EXPLICAR-NOS LA VIDA, EL MON D'ELISABETH STROUT

 

Un dels descobriments que la lectura constant i diversa afavoreix és el de poder constatar la semblança entre les vides de la gent, malgrat les circumstàncies siguin diverses i allunyades. Al mateix temps, però cadascú és únic i diferent. Una de les claus de l’èxit dels llibres d’Elisabeth Strout (EEUU, 1956), és aquesta incidència en les vides de personatges molt diferents, que viuen històries diferents, des de les més corrents fins a les més complexes, fent que totes tinguin el seu interès.

En aquest llibre, amb un títol ben explícit, ens adonem de què la vida té sentit quan és transforma en una narració compartida entre gent desconeguda o propera. Malgrat els inevitables enganys de la memòria, la gent es fa més viva en explicar i explicar-se, i aleshores la vida es reconverteix, en casos com els d’aquest llibre, en bona literatura.

És clar que per explicar necessitem que ens escoltin. Els personatges d’aquesta escriptora sovint es treuen ells mateixos importància, s’immergeixen en la melangia, tot sembla modest, evident, però tot acaba amarat de misteri. En aquest cas Strout reuneix personatges de les seves obres anteriors, això no és una novetat, hi ha d’altres autors, com Galdós mateix, que recuperen éssers de la seva pròpia ficció. El que passa és que aquesta autora ha aconseguit un estil propi i ha estructurat un espai de ficció molt personal. Malgrat les moltes referències a personatges dels seus llibres aquest es pot llegir de forma independent, com tots els altres seus.

Un tema recurrent és la culpa, la violència, fins i tot el crim, però aquest llibre no té res de novel·la negra, encara que avui sigui habitual etiquetar el que sigui amb aquesta referència. No ens trobem amb un protagonista clar, encara que alguns personatges tinguin més referències i més espai a la novel·la. Els crims no son gratuïts, tenen una explicació i enllacen amb d’altres històries, en un conjunt molt ben estructurat, malgrat algunes aparents regularitats i, potser, un excessiu allargament de determinats fragments. Pot ser que aquest llibre sigui el final d’una etapa però això no ho podem saber del cert, encara.

Alguns comentaris que he llegit sobre el llibre destaquen que sembla demanar una versió en cinema. Jo no ho acabo de veure, tot i que una de les protagonistes va generar una sèrie molt interessant. Estem davant de bona literatura, i el cinema, les series, son una altra cosa. En aquest llibre hi te molt de pes la paraula, la conversa, i això no es pot reflectir del tot en mitjans que demanen visions diferents, tot i que es pugui fer molt bon cinema amb aquest material. Per altra banda les referencies cinematogràfiques fan minvar, d’alguna manera, la nostra capacitat imaginativa.

Una altra dèria de determinades crítiques literàries, avui, és explicar-nos el llibre de forma massa explícita, amb noms, cognoms i descripcions psicològiques dels personatges. Una de les virtuts de la bona literatura és el ‘descobriment’ i en ocasions paga la pena acostar-se a l’obra sense tenir-ne massa referències. En tot cas aquest és un llibre, com els altres de Strout, amb les seves virtuts habituals, una mena de sinceritat planera, que fa que t’identifiquis amb alguns personatges i situacions en un moment o un altre. Potser l’excés de personatges perjudica la narració, sobretot en la seva primera meitat, però aquesta és una valoració personal. El que no podem negar és la grapa d’una autora que ha aconseguit un públic fidel i que ens situa en un mon quotidià que ens mostra la singularitat de cadascú.

Articles meus sobre llibres de l'autora:

https://www.llegir.cat/2022/03/critica-ai-william-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2023/09/critica-la-lucy-a-la-vora-del-mar-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2021/05/critica-llum-de-febrer-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2018/07/tot-es-possible-elizabeth-strout/

CLUNY BROWN, UN ESPERIT LLIURE

 

Cluny Brown és una deliciosa novel·la, molt anglesa, aparentment senzilla però amb un evident rerefons profund, recuperada gràcies a l’admirable tasca editorial d’Hoja de Lata que, en aquest cas, ha comptat amb una molt bona traducció de Raquel García Rojas. La història ens situa a l’any 1938, un lampista que es guanya prou bé la vida, vidu, té cura de la seva neboda, una joveneta singular i agosarada. Per tal de tenir-la controlada i ben educada l’oncle l’envia a servir a una casa anglesa, al camp, a Devonshire, on viu una família benestant, típica i convencionalment feliç.

Margery Sharp (1901-1991) va ser una autora anglesa reconeguda, va escriure per a adults, per a joves i per a infants. Cluny Brown, publicada l’any 1944, va tenir una rellevant versió cinematogràfica, va ser la darrera pel·lícula del gran Ernst Lubitsch, protagonitzada per Charles Boyer i Jennifer Jones, amb un admirable planter de secundaris. Alguns altres títols de l’autora també van tenir versió cinematogràfica. Malgrat això avui no és fàcil trobar traduccions dels seus llibres i hem tingut poques ocasions de veure la versió en cinema de Cluny Brown, que va ser ben acollida pel públic en el seu moment, a finals dels anys quaranta del segle passat.

Lubitsch va introduir alguns canvis en la història i tot i que no és una de les seves millors pel·lícules té el toc genial del director. Sembla que no va acabar de convèncer, però, l’actuació de Jennifer Jones, una mica exagerada. Es tracta, pel que fa al llibre, d’una narració coral, amb un munt de personatges interessants, tot i que Cluny Brown doni nom al llibre i sigui una mena de pal de paller. La mansió on va a servir és un lloc típic anglès, de categoria, amb jardins cuidats i gent bonhomiosa, tot i pertànyer a una classe privilegiada que ja es troba en procés de canvi i decadència.

La literatura i el cinema anglès han incidit sovint, des de molts punts de vista, en les relacions entre senyors i criats, amarades de classisme inevitable i on tot el que es fa està encotillat i determinat per l’educació rebuda. En aquest context Cluny Brown és tot un personatge singular, espontani, i tots els personatges traspuen humanitat, estiguin en el lloc social que estiguin. El servei domèstic ja no és tan nombrós com en els vells temps, tot i que encara es compta amb majordom, cambrera, cuinera i governanta. Les extravagàncies de Cluny no arriben a ser una clara rebel·lia, mes aviat la situen en un individualisme amable i lliure, fa el que li sembla quan li sembla, intentant no provocar massa disbauxa.

L’humor anglès més genuí fa que els tòpics esperats assoleixin una categoria de genialitat literària sense pretensions. Hi sura, ja, en l’ambient, l’amenaça d’una nova guerra, contemplada encara en la distància i percebuda amb una mena d’incredulitat interessada per part dels diferents personatges. La protagonista mostra com, de forma inesperada, es pot donar un gir a la pròpia vida sense que s’enfonsi el mon, al capdavall tot s’acaba acceptant, fins i tot el retorn al convencionalisme còmode de la futura esposa de l’hereu familiar.

El llibre ens evoca en un moment determinat un poeta avui poc recordat a casa nostra, Alexander Pope. La traducció és excel·lent i l’edició del llibre acurada i bonica, com sol passar amb tots els d’aquesta editorial, que continua amb la seva admirable línia de publicacions, tant de textos actuals com de llibres més o menys oblidats i difícils de trobar.

Publicat a Llegir.cat: 

https://www.llegir.cat/2021/09/critica-cluny-brown-margery-sharp/

UN PASSEIG PEL SEGLE XIX: L'EXTRAORDINÀRIA VIDA D'EN TOMEU VALENT

 

Al grup d'història de CERHISEC continuem amb les xerrades mensuals, cada darrer dimarts del mes, tot i que, de moment, les fem en format virtual.

La del mes d'abril, que organitzem el proper dimarts, dia de la Mare de Deu de Montserrat, serà una mena de presentacio alternativa de la meva darrera novel·la, una novel·la gairebé històrica.

Unes de les poques oportunitats de donar a conèixer llibres, més enllà dels circuïts mediàtics habituals, son les presentacions. Malauradament les circumstàncies han complicat el tema però, per sort, tot això de les noves tecnologies i la possibilitat de fer trobades virtuals, ha resultat una bona solució.

Més enllà de presentar el llibre, la trobada se centrarà en el tema històric i en els fets reals que inspiren algunes de les situacions de la novel·la que, si no es coneixen, poden semblar inversemblants.

Fins dimarts, doncs.

NOVA NOVEL·LA, EL SEGLE XIX I LES SEVES MISÈRIES

 

Acabo de publicar un nou llibre, també amb l'editorial Stonberg, com el darrer, El Parc i les ombres. Tot i que defujo etiquetes es pot dir que és de tema històric, a través d'un personatge que viu i malviu durant el segle XIX, neix durant l'epidemia de febre groga de 1821 i mor uns anys abans de la Primera Guerra Mundial.

A causa de la situació de moment faré una presentació virtual, per zoom, el 23 de febrer per la tarda, ja aniré informant amb més detall.

El llibre es pot demanar ja a l'editorial Stonberg, a través de la web, és millor que no pas fer-ho per Amazon, tot i que també és possible. Jo encara no tinc exemplars en paper, quan m'arribin el trobareu, com sempre, a la Llibreria-papereria Nitus, del carrer Blai del Poble-sec.

A la web de l'editorial en podeu veure la referència i llegir-ne un fragment. També s'hi poden posar comentaris, quan s'hagi llegit. Si algú vol muntar alguna trobada virtual per parlar del llibre m'ho pot dir i ho organitzem aviat. Crec que paga la pena comentar-ne alguns aspectes ja que alguns fets del segle XIX que incideixen en la vida del protagonista, aquest Tomeu Valent del títol, son poc o mal coneguts.

Aquí, més informació:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/l-extraordin%C3%A0ria-vida-d-en-tomeu-valent-j%C3%BAlia-costa

VIOLINS, NOVEL·LES I FACÈCIES LITERÀRIES

L'ensopida vida literària confinada se'm va animar, ahir, perquè en un grup del qual formo part va començar a sortit tot això de la Rahola, el Loperena i el Bernard Hilda. Es veu que tots dos han tret llibres on s'evoca el músic Bernard Hilda, i, és clar, la Barcelona de la postguerra, que és un pou sense fons, més i més mitificat i novel·lat a mida que passen els anys.

La figura de Hilda és ben coneguda, fins i tot les seves activitats espionatòries es poden trobar comentades en revistes especialitzades i diaris diversos. I podem escoltar, per youtbe, discos de la seva orquestra, una de tantes bones orquestres d'una època en la qual rics i pobres ballaven música en directe, ja fos al Ritz, a la Festa Major de Gràcia o a la Sala de Ball Apolo. 

No he llegit cap dels dos llibres en litigi, ni crec que ho faci, de moment. Loperena ha acusat Rahola d'haver-li robat la idea, en tenir accés, gràcies a tercers en discòrdia, al seu original. Té sort de ser conegut, si a mi em roben una idea no se n'assabentarà ningú, tret dels íntims, la veritat. En el camp de la pedagogia m'havia passat en més d'una ocasió, per cert. 

Barcelona i els seus misteris està de moda i els temes es repeteixen. Fa anys l'assassinat de la Broto va fer vessar molta tinta, després va ser Enriqueta Martí i la seva falsa història, magnificada a dojo, fins i tot va tenir musical propi. I no tan sols Barcelona, de vegades algú descobreix la sopa d'all, per exemple, el catarisme, i comencen a publicar-se novel·lons sobre càtars, de narrativa o de divulgació, a dojo.

El plagi, en ell mateix, és ja un bon tema narratiu, com va entendre la meva amiga Sílvia Romero, que toca la qüestió en un dels seus llibres. El que passa és que Rahola és un personatge que desvetlla passions viscerals a favor i en contra i això ha servit per a recordar-ne aspectes biogràfics que, amb el pas del temps, també poden ser altament novel·lables o objecte d'un seu llibre de memòries, quan sigui més velleta. I l'Espanya profunda també ha sucat pa en la qüestió, ja que això dels enfrontaments entre catalanistes és un tema recurrent i molt del gust del país profund en el qual, de moment, i fins que Déu vulgui, estem inserits. 

Per tal que algun llibre sigui considerat plagi ha d'incloure paràgrafs calcats, més o menys, no tan sols recórrer a una idea original. Tots dos llibres, per cert, compten amb una bonica coberta semblant, molt retro i evocadora. Amb tot això és possible que, fins i tot, existeixi una certa promoció inesperada. No crec que els llegeixi, de moment, cap de tots dos escriptors -i moltes coses més- no pertany als autors i autores de les meves devocions, però no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré ni aquest llibre no el llegiré, ni que sigui gràcies al préstec bibliotecari virtual. La tafaneria també compta.

Fa anys feien per la tele unes històries breus, molt interessants, i en recordo una de la qual sento no poder citar l'autor en la qual un escriptor s'adonava de què les seves idees eren abduïdes per un estrany personatge que havia aconseguit introduir-se en el seu cervell. Crec que un dels protagonistes era el gran Jesús Puente, per cert, si la memòria, sempre tan traïdora i subjectiva, no em pren el pèl.

Això del plagi segons qui el fa, es perdona, com tot a la vida, depèn de si el culpable ens cau simpàtic o no. A Pla se li disculpen moltes coses d'aquest tipus, per exemple. I, per altra banda, avui demostrar un plagi pot ser relativament senzill, amb internet, però això no vol dir pas que sigui senzill arribar a conclusions serioses o a desgreuges justos, és clar. En tot cas crec que no és el cas. 

Per cert, Hilda va sortir fins i tot a La Contra, explicant algunes de les seves facècies. I es pot trobar un lot molt interessant que aplega discos i biografia del personatge.

NO HI HA CAP MARE QUE SIGUI COM LES ALTRES

Tu no ets una mare com les altres es va publicar el 1992, en la seva versió original. Encara era viva aleshores la seva autora, que va morir el 2016. Possiblement si l’hagués pogut llegir quan va sortir per primera vegada m’hauria impressionat més que vint anys després, en aquests darrers anys hem pogut llegit moltes bones novel·les i llibres testimonials sobre el nazisme, un tema inesgotable per l’horror i la destrucció que va provocar. No fa gaire comentava en aquest blog La Storia, de Morante, que em va colpir molt més, i que dóna veu a les víctimes anònimes que no podran escriure mai un llibre propi o que ni tan sols són capaces de reconèixer el seu paper de víctima.

L’autora, Angelika Schrobsdorff, escriptora i actriu, ha estat poc coneguda entre nosaltres fins a la publicació d’aquest llibre en castellà i català, del qual, a finals del segle passat es va fer, a Alemanya, una versió per a la televisió. De les seves novel·les i llibres de contes tant sols es pot trobar, per ara, Hombres, un dels primers que va editar. Tu no ets una mare com les altres s'ha venut molt bé, porta unes quantes edicions en castellà i català i molts reconeixements, per a goig professional de les editorials implicades. 

No estem davant d’una novel·la tot i que els límits del gènere són avui molt imprecisos. Ens trobem davant d’una narració que aplega una veu testimonial, records i moltes cartes familiars. L’autora reconstrueix la vida de la seva mare, Else, aquesta mare que no és com les altres, tot i que de mares n’hi ha de moltes menes i potser molta gent pensa també això de que la seva no és com les altres. Una mare que neix en un entorn privilegiat, en una família de jueus practicants, burgesos, bona gent, tradicional i molt ben situada. El títol procedeix d’un poema que el fill gran, Peter, escriu a la seva mare. 

El Berlín mític d’abans de la guerra va acollir un munt d’idees modernes, avançades, avantguardistes. Moltes d’aquelles virtuts les va abduir, després, París, però, de fet, la capital alemanya era on, en realitat, es congriaven totes les ideologies. En aquest context Else s’enamorarà d’un cristià, cosa que provocarà un trencament familiar, i, quan sap que aquest, un intel·lectual, li és infidel, s’alliberarà dels prejudicis i es dedicarà a viure la vida en aquells anys vint convulsos i inquietants, però extraordinaris pel que fa als canvis en les maneres de pensar i actuar, tot i que aquell capteniment disbauxat era tan sols a l’abast de minories privilegiades. 

Tindrà tres fills, dels  tres homes que ha estimat (crec que Nacha Guevara també presumia d'això de concebre un fill amb cada amant seriós) i es dedicarà a passar-ho molt bé, d’una forma lliure, elitista i desinhibida. La mort d’un germà, a causa de la grip espanyola,  farà que torni a tenir tractes amb la seva família benestant, aspecte aquest que li facilitarà molt l’estil de vida triat. Festes, viatges, amants i poca cosa més, vaja. I una gran miopia per adonar-se del que està passant al seu país, com li va passar a tanta gent ja que, per desgràcia, fins que les tragèdies no ens toquen de prop, sovint costen de preveure. 

El llibre va des de 1893 fins al 1949, els anys de la vida de la mare de l’autora. Sobta que tanta modernitat en el pensament no fes evolucionar més de pressa una consciència feminista més aviat lligada a la independència professional i econòmica que no pas a l’habilitat per trobar una bona parella. O que s’obviés el món real exterior, la misèria del qual també va contribuir al desenvolupament de l’horror institucionalitzat. Tot i que el director de documentals Claude Lanzmann, una de les parelles de l’autora, autor del colpidor Shoah, era molt reticent a cercar explicacions al nazisme, així com al fet de fer ficció amb aquell horror. 

La novel·la ens immergeix en tot aquell món de l’època, per ella transiten un munt de personatges de tota mena, parents, amics, criats, camperols. Tot canviarà quan l’evidència faci que aquesta mare hagi de fugir, gràcies a coneixences i ajudes, a Bulgària. El to del llibre canvia i la ruta familiar serà de supervivència. En favor d’aquesta mare cal dir que la seva gran preocupació són els fills, dues noies i un noi, que creixen en aquest context convuls i fràgil. Per atzar, gràcies a antigues coneixences, a l’ex-marit i a la bona gent que es troba pel camí, sobreviurà, pagant, això sí, un preu molt alt per aquesta supervivència. 

El fill, Peter, que semblava tenir una vocació de paràsit intel·ligent, mostrarà aviat una gran lucidesa i es considerat avui un heroi de guerra ja que va morir, abans dels trenta anys, lluitant contra el nazisme. Avui això dels herois també ens ho mirem d'una altra manera. Són paradigmàtiques les reflexions que fa en algun moment aquest noi, en una de les cartes, sobre el seu judaisme assumit i la inquietud que li produeix el fet de voler fer un estat jueu, a Palestina. Un estat que, de forma inexorable, haurà de caure en els paranys patriòtics i exclusivistes de tots els estats. Donades les circumstàncies les reflexions m'han semblat molt interessants. 

El llibre ha desvetllat grans entusiasmes que no comparteixo del tot. És un bon llibre, però al nivell de molts altres que incideixen en el mateix tema, actualment s’han recuperat molts autors oblidats o que no havien arribat a casa nostra en el seu moment. No podem saber fins a quin punt hi ha la intervenció de l’autora en aquesta narració que es mou en uns límits imprecisos entre les memòries i la ficció. Els personatges són reals i estem davant d’una història suposadament real. La narració juga, en ocasions de forma una mica incomprensible, amb la primera i la tercera persona, tot i que sabem que la veu procedeix sempre de la filla de la protagonista. I també juga amb els lectors i lectores fent anticipacions críptiques, d'aquestes que avui són, ja, un recurs habitual que t'ensenyen en els tallers literaris.

A mi m'ha resultat una mica massa allargassat, pel fet que alterna fragments molt interessants i que commouen amb d’altres prescindibles o repetitius. D’algunes situacions se’ns donen molts detalls mentre que d’altres passen de puntetes o resulten incomprensibles. La personalitat d’aquesta Else resta, malgrat al prolix relat sobre la seva vida, emboirada i confusa en alguns moments. Uns dels fragments més colpidors són els de la darrera part del llibre, aquestes descripcions de la misèria física i humana a l’Alemanya vençuda i la inquietant constatació de què, en general, l’espècie no millora com caldria. Hi ha gent bona, evidentment. N’hi ha d’altra, covarda o oportunista, que actua segons bufa el vent o que s’adapta a la supervivència. I n’hi ha uns quants disposats a fer negoci amb el que sigui i es pugui. 

Les relacions familiars i, en concret, les materno-filials, sempre són complexes. No pots evitar que els fills pateixin, s'equivoquin o emmalalteixin. Com sol passar moltes vegades, la filla, l'autora del llibre, va viure amb la seva mare moments tensos i d'incomprensió. Amb la maduresa i la vellesa tot ho veus d'una altra manera i hi ha també, en aquesta història real, però potser no tant, una gran part d'homenatge filial i d'acceptació de les mancances i limitacions dels nostres pares i mares, lligades al fet de ser humans, limitats, temporals i imperfectes. 

ÀNIMES MORTES A LA CIUTAT HOSTIL

Un dels llibres proposats al Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, fa algun temps, va ser Los otros, un dels més importants de l'escriptor Luis Romero, un títol no tan conegut com La Noria. Per motius familiars fa temps que no puc  participar en aquest grup però vaig aprofitar el suggeriment per llegir aquesta novel·la, d'un autor que em sembla molt més important del que la posteritat literària canònica ens pot donar a entendre. Al col·loqui posterior a la lectura hi participava, per cert, el fill de l'escriptor, Javier Romero. Crec que per a un creador, del camp que sigui, és important comptar amb fills, néts o nebots que reivindiquin la seva obra. Molts oblits inexplicables van lligats a aquesta manca de suport familiar pòstum i de descendència devota.

En llegir aquest llibre em va resultar inevitable pensar en aquelles paraules de la cançó de Raimon, sobre l’any quaranta, quan ell va néixer, que tots, tots havien perdut. I és que la sensació vital d’una gran majoria de supervivents, en l’època en la qual es va publicar la novel·la, haguessin estat en qualsevol dels dos bàndols, amb poques excepcions, era la de fracàs col·lectiu. La novel·la em va fer recuperar l'atmosfera de la meva infantesa, una atmosfera recollida per algú que la va viure i patir en directe. Deuen ser coses de l'edat, però els llibres ambientats a Barcelona, en els anys cinquanta o seixanta, escrits en el present, sempre em grinyolen. Percebo anacronismes absurds i una mena de manca de comprensió sobre la mentalitat real de la gent humil d'aleshores.

Luis Romero (Barcelona, 1916-2009) va ser un escriptor de talla, al nivell de qualsevol nom estranger més conegut i valorat. L’oblit o el menyspreu són massa habituals en el camp literari, en el qual funcionen capelletes i interessos de tota mena, com en tots els àmbits de l'activitat humana, és clar.  La seva obra es diversa, hi trobem poesia, assaig històric, llibres de viatges, i alguns volums dedicats a l’obra de Salvador Dalí, a qui va conèixer força bé i que pagaria la pena reivindicar ara que al MNAC dediquen una exposició temporal a Gala. 

Luis Romero va rebre molts premis i tot i que el gruix de la seva producció va ser en castellà té algunes novel·les en català, una de les quals, Castell de cartes, va guanyar el Ramon Llull l’any 1991. El 2016 l’editorial Calambur, amb motiu del centenari del naixement de l'autor, va recuperar les dues novel·les més emblemàtiques de l’autor, La Noria i Los otros. Per a la reedició de La Noria fins i tot va comptar amb dotze autors que van escriure relats paral·lels al text original. Los otros, publicada l’any 1956, té alguns punts de contacte amb La Noria, i, com fa l’autor en diferents llibres seus, ens ensopeguem amb algun personatge anterior de la mateixa manera que, més endavant, en retrobarem d'altres a llibres com El Cacique. 

Aquesta novel·la forma part del gruix d’una narrativa excel·lent, amb una colla d'escriptors i escriptores molt important, la dels anys cinquanta i primers seixanta, inserida en això que es va dir realisme social. Reflecteix la situació de misèria física i moral que es va viure durant la llarga postguerra, fins que la millora econòmica dels seixanta no va deixar respirar una mica la gent, ni que fos amb grans esforços i amb comptagotes. 

Los otros és una novel·la coral, com la majoria de les de Romero, tot i que l’acció gira a l’entorn del fallit atracament que realitza un jove fuster desesperat i ressentit, de qui no n'arribarem a saber el nom. Els fets s’esdevenen en un dia i en una ciutat que és Barcelona, tot i que el de menys, en aquest cas, sigui l’escenari concret. De fet aquesta ciutat literària esdevé l’arquetipus d’un món urbà despietat i mesquí. Malgrat que el món rural que alguns dels personatges evoquen tampoc no és gens amable, més aviat el contrari. 

La novel·la podia haver tingut la seva correspondència en una d’aquelles pel·lícules de cinema negre barceloní de l’època, però va molt més enllà del fet delictiu. L’autor va viure la guerra civil, va estar presoner a Montjuïc i, més endavant, va participar en la División Azul. Era molt jove i amb un esperit inquiet i aventurer. Com que avui moltes coses s’expliquen sense matisos no es vol entendre que molts joves de l’època van estar al bàndol guanyador per circumstàncies lligades a aspectes complexos, en ocasions, tan sols, perquè havien viscut de prop les violències dels altres o perquè a casa seva eren gent religiosa, que havia entomat injustícies i violències indiscriminades. 

Romero ben aviat es va adonar de què el final d’aquella guerra no havia dut pau ni prosperitat, un dels personatges que surten al llibre, un policia, comenta que tan dolents eren els uns com els altres. De fet, era aquest un comentari que havíem escoltat sovint els qui vam viure, de petits, aquells anys cinquanta, i per part de gent que havia pensat i actuat de forma molt diferent. I és que crec que aquest llibre, com tants altres de l’època, no pot ser el mateix per a gent de diferents generacions. Una cosa és que una ideologia ens sembli més positiva i igualitària i, l'altra, que la imposició de la justícia es realitzi amb violència indiscriminada.

Los otros ensenya més sobre l’ambient, els costums, la situació social i política i la manca d’esperança d’aquells anys que qualsevol manual d’història pretensiós. Al capdavall sempre reben els mateixos però tampoc els triomfadors són feliços i s’enfonsen en les seves servituds, les seves trampes i la seva manca d’humanitat, lligada a l’afany de guany i triomf a qualsevol preu, una malaltia que hem continuat patint en formes diverses, adaptades al món del present. 

En aquest llibre no hi ha bons ni dolents i aquí rau una de les claus de la grapa literària de Romero. Hi trobem una gran dosi de solitud, d’incomunicació, d’incomprensió i una mena de tendència a l’egoisme vital, absolutament humana. No hi manca una certa dosi de tendresa, de resignació positiva malgrat que intuïm, des del principi, que l’atracament, en el qual hi juga un paper important l’atzar, no pot acabar bé. El final és relativament obert i deixa una petita espitllera a l’esperança. Luis Romero és un dels grans escriptors a reivindicar sense prejudicis, també pel que fa als seus llibres d’assaig històric, com l’imprescindible Tres días de julio. 

El llibre compta amb una introducció molt interessant de Santos Sanz-Villanueva, qui també recull, al final el volum, les intervencions de la censura en la publicació de la novel·la així com la referència a correccions que va fer el mateix autor. I es clou amb un emotiu article del fill de l’autor, Javier Romero. Sorprèn comprovar com les intervencions dels censors, tot i que ja sabem que eren erràtics i imprevisibles, no van mutilar més a fons un text amb una gran càrrega crítica sobre l’època. És possible que les referències sobre el passat de Romero tinguessin alguna cosa a veure o bé no van entendre el missatge de moltes de les situacions i comentaris que trobem al llarg de la novel·la. 

Los otros és un llibre d’un gruix literari evident, una gran novel·la, però és també un mirall imprescindible d’una època en la qual hi havia grans dificultats per sobreviure amb una certa dignitat. Coses com ara la situació de la dona. la manca de perspectives o la restricció dels estudis superiors a les elits, i encara, aclaparaven una població que tenia molt present la violència patida de forma directa i vigent encara per a una gran part dels seus habitants. 

Un país pobre, malmès, amb un govern dictatorial, gent morta, a l’exili i a la presó i unes normes morals lligades a un catolicisme ranci, hipòcrita i omnipresent. Un país que havia quedat aïllat, de forma injusta i oportunista, per part de les grans potències, en acabar la guerra a Europa. Sense entrar a fons en les causes ni en el tema polític, sense ingenuïtat i sense discursos inútils, Romero aconsegueix reflectir aquell món amb la precisió d’un lúcid, arriscat i crític contemporani de l’època. 

SOBRE BALENES I BLANCORS

Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment. 

No era fàcil condensar en una hora i mitja i en un escenari teatral una obra que és ja un gran clàssic, cosa sorprenent si pensem en què el llibre és difícil, feixuc, complex. Melville, va ser un home turmentat, també complex, que havia viscut aventures extraordinàries, a les quals havia aconseguit sobreviure i que, per sobreviure en un context convencional es va veure obligat a fer una feina monòtona i ensopida. L'escriptor va obtenir més reconeixement després de la seva mort.

Per tal de gaudir d’aquesta hora i mitja de teatre en estat pur cal desprendre’s de prejudicis. Avui podríem arribar a contemplar aquesta balena amb ulls moderns, desenfocats pel bonisme ecologista, però aquest monstre marí va molt més enllà de la biologia i esdevé, ja en el llibre original, un símbol. Un símbol de la por, del mal, de l’inexplicable, de la mort. La pesca de la balena era una cosa com ara la febre de l’or, però per fer alguns guanys calien molts riscos i no era difícil caure en la bogeria.

En aquesta mena de destil·lació de l’original hi trobem tots els elements necessaris per no trair innovant i rellegint: informacions sobre la pesca, els riscos del mar, les tempestes, les llums i aquest color blanc que simbolitza coses bones però que és ben present en moltes d’absolutament perverses. L’únic supervivent, Ismael, el mariner lúcid i fins i tot, comprensiu amb la bogeria del seu cap, ens evoca l’inici del llibre en el final de la representació. 

A Josep Maria Pou ja no li cal demostrar que és un gran actor però aquí ha trobat un paper a la seva mida, gegantina, fins i tot físicament. Crida, plora, renega, desafia el cel i el destí. L’evocació teatral de la balena és magistral, com ho és la presència d’aquest ull, venjatiu i diví a la vegada. No sé si les persones que no coneixen el llibre trobaran sentit a alguns dels fragments, però fins i tot partint de la ignorància literària es pot gaudir de l’espectacle i copsar-ne la profunditat. Potser perquè tan sols ens cal, per seguir Ahab-Pou en aquest viatge sense final feliç, la imaginació que el capità reclama a la tripulació.

Hi ha hagut d’altres intents de portar el personatge als escenaris. Al cinema, l’Ahab més popular ha estat Gregory Peck, un actor molt més polièdric del que molta gent pensa i que ha interpretat grans personatges difícils i inquietants, de forma extraordinària. Fa pocs dies es va passar la pel·lícula, de Huston, a la Filmoteca, i es va comptar amb Josep Maria Pou per a comentar-la. 

La novel·la de Melville, malauradament, va patir durant molt de temps la seva etiqueta de gènere d’aventures i moltes de les persones que ja som grans potser recordem com ens va sorprendre que un llibre d’aquest tipus, ni que fos retallat i adaptat, formés part de les col·leccions canòniques juvenils. Tot i que potser no l’acabéssim d’entendre, alguna cosa de la seva atmosfera malsana no ens quadrava. L’original és extens, feixuc, Ahap triga en aparèixer. L’estrena del Goya pot ser l’oportunitat per pouar en l’autor, en el llibre, en l’època i en els molts nivells de lectura i d’interpretació de la novel·la.

La direcció d’actors és molt bona i l’escenografia, la il·luminació, el so i l’ambientació, excel·lent. Paga la pena dur, si no es pot gaudir de prop de l’obra, uns binocles, com feien els nostres avis, car els primers plans d’Ahab i la seva tripulació s’han de poder copsar, ja que formen part del conjunt, així com diferents detalls d’aquest vaixell avarat a l’escenari. El programa de mà inclou un mapa amb la ruta del Pequod, que pràcticament, dóna la volta al món a la recerca del desastre més que no pas de l’aventura o dels possibles tresors ocults. Al capdavall les balenes simbòliques, blanques o del color que sigui, potser tenen molt més poder del que pensem encara que no puguem defugir l’intent de vèncer-les de forma definitiva ni que sigui a costa de la nostra integritat racional.

Ressenya publicada al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 31/1/2018

TEATRE GOYA, fins al 18 de març de 2018

MOBY DICK

Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la d’Herman Melville

Direcció: Andrés Lima

Amb Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya

Espectacle en castellà.

TEORIES RETROSPECTIVES A L'ENTORN DEL GÈNERE NOVEL·LÍSTIC

En repassar el diari del primer d'abril del llunyà 1973 m'he ensopegat amb un divertit i irònic article de Joan Fuster sobre la novel·la. En dedueixo, pel contingut, que Fuster no era un gran amant del gènere, però em puc equivocar, ja que Fuster va ser també un personatge heterodox, avui poc recordat en profunditat. Fuster va col·laborar sovint en el diari La Vanguardia. Quan l'any 1976 es va publicar, amb una gran campanya mediàtica, el diari Avui, a l'entorn del qual crec que encara està pendent un estudi aprofundit, recordo que algú va comentar a Fuster com era que s'estimava més publicar a La Vanguardia i l'escriptor va manifestar que pagaven millor i de forma puntual, cosa que avui deuen continuar pensant alguns estranys col·laboradors outsiders del nostre diari més llegit i més criticat. L'Avui va començar bé però va tenir alts i baixos i una administració deficient tot sovint, així com una línia editorial una mica -o molt- erràtica. Tot i amb això, el trobo a faltar, crec que el que en queda no és ben bé el mateix ni tampoc el diari estrella del jovent d'avui, l'ARA, em fa el pes del tot, però qualsevol diu res, que tinc amigues que en són devotes seguidores.

Fuster ironitza a fons sobre la novel·la, un fruit del romanticisme, de fet. La novel·la emblemàtica, segons un professor que havia tingut Fuster a la facultat de dret, seria Els tres mosqueters, una mala novel·la, ben mirat, però que va assolir un gran èxit i continua vigent i propiciant pel·lícules de darrera generació, com passa amb Jane Eyre i unes quantes més. En aquells anys setanta el tema de la novel·la en català era molt vigent, havia estat un gènere menystingut pels poetes i assagistes nostrats, en el fons era a causa d'allò tan vell de la guineu i el raïm. Es pontificava sovint sobre què era o no era una novel·la, els debats eren sucosos i crec que hem perdut molta capacitat de debat i crítica distesa, en els darrers anys.

Fuster evoca un personatge molt interessant, avui oblidat, com tants altres, Mariano de Cabrerizo. El senyor Mariano era fill de gent hidalga aragonesa. Pertanyia a una família nombrosa, tots els seus germans es van dedicar al camp, excepció feta d'un capellà i d'ell mateix. El nostre personatge va emprendre tota una aventura editorial valenciana, intentant espanyolitzar el romanticisme europeu. Malgrat que avui tot plegat ens pugui fer somriure va aconseguir donar a conèixer autors com Byron, per exemple. Entre els autors que van escriure llibres d'aquest estil per les espanyes trobem, per exemple, Ramón López Soler, que va plagiar molts passatges de Walter Scott, tot i que en aquella època el plagi no era vist ben bé com ara. Mariano de Cabrerizo va ser padrí de bateig de Blasco Ibáñez, un escriptor que amb les seves novel·les d'èxit va fer diners a cabassos i va ser conegut a nivell internacional. I que consti que de joves vam tornar a patir amb ell quan per la tele van emetre Cañas y barro, per exemple.

De l'article que menciono en copio aquest fragment amb la teoria de l'editor sobre el gènere:

Y Cabrerizo —1818: atención a la fecha— dejaba caer esta feliz definición: «La novela viene a ser una máquina eléctrica que el novelista dispone conforme necesitan los lectores para que reciban un sacudimiento más o menos fuerte; pero siempre ha de partir, la acción de un hecho verosímil e interesante, y ha de tener por objeto un bien moral...» Lo del «bien moral» lo dejaremos a un lado. La referencia a la «electricidad», en cambio, ha de conmovernos. 1818 era —en todas partes, y más en Valencia— puro dominio del candil, del quinqué, de la cerilla. En ese contexto, la noción dé «electricidad» adquiría un alcance" que hoy no llegamos a entender del todo... De todos modos, lo que el novelista y el editor del novelista se proponían era el «sacudimiento más o menos fuerte."..». Una entera y verdadera «teoría de la novela». 

Fuster continua fent broma seriosa sobre la teoria i sobre les teories que en aquella seva època, avui també llunyana, havien escrit i defensat gent com Lukács i d'altres admirades i comentades patums de la nostra joventut. Evoca i potser fa una mica seu el menyspreu vers el gènere de Paul Valéry, molt del gust, potser, de les elits antinovel·leres de la cultureta. I acaba amb una reflexió impagable:

Los asuntos de cada día no son «novelescos». Lo que Valéry imaginaba que era una «novela» —la marquesa yendo de un lado para otro—, se reducía a una mera «nota de sociedad». Los novelistas qug saben a qué atenerse son «románticos». La novela es la gran creación del Romanticismo. Y pensada y proyectada como una prehistórica —paleolítica— «máquina eléctrica Y si no, la prueba al canto: ¿qué novelas son best-sellers? «Simplemente María», «El Padrino», «¡Oh, Jerusaleml». Tebeos frenéticos... Como «Los bandos de Castilla»... 

Cal recordar que Fuster menciona novel·les d'èxit del 73, avui la llista seria una altra i hi podríem afegir alguna cosa televisiva. Los bandos de Castilla era una novel·la de López Soler, per cert. Tot l'article és una delícia, com quan Fuster es refereix a què si la novel·la no és violenta, o verda, és rosa. Avui dir que una novel·la és rosa sembla un penjament però s'escriu molta novel·la rosa que no ho voldria ser, fins i tot novel·la rosa tenyida de fosc, amb algun crim pel mig. 

Cabrerizo va tenir alguns problemes polítics per les seves idees i conspiracions, eren temps difícils que avui no valorem en profunditat. Fruit de la seva experiència va escriure Memorias de mis persecuciones políticas de 1820 a 1836 (Valencia, 1854).

Avui es fa difícil debatre sobre la novel·la, en surten un munt cada dia, això de la novel·la negra ja és una plaga i la novel·la històrica n'és una altra. No hi ha dia de la setmana en el qual un o una periodista conegut, jove o vell, no ens promocioni una novel·la pròpia. No sé si un gran nombre de periodistes (però també metges, advocats, policies, cantants) són professionals frustrats, la veritat. Surt molta palla i alguna cosa que està bé, i ja no entro en valoracions qualitatives sinó en què els productes siguin, al menys, llegibles i distrets. Vaja, que tinguin una mica d'electricitat, en el sentit retrospectiu amb què s'hi referia Cabrerizo.

Aquí també es van escriure novel·les romàntiques i roses, en català, i es va fer teatre romàntic, plagiat sovint de veritables dramons estrangers. El paradigma de la novel·la rosa, moral i d'èxit va ser Folch i Torres, se l'ha menystingut força però a la majoria de lletraferits potser ens agradaria esdevenir tan populars i llegits per la gent normaleta com ho va ser ell. Pel que fa a l'electricitat, tampoc cal que ens electrocutin, és clar, i l'electricitat de Folch i Torres era moderada, controlada, políticament correcte per l'època i absolutament sostenible. Fa anys algú em va dir, en un comentari, que el meu blog era patufetista, m'ho vaig prendre com un menyspreu però potser era una lloança.

Com a teoria curiosa, la trobo molt actual, aquesta de l'editor Cabrerizo, encara més avui, quan fins i tot molts cotxes són elèctrics.

PESCADORS DE SOMNIS MALMESOS

He llegit aquests dies la novel·la Els pescadors, editada per Quaders Crema. Siruela la va publicar en castellà fa poc. L'autor, Chigozie Obioma (Akure, 1986), és un jove escriptor nigerià, ha estudiat a llocs diferents i actualment treballa en una universitat americana. Aquesta és la seva primera novel·la llarga, ha rebut guardons i una nominació al Main Booker. Ha comptat amb una bona promoció i s'ha traduït a molts idiomes. Es tracta d'una història familiar, escrita en anglès, però situada en un context que encara coneixem poc, aquest món africà on conviuen el passat i el present, una convivència que sovint és traumàtica i espinosa.

El narrador, Ben, ens explica la seva infantesa i les tragèdies que la van condicionar quan ja és un jove, un adult. Pertany a una família de classe mitjana, nombrosa, que quedarà marcada per uns fets tràgics moguts per una atzarosa fatalitat. L’autor utilitza un llenguatge complex, treballat, amarat de descripcions, comparacions i metàfores i que beu en les fons inherents a una societat que es modernitza amb dificultat i en la qual convergiexen l’occidentalització i la pervivència de mites i llegendes pròpies. I també, així mateix, les característiques d’un món primitiu, rural, ple de contradiccions, en el qual, per llunyà que ens pugui semblar, hi podem retrobar evocacions de la gent de les nostres pròpies generacions anteriors.

Obioma utilitza frases en igbo, una de les llengües nigerianes, i des del nostre món occidental no podem valorar a fons si els diàlegs són o no versemblants. Potser es tracti, com han opinat alguns crítics africans, d’un llibre sobre nigerians escrit per als occidentals, però és que l’autor compta en el seu procés de formació amb un munt d’influències diverses que es reflecteixen en l’estructura del llibre. El fet és que el relat captiva i inquieta, ens passeja per un món en el qual l’autoritat paterna pot semblar brutal en ocasions, contemplada des del nostre present, però es troba a faltar quan fa fallida i resulta atenuada per l’amor que, sense cap mena de dubte, existeix entre els membres d’aquesta família sacsejada per la desgràcia. Aquest pare no és un padre padrone, vol que els fills estudiïn, siguin homes de profit i amb carreres importants, tot i que ha de quedar clar qui mana, encara que sigui a cops de corretxa.

L’autor ha estat influenciat per la mitologia occidental i en aquesta història hi retrobem mites clàssics, com ara l’enfrontament entre germans, absurd, inútil, i inevitable, que aconseguirà esberlar les il·lusions sobre el futur del pare de família i ajornar, una vegada i una altra, l’anada dels germans al Canadà, que esdevé un altre mite llunyà, inabastable.  La desgràcia arriba per molts motius, a la família, però sobretot a causa d’una profecia, la d’un boig, víctima d’una irracionalitat que té una gran part de símbol, de metàfora. En alguns comentaris sobre el llibre hi ha qui fins i tot ha volgut identificar aquest boig amb occident. Jo no aniria tant enllà però, vaja, és interessant pensar-hi.

Els infants d’aquest relat miren pel·lícules juvenils, llegeixen, veuen la televisió i juguen amb la consola i al mateix temps estan immergits en un mon dominat per creences lligades a la tradició, que podem considerar supersticions des d’un punt de vista reduccionista. Tot i que encara avui, en el nostre món més proper, hi ha qui creu en aquesta mena de coses i en misteris improbables. I és que les diferències entre la gent, fins i tot en persones molt allunyades culturalment i geogràfica, sovint són molt més superficials del que voldríem creure.

Malgrat un ambient que en ocasions pot semblar irreal, que juga amb les comparacions dels personatges amb animals, segons les seves característiques, o que ens mostra un riu amb un poder inquietant, prohibit als infants, i un fatalisme menat pel destí, l’autor fa un munt de referències reals al seu país, al sistema polític, als governants i a un nivell de violència, enfrontament i corrupció que millora amb problemes i enmig de grans dificultats. 

L’herència colonial és dolorosa, va contribuir a la divisió i l’enfrontament però l’autor tampoc no la rebutja de forma absoluta. Obioma ha manifestat en ocasions que l’anglès és per ell una llengua pròpia, un instrument que li ha estat imposat però que s’ha fet seu, i que li aporta cultura i beneficis. M'agrada la visió que té l'autor sobre l'anglès, de vegades he volgut fer raonaments semblants a dogmàtics ortodoxos a l'entorn del castellà i no m'he sabut explicar amb tanta claredat. 

Fa anys vam entomar allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, un moviment que va comptar amb una promoció intensiva i que va propiciar l'aparició de grans noms, molt coneguts, i d'altres, tant o més interessants, que no van tenir tanta sort mediàtica. Avui, potser sense fer tant de soroll, els joves autors d’aquest món africà en procés de desenvolupament, que sovint no surt per la televisió i que ens és força desconegut, van emergint i renovant el panorama literari, i ens enfronten amb una realitat diferent i atractiva. És probable que ens calgui consultar la història recent de Nigèria, en llegir aquest llibre, em temo que, en general, en sabem poca cosa, ara per ara. Àfrica és la gran absent dels telediaris i, quan se'n parla, les coses s'expliquen poc i malament, jo diria que més aviat per ignorància que no pas per mala fe, en molts casos. 

ChigozieObioma potser ha volgut dir-nos massa coses en aquesta primera novel·la que és, a la vegada, una tragèdia familiar, un homenatge al gran autor nigerià, Chinua Achebe, un quadre gairebé costumista i una metàfora sobre el seu país i la qual, malgrat tot, ens és propera i comprensible.  I és que el dolor d’una mare quan perd un fill, la frustració d’un pare amb una ambició excessiva sobre el futur dels seus descendents però que, al mateix temps, és incoherent pel que fa la seva autoritat, o l’odi que es pot generar entre germans per motius diversos, són fets dels quals podem trobar molts exemples en la vida quotidiana, en la literatura universal de tots els temps i en els mites i llegendes en les quals s'uneixen i transformen les diferents cultures. 

L’autor no és deixa arrossegar del tot pel destí i ens consola amb una esperança que supera culpes i tragèdies, la vida continua, tot i que res no serà com era o com hauria pogut ser. I un nou món urbà, amb totes les seves servituds, canviarà el paisatge de forma apressada i, segurament, irreversible.

CIUTAT GRAN, OBERTA, UNIVERSAL I DELICADA

Em sap greu haver acabat aquest llibre que vaig agafar a l'atzar, a la biblioteca. això em passa poques vegades, darrerament. Confesso que no sabia gairebé res del seu autor, tot i que el 2012 va ser pels nostres verals i el van entrevistar al CCCB, el van mencionar a la majoria de diaris i revistes especialitzades i va sortir a la tele però avui a la tele tot és breu i efímer, encara més els espais culturals.

És aquest un d'aquests llibres que et planys de no poder llegir en versió original, tot i que es percep que la traducció de Xavier Pàmies és molt bona i acurada, aquestes són coses que entens sense entendre-hi, es noten per intuïció. Ha passat el temps des d'aquelles promocions del 2012 i això ha afavorit que hagi pogut llegir molts comentaris diversos sobre Ciutat Oberta, alguns de lloança absoluta, d'altres que traspuen desconcert i alguns en els quals es mostra aquell sentiment tant humà de no voler admetre que una cosa no t'ha convençut quan t'han dit que era tan bona tot i que no pots deixar de manifestar que no li acabes de veure el què. 

Ciutat oberta és segurament una novel·la, si admetem d'una vegada que no sabem què és una novel·la. L'autor, en una entrevista, davant de les reticències periodístiques sobre la definició del gènere manifestava que una novel·la era un llibre d'una certa extensió i de ficció. Però fins i tot aquestes característiques tenen excepcions, per això Annie Ernaux, de qui he escrit darrerament, no acaba de veure clar que els seus llibres siguin novel·les, ja que no són ben de ficció i són, a més a més, breus. Tot i que nosaltres les llegim com si fossin una novel·la i l'etiqueta, al capdavall, és el de menys, malgrat que aquestes etiquetes han afavorit debats una mica bizantins. 

Encara recordo quan, a la universitat, el recordat i admirat Ricard Salvat incidia en el fet que llibres com la Laia d'Espriu, eren relats curts allargassats. La cosa no hauria tingut importància si no fos perquè el tema qualitatiu s'hi barrejava sovint, durant un temps semblava que una cosa bona havia de ser breu i per això el gènere novel·listic convencional es va menystenir tot i que em temo que en aquell menyspreu s'hi podia aplicar la faula de la guineu i el raïm.

Teju Cole, que en realitat es diu Obayemi Babajide Adetokunbo Onafuwa, va néixer a Nova York l'any 1975, de pares nigerians, cults i ben situats. Va créixer a Nigèria i als disset anys va tornar als Estats Units, és historiador de l'art, fotògraf de carrer, cosa que no podria ser altrament considerant el contingut de molts dels fragments de Ciutat Oberta, i escriptor, és clar. La definiciò de què és un escriptor també està subjecta a molts tòpics i servituds i sembla de vegades que tan sols són escriptors els qui publiquen amb regularitat i, encara més, els qui publiquen ficció novel·lística.

Aquest és el seu primer llibre extens, anteriorment havia publicat Cada dia és del lladre, una novel·la més breu que sortirà en castellà, a casa nostra, pel setembre i que potser no hauríem conegut de no ser per l'èxt de Ciutat Oberta. És habitual que davant de l'èxit d'algun escriptor es tregui del calaix tot allò que es trobi d'ell. Però Cole ha escrit molt més, articles diversos en un munt de publicacions, té uns estudis aprofundits i polièdrics, utilitza les xarxes socials de forma intel·ligent i hi ha qui per les amèriques el considera, de moment, l'autor més ben dotat de la seva generació.

Potser el pes de l'èxit l'empenyi a escriure molts més llibres, això sempre és un risc que també corren els músics, els cantants i que s'ha d'assumir malgrat que no sigui senzill superar una troballa literària com aquesta. Per les respostes que he llegit a les seves entrevistes, la majoria de quan va venir a Barcelona, sembla una persona amb el cap ben moblat, molt intel·ligent i que no va d'escriptor de culte. Ha llegit molt però accepta que no ha llegit coses que potser hauria d'haver llegit, ja que el contingut del llibre fa que els entrevistadors tornin i retornin al tema del flâneur baudelerià i ell respon que no hi pensava ja que no havia llegit l'autor francès, per exemple.

A Ciutat Oberta el protagonista, Julius, un jove psiquiatra mestís, fill de nigerià i alemanya, transita per Nova York, fa una escapada a Brusel·les, i, mentrestant, ens va oferint reflexions diverses que incideixen en els temes més punyents del nostre present, però també del passat, les amaneix amb opinions sobre temes menys profunds en aparença, com ara el valor de la lectura en veu alta, la presència dels ocells, els colors dels arbres o certes tendències actuals en el capteniment del jovent, menciona escriptors, músics, pintors, directors de cinema, fotògrafis, filòsofs i tota mena de personatges, ens explica coses sobre la seva pròpia vida que no s'acaben d'aclarir, descriu amics, coneguts i saludats i el més extraordinari és que aquest garbuix, un calaix de sastre on ens hi trobem de tot i més, està ben escrit, resulta amè i fàcil de llegir i ens implica en aquest passeig sense final que acaba en un moment determinat ja que a la vida tot s'ha d'acabar quan toca.

La gent que coneix Nova York encara hi deu trobar més al·licients, és clar, però fins i tot pels que no coneixem la ciutat, aquesta mena de capital del món occidental actual, el passeig literari té una màgia inexplicable, la ciutat americana podria ser qualsevol ciutat gran, al capdavall. Aquesta ciutat oberta del títol és també la ciutat civilitzada universal. Cole mostra a fons les seves virtuts de ciutadà del món, un terme que avui compta amb molts injustos detractors. Un món inquietant, això sí, que el protagonista del llibre intenta entendre però que si no arriba a entendre accepta tal com és, amb la seva diversitat de persones i d'opinions, amb la seva violència redundant i inevitable, lligada a les característiques de l'espècie humana, i amb la nostra impotència davant d'evidències com ara les malalties mentals greus. La memòria és selectiva, allò que fem de forma inconscient pot afectar els altres, som bons per alguns però potser dolents per a uns altres i ni tan sols no ho sabem si no ens ho expliquen, i encara. 

Les possibilitats actuals que ens ofereix la tecnologia fan que aquest llibre es pugui gaudir més a fons si tenim algun estri al costat, l'ordinador, la tauleta. Fa anys ens aconsellaven llegir amb el diccionari a prop, era un consell una mica excessiu ja que no sempre cal entendre-ho tot i els diccionaris de vegades enreden més que no pas aclareixen. Però ara tenim a l'abast aquests diccionaris enciclopèdics i audiovisuals als quals hauríem de fer un monument si els monuments servissin per alguna cosa. Si Cole et menciona un pintor que no coneixes trobes amb facilitat els quadres als quals fa referència, si evoca un músic, sobretot Mahler, molt present al llibre, pots cercar la peça que forma una part important d'un fragment de la novel·la i gaudir-ne mentre llegeixes. Pots consultar fets històrics recents que havies oblidat, conèixer més a fons països que ens són força desconeguts, com ara la mateixa Nigèria tan lligada a l'autor i al protagonista de la novel·la ja que el llibre segurament conté fragments autobiogràfics evidents. Transformar el text en un hipertext es avui senzill, fins i tot pots observar ocells, arbres, racons de món evocats de forma magistral en aquest passeig singular.

Però fins i tot aquesta activitat informàtica, el recurs als multidiccionaris del nostre temps, no resulta imprescindible per gaudir del llibre. Fa una certa gràcia quan l'autor evoca gent propera, Velázquez, Erice. No és estrany que el cinema d'Erice hagi cridat l'atenció de l'autor, per cert. El protagonista potser és un flâneur en molts aspectes però també és un badoc i un escoltador tafaner i tot i que sembla que en ocasions no es vulgui implicar en els fets i en les converses acaba per formar-ne part de forma inevitable. El llibre podria ser un conjunt de narracions breus presentat d'una altra manera, el mateix que es poden lligar narracions breus de Munro i estructurar una novel·la convencional, però, de fet, això no té cap importància, l'important és gaudir d'una lectura estimulant, distreta, original i fins i tot educativa. Em pregunto sovint si algun editor que no et conegui de res et publicaria un llibre així o coses com ara les aparentment casolanes narracions de Munro i d'altres autores... Però allò és Amèrica del Nord i això és Alfaranja.

LLUNY DEL BROGIT MUNDÀ ES POT PATIR D'ALLÒ MÉS

Hi ha històries de ficció que sembla ben bé que des de l'inici del cinema hagin de comptar amb una versió -o més i tot- per a cada generació: Jane Eyre, Mujercitas, Anna Karènina...  Ens n'ha arribat enguany a les pantalles del present una de nova sobre el llibre de Hardy Far from the Madding Crowd, que s'acostuma a traduir com Lluny del brogit mundà/ Lejos del mundanal ruido tot i que sembla que no es aquesta una traducció gaire fidel sinó que ve condicionada pels famosos versos de Fray Luis de León. Aquestes històries, les quals de forma genèrica  etiquetem com d'època, conserven sempre un cert atractiu per a nosaltres, diria que encara més per a les senyores ja que, segons estadístiques, tenim més tirada a la lectura de novel·les.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, està dirigida per Thomas Vinterberg ja menys dogmàtic que en els seus inicis i l'extraordinària, pel meu gust,  Carey Mulligan fa el paper principal, aquesta Bathseba coratjosa però orgullosa i vanitosa i, és clar, bonica i amb un nom que ja fa pensar en què n'hi passaran de grosses.  Hi ha qui considera que és la millor versió feta fins ara del llibre, cosa agosarada ja que es fa difícil pensar que algú en conegui totes les anteriors  a nivell internacional. A la majoria de gent una mica grandeta ens costaria haver de triar entre aquesta i la  de John Schlesinger, qui també va començar en l'ofici compartint tendències cinematogràfiques trencadores, com Vinterberg, amb un repartiment de categoria, uns actors molt més coneguts aleshores que els de la versió actual, llevat de la protagonista, però també  eren uns altres temps. En alguna ocasió ens han passat per la tele aquella versió, però aquestes històries s'han de veure i viure en una bona sala i en pantalla gran.

Del llibre se n'han fet fins i tot una òpera i un ballet. Una de les versions més antigues en cinema és la de 1915, protagonitzada per un gran actriu de l'època, Florence Turner i on Henry Edwards era Gabriel Oak. La del meu temps la va protagonitzar Julie Christie, esplèndida, i els senyors eren Alan Bates, Terence Stamp i Peter Finch. Si entro en odioses comparacions retrospectives crec que qui en sortiria més mal parat pel que fa a  la versió actual seria Tom Sturridge fent el paper d'aquest soldat atractiu, violent i turmentat i no pas perquè no ho faci prou bé sinó perquè Terence Stamp era ideal per a aquesta mena de papers i encara resulta molt inquietant a les seves velleses. 

Stamp va tenir un breu afer amb Christie la qual després va ser nòvia de Warren Beatty per acabar compartint la vida, fins al present, amb el periodista Duncan Campbell cosa que fa que es puguin establir fins i tot paral·lelismes mal intencionats amb la trajectòria de la protagonista de Hardy. La parella passa llargues temporades al País Valencià, per cert, de forma discreta i allunyada del brogit mundà.

Pel que fa al granger honest i sofert, el 1968 era Alan Bates, qui va tornar a formar parella amb Christie a El missatger. Terenci Moix va escriure, en un d'aquells antics col·leccionables sobre estrelles del cinema, que no hi havia hagut parella més bonica a la pantalla que aquella que van formar la Garbo i Robert Taylor a La dama de les camèlies però pel meu gust la que feien Christie i Bates era d'una bellesa i una sensualitat immenses. 

Bates va morir relativament jove pels paràmetres actuals, també va ser un actor valent i inquietant que durant anys va prioritzar el teatre per  damunt del cinema. La versió de Schlesinger era més llarga que l'actual i tot i que sempre em queixo de les durades excessives en aquest cas crec que no hauria estat malament allargar una mica la pel·lícula, ja que la història té un gruix considerable i alguns fets corren massa en la versió actual o queden poc explicats, sobretot per a aquells que no coneixen el llibre.

Hardy, home del seu temps, va aconseguir el primer gran èxit amb aquesta novel·la la qual, al menys i no com en d'altres posteriors, va fer acabar amb una mica d'esperança, car la protagonista és a temps de refer la seva vida després de tantes relliscades i a més a més, amb el xicot que toca, el qual ha restat incombustible i devot a la noia durant anys i panys, una mica allò de el que sigue, la consigue tot i que la narració ja s'encarrega de treure del mig els rivals possibles. Es diu que Hardy, a qui alguns especialistes consideren millor poeta que narrador, va voler ser moralista en això dels amors romàntics i els seus perills, les passions no acaben bé, el matrimoni és un tema seriós i cal cercar parella amb sensatesa. Recordo que en aquelles grans pantalles de les superproduccions de finals dels seixanta l'escena de la caiguda de les ovelles per l'espadat feia molta impressió i va ser molt comentada, ara ja no ens espantem de res.

Reconec el seu valor i el seu gruix però no sóc especialment admiradora de les novel·les de Hardy, que crec que han quedat una mica fora del temps encara que siguin, alguns títols, uns clàssics evidents. He de dir també que de la seva obra literària en conec una molt petita part. Al menys algunes de les seves dones són més complexes que no pas les de la venerada Austen, que només es volen casar bé, en general. Bathseba és pot considerar en alguns aspectes gairebé feminista i moderna.

Una cosa és la literatura i l'altre el cinema, la televisió, tot i que sovint una cosa ens porta a l'altra i sempre caiem en aquells debats d'estar per casa sobre si era millor el llibre o la pel·lícula, quan es tracta de coses absolutament diferents encara que tinguin, és clar, una profunda relació. El mateix pel que fa a comparar versions en cinema, cadascuna és diferent i nosaltres també hem canviat. 

Carey Mulligan ho fa bé tot i té alguna cosa especial i magnètica. L'han comparada amb altres actrius antigues, com ara Audrey Hepburn, però jo crec que més enllà de ser primeta i aparentment fràgil no se li assembla en res i és ella mateixa i prou. Quan passa penes en la ficció, la que sigui, aconsegueix que m'agafin unes profundes ganes de plorar i no tan sols per les seves circumstàncies imaginàries sinó perquè la seva mirada incideix de forma intuïtiva en una mena de melangia universal anímica,  lligada al destí i a la fragilitat de la vida. 

La veritat és que he passat una estona de meravella amb aquesta nova llunyania del brogit, títol enganyós car evoca una mena de pau rural que no s'adiu gens amb la realitat d'un mitjà sovint hostil, on tothom ha de treballar molt, àdhuc la mestressa, i on les passions suren entre idíl·lics paisatges anglesos, tan enganyosos com la resta car també poden esdevenir tràgics i poc acollidors quan van mal dades. En general els paisatges de Hardy són variables, aspres, inhòspits, la natura pot deixar de ser acollidora en qualsevol moment i esdevenir un reflex del complex esperit humà.

El granjer sorrut és aquí Matthias Schoenaerts, un estil de xicot molt actual, proper a actors com Ryan Gosling i molt diferent de Bates però que se'n surt de forma excel·lent. I el ric propietari madur i insegur, que en la versió del 68 interpretava l'inoblidable Peter Finch, Michael Scheen, que està molt adient en el seu personatge d'home trist i ensopit sacsejat per la passió.

  

EL MÓN RURAL TORNAT A VISITAR

Acabo de llegir una novel·la que ha tingut un cert èxit, considerant la situació literària actual i que fins i tot ha estat traduïda a aquest idioma tan majoritari que és el castellà. L'he llegit pel fet que va ser triada en el Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, sobre el qual ja he escrit en diferents ocasions. Es tracta de La nevada del cucut, de Blanca Busquets i premi Llibreter. No sé què em passa però la majoria dels Premis Llibreters no m'han fet gens el pes, bé ja sabem que ningú no és infal·lible. Aquest llibre, de tota manera, sembla que ha agradat a molta gent i no voldria que les meves consideracions fossin interpretades com una crítica o un consell, com Txèkhov només conec un criteri, m'agrada o no m'agrada. Encara més, m'agrada o no m'agrada ara i aquí.

El llibre no m'ha acabat d'agradar, tot i que té un començament interessant. Juga amb el passat i el present a través de la vida de dues dones. La del passat m'ha semblat més o menys ben explicada. La del present grinyola força. L'autora introdueix de forma insistent i una mica excessiva referències a Víctor Català, Solitud i els Drames Rurals i el seu estil evoca Rodoreda i sembla que sigui difícil escapar-se del segell rodoredià, que ha creat escola. Rodoreda avui, com Gaudí en un altre camp, sembla inqüestionable però això també és obra dels mandarinatges culturals vigents. En el seu moment no desvetllava tantes incondicionalitats.  

Ara bé, admiro la valentia d'una autora capaç d'utilitzar mites nostrats i cites catalanes d'obres clàssiques, ja que sembla que molts joves autors cerquin a posta cites d'autors de culte, minoritaris i que no coneix ningú i, si pot ser, les fan en anglès i tot. O si la història passa pels nostres verals hi introdueixen amb calçador personatges cosmopolites.

Fa anys hi va haver una mica de polèmica sobre el tema de la novel·la rural que es va posar de moda. El tema rural sempre estarà de moda pel fet que tots, més enllà o més aquí, tenim les arrels a la pagesia. Els privilegiats, a més, hi tenen casetes heretades. Avui la gent més jove ja es troba molt allunyada d'aquell món. De vegades el desconeixement genera errades de percepció, cosa que passa en el llibre. Per exemple, em sobta que en plena República es condemnés una dona maltractada que havia mort el marit a cadena perpètua i encara gràcies. Precisament hi va haver un cas molt sonat d'una senyora que va matar al Paral·lel el seu maltractador i se'n va sortir molt bé.  

La novel·la cau en algun anacronisme, com ara fer sortir la policia quan en aquell moment, a pagès, era la Guàrdia Civil qui tenia cura del tema. La guerra passa de puntetes per la vida de la protagonista, cosa estranya considerant que la violència va ser molt més gran, proporcionalment, a pagès que no pas a les zones urbanes. És clar que això pot ser també una virtut ja que estem una mica empatxats de guerra civil, postguerra i la resta, hores d'ara.

De tota manera no és gens estrany que les persones de les noves generacions tinguin interès per esbrinar aquells passats i les vides tristes de les dones d'abans. La novel·la que comento crec que parteix d'idees ben intencionades però resulta excessivament breu i poc profunda,  poc madurada. Al final cau una mica en el fulletó amb un munt de casualitats lligades a herències i fets cíclics. També resulta estrany veure com la protagonista de la nova generació, que ha superat més o menys els traumes adolescents motivats per un assetjament típic i tòpic a l'institut triomfa literàriament i amorosa en un tres i no res, però, vaja, hi ha qui té sort i qui no en té, en aquest món de les lletres nostrades i dels amors sobtats. Els personatges secundaris estan molt poc treballats i, en canvi, són interessants i podrien haver tingut més grapa. La novel·la ha tingut una promoció adient mentre que d'altres que m'han agradat més han passat sense pena ni glòria ni ressenyes de cap mena per aquest món una mica resclosit dels llibres, els llibreters i les llibreries.

Posar etiquetes com ara novel·la rural o d'altres als llibres és tan absurd com allò de la novel·la juvenil. Les novel·les tracten dels homes i les dones i és ben igual que siguin gent del passat com del present o del futur o que pel mig hi hagi crims o situacions que facin riure. I en el fons, també, tot és present, car des del present llegim el passat i pensem el futur i per més que ens hi esforcem no ens podem escapar de la nostra pròpia història personal ni del nostre imaginari ni d'això que en diem cultura i que ningú no sap ben bé què és.

Aquí l'enllaç amb el comentari que va fer Allau al seu blog, sobre el llibre.