COMIATS I RECORDS. SOLER I AMIGÓ, A LA VALL DEL RIU VERMELL

 

Aquests dies he sabut de la mort de persones més o menys conegudes. Després d'un llarg càncer va morir una noia de la meva edat i de la mateixa professió, l'Helena, que havia estat mestra durant anys a l'Escola del Bosc. Demà aniré a acomiadar una amiga, la Rosa, molt més gran i amb problemes de mobilitat, una persona de caràcter, activa mentre va poder, catequista, molt lligada al Foment Excursionista de Barcelona, entitat que enguany farà el centenari i que tenia previst entrevistar-la. De tant en tant entrava al facebook i em posava alguns comentaris molt interessants. També va morir, pels volts de Nadal, Maria Teresa Giménez, pedagoga musical i molt relacionada amb les corals infantils.

Avui conec de bon matí la mort de Soler i Amigó, una d'aquestes persones tan relacionades per molts motius amb la meva generació, un savi en molts camps. Va treballar de tècnic d'educació a l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat i al de Badalona. A L'Hospitalet hi vam contactar quan, amb unes companyes de professió, endegàvem els materials L'Hospitalet és escola, amb un conte que jo vaig escriure inclòs. No se on han anat a parar tots aquells esforços pedagògics. 

El nom de Soler i Amigo em sonava de joveneta, abans de conèixer-lo personalment, per aquells cançoners tan populars, ja que ell signava moltes adaptacions de lletres al català. Havia nascut a Badalona el 1941. Va estar molt relacionat amb la cultura popular, però explicar tot el que havia fet seria com agafar aigua amb un cistell. 

Per exemple, va escriure llibres per als infants, molts dels quals il·lustrats per Pilarín Bayés, va col·laborar com a guionista en la sèrie de dibuixos animats emesa per Televisio de Catalunya els anys 1988 i 1989. Va rebre el premi Serra d'Or i el Baldiri Reixach, per publicacions sobre cultura catalana i Història de Catalunya. L'any 2006 se li va atorgar el Premi Nacional de Cultura Popular i el 2018 la Creu de Sant Jordi. A banda de la producció pròpia va col·laborar en projectes diversos amb d'altres persones. En el camp de la música és emblemàtica, per al nostre imaginari musical, la seva relació amb Jaume Arnella.

Soler i Amigó havia publicat assaigs diversos, també d'història local, va ser l'autor d'un llibre molt interessant que jo havia utilitzat sovint quan treballava en aquesta ciutat tan gran, tan poc coneguda encara, tan diversa, en el qual explicava el perquè del nom de les escoles. Crec que molts dels noms van ser triats gràcies als suggeriments d'un altre savi enyorat, Francesc Marcè. 

Soler i Amigó també havia escrit poesia, tot i que moltes de les seves lletres de cançons també en son, de poesia, i l'any 1984 va rebre el premi Recull, de Blanes. La seva obra més important, en el tema de la cultura popular es considera que és Tradiccionari, enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya.

Soler i Amigó podia haver estat un magnífic Premi d'Honor però de vegades crec que haver dedicat l'activitat a la cultura popular o al context educatiu i escolar gairebé perjudica la valoració dels qui tenen cura d'aquests reconeixements. Aquest Premi i els seus objectius i intencions continuen sent per mi un misteri inescrutable. Pel que fa a la literatura, qui ha tingut renom dedicant-se al camp infantil i juvenil té, estranyament, més dificultats per reeixir en el camp de la literatura per a adults. Un cas lamentable és el de Joaquim Carbó, per exemple.

He de dir que la premsa, al menys, s'ha fet ressò de la mort de Soler i Amigó i ha escrit obituaris interessants, però molt breus i, crec, parcials, en general i en els quals cadascú remarca allo que l'afecta o li sona més. Seria potser demanar massa que TV3 inventés alguna cosa com ara Imprescindibles dedicada a la nostra gent, però, vaja, es veu que amb el que fan ja tenen un munt d'audiència, si faig cas de les medalles que es posen de tant en tant. 

El darrer llibre de Soler i Amigó, que jo sàpiga, va ser aquest recull de lletres de cançons, que em vaig regalar quan va sortir. Mereixia una molt millor edició, la veritat, acurada, de gruix, amb material gràfic i amb més referències sobre l'autor de tantes cançons que cantem sense pensar en qui en va inventar o reinventar les lletres. No entenc gaire l'adjectiu popular quan es fa servir per fer un apartadet interessat de la Cultura Oficial amb Majúscula. De fet, però, què és, la cultura?

ELS PASTORETS, A CAUSA DEL PERILL D'EXTINCIÓ, ES REINVENTEN

 

Fa uns dies escoltava l'emblemàtic i excel·lent programa de cultura popular MANS. Els programes de sardanes i això que en diuen cultura popular des de fa anys han quedat instal·lats als matins o matinades dels dies de festa. Avui això ja és igual perquè pots escoltar o veure les coses quan et sembla i et va bé. I encara bo si aquests programes duren, la tele nostrada els ha deixat força de banda, NYDIA, una preciositat, va fer moixoni sense que es protestés gaire, tot s'ha de dir. 

Al darrer MANS que vaig escoltar parlaven dels PASTORETS,  el clàssic nadalenc del teatre popular que sobreviu als canvis, es reinventa i es transforma. Se'n fan un munt per tota la geografia catalana i de més enllà però cap en un teatre dels barcelonins convencionals, que jo sàpiga. Crec que el Romea hauria de recuperar la tradició i oferir-ne, al menys, un parell de representacions en aquests dates. 

Fa anys, quan es va estrenar la primera peli de la sèrie de La guerra de les galàxies, una companya de feina més gran que jo va comentar que era, si fa no fa, com Els Pastorets. De fet, tenia raó. La lluita entre el bé i el mal ha fornit cinema i literatura a dojo. De Pastorets, com de tot, n'hi ha de millors i de pitjors, en trobem de ben representats, amb grans efectes especials, i d'altres modestos o carrinclons però allò de la tradició sempre té el seu què. 

Fa uns dies debatien, per la tele, si estava bé, avui, això d'estovar el pobre Tió i la gent, per defensar les garrotades infantils, feia molta referència a la tradició. Tot i que de fet la tradició és inventada i es transforma constantment, ara ja no s'estova un tronc sinó un ninot amb cara i ulls, cosa que fa que l'agressió sigui més punyent i inquietant. A sobre s'ha posat de moda això d'anar a caçar tions en família, una estranya novetat que propicia les sortides a la natura amb les criatures. Suposo que ve d'allò de 'caçar bolets' que, de fet, hauria de ser 'acaçar bolets', però ara no em ficaré en vitricolls lingüístics, que no toca.

Moltes tradicions que es venen com ancestrals son de fa quatre dies. Existeix un llibre imprescindible, L'invent de la tradició, que parla del tema i de la seva fragilitat. Justificar una cosa que ens agrada amb allò de 's'ha fet sempre' és absurd però també es justifiquen canvis absurds en els costums raonant just el contrari, que tot canvia i que també canvien els costums, les dèries i els dogmes. Avui ens podem plantejar moltes coses, abans també es podia fer, però en la intimitat del nostre pensament, Die Gedanken sind frei, vaja. I avui, encara, a molts llocs, un gran nombre de reflexions personals han de quedar a dins de la gent, altrament et poden estovar com al pobre Tió.

Les festes nadalenques, avui fins i tot hi ha qui diu això tan poc ortodox de 'els nadals', apleguen un munt feixuc de tradició, barrejada amb la nostra memòria sentimental, sovint enganyosa. Sagarra, el meu poeta preferit, -i ara ho puc dic sense complexos perquè ja soc vella, quan era jove semblava que eres de dretes i carca si manifestaves la teva preferència poètica en aquest sentit-, al Poema de Nadal, fins i tot desitja que, al menys la nit de Nadal, siguem homes -i dones, afegeixo- de bona voluntat. En el fons, Sagarra parla, de forma evident, de l'enyorament d'un temps innocent en el qual voldríem creure que conservàvem una ànima de pastoret que tot s'ho creu i tot ho espera. 

Avui, ai, fins i tot els pobres pastors estan en crisi, hi ha una campanya anti carnívora creixent i han tornat a posar llops per les muntanyes els quals, de tant en tant, estossinen alguna pobra ovelleta del ramat, ens agradi o no. En això de la zoologia hi ha un cert racisme, depèn de l'espècie, dels que queden de l'espècie i de molts factors, el fet que es defensi un animaló o un altre. 

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

En general ens movem entre contradiccions i incoherències i potser no queda cap altre remei que viure amb aquesta càrrega feixuga, intentant mantenir una certa voluntat però  també procurant que no ens facin beure a galet i creure coses estranyes. Als Pastorets, al menys abans, en els que recordo, el personatge de més lluïment actoral era el Dimoni, el dimoni gros, que havia d'espantar les criatures sense manies. De vegades duia bombetes a les banyes, que s'encenien quan tocava i calia que fes por de veritat, al menys als més menuts. La resta d'actors i actrius eren, de fet, comparses de lluïment. I els pastorets protagonistes eren la gran parella còmica, com a les sarsueles.

REIALESES FÍLMIQUES

Ha mort, de forma discreta, com en general va viure malgrat ser molt popular, Paquita Rico. Paquita Rico va ser etiquetada de folklòrica, però el paper més popular de la seva vida, el de la reina Maria de las Mercedes, la va col·locar al seu lloc. Expliquen que la mateixa Ava Gardner, de qui Rico va lloar la bellesa en aquells anys de les seves estades per Espanya, li va dir que ella sí que era bonica, cosa que a l'actriu hispànica li va fer molta il·lusió.

Tinc aquest  àlbum de cromos, que guardo amb cura. Els àlbums de cromos de pel·lícules espanyoles sempre eren més precaris que no pas els de les grans produccions americanes, com Los diez mandamientos. La pel·lícula va tirar de l'èxit de les Sissís, no diré que no, però crec que resulta més creïble, fins i tot històricament, que no pas les de la Sissí les quals, avui, fan riure, literalment parlant, mentre els nostres amors reials hispànics encara emocionen. 

Paquita Rico era una mica gran per fer aquell paper, el mateix que Parra, però van resultar versemblants i convincents. L'escena en la qual la noia canta Los campanilleros davant del pessebre m'encanta, la veritat. La pel·lícula va comptar amb un bon estol de secundaris, entre els quals Mercedes Vecino fent d'Isabel II. 

Rico va tenir un primer matrimoni amb un torero que va acabar de forma tràgica, ell es va suïcidar molt jove i sobre el tema van córrer algunes brames. De tota manera, no hi havia tanta tafaneria televisiva com ara i la cosa no va anar a més, probablement l'explicació fos una depressió, com en tants casos de fets semblants. Si el suïcidi encara és un tabú inquietant en aquella època no cal dir-ho. Rico es va tornar a casar anys després, va fer més coses però aviat es va retirar o enretirar, tan sols de tant en tant es deixava veure, no com altres, vaja. Ha mort als vuitanta-set anys, sembla que feia temps que no recordava res del passat.

La història dels amors reials ha estat molt popular gràcies al conegut romanç que tant es va cantar, de forma seriosa i humorística, qui no l'ha corejat en algun moment de gresca? Fins i tot en una escena de L'Orgia i gràcies a la iniciativa de la hilarant Alicia Orozco l'entonen mentre esmorzen, després de la disbauxa. El romanç era, en realitat, una versió d'un altre més antic, pràcticament igual, on en lloc de la referència al rei es parlava d'un cavaller que en tornar de les guerres amb els moros es trobava amb què la seva dona havia mort.

De la pel·lícula, com era habitual, se'n va fer una segona part, que acabava amb la mort del rei, després del casament amb Maria Cristina, en la qual tan sols s'insinuava de forma subtil la tendència del monarca a l'adulteri recurrent. Maria Cristina va ser una regent eficaç, una senyora seriosa, avui podia haver estat una molt bona presidenta en qualsevol país europeu. Va respectar la Constitució, va saber buscar recolzaments intel·ligents, sobretot en Sagasta, un polític amb bones intencions en un país complex, endarrerit i amarat de problemes diversos. Quan jo era petita havia escoltat sovint la frase aquest nen es un Sagasta, quan una criatura era espavilada en tots els sentits.

Quan la meva mare ja estava molt malament, a la tele del centre hospitalari vam veure Paquita Rico a La viudita naviera, una pel·lícula entretinguda i prou, aquells moments ja formen part del meu imaginari sentimental. Vicente Parra no va aconseguir, després d'aquell èxit, papers de molta rellevància, sembla que allò de ser homosexual, curiosament en una professió on això no era gens infreqüent, estava penat. Va intentar canviar de registre amb els anys, també ho van fer d'altres actors i actrius, fins i tot Carmen Sevilla, però no resulta senzill i no sempre es pot comptar amb algú que et reivindiqui com mereixes. I això no és Amèrica, vaja.

La famosa pel·lícula va provocar una certa curiositat per la monarquia oculta. Franco no la va restablir, faltaria més, però ho va lligar tot per tal que després d'ell, quan, si les coses canviaven s'havia d'haver recuperat la República, es recuperés la realesa. Avui es deroguen judicis franquistes sense haver aconseguit recuperar la legalitat pre-franquista republicana, que ja és gros. És clar que diuen que la política és la ciència d'allò que és possible, cosa que alguns polítics de vegades obliden o semblen oblidar. No tot es pot fer o no tot es pot fer quan es voldria fer.

Les monarquies desvetllen estranyes reaccions en la gent, una mena d'admiració subliminal acompanyada d'odis viscerals. No tots els borbons i borbones eren i són disbauxats, encara que n'hi hagués hagut molts, com a tot arreu, ni tampoc ser disbauxat vol dir que no pots ser un bon rei o un rei acceptable i adient al moment històric. Ningú no hauria imaginat, en l'època, un possible retorn del fill d'Isabel II, ni durant la meva joventut que tornés la monarquia. Per a més surrealisme, fan fora Isabel II i reclamen el fill, en el cas de Juan Carlos el seu pare també era fora i la corona va passar al fill. 

Isabel II va ser una reina amb una educació absolutament deficient, amb una corte de los milagros al voltant a més a més d'un exèrcit d'aduladors enfrontats entre ells. De gran se'n va adonar, ja a l'exili, i és que no era pas tan tonta com ens pensem. La van casar amb un cosí homosexual i es va haver de buscar la vida. Expliquen que al fill li deia que recordés que l'única part borbònica era la de la mare, vaja, per si un cas. S'oblida sovint que durant el seu regnat es van fer algunes coses positives, modernitzacions en transports i comunicacions, avenços industrials. He sentit molts penjaments sobre aquesta reina, la majoria dels quals relatius al tema sexual, cosa que als homes se'ls té menys en compte, encara avui. La llàstima és que no prosperés aquella Primera República, després de tants trasbalsos, però les coses són com són i no com creiem que haurien de ser o com desitgem que fossin i haguessin estat.

Mentre a Isabel II se li criticava la tendència eròtica a Maria Cristina, encara ara, se l'etiqueta de reina freda i li solien dir donya virtudes. I això a nivell popular, no queia simpàtica, com tampoc va caure simpàtic aquell Amadeu italià que podia haver representat la possibilitat d'una monarquia moderna. 

Paquita Rico, fes el que fes, ja va ser per sempre més la imatge fílmica de la reina romàntica. Juan Carlos la va convidar quan es va fer el trasllat de les restes de Maria de les Mercedes a l'Almudena, catedral que ella havia propiciat, cosa que va fer molta il·lusió a l'actriu. Això de marejar els difunts no m'agrada gens però sembla que en aquest cas era una antiga reivindicació del seu marit, desconsolat, segons expliquen, i que se'n va anar a caçar al Palau de Riofrio per tal de fer minvar el seu dolor que segurament era sincer, de fet festejaven des que eren unes criatures, aquells dos. I com diu un altre romanç popular molt antic, que los amores primeros son muy malos de olvidar.

LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS, UN CLÀSSIC

No sé si les criatures d'avui saben què és la cançó de l'enfadós. De fet, per la xarxa he trobat molts llocs on expliquen en què consistia aquesta cançó, en copio una explicació molt reeixida de la web boncatalà.com:

Em sembla que actualment només els vells sabem què era això de "la cançó de l'enfadós" o "la cançó enfadosa" perquè feia enfadar. Se'n deia cançó perquè no s'acabava mai, no pas perquè es cantés. Encara ara, quan algú hi està gaire a fer una cosa, diem que és "un cançoner". I se'n deia "enfadosa" . Tohom sap, però, que en castellà se'n diu "el cuento de nunca acabar" i que no podem pas traduir dient "el conte de mai acabar", si no que cal dir "la cançó enfadosa" o "la cançó de l'enfadós".

La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

- Vols que et canti la cançó enfadosa? 

I el nen deia:

- Sí.

Llavors l'àvia feia: 

- Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.

I el nen:

- Canta àvia.

I l'àvia:

- Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.

I el nen:

- Vinga!.

I l'àvia:

- Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.

. . . . . . . . . . . . . . . . . 

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o cançó de l'enfadós.

Jo no vaig conèixer les àvies i per això aquestes contalles me les amollava la mare o fins i tot veïnes de l'escala. La meva mare, quan escoltava determinades cançons, d'aquestes que esdevenen una mena de sonsònia, sempre els feia la mateixa crítica, sembla la cançó de l'enfadós. 

Avui la cançó de l'enfadós ha amarat el nostre present. Les cançons que es canten són ben sovint dignes de ser titllades d'enfadoses però també un gran nombre de discursos, polítics o del que sigui, resulten recurrents i semblen destinats a allargar les narracions d'una rondalla sense final previsible. En tot plegat hi cauen també tants tertulians que repeteixen cançons enfadoses sobre futurs possibles o impossibles, sonsònies que no són res més que especulacions car ningú no sap com pot anar res del que ha de venir.

Qui blogueja de bon matí, més aviat se'n va a dormir

El propietari del blog Raons que Rimen ha fet una crida a la participació per tal d'endegar un interessant estudi sobre els refranys catalans més coneguts. Crec que paga la pena fer un esforç per participar en aquesta iniciativa, es tracta d'escriure els 10 primers refranys que ens vinguin al cap i enviar-los al seu correu electrònic. 

En alguns comentaris que llegeixo en el seu blog m'adono que a moltes persones els ha passat com a mi, que d'entrada els n'han vingut cinc, sis, set al cap, però que després han hagut de fer un esforç per tal de completar el nombre. I és que, com remarquen alguns d'aquests comentaristes, els refranys i les dites ens venen al cap en el moment adient, i els relacionem amb algun aspecte vital immediat, en fred costa més de meditar sobre la qüestió.

A causa del nostre context social i cultural, de vegades el que ens ve primer al cap és un refrany castellà. Fins i tot actualment he escoltat alguna cosa en anglès. Els  refranys es tradueixen d'unes llengües a les altres de forma espontània i costa molt saber ben bé d'on procedeixen, llevat d'aquells que fan referència a algun indret concret de la geografia. Quan jo feia Comerç, a l'escola, per practicar mecanografia en aquelles feixugues i entranyables underwoods, que ja aleshores eren anacròniques, ens feien copiar textos diversos, entre els quals rastelleres de divertits refranys en castellà que m'encantaven.

La gent gran té més tirada als refranys. Percebo que amb els anys jo també en faig servir més, així com frases fetes diverses, de vegades em ve com una espurna al cap, un record ancestral, alguna cosa que deien els meus pares, els oncles, el meu avi o alguna iaia de l'escala. Quan escric un text i em ve aquesta mena de rampell intento incloure'l amb naturalitat en el meu present grafòman, que és una forma elegant i seriosa de donar-li una nova vida. Fer actiu el vocabulari passiu hauria de ser quelcom habitual i acceptat amb entusiasme però no sempre és així, ni de bon tros.

S'ha dit que els refranys reflecteixen la saviesa popular però el cert és que també reflecteixen la ignorància popular. Hi ha refranys sobre meteorologia, agricultura, ciència, costums, que avui no passarien cap prova seriosa i sovint volem oblidar que la pagesia, tan mitificada, en d'altres temps majoritària, havia estat molt conservadora, amb una gran tendència a no canviar res, en dècades passades, malgrat els consells dels pocs il·lustrats de l'època.  Per no parlar d'aspectes morals relacionats, per exemple, amb el capteniment de les senyores. 

Sovint jo tampoc no sé ben bé d'on he tret el refrany. Alguns d'ells, evidentment, m'han arribat a través de la família, en el temps de la infantesa, o del veïnat proper. D'altres en algun moment puntual, a través de gent molt diversa. Els he escoltat, m'han agradat i els he fet meus. També n'hi ha que se m'han aparegut a través de lectures de llibres de tota mena. Els meus pares eren afeccionats al tema, per Reis sovint els havíem regalat llibres sobre el significat de refranys o dites, és una temàtica que té molts seguidors, encara que potser no ho sembli, i també força bibliografia. Amb freqüència, quan arriba Nadal, sorgeix algun llibre nou sobre la qüestió, destinat a esdevenir un regal ocasional. Amb internet la cosa resulta encara molt més fàcil. Quan treballava a l'escola i encara no coneixia el senyor Pàmies consultava sovint la web d'Angel Daban, on es troba un gran recull molt ben classificat, amb el mèrit d'haver estat dels primers indrets en català amb aquesta temàtica, presents a la xarxa.  A més inclou endevinalles, jocs i moltes coses més. Si aquest fos un país normal, culte, desvetllat i feliç, i no tan sols normalitzat a nivell escolar, l'Angel Daban tindria des de fa anys un espai infantil propi a la televisió en horari de tarda.

Els refranys es fan i es desfan, com les frases fetes, i de vegades en sorgeix un de nou, que ningú no sap qui l'ha inventat. Això és més freqüent amb les frases fetes que en el nostre temps han xuclat elements moderns, com els xips, els telèfons, les motos... Elements fins i tot relacionats amb qüestions inquietants, com ara la droga, sovint al·lucinem, per exemple, o estem enganxats a alguna cosa i fins i tot tenim el mono d'endrapar macarrons. També les dites antigues tenien moltes referències a aspectes ombrívols de la realitat, com ara la pena de mort, la tortura, la malaltia, el càstig a les adúlteres i d'altres tràgiques manifestacions de les nostres misèries.

No poso exemples refranyeros per tal de no condicionar la tria que, evidentment, enviareu al senyor Pàmies en breu, si no ho heu fet encara. La tasca que es proposa amb constància    em sembla immensa. Jo tinc interessos tan diversos que admiro de forma incondicional la dedicació esforçada a una temàtica concreta, la veritat. Si faig cas dels tòpics vigents, que potser en el fons no són tan tòpics com sembla, i que avui es troben en decadència per motius complexos, he d'admetre que les dones som, de forma general, i, per tant, poc contrastada científicament, més generalistes.


Ara he vist aquesta proposta del senyor Tibau sobre música dels setanta. M'hi afegeixo amb endarreriment obvi. En podria posar una pila, de cançonetes, encara que els meus gustos no són tan anglosaxons com els de la majoria, i sí molt més xarons i populistes. Així que en penjo una d'italiana de principis de la dècada que m'agradava molt i l'inefable Vals de las Mariposas, que vaig arribar a odiar però que em porta records de quan festejava. Cal dir que a tots els bars i cafès la tocaven una i altra vegada amb gran insistència, en aquells aparells d'aleshores, avui desapareguts.

Princesa de Barcelona

Dels captius Mare i Patrona,

puix del cel ens heu baixat:

Princesa de Barcelona,

protegiu nostra ciutat.

(Verdaguer)

Avui és Festa Major. La festa barcelonina no és massa antiga, es va instaurar el 1868, i va substituir la de Santa Eulàlia, motiu pel qual, segons els meus avis i besavis, aquesta santa plorava, en tal dia com avui, i per això acostumava a ploure. Avui a Santa Eulàlia li han recuperat la festa, rebatejada com a festa de les Laies, encara que a ningú no ens agradaria que una filla adolescent seguís el seu exemple autoimmolador i suportés tretze martiris, per defensar les seves idees, per bones que fossin. Per tant, és un mal exemple, el seu. De fet, plou menys, des que l'ajuntament ha entès que no ve d'una festa més, mentre hi hagi subvencions. Llàstima que encara hagin oblidat que una altra co-patrona de molta categoria era Santa Madrona, de la qual ningú no se'n recorda.

Verdaguer, que va ser el glossador oficial del santoral, fins que li va passar allò que tothom sap, fou qui va escriure la lletra pels goigs de la Mare de Déu de la Mercè i va popularitzar això de Princesa de Barcelona. Cal dir que també va escriure la lletra d'una barcarola dedicada a Santa Madrona, ep, amb motiu de la inauguració de l'església que porta aquest nom, i que és la catedral del Poble-sec. Per cert, com sol passar, la van inaugurar quan encara no estava acabada. I tot just vint anys després ja la van començar a cremar, coses de la història.

Fa anys hi havia un tipus de teatre amable, popular, escrit per grans professionals que feien més hores que un ventilador, i que acostumaven també a escriure guions i adaptacions per a la ràdio. Uns dels més populars eren Ventura Porta Rosés i Cecília A. Mantua. En aquella època en la qual la cultura catalana es trobava amb tantes dificultats, aquell tipus de teatre es tolerava bé, i també s'emetia per ràdio. Aquí, com que la intel·lectualitat sempre ha volgut ser avantguardista, hem oblidat aviat els antics èxits mediàtics, tant en pintura com en literatura, música o teatre. Trobar coses d'aquests autors per internet és gairebé impossible. Alguna pinzellada, alguna referència, poca cosa. En biblioteques, el mateix, cal cercar amb lupa.

Cecília A.Mantua era filla de Gaston A.Mantua, que abans de la guerra havia estat també un autor molt popular. Es deia, en realitat, Cecília Alonso i Bozzo, no sé si té algun parentesc amb el senyor de Dagoll Dagom. Dos dels grans èxits de Màntua van ser La Pepa Maca i Princesa de Barcelona. Aquestes obretes de teatre s'amanien amb alguna cançó, en aquests dos casos sardanes, que aleshores es cantaven sovint i s'emetien també, sovint, en els espais de discos sol·licitats. Un dels seus grans intèrprets era Gaietà o Cayetano Renom, que va morir a finals dels noranta i a qui l'any passat, durant la festa major de les Corts, li van dedicar placa i espai públic, cosa d'agrair, sort d'aquesta memòria veïnal a l'hora de reivindicar figures que van arribar a ser tan conegudes en la seva època. Una llàstima també que Gaietà Renom no pogués gaudir de l'homenatge en vida, la veritat.

Els grups de teatre d'aficionats van representar molt d'aquests autors. Una cosina meva que feia funció amb un grup del seu poble, va fer diverses obres de Màntua amb el seu grup, entre les quals Princesa de Barcelona. Jo crec que si es tornessin a representar, amb dignitat i sense complexos, tornarien a omplir teatres, malgrat que puguin semblar convencionals o carrinclones. La gent normaleta també és convencional o carrinclona i si de vegades es bescanten aquestes obres és, sobre tot, perquè no volem fer el pagès, ni tan sols el camaco. Coi, que a Anglaterra fan sèries de tele molt bones, amb obres de la Cartland i d'altres autors semblants!!! I això que són anglesos!!! No hi ha res pitjor que no voler semblar provincià, s'acaba semblant analfabet, a la llarga. A Catalunya i part de l'estranger hispànic caiem sovint en aquesta mena de complexos culturals.

Sobre Renom, cal dir que hi ha persones esforçades les quals, per amor als records i a la música, recuperen aquests discos antics i possibiliten que ens els puguem baixar, com ara Cançons en Català, una meravella. Sort d'ells! Se'ls hauria de donar la Creu de Sant Jordi o d'altres condecoracions. En castellà, el mateix, i, encara més, hi ha programes de ràdio dedicats a aquest tipus de música, cosa que sembla que pels nostres verals, més enllà d'evocar cinquanta vegades els cinquanta anys de la nova cançó (sense donar espais als nous cançoneros i cantautors d'avui, ni a la ràdio ni a la tele, en horaris de màxima audiència) la resta, no interessa. O no volen que interessi. Precisament vaig recuperar fa poc un programa on Pi de la Serra parlava sarcàsticament del tema, fent enfadar la locutora, que deia que a la seva emissora sí, que posaven música en català. Bé, de tant en tant, una mica, i a hores de mínima audiència. I segons quina. A la tele ja no hi ha ni tan sols programes de música lleugera amb cara i ulls, ni en català ni en castellà, a l'estil dels de fa anys.

La Festa de la Mercè continua, amb una pila d'actes, tants que no dones l'abast i t'assabentes d'allò que t'interessava quan ja ha passat. Això si no vas a l'acte previst i trobes tanta gent que marxes abans no comenci, si és que et pots escapar per algun indret que no estigui col·lapsat per les multituds. El millor és l'ambient, els gegants i tot això. Recordo que quan van començar a fer una cavalcada, fa molts anys, la gent deia que es volia recuperar una mena de rua, com les d'abans de la guerra, aleshores encara no s'havien tornat a fer carnavals públics.

Sobre aspectes populars de la cultura, ahir vaig entrar a veure l'exposició sobre Amades i érem quatre gats. És clar que potser el muntatge no és massa reeixit, a més del fet que no hi ha ni una cadira per seure, cosa freqüent avui a moltes exposicions. Estaria bé poder seure a fullejar amb tranquil·litat tots aquells romanços plens de crims i facècies diverses, però ho has de fer dreta i, a més, hi ha una acumulació excessiva, i de molts d'ells només es pot llegir la primera cara. Em sembla que deuen pensar que quan més ràpid marxis, millor.

Bé, la festa continua, espero que vagi bé, que Santa Eulàlia no plori massa, i que no m'esclafin entre les multituds ni em robin el moneder, ja que aquests dies són propicis a pecar contra el setè manament, per part de gent de moral dubtosa. Quan era joveneta també em trobava amb els arrambadors, senyors que aprofitaven el moment per arrambar i tocar amb més o menys dissimul, o sigui, que en lloc de pecar contra el setè pecaven contra el sisè. Sempre n'hi ha d'aquests, però fa temps que més aviat agafo ben fort la bossa de mà, quan percebo una proximitat excessiva. La maduresa té aquestes servituds.