EL MÓN REAL TORNAT A VISITAR

No puc evitar sentir una certa angúnia quan passa un fet horrible i escolto les retòriques dels manaies però també em passa el mateix quan llegeixo els planys de la gent normaleta, esbombats avui a través de les xarxes socials, acompanyats sovint de tot tipus d'imatges relatives als fets. Un recurs habitual són les concentracions en contra del que ha passat, siguin assassinats massius o casos d'això que en diuen violència de gènere ja que sembla que etiquetar la violència ens ajuda a pensar que té aturador. 

Sovint s'escolten comentaris sobre com està el món, com si mai hagués estat d'una altra manera, tan sols cal mirar hemeroteques i llibres d'història. Ni minuts de silenci, ni manifestacions massives, ni dibuixets de coloms, ni llàgrimes de cocodril aconseguiran canviar les coses si és que hi ha manera de canviar-les. És com el tema de la medicina preventiva i la vida sana, facis el que facis pots millorar una miqueta però et moriràs igualment i no sempre de forma plàcida.

Una crida habitual és l'educativa, oh, si a l'escola ensenyessin valors, no-violència, igualtat llibertat i fraternitat. Fa anys que la gran majoria de les escoles nostrades ensenyen tot això a  fons, al menys en els primers nivells i l'eficàcia no ha estat l'esperada ja que si l'escola tingués aquest poder avui tots els adults que freguem la vellesa seríem catòlics ortodoxos i franquistes irreversibles. Per desgràcia, però de vegades també per sort, l'educació reglada té un poder molt i molt relatiu. I la no reglada, també, tampoc la família no és determinant de res ja que en l'ésser humà hi incideixen molts aspectes incontrolables.

Quan ets jove, en general, ets més agosarat i ingenu, penses de bona fe que tot es pot arranjar si els homes i les dones ho desitgen i s'uneixen de forma solidària i generosa, aspecte aquest que ja es demostra a tots nivells que resulta dificilíssim. Et creus moltes coses absurdes i sempre pots caure en el parany, si les circumstàncies són propícies, de ser xuclat per ideologies que en ocasions tenen un rerefons violent ja que tot i que hem millorat en el tema del pacifisme, de vegades fins a límits també una mica etèries que bandegen la realitat de la natura humana, sembla que les heroïcitats lligades a lluites i sang i fetge tenen encara un component atractiu, altrament no s'entendria com encara es canten de forma oficial i alegre himnes amb lletra com la de la Marsellesa, per exemple. O com en el meu context casolà encara sento en ocasions crides abrandades a favor de guillotines i afusellaments. 

Una vegada quan era jove recordo haver escoltat una conversa de gent gran sobre uns recents atemptats d'ETA. Asseguraven que aquell nivell de crueltat no s'havia vist mai. Amb la inconsciència que dóna la joventut vaig voler ficar cullerada, oh, però si veu viure la guerra. Ah, em va respondre una senyora, molesta pel meu comentari, però la guerra era la guerra i ara no n'hi ha, ves. Portem al darrere encara molta mitificació de la guerra, fins i tot d'allò que es va dir la lluita armada. Em sorprèn quan de vegades es bategen, per exemple, esplais, amb noms de personatges que poden haver estat interessants i comprensibles històricament però que no responen gens als ideals pacifistes del nostre present.

El rerefons de molts atemptats i de moltes violències, si es tira del fil, ens porta als ideòlegs que alegrament mouen a la gent, molta de la qual jove, per tal que faci la feina bruta pensant que fa el bé i el que toca. Els ideòlegs i manaies poques vegades provenen de les classes populars. Fa poc llegia en algun lloc el testimoni del descendent directe d'un nazi significat que s'havia preguntat durant anys si ell podia haver estat nazi i arribava a la conclusió de què no. Tot plegat era una il·lusió, un miratge. Ningú no sap què hauria estat en una altra família, en una altra comunitat, en una altra època però hi ha qui creu que hauria fet això o allò i que hauria actuat de forma correcta, santa innocència.

Estic llegint dos llibres terribles, la bona literatura és més agosarada amb el passat i amb el present que no pas la crònica històrica interessada. Tot i que també hi ha un munt de mala literatura que fa volar coloms i ens ofereix històries que responen al discurs oficial bonista, és clar. Un és La zona d'interès. Sembla que el llibre s'ha publicat enmig d'una certa polèmica, inexplicable si no és que les polèmiques, en un món on la venda de llibres va de baixa, sempre ajuden a fer promoció. 

En algun lloc també he llegit que en el llibre hi havia elements de comicitat, jo no els he sabut trobar, fins ara més aviat ploraria en llegir alguns fragments. En tot cas les referències a la comicitat m'han evocat el títol d'un llibre sobre els acudits a l'entorn de Franco, Cuando nos reíamos de miedo, de Gabriel Cardona. La por també fa riure o més aviat la rialla és una defensa en contra de la por, per això s'ha inventat l'humor negre. Fer broma de segons què és perillós, no sempre és possible ni aconsellable. Kundera té una novel·la en la qual una brometa malmet la vida del protagonista. 

La zona d'interès és el darrer llibre d'aquest novel·lista, per mi desconcertant però excel·lent que és Martin Amis tot i que he d'admetre que algun títol d'aquest autor m'ha caigut de les mans abans d'acabar-lo, tot s'ha de dir. Aquí em sembla esplèndid, incideix en el món quotidià d'uns nazis fins i tot intel·ligents i amb sentiments humans per als quals l'assassinat de jueus és feina, una feina cansada i absurda a la qual no veuen ni tan sols el sentit però que no poden defugir, car és el que toca. Fan la seva vida com poden, recorren a l'amor i al sexe i fins i tot hi ha qui de tant en tant sent pietat per algun ésser individual que pertany a la tribu dels condemnats. La banalitat del mal, vaja, allò que ja comença a ser vell i que és tan evident encara que ens horroritzi. Amis recull al final del llibre referències sobre la documentació que ha fet servir i menciona, entre d'altres, alguns dels llibres que m'han semblat més lúcids a l'entorn del tema, sobretot les Observacions sobre Hitler, de Sebastian Haffner.

El nazisme és més fàcil de novel·lar, d'analitzar i d'estudiar que l'estalinisme car la crueltat del sistema estalinista, que es va perllongar encara més en el temps, no incideix en grups concrets de població sinó que es manifestava de forma sovint aleatòria i sense explicació. Quan el genocidi va dirigit a grups concrets, tan sols que d'aquest grup en quedin mitja dotzena, la història del futur podrà comptar amb qui el denunciï i reivindiqui però no sempre és així, per desgràcia. I quan es mata de forma massiva en nom d'idees perverses es condemnen més els fets, a toro passado, això sí, que no pas quan es fa en nom d'ideals d'aquests que en diem d'esquerres. I això encara ho patim amb les evocacions dels desastres propers, com ara els de la nostra guerra, ja tan llunyana però sempre tan present, tan mitificada i recordada per molts motius diversos i complexos lligats, també, a la manera com vam fer el canvi. Tot i que la gran majoria de països demòcrates tenen deutes no resolts amb el passat i de tant en tant sorgeixen temes que s'havien soterrat en el silenci oportunista de la política vigent i dels discursos oficials.

 

Un altre llibre que tinc començat, igualment terrible, és Els desposseïts, de l'hongarès Szilárd Borbely. Mostra la vida miserable d'una família i la gent que l'envolta, en un llogarret del país, en un entorn dominat pels silencis i la manca d'esperança, a través dels ulls d'un nen. Aquests països de l'est tenen una història trista i tràgica que la literatura i el cinema han evocat sovint sense concessions. L'antisemitisme va continuar actiu en molts d'aquells territoris, no va ser tan sols cosa dels alemanys però ja sabem com ens arriba la història i com l'arribem a percebre, a tongades i segons les possibilitats de publicar que tenen aquells que ens la poden explicar des d'angles diferents.

Quan van estrenar aquella coneguda pel·lícula musical, El violinista en el tejado, algú mentalitzat em va assegurar que es tractava de perversa propaganda sionista. Però més enllà de la història familiar i de les cançons evocava una realitat no massa esventada, la situació dels jueus a Rússia, situació que no va canviar gens amb l'arribada del comunisme. I aquesta situació se situava en un poblet. Del que passa als idíl·lics poblets en sabem poca cosa però la situació de la població camperola indefensa quan s'escampa la barbàrie acostuma a ser poc coneguda i mal explicada ja que per tal de que una cosa se sàpiga ha de quedar algun testimoni i això no sempre s'esdevé i, en tot cas, la llei del silenci funciona de forma més efectiva en les petites comunitats. 

La por en els mitjans rurals i aïllats no ve dels grans poders, tot i que tinguin un pes, ve més aviat dels veïns, dels parents. Les zones rurals acostumen a patir molt més quan van mal dades que les urbanes on és més fàcil fins i tot camuflar-se o trobar amics. En proporció, durant la nostra guerra civil i la postguerra, van ser molts més els morts violents a pagès que a ciutat. I les ferides també triguen més en curar-se quan et veus obligat a veure l'enemic, ni que s'hagi reciclat, un dia sí i un altre també. Fugir no està a l'abast de tothom, per això també fan falta diners i relacions.

Borbely va acabar per suïcidar-se, admetia que tot allò que escrivia era profundament trist, com ell mateix. I no trasbalsa tant la tristor com la irreversibilitat d'unes situacions de pobresa física i moral en les quals no s'hi troba gens de tendresa tot i que de tant en tant ens hi ensopeguem amb alguna espurna gairebé imperceptible. 

Quan jo era petita els diaris es contemplaven en els quioscs, algunes terribles imatges m'hipnotitzaven, aquells crims del Caso i també fets sagnants de l'època, recordo encara imatges de la revolta hongaresa de 1956, gent penjada, morta, retratada a la coberta d'alguna revista. Com que els comunistes eren la bèstia negra per a la ideologia dominant a casa nostra tot allò es va minimitzar durant anys per part de l'oposició clandestina i, després, oficial. 

Fins i tot es va fer una pel·lícula espanyola sobre el tema, Rapsodia de sangre, que estava prou bé i que es pot veure per internet. Per motius obvis durant anys va restar mig oblidada. La van protagonitzar Vicente Parra i Maria Rosa Salgado, una molt bona actriu que no va fer una carrera molt llarga però sí amb títols remarcables com El cebo. És habitual i perillós pensar que quan els altres són els dolents els nostres són els bons i això no és així ni ho ha estat ma, en tot cas admet molts matisos i interpretacions.

Allò  de la pau universal és un miratge i tan sols podem desitjar que no ens toqui de prop alguna situació d'aquestes tan terribles les quals no ens afecten pas sempre igual, és clar, depèn de les fotografies que veiem i els reportatges que ens amollen. Avui tenim més informació però això no vol dir res. I només cal mirar enrere una mica per adonar-nos que mai no hi ha hagut una situació que fos justa ni estable per a tothom, quan no rebem aquí reben allà. Em dec haver tornat conservadora però sovint em sorprenc d'estar tan bé. 

No sóc incondicional del poeta Maragall, sempre he trobat sobrevalorada la seva posició cívica, remarcable però crec que tèbia, donades les circumstàncies, i poèticament té de tot. Però avui m'ha vingut al cap el poema que va escriure amb motiu de la bomba del Liceu, allò de què ens cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra... També cal pensar que hi ha qui ni tan sols pot anar a cap festa, vet-ho aquí. I que cal recordar que hi havia qui lloava aquelles bombes del Liceu com anys després semblava alegrar-se gairebé dels morts de  l'atemptat de les Torres Bessones pel fet que els del Liceu eren burgesos, els altres americans... Quan l'empatia no funciona a nivell global i indiscriminat, no anem bé.

PASSATS I PRESENTS, ALEMANYA-CATALUNYA

Amb un plaer per la lectura recuperat, aquest sentiment que es revifa quan trobes una perla entre tanta palla editada en l'actualitat, estic llegint la Historia de un alemán, de Sebastian Haffner, llibre que potser no hauré pogut acabar per a la Tertúlia d'Història de demà, gràcies a la qual m'hi he apropat. Fa un temps també en vam llegir un altre d'aquest autor, les Observacions sobre Hitler. Aquest autor no era historiador sinó periodista i, com en d'altres casos i reflexionant sobre un bon nombre de llibres d'història escrits per historiadors reconeguts que he llegit des que vaig a la tertúlia, em ve sovint al cap el vers de León Felipe:

No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos como debemos
cualquiera sirve, cualquiera... menos un sepulturero.

El periodisme d'avui també va força a la deriva, es perd en inútils tertúlies i en repeticions de les mateixes coses, sense aprofundir en res. Aquesta Historia de un alemán explica, no negaré que amb saludable subjectivitat però també fent una profunda reflexió, el naixement del nazisme i la visió dels fets històrics a través de la mirada d'un nen i un jove, l'autor en aquells anys, des del temps de la Primera Guerra fins a l'esclat del disbarat institucionalitzat. Les Observacions sobre Hitler intenten entendre el perquè de l'èxit polític, social i popular inicial del nazisme, admetent els primers assoliments econòmics que van propiciar l'alegria general en acceptar-lo. Aquests llibres parlen d'Alemanya però també parlen d'Europa i, de retruc, de nosaltres mateixos. M'agradaria comptar amb una Història d'un espanyol o una Història d'un català, així com amb unes bones Observacions sobre Franco (o sobre el franquisme) escrites de forma tan desacomplexada, reflexiva, seriosa i profunda. 

Ja sé que no descobreixo res mencionant Haffner i que moltes persones mitjanament interessades per la literatura, la història i el periodisme seriós coneixen els seus llibres, llibres escrits amb una intenció divulgativa i no pas erudita, que et fan revisar la història d'Alemanya i, de retruc, la d'Europa, amb un interès que molts manuals convencionals no produeixen, més aviat al contrari. Per no parlar de la novel·la històrica de consum immediat, que tantes realitats reinventa i que tanta fullaraca amolla als taulells.

Copio aquest fragment sobre l'esport, tan lloat i tan inquietant, des de molts punts de vista, que també va ser molt estimat per aquell jovent i pel mateix nazisme, de fet un substitut del militarisme,  segons com es miri. Ho faig en castellà ja que en aquesta llengua he llegit el llibre, les Observacions sobre Hitler tenen traducció catalana. Fa pensar, que diuen, avui que el futbol d'elit produeix els herois més nostrats, el ciclisme es va tornant problemàtic i s'ha generat una nova modalitat que consisteix en saltironejar a tota pastilla pels cims gemats, fent-ne col·lecció:

Uno de estos presagios, malinterpretado en extremo e incluso fomentado y elogiado públicamente, fue la obsesión por el deporte que se adueñó de la juventud alemana en aquella época.

Durante los años 1924, 1925 y 1926, Alemania evolucionó hasta convertirse de repente en una potencia deportiva. Jamás antes había sido una nación aficionada al deporte, nunca fue realmente innovadora ni imaginativa en ese campo, como Inglaterra o Estados Unidos, y el verdadero espíritu deportivo, esa sensación de olvidarse de uno mismo y dejarse llevar de forma lúdica hacia un mundo fantástico con sus propias reglas y leyes, le es totalmente ajena al carácter alemán. No obstante, en aquellos años las cifras de los socios de clubes y de espectadores que asistían a acontecimientos deportivos se multiplicaron de repente por diez. Los boxeadores y los corredores de cien metros lisos se convirtieron en héroes nacionales y los veinteañeros tenían la cabeza repleta de los resultados de las carreras, de nombres y de aquellos jeroglíficos numéricos que venían en los periódicos dando cuenta de ciertas marcas de velocidad y agilidad.

Éste fue el último gran delirio masivo del que yo mismo fui víctima. Durante dos años mi vida intelectual estuvo prácticamente paralizada; me entrené concienzudamente en carreras de media y larga distancia, y habría vendido sin reparos mi alma al diablo a cambio de correr tan sólo una vez los ochocientos metros en menos de dos minutos.

Aquest altre, molt més dramàtic, evoca la breu època de l'oblidat i assassinat Rathenau i la necessitat de què els entusiasmes revolucionaris comptin amb un futur previst, possibilista i organitzat:

La ejecución de miles de obreros en Lichtenberg en el año 1919 no había soliviantado tanto a las masas como el asesinato de este hombre que, en realidad, había sido incluso un capitalista. En los días posteriores a su muerte su magia personal siguió vigente; durante unos días reinó algo que jamás he vuelto a vivir: un auténtico ambiente revolucionario. En el entierro se congregaron unos cientos de miles de personas sin necesidad de recurrir a obligaciones ni amenazas. Una vez concluido, los asistentes no se dispersaron, sino que recorrieron las calles durante horas, formando grupos infinitos que se manifestaban en silencio, furiosos, desafiantes. Ésta era la sensación: si aquel día se hubiese exhortado a las masas a acabar con los que por entonces aún se denominaban «reaccionarios» y en realidad eran ya los nazis, éstas lo habrían hecho sin mayor inconveniente, de forma rápida, drástica y exhaustiva.

Nadie los instó a ello. Es más, fueron llamadas a mantener el orden y la disciplina. El Gobierno debatió durante semanas sobre una «Ley para la Defensa de la República», la cual introdujo penas leves de cárcel para cualquier ofensa a un ministro y pronto fue pasto del ridículo. Unos meses más tarde, el Gobierno se derrumbó de forma turbia y silenciosa, cediéndole el sitio a un ejecutivo de centro-derecha.

De forma irònica i expressant la visió social dels fets, Haffner acaba el capítol amb aquesta frase que reflecteix la visió que es donava de la situació a la societat, en aquell moment, a través de les propagandes estatals i fins i tot de l'opinió del carrer:

Lo último que nos dejó la breve etapa de Rathenau como sabor de boca fue la confirmación de lo que ya el período 1918/1919 nos había enseñado: nada de lo que hace la izquierda funciona.

Si algú s'acosta a aquests llibres pensant que els alemanys són així -una generalització en la qual cau l'autor en ocasions, tot i que a ell se li pot perdonar- i que aquí som d'una altra manera, evidentment, millors, crec que la seva lectura li servirà per a poca cosa. L'ànima humana és molt semblant a tot arreu, tant per a les coses bones com pel que fa a les dolentes, fins i tot a les dolentíssimes. Quants habitants d'aquest planeta, de tots colors, condicions, colors i creences, han pensat en algun moment, mentre s'assabentaven de les desgràcies col·lectives de gent llunyana, aquí això no pot passar!

Miscel·lània florida

Vaig començar a fabricar blogs amb una intenció literària, però crec que sóc força incapaç d’especialització temàtica, només ho he aconseguit amb el Tèrbol Atzur, la veritat. Cada vegada em costa més també recomanar llibres o pel·lícules, amb els anys tot es torna una mica ‘cansado bajo el sol, a fuerza de pasar de mano en mano’ com escrivia Concha Lagos en un dels seus poemes. Els gustos són diversos i nosaltres mateixos canvíem, el que ens agrada avui potser no ens agradarà demà, i a l’inrevés.

De vegades, ara que les biblioteques han proliferat tant, agafo llibres a l’atzar, dels quals sé poca cosa. Moltes vegades són molt famosos i jo no me n’havia assabentat. L’altre dia, berenant, una amiga em deia que se sent una ignorant quan veu tants llibres i tants autors i constata que no sap ben res de la majoria, mentre que en d'altres temps menys massificats culturalment ‘estava al dia’. El problema de les biblioteques és que ofereixen novetats, competint amb les llibreries, i que no hi són tots els que hi haurien de ser, encara que en una o altra acostumes a trobar la perla que cerques. Més enllà de consideracions ètico-bibliòfiles, em vaig ensopegar amb Un dia perfecto, de Melania Mazzuco, una escriptora italiana de força èxit i no em va decebre gens, encara que, pel meu gust, li sobren unes quantes pàgines. Al llarg d’un dia explica la vida i fets d’uns personatges que es van creuant i també ofereix una visió força colorista de la Roma actual.

Estic llegint també, per exigències de la tertúlia del grup 99, un llibre que no coneixia, les Observacions sobre Hitler de Sebastià Haffner, molt popular ja, doncs es va publicar el 1978, encara que a casa nostra i en català no va arribar fins el 2004. M’agradaria que algú fos capaç d’escriure de forma tan desacomplexada i objectiva sobre Franco i el franquisme, i sobre els fets que van possibilitar el seu llarg govern. És un llibre per debatre i pensar, cosa molt necessària en aquests temps, i en tots. Una coneguda d’origen alemany em deia fa un temps que s’avergonyia de ser alemanya, nosaltres ens hem avergonyit en ocasions de ser espanyols, i una de les bases de l’independentisme visceral és creure que ser català és millor perquè així no ets tan espanyol. Tot plegat són bestieses perquè ningú no té la culpa de res més que d’allò que fa de forma directa, i ningú no s’ha d’avergonyir de res genètic ni ancestral ni territorial. Però tampoc vantar-se’n, doncs tot plegat és una casualitat atzarosa. No triem poble, estat ni família, de fet no tríem gairebé res. Espanya també ha patit molta llegenda negra propiciada per d'altres països i els darrers segles, amb la guerra i la dictadura, ens ha  fet oblidar les coses bones del passat real.

La veritat és que no hi ha pobles innocents, sinó circumstàncies que han possibilitat determinats capteniments. La història és molt complexa i això és el que reflecteix i analitza Haffner, els gran errors i disbarats de Hitler, però també els seus èxits i, ai, el paral·lelisme del seu règim amb d’altres de signe suposadament contrari, així com els motius pels quals va ser, en principi, ben acollit pel poble alemany.

Recordo avui, des de Batea, on la gent va avui al riu a celebrar la diada, aquelles manifestacions sindicals del passat, en el dia de Sant Josep Obrer. Obrer autònom, és clar, no pas obrer mentalitzat de la SEAT, que en totes les activitats hi ha classes i circumstàncies, i els grans moviments obrers s’han oblidat sovint dels petits empresaris i dels treballadors dels petits empresaris. Recordo com en els seixanta, quan semblava que el règim canviaria més depressa del que ho va fer, en una manifestació sindical televisada, els grups catalans van ballar una gran sardana al ritme de La Santa Espina i com s’emocionava el veïnat, reunit a casa del privilegiat treballador aburgesat de l'escala, ja amb televisió pròpia. Durant anys, però, la lletra no se sentia més que en petits comités excursionistes abrandats, som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol (és clar, perquè això no depèn de nosaltres), no hi ha altra terra més ufana, sota la capa del sol… La ufanitat té molts significats, és clar, bé, una mica de vanitat no fa mal, sempre i quan no ens porti al menyspreu per la resta del món no català, és clar. L'ufanitosi és una pandèmia molt més perillosa que d'altres, ep.