28.1.13

LA MÚSICA DE LA VIDA I DE LA MORT

Dustin Hoffman s'estrena com a director amb una pel·lícula molt anglesa que, de fet, és un homenatge als artistes, en aquest cas als músics i cantants. Em temo que els admiradors d'Haneke que han patit i gaudit, cinèfilament parlant, amb els seus despietats amors difícils, criticaran aquesta història titillant-la de massa amable, però és,de fet, molt més profunda del que sembla a primera vista, amb bones pinzellades d'humor britànic i amb uns grans actors en estat de gràcia, encara que en la ficció, i potser en la realitat, es trobin a la vellesa i enyorin els bons temps dels seus èxits, de la seva joventut i de les seves grans actuacions davant del públic. 

Precisament ahir pel matí vaig haver d'anar al tanatori -horrible paraula- a acomiadar un bon amic de l'edat, més o menys, de Dustin Hoffman, que va morir de forma sobtada fent una de les coses que més li agradaven en aquest món, anar a la muntanya. La mort, de vegades, pot ser ràpida, pietosa i amable, tot i que la seva desaparició, acompanyada dels problemes burocràtics que genera un fet com aquest, inesperat i que, de forma inevitable, va trasbalsar tots aquells que l'acompanyaven en la seva darrera excursió, va commoure tots els qui el coneixíem i estimàvem i, en particular, la seva pròpia família, és clar. 

Possiblement la dama vella d'Haneke, que també s'havia dedicat a la música, no hauria fet escarafalls a les residències d'avis si hagués vist la de la pel·lícula. No totes són tan luxoses, ho admeto, però tampoc són tan terribles i en elles s'hi barregen sovint, com en aquesta història senzilla, la bonhomia i la tristor, la innocència i l'amargor, l'enyorament, l'alegria gairebé infantil i l'oblit de tot. És la visió de fora el que potencia un color o un altre, al capdavall, així és la vida, breu i amb decadències de molts tipus que no podrem bandejar del tot, si no és que en acabar una tasca estimada el destí ens premia amb un adéu ràpid i amable. Una horeta ben curta, com deien dels parts, abans.

No tot és de color de rosa però tampoc tot és gris o negre. Ni tan sols a la tercera edat.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

nah, el cuarteto no fa per mi, crec que algú del times l'ha titllat com a empala-gosa i cursi

Júlia ha dit...

http://www.fotogramas.es/Peliculas/El-cuarteto/Critica

No tothom pensa igual però tot són gustos, pons.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
No estaves exigent. La pel·lícula és, de debó, una castanya que té la sort de ser molt breu, de coloretss i amb bons artistes. Quant a la història ZERO.
Dius que tot són gustos però insisteixo: Tenies un dia molt condescendent.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, segur que era així, tenia ganes de passar l'estona sense complicacions i veure el Courtenay sempre té el seu què.