30.9.13

LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS, UN CLÀSSIC

No sé si les criatures d'avui saben què és la cançó de l'enfadós. De fet, per la xarxa he trobat molts llocs on expliquen en què consistia aquesta cançó, en copio una explicació molt reeixida de la web boncatalà.com:


Em sembla que actualment només els vells sabem què era això de "la cançó de l'enfadós" o "la cançó enfadosa" perquè feia enfadar. Se'n deia cançó perquè no s'acabava mai, no pas perquè es cantés. Encara ara, quan algú hi està gaire a fer una cosa, diem que és "un cançoner". I se'n deia "enfadosa" . Tohom sap, però, que en castellà se'n diu "el cuento de nunca acabar" i que no podem pas traduir dient "el conte de mai acabar", si no que cal dir "la cançó enfadosa" o "la cançó de l'enfadós".

La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:
- Vols que et canti la cançó enfadosa? 
I el nen deia:
- Sí.
Llavors l'àvia feia: 
- Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.
I el nen:
- Canta àvia.
I l'àvia:
- Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.
I el nen:
- Vinga!.
I l'àvia:
- Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . 

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o cançó de l'enfadós.

Jo no vaig conèixer les àvies i per això aquestes contalles me les amollava la mare o fins i tot veïnes de l'escala. La meva mare, quan escoltava determinades cançons, d'aquestes que esdevenen una mena de sonsònia, sempre els feia la mateixa crítica, sembla la cançó de l'enfadós. 

Avui la cançó de l'enfadós ha amarat el nostre present. Les cançons que es canten són ben sovint dignes de ser titllades d'enfadoses però també un gran nombre de discursos, polítics o del que sigui, resulten recurrents i semblen destinats a allargar les narracions d'una rondalla sense final previsible. En tot plegat hi cauen també tants tertulians que repeteixen cançons enfadoses sobre futurs possibles o impossibles, sonsònies que no són res més que especulacions car ningú no sap com pot anar res del que ha de venir.




8 comentaris:

Miquel ha dit...

Me estoy acostumbrando a no poner el telediario. Es como la canción que nos traes. Todos los días el mismo cuento, desde todos los ángulos, desde todos los prismas, desde todas las vertientes.
Ayer tenía TV3, a las 21 salió el Mas desmelenado, gritando como un poseso, era como la calcomanía del Polonia, no supe en ese momento quien era quien. Saturado de él, del junqueras, del Rajoy, del Gurtel, de la Cospedal, de la caballo pepera, de todos, puse inmediatamente la 2 y me quedé con la II mundial de George Lucas..Otra visión muy interesante de lo que sucedió. Finalizó a las 22,30. Apagué la tele.
Salut

Ramon ha dit...

Moltes vegades havia sentit l'expressió "Cançó de l'enfadós" per assenyalar un relat llarg i pesat, però desconeixia la història que ens expliques que li dóna el nom. El "mosqueig" que agafa el nét escoltant les respostes de la iaia més la corresponent saturació és el que ens envaeix a molts davant el que et trobes cada dia en diaris, ràdios i tele. Coincideixo, doncs, amb la teva reflexió d'avui.

Júlia ha dit...

Miquel, a mi també m'avorreix el tema polític de mirar-nos el melic, em recorda un conte de Rodari on unes mones van donant voltes als cavallets de la fira i després expliquen que han viatjat molt.

Júlia ha dit...

Ramon, doncs a mi també em feien empipar amb aquest conte de presa de pèl, i amb molts aspectes del que passa hi trobo una gran relació.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en vaig parlar dia de la cançó de l'enfadós. Abans estava bastant in que dirien ara. Com el jocs de paraules (TRABALENGUAS) allo del picaporte de mi puerta està picaporteado, etc etc

Francesc Puigcarbó ha dit...

He intentat deixar un comentari en un enllaç que m'ha passat Lluis de la teva ressenya d'Aire Brut, però no m'ha deixat.
La vaig llegir ahir d'una atacada i em va agradar molt, potser si que les situacions poden ser una mica inversemblants, però l'atmòsfera està molt ben aconseguida i els personatges molt ben definits. Vaig pensar també en el Corazón del Angel. Per cert, el que si vaig caure de seguida va ser en qui era realment Aguirre.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, només em sap greu -ho dic en broma- que el pobre Canonge esdevingui tan inquietant, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, a mi de petita m'havien fet enfadar molt amb la cançoneta, bé, i ara també, els que manen, he, he.