Avui és Santa Madrona, copatrona oblidada, o potser no tant, de Barcelona. No sóc creient en gairebé res, però les tradicions m'agraden i crec que cal conservar-les i reinventar-les com, de fet, s'acostuma a esdevenir. Les doctrines polítiques atees van haver d'inventar-se cultes, fins i tot a les relíquies, cosa curiosa i una mica estrafolària, si hi pensem una mica.
En tot cas, com que Santa Madrona està molt lligada al meu barri, tot i que la seva església gran es troba en un estat lamentable, sempre la reivindico quan arriba aquest dia, pràcticament els idus de març, que eren dies de bons auguris llevat del tema pel qual han arribat a la fama, tràgic, el magnidici de Juli Cèsar, reconvertit per autors posteriors en mite de grans proporcions. A més, fins i tot una peli actual té aquest títol i també parla de poders, corrupcions, lleialtats, traïcions, tragèdies i oportunismes.
L'ajuntament barceloní ha recuperat el culte a Santa Eulàlia a base d'obviar o amagar la inquietant llegenda dels seus tretze dolorosos martiris, l'ha transformat en una Laia joveneta i emancipada i així pel febrer hi ha una excusa per celebrar una festeta, que sempre va bé. No sé si a Santa Madrona l'acabaran reconvertint en 'La Madri', tot pot ser. En tot cas és una santa molt adient al patronatge poble-sequí, les seves restes van venir en una mena de patera, o sigui, una barqueta fràgil a la qual han acabat dient pastera de la mateixa manera que del blog n'han acabat dient bloc pel fet que els camins de l'etimologia moderna són inescrutables.
El Poble-sec és avui el segon barri de Barcelona amb més immigrants, cosa que a una part de la gent que hi viu no li agrada i a una altra part, li encanta. Sempre ha estat un barri per als darrers que arribaven a la ciutat, per als humils, això que finament se'n diu un barri d'acollida. Quan van començar a arribar els estrangers, després dels catalans de terra endins, els aragonesos, els valencians, els murcians i els andalusos, era un barri agonitzant pel fet que havíem passat anys de vaques grasses i la gent fatxenda es comprava pisos a barris més cars i elegants, des del proper Sant Antoni a Les Corts o més enllà, si prosperava.
Avui les coses han canviat i l'arribada de gent forastera ha fet rehabilitar pisos i façanes. Fins i tot ha vingut jovent autòcton amb criatures petites, a causa dels bons preus dels habitatges i de la centralitat del barri, ben comunicat. El petit comerç ha anat desapareixent, però ja en els anys vuitanta era residual i menat per persones molt grans que no podien suportar les pressions impositives amb les quals els piconava l'ajuntament. Ara és una mena de barri de Gràcia molt més xaró i populista, amb bars i llocs de trobada per a la gent de pocs anys.
Què hi ha problemes? Com a tot arreu, és clar que un fet sagnant al meu barri és percebut amb un alarmisme que no provoquen fets en d'altres indrets de prestigi. No vull ni pensar el que diria la gent si l'assassinat de la pobra fornera de Sant Gervasi, fet per un veí del mateix barri de família convencional, però amb addiccions diverses, s'hagués esdevingut a prop del Paral·lel i l'assassí no fos autòcton sinó foraster.
Jo crec que la certa habilitat, amb algunes ensopegades, amb la qual el barri, gràcies a associacions com ara la Coordinadora de Veïns, ha entomat els canvis ha estat a causa de quelcom sobrenatural i eteri, i vull pensar que l'esperit de Santa Madrona, forastera esforçada que n'ha vist de tots colors des que hi resideix, hi té molt a veure. Avui és Santa Madrona i el dia 18 és Sant Salvador d'Horta, del qual, al Poble-sec, també tenim parròquia.
Aquest és un sant molt més documentat i en sabem fins i tot el cognom, Pladevall. Feia uns miracles molt interessants, com ara fer parlar muts i fer-los parlar en l'idioma del lloc on es trobaven, això sense cursets ni reciclatges. O sigui, que també és pot dir que és un sant de tendències multiculturals i normalitzadores.
Un altra parròquia del barri, lligada als jesuïtes, és la de Sant Pere Claver, aquest és un altre gran sant molt adient als nostres carrers, patró dels esclaus, viatger humil, defensor de l'ànima dels negres i dels indis. Santa Madrona, Sant Salvador d'Horta i Sant Pere Claver són la tríada capitolina catòlica dels nostres carrers, tots tres tenen virtuts que cal recuperar ni que sigui des del laïcisme més militant.
Si tot i els nostres devots esforços per a fer del nostre barri el millor del món les coses no sempre rutllen com caldria, sempre ens quedarà la Mare de Déu de Lurdes per a fer miracles impensables, la quarta parròquia, que havia estat la primera de Santa Madrona i que després va ser Santa Madrona l'Antiga fins a tenir el nom actual. Compta avui amb un coratjós i jove rector molt implicat en el tema immigratori.
Que els sants i la Mare de Déu encara tinguin cura dels meus estimats carrers, després de les barbaritats que s'han hagut de sentir i han hagut de patir en aquest indret, pàtria d'acollida d'arrauxats revolucionaris i d'incendiaris indignats d'altres temps, els quals cal situar en la seva època i la seva circumstància, té molt de mèrit. Que les antigues pedres de Santa Madrona la Nova tinguin encara els senyals dels cops de martell de la Setmana Tràgica, pel fet que responen a l'estil neogòtic poc valorat, és una llàstima, la veritat.
Bé, més enllà d'altres consideracions, cal entendre que els nou vinguts al Poble-sec, i fins i tot els residents de prestigi, poden acollir-se:
- a) a Santa Madrona per tal que l'arribada i instal·lació al barri sigui feliç com va ser la seva
- b) a Sant Salvador d'Horta, per tal que la integració els faciliti l'assoliment d'un bon nivell de llengua catalana i també castellana, si cal.
- c) A Sant Pere Claver pel fet que és patró dels esclaus i protegirà estrangers i autòctons de l'explotació abusiva.
Si la cosa no funciona com cal, sempre ens quedarà la Mare de Déu de Lurdes.
De fet, els sants locals van ocupar el lloc dels petits déus familiars i casolans del paganisme. Avui els podem reconvertir hàbilment en representants nostres i en intermediaris reivindicatius celestials o terrenals, pel que fa als nostres problemes quotidians.
En tot cas, dissabte i diumenge, els diables i castellers del Poble-sec recolliran la torxa de la tradició. Dissabte els diables escenificaran la llegenda dels espiadimonis. Que diables i sants siguin capaços de fer barrila plegats em sembla un senyal de bon rotllo.
Per cert, i a banda de les meves reivindicacions santes i locals, entre La Vampira del Raval, La Monja enterrada viva i El Monjo, em temo que aviat haurem de reobrir el Teatre Odeón en un lloc o altre. Algú té interès en revifar l'anticlericalisme visceral??? Compte, ja que desviar l'atenció dels problemes vers certs sectors socials de pes relatiu sempre ha estat una gran habilitat dels veritables responsables dels desgavells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada