25.7.26
AVUI, SANT JAUME
24.7.25
DEMÀ, SANT JAUME
Referències
28.6.25
DEMÀ, SANT PERE
13.12.24
TORNA SANTA LLÚCIA
9.12.23
TIONS HORRIBLES, FINS I TOT A MONTJUÏC
Fa pocs dies algú se'm queixava de la invasió de tradicions exòtiques, com ara el Halloween i em va assegurar que ella celebraria 'sempre' la Castanyada genuïna. Li vaig preguntar si, com feia el meu pare de petit, a pagès, a la Catalunya profunda, resaria les tres parts de rosari preceptives abans de menjar castanyes. No sabia de què li parlava, és clar. Al Halloween li trobo certa justificació ja que hi ha tirada a disfressar-se del que sigui, encara més de monstres i vampirs, i ja es veia que la cosa tindria èxit entre el jovent. L'ET també hi va contribuir.
S'ha escrit molt sobre l'invent de la tradició, títol, per cert, d'un llibre clàssic a l'entorn del tema. Ara ningú no refusa l'arbre guarnit i s'ha generat des de fa anys un negoci de criança d'avets massificats. El Pare Noël vestit de coca-cola també ha fet fortuna. Calders té un conte magnífic sobre un nadal familiar en el qual els reis i el pare noel discuteixen sobre el tema.
Quan jo era petita, al Poble-sec, fèiem reis i prou i encara gràcies. Alguns veïns modernitzats, semblants a aquella parella de l'obra del Benet i Jornet, 'Quan la ràdio parlava de Franco', van començar en els seixanta a celebrar el culte al Papa Noel i fins i tot 'regalaven' aquell dia les joguines, als seus fills.
Alguns sectors de l'església catòlica, progressistes i conservadors, van clamar, sense èxit, a favor del pessebre tradicional i en contra de l'arbre 'protestant'. Tot acaba per conviure, més o menys en pau, si no és que un manat d'iconoclastes acaben per malmetre el que sigui.
A un pis veí, amb àvia de pagès, 'feien el Tió'. Més endavant el Tió es va generalitzar, fins i tot a les escoles, que ho han abduït tot. Les festes populars recuperades, reinventades i excessives han robat molt de temps a la feina habitual, llegir, escriure i comptar, tant o més que no el robaven els rosaris i els mesos de Maria, en el passat gris i remot. La senyora Rigau es va deixar aquest tema a les seves reflexions.
A la família, quan els meus fills i nebots eren petits, ens reuníem la nit de Nadal per fer 'cagar el tió' i no per 'fer el cagatió'. El tió era un bonic tronc rústic. Quan hi ha criatures les festes familiars son molt més divertides. Quan un meu cunyat, propietari i responsable del tió, va ser avi, va perpetrar el sacrilegi, fer-li una cara nova al pobre tronc i plantar-li una barretina. Em vaig queixar, en debades.
La paraula 'cagar' em sembla de mal gust però no la podem defugir, entre cagations i caganers de col·lecció i el molt que la repeteixen a les obres de teatre modernes. Sobre l'escatologia catalana també s'ha escrit força. A gairebé tothom li agradaven els tions amb rostre, menys a mi. No es pot nedar contra corrent.
Ara, a més a més, han escampat tions amb rostre inquietant per Montjuïc. Així se'ls mengin els senglars urbans. Però el fet és que la cosa ha tingut èxit ja que a les criatures això de cercar coses els fa el pes i, al capdavall, a les criatures els fem fer allò que als grans ens abelleix, la servitud de la infantesa fa que per a tot depenguis dels adults i encara bo si t'ha tocat una família maca i amb guilladures inofensives. La canço del Serrat dels 'locos bajitos' és de les més realistes, sobre la qüestió de la dependència infantil, ideològica i material.
Fa anys, molts, El Corte Inglés organitzava uns passis molt divertits amb una mena de putxinel·lis, per Nadal, al so d'una tonada que feia 'cortilàndia, cortilàndia'... Recordo un article d'Espinàs, dels bons temps de l'AVUI, en el qual parlava de les noves tradicions i en com aquell muntatge dels magatzems potser esdevindria 'tradició'. No ha estat així, suposo que per manca de pressupost. Durant uns anys els aparadors nadalecs del Corte Inglés van ser un clàssic esperat.
Tot va i bé però la tendència que humanitza i escolaritza els tions no minva, va a mès, com la proliferació de caganers diversos. Fa anys, al blog, vaig penjar un vers horrible, de protesta, que recuperut, sobre els tions 'moderns' i xarons. M'he conformat amb haver de suportar la visió d'aquests falsos troncs rurals reconvertits en titelles immòbils. Una pel·lícula catalana de terror sobre tions assassins estaria molt bé però la cultura i la cultureta, i fins i tot el 'poble' segurament protestarien i en culparien l'Ayuso. De fet es protesta de tot menys del que s'hauria de protestar seriosament. I ja no celebrem Nadal sinó 'el Nadal' o 'els Nadals' i, fins i tot, la Nitbona i la Nitvella. Ja no és que calquem castellanismes sinó que ho fem amb poca grapa i no amb creativitat, com passava amb mots entranyables tipus 'sacatapus'.
Entre els surrealismes sociològics del present, ni millors ni pitjors que els del passat, s'ha estés, de forma tímida, un corrent que creu que estovar el pobre tió, avui amb 'rostre humà' és quelcom violent i que esperona l'agressivitat infantil. Potser seria una via aparentment 'progre' de contribuir a la desaparició o reducció de la tendència. Però, ai, també hi ha, fins i tot 'tiones', hores d'ara. Estovar tiones encara sembla molt pitjor. En aquest mon de mones pot passar de tot.
MANIFEST
En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquesta noble afició.
Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I ens duien quatre regals.
Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.
I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.
Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb rostre de carallot.
Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Li pinten cara de ximple
abans de fer-lo cagar.
I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.
Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.
Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers, sota el sol.
Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,
a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.
Fuig lluny de mi espantaiaies!
Ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.
Retorna ja al noble aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.
Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines vermelles,
tan de bo us tornéssiu fum.
En un Nadal del passat
vaig iniciar una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.
Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.
Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.
Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.
Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang,
i res de coses estranyes.
A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.
12.6.23
MENTIR SENSE PROFESSIONALITAT, OUS DE CORPUS, 2023
f
Fa alguns dies mirava per la tele una entrevista amb una dama de la política la qual, intentant justificar una informació confusa, es va fer un embolic i no va ser capaç de generar un relat convincent sobre el capteniment del seu partit i la relació amb un altre. No entro en detalls, ja que, més enllà de les meves dèries polítiques personals, el que em va anguniejar és que la noia no sabés mentir o mig mentir amb professionalitat, ço és, argumentant de forma acurada el tema. Els sofistes, explicaven quan estudiaves, ensenyaven, cobrant, la metodologia per convèncer de qualsevol cosa i moltes vegades creiem o no creiem algú, sigui en temes polítics, mèdics, educatius o en qualsevol altre, important o banal, pel seu poder de convenciment. Avui els sofistes han pres formes modernes i diverses i sovint se'ls menciona amb termes anglosaxons però també cobren.
Amb l'envelliment progressiu, inevitable, constates com molta gent t'ha enredat, al llarg de la vida, a nivell casolà o a nivell social i polític. També t'adones que molts llibres que vas llegir, erudits i seriosos, t'han fet passar bou per bèstia grossa. I, a l'inrevés, coses i persones que no vas creure acaben per mostrar la seva veracitat original. Algú explicava en una ocasió els consells que li va amollar un polític avui molt gran, enretirat per motius no voluntaris: que calia mirar sempre de forma directa als ulls de l'interlocutor i argumentar amb seguretat. Hi ha persones que des de la seva més tendra infantesa tenen aquesta grapa i m'he trobat amb mestres, pares i mares que creuen que quan les criatures et miren als ulls no poden mentir. En alguna cosa s'ha de creure però, d'això, res de res, al mon hi ha de tot.
Jo no sabia mentir, de petita, la meva mare sempre em pillava i em feia explicar la veritat, això em va fer patir, la veritat, ja que la mentida, en molts camps, és una defensa necessària per sobreviure. La veritat no existeix mai en estat pur però està absolutament sobrevalorada. En el camp de la política i en molts altres creus allò que vols creure i que coincideix amb el que penses o vols pensar. Però, és clar, també cal que el predicador tingui una certa gràcia i no se li vegi el plumero massa aviat.
Tota aquesta parrafada me l'han inspirat els ous balladors d'aquest any. La gran majoria eren una enganyifa, ous horribles, de pòrex, lligats amb un fil damunt dels conjunts florals habituals. Crec que durant l'altra sequera, si no ho recordo malament, la de 2018, no van arribar a la megacutrada de posar cap ou al conjunt floral. Vaig trobar un parell d'ous amb aigua a sota, a Barcelona, però la força del sortidor era lamentable i l'ou no s'enlairava. Tot plegat no crec que aquestes escenificacions simbòliques serveixin per estalviar res, valia més un sol ou en un lloc emblemàtic i que funcionés com sempre, ni que fos durant un sol dia, el de Corpus, que no pas tanta parafernàlia ximpleta per quedar bé amb poc gasto.
L'ou que no era un ou, lligat amb un fil, i, això sí, acomboiat per conjunts florals bonics i amb cireretes, em va semblar una mena de símbol del present. Molta gent suposadament de pes ja no es preocupa ni de mirar-nos als ulls ni de ser convincent, el nyigui nyogui s'ha instal·lat al context, sense manies. Tot i que potser tot plegat siguin manies de senyora gran, de iaia enfonsada en una mena de cinisme vital. El cinisme està mal vist però, al capdavall, és una doctrina filosòfica interessant. Els cínics originaris, segons expliquen els saberuts, eren gent alegre, amant de la natura, despreocupada fins on podia ser-ho, poc interessada en la política, poc preocupats per les riqueses i que van generar frases molt divertides, tot i que aneu a saber si no son apòcrifes. Tampoc no cal arribar a ser un Diògenes i viure en una bota, ep. Titllem avui de cínics a personatges públics que son tot el contrari d'un cínic real i clàssic.
Possiblement els ous de Corpus tornaran a ballar sota sortidors esplèndids, en el futur, quan les coses de l'aigua millorin. En tot cas, en una altra sequera, acceptaria més a gust talls d'aigua intermitents durant la vuitada de Corpus que no pas haver de contemplar i, el més gros, després de fer cua, avui per a tot s'ha de fer cua, un ou fals i xaró, gens realista, lligat amb un fil ben visible, coronant un malaguanyat conjunt floral típic i tòpic. Oh, i el pitjor, els mitjans de comunicació nostrats fins i tot van lloar això dels ous falsos i dels recursos emprats per no haver de renunciar a una tradició que, com tantes altres, ha acabat per ser folklore de fireta per a gaudi de turistes interns i externs. Perquè, això sí, si quan era petita hi havia, a Barcelona, tres o quatre ous, a tot estirar, avui s'acosten a la vintena i s'han estés per diverses localitats. Edifici emblemàtic amb pati i sortidor té el seu ou a punt. Algun ou, no sé on, es veu que fins i tot funcionava amb assecador de cabell, per tal de no haver d'estar immòbil i ensopit, com aquests bonics cabells de les models quan les retraten.
(foto:betevé)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinisme
18.2.23
CARNAVALS I DIJOUS GRASSOS
6.1.23
NIT DE REIS
Sota la nit de gener
entre boires i muntanyes,
han viatjat els tres reis ,
resplendents de pols daurada,
pel desert de l’infinit,
en camells de xocolata.
Porten les carrosses plenes
de joguines ben triades.
Pilotes, nines i trens,
i ordinadors amb pantalles,
on pots veure tot el món
des de les cambres de casa.
Porten mitjons i jerseis,
abrics, barrets i flassades,
disfresses, fireta, jocs
d’aquests per jugar a la taula,
llaminadures, titelles,
i un munt de coses estranyes.
-Com està canviant el món!
-Melcior, enfadat, s’exclama-
No m’agraden els joguets
electrònics, que fan ara-.
És un rei tradicional,
de costums encarcarades.
-Melcior, estàs envellint!
-en Gaspar respon amb calma-.
És jove i és coratjós
I la novetat l’exalta.
Amb els estris tecnològics,
ell hi té la mà trencada.
Baltasar, el morenet,
cavalca en silenci, calla.
Porta a les mans un antic
llibre de tapes daurades,
on hi ha la història del món
i cinquanta mil rondalles.
El sol comença a sortir
rere muntanyes de nata.
Els reis estan molt cansats,
la seva gent, esgotada,
de tant pujar pels balcons,
amb la bossa carregada.
Tornaran cap a l’orient,
ho faran ben a trenc d’alba,
doncs tenen un hotelet
a un oasi amb llacs de plata
on reposen durant l’any
de tota aquesta feinada.
Júlia Costa, poemes nadalencs, Les Fràgils Paraules (Ushuaia, 2015).
22.4.22
SANT JORDI, ROSES, LLIBRES, CONSUM CULTURAL I LITERATURA MEDIÀTICA
Alguna coseta farem, tot i que amb tants famosos, mediàtics, autores de culte i crims de consum, la cosa està moolt complicada i molt saturada.
Un antic poema adient a la diada, una mica nostàlgic i senzillet, com no pot ser altrament.
Sant Jordi
Torna el temps de les flors amuntegades,
i aquest aire, boirós i assolellat,
eixugarà la roba
del terrat
i tornarà la llum a
les mirades.
Torna Sant Jordi,
mig desenganyat,
de tantes
il·lusions no aconseguides,
a alliberar de nou
les nostres vides
d'algun drac vell,
estrany i malgirbat.
Aquelles roses
de la joventut,
mig amagades,
potser clandestines,
es van pansir al calaix
de les joguines
amb les despulles
d'algun drac vençut.
Vindran molts més
Sant Jordis i més dracs
i més abrils
vestits de primavera
i infants amb
esmorzars a la cartera
i un llibre que la
mare els ha comprat.
I nosaltres serem ja vells records,
una fotografia esgrogueïda...
Per tot arreu esclatarà la vida
tan fràgil com les roses i els amors.
10.4.22
Palmas, palmons, morts i ressurreccions
Tafanejo per la xarxa i m'ensopego amb les processons que, aquests dies, es recuperen. Les processons barcelonines no tenen res a veure amb les celebracions col·lectives d'altres indrets hispànics. En el passat remot una de les poques activitats turístiques dels privilegiats que podien fer uns dies de festa en aquesta època era anar a veure processons. Els joves del meu temps havien patit un empatx de catolicisme exhibicionista i, en algun moment, va semblar que les processons a Barcelona, però també a gran part de Catalunya, tenien tendència a desaparèixer. En contra de les previsions, van revifar. Pel camí se'n van perdre algunes, com la de La Torrassa, que havia estat molt característica i emblemàtica, però també se'n van organitzar de noves o renovades.
Avui, servituds de l'imaginari sentimental, fins i tot m'he comprat una petita palma al basar xinès i la portaré a beneir a la Plaça del Sortidor on, després dels confinaments pandèmics, recuperen una celebració que gaudeix d'un seguiment relatiu però devot. La palma beneïda s'havia de lligar al balcó, per espantar les bruixes, però ara que les bruixes han estat reivindicades i mitificades a l'inrevés, fins i tot pels poders generalítics, ja no sé que n'hauré de fer. La lligaré al balcó igualment, si no espanta bruixes alguna cosa espantarà, tot i que no crec que m'espanti els pesats coloms i tòrtores que aquests dies estan pesadíssims, en efervescència eròtica, repetint les seves sonsònies habituals mati i tarda.
Aquest matí he sentit la merla matinera i he vist alguna oreneta cuablanca i alguns, poquets, encara, falciots. De petita feia el que feia tothom, anar a beneir amb roba d'estrena, fer-me la fotografia tradicional, gràcies al veí privilegiat que tenia màquina de retratar, i criar càries gràcies als rosaris de sucre que penjaven, amb d'altres estris diversos, de la palma olorosa que, en pocs dies, s'enfosquia i perdia tota la màgia i la frescor.
De més grandeta vaig fer coses més modernes, o així m'ho semblava. Un any era a Montserrat i recordo que em va colpir la visió dels monjos, molts d'ells joves, amb palmons i rams de llorer i olivera. També havia anat algun any a veure la Passió d'Horta, amb el malaguanyat Joan Miralles fent de Jesucrist, un muntatge modern i imaginatiu que es va esvair amb el temps. I després, ja, el dia de la Palma va ser l'inici d'unes vacances esperades, amb temps inestable, durant molts anys en algun càmping familiar.
Les tradicions es van mantenint sense ser, com abans, generals ni assumides per tothom. En molts casos responen a una certa nostàlgia, ens agrada que els nous infants facin alguna cosa de les que fèiem nosaltres de petits, això dona una certa seguretat en el feble manteniment d'alguna cosa immortal. És una vana pretensió, una mica de consol davant del pas inexorable de la vida. Per la Setmana Santa ja pots anar al cinema i no cal que miris pel·lícules adients a l'època, com abans, tot i que agradar mirar-ne alguna, fa tradició, també. La Setmana Santa, si no fóssim de tradició catòlica i aterréssim per aquests verals, ens semblaria una estranya celebració gore. Per sort, acaba relativament, bé, amb la ressurrecció de Déu Nostre Senyor. Però el cert és que de mors en coneixem moltes i de ressurrecions, a banda d'aquesta, cap més.
Encara que el temps sigui raret i variable o encara faci fred som en una època d'esperança, si no en ressurreccions humanes sí en ressurreccions lligades a la natura, a les flors i els ocells, als dies llargs i les primeres escalforetes que anuncien el feixuc estiu que s'atansa. Jesús entra a Jerusalem i a molts indrets fan la Processó del Burret, generalment protagonitzada pels infants. Ara he vist que també en fan una a Barcelona, aquest matí, però no hi aniré perquè seré fidel al barri, única pàtria que, hores d'ara, em provoca una certa devoció laica i tot, la veritat. Com m'explicaven a casa, la gent que anava a aclamar Jesús, muntat dalt del ruc, brandant rams d'olivera, després anava, encuriosida, a contemplar les tres execucions del Calvari. Tota una metàfora del capteniment humà que avui pot, fins i tot, fer que una dama de la dreta més dreta acabi manant a un dels estats limítrofs que presumia d'esquerranós, en d'altres èpoques oblidades.
https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacasetmana-santa-a-barcelona-2022-processons-viacrucis-i-tots-els-actes_1158912
2.11.21
SOBRE LA TEMPORALITAT DELS COSTUMS I LES IDEES
2.8.20
AVUI, LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS
6.1.20
INCOHERÈNCIES MONÀRQUIQUES
al barri, on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.
com el matí de reis, en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne,
amb camells voladors i patges esforçats.
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
la joia, dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.