28.7.13

TURISME INTERIOR D'ARA I D'ABANS: DE LA CARPA JUANITA A LA TAULA DE PORRERA



Fa uns dies, amb motiu d'una estada de la meva filla a Vilanova i la Geltrú, recordàvem com en la nostra època de caravanistes, quan ella era petita,  havíem visitat els diferents museus d'aquesta bonica ciutat, com el Romàntic, ara altra vegada obert, el Víctor Balaguer, el del Tren, aleshores en procés de muntatge, o el preferit de moltes criatures fins fa quatre dies, el Roig i Toqués. Aquest darrer era, de fet, una interessant col·lecció particular oberta al públic. Hi havia un munt d'objectes magnífics i evocadors però la perla de la corona, per als infants, era la carpa Juanita, que bevia amb porró i menjava amb cullera. No sabia què se n'havia fet, del Museu, tancat des del 2008, a causa de la mort del seu amo, el domador de peixos i col·leccionista de curiositats marineres. No és el mateix visitar un museu i que un monitor convencional et faci els comentaris habituals que visitar aquestes col·leccions i que la mateixa persona que les ha anat aplegant te n'expliqui tots els detalls. Més d'una vegada m'ha passat una cosa una mica curiosa, comentar algun tema a casa i que al cap de pocs dies m'arribessin notícies més oficials sobre el tema esmentat, com em va passar ahir, en llegir a La Vanguardia l'article de Màrius Serra, nebot del senyor Roig, explicant com s'ha rodat un documental sobre la història del museu del seu oncle, desvetllant un gran interès mentre que l'ajuntament encara no té clar què es farà amb la col·lecció. El que no sé és si la carpa Juanita és viva o morta, amb la carpa Ramona de Banyoles van esdevenir els dos peixos més populars a Catalunya, durant una llarga època de turisme interior entranyable i excitant.

Un tema més misteriós i del qual he llegit poca cosa aprofundida, més enllà de brometes diverses, algunes de les quals de mal gust, és el de les taules de Porrera. Fa anys aquest poble no era conegut per l'avui seu fill més popular, Lluís Llach, ni pels seus vins, sinó més aviat per la taula que responia preguntes i pujava escales. Vaig saber de la seva existència a través d'una persona molt especial i intel·ligent.

Durant els anys setanta es va aconseguir que els mestres republicans fossin readmesos, molts d'ells ja eren grans però van tornar a l'escola per tal de poder cobrar la jubilació. He de dir que tots els que vaig conèixer, d'aquella fornada, eren mestres de molta categoria els quals, depurats després de la guerra, havien treballat a l'escola privada, en algunes de les moltes acadèmies que hi havia a tot arreu per tal de fer minvar la mancança greu de places escolars. Una d'aquestes mestres era molt divertida, havien tingut una acadèmia amb el seu marit. Compartíem tren des de Molins de Rei a Sant Feliu de Llobregat i havia nascut a Porrera. Ens va explicar, entre moltes altres,  la història de la taula, segons ella de les taules, doncs n'hi havia hagut més. La seva teoria era que provenien d'algun fet real, com ara la caiguda d'un llamp que hagués donat a la fusta alguna mena d'energia. Jo era jove i escèptica però es va posar de moda que molts grups de joves anessin a aquell poble i demanessin per veure la taula en actiu. La darrera taula estava, sembla ser, ja una mica malmesa a causa de tanta ballaruca. He de dir que no m'hauria acabat de creure aquelles històries si no hagués estat pel fet que el meu germà va anar a Porrera amb una colla i va comprovar els fets in situ. Però no he trobat mai cap explicació seriosa sobre aquell fenomen, més aviat, ja dic, tan sols gracietes diverses atribuint aquelles experiències a excessos etílics dels excursionistes i també s'han fet acudits fàcils fent jocs de paraules amb Porrera i porros, coses així.

Tan sols en un document sobre Lluís Llach he trobat algunes dades sobre la realitat de la darrera taula misteriosa, que tenia fins i tot nom propi, Manola.

No sé si arribaré a trobar més informació una mica seriosa sobre la taula esotèrica o energètica i el seu destí ignorat. Pel que fa a Vilanova i la Geltrú, és una ciutat amb una oferta museística excepcional, que cal tenir molt en compte. Deu ser casualitat però la gent que he conegut de Vilanova també ha estat sempre excepcional i interessant.

14 comentaris:

Miquel ha dit...

Hay cosas inexplicables, y esta es una de ellas.
Cuando trabajé en Bs As para una empresa del ámbito de los Sres Lara, llevando el personal (10 años dan para conocer bien un país), me di cuenta que las personas del interior de Argentina, los autóctonos, son extremadamente animistas, y hacían cieros ritos que daban que pensar.
Lo más extrarordinario es que funcionaban, o así lo creía yo, pues también vi en cierta ocasión moverse elementos circundantes.
No se que pensar ni que opinar.
Lo mismo me pasa con los ovnis, pues allí, y hace 25 años, se les veía a menudo y era un jolgorio de niños y mayores,
Salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ah, el sentit de la meravella... no ens tanquem el sentit de la meravella... tot pot ser meravella, ja que ignorem, encara, encara, què s'hi cou en els diversos plans del que anomenem vida.
Salutacions des de Vilanova i la Geltrú!

Sícoris ha dit...

Aquest escrit teu, Júlia, m'ha evocat els dies de la infantesa, dies en què gairebé tot era enlluernador, meravella pura, i no hi cabien segones lectures ni interpretacions esbiaixades.

Francesc Puigcarbó ha dit...

per qué collons ens hem fet grans? Ja no podem creure en res, ni meravella-nos de res, nomès primfilem les meravelles i cada vegada menys.

Júlia ha dit...

Miquel, jo sóc molt escèptica però en el cas de la taula de Porrera sé que es movia, no entenc que ningú hagi intentat trobar-hi explicacions lògiques que crec que deuen existir. O no, ves a saber.

Júlia ha dit...

Teresa, tot és un misteri, la vida mateixa ho és. Tu ets una de les persones extraordinàries de Vilanova, ep.

Júlia ha dit...

Cert, Sícoris, jo crec que quan ets petit tens fins i tot experiències extrasensorials molt estranyes que després desapareixen i fins i tot s'obliden.

Júlia ha dit...

Francesc, diu que de vellet de vegades et tornes com una criatura,però no és ben bé el mateix, he, he. I fas molta menys gràcia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Podem "entendre" que la carpa Juanita begui amb porró i mengi amb cullera, i no el capteniment de les taules de Porrera?
Matèria viva, vida de la matèria?.
(Houston, tenim un problema!)

Júlia ha dit...

Xiruquero, jo només puc dic que la carpa l'he vist més d'una vegada i les taules, no, tot i que gent de la família de tota confiança me'n va fer cinc cèntims.

Enric H. March ha dit...

No en sabia res de les taules de Porrera, i mira que a la meva adolescència vaig sentir un cert interès per les coses paranormals.

No hi havia una taula que caminava a Nulles?

De la Juanita i la Ramona sí que en tenia coneixement, però només això.

Júlia ha dit...

Enric, jo les taules, per desgràcia, no les vaig arribar a veure però les carpes amb nom propi formen part de la meva història real i mítica.

Júlia ha dit...

De la de Nulles no n'he sentit res, buscaré a veure

Anònim ha dit...

A Sant Julià de Vilatorta també hi havia una taula que es movia.