16.2.13

EL MÓN RURAL TORNAT A VISITAR




Acabo de llegir una novel·la que ha tingut un cert èxit, considerant la situació literària actual i que fins i tot ha estat traduïda a aquest idioma tan majoritari que és el castellà. L'he llegit pel fet que va ser triada en el Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, sobre el qual ja he escrit en diferents ocasions. Es tracta de La nevada del cucut, de Blanca Busquets i premi Llibreter. No sé què em passa però la majoria dels Premis Llibreters no m'han fet gens el pes, bé ja sabem que ningú no és infal·lible. Aquest llibre, de tota manera, sembla que ha agradat a molta gent i no voldria que les meves consideracions fossin interpretades com una crítica o un consell, com Txèkhov només conec un criteri, m'agrada o no m'agrada. Encara més, m'agrada o no m'agrada ara i aquí.

El llibre no m'ha acabat d'agradar, tot i que té un començament interessant. Juga amb el passat i el present a través de la vida de dues dones. La del passat m'ha semblat més o menys ben explicada. La del present grinyola força. L'autora introdueix de forma insistent i una mica excessiva referències a Víctor Català, Solitud i els Drames Rurals i el seu estil evoca Rodoreda i sembla que sigui difícil escapar-se del segell rodoredià, que ha creat escola. Rodoreda avui, com Gaudí en un altre camp, sembla inqüestionable però això també és obra dels mandarinatges culturals vigents. En el seu moment no desvetllava tantes incondicionalitats.  

Ara bé, admiro la valentia d'una autora capaç d'utilitzar mites nostrats i cites catalanes d'obres clàssiques, ja que sembla que molts joves autors cerquin a posta cites d'autors de culte, minoritaris i que no coneix ningú i, si pot ser, les fan en anglès i tot. O si la història passa pels nostres verals hi introdueixen amb calçador personatges cosmopolites.

Fa anys hi va haver una mica de polèmica sobre el tema de la novel·la rural que es va posar de moda. El tema rural sempre estarà de moda pel fet que tots, més enllà o més aquí, tenim les arrels a la pagesia. Els privilegiats, a més, hi tenen casetes heretades. Avui la gent més jove ja es troba molt allunyada d'aquell món. De vegades el desconeixement genera errades de percepció, cosa que passa en el llibre. Per exemple, em sobta que en plena República es condemnés una dona maltractada que havia mort el marit a cadena perpètua i encara gràcies. Precisament hi va haver un cas molt sonat d'una senyora que va matar al Paral·lel el seu maltractador i se'n va sortir molt bé.  

La novel·la cau en algun anacronisme, com ara fer sortir la policia quan en aquell moment, a pagès, era la Guàrdia Civil qui tenia cura del tema. La guerra passa de puntetes per la vida de la protagonista, cosa estranya considerant que la violència va ser molt més gran, proporcionalment, a pagès que no pas a les zones urbanes. És clar que això pot ser també una virtut ja que estem una mica empatxats de guerra civil, postguerra i la resta, hores d'ara.

De tota manera no és gens estrany que les persones de les noves generacions tinguin interès per esbrinar aquells passats i les vides tristes de les dones d'abans. La novel·la que comento crec que parteix d'idees ben intencionades però resulta excessivament breu i poc profunda,  poc madurada. Al final cau una mica en el fulletó amb un munt de casualitats lligades a herències i fets cíclics. També resulta estrany veure com la protagonista de la nova generació, que ha superat més o menys els traumes adolescents motivats per un assetjament típic i tòpic a l'institut triomfa literàriament i amorosa en un tres i no res, però, vaja, hi ha qui té sort i qui no en té, en aquest món de les lletres nostrades i dels amors sobtats. Els personatges secundaris estan molt poc treballats i, en canvi, són interessants i podrien haver tingut més grapa. La novel·la ha tingut una promoció adient mentre que d'altres que m'han agradat més han passat sense pena ni glòria ni ressenyes de cap mena per aquest món una mica resclosit dels llibres, els llibreters i les llibreries.

Posar etiquetes com ara novel·la rural o d'altres als llibres és tan absurd com allò de la novel·la juvenil. Les novel·les tracten dels homes i les dones i és ben igual que siguin gent del passat com del present o del futur o que pel mig hi hagi crims o situacions que facin riure. I en el fons, també, tot és present, car des del present llegim el passat i pensem el futur i per més que ens hi esforcem no ens podem escapar de la nostra pròpia història personal ni del nostre imaginari ni d'això que en diem cultura i que ningú no sap ben bé què és.

Aquí l'enllaç amb el comentari que va fer Allau al seu blog, sobre el llibre.

13 comentaris:

Miquel ha dit...

No lo he leído, veremos de darle una ojeada ¡

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Júlia, la novel.la potser és coixa, però el teu comentari s'aguanta dret, vull dir que està molt ben fet.

Allau ha dit...

En el seu dia ja vaig comentar que aquesta novel·la em semblava molt fluixeta per rebre premi qualsevol; però sembla ser que va agradant a qui es conforma que li expliquin una història (o més aviat dues).

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!!!!

Júlia ha dit...

Allau, ho recordo, he posat l'enllaç. Ni l'hauria buscat de no ser perquè l'hem llegit en el grup de Meteora i m'ho passo molt bé fent safareig sobre llibres en aquell grup.

Els premis Llibreter, en general, no m'han agradat mai gaire i no entenc massa els criteris utilitzats.

El més curiós és que he llegit comentaris fets per gent que em mereix un cert crèdit lloant el llibre fins a l'ensabonada sense matisos,potser és que tenen amistat amb l'autora, això també compta. Si no tens amics periodistes o blogaires, i encara, no et comenta ningú.

Júlia ha dit...

Dels premis, siguin els que siguin, me'n refio ben poc, la veritat, però, vaja, si te'l donen benvingut sigui, encara més si també va amb calerons i promoció adjuntes.

Francesc Puigcarbó ha dit...

curiosament aquest matí un exclient a qui solc visitar els dissabtes, lletraferit de mena, m'ha parlat d'aquesta novel·la i m'ha dit l'havia trobar molt fluixeta pretenciosa.

Olga Xirinacs ha dit...

Això de certs premis votats popularment m'ha fet desconfiar sempre. Una de les raons és la falta de criteri respecte de la bona literatura. La gent es conforma amb anar passant.
La segona és que la promoció fa bons alguns escriptors i el ramat segueix el pastor-mandarí.

Júlia ha dit...

Francesc, és que és així però quan va sortir es van escriure molts panegírics i això del Premi Llibreter ja va ser el súmmum.

Júlia ha dit...

Olga, jo crec que les relacions i les promocions hi fan molt, avui el sector és de la generació de l'autora, que són els qui remenen les cireres editorials, molts d'ells amb vinculacions a diaris, ràdios i teles. I, sí, cada dia més ramat, tots plegats. I que no entenc en què es basen els criteris de qualitat que se suposen.

Com el tema del darrrer premi Ramon Llull... en fi.

miquel ha dit...

Sobre els pobles (podem dir món rural si volem) sovint en les novel·les del tema (al XIX, però també al XX)hi ha una insistència en la pagesia i un oblit d'altres oficis. Com si no existissin els fusters, els paletes, els botiguers, els cadirers, els ferrers..., una sèrie de gent que tenien el camp a la vora però que el trepitjaven relativament poc si bé és veritat que la majoria tenien algun tros que conreava algun jornaler.
Al segle XXI, als pobles, encara hi ha molta me´s gent que dels camps en sap ben poca cosa. Avui, mentre tornàvem de dinar d'un poble de la vora, el meu cunyat, que ha viscut tota la vida al seu poble, en veure uns arbres florits m'ha preguntat què eren; jo tampoc no els he pogut identificar, potser algú de ciutat ens hagués dit el nom.

I ara no sé perquè ho dic tot això.

Júlia ha dit...

MIquel, als pobles, al menys fa alguns anys, la gent coneixia els arbres 'utilitaris', els que conreava i per la resta no hi tenia gaire interès, el mateix pels cims propers on anàvem els excursionistes més 'urbans', ells hi pujaven per algun aplec i encara. Avui de tota manera ha canviat la cosa, el jovent va a estudiar a Barcelona, es va amunt i avall amb una gran facilitat i també a l'inrevés però sembla que els tòpics fan fortuna com també els relatius a Barcelona, Can Fanga i la resta, encara fa pocs dies sentia gent jove que amb motiu de la crisi ha anat a treballar a fora parlant de la deshumanització urbana i la resta, tots aquests acostumen a durar quatre dies 'a pagès'.

Costa desmuntar tòpics, a més, un poble és ben diferent d'un altre i poden ser veïns.

Júlia ha dit...

Sobre els arbres florits de la temporada, avui mirant internet des d'on sigui se soluciona aviat la curiositat si se'n té.