15.9.13

TOTES QUEDAREU CONTENTES...


Gràcies al Vinilissim he pogut tornar a escoltar la magnífica gravació de El pobre viudo, de Santiago Rusiñol, interpretada per un conjunt d'actors i actrius de categoria i amb l'inoblidable Joan Capri fent el paper principal. Tinc aquest disc a casa, el vam regalar fa molts anys al meu pare i gairebé ens el sabíem de memòria, moltes frases d'aquesta obreta tan divertida han quedat fixades en l'imaginari familiar, com ara allò de totes quedareu contentes, que el vidu desconsolat que acaba compartint llit amb tres dames diu a les senyores quan aquestes discuteixen sobre els seus drets amorosos i econòmics.

Fa una mica de mandra buscar el disco, posar-lo en el vell tocadiscos antic i tot això, en aquest temps d'ordinadors i immediateses. Aquesta obreta de Rusiñol té un argument senzill i hilarant: un home vidu troba a faltar la senyora al llit, sobretot al llit, i fa propostes a la criada de la casa, magnífica Carme Molina en estat de gràcia fins que se li presenten a casa, darrere dels calerons, dues cosines que no sabia ni que existissin. Una d'elles és una separada insatisfeta i l'altra una ballarina promocionda per la seva mare. El vidu acaba compartint taula i llit amb les tres dames, més la mare de la ballarina. El metge familiar acaba per recomanar al vidu que es deixi de tantes francesilles eròtiques o acabarà com la difunta, al cementiri ben aviat. Com és natural, l'home prioritza la salut per damunt del vici i accepta les seves limitacions, com devia fer Rusiñol després de la seva escapada a la francesa. 

Rusiñol va ser un home tan polièdric i inclassificable que encara fa respecte acostar-se a fons a tota la seva obra, pictòrica i literària. Hi ha un interessant projecte per a la recuperació de tot el que va fer i poder-ne gaudir a través de la xarxa. Va ser un català heterodox, va recuperar pintors com El Greco i la rehabilitació de l'Alhambra té molt a veure amb ell i la seva colla, en aquell indret es va retratar disfressat de moro, era un gran amant de les disfresses, físiques i espirituals. Expliquen que una vegada, malalt, va voler posar-se un nas postís durant el carnaval i que el metge, curt de vista, va confondre el nas amb alguna cosa estranya que li havia sortit al rostre. S'expliquen moltes anècdotes sobre ell, algunes deuen ser certes i d'altres, potser, llegendes inflades sobre fets de la seva vida. Tenia un rerefons trist i seriós, com es pot veure en la seva literatura i en la seva pintura, però quan feia broma era també genial, com en aquestes obretes breus i desacomplexades que no han perdut pistonada amb els anys. Llàstima que el teatre de casa nostra sigui tan mesquí amb els autors nostrats. Llàstima que en aquest país es castigui l'excés productiu, cosa que també ha passat amb Sagarra. Jo crec que la mandra hi té molt a veure, és fàcil fer un estudi o un treball universitari sobre un autor amb una producció limitada però és més complex dedicar hores i hores a autors amb un gruix d'obra important i diversa.

Això de què es fes dir Santiago tampoc no ha estat del gust dels puritans normatius. En alguna ocasió van voler escriure el seu cognom com toca, o sigui Rossinyol, cosa que, afortunadament no va prosperar tot i que en algun lloc encara es pot trobar escrit d'aquesta manera. Fins i tot en això és avui Santiago Rusiñol un rebel heterodox i irònic. Alguns sectors de la cultureta, durant anys, ens asseguraven que en haver fet tantes coses no n'havia fet cap de bé, cosa absolutament injusta. Per a més inri el van estimar molt a tot arreu de les espanyes, devia tenir carisma, quan va morir a Aranjuez els jardiners van tallar absolutament totes les flors dels jardins per a retre-li un homenatge pòstum. Ahir, en una conversa familiar, algú em deia que va ser un mal marit i un mal pare, i li vaig explicar que tant la dona com la filla tenien per ell una adoració incondicional malgrat la seva fugida temporal al París de la gresca bohèmia. 

Fa alguns anys vam anar a visitar una cosina molt gran de la meva mare, el seu pare, mort feia molts anys, havia tingut aficions artístiques i ens vam ensopegar en una saleta amb un retrat de l'artista, fet per aquest parent llunyà, ja que havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell. Em va emocionar veure aquell retrat, que l'home devia haver fet de jove, en directe, del seu mestre. Cal dir que aquest parent era també força rusiñolesc. També el meu avi l'havia vist més d'una vegada, a les seves tertúlies famoses. Els personatges de Rusiñol són immortals, tot i que els trobem situats en el context del seu temps els reconeixem en el present, aquests fatxendes de Gente Bien, l'Heroi guillat i amb peus de fang, fins i tot aquest vidu disposat a gaudir de la vida i de l'erotisme tardà, sense manies morals. És cert que els senyors Esteve d'avui han canviat molt però l'artista somniador de tants textos rusiñolescos ha de tenir, com l'Estevet, algú que el subvencioni, que li pagui el marbre, vaja. El que em neguiteja de la nostra cultura és la tendència constant a l'oblit, al menysteniment, a la priorització de la novetat per damunt de tot, cosa perceptible en molts sectors. Potser ens perd l'estètica però, sobretot, ens perd l'estètica avantguardista i aquesta afany de ser contemporanis sense haver estat ni tan sols moderns. Ah, si s'hagués quedat a París, un altre gall li cantaria, segur que sí!!! O com hauríem de dir de forma ortodoxa, li hauria lluit més el pèl, tot i que deunidó, la cabellera de l'artista, com va lluir sempre!


15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Un bon vivant Rossinyol i bastant gamberro pel que diuen. Els seus quadres a mi m'agraden molt i potser no han estat prou ben valorats.
Per cert, el meu pare també es diu Santiago, i no ho he acabat d'entedre mai aixó de Santiago o Jaume, pensaba que Santiago tambè era català. però ara en tinc dubtes.

salut

Júlia ha dit...

Té èpoques de tot, Francesc, i efectivament la seva pintura ha estat mal valorada, sobretot a Catalunya.

Avui que hi ha Jonatans i Kevins això de Santiago ja és gairebé autòcton, ben mirat.

Jo crec que cadascú es pot dir com li sembli però, és clar, a casa nostra amb els noms castellans sempre hi ha 'allò'

Miquel ha dit...

Creo que Santiago es Sant Iago.
En Asturias conozco un par de Iagos, FRANCESC PUIGCARBÓ.

Dicen que era de familia muy pudiente Júlia, y una vez escuché a un señor muy bien puesto en el tema, que el primer coche matriculado en Barcelona, B-1, era de él, un Ford T.
Me gusta su época rosa de pintura, sus jardines íntimos y su trazado en la paleta.
Salut

Júlia ha dit...

Efectivament, Miquel, d'aquí ve la cosa, i Iago és del mateix origen que Jaume

Yo es que tengo una pasión retrospectiva por ese señor, de vez en cuando vuelvo a escribir sobre él, un amor imposible, vaya

Júlia ha dit...

Era de bona família i la dona també però cal dir que es va guanyar molt bé la vida, sobretot amb la pintura, que en aquell moment es venia molt bé, i no va ser el gandul que de vegades s'ha comentat sinó també un gran treballador i activista cultural, no m'estranya gens això del cotxe

Júlia ha dit...

fins i tot els jardins de la darrera època, tan criticats, avui s'estan reivindicant

Miquel ha dit...

Como intuyo puedes entrar en la hemeroteca de La Vanguardia, busca la del domingo 30 de agosto de 1981, nº 35.831.
Yo tengo el recorte y es muy interesante.
Por otra parte, si te fuera de menester, tengo también la revista L´Avenç, dosier que habla de S Rusiñol al completo.
junio 1981 nº 39.
A tu disposición.
salut

Júlia ha dit...

Así que pueda lo busco, Miquel.

Enric H. March ha dit...

Molta mesquinesa, Júlia. Rusiñol, i Sagarra, mereixen estar permanentment a la cartellera. Si visquéssim a Londres...

Trobo a faltar teatre clàssic: català, castellà, grec... Trobo a faltar lligams necessaris que permetin veure la cultura en el seu conjunt. Després la gent se sorprèn quan fan una exposició com la del Paral·lel i veuen tot el que hem deixat al darrere. El mateix passa amb la literatura, amb el teatre... Però en el cas del teatre em sembla greu. A l'abril vaig anar a veure "Renoi, quina nit de nuvis", una opereta còmica del XIX arranjada per la Viviana Salisi, i m'ho vaig passar molt bé, com feia temps que no gaudia al teatre.

http://www.teatrejoventut.cat/detallActeTeatreJoventut_2.aspx?2C2bba0PdWo71ZryL5DEPe6BAZVcm7O5qwJq99OtqazAhJkqazB

Enric H. March ha dit...

L'Institut del Teatre i el Nacional haurien de vetllar pel teatre clàssic en el sentit més ampli.

Júlia ha dit...

Enric, això ja fa anys que dura, quan jo anava a la Universitat el Ricard Salvat ja ho comentava, l'absència de clàssics a les programacions, els teatres 'oficials' tampoc no han fet el que es preveia, una programació constant dels nostres clàssics, de tant en tant alguna coseta per quedar bé i ja han complert. El Romea havia de ser el temple del teatre català i encara sort que el fan seguir d'alguna manera. L'altre dia em vaig enrabia sola quan vaig sentir que la gran producció del Nacional d'enguany serà Doña Rosita la Soltera, amb tot el respecte per Lorca. El més paradoxal és que després produccions interessants que es fan a Madrid, com ara El Malentendido, no poden venir per falta de teatres. Ja fa anys que la programació de teatre és erràtica, a vegades repetitiva i molt destralera amb els nostres autors, amb els més coneguts i amb els més oblidats.

Jo crec que tot plegat no demostra res més que ignorància, amb algunes excepcions com el muntatge que comentes i encara bo dels grups d'aficionats que recorden que existeixen Guimerà o Sagarra tot i que també estan canviant força.

És una llàstima tot plegat.

Fa anys escrivia sovint sobre el tema al blog però ara vaig menys al teatre i no en parlo tant. Cal dir que és car i que a sobre es munten coses de poc interès, amb un, dos o tres actors a tot estirar, cosa que també entenc. La gent va a veure 'els de les sèries',per cert.

I un altre tema és la televisió, quan recordo el bon teatre que havia arribat a veure en temps difícils, en castellà, però també en català, o que havia pogut escoltar per ràdio, i veig el que tenim ara...

Potser són els anys, no ho sé.

En el camp del teatre per a infants i joves, dirigit a les escoles, també he vist molts bunyols destinats a la supervivència dels actors i directors.

Enric H. March ha dit...

Tens raó amb això de la tele. Hi havien fet molt bon teatre.

I anar a veure els actors de les sèries és patètic!

Júlia ha dit...

Algunes mostres n'han quedat

http://www.rtve.es/alacarta/videos/estudio-1/

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/arxiu-tve-catalunya-lletres-catalanes-les-tres-germanes/1424718/

de la ràdio, res de res

gloria abras pou ha dit...

A mi em sembla un excel·lent pintor i em consta que així està considerat en medis afeccionats a les arts plàstiques. Com a escriptor l'he llegit poc però m'ha agradat molt. Satiritza brillantment el caràcter català. És d'ell aquella obreta breu que porta per nom "L'esquerra de l'Eixample"?. La vaig veure fa anys a la televisió i encara ric.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Doncs no ho sé, Glòria, no la recordo.

La seva pintura i tota la de l'època cada vegada es valora més tot i que fa uns dies escoltava algú per ràdio que es planyia de la poca difusió de la pintura de l'època modernista, en comparació amb l'arquitectura.

Fa temps que es parla de separar la pintura del XIX i XX de la resta de la col·lecció del MNAC però em temo que no hi ha calerons per al projecte, però seria la manera de donar-li més volada, de fet ja estava així en l'època de la Ciutadella.