Hi ha una tendència adulta a considerar que allò que nosaltres sabem és el que s'ha de saber en general. Com tantes altres coses, aquesta valoració acadèmica sorgeix sovint d'un subconscient poc resignat amb el pas del temps i que es formula, en general, en aquests termes o en d'altres de semblants: nosaltres érem millors que no pas la gent més jove d'avui i malgrat els anys grisos hi ha valors que s'han perdut de forma irrecuperable.
Generalitzo de forma injusta, cert, però escolto comentaris d'aquest tipus en moltes ocasions i no tan sols en converses familiars informals sinó també per part d'aquestes plèiades d'experts que poblen les tertúlies nostrades i foranes. Una altra derivació de la qüestió és la condemna de tot allò que és nou i té èxit. Va passar amb la televisió, després amb els ordinadors, més endavant amb els mòbils, per no parlar de la sacralització dels llibres de paper i els discos de vinil... Tot allò nou crea perilloses adiccions, adiccions temporals, tan efímeres com aquests jocs que es posen de moda als patis de les escoles durant unes setmanes. I allò antic sempre té un plus afegit, sobretot quan ha superat l'etapa de la vellesa decadent per tal d'assolir la glòria clàssica dels objectes espirituals.
Un tema recurrent és la ignorància sobre temes religiosos, del nostre context cultural, o sigui de la religió catòlica passada per les nostres experiències personals. Fa molt poc, en una tertúlia televisiva de culte crepuscular, és debatia la qüestió i es feia broma sobre coses com ara que alguns joves creien que un seminari era un banc de semen. Fa anys algú ja em va explicar que havia sentit una joveneta explicar que creia que es plorava com una magdalena pel fet que aquesta menja regalimava cafè amb llet quan se sucava.
Aquestes facècies que situan l'explicador en una superioritat cultural fatxenda són les mateixes que palesaven, fa temps, que els nens d'avui quan els deies que dibuixessin un pollastre el dibuixaven a l'ast o que si els demanaves d'on venia la llet et deien que del tetrabrik. La veritat, amb els meus gairebé quaranta anys de mestra, no m'he trobat encara amb cap criatura tan ignorant i si passava alguna cosa semblant sovint era més aviat a causa d'una mala formulació de la pregunta.
La cultura i la cultureta són generacionals, una professora d'anglès joveneta es va fer un tip de riure davant de la meva pronunciació de certes paraules habituals en aquest idioma, la generació de l'anglès no acaba d'entendre la nostra ignorància retrospectiva en aquest idioma. Molta gent gran de la meva edat és analfabeta tecnològica, i reivindico fins i tot el dret a no voler aprendre allò que no necessitem per a la vida quotidiana.
Sobre la cultureta, que la gent jove no sàpiga res o sàpiga poca cosa sobre religió cristiana o catòlica no em preocupa, qui s'interessi pel tema de l'art té avui molts llocs on buscar i llegir sobre personatges i simbologies, si vol. Encara més, molta gent de la meva edat, dels de la història sagrada i la missa del diumenge, estic ben segura que tindria feina a l'hora d'interpretar pintura de temàtica religiosa. El que s'aprèn a escola té molt poc pes, afortunadament.
Jo mateixa recordo que de joveneta no sabia un borrall sobre els deus clàssics, grecs i romans, com molta gent del meu temps, i una gran professora de llatí que vaig tenir a l'institut ens va elaborar uns apunts excel·lents que m'han servit durant tota la vida. L'art, això que en diem art, no és només religiós, és internacional, ancestral, transversal i multicultural. A més a més, hi ha històries religioses absolutament gore que crec que val més conèixer a l'edat adulta, en profunditat, el mateix que molts temes d'història, complexos i susceptibles de manipulacions a dreta i esquerra. Un altre tema és el poc interès general per aquestes qüestions, més enllà de les visites prescriptives i canòniques diriges al turisme de masses o els itineraris de consum que ens ofereixen totes les entitats i associacions un dia sí i un altre també.
No cal patir, doncs. El problema no és farcir de més matèria l'escola elemental o la secundària obligatòria, sinó ensenyar, com sempre, a llegir, escriure i comptar. Si es fes bé i de forma seriosa, sense marejar el professorat amb elucubracions sobre valors eteris, no trobaríem carallots que justifiquesinn la ignorància calculadora dient, sense vergonya, que són de lletres. Per cert, no he sabut mai a quin cony de lletres es referien. Qui vulgui aprendre i tingui curiositat, avui té un gran nombre de recursos a l'abast i de franc.
