30.5.13

N'HI HA QUE NEIXEN ESTRELLADES



Tinc debilitat per les pel·lícules que mostren -o intenten mostrar- la vida dels barris perifèrics. Em va agradar molt que Josep Corbacho endegués Tapas, una pel·lícula que, per cert, em sembla força rodona. En el cas de Madrid també he vist intents reeixits, que sovint han passat una mica sense pena ni glòria, com va ser Vida y color. En moltes ocasions aquestes pel·lícules són obres primerenques endegades per persones que ja tenen relacions en el món del cinema i han fet coses menys ambicioses. Com quan s'escriu un primer llibre, el problema d'aquestes obres primerenques és que hi ha sovint la intenció de dir-ho tot.

Així que, malgrat que ja sabia que no seria res de l'altre dijous, vaig anar a veure La Estrella, per comprovar com s'havia utilitzat la vida d'una ciutat del cinturó barceloní, com és Santa Coloma, per tal de fer-ne l'escenari d'una història que grinyola entre tòpics diversos tot i que tingui moments entranyables. Els moments bons són, sobretot, gràcies a la protagonista, Ingrid Rubio, que fa creïble el que sigui i que mereix contextos de molta més volada. Pel que fa a la resta, bones intencions, racisme, immigració, especulació immobiliària, violència masclista...

La pel·lícula, a més, i no sé si era la còpia que vaig poder veure al Comèdia, no se sent gens bé. Sembla que l'hagin filmat amb el vídeo casolà en directe, pel que fa al so, cosa que la perjudica. Però tot això no seria res sense un element que m'ha semblat lamentable, tot i que he intentat prendre-me'l en broma. Gairebé tota la història s'esdevé en castellà llevat d'alguns personatges que parlen català, el nòvio carallot de la noia i el seu cap, Marc Clotet i Pep Tosar, els quals, tot s'ha de dir, fan el que poden per donar vida a gent tan impresentable, pessetera i especuladora. Em sembla que m'aniré a queixar a les autoritats competents per això del tractament de la llengua. A les obres de teatre costumista del XIX feien parlar els dolents en castellà, doncs una cosa així passa per aquests verals cinematogràfics, però amb el català.

Si aquests personatges sense escrúpols i amb afany rapinyaire també parlessin en castellà em semblaria tot plegat més coherent i, de fet, crec que en moltes oficines sinistres dedicades a la construcció salvatge utilitzen també el castellà. Entenc que tampoc no seria gens convincent fer parlar tothom en català. Tot i que no sé de cap pel·lícula capaç de retratar de forma creïble la realitat lingüística diversa, la veritat, i quan s'ha intentat sovint no se n'han sortit. Tolstoi fa parlar els seus personatges en rus però ens explica que, en realitat, aquells rics decadents es comuniquen en francès. Rau en la grapa dels autors, literaris o cinematogràfics, reconvertir la realitat en alguna cosa que no grinyoli.

En resum, tants anys d'immersió no han aconseguit que als barris modestos de Santaco s'hagi introduït la llengua de forma una mica convincent ni que sigui de forma minoritària. La diferència cultural i social que incideix en la vida de parella ha estat un tema que s'ha dut al cinema en algunes ocasions, amb bons resultats, com va ser el cas de La dentellière o fins i tot, en certa manera, de Lunas de hiel. Gairebé sempre el ric i més finet és el xicot, és clar, tot i que també recordo històries a l'inrevés, com la mateixa senyoreta Júlia. 

Malgrat tants tòpics i bestieses diverses valoro l'esforç de prendre com a escenari vital els barris que ens són propers i estimats i de voler reflectir coses tan poc visibles per a la cultureta com els festivals del senyor Justo Molinero, que tenen assistència mulitudinària, agradi o no a les elits. Una mica més de profunditat en les postures vitals dels personatges no hauria estat malament ja que em sembla que incidir en el tema de la bona gent sense ambicions excessives és, en aquests temps, molt recomanable. Si sempre insisteixo en el fet que no recomano res en aquest cas ho torno a recordar. Potser com que jo he treballat durant molts anys a barris de l'estil del que mostra la pel·lícula hi he percebut una certa tendresa veïnal que molta gent no copsarà si no coneix aquest ambient. Bé, el maltractador també és del barri, és clar. I no és català.

El tema del racisme està tractat de forma tan ingènua que fa riure, la xinesa inevitable, qui, a més, excel·leix ballant flamenc, la reacció visceral de la bona gent davant de la construcció d'una mesquita... i poca cosa més. Només faltaven els hispanoamericans, vaja. De tota manera hi trobem, aquí i allà, engrunes d'aquesta realitat que una part de la societat catalana-catalana no vol admetre però que els polítics saben que existeix i saben manipular quan cerquen vots. La transformació del guapo Clotet de Doctor Jekyll en Míster Hyde és una mica excessiva, a més a més. M'he quedat amb les ganes de saber on van lligar, la parelleta.

Una curiositat antropològica i costumista, en resum. Per a espectadors tafaners, molt poc exigents i desacomplexats. Per cert, m'imagino que ha trigat en estrenar-se i això fa que tampoc no soni actual, sobretot pel que fa al tema del preu dels habitatges i a l'increment de la construcció però això, si es contextualitzés en algun moment amb referències concretes, seria fins i tot un element més de realisme possibilista. Per cert, per imaginar que no quedi, com aniria doblar els ricatxos del Gatsby en català i deixar-los a ell i al seu veí parlant en castellà perifèric? De fet, sembla que no som tan lluny aquells temps en els quals el català era burgès, segons deien alguns revolucionaris d'estar per casa però amb audiència contrastada. I és que en aquest tema lingüístic sovint em fan més por els Guerres i les Roses Díez, rojos en aparença, que no pas els Werts o els blaus, segons com és miri.

4 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'agafo a un fragment del teu post. El català com a llengua de la burgesia sempre m'ha fet riure. Ignorància pura de la realitat, ja que el català és i era la llengua pròpia de menestrals, pagesos, del poble, en fi. Sí que hi havia burgesos que parlaven català, molts. Però la burgesia (la que comptava i compta a Madrid) sempre ha navegat entre dues aigües.

Júlia ha dit...

Teresa, avui sembla una cosa oblidada però durant uns anys era aquesta una cosa absurdament repetida per determinats sectors polítics. I veure aquesta pel·lícula m'ha demostrat com aquest clixé sembla que encara belluga, per desgràcia.

Enric H. March ha dit...

És força complicat reflectir la realitat social i lingüística. Cal haver viscut des de dins aquesta complexitat (i tu com a mestra ho has viscut de molt a prop) i no tenir por d'expressar-ho. Entre els tòpics, la ignorància i el políticament correcte es carreguen la realitat.

El que dius del so m'ha semblat sempre un problema generalitzant en el cinema espanyol i català.

Júlia ha dit...

Enric, és que en aquesta peli la cosa és tan absurda que cau en la parcialitat ridícula, i això que té alguns elements simpàtics i tot.