EL COMÈDIA, PASSAT I FUTUR I CANVIS URBANS

 

El cine Comèdia passarà a ser Museu Thyssen i sembla que en quedarà poca cosa, més enllà de la façana i alguns elements. Diuen que el Museu previst comptarà amb un edifici de nou pisos. Els canvis inquieten, en general, més encara amb això de l'edifici adjunt, però penso que si el museu acaba per tenir èxit ja no es recordaran les protestes que el tema ha provocat, poques, tot s'ha de dir.

El Comèdia es va obrir com a teatre l'any 1941, va convertir-se en cinema el 1960, va passar de tres a cinc sales en el 1983 i el 1995... Tot va canviant, no s'hi pot fer res. En el seu origen va ser el Palauet Marcet, bastit el 1987, a un indret on ja hi havia hagut un altre edifici residencial, la residència de Llorenç Oller, compte de San Juan de Violada.

Allà es va instal·lar el Comèdia, dissenyat per Josep Rodríguez Lloveras, autor d'altres cinemes ja desapareguts. La Guerra Civil va interrompre els projectes inicials. Es va inaugurar el 1941 com a teatre important, amb una programació selecta de música i dansa i es demanava vestir d'etiqueta per anar-hi. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat s'hi va fer òpera, sarsuela, teatre de categoria, va actuar-hi fins i tot la Bertini fent parella amb Carlos Lemos, les entrades eren cares, considerant l'època.

En els anys cinquanta es va continuar amb el teatre, sobretot, amb companyies importants d'aleshores. Va ser una gran època teatral per al Comèdia. L'any 1960 s'hi van fer reformes, es va reprendre l'activitat teatral però aquesta va durar poc. En aquella època hi havia sovint protestes quan els teatres s'anaven reconvertint en cinemes, un clàssic. Les protestes van ser tan sonades que fins i tot el governador d'aleshores, Acedo Colunga, va decidir que s'alternés cinema i teatre, cosa que va durar dos dies, com era d'esperar.

La primera pel·licula que es va programar després de les noves reformes va ser 'Un grito en la niebla', amb Doris Day i Rex Harrison. L'any 1983 l'arquitecte Cilento, argentí, va ser l'autor d'una nova reforma. L'any 1995 es va ampliar amb noves sales a alguna de les quals s'entrava per la Gran Via. La reforma va anar a càrrec dels arquitectes López Atalaya i Borzone. Les sales es van inaugurar amb les pel·licules Forrest Gump i La pasión turca.

La seva cèntrica situació va fer que durant uns quants anys, amb una oferta diversa i varies sales, tingués públic i s'hi programessin coses interessants. Malgrat tot, com en tants altres casos, va haver d'acabar tancant, no era rendible. Molta gent fa el ploricó quan tanquen cinemes o teatres però som la mateixa gent els qui aconseguim que això passi. De forma inevitable les modes i els usos en el consum d'oci canvien. Després d'un temps tancat ara sembla que aquest projecte del Museu tirarà endavant, veurem. Pels nostàlgics, constatar que res ha estat sempre igual i que tot es va adaptant als temps, a les circumstàncies i... a l'economia. En tot cas coses pitjors han anat a parar al Passeig de Gràcia, una oferta abusiva de roba de marca, amb botigues on s'han malmès interiors amb 'història'. I de cinemes n'hem perdut a dojo.

Moltes dades d'aquest escrit les he tret del gran llibre de Muntsó Cabús sobre  els cinemes barcelonins, de 1995, que ara ja és una relíquia estimada.

https://www.ara.cat/cultura/cinema/cinemes-comedia-tanquen-despres-mes-60-anys-d-historia_1_4905908.html

https://elpais.com/espana/catalunya/2025-07-15/primer-paso-en-la-ampliacion-del-cine-comedia-para-alojar-el-museo-carmen-thyssen-de-barcelona.html

REDESCUBRINT ELS GERMANS ÁLVAREZ QUINTERO

 

Joaquín Álvarez Quintero, per Ramon Casas

AUTORRETRATO

Fuimos... entre espigas y olivares:

el uno esperó al otro en la lactancia,

y en el primer pinito de la infancia

ya escribimos comedias y cantares

Después... libros, y novias y billares

(memorias que ilumina la distancia!)

luego... una juventud cuya fragancia

envenenan agobios y pesares.

Fuimos... cuanto hay que ser: covachuelistas,

estudiantes, "diablillos", editores,

críticos, "pintamonos", retratistas...

Y hoy, como ayer, sencillos escritores

que siguen, a la luz de sus conquistas,

sembrando sueños por que nazcan flores.

El darrer programa de la serie 'Imprescindibles' està dedicat als germans Álvarez Quintero. El documental en fa una reivindicació necessaria i justa, viatja per la seva vida i compta amb diferents entrevistes a gent de la cultura. Per cert, crec que no hi surt cap català. Els prejudicis culturals del país obliden que el seu teatre, cinema, sarsueles, poemes, van ser molt populars també pels nostres verals. Una estratègia per esborrar del mapa allò que incomoda és no parlar-me, fer com si no existís ni hagués existit.

Recordo una novel·la de Néstor Lujan, 'La Rambla fa baixada', en la qual, quan algú parla del catalanisme vigent, algú li amolla una reflexió realista, fent-li veure que els espectacles teatrals i cinematogràfics de Barcelona i rodalies compten amb un gruix evident d'obres amb temàtica hispànica, andalusa, més aviat. Els Álvarez Quintero no son tan sols els testimonis d'un passat ranci, tenien un sentit de l'humor interessant, una gran capacitat per copsar l'essència de la condició humana i, si les seves obres es portessin a l'escena, fetes amb grapa, cosa difícil a casa nostra, segurament que gaudirien del seguiment del públic més popular. 'Morena Clara' va ser una pel·lícula de molt èxit... als dos bàndols de la guerra civil.

La dictadura franquista va instrumentalitzar aquell teatre i moltes coses més, fins i tot he sentit a gent que identificava coses com la sardana o la sarsuela amb el franquisme. En el seu temps els Álvarez Quintero també van rebre pals diversos, Valle Inclán va arribar a dir que calia 'afusellar-los'. Segurament ho deia de forma metafòrica però van estar a punt de ser-ho, si no haguessin comptat amb l'ajuda d'un personatge emblemàtic, l'anarquista Melchor Rodríguez, que els va protegir. Malauradament gent com el pobre Muñoz Seca no van tenir tanta sort.

El teatre dels Álvarez Quintero és costumista, fa servir un andalús popular, que avui pot sobtar, però que segurament era 'el que es parlava'. La figura de la dona hi és molt present, sempre en un sentit positiu. Van escriure lletres per a sarsueles i fins i tot per alguna òpera, com ara 'Becqueriana', la música de la qual va ser obra també d'una dona, Maria Rodrigo, qui després de la guerra es va exiliar i avui està força oblidada. 

Segurament entre les més de dues-centes obres de teatre dels germans en podem trobar de molt diverses, millors, pitjors... Tenen poemes molt bonics, equiparables als d'altres autors més valorats. Entre els prejudicis que els han menystingut crec que també compta el fet d'haver tingut èxit. A casa nostra han patit aquest menyspreu interessat gent com Folch i Torres i el mateix Sagarra. Malgrat que a Catalunya sempre hi hagi hagut afició al flamenc aquesta afició es vol limitar a coses suposadament 'de categoria' però que Manolo Escobar omplís a vessar algun teatre del Paral·lel, ja no feia tanta gràcia. Actualment 'Mortadelo y Filemón' estan prou reivindicats però recordo que durant la meva joventut els tebeos populars no eren gens valorats per la 'cultureta' que promocionava el 'Cavall Fort' amb allò de què era un exemple de respecte per als nois i noies que el llegien. I no li trec mèrit, jo en vaig ser suscriptora durant anys.

Els germans van estar molt units, Joaquín va arribar a casar-se però la cosa no va anar bé, tot ho van fer junts. La detenció i la situació viscuda durant la guerra, quan ells eren pacífics i bonhomiosos, els va trasbalsar, Serafín va morir l'any 1938, poc després de sortir de la presó. Havia manifestat que volia una creu damunt del taüt i, gràcies a Melchor Rodríguez, la va tenir, malgrat el risc que allò representava en aquell moment i en un Madrid molt complicat. El seu enterrament va ser multitudinari.

El germà va continuar escrivint i firmant per tots dos. Va morir l'any 1944. El poeta Cernuda, en una ocasió, havia anat amb una colleta a veure unes obres dels germans, per fer barrila, i al final es va haver de treure el barret davant de la bona estructuració teatral i  les seves evidents virtus. Margarida Xirgu va representar sense complexos diferents obres dels germans Álvarez Quintero.

Qui tingui interès pot esbrinar per la xarxa i, encara millor, mirar sense pressa i, si pot ser, sense prejudicis, el programa mencionat. La sèrie Imprescindibles és del bo i millor de la televisió hispànica, el nom li escau d'allò més. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_%C3%81lvarez_Quintero

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-alvarez-quintero-sembrando-suenos/16511065/

https://es.wikipedia.org/wiki/Melchor_Rodr%C3%ADguez_Garc%C3%ADa

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Rodrigo

SEGUINT LES ONES (MARTA ANGELAT)

 

M'he llegit d'una tirada aquest llibre, el primer de la Marta Angelat, on recorda els seus pares i evoca tot un mon mític, poc conegut, crec, per les generacions més joves. Marta Angelat és coneguda sobretot per la seva ingent tasca en el mon del doblatge. Angelat ha estat també una gran actriu de teatre. Per sort podem recuperar alguns treballs seus, inoblidables i emblemàtics, com ara 'Les tres germanes' o 'Maria Rosa'.

Vam poder veure per la tele del passat molt i bon teatre en castellà i també, quan va ser possible, en català. També recordo el seu pare i molts altres que es mencionen en aquest llibre, molt interessant i ben escrit, d'una extensió adient a la temàtica i que comença d'una forma impactant, amb la mort de l'actor. 

Admeto que tinc la meva pròpia mitologia actoral, lligada a actrius i actors que van compaginar en molts casos el doblatge i el teatre amb la ràdio. La mare de Marta Angelat, Florència Grau, va ser escriptora, guionista, i va treballar molt per al mitjà radiofònic. Al llibre sabem que la mare i el pare van morir en un temps relativament proper i que també va morir el seu estimat germà, Xavier, de forma dolorosa i prematura. 

Més enllà del tema familiar, de la relació complexa amb el pare en algun moment, i de la tragèdia que suposa una mort abans de la qual no has pogut parlar a fons de problemes dolorosos i incòmodes, el llibre repassa la biografia de l'autora, a partir dels seus inicis, al cinema i al doblatge i ens explica les característiques de la feina, dels espais on es realitzava i del que va representar. Ens explica una infantesa feliç, lluminosa, malgrat l'època.

El doblatge ha estat menystingut en determinats moments. Necessari, però, en una època semblava un endarreriment, una imposició política absurda. Avui tot és diferent, les versions originals conviuen amb les doblades i els bons dobladors son, crec, prou valorats. Marta Angelat, ho ha dit en algunes entrevistes, s'ha sentit en ocasions poc aprofitada pel que fa a la interpretació, gairebé no ha fet cinema, tot i que li hauria agradat fer-ne. Pensa que potser la dedicació al doblatge ha propiciat la manca d'altres oportunitats.

Jo crec que la cosa és molt més complexa, Angelat ha demostrat, al teatre i a la televisió, ser una actriu excel·lent, emblemàtica, diria jo. Una llàstima tot plegat, hem tingut un munt d'actrius, actors i directors de primera categoria que no han reeixit com mereixien o que potser no son avui recordats com caldria. 

És una sort que s'hagi estrenat en el mon literari amb aquest llibre amb rerefons autobiogràfic però que va molt més enllà. Espero que tingui continuïtat i que la seva llarga experiència pugui quedar reflectida en propers volums, ja siguin de ficció o sobre la seva feina i experiències.

Recordo, i crec que en alguna entrada en aquest blog ho vaig evocar en alguna ocasió, que una vegada en la qual anava amb la meva filla al desaparegut cinema Atlàntic de la Rambla, crec que feien 'Els aristogatos', a davant nostre, a la cua, hi havia Marta Angelat i Carles Velat amb un nen més o menys de l'edat de la meva. Veure aquests actors pel carrer em feia, aleshores, tanta il·lusió com si hagués vist actors i actrius de fama internacional. D'això, és clar, fa molts anys.

Aquests dies es promocionen molts llibres de cara a Sant Jordi, alguns de forma excessiva. Marta Angelat encara, per sort, ha tingut uns quants espais per a parlar del seu, que va presentar-li Rosa Renom a La Casa del Llibre, fa uns dies. És un llibre molt ben escrit, amb pinzellades poètiques i descripcions magistrals. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marta_Angelat_i_Grau

https://www.rtve.es/play/videos/teatre-a-larxiu/lletres-catalanes-maria-rosa/1136848/

https://www.rtve.es/play/videos/cafe-didees/marta-angelat-llibre-seguint-les-ones-entrevista-gemma-nierga/16490995/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Angelat

https://archivorelatos.blogspot.com/2010/01/el-ultimo-turista-de-florencia-grau.html

MARSILLACH: TAN LLUNY I TAN A PROP

 

Un dels pocs llibres que he aconseguit acabar, en aquests darrers i difícils mesos, han estat aquestes memòries d'Adolfo Marsillach. Per a la gent del meu temps Marsillach va ser un personatge prou conegut i valorat, que va desvetllar sentiments diversos. Representa tota una època de teatre, de televisió,  de cinema... Director de teatre, autor dramàtic, escriptor i moltes coses més, envejat, imitat, estimat i odiat, segons com, quan i per qui.

L'any 1947 va ingressar en el quadre escènc de Ràdio Barcelona. La ràdio va ser clau en aquells anys i sorprèn comprovar la qualitat i quantitat de teatre al qual vam  tenir accés. Més endavant la primera televisió, amb pocs mitjans, va agafar el relleu. Marsillach va combinar la feina d'actor amb els estudis de dret.

L'any 1951 estrenaria a Madrid 'En la ardiente oscuridad' del gran Buero Vallejo, un autor imprescindible, no tant recordat com caldria. L'any 1956 formaria companyia amb la seva primera dona, Amparo Soler Leal. Malgrat no ser una persona políticament combativa, en general, va haver d'entomar censures i limitacions diverses a causa de l'arnada moral de l'època. Va estrenar obres agosarades, d'Arrabal i d'altres, i un dels seus muntatges emblemàtics va ser el recordat Marat-Sade de Peter Weiss.

Un dels seus muntatges d'èxit va ser la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, peça satírica sobre les relacions de parella de l'època. Va treballar amb Núria Espert a ¿Quién teme a Virginia Woolf? Ja en època de la transició es va implicar en projectes institucionals, com ara la creació d'una companyia de teatre clàssic. L'any 1978 va fundar el Centro Dramático Nacional.

El seu excel·lent llibre de memòries té com a títol una frase habitual a les cartes de Bertold Brecht. Escrit amb una ironia intel·ligent resulta imprescindible per conèixer la història del teatre espanyol de l'època, de la qual va ser sovint protagonista. Alguns aspectes, en aquest present en el qual sembla que es perd el sentit de l'humor, a causa de la correcció política i moral, ens mostren un home força sincer, com ara quan parla dels inevitables embolics i cops de colze entre gent de la professió, o de les seves nombroses relacions amb dones diverses, sovint força joves. O de la seva relació amb el tema català i de les seves dificultats per treballar en aquesta llengua o en qualsevol altra que no fos el castellà. El llibre es clou en el moment en el qual ha d'enfrontar-se al càncer que acabaria amb la seva vida, als setanta-tres anys. Va morir a Madrid i es va fer la vetlla a l'escenari del Teatro Español.

No em voldria allargar massa, encara em costa escriure a l'ordinador i, per altra banda, a la xarxa hi ha molta informació sobre Marsillach. Molta gent jove del present és possible que en sàpiga poca cosa. Encara més a Catalunya, avui sembla que la cosa ha canviat una mica però hi va haver uns anys en els quals el teatre en castellà es va fer dificil de representar pels nostres verals, quan a Barcelona s'havien acollits temporades memorables. Avui és fa molt teatre però les temporades son breus, amb poques excepcions, i crec que no hi ha una gran coherència, a la recerca de la novetat. Tot ha canviat molt, també abans es feien bunyols i, com sol passar, es recorda el millor o allò que més ens va impressionar.

VIATGES CAP ENLLOC I L'ALEGRIA QUE PASSA

El viaje a ninguna parte és una pel·lícula dirigida per Fernando Fernan Gómez, autor també del guió i, un dels intèrprets principals. Ens presenta una companyia de còmics ambulants, ‘de la legua’, amb unes relacions familiars imprecises entre ells. És una època de fam i misèria, el teatre ambulant és una de les poques distraccions de l’època, obres barates però que trenquen la monotonia de la miserable vida quotidiana.

La pel·lícula es força coral tot i que el pes principal cau sobre José Sacristán i el mateix Fernán Gómez, actors extraordinaris, en el cas de Fernán Gómez un geni polifacètic i integral. Enmig del conjunt sobresurt el gran Juan Diego que quan surt és menja les escenes sense esforç aparent. Tot i que hi ha moltes genialitats en aquest magnífic conjunt actoral, Maria Luisa Ponte, Agustín González, Gabino Diego, Nuria Gallardo, Laura del Sol...

La pel·lícula és farcida de frases genials, ocurrents, com ara les comparacions entre el cine i el teatre, en un moment en el qual el cine ja comença a prendre el lloc a l’escena tradicional. I d’un vocabulari que potser havíem perdut o oblidat, com ara el genial zangolotino. La pel·lícula és de 1986, i es basa en una novel·la anterior de l’autor que, de fet, va funcionar com a guió radiofònic. Ens acosta a la precarietat i la incertesa d’una professió que sembla en vies d’extinció, tot i que amb els seus riscos i alts i baixos continua ben viva. 

També la televisió, o actualment les plataformes, semblaven ser un perill per al cinema però, al capdavall, tot conviu. Ara bé, el teatre precisa de poca cosa per continuar viu i, a més a més, té la virtut de ser diferent en cada moment, sempre es viscut en directe i es pot realitzar, en cas de necessitat o d’opció professional, amb molt pocs recursos.

La pel·lícula és una crònica del canvi, present en tantes facetes de la vida, de la desaparició d’una manera de fer davant de les modernitats, que també seran efímeres i variables. Poca cosa ens explica sobre la situació social i política, que podem percebre perfectament a través del tarannà d’alguns personatges o d’elements com ara aquests símbols franquistes escampats per tot arreu. Malgrat tot crec que la situació dels còmics ambulants ja venia del passat, com podem copsar a obres com ‘L’alegria que passa’ -versió original-.

El guió barreja humor, nostàlgia, humanitat, és un homenatge a aquests professionals que estimen la professió però que també en volen fugir de tant en tant, cercant una estabilitat improbable. La imatge gairebé pictòrica d’aquesta troupe viatjant, sovint a peu, per camins polsosos de l’Espanya interior, que semblen tots iguals i que, com el títol manifesta, no semblen menar a enlloc, resulta altament poètica, gairebé tràgica.

He tornat a veure la pel·lícula darrerament, per al cinefòrum de Tot Història i, potser a causa del pas del temps, que ens torna una mica impacients, l’he trobat més llarga del que recordava, tot i que això no té perquè ser un defecte, fins i tot pot ser una virtut. Un altre tema molt important és el de la memòria, que reinventem segons ens convé, com fa el personatge interpretat per José Sacristán i al qual Juan Diego, a la llibreria de vell, intentarà fer aterrar a la realitat, en una de les moltes escenes memorables de la narració. En canvi, no m’han acabat de fer el pes els diàlegs entre Sacristán i el psicoanalista de la residència, petits detalls que el temps ens fa veure d’una forma diferent.

Uns quants anys després, el 2020, Emilio Aragón, un altre personatge tot terreny, de família de còmics, va incidir de forma molt interessant en el tema amb la remarcable ‘Pájaros de papel’, la seva òpera prima, en aquest cas al volt d’actors de varietats, situant també la narració, de forma més explícita i crítica, en la postguerra. És una pel·lícula molt diferent però que també cal veure. Fernán Gómez compta amb una obra extensa i crec que les seves memòries El tiempo amarillo ens poden acostar de forma magistral a la seva trajectòria i vivències.

A la magnífica sèrie biogràfica sobre el cantant Raphael, als primers capítols, s'expliquen els seus inicis, cantant per pobles diversos i passant gana, i tot plegat no difereix gaire del que podem veure en aquesta pel·lícula. Raphael va triomfar, però no sempre és així, hi ha molts factors al volt del tema de l'espectacle quan es ve de família humil, com és el cas. No havia connectat mai amb el cantant però la sèrie em va fer veure'l d'una manera molt diferent. 

Emílio Gutiérrez Caba, un altre actor de família actoral ha publicat fa poc Memorias de cine sobre la seva experiència cinematogràfica, llibre en el qual podem constatar el tema de la precarietat en aquest mon que des de fora sempre sembla amarat d’un cert glamour. Mès enllà de les comparacions entre cinema i teatre en el fons tot te un sentit semblant i els actors i actrius, així com d’altres professionals, sovint han fet allò que en diuen tots els papers de l’auca. 

Fernán Gómez tenia expressions i anècdotes magnífiques, recordo que en una ocasió es queixava, i no és l’únic, de que actors i actrius, artistes de l'espectacle, amb molt poques excepcions, a Espanya, -Catalunya inclosa afegeixo jo- sempre han de tornar a demostrar el que poden fer, aviat s’oblida tot, i això en comparació amb llocs com l’Argentina, on gaudeixen d’una més gran fidelitat del públic. També el recordo en una ocasió explicant que aquesta és una professió vocacional, però que en general és té ‘vocació d’actor triomfador’ cosa que topa amb una realitat que genera moltes frustracions.

Alguns articles meus sobre el tema:

https://www.llegir.cat/2015/05/el-tiempo-amarillo-las-memorias-de-fernando-fernan-gomez/

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2024/10/memoria-evocacions-cinema-emilio.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/01/temps-heretat-i-actrius-inoblidables.html

TERESA CUNILLÉ, CENT ANYS

 

Fa uns dies vaig coincidir amb el Ferran Baile de la Bibliomusicineteca al restaurant L'Oliveta i em va explicar que l'actriu Teresa Cunillé faria cent anys. M'agrada parlar amb el Ferran perquè va treballar al cinema i al  teatre amb molta gent del passat, ha escrit molts comentaris i crítiques sobre teatre, i és un pou de ciència pel que fa al cinema, directors i actors de casa nostra, molts dels quals son avui molt menys recordats del que caldria.

Teresa Cunillé pot estar força satisfeta, existeix un premi de teatre que porta el seu nom i per la xarxa es poden trobar referències sobre ella relativament recents. El seu centenari no passarà desapercebut, de moment l'endemà de la conversa amb el Ferran em vaig ensopegar a Vilaweb amb una entrevista amb Cunillé, molt interessant, que ens mostra una persona optimista i amb una vida feliç i activa.

https://www.vilaweb.cat/noticies/teresa-cunille-em-fa-molta-illusio-fer-cent-anys-pero-tambe-mespanta-no-voldria-pas-marxar/

Teresa Cunillé va neixer a Sabadell l'octubre de 1924. Va treballar en el teatre d'aficionats i ben aviat en el professional, en més de cent obres de teatre. Ha rebut diferents premis al llarg de la seva vida professional. Ha estat de les actrius que més obres ha estrenat a l'emblemàtic Romea. Els seus pares, teixidors, eren uns grans amants del teatre i la sarsuela. El seu pare havia estat tenor professional però ho va haver de deixar per motius de salut. Va impulsar, però, diferents companyies de teatre i sarsuela amateurs.

Teresa Cunillé va actuar ben aviat en sarsueles i més endavant en teatre català i també va haver d'ajudar als telers familiars. De molt joveneta ja va començar a festejar amb el seu amor de tota la vida, l'actor Domenec Vilarrasa i van estudiar plegats a l'Institut del Teatre. També va fer classes de dansa amb el gran Joan Magrinyà al conservatori del Liceu.

Quan la parella ja tenia una filla van ser contractats per la Companyia Titular Catalana del Teatre Romea, on van treballar fins l'any 1957. El Romea va fer un gran intent de recuperació del teatre català. Cunillé va fer sovint de parella de Joan Capri. Més endavant formaria companyia pròpia, sota la direcció del seu marit. Durant la dècada dels cinquanta del segle passat van tenir un gran èxit les obres d'autors com Cecília A. Mantua, una de les més populars va ser 'La Pepa Maca'. Aquestes obres s'emetien sovint per la ràdio. Les obres de Josep Maria de Sagarra també tenien un gran èxit de públic.

El 1972 va ser la primera actriu de la Companyia de Teatre Nacional a Barcelona, una iniciativa de Ricard Salvat, amb obres com la Galatea de Sagarra. En els vuitanta va participar en molts projectes teatrals diversos. El 1991 la ciutat de Sabadell li va retre un homenatge, es va programar l'Hort dels Cirerers, protagonizada per Teresa Cunillé i Domenec Vilarrasa, i al vestíbul del teatre es va muntar una exposició sobre la seva trajectòria artística. També se li va lliurar la Medalla al Merit Artístic de la ciutat. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya. Va continuar alternant teatre clàssic català i obres contemporànies. 

Va treballar a la televisió, el cinema i el doblatge. A prop dels vuitanta anys va muntar l'espectacle 'Dones com jo', amb dramatúrgia pròpia, on recollia els principals monòlegs de les heroïnes sagarrianes, sota la direccio de Francesc Nel·lo. Es va estrenar al Teatre Lliure i va fer una exitosa gira per Catalunya. Es va retirar el 2007 amb l'obra de Rusiñol 'El jardí abandonat', també amb direcció de Nel·lo, al Teatre Brossa.

L'any 2018 es va crear el Premi Teresa Cunillé, bianual, que dona suport a la recerca sobre la història del teatre català.

Els meus primers records de Cunillé estan lligats a la ràdio i a les obres de ràdio- teatre en català. S'emetien per ràdio Barcelona, els dimecres, patrocinades per 'Mobles La Fàbrica'. En els darrers anys la recordo intervenint en algunes sèries de TV3. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre la seva vida i trajectòria professional. En aquesta entrada n'he fet un breu resum. La Història del Teatre Català no és, avui, tan coneguda com caldria, crec que el Romea, tot i que és un teatre viu, hauria de reivindicar-se més com a seu emblemàtica del teatre català. Durant un temps, abans de la construcció del Teatre Nacional, va ser-ne la seu, per exemple, i s'han oblidat iniciatives com ara els Cicles Cavall Fort. 

A través de la història d'actrius com Cunillé ens ensopeguem amb un munt de noms d'actors, actrius, directors i tot tipus de professionals relacionats amb el teatre català. Malauradament avui, per exemple, s'inventen anècdotes elevades a la categoria de mites absurds, com ara el breu pas de la Xirgu pel Romea, amb la existència d'un fantasma ximplet. Malauradament el teatre, en català però també en castellà, és avui un gran absent de les televisions i les ràdios. En una època en la qual no tots podiem anar a les sales de teatre sovint la ràdio i la televisió ens fan facilitar el coneixement de moltes obres, el mateix que el teatre d'aficionats, sovint molt bo, que proliferava a tot tipus de centres socials, parròquies i la resta. Avui es fa també molt de teatre, no diré que no, però penso que s'ha esberlat força la tradició i sembla que l'important son la novetat, el trencament, les noves lectures, no sempre reeixides, dels clàssics. 

Feliços cent anys per a Teresa Cunillé!

MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 

A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.

L'ALEGRIA PASSA I NOSALTRES, TAMBÉ

 

La versió, molt lliure, de L'alegria que passa, que podem veure al Poliorama és interessant, ben interpretada i imaginativa. Gonyalons, en la seva madura plenitud, fa un paper doble de categoria, acomboiada per un planter d'actors i actrius que canten, ballen i interpreten de forma excel·lent. Quan hi vaig anar el teatre era ple a vessar, darrerament els teatres als quals he anat tornen a estar plens, i els aplaudiments van ser contundents i enfervorits. Un altre tema és que poca cosa de Rusiñol hi ha quedat. I potser el més prescindible eren les referències a crims, empresari dictatorial i assassí explotació obrera i dames empoderades. Il'excés, habitual avui, d'això que abans en dèiem 'tacos', en un intent, se suposa, de modernitzar el llenguatge

Encara hi havia menys Rusiñol, pel meu gust, a la versió de La Cubana sobre Gente bien, en aquell cas més que no pas modernitzar es queia en una vulgarització que treia tota la gràcia a l'obra de teatre. En teatre i en cinema es pot fer de tot, les deconstruccions dels originals son freqüents i els resultats, diversos i molt variables. Un altre tema és que aquests resultats, més enllà dels gustos personals i subjectius, siguin reeixits. En el cas del muntatge de Dagoll Dagom, si obviem les referències i ens limitem a constatar una certa inspiració, cal dir que l'obra té moltes virtuts i s'ha de veure.

Malauradament el teatre clàssic català no el podem veure amb regularitat. Un somni antic era dedicar el Romea a recuperar i donar a conèixer autors nostrats, però la cosa no ha anat així. Els autors catalans es recuperen amb comptagotes, encara bo dels grups d'afeccionats tot i que les noves generacions també tiren a textos contemporanis o a reinvencions tot just inspirades en l'original. Fa anys, molts, la televisió ens oferia versions de teatre en castellà i català molt interessants, una mica escurçades i fetes amb pocs recursos, bons actors i molta grapa. Moltes es poden veure per la xarxa, encara bo.

Rusiñol va ser un home immens, encara poc conegut a fons. Com, en un altre context i considerant que eren persones molt diferents, li va passar a Sagarra, el seu èxit popular va desvetllar enveges i reticències, fins i tot a nivell de l'aparença. Era un home atractiu i ben plantat, això també pesa, hi ha moltes històries de rivalitats suposadament intel·lectuals, entre homes lletraferits o artistes plàstics, que es mouen en una mena d'inconscient lligat a la gelosia més vulgar.  

Encara recordo que una brama habitual era dir que havia volgut fer massa coses i no n'havia fet cap bé del tot. Resulta que ho va fer gairebé tot bé, força bé i molt bé. Va ser un català heterodox, redescubridor de l'Alhambra i del Greco, cosa que per les espanyes del present tampoc no mencionen gaire. Tot i que en el seu temps va ser estimat i admirat a tota la Pell de Brau. Quan va morir, pintant jardins a Aranjuez, el personal va tallar totes les flors dels jardins per homenatjar-lo. Cert que hi ha brames apòcrifes sobre ell, facècies diverses, divertides en molts casos. Una de les reticències és el fet de què no s'ha aconseguit canviar-li el nom ni el cognom, gràcies a la seriositat i respecte dels descendents, com tampoc treure la ela geminada d'Apeles Mestres, tot i que sempre s'intenta colar la normativa dogmàtica. La necessària heterodòxia es manifesta fins i tot ortogràficament, per sort.

Rusiñol era un vitalista divertit, un humorista amb un sentit tràgic de la vida, que es percep, precisament, en obres com L'alegria que passa. Va ser un bohemi que va fer molts calerons, molt treballador, per cert. No és fàcil copsar-ne tots els matisos. Mereix ser molt més llegit i pensat. Cal anar al Poliorama, evidentment, però després, o abans, rellegir l'original i, si pot ser, escoltar la versio musical d'Enric Morera. Sembla que també en van fer una pel·lícula, en els anys trenta, però qui sap on para.

L'AVI QUE DUBTAVA, GALDÓS, GARCI I CINEMA INOBLIDABLE

 

El 4 de gener de 1920 moria, als setanta-sis anys, que no eren pas pocs, en aquells anys, Pérez Galdós. Fa dos anys es va commemorar el centenari, malauradament va caure en temps de pandèmia i molts actes previstos no van tenir el ressò merescut. Galdós encara és un personatge controvertit i menystingut. Una vegada vaig sentir fins i tot a Espriu confessar que 'no li interessava', o una cosa semblant. No li van donar el Nobel per motius diversos, entre els quals, l'enveja, cosa que també crec que va passar, a més a més del tema català, en el cas de Guimerà. Son coses que encara s'esdevenen en l'actualitat ja que la gent, fins i tot la més suposadament intel·lectual, té les seves servituds, de vegades inconscients i malèvoles.

Fa pocs dies, per la televisió, van tornar a passar una pel·lícula, mítica pel meu gust, que jo crec que és una de les millors versions de l'obra de l'escriptor, El abuelo', dirigida per José Luis Garci, pel meu gust la millor del cineasta, que és una mica irregular i ha estat una persona controvertida en algunes ocasions. La pel·lícula va néixer com a minisèrie, tot i que em sembla que va excel·lir amb la reducció  a pel·lícula convencional. També va anar als óscars i no va guanyar, competia amb alguns pesos pesats. Garci va aconseguir el guardó en una altra ocasió amb Volver a empezar, inferior, pel meu gust, a aquesta i que, per a més xamba, no va trobar rivals tan contundents. Ja no crec en el tema dels premis, tot està condicionat per influències, política, oportunisme, promocions... Van fer córrer, en el cas de El abuelo, que el director havia untat gent per tal que la votés cosa que, en aquest cas, sembla es va comprovar que era mentida.

L'obra de Galdós va néixer com a novel·la i l'escriptor la va adaptar al teatre, tenia cinc actes, eren altres temps. Ha conegut versions en cinema, una d'argentina. També la vam poder veure en aquells mítics espais de teatre televisiu del passat remot. En general totes les versions son interessants i dignes, durant els setanta va fer el paper principal Fernado Rey, en una bona versió que es va dir La duda. 

Però sense restar mèrits a cap versió anterior, la de Garci, del 1998, li va sortir rodona i és una obra mestra del director. Fernán Gómez fa un paperàs, evidentment, és aquesta una obra per a lluïment del protagonista. Tot i que l'actor s'acompanya d'un grup d'actors i actrius magnífic, en estat de gràcia, es pot dir. A més a més l'entorn, està rodada en gran part a Astúries i Cantàbria, bellíssim, està filmat amb cura i grapa, la música és excel·lent, cada vegada que la torno a veure m'agrada més. A casa dels meus pares la teníem gravada en vídeo i a la meva mare també li agradava tornar-la a mirar de tant en tant. 

L'any 2020, amb la pandèmia al damunt, em vaig apuntar a un curs online sobre Galdós que feia la UNED. Va ser una mica irregular però algunes de les xerrades van ser excel·lents. Galdós, que sembla tan planer, va tenir molta cura i discreció amb la seva vida privada, va fer ben fet, però la tafaneria intel·lectual existeix, què hi farem. Fins i tot les cartes més personals entre ell i Pardo Bazán, que van estar molt temps discretament ocultes, s'han donat a conèixer, més aviat algunes de les que va escriure ella, tot s'ha de dir. Galdós va escriure molt, no tot té el mateix nivell però fins i tot en la seva 'obra menor' hi ha fragments immensos, inclosos els Episodios Nacionales, avui poc i mal llegits. 

Devia ser força silenciós, a la biografia del pintor Simó Gómez, escrita per Feliu Elias, s'explica que el germà del pintor, Enric Gómez, gravador notable, assistia a unes tertúlies a una cafeteria del carrer Pelayo. Galdós, pel que sembla, havia vingut per aquí a documentar-se sobre una novel·la, anava a les trobades i no deia mai res. Amb el seu bigoti i el seu posat molts van pensar que era un guàrdia civil d'incògnit, que anava allà aneu a saber amb quines intencions.

Pel meu gust la seva obra magna és Fortunata y Jacinta, que va conèixer una bona sèrie televisiva, en aquells temps, en els quals es feien sèries hispàniques d'altra volada. També s'havia dut al cinema, amb més o menys fortuna i he de dir que Emma Penella, gran actriu, pel meu gust, donava més la imatge de la Fortunata original. A la sèrie de la tele, que compta amb un conjunt actoral interessant i de categoria, van grinyolar amb el Juanito Santa Cruz, encara no sé el perquè, però van agafar un senyor francès força ensopit i sense química amb cap de les dues dames protagonistes, pel meu subjectiu gust. No acabes d'entendre el seu èxit amorós, la veritat.

Encara que sembli mentida, llibres com Fortunata y Jacinta o La Regenta van ser, durant molt de temps, impossibles de trobar, fins que no es van fer reedicions, ja en els setanta. 

https://www.imdb.com/title/tt0176415/

COPS DE PORTA CLÀSSICS I MARITS RANCIS

 

Fa pocs dies, al canal Verdi, vaig poder veure la versió en cinema de Casa de nines, protagonitzada per Claire Bloom. Per motius diversos que, en ocasions no m'explico, determinades obres es posen en algun moment d'actualitat i sorgeixen, en poc temps, diferents versions remarcables. Més o menys el mateix any en què es va estrenar aquesta versió, dirigida per Patrick Garland, es va estrenar la de Losey, amb Jane Fonda, que crec que va tenir una difusió més gran. I poc després Fassbinder en va fer una versió televisiva, amb actors i actrius menys coneguts.

Hem vist, al llarg dels anys, moltíssimes versions de l'obra, a banda d'aquestes. Unes quantes vegades a la televisió, i també, en català, al TNC i al Romea. Qui més qui menys coneix la història, el cop de porta de Nora, la intransigència del marit, la parella d'esperit turmentat que es retroba i el vell metge enamorat i malalt. Ibsen té moltes obres remarcables però crec que aquesta és la més coneguda i representada, un bon paper de lluïment per a una actriu que tingui l'edat de la protagonista, més o menys. 

S'han intentat fer versions modernitzades però, pel meu gust, el context de l'època és important, malgrat que a casa nostra passaven coses així fins ben entrat el segle XX. Ibsen va haver de fer-ne una versió amb un final més conciliador, no tan sols per les pressions polítiques sinó també per la poca acceptació que, per a moltes dones, tenia el fet d'abandonar els fillets a mans, se suposa, del servei. Torval no era encara el senyor Kramer i no crec pas que s'arremangués limitant la seva carrera professional. De fet molts infants benestants van créixer amb mainaderes.

Aquestes tres felices criatures son, al capdavall, les víctimes de la situació. Sort que viuen força bé, és clar. Krogstad, el tèrbol i corrupte autor del xantatge, evoluciona moralment i al capdavall entenem que un desengany amorós va incidir en el seu capteniment. A El parc i les ombres em va inspirar un dels personatges, un home refusat i amargat que troba, ja madur, l'amor de la seva vida, i vaig manllevar allò de 'un esdeveniment feliç ha canviat la meva vida'. Hi ha qui m'ha criticat el canvi moral del meu personatge i el troba inversemblant. Tot i que afortunadament, de tant en tant també passen coses bones.

La història de Casa de nines no va ser un invent. Laura Kieler, amiga de la família Ibsen, una jove escriptora casada amb un professor, va fer el mateix que Nora, falsificar una firma per poder enviar el marit a l'estranger, per guarir-se. Kieler va demanar ajuda a Ibsen, en forma d'una bona crítica d'aquest a un seu llibre podia haver afavorit que Kieler guanyés diners i pugués tornar el préstec. A Ibsen no li feia el pes el llibre i s'hi va negar. Quan tot es va saber, el marit es va divorciar, quedant-se els fills, Kieler va tenir problemes mentals a causa de tot plegat i es va passar dos anys en un sanatori. La parella es va reconciliar després i ella va aconseguir reconeixement i èxit literari tot i que sigui poc coneguda entre nosaltres, com tantes dones remarcables.

No li va fer cap gràcia que Ibsen fes servir la seva història d'una forma tan evident. No crec que ens fes gràcia a ningú, és clar. En tot cas, Casa de nines és avui un clàssic que revisitem i llegim i al qual sempre trobem detalls remarcables que ens propicien noves lectures i nous visionats. Malgrat que algunes versions 'modernitzades' no m'han fet el pes. 

Bloom, per cert, va titolar les seves memòries, extraordinàries, 'Adéu a una casa de nines'. És una actriu immensa, no sempre ben aprofitada. Fonda va ser una protagonista molt interessant i potser donava més la imatge de la Nora abans d'empoderar-se, ingènua i patidora, atractiva i alegre. En el moment de la pel·lícula, era més propera a l'edat de la protagonista, tot pesa. El perill d'aquests clàssics tan coneguts és que, com ha passat amb aquest, al país d'origen i a d'altres, es converteixin més aviat en lectura escolar obligatòria que no pas en una digna obra de teatre representada amb cura i dignitat per estudiants de secundària. O en el tema d'un treball convencional de Batxillerat, per al qual, enguany, no cal ni haver-se llegit el text ni haver vist l'obra, internet s'ha convertit en un racó del gandul molt interessant i enriquidor. I ho dic de bon rotllo.

IGUANES MÍTIQUES

 

Una d'aquestes tardes ensopides i plujoses, en no sé quin canal, em vaig ensopegar amb La nit de la iguana. Amb el pas del temps la literatura i el cinema del passat van aplegant imaginari sentimental, de forma inevitable. No recordo haver vist la pel·lícula al cinema convencional però sí que recordo el seu lligam amb un esdeveniment que, en el seu moment, em va semblar una meravella de la tècnica moderna, va ser la primera vegada que em vaig gravar una pel·lícula al primer aparell de vídeo que vam tenir. En aquella època tot plegat resultava una mica complicat i més d'una vegada em vaig equivocar d'horari o vaig perdre una gravació perquè l'horari d'emissió va variar. En aquest cas, però, tot va sortir bé.

Encara treballava, aleshores, i vaig comentar a una companya que havia deixat el vídeo a punt. Ella recordava la pel·lícula com a molt pujada de to, molt forta, com deien en el passat. Sobretot recordava l'Ava Gardner a dins de l'aigua amb aquells dos nois que li toquen les maraques.  L'endemà mateix, quan ens vam veure, després de recuperar la cinta, ella em va confessar que s'havia decebut i que, amb el pas dels anys, allò pujat de to havia esdevingut aigua de figues. Que la pel·lícula, en el seu temps, els prometedors anys seixanta, devia impressionar, m'ho ha confirmat una amiga que recorda que hi havia gent gran que va sortir de la sala en algun moment, indignada.

Avui, com és lògic, tot allò ens fa somriure. Per a veure cinema polític i fort de veritat havies de passar la frontera. I si alguna cosa arribava, amb l'apertura tímida d'aquells anys, podia ser que les tisores hi haguessin fet algun disbarat. També es va inventar allò de l'art i assaig per fer passar bou per bèstia grossa i per a l'alegria dels cinèfils incipients. Cal dir que les pel·lícules basades en obres de Tenesse Willians ja eren una garantia d'agosarament. L'argument, per a la gent del present, pot semblar una mica erràtic perquè hi ha una tendència a deixar de banda el rerefons filosòfic, avui els temes religiosos no ens motiven com abans ni tenen el mateix pes. Hem admès que Déu, per a molts de nosaltres, no existeix, ens hem alliberat de maldecaps i pecats originals i el mon no s'ha enfonsat, però també hem hagut d'assolir més inseguretat. Pel que fa a l'erotisme, ja hem vist de tot i més, tot i que diria que hi ha una mena de subtil retorn a una mena de complicat puritanisme que va molt més enllà del tema sexual, fins i tot.

La pel·lícula la va dirigir Huston, poca broma, i el repartiment era de categoria: Burton, a l'època de la seva tòrrida relació amb la Taylor, cosa que desvetllava molta tafaneria, Ava Gardner, ja una mica grandeta però més guapa que mai, Deborah Kerr, en un dels seus papers tirant a mística reprimida, els quals poques vegades va aconseguir defugir. I Sue Lyon, encasellada en allò de la Lolita pecaminosa. Lyon va tenir una vida complicada, molts matrimonis, poques oportunitats per aconseguir papers rellevants quan va anar fent-se més gran. Finalment es va estabilitzar i retirar i no va voler saber res més de periodistes ni pel·lícules, una mica com la iguana protagonista es va alliberar del pes mediàtic i va tocar el dos. Tot i que, com a la iguana de referència, encara que ens alliberem sempre ens resta un tros de corda al coll, ep.

La pel·lícula, avui, conserva una estranya màgia poètica, més enllà de l'argument concret, és una pel·lícula, com moltes de Huston, de gent perdedora i erràtica, que al final, més o menys i no pas sempre, sobreviu com pot. He vist que fa poc en van fer la versió teatral al TNC, que no vaig arribar a veure. Tenesse Williams, tot i els seus èxits, en el teatre i en les adaptacions al cinema i la televisió, va ser un home tímid, trist i turmentat, com tants homosexuals de la seva època, a més de temes familiars que el van abocar a l'alcoholisme, encara  no se sap si la seva mort va ser, o no, un suicidi. 

Ahir feien al segon canal un altre èxit de Williams, Un tramvia anomenat Desig. No la vaig mirar, tenia son i me la sé de memòria, però potser ho faré avui per contemplar de nou el Marlon Brando en samarreta i reflexionar sobre la seva complexa personalitat. L'any 2000 vaig veure una versió al Romea, força interessant, amb la Vilarasau, l'Àurea Márquez i el Marc Martínez, de tot fa un munt d'anys. 

Tot i la gran distància d'època, de tarannà i de manera de viure, Williams, en alguns detalls, tot i que admeto que la comparació és agafada pels pèls, em fa pensar en Guimerà. Passions repartides entre grups de tres personatges inoblidables i poca relació amb la vida real dels autors, sexe i violència, més soterrada en Guimerà, per raons òbvies, i el tema de l'homosexualitat surant per algun racó, de forma més explícita en l'autor americà que, si no era català, era d'aquell sud vençut que arrossegava ferides antigues. En tot cas, ambdós formen part del nostre imaginari de forma irreversible.

TEATRE, TELEVISIÓ, RÀDIO I EVOCACIONS DIVERSES

 

En alguna altra ocasió he comentat les excel·lències d'un programa de ràdio, Jardines en el bolsillo, que, malgrat emetre's en horari absurd, de tres a quatre de la matinada, els dissabtes, amb les possibilitats actuals es pot recuperar sense problemes. Fa temps s'emetia una mica més tard i va ser gràcies a l'antic horari que el vaig conèixer, algun dia en el qual em devia despertar més aviat del compte. 

El títol del programa fa referència a un conegut i bonic proverbi àrab que diu que un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. Al programa comenten llibres, moderns o clàssics, sobre literatura juvenil, teatre, narrativa i poesia. Gràcies a aquest programa he descobert autors i autores i n'he recordat d'altres. El programa està fet amb molta grapa, sempre et deixen en la incògnita del desenllaç, en el cas del teatre i la narrativa, i et diuen les edicions que pots trobar dels autors i autores, en molts casos també en català.

Al darrer programa van parlar de l'obra de Strinberg El Pelicà. Sovint, en el cas del teatre, es pot escoltar algun fragment que correspon a obres emeses en els enyorats espais teatrals de la tele d'altres temps. Per sort, avui, una gran majoria d'aquelles gravacions, també les que es van fer en català al segon canal, es poden recuperar sense problemes. 

El Pelicà es va emetre a principis dels vuitanta, la gravació és en color, feta amb més mitjans que les obres televisives dels anys seixanta i setanta, i, més enllà de Strindberg, en tornar-la a veure em va meravellar de nou la qualitat de tants actors i actrius que després, en molts casos, han hagut de fer coses de menys volada. Amb l'excepció d'Irene Gutiérrez Caba, actriu esplèndida, com tota la seva teatral família, morta de forma prematura, els altres tres, Tina Sainz, Manuel Galiana i Emilio Gutiérrez Caba, encara son vius i en actiu, tot i que no tenen el reconeixement que mereixen, com passa en tants camps, per altra banda. L'obra la va dirigir un molt bon home de teatre, Francisco Abad, un altre poc recordat, per cert.

No és aquesta una de les obres més conegudes de l'autor, un home turmentat i infeliç, cosa que no li treu mèrit literari, és clar. Galiana, de més jove, era un intèrpret habitual de personatges turmentats i complexos, que es feien un tip de patir. Emilio Gutiérrez Caba fa aquí un paper antipàtic, d'oportunista rebutjable, però jo crec que, com Bette Davis, quan feia de dolent encara era millor que quan feia de bon noi. Tina Sainz es una altra de les grans actrius encara vives, amb una trajectòria impressionant i, en un altre país, tots quatre, i tants altres, tindrien ja un munt de condecoracions i reconeixements. 

L'obra fa patir força, gira a l'entorn d'una família estranya i desestructurada, com diem avui. El paper de la mare també seria adient per Bette Davis, una dona egoista i que acaba, fins i tot, per inspirar llàstima. Tot plegat és un gran drama, és clar, i encara em sobta la facilitat que tenen determinades persones per amargar-se la vida podent estar bé, malgrat que ens trobem en una altra època, en el teatre i en un altre país. Emilio Gutiérrez Caba té un llibre magnífic sobre la seva família, incidint força en Irene, que va morir de forma sobtada i prematura. 

La televisió, i abans, la ràdio, van donar-nos a conèixer un munt d'obres de teatre de tota mena, millors, pitjors i excel·lents, moltes de les quals han quedat per sempre en el meu imaginari. També hi havia, aleshores, més teatres a Barcelona, molts dels quals havien passat a ser cinema per tornar a ser teatre en els setanta i vuitanta i acabar per no ser res, al cap dels anys, a tot estirar una botigueta de roba juvenil o un súper. 

Quan cerco informació sobre obres de teatre que es poden considerar, ja, clàssiques, em sobta el gran nombre de teatre que es fa als països hispanoamericans o en el camp del teatre amateur, tot i que crec que en aquest camp s'ha imposat en els darrers temps un cert afany de modernitat erràtica. En molts casos, per fer calaix, es recorre al musical, sovint poc innovador pel que fa a la temàtica. Entenc que es facin obres contemporànies, és clar, però tot hauria de conviure d'alguna manera, hi ha molta ignorància avui, fins i tot sobta aquesta ignorància quan es manifesta per part de gent coneguda i reconeguda. 

Tot plegat potser son plans de vella o de major, això de vella és gairebé entès avui com un penjament, per desgràcia, quan hauria de ser una mena de títol honorífic.

Enllaços:

https://www.youtube.com/watch?v=J3BzbfQrHfI

https://www.llegir.cat/2020/01/el-tiempo-heredado-emilio-gutierrez-caba/

https://www.rtve.es/play/audios/jardines-en-el-bolsillo/

MARISA DE LEZA, COMIAT I EVOCACIONS

 

Fa dies que no faig obituaris sentimentals però avui no me'n puc estar. Em diu el meu germà que aquest mes d'octubre va morir Marisa de Leza, gran actriu, elegant i discreta, que m'ha anat agradant amb els anys, com em passa amb tantes coses. Va néixer l'any 1933, i el seu bonic cognom era artístic, és deia González. Avui ja no es canvien tant els noms, els actors i les actrius espanyols. Encara més, els cognoms castellans semblen exòtics en d'altres verals, i així trobem, per exemple, un Andy García ben salerós. 

De Leza, a més a més, formava part de la peli menys reeixida del programa doble del cinema del meu barri, era la noia a històries com ara Diego Corrientes, tenia un físic que no ens agradava, a les jovenetes, aleshores, car eren moda els nassos arremangats a l'americana, estil Sandra Dee, cosa que va propiciar moltes destraleries estètiques en un gran nombre d'actrius nostrades. I molts calerons als pioners de les operacions d'estètica, per cert.

Ara em sembla preciosa, a les fotografies amarades de nostàlgia que  retrobo, també m'ho sembla de gran, em recorda una mica la Mangano i la supera, fins i tot. Va començar a treballar de molt joveneta, al cinema, en el cinema d'aquella arnada postguerra. Es va casar amb un guapo futbolista nascut a Balaguer, Mario Durán, van tenir tres fills i ella es va enretirar una mica per retornar a brillar en aquella televisió enyorada dels Estudios 1. També va fer molt de teatre. 

Podria mencionar moltes obres on va treballar però recordo, sobretot, La doble historia del doctor Valmy, de Buero Vallejo, a l'enyorat Talia dels bons temps, amb un actor que m'encantava i que també és mort, l'asturià Julio Núñez. L'obra, no del tot rodona, però interessant, del gran Buero Vallejo, tocava un tema inquietant, la tortura i la seva pràctica habitual a les comissaries, així com els possibles problemes de consciència d'alguns professionals obligats, pel context i la situació, a practicar-la. L'obra va tenir problemes per estrenar-se però els temps estaven canviant, i, finalment, la vam poder veure i comentar.

Fa pocs anys vaig llegir una entrevista que li van fer, em va semblar una senyora de categoria, culta, llegida, com el seu marit, que va ser un futbolista atípic i que es va dedicar, després de l'esport, als negocis industrials, crec que encara es viu. No van ser mai carn de revisteta, ni se'n van sentir tafaneries, el mateix que va passar amb els seus descendents. Va tenir la mala sort de veure morir una filla, pocs anys abans del seu traspàs. En tot cas, la considero una d'aquelles grans dames de les generacions anteriors a la meva, una d'aquelles actrius a les quals potser no hem sabut valorar com calia i que avui, en general, son difícils de veure i d'apreciar, car el cinema retrospectiu sol ser minoritari i atzarós. 

REINES TRÀGIQUES I CINEMA CONFINAT

Ahir, al cinefòrum de Tot Historia, vam comentar la pel·lícula sobre Maria d'Escòcia, amb la qual es va estrenar en el cinema la directora Josie Rourke. La pel·lícula, malgrat les bones interpretacions i ambientació no em va fer el pes, té un ritme irregular, es pren moltes llibertats històriques i, al capdavall, si no saps de què va el tema l'has de completar amb consultes diverses. Expliquen que la pel·lícula es va inspirar en una biografia de Maria, obra de John Guy.

Copio un fragment d'una de les moltes valoracions que he trobat per la xarxa, sobre la peli, i que coincideix força amb la meva:

(...) la directora está mucho más interesada en convertir a María Estuardo en una figura progresista y pacificadora, que en retratar al personaje real. Lo mismo ocurre con Isabel, mostrada por Rourke como una mujer dura y bidimensional, a pesar de los intentos de Margot Robbie por dotarla de profundidad. 

María, reina de Escocia no las tiene todas consigo al elegir entre complacer a un planteamiento progresista sobre la historia y exhibir connotaciones más modernas sobre el poder encarnado en el rostro de una mujer. Una percepción dual y débil que termina convirtiendo la película en una serie de lugares comunes en medio de un deslumbrante escenario. Quizás la combinación más lamentable para una historia de semejante poder para cautivar 

(https://www.caninomag.es/por-que-falla-la-pelicula-maria-reina-de-escocia-de-josie-rourke-como-retrato-historico/)

Tampoc no és pas que la novel·la o el cinema no es puguin prendre llibertats, tot es pot fer bé o malament i cal situar les coses al seu lloc i en el seu context. Becket, per exemple, és una pel·lícula molt interessant però que no respecta la història i el seu interès rau en incidir en l'enfrontament entre dos poders sòlids.

Hi ha personatges històrics que han fet vessar molta tinta i han estat objecte de revisitacions diverses i d'altres que romanen encara molt poc coneguts, més enllà del mon acadèmic. Un dels llibres més emblemàtics i influents sobre la reina d'Escòcia és la biografia de Zweig, molt interessant i ben escrita, per cert, i en la qual, malgrat incidir en el personatge també reivindica, d'alguna manera, Isabel, qui, en moltes recreacions de ficció ha esdevingut la dolenta de la pel·lícula. Zweig, que tenia, com Dumas, alguns negres al seu servei, pel que fa a la documentació dels seus llibres historics, va assolir una gran popularitat i aconseguir molts beneficis amb aquesta biografia i amb la de Maria Antonieta. Les reines tràgiques, boniques i decapitades tenen el seu atractiu, vet-ho aquí.

La pel·lícula actual vol fer una mena de lectura feminista del tema i de la relación entre les dues reines, cada època te les seves dèries i fa les seves interpretacions. Maria d'Escòcia ha inspirat òpera, teatre, cinema i de tot. Una pel·lícula emblemàtica, tot i que històricament molt tramposa, és la que va protagonitza Katherine Hepburn, dirigida per John Ford, el 1936. Si el present vol remarcar el tema feminista aquella més aviat incidia en el tòpic de les dones conspiradores, geloses i inestables. De fet, en algun moment, Zweig també cau en això, dient, per exemple, que entre homes tot allò s'hauria resolt amb violència directa i no amb tanta carteta i tafaneria. Ja se sap que la violència directa és viril i admirable, al menys, ho era.

Una de les fonts mitològiques més conegudes, sobre el tema, ha estat l'obra de Schiller, de la qual hem tingut, al llarg del temps, dues versions catalanes emblemàtiques, la primera, la meva preferida, la van protagonitzar Lizarán i Maife Gil, la va dirigir Montanyés, el 1990, i, la segona, Sílvia Bel i Miriam Alemany, el 2016, amb direcció de Belbel. Benet i Jornet en va fer una adaptació per a la televisió. En castellà se n'han fet moltes versions, l'Estudio 1 la va portar, així matex, a la pantalleta. Al cinema hi ha d'altres versions, com ara una amb Redgrave i Glenda Jackson, de 1971. També tenim òpera i de tot, vaja. I no tan sols d'aquesta reina sinó de molts dels seus parents, malgrat que la gent sigui poc monàrquica, avui, sembla que el tema encara fascina. 

Una de les biografies més populars de la reina ha estat la d'Antonia Fraser, escriptora que s'ha dedicat més aviat, després, a la novel·la d'enjòlit. La seva antagonista, Isabel, ha estat objecte d'interpretacions de tota mena, com ara la que va protagonitzar al cinema Cate Blanchett el 1998, sobre els anys joves de la dama, o la inversemblant, però distreta, Reina virgen, amb Jean Simmons. Un altre personatge molt mitificat, reivindicat i també decapitat ha estat Anna Bolena, per cert. Menys realistes son les pelis de la Sissí, una altra reina, en aquest cas consort, molt mitificada.

Es fa difícil, des del present, situar-nos en una època altament conflictiva a tots nivells, amb enfrontaments religiosos, problemes dinàstics i assassinats i execucions a dojo. Mentre hi ha una tendència a reivindicar reis i reines anglesos o francesos, els espanyols, com Isabel de Castella o Felip II encara resten aclaparats sota tones d'incomprensió presentista, què hi farem. A l'estat espanyol, Catalunya inclosa, es passa de l'autoodi a la mitificació desfermada i patriòtica. Gran Bretanya, i tambe França, han potenciat molt el turisme històric, fins i tot sense amagar del tot draps bruts ni masmorres inquietants, però, això sí, reconvertint en grandesa moltes misèries, i, com es diu vulgarment, han venut molt millor la moto. Un element mitificador és la mort juvenil i prematura, si és violenta millor, segurament si a Eugenia de Montijo se l'haguessin carregat de mala manera en lloc de poder accedir a un exili força convencional avui en tindríem una visió molt diferent.

Vaja, que tenim Isabels i Maries per a moltes dècades i moltes interpretacions.