13.8.12

RECORDANT L'AHIR, ELS VELLS AGOSTS I LES FITXES PERFORADES



Fotografia de la fitxa perforada manllevada aquí.


El mes d'agost no m'ha agradat mai, quan treballava de mestra ja estava tipa de fer vacances a mitjans d'agost, la veritat. Durant uns anys, a més, la ciutat era absolutament buida, els antics banys de la Barceloneta feien pena i les platges no s'havien recuperat. A finals dels setanta i primers vuitanta feia por anar segons on, recordo un dia que la meva filla i jo érem pràcticament soles a una placeta amb tobogan i gronxadors que hi ha al carrer de Lleida, de les primeres a les quals recordo jo mateixa haver anat de petita, quan van començar a instal·lar aquests estris per a infants als parcs de la ciutat.

Però quan treballava a la Harry Walker em va començar a agradar més aquesta època de l'any, pel fet que aleshores no tenia ni el mes sencer de vacances, era joveneta i començava a sortir de viatge amb gent de la meva edat. Al despatx hi havia qui feia les vacances al juliol, una gran majoria que les feia a l'agost i un petit grup de persones que triava el setembre. Quedar-se per l'agost treballant tenia l'avantatge que hi havia poca feina però també era una mica avorrit. En una ocasió dues companyes i amigues, aleshores totes érem jovenetes i teníem si fa no fa setze, disset anys, es van quedar durant el mes d'agost treballant, soles en una cabina on perforàvem fitxes d'aquelles de cartolina, una feina avorridíssima, i quan vam tornar de vacances ens van obsequiar amb una cançó de broma amb la música de Que c'est triste Venise, de la qual encara en recordo alguna estrofa:

Que tristeza sin fin/ recordar el ayer/ cuando estábamos solas/ sin nada que hacer/ albaranes por aquí/ albaranes por allá/ y cuando los mirábamos/ hablábamos más...

L'empresa havia passat feia algun temps d'uns locals una mica foscos però entranyables del carrer de Rosselló a un edifici modern i lluminós d'Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas. Aquella zona semblava aleshores el súmmum de la Barcelona nova i emprenedora, deien que el centre de la ciutat es desplaçaria cap allà i tenir un pis a l'avinguda aquella semblava un èxit social de categoria. Fins i tot a Quan la ràdio parlava de Franco, de Benet i Jornet, una parella que deixa el vell pis i s'acomiada dels veïns els diu que van a viure a Infanta Carlota. A més, hi van fer pisos d'aquests de la Caixa, que es donaven a bon preu de lloguer a enxufats, coneguts i saludats. I és que, com diu en una novel·la Ruth Rendell, una moneda a les mans d'un ric val mil vegades més que a la mà d'un pobre. A prop d'aquell despatx hi devia viure el recordat Cassen, l'havíem vist en alguna ocasió, quan anava a comprar el diari i la venedora li deia, respectuosament, senyor Sendra. Per cert, l'entorn era ple a vessar de bars d'alterne, però l'alterne de categoria mai no ha inquietat ningú, tot i que durant una època, en la qual entràvem a treballar a les set del matí, alguna companya havia rebut propostes de senyors benestants i trajats, en efervescència eròtica i decadent, que sortien de matinada de les seves trobades més o menys clandestines.

M'agradava veure els carrers des de la terrassa del despatx, quan el cap no hi era ens hi retratàvem i també al despatx del manaia, fent veure que érem executives. En aquell edifici vaig començar a patir aquesta plaga bíblica de l'aire condicionat, una gran innovació, ens van dir, cosa que feia que cada estiu m'encostipès. D'aquells anys també en recordo alguna tempesta, d'aquestes freqüents al tombar la Mare de Déu d'agost, que esclataven de forma sobtada i després deixaven la ciutat amb olor de terra humida. Avui ja no existeix l'empresa, que semblava immortal i fins i tot han fet figa caixes i bancs, qui ho havia de dir. 

A l'edifici hi ha una mútua mèdica, hi vaig anar fa poc per motius familiars i em va emocionar una mica comprovar com s'havia esvaït l'olor a paper i maquinària que feia l'entrada, on hi tenien taulell per vendre peces i aparells dels que es fabricaven i distribuïen. Quan anava a estudiar als  vespres, a la Normal, feia el trajecte a peu, cap a Sants, passava per casetes i barraques i per un Parc de les Infantes feréstec i molt més gran i atapeït d'arbres que no pas ara. També caminava per la muntanyeta que havia deixat l'enderrocament de l'antic Camp del Barça, encara no havien fet els pisos actuals. Per la zona hi ha, entre d'altres arbres resistents, un pi molt bonic que ha estat respectat i que podria explicar moltes més històries que no pas jo.

Ara sembla una vulgaritat però a mi m'agradava que els cantants estrangers fessin versions de les seves cançons en diferents llengües, entre les quals en castellà, cosa habitual en aquella època, i el mateix Aznavour, encara avui incombustible, ho va fer també, tot i que sonava per les nostres ràdios la inevitable i molt bona versió del gran Josep Guardiola. La majoria de joves sabíem, per causa escolar, quatre cosetes de francès,  saber anglès era ja ser algú molt avançat i yeyé. L'altre dia, per la ràdio, una locutora, parlant de Carcassona, va dir que l'havia projectada Vaiolet-le-duc, i és que avui tot sembla que hagi de ser en anglès i que tots hem de xampurrejar anglès, ni que sigui anglès macarrònic, el llatí de la nostra religió de modernitat inevitable i globalitzada. Algun dia també el nostre present serà passat i algú el recordarà amb nostàlgia i tendresa, pensant que potser no estava tan malament, així és la vida.

20 comentaris:

Ramon ha dit...

Una molt bona exposició del paisatge urbà dels antics mesos d'agost a Barcelona i de totes les sensacions que et provocaven...ens provocavem, als que els hem viscut.
Gràcies per aquets teus quadres estiuencs tan refrescants, Júlia.

Josep ha dit...

Doncs jo us explico que la figura "&" que habitualment es tradueix "and" en les societats comercials modernes angleses i americanes, és una còpia del "et" llatí que s'escrivia amb una e oberta que de manera inclinada i seguida s'afegia a la t també inclinada cap a la dreta. LLastima no poder-ho exposar més clarament

Ферран ha dit...

M'ha encantat aquest asseig, Júlia. M'ha encantat i m'ha fet pensar que em ve molt de gust tornar a passejar per Barcelona. De vegades ja m'agafen, ja, aquests atacs d'enyor; ara mateix n'he patit un... amb un somriure als llavis.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Precisament a l'agost de 1972 vàrem comprar a l'empresa on treballava, el primer ordinador, un IBM34 de segona mà, a Mestre y Ballbé 'Meyba' que anava amb targetes perforades.

Enric H. March ha dit...

Què petit és el món, Júlia! A l'edifici de la Harry Walker hi vaig treballar l'any 1974, quan tu ja no rondaves per allà, suposo. Feia una mica de tot a Mundo Diario, aquell diari progressista que es va treure de la màniga Sebastià Auger fugint, sense fugir, de l'Opus. Va ser el meu primer contacte amb el món real, el del carrer, el de la feina i el personal.

Jo no passava pel Parc de les Infantes, m'aturava a la Colònia Castells, que me la coneixia bé perquè hi vivia la senyora que havia cuidat a ma mare de petita. O anava cap avall, on hi havia hagut el descampat on s'intal·laven els zíngars a fer ballar l'ós; o cap a la Model; i més avall fins la rasa del tren, a l'avinguda de Roma, on cantonada amb Calàbria vivien els meus avis...

I també sóc dels de francès, i dels que no van veure mai una noia a classe i sabíem com n'era de trista Venècia.

Júlia ha dit...

A tu per la visita i el comentari, Ramon.

Júlia ha dit...

Josep, ho has explicat molt bé.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran, els anys ens fan més nostàlgics, de vegades és inevitable.

Júlia ha dit...

Enric, hi vaig ser fins el 72, per la Walker i per l'edifici hi va passar molta gent i recordo haver vist per allà en ocasions l'Augé, un senyor que deunidó el que va fer pels temps que corrien, a la seva manera, això sí, em temo que avui és molt poc conegut per les noves generacions.

Aquella zona va canviar molt en pocs anys i es va tornar un 'barri de rics', ara ja no sé ben bé què és.

Júlia ha dit...

Francesc, allò de l'IBM va ser tota una revolució, a l'empresa enviaven els nois a fer cursos de programació però les noies encara estàvem una mica marginades, la veritat és que la majoria plegava en casar-se.

Una brometa recurrent era que et diguessin, què, a 'ibemear'?

Les targetes perforades i aquells ordinadors que les 'treballaven' semblaven del futur, en aquells anys. I aquells llistats que sortien, he, he.

Júlia ha dit...

Respecte al que diu l'Enric, l'empresa també, es deia, va passar per 'anar a parar a l'Opus', i en determinat moment van bandejar els antics caps i en van posar de nous, devia ser l'època de L'escopeta nacional, que si no eren de l'Opus hi eren molt propers, molts pertanyien a uns grups de la doctrina cristiana o una cosa així, els tecnòcrates, vaja. Però va arribar la crisi, la d'aleshores...

Hi ha molta història petita i gran per escriure, encara.

Júlia ha dit...

La Model, el 'Matadero', les quadres de cavalls del carrer Tarragona, avui faria por, aquell paisatge. La Model encara aguanta.

Júlia ha dit...

Sobre Auger,per als desmemoriats:

http://elpais.com/diario/2002/04/02/catalunya/1017709652_850215.html

Enric H. March ha dit...

I aquesta crònica del Vázquez Montalbán (el trobo a faltar!):

http://www.vespito.net/mvm/auger.html

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Doncs més d'un dia et deuria haver vist, Júlia, ja que els meus pares han viscut tota la vida a l'Avinguda de Sarrià, al costat mateix d'on fins fa poc hi havia la Filmoteca.
Jo hi vaig viure fins que em vaig casar, l'any 1976. I el meu primer marit, nebot de Juan Ramón Masoliver, treballava al Grup Mundo, de manera que vaig conèixer, ni que sigui d'esquitllentes, Sebastià Auger.
Barcelona no és tan gram, ja ho veus, ens acabem trobant.

Júlia ha dit...

Sí, Enric, també l'he llegit, Vázquez Montalbán tampoc no va ser el mateix en restar adduït per Planeta, però, vaja... encara hauria pogut dir moltes coses, certament.

Júlia ha dit...

Doncs és possible, Teresa, la vida té coses estranyes, amb gent que conec avui constato que m'hi vaig creuar en d'altres temps o en algun instant concret; el Grup Mundo va ser tot un 'món' i la història d'Auger donaria per a una llarga novel·la, com la de tothom, ben mirat, però amb més 'implicacions polítiques i socials'.

La història és estranya i personatges com aquest, que semblaven destinats a jugar un paper important en la transició política van 'caure' mentre d'altres inesperadament revifaven o sorgien del no res.

Masoliver també té la seva 'història' lligada a aquest país nostre i a les seves dèries i misèries, un gran crític literari, a banda de les idees que pogués tenir i un home d'una gran cultura, ja he vist que en alguna ocasió has escrit sobre ell.

Júlia ha dit...

Barcelona és relativament petita i encara ho era més en aquells anys, recordo que poques vegades anava a fer un volt pel centre sense trobar-me cap conegut o saludat. De fet, encara em passa, però no amb tanta freqüència.

miquel ha dit...

Magnífica evocació. Fa anys que no passejo per "Infanta Carlota", me n'has fet venir ganes.

Júlia ha dit...

Miquel, de fet per a mi també és un barri 'fora de ruta', el millor és aprofitar ocasions com ara les Festes de Les Corts o Sants, per fer el tomb.