plegat, però, palesa els interessos de l'època pel que fa a una literatura que havia d'estar al servei de la ideologia i de la política, cosa sobre la qual podríem debatre a fons. L'escapisme, la fantasia, la diversió, estaven mal vistes per determinats sectors que aleshores remenaven les cireres culturals. Això explica el fracàs d'una iniciativa de tanta volada  i interès com va ser La cua de palla. Avui potser, com sol passar, ens hem passat a l'atre extrem i sembla que toca més novel·la històrica o policíaca que no pas realisme social. Una cosa una mica semblant ha passat en el camp de la poesia, allò de poesía para el pueblo, poesía necesaria, ja és història. En tot cas, avui el realisme social s'insereix en la novel·la de gènere amb més o menys grapa, però si no es capta al lector amb un crim o amb la referència a fets del passat interpretats per personatges amb mentalitat del present, es fa difícil publicar.

I potser per això, precisament, per aquesta originalitat recuperada, la veu narrativa de Roig torna a seduir gent jove, més dones que homes, que troben en els seus llibres quelcom que s'ha bandejat a causa de les modes literàries: una realitat a l'abast, una certa mediocritat ambiental realista, el problema dels canvis generacionals, l'explicació d'un present que avui és passat i de com es va viure el passat des d'aquell present dels setanta. I, sobretot, hi trobem molts problemes de les dones, encara no resolts: la maternitat, la professionalització, el sexe, la relació amb els homes, la política. Fa uns dies es constatava la poca presència de dones a les llistes electorals de tots els partits, si les comparem amb les del temps de la transició, de les quals la mateixa Roig havia format part en alguna ocasió, amb el desaparegut PSUC, el panorama resulta absolutament decebedor.

La literatura ha de ser literatura, certament. I el temps transforma en clàssics els llibres en els quals l'important és, més que res, la mateixa literatura. Tot i que potser aquests tenien també, tot i que no sempre ni en totes les circumstàncies, una intenció social, política, moralitzant. Tolstoi moralitza però no per això perd volada literària. El Quixot es passeja per la seva societat fent volar coloms i això no li treu pes intel·lectual. El context és important però amb el temps el passem per alt, fins i tot quan no ens acaba d'agradar el discurs que endega, si la literatura acaba per encantar-nos amb els seus inexplicables recursos.

En el context del present, doncs, i més enllà dels gustos personals de cadascú, la vigència dels llibres narratius de Montserrat Roig em sembla que té, encara, un gran interès, i demana la visió de les dones d'avui i dels seus problemes, a l'hora d'entendre i valorar les generacions anteriors, quan ja les Natàlies Miralpeix han esdevingut, ai, àvies o potser besàvies.

(continuarà)