26.8.12

LA NOSTRA LLUNA, LA DELS ALTRES I LA LLUNA DE VALÈNCIA


Els diaris es fan ressò de la mort de Neil Amstrong,un dels tres astronautes que van arribar a la lluna en aquell llunyà 1969 i el primer que la va trepitjar. Descansi en pau.

Amstrong era avui un senyor de vuitanta-dos anys, introvertit i discret. Els seus altres dos companys tenen més o menys la mateixa edat, encara són vius. Avui sembla que als vuitanta anys encara ets jove, si escoltes segons quines propagandes sobre l'envelliment i l'eterna joventut, amanida amb remeis de tota mena. Però les quatre vintenes són ja una fita vital definitiva, més enllà de la qual hi ha poc camí per córrer, per moltes notables excepcions que trobem de nonagenaris i centenaris flamencos. Al menys, de moment.

En aquells anys seixanta se seguien les proeses de l'espai amb el mateix interès amb què se segueix un Barça-Madrid. Com que ja fa anys que dura aquesta mena d'indiscriminat antiamericanisme recurrent, pels nostres verals molta gent progre era partidària dels russos, que havien bastit un país feliç i igualitari, segons ens explicaven. Una fàbula més, de tantes com ens anem empassant. Així que uns assolien una fita, els altres n'assolien una altra. Amb això de la Lluna els Estats Units van fer el gol definitiu. No vull ni pensar el que es deuen haver gastat uns i altres amb tot això de l'espai. 

L'arribada a la lluna de persones que s'hi passegessin no es va repetir, tal i com esperàvem. Més o menys semblava que al cap de pocs anys hi podríem anar tots plegats a passar les vacances, ni que fos pagant en cómodos plazos mensuales, però les coses van anar d'una altra manera. Hi ha reportatges una mica alternatius però molt ben travats que ens han intentat demostrar que tot allò era un muntatge conspiratori. Qui sap. 

Jo, hores d'ara, pel que he llegit i escoltat, crec que el viatge va ser veritat, tot i que durant un temps em va fer dubtar el fet de no repetir-se la proesa. En tot cas, pel que fa a la meva vida real i quotidiana, allò de l'espai ha representat poca cosa, un element més de la meva mitologia juvenil, sense trascendència. Del que m'he adonat, amb tots aquests reportatges alternatius és que es pot demostrar i rebatre el que sigui. Amb els mitjans audiovisuals actuals, encara més. La veritat no és mai absoluta i tot és absolutament manipulable. Encara més, si l'evidència ens fa trontollar els dogmes tenim tendència a menystenir i bandejar l'evidència. 

Durant un temps pujàvem tots els veïns de l'escala, a una hora determinada al terrat, per veure passar el Telstar, una llumeta en la foscor que va inspirar fins i tot una cançó. Una cançó que va merèixer una de les primeres traduccions al català de temes d'aleshores, han posat una altra estrella al cel, una altra llum voltant el món...  Hi havia menys il·luminacions per tot arreu i els estels encara eren força nítids, fins i tot mirats des del Poble-sec d'aquells anys quan des d'aquell terrat vèien la nòria enyorada del Parc d'Atraccions i en sentíem fins i tot la música.

El tema de l'espai també comptava amb detractors els quals creien que els canvis climàtics tenien relació amb tanta faramalla celestial artificial. Tota la vida he escoltat coses sobre els canvis en el temps i la culpabilitat humana en el tema, que ens portarà al gran desastre meteorològic. De fet l'any seixanta-dos va acabar amb inundacions i estranyes nevades, si passés ara no sé pas quina explicació ens en donarien. He llegit que després de la guerra del 14, el primer gran desastre col·lectiu del segle XX, es deia que els canvis en el temps eren causats pels gasos utilitzats en les trinxeres.

Molta gent, aquell dia d'allò de la Lluna, va presumir de no haver anat a dormir per poder-s'ho mirar per la televisió. Jo he de dir que vaig clapar molt a gust, es veu que ja em començava a amarar l'escepticisme, no tant sobre la realitat del viatge sinó sobre les seves conseqüències per al nostre pa de cada dia. El pas dels anys et fa adonar de com passen coses que no esperaves, s'inventen coses que ni imaginaves, s'endeguen guerres que semblaven impossibles i, en canvi, moltes profecies aparentment raonables acaben en aigua de figues. Ovidi Montllor ja va fer una cançó molt inspirada sobre uns extraterrestres que venien a buscar mà d'obra a la Terra, De l'espai no te'n refies mai. Acabava amb un comentari irònic sobre els perills d'aquells éssers d'altres móns: home, si paguen millor.

Ens agradi o no, pel que fa a les informacions que ens arriben i fins i tot a les lectures històriques del passat, continuarem estant gairebé sempre a la Lluna de València. Expliquen que la dita ve d'uns pobres sarraïns que en temps de Jaume I van ser estossinats en una platja valenciana que es diu així, esperant uns vaixells amb els qual poder fugir dels nostres. És clar que també he sentit a dir, senzillament, estàs a la lluna. En tot cas el satèl·lit encara conserva, trepitjat o no, un bon doll de poesia i de misteri.

La Trinca, amb la malaguanyada Dolors Laffitte, cantaven una cançó amb lletra de Martí i Vidal Alcover que sempre m'ha agradat molt, on la lluna hi té un gran protagonisme:




Bona vida, vida bella,
quatre llunes i un instant:
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.


Si l'una va bé pel fetge, 
l'altra és més bona pel cor. 
Sense receptes de metge, 
l'home neix i creix i mor.

Bona vida, vida bella ...

I tant és minvar com créixer: 
bada els ulls, per un moment. 
El teu món és una deixa 
que no consta en testament.

Bona vida, vida bella ...

On no plou ni el vent es mou, 
no hi trobaràs mai goteres. 
No somiïs primaveres, 
perquè a tot arreu hi plou.

Bona vida, vida bella ...

I la humitat de l'aigüer 
et penetra al moll dels ossos. 
Els qui avui et diuen bé, 
demà et desfaran a trossos.

I entre veres i mentides 
el món i tu aneu girant. 
Una vida, dues vides, 
quatre llunes i un instant.



Sense receptes de metges l'home neix i creix i mor fins i tot l'home-astronauta i l'home-metge. I la dona també, tot i que les mitjanes són encara una mica més generoses amb  nosaltres i la nostra durada vital. Per cert, de Neil Amstrong n'han quedat algunes frases per a la història, una de les que m'agrada més és aquesta, tot i que encara diran que ha mort per no fer el que tocava:

Crec que cada ésser humà té un nombre finit de batecs. 
No tinc intenció de malbaratar-ne cap dels meus corrent i fent exercici.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La meva tieta Elissa sempre deia que no hi havien anat. El meu pare em deia avui: L'home que va arribar fins la lluna serà enterrat al terra. Crec que si hi varen arribar a la lluna, tpt i que no té cap importància, com moltes de les bestiesses inùtils que fem els hominids

Júlia ha dit...

Francesc, jo també crec, ara, que hi van anar, tot i que de l'espai no me n'he refiat mai, tampoc.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'agrada la figura modesta d'Armstrong (ho veus, ho veus?, s'ha mort per no córrer i fer esport!).
D'aquella cursa entre les dues potències, al menys els nord-americans no van caure amb l'infantilisme de fer dir a cap dels seus astronautes allò que els russos van fer dir a (era Iuri Gagarin?), allò de que havien estat fora de la terra i no havíen vist a Déu.

Júlia ha dit...

Xiruquero, era un home molt discret i modest que no va aprofitar la fama, com d'altres, admirable. M'agrada també la ironia sobre l'esport.

Sobre això de Gagarin, em temo que devien haver mirat massa estampetes, aquells russos. Tampoc van veure extraterrestres i no vol dir que no n'hi hagi.

Enric H. March ha dit...

Tot i que no té més importància, segur que sí que hi van anar i s'hi van passejar. Si les imatges fossin manipulades avui ho hauríem descobert. La tecnologia d'aleshores no permetia segons quines fineses i la d'ara ens permetria descobrir les velles manipulacions.

Molts ens vam emmirallar en aquests dos aspectes que comentes: la rivalitat amb regust polític entre cosmonauta i astronauta; i el gust per les coses de l'espai (si et ve de gust, et deixo uns vincles cap a uns apunts sobre el cas).

http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/04/viatge-lespai-dels-herois-viatge-la.html

http://enarchenhologos.blogspot.com/2012/06/viatge-les-estrelles.html

Júlia ha dit...

Enric, jo ho crec així, però com que les teories conspiratòries tenen molt d'èxit hi ha documentals aparentment molt ben explicats que intenten demostrar el contrari. Encara tenen més èxit si pel mig hi ha els americans.

Gràcies pels enllaços, ara m'ho mirare!

Ferran ha dit...

Per algunes coses sóc un absolut descregut, i que fossin capaços de fer-ho 40 anys enrere i en canvi no ho hagin tornat a repetir... hmm... d'això... hmm...

PS: la meva àvia, campiona ella, va camí dels 96. Una nena, comparada amb sa germana Adela que, als gairebé 98, agafa els autobusos de Barcelona com si tal cosa :)

Júlia ha dit...

Bé, diuen que algú més hi va anar però no va tenir ressò, Ferran, en tot cas, ves a saber, és que el viatge surt molt car.... he, he.

Doncs és una sort tenir aquests antecedents familiars, això de la longevitat va molt per genètica.