Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tradicions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tradicions. Mostrar tots els missatges

25.7.26

AVUI, SANT JAUME

 



Avui és el dia de Sant Jaume. Sant Jaume és un sant lligat a tradicions diverses, fins i tot a prejudicis que tendeixen a fer-ne, per raons diverses, una mena de 'sant hispànic'. Avui sabem que moltes narracions sobre el sant pertanyen a l'imaginari ancestral, en algun moment es deia allò de 'Santiago Matamoros', cosa, avui, molt lletja i desagradable.

Fa algun temps vaig escoltar fins i tot un clergue significat de Santiago de Compostela que manifestava la seva incomoditat quan hi havia visites de turistes musulmans, fins i tot es veu que algunes imatges massa significatives, d'aquestes en les quals el sant estossinava moros medievals, les havien 'enretirat'. Avui, afortunadament, la nostra visió del mon i de la gent, en general, ha canviat força, al menys en teoria, però hi ha prejudicis que sempre suren, què hi farem. 

La Plaça de Sant Jaume és un dels llocs més emblemàtics de Barcelona. Es troba més o menys a la cruïlla que formava la interseccion del 'cardo' i el 'decumanus', vies principals de la colònia de Barcino. Allà hi hagué el fòrum i el temple d'August del qual, per sort, es conserven quatre columnes, situades a dalt del mont Tàber, al carrer del Paradís, encara que enguany sembli estrany això del 'mont' en aquell indret.

Hi va haver allà l'església de Sant Jaume, que havia tingut un porxo on s'ajuntaven els consellers de la ciutat per diferents motius. El Palau de la Generalitat es va engrandir l'any 1598. El 1823 es va enderrocar l'església i d'altres edificis, jo vaig creure durant molt de temps que aquesta es corresponia amb l'actual parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, però no és així, tot i que  crec que alguna relació han tingut.

La plaça va esdevenir encara més gran i es va dir durant molt de temps 'Plaça de la Constitució', nom que figurava en una placa de la façana de la Casa de la Ciutat, retirada de forma absurda i inexplicable l'any 2013, gràcies als de la memòria historica al gust del que mana. Durant el segle XIX hi havia uns encants, tres dies per setmana.
https://oldbcn.com/es/turismo/arte-publico/plaza-de-la-constitucion


L'antiga església de Sant Jaume era gotica, d'una nau, renovada el 1388. Hi havia pintures de Francesc Tramulles, amb una representació d'una batalla mítica de la també 'mítica' reconquesta, la de Clavijo, en la qual va intervenir el mateix apòstol, segons explicaven. Un retaule important de l'església va anar a parar a Cardedeu on el van cremar, suposats 'incontrolats', durant la guerra civil.

Jaume ha estat un nom molt popular i estimat, hem tingut Jaumets a dojo. En castellà allò del 'Jaimito' va fer història. La suposada troballa de les restes de l'apòstol han generat amb els segles tot aixo del 'Camí de Sant Jaume', amb moltes variants, objecte de devocions i peregrinacions des de la nit dels temps. 

Un dels primers promotors, amb visió comercial, va ser el bisbe Gelmírez, de qui es va dir que anava a robar relíquies a diferents indrets per donar més valor a la ciutat de l'apòstol. Sant Jaume és el patró estimat de Galícia. Un personatge més llegendari que històric, en molts aspectes, embolcallat per tradicions i rondalles, com tants sants i santes, ep. Havia estat festa de precepte quan existien les festes de precepte. Vol dir que calia anar a missa, altrament, pecat mortal.

Galícia és una meravella, Santiago és una ciutat emblemàtica, preciosa, malgrat els excessos turístics del nostre temps, tot i que en els del bisbe Gelmírez es veu que ja hi havia massificació i venda de merxandísing de l'època, com ara petxines de pelegrí. Es veu que la família Franco ha hagut de tornar unes imatges antigues que tenia a casa seva,  des de ves a saber quan, procedents de l'església. 

He intentat fer un resum a la meva manera del tema, m'he deixat moltes coses al tinter i potser he fet alguna errada i tot. Demà, a casa nostra, Sant Jaume serà un dia 'de cada dia' i el nom de 'Jaume' malgrat ser tan bonic i contundent, com tants altres, es troba en recessió a causa de la badoqueria moderna. Els Jaumes també son els 'Santiagos' i 'Iagos'. Per sort el sant vestit de pelegrí ha superat el sant a cavall matant multiculturals, com ha de ser, vaja. Tenim molts Jaumes rellevants, un d'ells el Rei Jaume I, mitificat així mateix a dojo, malgrat que en va fer de tots colors, com tants altres, ep. 



24.7.25

DEMÀ, SANT JAUME

 


Demà és el dia de Sant Jaume. Sant Jaume és un sant lligat a tradicions diverses, fins i tot a prejudicis que tendeixen a fer-ne, per raons diverses, una mena de 'sant hispànic'. Avui sabem que moltes narracions sobre el sant pertanyen a l'imaginari ancestral, en algun moment es deia allò de 'Santiago Matamoros', cosa, avui, molt lletja i incorrecta. 

Fa algun temps vaig escoltar fins i tot un clergue significat de Santiago de Compostela que manifestava la seva incomoditat quan hi havia visites de turistes musulmans, fins i tot es veu que algunes imatges massa significatives, d'aquestes en les quals el sant estossinava moros medievals, les havien 'enretirat'. Avui, afortunadament, la nostra visió del mon i de la gent, en general, ha canviat força, al menys en teoria, però hi ha prejudicis que sempre suren, què hi farem. 

La Plaça de Sant Jaume és un dels llocs més emblemàtics de Barcelona. Es troba més o menys a la cruïlla que formava la interseccion del 'cardo' i el 'decumanus', vies principals de la colònia de Barcino. Allà hi hagué el fòrum i el temple d'August del qual, per sort, es conserven quatre columnes, situades a dalt del mont Tàber, al carrer del Paradís, encara que enguany sembli estrany això del 'mont' en aquell indret.

Hi va haver allà l'església de Sant Jaume, que havia tingut un porxo on s'ajuntaven els consellers de la ciutat per diferents motius. El Palau de la Generalitat es va engrandir l'any 1598. El 1823 es va enderrocar l'església i d'altres edificis, jo vaig creure durant molt de temps que aquesta es corresponia amb l'actual parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, però no és així, tot i que  crec que alguna relació han tingut.

La plaça va esdevenir encara més gran i es va dir durant molt de temps 'Plaça de la Constitució', nom que figurava en una placa de la façana de la Casa de la Ciutat, retirada de forma absurda i inexplicable l'any 2013, gràcies als de la memòria historica al gust del que mana. Durant el segle XIX hi havia uns encants, tres dies per setmana.

https://oldbcn.com/es/turismo/arte-publico/plaza-de-la-constitucion

L'antiga església de Sant Jaume era gotica, d'una nau, renovada el 1388. Hi havia pintures de Francesc Tramulles, amb una representació d'una batalla mítica de la també 'mítica' reconquesta, la de Clavijo, en la qual va intervenir el mateix apòstol, segons explicaven. Un retaule important de l'església va anar a parar a Cardedeu on el van cremar, suposats 'incontrolats', durant la guerra civil.

Jaume ha estat un nom molt popular i estimat, hem tingut Jaumets a dojo. En castellà allò del 'Jaimito' va fer història. La suposada troballa de les restes de l'apòstol han generat amb els segles tot aixo del 'Camí de Sant Jaume', amb moltes variants, objecte de devocions i peregrinacions des de la nit dels temps. 

Un dels primers promotors, amb visió comercial, va ser el bisbe Gelmírez, de qui es va dir que anava a robar relíquies a diferents indrets per donar més valor a la ciutat de l'apòstol. Sant Jaume és el patró estimat de Galícia. Un personatge més llegendari que històric, en molts aspectes, embolcallat per tradicions i rondalles, com tants sants i santes, ep. Havia estat festa de precepte quan existien les festes de precepte. Vol dir que calia anar a missa, altrament, pecat mortal.

Galícia és una meravella, Santiago és una ciutat emblemàtica, preciosa, malgrat els excessos turístics del nostre temps, tot i que en els del bisbe Gelmírez es veu que ja hi havia massificació i venda de merxandísing de l'època, com ara petxines de pelegrí. Ara fa poc es veu que la família Franco ha hagut de tornar unes imatges antigues que tenia a casa seva,  des de ves a saber quan, procedents de l'església. 

He intentat fer un resum a la meva manera del tema, m'he deixat moltes coses al tinter i potser he fet alguna errada i tot. Demà, a casa nostra, Sant Jaume serà un dia 'de cada dia' i el nom de 'Jaume' malgrat ser tan bonic i contundent, com tants altres, es troba en recessió a causa de la badoqueria moderna. Els Jaumes també son els 'Santiagos' i 'Iagos'. Per sort el sant vestit de pelegrí ha superat el sant a cavall matant multiculturals, com ha de ser, vaja. Tenim molts Jaumes rellevants, un d'ells el Rei Jaume I, mitificat així mateix a dojo, malgrat que en va fer de tots colors, com tants altres, ep. 

Referències

28.6.25

DEMÀ, SANT PERE

 



Demà és Sant Pere i cau en diumenge. Si no fos així seria avui un dia laborable i normalet. Des de fa anys hem perdut moltes celebracions d'aquelles d'entre setmana i potser ja està bé que sigui així, no ho sé. La nit abans de Sant Pere havíem celebrat revetlles i encès fogueres, no tan lluïdes com les de Sant Joan.

Sant Pere ha estat un sant molt popular, abans hi havia molts Peres, així com Joans, Joseps, Maries i ases, segons la dita popular. Aquests noms, ni que sigui amb una certa timidesa, s'estan recuperant una mica de la davallada de fa anys, això dels noms va a modes i ja he escrit moltes vegades sobre la qüestió. Sant Pere és una mena de kefe dels sants i  té les claus del cel. Amb les famoses claus se'l representa en totes les iconografies, cosa que fa que sigui relativament fàcil identificar-lo.

La figura de Sant Pere, si per una banda ha esta molt respectada, per una altra també ha comptat amb una mena de tradició desmitificadora, potser a causa d'allò d'haver negat Jesús Nostre Senyor tres vegades. En alguns contes populars Sant Pere va al costat de Sant Pau o fins i tot al costat de Jesucrist i els passen facècies diverses en les quals de vegades semblen la típica parella del pallasso llest i el més toix, que seria Pere, és clar, el qual sovint alterna una certa malícia amb una ingenuïtat absoluta. 

Una de les rondalles més famoses on surt Sant Pere és la del Ferrer de Figueres, molt popular i en la qual el picardiós ferrer acaba per escapar-se dels dimonis i enredar Sant Pere, qui coneix la seva erràtica trajectòria pecadora i el seu flirteig amb en Banyeta, per poder restar al cel durant tota l'eternitat. Jo la vaig llegir per primera vegada en un magnífic reculls de rondalles de l'editorial Ariel, editat a principis dels anys cinquanta, més o menys, i amb dibuixos d'Elvira Elies, la filla de Feliu Elies. Per mi el Ferrer de Figueres sempre serà el d'aquells dibuixos inoblidables. La rondalla la va recollir Esteve Caseponce, un personatge molt interessant, un d'aquells capellans catalanistes imprescindibles de l'època, d'això francès que en diem Catalunya Nord.

Durant molt de temps vaig seguir el blog del senyor Emili Casademont i Comas, traspassat l'any 2012, molts escrits del qual es publicaven al Diari de Girona. En una entrada sobre Sant Pere n'explicava una faceta que jo desconeixia, la seva afició a fumar i, a conseqüència d'això, a protegir els fumadors irredempts. En l'actualitat això resulta políticament incorrecte i potser per aquest motiu trobarem poca cosa sobre aquesta tendència poc recomanable del sant de les claus, qui va ser també la sòlida pedra sobre la qual, segons expliquen, es va construir el cristianisme oficial.

He llegit que en tal dia com avui Sant Pere es permet fer festa de la seva feina de porter i que el seu substitut és Sant Pau qui, per no tenir tanta pràctica en la qüestió de l'admissió a l'eternitat positiva, deixa passar més d'un dubtós aspirant a la morada celestial. Algunes versions expliquen que aquesta substitució es fa extensiva a tots els dijous de l'any.

De tota manera Sant Pau porta una espassa i no unes claus i fa més respecte i produeix més temor que Sant Pere tot i que l'espasa fa referència a la forma en com el van matar. Sant Pau no és un sant simpàtic, encara menys per a les senyores, de les quals va escriure de forma molt discriminatòria, tot i que la cosa s'ha de situar en l'època i el context. 

Sant Pere era pescador i Sant Pau era, com si diguéssim, més intel·lectual, cosa perillosa perquè els intel·lectuals tenen tendència a l'adoctrinament i al dirigisme sense fisures. Conec molts Peres de la meva edat i fins i tot alguns de mes joves. També en coneixia alguns als quals els deien el nom en castellà, Pedro, Pedrito. Hi ha moltes festes majors dedicades a Sant Pere per tot arreu. Sant Pere, segons la tradició, va passar per Barcelona en diferents ocasions on gràcies a un amic que el va introduir en cercles diversos, va fer moltes conversions. També s'explicava que havia portat ell mateix la imatge de la Moreneta a Catalunya, obra de Sant Lluc.

Hi ha tants Peres famosos que la llista seria molt llarga de fer. Les claus són també un estri en recessió, sobretot als hotels. De refranys i dites a l'entorn de Sant Pere, relacionades sobretot amb el món rural, n'hi ha un gavadal:
Els focs de Sant Pere se salten per darrere, i els de Sant Joan, se salten per davant.
Per Sant Pere i Sant Feliu, l'avellana surt del niu.
Per Sant Pere, garbes a l'era.
Per Sant Pere, Juny enrere, i Sant Pau el tanca amb clau.
Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tots els mals.

13.12.24

TORNA SANTA LLÚCIA

 

Avui és Santa Llúcia. He mirar pel meu blog i en més d'una ocasió, tal dia com avui, he escrit sobre la santa i les diferents tradicions que s'hi vinculen. Podria repetir més o menys el mateix que en d'altres ocasions tot i que la festa ha canviat força. Actualment moltes tradicions, barrejades amb d'altres, es conserven d'alguna manera, però el tema religiós va quedant al marge de la modernitat. Per molt que la festa sigui simpàtica i evocadora, aquelles vides de sants que fomentaven el nostre masoquisme infantil, semblen gore, com a mínim.

Santa Llúcia, expliquen, era una joveneta que volia romandre verge, però un ric del seu temps, amb poder polític la pretenia. Ella li va preguntar què li agradava més d'ella, el xicot va dir que els seus ulls i la noia, sense manies, se'ls va treure i els hi va lliurar. Hi ha diferents versió de la història, sembla que n'hi van sortir uns altres de blaus com el cel però la xicota no es va escapar de la tortura ni del sacrifici final. Avui explicar aquestes narracions a l'escola semblaria de mal gust però la imatge de la santa, amb els ulls al plat, es pot trobar per tot arreu. 

La lògica del passat va fer que, a causa de la seva història, la santa esdevingués patrona dels oficis que demanen esforços visuals. Bàsicament, en els meus temps, eren les modistes i els estudiants. Avui unes i altres feien molta gresca i confraternitzaven. Però, al capdavall, tot era flor d'un dia. Els estudiants universitaris del passat eren minories privilegiades i les modistes tenien una mena de fama dubtosa, en molts casos, cosa que recull la literatura. Hi havia un poemet del passat en castellà, de qui no recordo l'autoria que feia: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud. La costurera, amb la virtut perduda, tenia un fill que creixia pobre i marginal i, amb el temps, l'estudiant esdevenia jutge i acabava per condemnar el seu propi fill sense saber qui era, és clar, ja que havia esdevingut un delinqüent.

Era aquella una de tantes històries moralitzants que mostraven les injustícies socials vigents. Històries tràgiques i tòpiques on les dones, encara més si eren pobres i assalariades, en reusltaven les víctimes propiciatòries. El Paral·lel antic va posar en escena moltes històries d'aquest tipus, fins al punt de què tot plegat acabava esdevenint caricatura i es prestava a la paròdia burlesca. La literatura seriosa també va recollir el tema, com a la novel·la 'Resurrecció'. Allà la víctima no és una modista sinó una minyoneta, un altre ofici de risc. A 'Vida Privada', de Sagarra, un negoci de costura de categoria és, de fet, una tapadora per als vicis dels benestants.

Tot ha canviat molt, de vegades per millorar, com ha passat amb la situació de la dona, al menys en el mon occidental. Però la situació de la dona és fràgil a molts llocs, encara avui, i en casos de crisi i canvi polític acostuma a ser una de les coses que més fàcil és de revertir. El dia de Santa Llucia conserva un cert sentit però ha perdut pes. A banda dels patronatges ha estat una festa lligada a la llum, 'per santa Llúcia, un pas de puça', deien, en els sentit de què la llum s'incrementa una mica per dalt tot i que per baix 'encara s'escurça'.

'Santa Llúcia et conservi la vista', dèiem. És aquesta una dita recurrent. El fet és que la Catedral, avui, encara s'omple d'espelmetes dedicades a la santa, d'aquestes que no fan fum ni res, això sí. Fa anys la Fira de Pessebres de prop de la Catedral s'obria avui i també era el dia en el qual es feia el pessebre. Tot és va anar avançant, primer es va obrir per la Immaculada i, després, a les primeries del mes. L'arbre, que era quelcom exòtic, s'ha popularitzat, i les tradicions destinades al consum, al capdavall, s'han sumat i multiplicat fins a una mena d'excés raret, de la qual la proliferació de dos elements que odio, els tions amb cara i barretina i els caganers de famosos i famoses, que tenen tants seguidors, semblen tradicions eternes i imprescindibles. 

Al capdavall les tradicions s'inventen i es reinventen, coses que creiem antigues son relativament modernes, i cadascú les lliga a la seva propia vida i quan una cosa és 'de tota la vida' ens referim a la nostra. El dia de Santa Llúcia va inspirar poemes diversos, el més popular és el romanç que va cantar magistralment Vendrell, escrit per Josep Maria de Sagarra. En temps més ombrívols aquestes eren de les poques coses que podíem sentir fàcilment en català, per la ràdio.

https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q

El nom de Llúcia ha tingut alts i baixos. En castellà Serrat va contribuir a fer-lo popular i a què moltes noietes de noves generacions el portessin. Abans en això dels noms es respectaven les tradicions familiars, cosa molt lloable, però fa temps que no és així, en general, i se cerquen noms 'diferents' que acaben sent tan vulgars i repetits com els d'abans. Tot va a modes. El meu nom, Júlia, no agradava a ningú quan jo anava a escola i ara està de moda, des de fa anys, i n'hi ha un fotimané, una paraula que havia sentit abans pel meu barri i que segurament no és gens ortodoxa.

Avui, sigui com sigui, és Santa Llúcia. Un dia de final de tardor, molt entranyable i tradicional, al capdavall, encara que hagi perdut mística i devoció. L'altre dia, en un programa de la tele, vaig sentir, dit com a queixa, que ja no es cus gaire. Abans les dones cosien molt, no per afició, com ara, sinó per necessitat. Però els sastres, homes al capdavall, tenien més prestigi, com sol passar amb tants oficis femenins. Ara hi ha dones -i molt pocs homes- que cusen, fan mitja, fan puntes al coixí o ganxet- però, en general, és per gust i afició. Encara queda guai que les dones facin coses d'homes però, a l'inrevés, no tant. 

El mon canvia, les generacions passen, les tradicions es transformen i adapten. Amb la facilitat per tenir coses i el consum, tan escàs durant la meva infantesa per a una gran majoria de gent, ha perdut emoció. L'emoció que provocava el fet d'anar a comprar una família de porquets de fang a la fira, en temps passats, fent un cert sacrifici econòmi per assolir un bé tan modest. No cal enyorar la pobresa però el que enyorem, al capdavall, és la infantesa, la joventut. Criticar les tradicions modernes i les coses del nostre temps, com els ordinadors, les pantalletes, els mòbils, i culpar-los dels mals de la societat, com havia passat amb el cinema, amb la tele, és, al capdavall, voler creure que hem viscut temps millors, més entranyables. Un miratge vital, vaja.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i la lucidesa.

9.12.23

TIONS HORRIBLES, FINS I TOT A MONTJUÏC

 

Una amiga m'envia un missatge al mòbil sobre els tions que han escampat per Montjuïc. Suposa que la proximitat veïnal de l'indret farà que estigui satisfeta del fet què la tradició (?) arribi tan a prop de casa.

Fa pocs dies algú se'm queixava de la invasió de tradicions exòtiques, com ara el Halloween i em va assegurar que ella celebraria 'sempre' la Castanyada genuïna. Li vaig preguntar si, com feia el meu pare de petit, a pagès, a la Catalunya profunda, resaria les tres parts de rosari preceptives abans de menjar  castanyes. No sabia de què li parlava, és clar. Al Halloween li trobo certa justificació ja que hi ha tirada a disfressar-se del que sigui, encara més de monstres i vampirs, i ja es veia que la cosa tindria èxit entre el jovent. L'ET també hi va contribuir.

S'ha escrit molt sobre l'invent de la tradició, títol, per cert, d'un llibre clàssic a l'entorn del tema. Ara ningú no refusa l'arbre guarnit i s'ha generat des de fa anys un negoci de criança d'avets massificats. El Pare Noël vestit de coca-cola també ha fet fortuna. Calders té un conte magnífic sobre un nadal familiar en el qual els reis i el pare noel discuteixen sobre el tema. 



Quan jo era petita, al Poble-sec, fèiem reis i prou i encara gràcies. Alguns veïns modernitzats, semblants a aquella parella de l'obra del Benet i Jornet, 'Quan la ràdio parlava de Franco', van començar en els seixanta a celebrar el culte al Papa Noel i fins i tot 'regalaven' aquell dia les joguines, als seus fills.

Alguns sectors de l'església catòlica, progressistes i conservadors, van clamar, sense èxit, a favor del pessebre tradicional i en contra de l'arbre 'protestant'. Tot acaba per conviure, més o menys en pau, si no és que un manat d'iconoclastes acaben per malmetre el que sigui. 

A un pis veí, amb àvia de pagès, 'feien el Tió'. Més endavant el Tió es va generalitzar, fins i tot a les escoles, que ho han abduït tot. Les festes populars recuperades, reinventades i excessives han robat molt de temps a la feina habitual, llegir, escriure i comptar, tant o més que no el robaven els rosaris i els mesos de Maria, en el passat gris i remot. La senyora Rigau es va deixar aquest tema a les seves reflexions.

A la família, quan els meus fills i nebots eren petits, ens reuníem la nit de Nadal per fer 'cagar el tió' i no per 'fer el cagatió'. El tió era un bonic tronc rústic. Quan hi ha criatures les festes familiars son molt més divertides. Quan un meu cunyat, propietari i responsable del tió, va ser avi, va perpetrar el sacrilegi, fer-li una cara nova al pobre tronc i plantar-li una barretina. Em vaig queixar, en debades. 

La paraula 'cagar' em sembla de mal gust però no la podem defugir, entre cagations i caganers de col·lecció i el molt que la repeteixen a les obres de teatre modernes. Sobre l'escatologia catalana també s'ha escrit força. A gairebé tothom li agradaven els tions amb rostre, menys a mi. No es pot nedar contra corrent.

Ara, a més a més, han escampat tions amb rostre inquietant per Montjuïc. Així se'ls mengin els senglars urbans. Però el fet és que la cosa ha tingut èxit ja que a les criatures això de cercar coses els fa el pes i, al capdavall, a les criatures els fem fer allò que als grans ens abelleix, la servitud de la infantesa fa que per a tot depenguis dels adults i encara bo si t'ha tocat una família maca i amb guilladures inofensives. La canço del Serrat dels 'locos bajitos' és de les més realistes, sobre la qüestió de la dependència infantil, ideològica i material.

Fa anys, molts, El Corte Inglés organitzava uns passis molt divertits amb una mena de putxinel·lis, per Nadal, al so d'una tonada que feia 'cortilàndia, cortilàndia'... Recordo un article d'Espinàs, dels bons temps de l'AVUI, en el qual parlava de les noves tradicions i en com aquell muntatge dels magatzems potser esdevindria 'tradició'. No ha estat així, suposo que per manca de pressupost. Durant uns anys els aparadors nadalecs del Corte Inglés van ser un clàssic esperat.

Tot va i bé però la tendència que humanitza i escolaritza els tions no minva, va a mès, com la proliferació de caganers diversos. Fa anys, al blog, vaig penjar un vers horrible, de protesta, que recuperut, sobre els tions 'moderns' i xarons. M'he conformat amb haver de suportar la visió d'aquests falsos troncs rurals reconvertits en titelles immòbils. Una pel·lícula catalana de terror sobre tions assassins estaria molt bé però la cultura i  la cultureta, i fins i tot el 'poble' segurament protestarien i en culparien l'Ayuso. De fet es protesta de tot menys del que s'hauria de protestar seriosament. I ja no celebrem Nadal sinó 'el Nadal' o 'els Nadals' i, fins i tot, la Nitbona i la Nitvella. Ja no és que calquem castellanismes sinó que ho fem amb poca grapa i no amb creativitat, com passava amb mots entranyables tipus 'sacatapus'.

Entre els surrealismes sociològics del present, ni millors ni pitjors que els del passat, s'ha estés, de forma tímida, un corrent que creu que estovar el pobre tió, avui amb 'rostre humà' és quelcom violent i que esperona l'agressivitat infantil. Potser seria una via aparentment 'progre' de contribuir a la desaparició o reducció de la tendència. Però, ai, també hi ha, fins i tot 'tiones', hores d'ara. Estovar tiones encara sembla molt pitjor. En aquest mon de mones pot passar de tot.


MANIFEST

En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquesta noble afició.

Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I ens duien quatre regals.

Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.

I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.

Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb rostre de carallot.

Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Li pinten cara de ximple
abans de fer-lo cagar.

I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.

Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.

Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers, sota el sol.

Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,

a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.

Fuig lluny de mi espantaiaies!
Ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.

Retorna ja al noble aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.

Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines vermelles,
tan de bo us tornéssiu fum.

En un Nadal del passat
vaig iniciar una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.

Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.

Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.

Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.

Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang,
i res de coses estranyes.

A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.

12.6.23

MENTIR SENSE PROFESSIONALITAT, OUS DE CORPUS, 2023

f







Fa alguns dies mirava per la tele una entrevista amb una dama de la política la qual, intentant justificar una informació confusa, es va fer un embolic i no va ser capaç de generar un relat convincent sobre el capteniment del seu partit i la relació amb un altre. No entro en detalls, ja que, més enllà de les meves dèries polítiques personals, el que em va anguniejar és que la noia no sabés mentir o mig mentir amb professionalitat, ço és, argumentant de forma acurada el tema. Els sofistes, explicaven quan estudiaves, ensenyaven, cobrant, la metodologia per convèncer de qualsevol cosa i moltes vegades creiem o no creiem algú, sigui en temes polítics, mèdics, educatius o en qualsevol altre, important o banal, pel seu poder de convenciment. Avui els sofistes han pres formes modernes i diverses i sovint se'ls menciona amb termes anglosaxons però també cobren.

Amb l'envelliment progressiu, inevitable, constates com molta gent t'ha enredat, al llarg de la vida, a nivell casolà o a nivell social i polític. També t'adones que molts llibres que vas llegir, erudits i seriosos, t'han fet passar bou per bèstia grossa. I, a l'inrevés, coses i persones que no vas creure acaben per mostrar la seva veracitat original. Algú explicava en una ocasió els consells que li va amollar un polític avui molt gran, enretirat per motius no voluntaris: que calia mirar sempre de forma directa als ulls de l'interlocutor i argumentar amb seguretat. Hi ha persones que des de la seva més tendra infantesa tenen aquesta grapa i m'he trobat amb mestres, pares i mares que creuen que quan les criatures et miren als ulls no poden mentir. En alguna cosa s'ha de creure però, d'això, res de res, al mon hi ha de tot.

Jo no sabia mentir, de petita, la meva mare sempre em pillava i em feia explicar la veritat, això em va fer patir, la veritat, ja que la mentida, en molts camps, és una defensa necessària per sobreviure. La veritat no existeix mai en estat pur però està absolutament sobrevalorada. En el camp de la política i en molts altres creus allò que vols creure i que coincideix amb el que penses o vols pensar. Però, és clar, també cal que el predicador tingui una certa gràcia i no se li vegi el plumero massa aviat.

Tota aquesta parrafada me l'han inspirat els ous balladors d'aquest any. La gran majoria eren una enganyifa, ous horribles, de pòrex, lligats amb un fil damunt dels conjunts florals habituals. Crec que durant l'altra sequera, si no ho recordo malament, la de 2018, no van arribar a la megacutrada de posar cap ou al conjunt floral. Vaig trobar un parell d'ous amb aigua a sota, a Barcelona, però la força del sortidor era lamentable i l'ou no s'enlairava. Tot plegat no crec que aquestes escenificacions simbòliques serveixin per estalviar res, valia més un sol ou en un lloc emblemàtic i que funcionés com sempre, ni que fos durant un sol dia, el de Corpus, que no pas tanta parafernàlia ximpleta per quedar bé amb poc gasto. 

L'ou que no era un ou, lligat amb un fil, i, això sí, acomboiat per conjunts florals bonics i amb cireretes, em va semblar una mena de símbol del present. Molta gent suposadament de pes ja no es preocupa ni de mirar-nos als ulls ni de ser convincent, el nyigui nyogui s'ha instal·lat al context, sense manies. Tot i que potser tot plegat siguin manies de senyora gran, de iaia enfonsada en una mena de cinisme vital. El cinisme està mal vist però, al capdavall, és una doctrina filosòfica interessant. Els cínics originaris,  segons expliquen els saberuts, eren gent alegre, amant de la natura, despreocupada fins on podia ser-ho, poc interessada en la política, poc preocupats per les riqueses i que van generar frases molt divertides, tot i que aneu a saber si no son apòcrifes. Tampoc no cal arribar a ser un Diògenes i viure en una bota, ep. Titllem avui de cínics a personatges públics que son tot el contrari d'un cínic real i clàssic. 

Possiblement els ous de Corpus tornaran a ballar sota sortidors esplèndids, en el futur, quan les coses de l'aigua millorin. En tot cas, en una altra sequera,  acceptaria més a gust talls d'aigua intermitents durant la vuitada de Corpus que no pas haver de contemplar i, el més gros, després de fer cua, avui per a tot s'ha de fer cua, un ou fals i xaró, gens realista, lligat amb un fil ben visible, coronant un malaguanyat conjunt floral típic i tòpic. Oh, i el pitjor, els mitjans de comunicació nostrats fins i tot van lloar això dels ous falsos i dels recursos emprats per no haver de renunciar a una tradició que, com tantes altres, ha acabat per ser folklore de fireta per a gaudi de turistes interns i externs. Perquè, això sí, si quan era petita hi havia, a Barcelona, tres o quatre ous, a tot estirar, avui s'acosten a la vintena i s'han estés per diverses localitats. Edifici emblemàtic amb pati i sortidor té el seu ou a punt. Algun ou, no sé on, es veu que fins i tot funcionava amb assecador de cabell, per tal de no haver d'estar immòbil i ensopit, com aquests bonics cabells de les models quan les retraten. 

(foto:betevé)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinisme

18.2.23

CARNAVALS I DIJOUS GRASSOS

 

Origen de la imatge: https://www.iberlibro.com/Dijous-Gras-Bons-costums-catalans-Editorial/30555989122/bd

Aquesta setmana ha estat la del  dijous gras o llarder o dia de la truita, depèn dels nostres costums i tradicions familiars. La tendència humana a pensar que abans tot era millor sol ser recurrent. En general, i amb totes les excepcions possibles, és una afirmació absolutament absurda i condicionada a la nostra pròpia trajectòria vital i a l'edat que tenim. Crec que pensar que hi havia coses millors ens consola de l'envelliment irreversible. També hi ha gent jove que fa afirmacions d'aquest tipus, sovint hi té un pes la tradició oral familiar, en tot plegat. I un altre tema recurrent son aquestes generalitzacions pejoratives sobre les criatures i els joves d'avui o sobre el seu terrible futur apocalíptic. Hi ha una dèria transversal a fer de Pitoniso Pito quan, repassant llibres d'història seriosos, t'adones de què mai passa allò que se suposava que passaria i passen coses absolutament imprevistes que semblaven impossibles.

Quan jo era petita hi havia un temps mític, el d'abans de la guerra. Comparat amb el que va venir després no és estrany que surés la nostàlgia. Però quan ets petit o jove la història del passat és una rondalla o un conte de por, allò tan repetit del poeta castellà, que la vida va en serio, aviat te n'adones de què tot va de veres. En aquells anys el pes de la religió i les seves servituds era aclaparador però ens divertíem a la mida de les nostres possibilitats. Un dels pocs dies que a l'escola, al menys a la meva, es feia una mica de gatzara i s'anava a la muntanya, era el dijous gras. La muntanya, per raons de proximitat, era Montjuïc i molta gent, encara, d'anar a Montjuïc en deia 'anar a l'Exposició'. No cal dir que parlo de Barcelona i, en concret, del meu barri.

El catolicisme vigent celebrava el dijous gras però tenia mania a allò d'anar a enterrar la sardina, que semblava pecaminós, tot i que se celebrava alegrament ni que fos en sortir d'escola. Una necròpolis de sardines, poc valorada pels arqueòlegs, deu ser la zona dels Tres Pins. Els carnavals estaven tolerats si es feien a casa o de forma privada. La majoria de criatures conegudes si es disfressava ho feia a casa o amb la colleta i les disfresses eren, en el nostre context, parracs i rampoines, restes familiars supervivents de moltes maltempsades. 

La gent recordava encara unes rues molt escandaloses d'abans de la guerra, passades de rosca segons l'opinió dels adults, fins i tot d'adults que, en aquells temps antics, havien estat moderns i progressistes. Pecaminoses o no sembla, però, que eren espectaculars. La sortida a muntanya del dijous gras comportava que les mares ens posessin berenar, un entrepà de botifarra d'ou, de truita, de truita amb botifarra. Era una mena d'exaltació de les menges greixoses. Pels divendres de Quaresma del futur proper, en canvi, les mestres, monges la majoria, inspeccionaven els entrepans de l'esmorzar per tal que no pequéssim menjant productes càrnics, fossin els que fossin. Jo no tenia problema ja que el meu esmorzar era sempre pa amb xocolata, pel matí no em passava res més. 

Ens explicaven una cosa surrealista sobre que els catòlics havien de fer abstinència de carn els divendres de tot l'any però que a Espanya teníem una cosa que era la butlla de la Santa Croada segons la qual podíem limitar el tema a la Quaresma. Aquesta butlla s'havia de comprar, cosa que no feia gairebé ningú, al menys que jo conegués. Hi ha coses d'aquest tipus que no se si son certes o malsons, la veritat, com allò dels misteris dels sobres de la Mare de Déu de Lourdes o la certesa ben intencionada de què quan totes les famílies resessin el rosari cada dia 'Rússia es convertiria'. De fet Rússia ha reprès la religió, ara aliada del poder vigent, pel que sembla. No sé si les aparicions marianes portugueses hi tenen res a veure.

El cicle quaresmal va com va i cau en dies diferents però recordo moltes tardes lluminoses de dijous gras, amb la muntanya plena d'escoles. Quan vaig començar a treballar de mestra sortíem a berenar amb l'alumnat i tinc la mateixa sensació, la d'haver vist corrues escolars per tot arreu, talment com si el flautista d'Hamelí anés fent de les seves, potser amb mala intenció. Més endavant, quan la burocràcia va incidir en el tema d'haver de fer paperots i autoritzacions per anar a passeig, molts berenars ja els vam fer als patis de les escoles on vaig treballar. Sortir a muntanya ja no era el mateix, tothom sortia molt més, molta gent s'havia comprat un cotxet i, fins i tot, algun terreny amb torreta.

Aquests dies corre un vídeo d'una ofesa mare vegana que es queixa de la disfressa que han imposat a la seva filla, de pescadora. Per analogia, recordo que fa anys moltes noies, fins i tot nenes, es disfressaven de pecadores o d'allò que en deien sicalíptiques i molts homes i nois, de dones, el transvestisme sempre feia gràcia, aleshores. Avui moltes d'aquelles disfresses resultarien de mal gust, el mateix que les ètniques, allò d'anar de negre, de xinès, d'indi, de mora. Tot i que pel carnaval tot s'hi val això de les disfresses s'està complicant molt darrerament però, per sort, la imaginació no té límits. Quan era petita amb allò dels enemics de l'ànima, mon, dimoni i carn, jo pensava que la carn era la carn comestible. En tot cas m'estranya que encara no hi hagi hagut revoltes dels dogmàtics en contra dels excessos del dijous grans i l'allau d'imatges mediàtiques amb botifarres de tot tipus i coques de llardons que ens amollen per la tele.

L'alegria del dijous gras donava pas al Dimecres de Cendra i a l'avorrida i tètrica Setmana Santa d'aleshores. Amb allò de posar-nos la cendra al front ens estalviàvem una estoneta de classe i feiem juguesques sobre a qui li durava més l'emmascarada. Et recordaven que t'havies de morir, com si no ho sabéssim, vaja, tot i que de petit la mort és un accident llunyà i, al capdavall, el cel que ens esperava, si fèiem bondat, semblava un parc d'atraccions. Després arribava el bon temps i venien les llargues tardes primaverals. Crec que encara passa, això de què vingui el bon temps cada any, malgrat els apocalíptics.

6.1.23

NIT DE REIS

 

 



Sota la nit de gener

entre boires i muntanyes,

han viatjat els tres reis ,

resplendents de pols daurada,

pel desert de l’infinit,

en camells de xocolata.



Porten les carrosses plenes

de joguines ben triades.

Pilotes, nines i trens,

i ordinadors amb pantalles,

on pots veure tot el món

des de les cambres de casa.



Porten mitjons i jerseis,

abrics, barrets i flassades,

disfresses, fireta, jocs

d’aquests per jugar a la taula,

llaminadures, titelles,

i un munt de coses estranyes.



-Com està canviant el món!

-Melcior, enfadat, s’exclama-

No m’agraden els joguets

electrònics, que fan ara-.

És un rei tradicional,

de costums encarcarades.



-Melcior, estàs envellint!

-en Gaspar respon amb calma-.

És jove i és coratjós

I la novetat l’exalta.

Amb els estris tecnològics,

ell hi té la mà trencada.



Baltasar, el morenet,

cavalca en silenci, calla.

Porta a les mans un antic

llibre de tapes daurades,

on hi ha la història del món

i cinquanta mil rondalles.


El sol comença a sortir

rere muntanyes de nata.

Els reis estan molt cansats,

la seva gent, esgotada,

de tant pujar pels balcons,

amb la bossa carregada.


Tornaran cap a l’orient,

ho faran ben a trenc d’alba,

doncs tenen un hotelet

a un oasi amb llacs de plata

on reposen durant l’any

de tota aquesta feinada.



Júlia Costa, poemes nadalencs, Les Fràgils Paraules (Ushuaia, 2015).

22.4.22

SANT JORDI, ROSES, LLIBRES, CONSUM CULTURAL I LITERATURA MEDIÀTICA

 


Alguna coseta farem, tot i que amb tants famosos, mediàtics, autores de culte i crims de consum, la cosa està moolt complicada i molt saturada.


Un antic poema adient a la diada, una mica nostàlgic i senzillet, com no pot ser altrament.


Sant Jordi


Torna el temps de les flors amuntegades,

i aquest aire, boirós i assolellat,

eixugarà la roba del terrat

i tornarà la llum a les mirades.

 

Torna Sant Jordi, mig desenganyat,

de tantes il·lusions no aconseguides,

a alliberar de nou les nostres vides

d'algun drac vell, estrany i malgirbat.

 

Aquelles roses de la joventut,

mig amagades, potser clandestines,

es van pansir al calaix de les joguines

amb les despulles d'algun drac vençut.

 

Vindran molts més Sant Jordis i més dracs

i més abrils vestits de primavera

i infants amb esmorzars a la cartera

i un llibre que la mare els ha comprat.

 

I nosaltres serem ja vells records,

una fotografia esgrogueïda...

Per tot arreu esclatarà la vida

tan fràgil com les roses i els amors.


10.4.22

Palmas, palmons, morts i ressurreccions

 


Tafanejo per la xarxa i m'ensopego amb les processons que, aquests dies, es recuperen. Les processons barcelonines no tenen res a veure amb les celebracions col·lectives d'altres indrets hispànics. En el passat remot una de les poques activitats turístiques dels privilegiats que podien fer uns dies de festa en aquesta època era anar a veure processons. Els joves del meu temps havien patit un empatx de catolicisme exhibicionista i, en algun moment, va semblar que les processons a Barcelona, però també a gran part de Catalunya, tenien tendència a desaparèixer. En contra de les previsions, van revifar. Pel camí se'n van perdre algunes, com la de La Torrassa, que havia estat molt característica i emblemàtica, però també se'n van organitzar de noves o renovades.

Avui, servituds de l'imaginari sentimental, fins i tot m'he comprat una petita palma al basar xinès i la portaré a beneir a la Plaça del Sortidor on, després dels confinaments pandèmics, recuperen una celebració que gaudeix d'un seguiment relatiu però devot. La palma beneïda s'havia de lligar al balcó, per espantar les bruixes, però ara que les bruixes han estat reivindicades i mitificades a l'inrevés, fins i tot pels poders generalítics, ja no sé que n'hauré de fer. La lligaré al balcó igualment, si no espanta bruixes alguna cosa espantarà, tot i que no crec que m'espanti els pesats coloms i tòrtores que aquests dies estan pesadíssims, en efervescència eròtica, repetint les seves sonsònies habituals mati i tarda.

Aquest matí he sentit la merla matinera i he vist alguna oreneta cuablanca i alguns, poquets, encara, falciots. De petita feia el que feia tothom, anar a beneir amb roba d'estrena, fer-me la fotografia tradicional, gràcies al veí privilegiat que tenia màquina de retratar, i criar càries gràcies als rosaris de sucre que penjaven, amb d'altres estris diversos, de la palma olorosa que, en pocs dies, s'enfosquia i perdia tota la màgia i la frescor.

De més grandeta vaig fer coses més modernes, o així m'ho semblava. Un any era a Montserrat i recordo que em va colpir la visió dels monjos, molts d'ells joves, amb palmons i rams de llorer i olivera. També havia anat algun any a veure la Passió d'Horta, amb el malaguanyat Joan Miralles fent de Jesucrist, un muntatge modern i imaginatiu que es va esvair amb el temps. I després, ja, el dia de la Palma va ser l'inici d'unes vacances esperades, amb temps inestable, durant molts anys en algun càmping familiar. 

Les tradicions es van mantenint sense ser, com abans, generals ni assumides per tothom. En molts casos responen a una certa  nostàlgia, ens agrada que els nous infants facin alguna cosa de les que fèiem nosaltres de petits, això dona una certa seguretat en el feble manteniment d'alguna cosa immortal. És una vana pretensió, una mica de consol davant del pas inexorable de la vida. Per la Setmana Santa ja pots anar al cinema i no cal que miris pel·lícules adients a l'època, com abans, tot i que agradar mirar-ne alguna, fa tradició, també. La Setmana Santa, si no fóssim de tradició catòlica i aterréssim per aquests verals, ens semblaria una estranya celebració gore. Per sort, acaba relativament, bé, amb la ressurrecció de Déu Nostre Senyor. Però el cert és que de mors en coneixem moltes i de ressurrecions, a banda d'aquesta, cap més. 

Encara que el temps sigui raret i variable o encara faci fred som en una època d'esperança, si no en ressurreccions humanes sí en ressurreccions lligades a la natura, a les flors i els ocells, als dies llargs i les primeres escalforetes que anuncien el feixuc estiu que s'atansa. Jesús entra a Jerusalem i a molts indrets fan la Processó del Burret, generalment protagonitzada pels infants. Ara he vist que també en fan una a Barcelona, aquest matí, però no hi aniré perquè seré fidel al barri, única pàtria que, hores d'ara, em provoca una certa devoció laica i tot, la veritat. Com m'explicaven a casa, la gent que anava a aclamar Jesús, muntat dalt del ruc, brandant rams d'olivera, després anava, encuriosida, a contemplar les tres execucions del Calvari. Tota una metàfora del capteniment humà que avui pot, fins i tot, fer que una dama de la dreta més dreta acabi manant a un dels estats limítrofs que presumia d'esquerranós, en d'altres èpoques oblidades.

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacasetmana-santa-a-barcelona-2022-processons-viacrucis-i-tots-els-actes_1158912

2.11.21

SOBRE LA TEMPORALITAT DELS COSTUMS I LES IDEES

 


Cada vegada que arriba una festa tradicional sorgeixen comentaris diversos per tot arreu, enguany a les xarxes, criticant els costums que, se suposa, no son nostres sino importats. Durant anys he escoltat coses com ara nosaltres fem Reis, nosaltres fem Sant Jordi, nosaltres fem la castanyada de sempre... Res no és etern ni immutable i aquest nosaltres amb el qual ens etiquetem amb cofoïsme també és imprecís i lliscós, líquid, com la nostra societat.

Pere Calders va ironitzar sobre el tema nadalenc, els reis i el nouvingut Pare Noel. Al capdavall, agradi o no, tot suma i tenim tendència a barrejar o a fer-ho tot, de forma inevitable i irreversible. Es parla amb molta alegria de coses de tota la vida i, en general, es parla de la vida del que parla i no de la vida abstracta, general i universal. 



Les tradicions muten, sovint ben a fons. La Castanyada, fins i tot la més genuïna que podem trobar en el present, no té res a veure amb la que celebrava el meu pare, de petit, al seu poble. Avui tenim una nova frase recurrent: això ha vingut per quedar-se. Però res no ha arribat mai per quedar-se per sempre, he vist néixer i morir tradicions i costums i n'he heretat algunes que he mantingut per tradició familiar. Amb el canvis democràtics es va decidir recuperar les festes populars a les escoles però, de fet, es van reinventar moltes coses, convertint-les en escolars. Molta gent adulta d'avui, però, ja té aquelles festes escolars a l'imaginari sentimental i fins i tot s'inquieta una mica quan les seves criatures fan altres coses.


S'ha escrit molt sobre tradicions i sobre la seva necessitat però, també, sobre la seva invenció. Això de tota la vida es fa extensiu a coses com ara viure al barri de tota la vida i es protesta quan se suposa que la gent jove no pot viure al barri de tota la vida o ha de marxar del barri de tota la vida. Això, en general, passa quan el barri o poble acull gent de classe mitjana, més alta o més baixa. A molts barris de tota la vida, en algun moment, molta gent, jove o gran, ha tocat el dos quan ha tingut dos rals ja que això pressuposava remuntar en l'escala social. Les masses migratòries diverses o els sense llar no poden aspirar, en general, a res de tota la vida.

De classe més aviat burgesa és la família que retrata Calders al seu conte, que tan bé es va escenificar a Antaviana. Quan jo era petita els clams en contra del Pare Noel venien de moltes fons, de la tradició nostrada i de la tradició catòlica. Ens movem entre l'afany de modernitat i això de conservar les arrels, però, sigui com sigui, el Pare Noel va arribar per quedar-se i el Tió, que es feia més aviat a zones rurals es va institucionalitzar a tot arreu. Una nova tradició que odio, tot i que no hi puc fer res, és la proliferació de caganers, també odio els tions amb cara pintada i barretina. Hi ha coses que he vist néixer i que avui semblen de tota la vida i qualsevol diu el contrari. Les recuperacions, com les d'espècies extingides, també serien discutibles. Com tot, al capdavall, unes coses i espècies fan fortuna i unes altres, no tant. 

Jo crec que és important deixar que la gent faci el que li sembli, de forma lliure, sense prèdiques dogmàtiques, i això ho faig extensiu al tema de com s'ha de parlar, què s'ha de llegir, què s'ha de menjar o què s'ha de creure. Hi ha moltes persones amb esperit pedagògic lligat a les essències, unes essències que sempre son estantisses i  variables, segons el vent que bufa i que no es tallen ni un pèl quan, per exemple, t'escolten respondre en castellà, de forma instintiva i educada, a algú que t'ha parlat en aquesta llengua, i et foten un moc i et renyen. Fa uns dies una senyora em va renyar, en un museu, perquè va considerar que jo duia la mascareta massa poc apretadeta. Hi ha un esperit policial popular que fa molta por, la veritat.

Les castanyeres han anat minvant, com era d'esperar, i els panellets, menja massa cara durant la meva infantesa i que vaig començar a tastar passada l'adolescència, s'han reinventat i en trobem de gustos de tota mena. La gent, diuen, ha tornat a anar als cementiris, enguany. La mort, sigui com sigui, si que no desapareix i, per això, tampoc no desapareixen coses universals com la nostàlgia, l'envelliment, la tristor en recordar els que ja no hi son. Els cementiris tradicionals, amb l'augment de les incineracions, potser també acabaran per disminuir i deixar lloc a futurs habitatges socials, qui sap. Son, encara, una excusa per al record, tot i que avui tenim fotografies a dojo. 

En tot cas m'adono de què m'estic tornant molt menys conservacionista, amb el pas del temps, les coses, els costums, les ciutats i les tradicions, han de ser per als vius i la sacralització museïstica d'objectes i indrets crec que té menys sentit del que li hem volgut trobar amb el tema del patrimoni intocable. És clar que molta gent més jove que jo fa calaix, tot i que poquet, amb això de la divulgació històrica, els itineraris per veure patrimoni i les memòries reinventades. Tot es relatiu, temporal i boirós, com les fumeroles de les resistents parades de castanyeres, molt més còmodes avui que en el passat, això sí. La Castanyera tradicional, amb mocador al cap, davantal de quadrets i ja una mica grandeta, és una icona escolar, com tants personatges reconvertits en icones i patums.


2.8.20

AVUI, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS


Avui és el dia de la Mare de Déu dels Àngels, he conegut molta gent que duia aquest nom, fos amb la Maria al davant o sense. Malgrat que el tema religiós ha anat de baixa encara se celebren molts sants, sobretot si pertanyen a advocacions conegudes i tradicionals.

Llegeixo per la xarxa que la celebració va ser promoguda pels franciscans i que era el dia patronal dels espardenyers i corders, gent que es veu que era mal vista, probablement perquè era un ofici que, en origen, havien fet molts musulmans convertits.

La gent seriosa té al·lèrgia a una determinada tendència que reconverteix les Mare de Déus en santes. Avui llegeixo en algun lloc que és Santa Àngels i fa pocs dies, en un concurs d'aquests de passar l'estona, el presentador va mencionar que el 24 de setembre era Santa Mercè. Jo ja soc tolerant amb gairebé tot pero encara em sobta això de reconvertir la Mare de Déu en una mena de santa múltiple.

Un lloc molt bonic, de les comarques gironines, és l'emblemàtic santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Potser és que m'hi van portar quan no se n'anava a enlloc, va ser gràcies al meu oncle capellà gironí. Em va fer una gran impressió, aquella primera vegada, jo era petita i el dia era esplèndid, es veia el mar, les Medes, i vaig trobar pedretes molt maques, per aquells camins. Hi he tornat en algunes ocasions però, com sol passar, la impressió no ha estat la mateixa. Abans, anar a qualsevol lloc, era una aventura. Les carreteres eren dolentes, no es corria, hi havia menys edificacions i jo havia sortit molt poc del Poble-sec. Vam haver de llogar un taxi, tampoc era freqüent que la gent tingués cotxe, aleshores.

Quan treballava a la Harry Walker vaig coincidir amb moltes Àngels, encara en conec unes quantes, És un nom molt bonic, també m'agrada Maria Àngels, però avui es posen noms molt estranys i es defugen, de forma inexplicable, els noms familiars i tradicionals, encara que siguin bonics i evocadors. La gent vol ser original però, al capdavall, s'acaben repetint els noms de moda, les tendències. 

Els àngels son uns éssers misteriosos, representats de mil maneres, amb una gran mitologia al darrere, més enllà, fins i tot, de la religió convencional. Ens explicaven que no tenien sexe, cosa que potser els evita molts maldecaps. Com es sabut, alguns es van revoltar i van anar a senyorejar l'infern, coses que passen a qui gosa dir el que no toca. 


6.1.20

INCOHERÈNCIES MONÀRQUIQUES


Entre les moltes incoherències que ens envolten, una de ben evident és la que ens fa ensenyar als infants a dir la veritat mentre mentim sovint per un munt de motius diversos. Quan et fas gran ja t'adones de què les coses son com son, però durant l'adolescència, quan comences a descobrir que res no és com sembla ni com t'expliquen, tens un gran trasbals el qual, normalment, se sol superar, fins al punt de què acabes fent com tothom.

Durant l'adolescència i la primera joventut em va entrar un atac de coherència que em feia rebutjar moltes coses però, al capdavall, t'adaptes als fets, a les tradicions i els costums del teu entorn. Tot i que la festa dels Reis m'havia fet molta il·lusió, de petita, durant uns anys vaig assegurar que mai no enredaria els meus fills amb aquesta estranya història, acomboiada pels poders públics i beneïda per les necessitats del comerç de la joguina.

Moltes coses que fem les justifiquem amb el tema de les criatures. Diem que a ells i elles els fa molta il·lusió això o allò, però el cert és  que de petit et fan il·lusió moltes coses i no cal que siguin màgiques ni raretes. La festa dels reis es una festa de grans, d'enyorament de la infantesa, d'evocació d'un temps en el qual no teníem gaire passat i sí molt de futur. Ens agrada que les criatures facin el que vam fer nosaltres i aquest és un dels motius pels quals rebutgem determinades novetats, com ara els joguets tecnològics, per exemple. Parlo a nivell general i del meu entorn, entenc que hi ha un munt de realitats diverses.

Quan hi ha desastres, guerres, fugides, fets horribles que sacsegen el món, sempre es parla del patiment de les criatures. Sembla que el sofriment dels adults i dels vells no sigui tan important quan, de fet, és molt més tràgic, perquè de gran saps com van les coses i, de petit, no ho acabes d'entendre i tot té un regust de misteri i d'aventura, fins i tot el més lamentable a nivell col·lectiu. 

Avui he penjat un poema al facebook sobre el dia d'avui, una festa que no és d'infants, és de grans, i som els grans els qui gaudim contemplant la innocència i la ignorància, cada dia menys ingènua, afortunadament, de les criatures, que encara creuen, d'alguna manera, en el poder i la saviesa de la gent gran. 

NIT DE REIS
Venien els tres reis de llunyanes muntanyes,
al barri, on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de reis, en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne,
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans,
la joia, dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.

Júlia Costa, 'Les fràgils paraules'