19.10.13

RELIGIÓ, CULTURA, ART, EDUCACIÓ I D'ALTRES ABSTRACCIONS






Hi ha una tendència adulta a considerar que allò que nosaltres sabem és el que s'ha de saber en general. Com tantes altres coses, aquesta valoració acadèmica sorgeix sovint d'un subconscient poc resignat amb el pas del temps i que es formula, en general, en aquests termes o en d'altres de semblants: nosaltres érem millors que no pas la gent més jove d'avui i malgrat els anys grisos hi ha valors que s'han perdut de forma irrecuperable.

Generalitzo de forma injusta, cert, però escolto comentaris d'aquest tipus en moltes ocasions i no tan sols en converses familiars informals sinó també per part d'aquestes plèiades d'experts que poblen les tertúlies nostrades i foranes. Una altra derivació de la qüestió és la condemna de tot allò que és nou i té èxit. Va passar amb la televisió, després amb els ordinadors, més endavant amb els mòbils, per no parlar de la sacralització dels llibres de paper i els discos de vinil... Tot allò nou crea perilloses adiccions, adiccions temporals, tan efímeres com aquests jocs que es posen de moda als patis de les escoles durant unes setmanes. I allò antic sempre té un plus afegit, sobretot quan ha superat l'etapa de la vellesa decadent per tal d'assolir la glòria clàssica dels objectes espirituals.

Un tema recurrent és la ignorància sobre temes religiosos, del nostre context cultural, o sigui de la religió catòlica passada per les nostres experiències personals. Fa molt poc, en una tertúlia televisiva de culte crepuscular, és debatia la qüestió i es feia broma sobre coses com ara que alguns joves creien que un seminari era un banc de semen. Fa anys algú ja em va explicar que havia sentit una joveneta explicar que creia que es plorava com una magdalena pel fet que aquesta menja regalimava cafè amb llet quan se sucava.

Aquestes facècies que situan l'explicador en una superioritat cultural fatxenda són les mateixes que palesaven, fa temps, que els nens d'avui quan els deies que dibuixessin un pollastre el dibuixaven a l'ast o que si els demanaves d'on venia la llet et deien que del tetrabrik. La veritat, amb els meus gairebé quaranta anys de mestra, no m'he trobat encara amb cap criatura tan ignorant i si passava alguna cosa semblant sovint era més aviat a causa d'una mala formulació de la pregunta.

La cultura i la cultureta són generacionals, una professora d'anglès joveneta es va fer un tip de riure davant de la meva pronunciació de certes paraules habituals en aquest idioma, la generació de l'anglès no acaba d'entendre la nostra ignorància retrospectiva en aquest idioma. Molta gent gran de la meva edat és analfabeta tecnològica, i reivindico fins i tot el dret a no voler aprendre allò que no necessitem per a la vida quotidiana. 

Sobre la cultureta, que la gent jove no sàpiga res o sàpiga poca cosa sobre religió cristiana o catòlica no em preocupa, qui s'interessi pel tema de l'art té avui molts llocs on buscar i llegir sobre personatges i simbologies, si vol. Encara més, molta gent de la meva edat, dels de la història sagrada i la missa del diumenge, estic ben segura que tindria feina a l'hora d'interpretar pintura de temàtica religiosa. El que s'aprèn a escola té molt poc pes, afortunadament. 

Jo mateixa recordo que de joveneta no sabia un borrall sobre els deus clàssics, grecs i romans, com molta gent del meu temps, i una gran professora de llatí que vaig tenir a l'institut ens va elaborar uns apunts excel·lents que m'han servit durant tota la vida. L'art, això que en diem art, no és només religiós, és internacional, ancestral, transversal i multicultural. A més a més, hi ha històries religioses absolutament gore que crec que val més conèixer a l'edat adulta, en profunditat, el mateix que molts temes d'història, complexos i susceptibles de manipulacions a dreta i esquerra. Un altre tema és el poc interès general per aquestes qüestions, més enllà de les visites prescriptives i canòniques diriges al turisme de masses o els itineraris de consum que ens ofereixen totes les entitats i associacions un dia sí i un altre també. 

No cal patir, doncs. El problema no és farcir de més matèria l'escola elemental o la secundària obligatòria, sinó ensenyar, com sempre, a llegir, escriure i comptar. Si es fes bé i de forma seriosa, sense marejar el professorat amb elucubracions sobre valors eteris,  no trobaríem carallots que justifiquesinn la ignorància calculadora dient, sense vergonya, que són de lletres. Per cert, no he sabut mai a quin cony de lletres es referien. Qui vulgui aprendre i tingui curiositat, avui té un gran nombre de recursos a l'abast i de franc.

17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Solen dir que són de lletres quan no saben la resposta a algun problema de tipus matemàtic, així com es pot dir a l'inrevés.
De fet el problema de la cultura és que a dia d'avui la quitxalla no se sap la llista dels reis Godos, els rius de la cornisa cantànrica o la capital d'Afganistan, alló que s'en deia cultura general 'una mica de tot' i potser un molt de res, però era una cultura tastaolletes, ideal per resoldre mots encreuats o anar a concuns de preguntes a la tele.

Miquel ha dit...

La diferencia entre ser maestro y saber enseñar entra en lo que se denomina pedagogía.
Tuve la gran fortuna de entablar relación con Marta Mata en 1978, (hoy creo que cuatro gatos saben quien fue), pero es curioso que sea la gran olvidada en un país como este.
Me siento extraño aquí, en mi tierra, y cuando marcho fuera, la encuentro a faltar.
Es curioso lo de la juventud, pero son ellos los que han de pasar por las mismas faces que una vez pasamos nosotros, no hay más.
Sucede que ahora el sistema tiene otros métodos para distraerlos haciéndoles creer que están comunicados.
El fin es el mismo, mucha distracción y análisis parco de la situación. Que no se enteren.
Lo mismo que nos hacía Paco con los toros el sábado y el fútbol el domingo.
Lo dijo el Emperador más juerguista de toda Roma, un tal Nerón; lo aprendieron nuestros ministros de Educación, los de Madrid y els de Barcelona :
"Al pueblo, pan y circo"...lo que pasa es que el pan se ve bien poco...

Miquel ha dit...

Por cierto, una página más que saludable:

http://xaviercasals.wordpress.com/2013/10/19/la-extrema-derecha-despues-del-12-o-una-fase-de-crecimiento/

Salut

Olga Xirinacs ha dit...

Al Renaixement, època de pintures glorioses, poca gent del poble devia saber el significat dels mites, tant religiosos com profans.

Júlia ha dit...

Francesc, és curiós però a l'inrevés es diu molt menys...

Júlia ha dit...

Bueno, Miquel, sobre Marta Mata comentaria muchas cosas, no todas tan entusiastas, una cosa es la teoría, otra Rosa Sensat y otra la realidad.

Creo que en la actualidad la culpa no se puede dar toda a los de arriba, si les pedimos pan y circo nos darán pan y circo... y un poco de Gaudí...

Júlia ha dit...

Cert, Olga, per això tot és molt relatiu i més que l'escola o l'institut el pes està en l'interès de cadascú per saber.

Galderich ha dit...

Quan vaig anar a casa dels pares tenien la tertúlia connectada i la vaig seguir perquè a l'escola sóc el que s'encarrega de donar la matèria de cultura clàssica i religiosa, una espècie de mites dels nostres avantpassats.

Per a ells tot és nou i gràcies a pel·lícules de dibuixos animats, al pessebre i altres coses quotidianes saben alguna cosa. La seva manera d'aprendre com molt bé dius és diferent i els seus referents són uns altres diferents als nostres.

Una de les coses que m'agraden del teu blog és que fas moltes entrades de personalitats que van ser importantíssimes en una determinada època però que jo desconeixia i les descobreixo precisament per les teves cròniques. Com dius, si algú vol conèixer què va passar que s'informi com fem uns quants amb el teu blog.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich.

Sovint escric 'de memòria' i puc fer alguna relliscada, aviso.


La preocupació per l'educació religiosa em fa una mica d'angúnia, no hem aconseguit foragitar el tema de les escoles i sempre es va xinxant per retornar-hi, hi ha moltes més mancances, no tan sols aquesta i, en tot cas, crec que més enllà dels temes de la tradició els infants no tenen perquè entrar a fons en tot plegat, ja arribarà.

I tampoc crec que tothom hagi de saber 'religió' ni 'religions'. En tot cas la cultura és quelcom molt complex, com l'art, tenim milers de definicions sobre el que és o no és.

Júlia ha dit...

Sobre Marta Mata, no vull ser injusta però crec que ella i la seva gent es movien molt lluny del que era la realitat de l'escola pública popular, al principi. I després va perjudicar-la molt el fet de militar en el partit socialista i no voler-lo deixar malament, recordo un debat patètic on va defensar el tema de l'OTAN, en fi, tots som humans.

Ara bé, també és cert que va fer força feina més endavant a favor de les escoles de barri de Barcelona.

En tot cas molts mestres vam viure moltes contradiccions entre el que era Rosa Sensat i les escoles públiques catalanes i del CEPEC i el que representaven les escoles de barri-barri, vull pensar que tot ha canviat força però em temo que no és així ben bé.

També recordo, per exemple, com defensava el fet de no donar certificats a les primeres escoles d'estiu per no caure en el tema de la burocràcia i la titolitis i després en van donar a tort i a dret, com tothom.

Vaig col·laborar durant uns quants anys en grups de treball a Rosa Sensat i vaig copsar moltes d'aquestes coses, la veritat.

Miquel ha dit...

No es menester que te disculpes, Júlia. Yo la conocí sobre todo en la fase de la Universidad de Bellaterra y en su colaboración a los mayores de 25 años, en donde luchó para que aquello se llevara a cabo, creo que era 1978. La recuerdo en radio Barcelona, en unos programas donde nosotros proponíamos la entrada a mayores de 25 sin bachillerato y en nocturno en las universidades, y allí vino a ayudarnos a todos como la primera.
por cierto, recuerdo a un buen compañero de ideas, ya fallecido, que en aquellas militaba en el FRAP, aunque de siempre teníamos marañas, porque mi tendencia y mis escritos eran para el PORE.
Salut

Júlia ha dit...

Ai,Miquel, aquest país ha vist moltes transformacions camaleòniques o subliminals, del 78 a l'actualitat tot ha canviat molt i moltes d'aquestes transformacions m'han fet força angúnia.

Les menjadores polítiques han fet molt de mal.

Lectora corrent ha dit...

Precisament avui, el tema del debat dominical de "La Vanguardia" es "¿Antes sabíamos más?". És cert que la gent gran sovint tenim la impressió que abans sabíem més. Però no tenim en compte que aquesta visió és esbiaixada. Sabíem m´s d'algunes coses, però el jovent en sap d'altres. Per altra banda, com diu un dels opinadors del Debat del diari, oblidem que moltes coses les hem après amb l'edat i l'experiència.

Fets que per a molts joves són història, per a nosaltres han estat vivències. Només cal que recordem allò que vam viure, no coses que hàgim hagut d'estudiar.

Avui dia, amb les possibilitats que dóna la xarxa, em sembla molt més important que el jovent aprengui com pot trobar la informació que necessiti en cada moment --i especialment que sàpiga triar el gra de la palla-- que no pas memoritzar noms i dates per recitar-los com un lloro a classe, que una mica era allò que ens feien fer a nosaltres i de vegades sense que n'entenguéssim el context.

Agraeixo que alguns professors i professores que vaig tenir a l'escola s'interessin més per fer-nos entendre el context, però en van ser una minoria.

Lectora corrent ha dit...

L'enllaç del debat de La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.com/opinion/temas-de-debate/20131020/54391413542/antes-sabiamos-mas.html

Enric H. March ha dit...

És cert que res és necessari fins que no ho has de fer servir. També és cert que ensenyant bé a llegir, escriure i comptar deixes les portes obertes a qui vulgui saber més. Però, de fet, el problema no és aquest; el problema no és el grau de coneixement que tingui cadascú, sinó com manifesta el seu coneixement. Abans (i perdó per tirar enrere) la gent era més curosa a l'hora de manifestar segons què i tenia un respecte molt més gran al saber i a qui el custodia. Ara, la gent parla perquè té boca i se senten estupideses de l'alçada d'un campanar, i no només no se n'avergonyeixen sinó que fan bandera de la ignorància.

A llegir, escriure i comptar hi afegiria més cultura general i ensenyar a tenir esperit crític.

Júlia ha dit...

Lectora, el debat sobre què s'ha de saber crec que serà etern, en tot hi ha política, sociologia i molts temes que hi conflueixen, per això els plans d'estudi són també política i de vegades en el pitjor sentit del terme.

Per més coses que s'ensenyin a escola o allà on sigui al capdavall cadascú tria segons les seves necessitats i els seus interessos.

Júlia ha dit...

Enric, abans jo mateixa hi afegia 'a pensar' però em temo que això no es pot ensenyar i tampoc a tenir esperit crític pel fet que els mestres i professors són diversos i també n'hi ha que no tenen res més que dogmes.

Crec que si s'ensenya bé a llegir i escriure, en un sentit molt global, qui vulgui i pugui ja accedirà als valors, al pensament i a l'esperit crític, però, és clar, no em refereixo només al procés mecànic d'allò que en deien abans llegir, escriure i les quatre regles.

Abans la cultura estava sacralitzada perquè era elitista i minoritària, avui s'ha massificat i no pot ser el mateix, i crec que abans, com ara, també hi havia de tot, cosa que es palesa en la literatura -en tota, no només en la 'culta'-.

Aquests 'abans' idealitzats no existeixen enlloc més que en el nostre imaginari, em temo.