31.1.13

PASSATS I PRESENTS, ALEMANYA-CATALUNYA









Amb un plaer per la lectura recuperat, aquest sentiment que es revifa quan trobes una perla entre tanta palla editada en l'actualitat, estic llegint la Historia de un alemán, de Sebastian Haffner, llibre que potser no hauré pogut acabar per a la Tertúlia d'Història de demà, gràcies a la qual m'hi he apropat. Fa un temps també en vam llegir un altre d'aquest autor, les Observacions sobre Hitler. Aquest autor no era historiador sinó periodista i, com en d'altres casos i reflexionant sobre un bon nombre de llibres d'història escrits per historiadors reconeguts que he llegit des que vaig a la tertúlia, em ve sovint al cap el vers de León Felipe:


No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos como debemos
cualquiera sirve, cualquiera... menos un sepulturero.


El periodisme d'avui també va força a la deriva, es perd en inútils tertúlies i en repeticions de les mateixes coses, sense aprofundir en res. Aquesta Historia de un alemán explica, no negaré que amb saludable subjectivitat però també fent una profunda reflexió, el naixement del nazisme i la visió dels fets històrics a través de la mirada d'un nen i un jove, l'autor en aquells anys, des del temps de la Primera Guerra fins a l'esclat del disbarat institucionalitzat. Les Observacions sobre Hitler intenten entendre el perquè de l'èxit polític, social i popular inicial del nazisme, admetent els primers assoliments econòmics que van propiciar l'alegria general en acceptar-lo. Aquests llibres parlen d'Alemanya però també parlen d'Europa i, de retruc, de nosaltres mateixos. M'agradaria comptar amb una Història d'un espanyol o una Història d'un català, així com amb unes bones Observacions sobre Franco (o sobre el franquisme) escrites de forma tan desacomplexada, reflexiva, seriosa i profunda. 

Ja sé que no descobreixo res mencionant Haffner i que moltes persones mitjanament interessades per la literatura, la història i el periodisme seriós coneixen els seus llibres, llibres escrits amb una intenció divulgativa i no pas erudita, que et fan revisar la història d'Alemanya i, de retruc, la d'Europa, amb un interès que molts manuals convencionals no produeixen, més aviat al contrari. Per no parlar de la novel·la històrica de consum immediat, que tantes realitats reinventa i que tanta fullaraca amolla als taulells.

Copio aquest fragment sobre l'esport, tan lloat i tan inquietant, des de molts punts de vista, que també va ser molt estimat per aquell jovent i pel mateix nazisme, de fet un substitut del militarisme,  segons com es miri. Ho faig en castellà ja que en aquesta llengua he llegit el llibre, les Observacions sobre Hitler tenen traducció catalana. Fa pensar, que diuen, avui que el futbol d'elit produeix els herois més nostrats, el ciclisme es va tornant problemàtic i s'ha generat una nova modalitat que consisteix en saltironejar a tota pastilla pels cims gemats, fent-ne col·lecció:


Uno de estos presagios, malinterpretado en extremo e incluso fomentado y elogiado públicamente, fue la obsesión por el deporte que se adueñó de la juventud alemana en aquella época.


Durante los años 1924, 1925 y 1926, Alemania evolucionó hasta convertirse de repente en una potencia deportiva. Jamás antes había sido una nación aficionada al deporte, nunca fue realmente innovadora ni imaginativa en ese campo, como Inglaterra o Estados Unidos, y el verdadero espíritu deportivo, esa sensación de olvidarse de uno mismo y dejarse llevar de forma lúdica hacia un mundo fantástico con sus propias reglas y leyes, le es totalmente ajena al carácter alemán. No obstante, en aquellos años las cifras de los socios de clubes y de espectadores que asistían a acontecimientos deportivos se multiplicaron de repente por diez. Los boxeadores y los corredores de cien metros lisos se convirtieron en héroes nacionales y los veinteañeros tenían la cabeza repleta de los resultados de las carreras, de nombres y de aquellos jeroglíficos numéricos que venían en los periódicos dando cuenta de ciertas marcas de velocidad y agilidad.



Éste fue el último gran delirio masivo del que yo mismo fui víctima. Durante dos años mi vida intelectual estuvo prácticamente paralizada; me entrené concienzudamente en carreras de media y larga distancia, y habría vendido sin reparos mi alma al diablo a cambio de correr tan sólo una vez los ochocientos metros en menos de dos minutos.



Aquest altre, molt més dramàtic, evoca la breu època de l'oblidat i assassinat Rathenau i la necessitat de què els entusiasmes revolucionaris comptin amb un futur previst, possibilista i organitzat:



La ejecución de miles de obreros en Lichtenberg en el año 1919 no había soliviantado tanto a las masas como el asesinato de este hombre que, en realidad, había sido incluso un capitalista. En los días posteriores a su muerte su magia personal siguió vigente; durante unos días reinó algo que jamás he vuelto a vivir: un auténtico ambiente revolucionario. En el entierro se congregaron unos cientos de miles de personas sin necesidad de recurrir a obligaciones ni amenazas. Una vez concluido, los asistentes no se dispersaron, sino que recorrieron las calles durante horas, formando grupos infinitos que se manifestaban en silencio, furiosos, desafiantes. Ésta era la sensación: si aquel día se hubiese exhortado a las masas a acabar con los que por entonces aún se denominaban «reaccionarios» y en realidad eran ya los nazis, éstas lo habrían hecho sin mayor inconveniente, de forma rápida, drástica y exhaustiva.

Nadie los instó a ello. Es más, fueron llamadas a mantener el orden y la disciplina. El Gobierno debatió durante semanas sobre una «Ley para la Defensa de la República», la cual introdujo penas leves de cárcel para cualquier ofensa a un ministro y pronto fue pasto del ridículo. Unos meses más tarde, el Gobierno se derrumbó de forma turbia y silenciosa, cediéndole el sitio a un ejecutivo de centro-derecha.


De forma irònica i expressant la visió social dels fets, Haffner acaba el capítol amb aquesta frase que reflecteix la visió que es donava de la situació a la societat, en aquell moment, a través de les propagandes estatals i fins i tot de l'opinió del carrer:

Lo último que nos dejó la breve etapa de Rathenau como sabor de boca fue la confirmación de lo que ya el período 1918/1919 nos había enseñado: nada de lo que hace la izquierda funciona.

Si algú s'acosta a aquests llibres pensant que els alemanys són així -una generalització en la qual cau l'autor en ocasions, tot i que a ell se li pot perdonar- i que aquí som d'una altra manera, evidentment, millors, crec que la seva lectura li servirà per a poca cosa. L'ànima humana és molt semblant a tot arreu, tant per a les coses bones com pel que fa a les dolentes, fins i tot a les dolentíssimes. Quants habitants d'aquest planeta, de tots colors, condicions, colors i creences, han pensat en algun moment, mentre s'assabentaven de les desgràcies col·lectives de gent llunyana, aquí això no pot passar!

17 comentaris:

Miquel ha dit...

"...Lo último que nos dejó la breve etapa de Rathenau como sabor de boca fue la confirmación de lo que ya el período 1918/1919 nos había enseñado: nada de lo que hace la izquierda funciona...."
La frase es dura y, supongo, tendrá su parte de razón. Yo no puedo (no sría de recibo) trasladar la frase en el tiempo actual, pero se me da de que hay algo en el fondo, de razón. Pero volvemos a lo mismo Júlia, decir esto conlleva a que te llamen lo otro. Mí estado de desesperanza ( nihilismo más bien), no es más que la aplicación de unas siglas que no lo son en la realidad. Me explico. De la derecha ya se lo que me puedo esperar, luego no me engañan. Pero no así de la izquierda, porque la izquierda es el apartado de lo solidario, lo repartible, lo intrínsecamente donable. El hoy por ti mañana por mí. Y al día de hoy , y desde tiempos de Felipe Gonzalez, no dejamos de llevarnos sopresas. Si a eso añadimos la suma de la edad (y en consecuencia experiencia), al final habré de darle la razón. Un abrazo y perdona que me alargue tanto a estas horas de la mañana. Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no me he explicado bien, en el contexto del libro esta frase no es ni mucho menos una afirmación del autor, hombre de ideas de izquierda, ni una expresión de sus propias ideas sinó la visión que un jovencito como él tenía de los hechos ante la propaganda del estado.

Lo escribe con ironía, 'eso era lo que nos hacían creer'


En el resto de lo que comentas, estoy de acuerdo en muchas cosas y habría que redifinir qué es hoy la izquierda. No vale con ponerse la etiqueta. Por otro lado, como cuando me dicen lo malo que era Franco y no se quiere hablar de los pecados de la izquierda antes y durante la guerra, digo lo mismo: de la derecha ya sé que puedo esperar, los desengaños que me provocan 'los míos' son mucho más dolorosos.

En todo caso, cada vez valoro más las individualidades que no los partidismos gregarios que piden voto unificado y masivo y destruyen todo tipo de matices. Políticos de izquierda han hecho cosas de derechas e incluso al revés, por motivos diversos.

Júlia ha dit...

He canviat una mica el redactat, a veure si ara s'entén una mica més el context.

Miquel ha dit...

Gracies ¡¡¡ También ha sido un poco culpa mía...eso de querer leer deprisa y no asimilar lo escrito no es culpa tuya ¡...Un abrazote . Ara l´enten perfectament ¡¡¡ salut

Enric H. March ha dit...

Segurament, tampoc l'hauré pogut acabar per demà. Però m'ho estic passant molt bé. M'ho passo bé perquè malgrat el contingut que s'ens està narrant Haffner escriu i s'explica molt bé i gasta una fina ironia.


Ahir a la nit, precisament, em vaig llegir dues vegades tot el fragment que parla sobre l'esport. Hi ha molt de cert, però aquell context no és l'actual. Malgrat tot, sí que és cert que l'esport conserva encara molt d'aquell esperit alienador. I ho dic jo que sóc esportista i competeixo sovint, tant a nivell nacional com estatal. Però he tingut (i tinc) greus problemes per compaginar l'activitat física i la intel·lectual (en el meu bloc en parlo a bastament).

En tot cas, el llibre fa reflexions que val la penar tenir presents.

Un gran descobriment!

pons007 ha dit...

De bona gent i malparits n'hi ha a tot arreu més o menys per igual :P

Júlia ha dit...

No et preocupis Miquel, a mi em passa sovint això de llegir massa de pressa, també.

Júlia ha dit...

Enric, amb el tema de la xerrada he deixat el llibre una mica de banda, però m'encanta.

Sobre l'esport, una activitat no té la culpa del fet que aquells que la practiquin siguin uns brètols però molts components que hi conflueixen fan que sovint resulti inquietant. En el present trobem el tema del dopatge, de la competitivitat absurda i això en el professional, hi ha molts ciclistes que han acabat molt malament, cosa que no s'explica gaire, la bicicleta no té culpa.

Pel que fa al d'aficionats, igual o pitjor en ocasions, conec agressions de poble a àrbitres i en en el camp infantil he vist comportaments de pares i mares absolutament condemnables, fins i tot sé de pares que han hagut de cridar l'atenció a la resta i amenaçar amb no permetre'ls l'accés al camp on juguen els fills.

Què també hi ha valors positius? No en dubto, però jo mateixa, de petita, em vaig sentir molt marginada al pati en no ser 'bona' en els esports. Potser per això sóc una mica antiesportista, ho admeto, tot marca, he, he.

En canvi, ser bona en l'estudi estava i està mal vist, a l'escola, et tenen per una 'set ciències' repel·lent.

Els règims totalitaris han estat sempre molt partidaris de l'esport i de les seves fites, llevat del franquisme que era tan ranci que ni això.

Júlia ha dit...

Parlant d'esports:
http://blocfpr.blogspot.com.es/2013/01/el-tour-i-laigua-mineral.html

Francesc Puigcarbó ha dit...

el vaig llegir fa molts anys, i em va semblar molt interessant, de com va ser possible que Hitler arribés al poder. En el fons deia als alemanys el que volien sentir, encara que malfío de qualsevol explicació sobre la història dels homes o dels pobles, sempre penso que m'estan amagant unes coses i enganyant-me amb altres.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ho va dir Anquetil Júlia, i té raó, només que abans no s'investigava, fa molts anys ja va morir un ciclista angles que em sembla es deia Simpson d'una sobredosi, encara que oficialment va tenir un atac de cor i es va diluïr el cas i les responsabilitats.

Enric H. March ha dit...

Sí, conec el cas de l'Anquetil i he llegit l'article d'en Puigcarbó. Conec molts casos, i alguns no han sortit a la premsa.

Com a activitat humana tan carregada de simbolisme que és l'esport, no està al marge de pressions de tota mena.

Fes-li un cop d'ull: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/08/esport-fe-i-dopatge.html

Júlia ha dit...

Francesc, és una visió subjectiva, però molt interessant. Sobre esports, en el ciclisme hi ha hagut molts suïcidis i d'altres tragèdies, poc comentades.

Júlia ha dit...

Cert, Pons.I molts indiferents i molts covards.

Júlia ha dit...

Interessant visió, Enric, i estic d'acord amb el tema de la hipocresia però per a mi el dopatge no és tant el problema, jo fins i tot seria molt tolerant, cadascú que es mati com vulgui, el que m'inquieta és el nivell de brutal competitivitat que es genera i l'exemple que determinats èxits esportius generen sobre determinats sectors de població. I, és clar, no ho oblidem, tot mou diners, tot i que com t'he comentat fins i tot quan no es mouen diners hi ha qui es transforma en Míster Hyde amb molta facilitat quan 'practica' esport de competició.

Els veritables herois d'avui són els esportistes, per a gran part de la població, només cal veure la promoció que s'ha fet d'aquest noi que va saltant pels cims. Havia viscut un altre tipus d'excursionisme i aquesta deriva esportista fins i tot del muntanyisme em resulta preocupant.

Olga Xirinacs ha dit...

Potser l'hauria d'haver llegit si els camins de la vida m'hi haguessin portat, però no ha estat així: ara en parles, doncs benvingut sigui.
Al tema hi he arribat per altres bandes, perquè el camí, a vegades, fa viaranys i trencalls.
Et felicito per l'acurada i ben estudiada exposició.

Júlia ha dit...

Olga,jo fins fa poc no sabia tampoc res d'aquest autor ni dels llibres, ha estat casual, a través d'una tertúlia d'història on vaig, surten tants llibres que costa molt triar i per un de bo te n'empasses cent de mediocres i cinquanta de dolents.