30.1.12

Reflexions sobre la violència inexplicable i les seves inútils explicacions



La violència ens sobta i espanta pel fet que és incontrolable. Quan es dóna algun fet violent i repugnant es busquen explicacions: l'alliberació de la dona, la crisi, l'educació, les mancances familiars... Hi ha qui creu que hi ha coses que abans no passaven, per exemple, en el cas de les dones, però jo recordo molt bé aquelles portades del Caso -revista de la qual, per cert, sembla que s'han perdut els arxius-, exposades als quioscs i sempre amb algun tema del que avui en diem violència de gènere o masclista i que aleshores es deia 'crim passional' llevat del cas de l'assassinat de prostitutes pels seus protectors, cosa també molt freqüent.

En no existir divorci més d'una dona havia mort de forma misteriosa facilitant així un nou casament del marit, un dels casos el va recollir aquella sèrie de fa anys sobre crims hispànics, era el d'un home benestant, enamorat d'una noieta jove. Avui es diu que tot plegat  és a causa de l'emancipació de la dona, però això també passa en cultures i societats on les dones estan molt poc emancipades. En ocasions s'estableix en la parella una relació perversa i recordo haver sentit explicar, de petita, casos en els quals les dones no volien deixar l'home que les maltractava ni denunciar-lo ni fer res. 

Precisament l'altre dia, cercant una altra cosa per l'hemeroteca de La Vanguardia, em vaig ensopegar amb un cas dels anys seixanta, un noi havia disparat a la nòvia amb una escopeta pel fet que aquesta volia renyir, deixant-la molt mal ferida. Considerant que moltes coses no sortien als diaris habituals cal pensar que el tema devia fer molt soroll. En tot cas, com es pot comprovar, aquests fets es repeteixen i no s'aturen, de vegades també es diu que passa més en parelles d'immigrants, que provenen de cultures més masclistes, però aleshores sempre arriba un cas ben nostre i sense explicació per acabar de desmanegar tots els tòpics. Les crides a l'educació em semblen absurdes, ningú ensenya avui a cap alumne a ser masclista, violent, abusador. El que passa és que no se sap què s'ha de fer. I jo crec que no es pot fer altra cosa que prevenció a les possibles víctimes i acolliment quan calgui. I acceptar que la ment humana té replecs que no podem entendre, encara.

Un altre dels tòpics vigents és que hi ha més violència als indrets urbans. Precisament l'altre dia escoltava per ràdio uns informes que incidien en l'alt nombre de dones mortes en petits pobles o en poblacions de mida mitjana, molt alt si considerem el nombre d'habitants i la mitjana. Aleshores van començar a comentar que si en les societats petites la gent es coneix més, es critica més, i, au, anar marejant perdius. Les poblacions grans, certament, protegeixen molt més l'anonimat i als pobles, ni que siguin grandets, hi ha un component sociològic que cal tenir en compte. Durant la guerra i la postguerra la violència va ser molt més alta també en aquestes societats més petites i fa algun temps, parlant amb un professor de la universitat, em va admetre que les malalties mentals, si considerem la mitjana, són molt més altes a llocs on la solitud o l'aïllament físic afavoreixen això que en diuen menjar-se el coco.

A les ciutats grans, amb tots els seus inconvenients, molts dels quals parteixen dels tòpics estesos per aquells que no hi viuen ni hi han viscut, un pot relacionar-se, associar-se a molts llocs i fer amics de moltes maneres, fins i tot lluny del seu barri. Però si vol anonimat també el pot tenir. Hi ha qui no entén que a la ciutat també es fa vida de poble, tot i que els temps hagin canviat molt i que, evidentment, les diferències entre uns barris i uns altres són molt grans. 

Quan un fet violent s'esdevé de forma repetida en algun indret suposadament tranquil, els veïns fan pinya i acostumen a insistir en què allò és una cosa aïllada, una casualitat, que allà s'hi viu molt bé i tota la resta. Quan passa a la ciutat i, encara més, amb un barri com el meu o el Raval, les brames estenen tot el contrari, que si la deshumanització de la societat empitjora a les grans ciutats, que si el soroll i l'estrés i, au, a cercar explicacions a tot allò que no en té. La immigració ha donat nous elements d'explicació gratuïta: el racisme, el desarrelament... Un altre tema és que sempre es parla de xifres, sense entrar en els casos concrets i individuals que sovint són molt diferents pel context i tarannà dels implicats, cosa que fa que tot quedi, com sempre, en estadístiques fredes i abstractes.

Fa ja uns quants anys, en un estiu, es van donar, en poc temps, diferents casos de violència contra les dones, algun dels quals crec que encara no s'ha resolt, com el d'una noia molt jove de Tarragona que van assassinar a dins de la seva pròpia botiga. Aleshores no teníem immigrants i encara no s'havia etiquetat el tema com a violència de gènere o masclista. Els debats i les preocupacions anaven a l'entorn de la calor, de l'estiu. Recordo que Montserrat Roig, que aleshores escrivia a l'avui, va ironitzar sobre la qüestió comentant que als països de l'Àfrica feia molta calor i no estaven matant dones a cada moment mentre que a països freds també passava. 

Es menysté molt el component biològic, l'agressivitat ancestral lligada a l'espècie, volem ser més humans del que som i oblidem que també els zoos s'estimen més comptar amb femelles, pel que fa a determinats mamífers. Un animal mascle en zel és temible, ell no té cap culpa, però és així. Molts gossos mossegadors són mascles i un dia vaig sentir explicar a una veterinària que fins i tot en aquest camp funciona el sexisme, ja que molts amos mascles de gossos mascles mostren moltes reticències a l'hora de castrar-los, quan han fet alguna malifeta. 

Pel que fa als maltractaments als infants, sovint s'incideix en la prevenció que ha de fer l'escola però el cert és que quan un mestre sospita quelcom ha d'estar molt segur del que denuncia. I si no en té proves molt serioses l'intervencionisme administratiu és també molt tebi i ineficaç. Cal que passi alguna cosa per tal que s'actuï, alguna cosa grossa. Aquests dies, amb motiu d'un triple crim, he llegit al diari que els veïns d'escala també han de denunciar les coses que senten i veuen. Però, precisament en aquest cas, del qual es parlava, un veí ja havia alertat sobre les discusions que escoltava. Els pares i mares de criatures petites sabem també que de vegades aquestes fan molt soroll sense un motiu seriós, tant, que el tema pot semblar, de portes enfora, greu, quan no es tracta de res més que d'una marranadeta infantil. 

Fa anys també, en el cas d'un infant maltractat que va morir, la pedagoga Marta Mata va criticar els veïns, els quals no sabien el què passava i que només van comentar que havien sentit el nen que plorava, en alguna ocasió, perquè que els nens ploren. Efectivament, els nens ploren, i fins i tot n'hi ha que no ploren quan més maltractats són. Vaig pensar que ella no tenia fills i ho veia tot molt clar però que la realitat no sempre era tan clara. 

Avui un tema molt inquietant, encara, és el sexual. Els infants relacionats amb el cas del Raval havien generat, en l'administració, moltes queixes i advertiments dels mestres sobre el seu abandonament però tan sols es va intervenir -i, precisament, de forma destralera i inquisitorial- quan es va evidenciar que hi havia sexe pel mig. El tema de l'assistència social, com tots, depèn de amb qui et trobes, pel que he vist i patit en la meva època de mestra. Si alguns casos es van mig solucionar va ser per la insistència del professorat, de la direcció de l'escola, ja que tots els altres estaments, amb poques excepcions, tiraven allò que es diu pilotes fora. De vegades aquests serveis et deien que no podien fer res si els pares no col·laboraven. Refonoll, si els pares i mares de vegades tenien molts més problemes personals que no pas els fills!!!

Esta molt bé voler treballar amb les famílies però si les famílies estan desbordades o tenen els seus problemes gruixuts l'escola, l'esplai o qui sigui ha d'incidir en els infants i no desentendre's del tema quan l'entorn familiar no pot col·laborar.

De tota manera, per més serveis professionals que hi hagi a l'entorn dels infants, de les dones en situació de risc o de qui sigui, no tot es pot preveure ni controlar. Buscar explicacions de vegades s'assembla massa a buscar excuses per evitar entrar a fons en la cerca de solucions possibles. Ara, amb l'excusa de les retallades, ja tindrem un element més per excusar-nos. Per molt importants que siguin els recursos materials són les persones les qui fan que un servei sigui bo o sigui inoperant. De vegades, pel que fa a l'escola, he tingut la sensació que la creació de serveis diversos, emparats sota sigles de tota mena, una moda del nostre temps per no dir les coses pel seu nom, no servia per a res més que per fer baixar l'atur i que l'escola era com l'animaló d'una antiga cançó dels Vienesos, Los que viven del cordero.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no hi ha excusa que valgui, i aixó malauradament ha succeït sempre, omés que ara se'n parla més, mentre que abans més aviat es silenciaba, com els maltractaments que no es denunciaven - era normal - deien.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El de la violència de gènere és un mal superlatiu, ja que el fa la persona que suposadament és la més pròxima...

Galderich ha dit...

El problema d'aquesta violència és que ens dediquem a comentar-la a la manera de tertúlia de café sense aprofundir. Crec que a hores d'ara ja hi ha prous estadístiques per a parlar-ne de manera concreta, sense divagar.

Només així podrem fer feina de prevensió que és el que dona resultat i també política d'acolliment a les famílies afectades.

Júlia ha dit...

Francesc, algunes denúncies hi havia, una altra cosa és com es tractaven jurídicament, el meu oncle capellà havia aconsellat algunes dones en aquesta situació.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, malauradament molta violència ve a través de gent propera.

Júlia ha dit...

Sí, Galderic, però crec que també s'ha d'entrar en els casos de forma individual, no és el mateix un maltractador habitual que un home 'normal' que per motius de feina o el que sigui es 'trastoca' i fa un disbarat, és clar que el resultat pot ser de mort en tots dos casos però crec que s'han de valorar les circumstàncies de cadascú també, a l'hora de jutjar i voler actuar.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Avui coincidim en el tema, Júlia.
De tota manera hi ha alguns element amb els quals no etic d'acord amb tu. Sovint les polítiques socials de la violñència contra les dones se centra en les víctimes: denuncia, denuncia, etc. I poc en el botxins. No estic d'acord am que cal "acceptar que la ment humana té replecs que no podem entendre, encara."" això és caure en el victimisme i el no s'hi pot fer res. No es cosa de 4 trastocats. Vivim en una socitat patriarcal que considera les dones -i els fills- propietats dels mascles. Noés cosa d'immigrants. Això també és esbiaixat. Ni de classes socials. Famiílies amb "estdis" també han anat a parar a la violència contra les dones. Violèngia de gènere, de família o com nassos vulguin dir-li ara.

El moll de l'os en tot això és la socitat patriarcal en què vivim. I canviaractituds mil·lenàries costa molt. Més, quan les religions monoteïstes imperants lapropicien abastament.

Encara no he llegit el llibre de la Rosa Regàs, però pel que he escoltat e´s una lectura més que recomanable.

Júlia ha dit...

No et diré que no, Eulàlia, però fer volar coloms sobre campanyes i educació fa perdre molt de temps, és com allò del peix i ensenyar a pescar, ensenyem a pescar però mentre no se'n sap s'han de donar peixos també. Les religions monoteïstes i les politeïstes, en general la cosa no ha començat a millorar fins fa quatre dies. Ni tan sols les societats laïques comunistes no van evolucionar com caldria en aquest tema.

Sobre que no és cosa de cap sector social, crec que en cap moment ho he dit, més aviat la meva entrada anava en el sentit que tu comentes però potser no m'he explicat bé.

De totes maneres és cert que, al menys a l'ensenyament mitjà i en sectors que conec, s'ha detectat un augment de masclisme en augment per part de nois i noies d'altres cultures on el tema del femenisme no ha avançat tant com aquí. Al menys en teoria.

Júlia ha dit...

Precisament fa poc parlava amb una psicòloga de l'edat dels meus fills que ha fet estudis actuals i ha detectat una acceptació en moltes noies adolescents del noi 'dur i masclista', d'una valoració d'un cert grau de violència, i això malgrat programes educatius i la resta, no és tan fàcil.

GLÒRIA ha dit...

I per què mai no es parla de la violència de gènere femení? Tots coneixem dones dolentes que s'han aprofitat d'homenets febles i els hi han fet suar sang. Sabeu que no són casos aillats. El què passa és que la dona, mancada de la força física de l'home, et pot anar matant a pessics, simplement fent de la vida del seu home, una mort en vida, un calvari. Quin dia s'alçaran ells?

Júlia ha dit...

El problema, Glòria, com en tot, és d'audiències i de resultats, conec moltes dones així i, encara més, amb la sensibilitat vers el tema fan denuncies falses o provoquen una situació de violència, certament. El problema és el que dius, que costa més de detectar i que els homes no tenen, encara, tendència a denunciar tot això per vergonya o por de ser mirats malament.

A escola es pot copsar fàcilment en el cas d'això que en diuen 'mobbing', el dels nois és directe i brutal però hi ha moltes crueltats fetes per noies, a noies o a nois, molt subtils que costen d'evidenciar i denunciar i que sovint els adults menystenen.